Marlaska té raó, i algú ho havia de dir

I ell més que ningú sap a què em referisc quan li atorgue eixa raó que els acusadors perden cada moment que l’assetgen.

He escoltat per la ràdio, una altra volta, perquè ho vaig escoltar fa unes setmanes, això que anomenen com la Tragèdia de Melilla i que va comportar nombrosos morts –no se sap si passen de la trentena o si directament la dupliquen— quan un grup important de persones va travessar la tanca de la frontera amb Marroc i va entrar al territori de la ciudad autónoma de Melilla.

Com que ja en sabeu els detalls, i segurament molt millor que jo, no entre en les tràgiques descripcions i em centre en la defensa del ministro. Ell, per si no us ha arribat a orelles, diu i repetix que no hi ha hagut cap mort en el territori español. Que hi ha entrat molta gent, sembla que és evident. Que hi va haver violència, no cal ni dir-ho. Que hi ha hagut amuntegament de cossos i absència d’ajut, sembla que també –i vull que hi conste que no he vist cap imatge ni he llegit res del cas que vaja més enllà d’algun titular.

El ministro té raó i els fets ho corroboren perquè acabe de llegir els tràmits que s’han de realitzar per certificar una mort i crec que, en el territori español, no se n’ha fet cap. Altra cosa haguera estat que hi haguera hagut ajut mèdic, o siga, que hagueren intervingut les ambulàncies i que hagueren hagut de certificar lesions o, fins i tot, morts; però no és el cas. Els cossos es van traslladar cap a Marroc, de nou, he escoltat que en deien. Abans, ningú no els va diagnosticar ni va comprovar les seues constants vitals. Diuen que s’hi ha de realitzar un electrocardiograma per a ser-ne realment eficaç.

El ministro és jurista i jo no. Ell sap perfectament que les acusacions es perden entre la demagògia i les percepcions, però que no tenen cap rellevància quant a acusació, i menys encara quan augmenta el soroll i la hiperventilació de qui acusa basant-se en imatges i testimonis. Els cossos han estat enterrats a Marroc, en algun cementeri i, segurament, en nínxols sense nom ni cognoms o, pitjor encara, en fosses comunes. Les úniques autòpsies que valen, per tant, són les de Marroc, si se’n van fer, i es poden demanar per fonamentar els fets acusadors, supose.

Salvador Sendra

Ecofriendly

 

Soc una persona feliç i agraïda per tot allò que tinc i m’agradaria que el món rebera de mi totes eixes coses que m’ha donat i que pense que hauria de tornar amb escreix, si més no. Tinc la sort de treballar en una tasca que m’absorbix cinc dies a la setmana i que no em deixa gaire temps per destruir-me l’organisme amb alcohol i farteres, i puros havans. Però, per si fora poca cosa, encara tinc la gran ocasió de poder millorar tota eixa vida tan especial treballant en altre lloc un parell de dies a la setmana que m’ajuden a conéixer el transport del metro i a dinar lleugeret per compaginar els horaris.

La vida em somriu i em permet, també, dedicar els dissabtes a allò que tant m’interessa: la faena! I, per esta raó, hi ha molts dissabtes que m’hi dedique, alhora que la felicitat se’m multiplica i que la salut em millora perquè ja no puc fer valer la meitat el cap de setmana per a sostindre els vicis autodestructius. El diumenge, estic tan rebentat que quasi no m’alce del llit i del sofà; però feliç i content perquè ja estem més prop del dilluns per reprendre l’activitat.

Altra sort que tinc és la de cobrar per treballar, i en una quantitat suficient que em permet viure en una casa, dormir en un llit i tindre un cotxe dièsel per desplaçar-me a realitzar eixes tasques que tant m’agraden. Però, si ja tenia sort, ara en tinc més encara: el gasoil ha pujat tant de preu que estic obligat a desplaçar-me a la faena amb tren i bicicleta, cosa que em convertix en una persona envejada per la resta.

Bicicleta, tren i bicicleta; i a la volta, també. Faig exercici i contamine poc. El meu caràcter ha canviat i ara aprecie més el paisatge i les relacions humanes del transport públic. He aprés a adaptar-me a la climatologia i, a més, he decidit estalviar gas i llum perquè tenen un preu desorbitat: em dutxe amb aigua fresca i llave a mà a la pica del bany. Arribe a la faena amb el somriure que propicia la frescor del vent, de l’aigua i la respiració descompassada de l’esforç dels pedals. Quan torne a casa, ídem. Soc ecofriendly: soc modern i compromés!

