RETIR A LA NATURA, FUGIR DE L’AVENTURA

La Quarta Simfonia de Sibelius ―diuen― és la que va modelar el seu futur. En ella, el compositor va innovar seguint les tendències del moment, segurament a causa de les seues estades a Viena i per la frenètica activitat d’este indret, creativa i intel·lectual. Schönberg, per exemple, va influir molt sobre la música del moment des de la Segona escola de Viena. La coneguda ciutat, a més de la música i la pintura, va ser un referent de la filosofia, la sociologia, l’economia o, fins i tot, la literatura. Podríem dir, per tant, que este indret es trobava al centre intel·lectual del món.

Com sol succeir, viure i conviure en un lloc com este, per a un creador, és un vertader regal que li oferix el destí. No obstant això, la pressió no és poca cosa i comporta ―supose jo― un desassossec constant semblant a un moviment sísmic sota els peus. Realment, una ebullició semblant aporta però, alhora, demana. Viure significa estar, i estar significa crear. Per això, una persona inquieta no por deixar córrer una experiència semblant, tot i que supose una constant revisió de les bases i dels principis.

Sibelius va crear la seua polèmica Quarta Simfonia i, després, va deixar d’arriscar, com molts altres compositors que realitzaren una peça trencadora, si és que es pot considerar així. Després de la simfonia delicada, tot va tornar a la normalitat i Sibelius, a Amèrica i Finlàndia. El pol, però, amb la Guerra, va modificar el gir cultural i Amèrica va rebre l’exili dels grans. Sibelius, ja abans, va ser benvingut i engalanat pels americans, tan conservadors com ell, mentre que els crítics se’n sorprenien de l’acollida; Adorno se’n feia creus mentre que Bartók l’entenia i apreciava.

La tornada a la línia natural del finlandès, una volta refet d’una operació de gola, va comportar una certa depressió i un aïllament en els boscos del seu volgut país, mentre Viena mudava el batec cultural per una situació que, compartida o no, encara no ha superat. Molts dels compositors europeus de l’època, sense comptar Mahler ni Schönberg, com els més influents, van fer el gir cap al neoclassicisme, i estos no el van fer perquè, en el cas de Schönberg, sembla que el seu trencament superava els límits de la música i afectava altres dimensions. Mahler és altra cosa: paraula major.

Ara que es recorden els cent cinquanta anys del naixement de Sibelius, volia escriure alguna cosa sobre un compositor que no sé on ubicar i que escolte amb la mateixa curiositat que quan vaig començar a fer-ho, possiblement perquè no l’ubique. Per exemple, hui he escoltat la seua Quarta i no he vist del tot clar ni el trencament ni l’atreviment que li retreien al seu temps, i sembla que Adorno, tampoc.

Salvador Sendra Perelló

JO HE LLEGIT KANT, I ENCARA M’ESTIC DESINTOXIKANT

Sí, sí...; he llegit Kant, però no patiu que estic bé. He llegit les tres crítiques i, a més, un breu tractat que va escriure sobre la pau. Però escric açò acompanyat de la lletra menuda perquè, després, vaig haver d’empassar-me molta música i molta poesia per desfer-me de la perniciosa influència Kantiana. No obstant això, si hom està afectat per un verí, necessita de l’antídot amb la simple preocupació de tornar al punt d’inici tan prompte com siga possible. Si no és el cas, no cal moure’s d’on s’està.

Rivera no l’ha llegit, és evident perquè només cal que vore-li la cara, així com a Rajoy, que dubte que haja llegit mai res més enllà d’un temari. Iglesias és massa pragmàtic per perdre el temps amb estes bovades, com deu pensar també Rivera, quan allò que realment et du a l’èxit és la manipulació i l’estadística. Sánchez és semblant a Albert, menys demagog però amb molt poquetes aptituds i moltes limitacions.