Salvador Sendra

Enfarinar la ‘Commedia’

 

Jo escric en este blog perquè al meu editor li ve en gana. Si no fora per això, o escriuria en altre lloc o no escriuria; de fet, crec que a poca gent li importaria, excepte a mi, que ho faig per dos motius: per recordar les coses i els esdeveniments i per apuntar les lectures que vull que hi siguen. Ho podria fer en una mena de diari/dietari privat? Clar que sí! Però no podria rellegir alguns articles quan vullguera o des d’on puguera, ni compartir-los.

Escriure és una tasca llarga i complexa, sovint. Si es vol redactar alguna cosa de trellat o qualsevol línia que s’allunye de l’estupidesa i la vulgaritat, s’ha d’haver llegit molt, començant pes clàssics; eixos llibres tan elitistes... Crec que tot ja està apuntat i que ara emboliquem l’embolic: interpretem, adaptem i reinterpretem. De fet, ja feia unes setmanes que no apuntava res per ací; estava treballant i llegint.

La vida no em dona per a més, si també he de treballar el dissabte. Respecte de la lectura, he de dir que eixos pensaments analítics sobre la societat que creiem interessants i radicals ja els va apuntar Lipovetsky fa algunes dècades com una realitat que intuïa i que s’ha tornat tan encertada com la premonició d’un vident sobre un eclipsi. Respecte als apunts d’art, m’ha cridat molt l’atenció l’esment que fa del Modernisme, que tracta com un moviment de transició entre l’art social i un art individual –cal recordar que és francés— realment assolit ja en la postmodernitat. Jo no m’havia plantejat mai eixa opció, però hi veig sentit.

Una volta que s’ha desmuntat el col·lectiu vers l’individu democratitzat, poc queda per fer. Fins i tot, en un paràgraf que ja he llegit una desena de voltes, Lipovetsky apunta els atacs dels avantguardistes contra les peces clàssiques per poder, així, trencar la línia que separava l’art més jeràrquic i elitista de la vida horitzontal democràtica. Una d’estes expressions va ser al fet de pintar un bigot a la Mona Lisa que, al darrere, duia associada una revolta artística –artística, artística.

En la premsa, he llegit que hi ha un seguit de reivindicacions ecologistes associades a l’atac contra obres d’art de referència, pintures totes elles. I hi tenen una gran repercussió, que supose que és allò que busquen. La pintura és de consum ràpid i ja sabeu que es pot visitar un museu com el Louvre en un parell d’hores. Mires i camines, mires i camines. Hui, allò que pesa és la imatge i una cosa tan arcaica com la pintura hi te perfecta cabuda, tant per la rapidesa de l’assimilació com pel canal de connexió. Llegir un llibre complex pot resultar una faena de mesos...

Ara, ho deixe ací perquè intuïsc que ja sabeu perquè no tiren farina sobre un llibre com la Commedia mentre es fan un Tik-tok!

Salvador Sendra

Alacant (província): assimilats i ofrenant.

El que està passant és la història d'una tragicomèdia, que en mans de Rafael Azcona i de Luís García Berlanga ens farien passar una bona estona. Alacant, la millor terreta del món (si no ho han traduït ja a "la mejor tierrita del mundo"), és una de les províncies que generalment és menystinguda per part dels governs de l'Estat espanyol i damunt estem dins de la Comunidad Autónoma més menystinguda de l'Estat. No tinc dubte que això respon a bones raons, donat que cal no oblidar que som España asimilada, com ens cataloguen a Madrid des del 1707 i reflecteixen en mapes, com el de 1852 que serveis d'imatge per il·lustrar aquest post i, per tant, no som vers espanyols sinó un succedani assimilat.

Enguany, el Gobierno más progresista de la historia ha demostrat la importància que ens dona als que hi vivim a la província d'Alacant, ens ha premiat amb la inversió més baixa de la història. Tot molt històric, doncs. El que no és històric, sinó recurrent, és com es comporten ací (ésta, nuestra pronvincia), els representants dels partits polítics que governen a Madrid. La cosa és tan simple i tan estúpida com al següent: a) Quan mana el P$x€ a Madrid, els peperos posen el crit al cel per la manca d'inversions, mentre els psoeros d'Alacant i del País Valencià xiulen; b) Quan mana el PP a Madrid, els psoeros bramen com a tonyines al mig de la mar, i aleshores són els peperos els que xiulen. Punt final del sainet.