Jo he llegit Kant i és per esta raó que, tot i haver-me de desintoxicar durant mesos, no podria dir la quantitat d’estupideses que diuen els necis ni crear un missatge tan populista i estúpid, adreçat a qui ni ha llegit Kant ni el rebut de l’IBI. Ells, els polítics, que se suposa que són persones il·lustrades perquè han de tindre un discurs coherent i racional en què tots ens hi puguem vore inserits, són uns il·luminats i uns necis. Possiblement, esta il·luminació és l’efecte d’allò que els hauran dit que era eixe tal Kant; el màxim exponent del Segle de les llums, conegut com la Il·lustració.

El neci, en la seua lectura ràpida, haurà enllaçat, ràpidament el Segle de les llums amb la il·luminació perquè sol ser ràpid en la resposta, i precís. I ja està! Ara ja tenim els il·luminats que ens aporten discursos per analfabets funcionals i parlen d’autors i pensadors que no coneixen ni de lluny. Cap d’ells ha llegit Kant i cap d’ells el llegirà mai, i esta és la pitjor notícia. Cap d’ells entendrà mai el que és la racionalitat i cap d’ells tindrà mai la necessitat de trencar-la. Però pense, de veres, que nosaltres, els votants, ens mereixem això i molt més perquè, vos imagineu que algun dia tinguérem una presidenta o un president realment il·lustrat? Jo, per exemple, no tardaria a eixir volant cap a Itàlia, o Marroc. 

Salvador Sendra Perelló

EL LLOP TORNA A CASA PER NADAL, O ERA L’AMETLER?

Hui és un dia en què un s’alça carregat de valor i s’encoratja a llegir la premsa; per si no vos havíeu adonat, ja estem en campanya electoral. Intente passar per damunt de totes les promeses electorals i dels discursos buits de contingut perquè pense que sóc un home sense fe, i això m’impossibilita per a creure el que em diuen, els candidats i candidates (que pense que n’hi ha ben poques).

La meua atenció s’atura en una notícia que tracta sobre el conjunt de l’Estat i para atenció en el problema de l’emigració, que no de la immigració. Recorde que, a l’inici del problema dels refugiats siris, allò que em va cridar més l’atenció és que cap d’ells ―o ben pocs, d’haver-ne algun― volia romandre pels països del sud. Pel que fa a España, pense que cap siri s’havia plantejat la possibilitat de quedar-se per ací... Jo, d’haver-ho sabut abans, haguera pogut fer-me acollidor, que sempre vestix molt de progre cedir casa als necessitats, però uns dies només perquè també en cal d’intimitat.

Cap refugiat té la intenció de vindre però, a més, nosaltres ens convertim en emigrants. La quantitat de gent que se n’ha anat d’ací ha augmentat en un 30% respecte al mateix període de l’any passat; quasi res! I això és que som l’estat europeu que creix amb més força i que superarà, abans que qualsevol altre, la crisi; i això si no l’ha superada ja. Els brots verds estan tan estesos que haurem de segar-los amb la desbrossadora per no haver d’usar herbicides o, d’altra banda, tot es convertirà en una selva.

Per als estadistes que fan servir les enquestes preelectorals, els recorde que açò que acabe d’escriure també són estadístiques, i d’una evidència demolidora. Qui es queda per ací, majoritàriament és perquè pot: sobre tot, gent major. Qui se’n va, ja sabem qui és perquè tots i totes en coneixem uns quants que, curiosament, són qui tindran els problemes més greus per a votar; i això si ho aconseguixen. La convocatòria d’eleccions a Nadal, diuen, es va fer de manera intencionada perquè era una època feliç, on la gent compra i ven i, a més, quan les famílies es reunixen. No obstant això, pense que la reunió familiar pot afectar el vot més conservador, però de manera negativa, si els emigrants avancen uns dies el seu viatge.

L’ametler, ben arrelat, sobreviu com pot les èpoques de calor i sequera. La florida de l’arbre, breu i espectacular en alguns casos, no significa mai una bona collita. El llop, una volta extret de la manada, no té altre remei que buscar-se la vida, de manera individual o bé, acoblar-se a una altra. L’avantatge d’este segon és que pot recórrer grans distàncies per buscar-se la vida o, fins i tot, ficar-se al llit de l’àvia de Caperutxeta i menjar-li l’orelleta!