Aquesta vegada s'han sumat també els empresaris a les queixes. Ells, que sempre callen com a putes, ara han volgut eixir a donar suport al PP. Perque quan mana el PP a Madrid, no ixen mai, sempre ho fan quan governa el P$x€. I han convocat una manifestació pel finançament, fent comboi amb Mazón i Barcala. Això ha provocat un estira-i-arronsa entre Puig i Mazón. És prou natural que Puig estiga molest per la convocatòria i la participació dels empresaris i la utilització del PP de tot açò. Puig està tractant de guanyar-se l'empresariat valencià, especialment l'alacantí, amb tota mena de prebendes i regals, en forma d'ajudes anticrisi, i els empresaris, a la primera de canvi, li posen les banyes amb el PP. Puig no ha entés que l'empresariat nostrat és més pepero que els polítics peperos. I que això està per damunt de qualsevol altra consideració. I, per cert, no creuen que Puig els faça cap favor regant-los amb dinerets, perquè creuen que tenen dret a eixos dinerets.

Diu J. F. Mira, a la "Crítica a la nació pura", que l'empresariat valencià ha fet de la submissió a Madrid un art -i jo afegiria que els empresaris d'Alacant han fet d'eixe art de la submissió, l'expressió més refinada- i són capaços d'actuar, fins i tot, en contra dels seus interessos, todo por la patria. Amb aquesta actitud de l'empresariat, els únics que poden aconseguir un cert ressò mediàtic, perjudica a tots els que patim la província d'Alacant. Perque la gent "normal i correnta" acaba pensant que açò són coses que no van amb ells, que són discussions entre polítics i acaben farts del temeta.

No hi haurà millores d'inversions mai: ni amb crits del PP, ni amb brams del P$x€, ni amb empresaris queixosos. Tant PP com P$x€ saben que no afecta a la majoria seus votants el tema de l'infrafinançament ni de la infrainversió; saben que la gent o vota un partit o vota un altre, però no se n'aniran a Compromís o Podemos -a Vox sí, però són del PP i el PP considera que VOX és una extensió no massa extensa d'ells-. Tenen el vot captiu i no en perden, per moltes cabronades que facen als votants. Els empresaris són submisos i no faran res contra Madrid i, de tant en tant, tiraran una maneta al PP, encara que el P$x€ els faça festes -al cap i a la fi, als empresaris els reguen tant PP com P$x€-. I de tot això els perjudicats som nosaltres, que no tenim trens, ni millores d'infraestructures, ni millores en sanitat, ni millores en educació, ni millores de res...

I nosaltres feliços: assimilats i ofrenant.

Post scriptum:  Un petit detall, la província d'Alacant no sols és la que té més baixos índexs d'inversió, també és la que més baixa execució de pressupost té. Damunt de dir que ens donen poc, no ens donen tot el que diuen que ens donaran

Òskar "Rabosa".

La clepsidra.

Deia el canceller austríac Klemens von Metternich, el que redibuixà el mapa de la Europa postnapoleònica, la que enterrà el llegat de la república francesa i reimpulsà  les monarquies, que els nous estats centre-europeus li interessaven tan poc com el seu got de cervesa quan estava buit... Era una observació estimativa, més aviat mancada d’estima i totalment pragmàtica, no li importaven els drets de les noves nacions que es dibuixaven en l’horitzó. Com a bon classista de cep vell no li importaven Romania ni els romanesos, Polònia ni els polonesos per no parlar de gents com els macedonis o búlgars per citar-ne alguns. Allò que sí realment l’importava és que la existència d’aquestes noves nacions es feia en afebliment i demèrit d’altres enemigues, com ara Rússia i l’Imperi Otomà. Vegem exemples, si Polònia era independent ja no seria russa, si Romania era independent ja no seria otomana, turca.