Salvador Sendra Perelló

HOME VOLTAT I HOME REVOLTAT

Semblarà una comparació estúpida però la diferència entre la volta i la revolta és ben evident, fins i tot per als més allunyats del projecte revoltós. Voltar una cosa és, simplement, capgirar-la; després, hi ha qui dóna per finalitzat el projecte i, allò que s’entenia com a revolucionari, queda com a evolucionari. Per seguir amb el procés, cal que arribe altre evolucionari que reconduïsca la primera posició, o la segona, o la tercera; qui sap? Pot ser que siga esta la raó dels revolucionaris de dreta i d’esquerra, no?

Realment, ara, i després de llegir i rellegir passatges de L’homme révolté, de Camus, ja tinc clar quin llibre m’enduria a la presó perquè, a una illa deserta, seria, sense dubte, la Commedia de Dante. La revolta, per a un condemnat insurrecte, indubtablement és la necessitat d’eixir de la cel·la, trencant els barrots i fer-ho reclamant llibertat. Una volta fora, la revolta continua fins que et tornen a encarcerar i, així, successivament, sempre reclamant llibertat. La llibertat de Hegel es troba en l’estat, mentre que la dels sectors més esquerrans, no, perquè l’estat és l’opressió. A la fi, hi ha la volta i la revolta; l’evolució i la revolució.

L’anàlisi de Camus sobre els exaltats i els revoltats, acaba quasi sempre amb la mort: matar o morir. I eixa cosa em costava d’entendre si el text de base era la hegeliana dialèctica entre amo i esclau, on sempre hi ha la vida per enmig i en el qual no s’admet l’aniquilació de l’altre perquè, amb esta pràctica, s’aniquila un mateix. L’un no s’entén sense l’altre ni l’altre sense l’un. Però, com diu Camus, amb les revoltes modernes, esta pràctica ―més que siga filosòfica― es trenca i s’admeten les morts. Possiblement, mirant-ho des del punt de vista lingüístic, siga molt més fàcil d’entendre perquè, segurament, abans, més que una revolució, es buscava una evolució, o siga: voltar el sistema.

Però amb la postmodernitat, l’evolució ja va passar, en el camp del pensament, a ser una revolució en què es dubtava de tot tipus de sistema global, en referència a l’ordre estatal, mentre que els nous insurrectes, tot apunta que buscaven diluir les fronteres i redistribuir l’espai, les persones, el poder i l’economia a partir d’altres fórmules. Ara bé, la pregunta a respondre és la següent: eixos revolucionaris, s’haurien conformat amb el seu sistema? Pense que no. Pense que no i ho referme amb la contundència que dóna el prefix re-. Pense que, per a ser un vertader revolucionari, la idealització és fonamental i, per tant, el pensament idíl·lic, platònic i cavernícola ha d’estar present.

Amb el cor en un puny, comence a ser conscient que el primer pas per a eliminar qualsevol revolta, en els indrets on vivim, és traure la filosofia de les aules i, si pot ser, incorporar-hi el catolicisme. Realment, l’única cosa que m’ incomoda és que, en uns anys, deixaré d’escriure cap referència filosòfica, per graciosa que siga, perquè ningú l’entendrà i em costarà tornar a fer acudits sobre rectors i monges, com passava abans, en temps de dictadura. 

Salvador Sendra Perelló

FERRAN

Em va impressionar la vitalitat de Ferran. Sincerament, encara m’impressiona, tot i que ja fa un parell d’anys que no el veig. Però, tot i que ja l’havia tractat a Orba, em va impactar la primera visita que li vaig fer a València. Vivia prop de la plaça na Jordana; entre la plaça i l’IVAM, en un bonic pis sense ascensor, lluminós, que feia servir per viure i, altre ocupat que utilitzava per treballar i emmagatzemar les peces. A Orba, vivia en una casa preciosa, als afores, que no va tindre problemes de deixar-me quan li la vaig demanar una volta que volíem enregistrar una entrevista per a un documental sobre els represaliats de la República. Semblava un monestir, simplement. Ell, de jove, va ser frare una temporada.

El seu ateisme era això que més l’identificava, tant la seua persona com la seua creació, tot i que més que ateisme, m’atreviria a dir que era irreverència: irreverència superlativa! Tant que, fins i tot a mi, els seus quadres m’incomodaven perquè els veia massa explícits. Després, quan te’ls explicava, t’adonaves que hi havia profunditat entre tant de sexe i tant de símbol religiós perquè, realment, el no en què es basen les religions derivades del judaisme es trobava capgirat en un sí. A primera vista, tot apuntava a una gran profunditat anal i vaginal.

Els argument eren sòlids i el producte explícit; segurament massa explícit. I ara, per a coses explícites, ja hi ha Internet, on s’hi pot trobar gairebé de tot. Ell no l’utilitzava... Realment, composava per a si mateix, per afirmar tota eixa negació que arrossegava de temps enrere i de què no se’n podia desprendre ni amb les més bèsties bacanals pornoreligioses que reconstruïa a partir de retalls de revistes, els darrers anys. Allò que haguera pogut ser, per a ell, haguera servit per a la pau i l’enteniment, segurament per fatiga física, que ja és molt.

Positiu i de bon humor, així el recorde. Jove i desimbolt. No conec gaire la seua vida i, si exceptue els darrers anys, no m’importa. No m’interessa afegir ni restar cap informació a la que acabe de detallar i que complemente amb visions, sabors, passejos, colors, frases i converses. Amb vora huitanta-cinc anys, segur que, a més de a mi, hauria captivat moltes altres persones que podrien completar este relat que ara comence i acabe. Ma mare em va telefonar per dir-me que li anaven a fer una missa.

 

Salvador Sendra Perelló

GARCÍA ALBIOL

Fa uns dies, en llegir els titulars de la premsa ―com sempre, perquè és molt estrany que lliga la notícia― vaig tindre una agradable sorpresa perquè em va semblar identificar la llum al final del túnel. Un home anomenat García Albiol va emprar unes paraules que em van semblar intel·ligents, on deia, aproximadament, que la societat moderna i igualitària havia d’acabar amb el multiculturalisme. Jo personalment, li done la part de raó que em correspon, i em va sorprendre adonar-me que esta persona es dedicava a la política!

Els polítics, per costum, fan servir missatges buits, demagogs i mancats de qualsevol espurna d’intel·ligència. El titular de García Albiol, per contra, semblava tot el contrari: amb contingut, realista i intel·ligent. Per esta raó, vaig preferir no entrar a la notícia: per romandre amb el bon sabor de boca inicial. Ràpidament, els oportunistes i els intencionats es van posar en contra de l’home al·legant una mena de genocidi cultural i coses per l’estil.

Si atenem a l’extermini cultural que ―recordeu― des de la Il·lustració fonamenta la nostra cultura, el primer genocida, sense dubte, ha estat el científic. Amb la ciència, la matemàtica i la gramàtica, el pensament especulatiu, fantàstic i il·luminat haguera desaparegut; però no és així, com podem comprovar a diari. La música, una volta escrita, també s’hi pot afegir... Però, l’Escolàstica va assentar unes bases tan ben fetes que hui dia encara hi ha qui les reclama, i ―sorpresa!― eixos són els considerats com a progressistes.

Hi ha un espai on és impossible l’enteniment, i eixe és el de les creences, o el de la fe; tant fa com es diga. I el problema es troba, precisament, en este indret irracional, que hi ha qui l’anomena cultura, i que fonamenta el multiculturalisme de referència. Segurament, en la ciència i la matemàtica hi hauria acord i, que jo sàpiga, estos són els pilars fonamentals del coneixement aplicats a la vida de la manera que la vivim. Sobre la fe, cada religiós  té la seua i qualsevol diàleg que s’hi pot presentar no va més enllà de l’acceptació de l’altre com a un ignorant que no entén que la veritat suprema és la meua i no la seua. No hi pot haver acord quan cada creient té la creença en una veritat absoluta. Sovint em pregunte: de què parlarien els savis de Ramon Llull en absència del gentil? Supose que raonarien sobre l’oratge o l’hortalissa.