Recentment s’ha produït una reunió nord-americana al més nivell alt nivell en la qual s’ha afirmat que el gran enemic dels Estats Units no és Rússia sinó la Xina. Diferents lectures, la primera la de l’estima, com von Metternich mostrar menyspreu per l’adversari al temps que s’alimenta als seus enemics. Com els nobles que en l’Edat Mitjana refusaven lluitar amb algú d’un estament social inferior, jo, els Estats Units d’Amèrica, superior, no lluite amb tu, Rússia, perquè ets inferior. Una lectura que no obvia el fet d’alimentar Ucraïna d’amagat (o no tant...) amb l’objectiu d’anar desgastant al rival. A Afganistan es revelà una estratègia guanyadora, alimentar amb armes als talibans per tal de tindre a l’exercit rus ocupat i, millor encara, forçar la fallida econòmica d’un sistema, el soviètic, que no estava dissenyat per guanyar diners. Els russos són cabuts, com es veié a Stalingrad, però la realitat acaba imposant-se i la retirada, ruïnosa retirada, fou un fet.

Hui Rússia, l’os rus, es veu més amenaçat per les abraçades dels altres que per les que ell mateix pot provocar. A la banda europea guerra amb Ucraïna sostinguda pel món occidental mentre que a l’Orient, dessagnament econòmic per part d’una Xina obsessionada en ser el basar del món.

Les clepsidres són rellotges d’arena i els rellotges retrotrauen a eternitat, què millor per a comptar el temps, concepte abstracte, que un rellotge? Per altra part, la pràctica, la real, el desgast, l’erosió causada per la circulació de l’arena. Algun dia haurà algun guanyador, molts han perdut ja.

 

Bucarest a 30 d’octubre del 2022.

Meloni no és Orban.

Aquesta setmana Giorgia Meloni ha fet el seu primer discurs. D'allò que més s'ha destacat pels mitjans és que Meloni vol que li diguen "president" i no "presidenta". En realitat ella no ha demanat això, és una "fake news". Ella es va referir a ella mateixa com "president" i res més, ja no fer cap menció més en tot el discurs. De la resta s'ha parlat poc, perquè eixe discurs l'haguera pogut firmar Von der Layen. Tal vegada, la presidenta de la Comissió Europea només s'haguera callat això dels immigrants i les referències a la defensa de la família, molt light i sense clavar-se amb altres col·lectius les referències de Meloni, però cal tenir en compte que pel que fa als immigrants que Vor der Layen està pagant, amb diners de tots nosaltres, a Turquia i al desgovern de Líbia perquè intenten retenir-los abans d'entrar a la UE. De la resta res a dir.

Meloni va deixar un discurs inatacable per a les nostres elits polítiques de drets i d'esquerres (les europees), i estic convençut que va deixar molt satisfets a les nostres elits econòmiques (les occidentals). Pel que fa a l'economia un discurs impecablement neoliberal, sense cap senyal d'atacar l'statu quo, de fet ha designat com a ministre d'economia un ultraliberal, com era d'esperar. Respecte d'altres temes: va mantenir el seu compromís amb els valors cristians europeus (una cosa que Aznar defensava i que era compartit per tot el Partit Popular Europeu); va defensar el seu compromís amb l'OTAN i amb la UE, malgrat que els mitjans deien que no ho faria; va defensar a Ucraïna i enviar-li més ajudes, cosa Draghi era més reticent; va parlar de família, d'una manera com o pot fer el PP a l'Estat espanyol; i va dir que un país seriós havia de tenir control sobre les seues fronteres en temes d'immigració, recordem que el Partit Popular Europeu té en el seu manifest electoral "Major control de la immigració i de les fronteres". En definitiva un discurs totalment alineat amb les polítiques conservadores europees. Un senyal clar d'això és com somreia Draghi en el traspàs de poders.

Amb tot això, Meloni serà una sòcia fidel i estimada a la UE, faça el que faça, si respecta el que ha dit en el seu primer discurs respecte de l'economia, de l'OTAN i de la Unió Europa no serà mai considerada un element hostil. Ara bé, la majoria de les coses que ha dit poden ser subscrites per Orban, també. Recordem que Orban, més aviat el seu partit, estava al Partit Popular Europeu fins 2019, any que va ser expulsat. Les raons serien que es tracta d'un partit il·liberal i, per tant no està d'acord amb els valors del Partit Popular. Així mateix, la Resolució del Parlamento Europeo, de 12 de setembre de 2018, posava sobre la taula una sèrie de deficiències democràtiques. M'he pres la molèstia de llegir aquesta resolució abans d'escriure el post. I no ha fet més confirmar el que ja pensava abans. Si els mateixos criteris se li aplicaren a l'Estat espanyol, també hagueren fet fora al PP del Partit Popular Europeu, i probablement cap democràcia europea passaria la prova per eixe cedàs.