El problema de tota la meua argumentació, fins a este punt, és que em vaig preocupar de mirar qui era este tal Albiol, i em vaig trobar el personatge. Automàticament, tota l’atenció que em va causar i qualsevol vincle amb la intel·ligència, es va esfumar perquè ja no hi cabia. Quan es milita en una organització que fonamenta la religió, de la manera que siga, ja no es pot opinar en la mesura en què ho va fer el personatge García perquè, simplement, la inclusió total que suposa el laïcisme s’esfuma sota la capa de catolicisme que se’ns vol aplicar. Si pensem que tot açò afecta el camp de les creences, automàticament hem de preveure que qualsevol diàleg esdevé de sords i el multi seguirà present, més que siga en el lloc de l’Escolàstica.

Salvador Sendra Perelló

Política espectacle: necessitem una nova Llei electoral.

Els sociòlegs, els psicòlegs socials, els politòlegs ja fa temps que tenen clar que  durant les campanyes als súbdits, altrament anomenats ciutadans, no ens interessen els debats de les idees ni les confrontacions de les ideologies. Llargs raonaments sobre el com i el perquè de les polítiques que volen portar endavant els candidats produeixen fastig al súbdit/elector. Per tant, durant una campanya electoral, el més important és enviar missatges curts i directes a l’electorat. Missatges que vagen més al cor que a la Raó. Sensibleria, donar imatge propera, parlar sense dir res... La utilització de la imatge, del màrqueting, dels assessors d’imatge, etc., prenen més rellevància que la construcció d’un discurs polític fonamentat amb idees, propostes, etc.

Resulta curiós que els “analistes” de l’actualitat política o els periodistes que segueixen els candidats, després d’un debat, dediquen cada vegada més temps a comentar com anaven vestits els candidats que a les idees exposades, o no, en eixe debat. El color del vestit i de la corbata, la camisa i els complements són d’obligat “anàlisi” per saber qui ha guanyat o perdut. Això, per no parlar de la impostada gestualitat, del somriure fals, de la forma de seure, o de rascar-se el nas. La política ja fa temps que és un espectacle, on guanya el més guapo, el que millor vesteix, el que millor somriu, el que millor actua, el que millor enganya.

El debat de les idees no interessa a ningú. Molta gent és del PP o del P$x€ com és del RM o del Barça, perquè són dels meus, perquè mon pare era..., perquè estan de moda, perquè són els guanyadors ara i ara molen... I a més a més, tots són de centre, sí, centreesquerra, centre-centre, centredreta... però de centre. Perquè l’economia de mercat no es toca, les privatitzacions han de seguir perquè “el que és públic” és un desastre, perquè els extrems són roïns... La ideologia és una i tots la compartim, no hi ha res més enllà, per tant debatre sobre ideologies és perdre el temps.

Aleshores, cal fer-nos una pregunta. Si no hi ha debat d’idees ni confrontació d’ideologies, ¿com s’han d’afrontar les campanyes? Amb més espectacle. Qui més isca a programes d’espectacle, qui més entretinga a la gent, qui més divertit semble, qui més i millors acudits conte, qui més conte de les seues nuvietes, qui més conte de la seua vida privada, etc., més espectacle donarà. Eixir als programes que agraden a la gent, que la gent mira, i es mostrarà proper, un més, els farà guanyar simpaties. Ballar a “El Hormiguero”, contar-li com era la teua primera núvia a Bertín Osborne, comentar partits de futbol amb el teu fill al costat i soltar-li un calbot; això és el que demana la gent a l'era postmort-de-les-ideologies.

Vist el que estem veient –campanyes basura a programes basura-, l’espectacle que ens estan oferint, la gent tan contenta que sembla, que els criteris per votar són tan racionals... Jo tinc una proposta de modificació de la Llei electoral. Cap seria més vàlida, ni més senzilla, ni menys hipòcrita. Fins i tot m’atrevisc que ningú posaria en dubte el resultat mai. Que els presidents del Govern siguen triats després de guanyar el “Gran Hermano candidatos a Presidente del Gobierno”. El poble lliure i sobirà triaria qui deu ser el President després de tres mesos d’espectacle nu i cru.

Òskar "Rabosa".