Per què Orban és un ogre? L'única raó que pot explicar és el seu tractament de la crisi hipotecària a Hongria. La situació era particular a Hongria i altres països de la UE que no estan a la zona euro. Resulta que els bancs allí donaven les hipoteques en francs suïssos i no en fòrints, la moneda hongaresa, com sempre fan els bancs, sense detallar els riscos d'eixa operació. Amb la crisi de les subprime el fòrint es va devaluar, i les hipoteques es van triplicar pràcticament. El 2015 el govern d'Orban va proposar una sèrie de modificacions legals que van permetre a 400.000 hongaresos pagar un 30% de la seua hipoteca. Com és obvi, els bancs van posar el crit al cel, i a la Unió Europea, i des d'aleshores Orban va deixar de ser un soci fiable. Molts bancs estrangers han abandonat Hongria des d'aleshores. El seu pecat haver "perjudicat", entre cometes perquè encara guanyaven molts diners, a la banca. Arran d'ahí, Orban esdevingué un ogre il·liberal per a la Unió Europea.

Tot i que Orban no és sant de la meua devoció, és més, la majoria de les seues mesures em semblen un disbarat, cal reconéixer que ahí es va posar al costat del seu poble i no dels bancs, no com els partits socialdemòcrates i d'esquerres europeus, que sempre es posen al costat dels bancs (Zapatero no va voler ni parlar de la dació en pagament, per exemple). Eixa és una de les raons per les quals la dreta extrema guanya terreny a Europa, com per exemple el mateix Orban, que a maig d'enguany va tornar a guanyar les eleccions a Hongria, amb el 54,10% dels vots i 135 escons de 199 què té el parlament hongarés. El que va fer Orban amb les hipoteques, posa de manifest que les esquerres s'enganyen en acceptar els postulats neoliberals i poden lluitar contra els bancs i les elits econòmiques. 

Diguen el que diguen de Meloni, d'una cosa podem estar segurs: Meloni no es posarà mai en contra de la banca. Meloni no és Orban, i encara que tinga la mateixa política que Orban respecte dels immigrants, les relacions familiars, els col·lectius LGTBI, etc., la UE cuidarà de Meloni si fa el que ha dit al seu discurs respecte de l'economia. 

 Links:

Cinco Días: Hungría aprueba una ley que ahorra un 30% de la hipoteca

Òskar “Rabosa”.

 

Sobre els forats i els gasos

Sempre hi ha hagut una relació directa entre els forats i els gasos; també entre els gasos i el malestar. La inquietud que solen produir, quan estan a l’interior, sovint es manifesta en forma de moviments, sorolls i desesperació. No hi ha res més relaxant que extraure’ls, i de seguida es nota en l’estat d’ànim i en la sensació de pau i felicitat. Les úniques contrapartides són el soroll i l’olor, però passen prompte.

Les relacions entre estats i empreses al voltant de l’energia està molt tensa. Entre els estats, perquè hi ha situacions que se sobreposen al lliure mercat i, entre les empreses, perquè l’energia és un sector estratègic; un contracte, per important que siga, es pot vore afectat per dita estratègia. Ara, tot açò es pot apreciar en l’estira i arronsa entre Rússia i la UE o altres estats pròxims. El gas, el petroli, la guerra...

Un dels gasoductes més importants i per on s’abastia una gran part del nord d’Europa ha estat perforat. El gas se n’ha eixit i el conducte està gairebé inutilitzat. Hi ha quatre o cinc estats afectats i ningú no sap qui ho ha fet, perquè sí que hi ha unanimitat a considerar els fets com un atac. Pense que mai no sabrem la veritat del sabotatge, però jo la intuïsc: algú del nostre costat! I, per què ho tinc tan clar? Doncs fàcil: és l’única manera que ningú compre el gas de Rússia. El neguit s’ha acabat i un simple pet ens ha tret el malestar. El soroll s’ha escoltat a Suècia i Finlàndia, i l’olor passarà aviat.

Podria pensar que han estat els russos, perquè són els dolents d’esta pel·lícula, però no hi guanyen res si no poden estirar i arronsar. Per tant, han sigut els bons, esta volta. Però, què passa amb els consumidors? Tant empreses com ciutadania ara ja tenen clar que no hi haurà gas i que s’hauran d’apanyar d’altra manera: ni hi ha res per negociar ni hi ha res per pressionar: s’ha trencat la baralla!

Salvador Sendra (analista internacional de Diblogacions)