Hom
és difícil que no es pregunte perquè la gent, malgrat el que han fet, el PP al País Valencià continua tenint el vot
de la gent. Com no potser d’una altra manera el vot té que ser per força de
gent treballadora. Gent que en condicions normals no deuria votar al PP, perquè
si actuaren de forma racional no votarien a qui, en principi, no va a defensar
els seus interessos.
Certament, no ho
fan per ideologia. Dubte
molt que els votants del PP a la seua majoria es plantegen si el PP és un
partit liberal, democratacristià o conservador. És clar que si sumem les tres
corrents de dretes, típiques de les democràcies europees, aglutinarien un gran
part de la població, però el PP les aglutina totes i algunes d’elles mesclen
mal. Com un liberal pot estar en conservadors i democratacristians davant el
matrimoni gai o les parelles de fet? El PP va ser fundat per Fraga fusionant
tots el partits de dreta, de totes les corrents, excepte la UCD que va es va
integrar més tard. El PP és un partit de dretes vinculat directament amb el
franquisme, amb els hereus del franquisme, que pren de les tres corrents que es
solen considerar dreta el que li convé quan li convé. Així tenen que casar les
corrents liberals amb les corrents catòliques. De tal forma que mai saben
ideològicament on estan, però estan on els convé.
Al
País Valencià, como gaire bé a tot l’Estat espanyol, és bàsicament una
societat tradicionalment agrària. Societat de terratinents i llauradors servils
a “l’amo”. Òbviament, la majoria no són amos, així que la fotografia de la
societat és poc culta, rústica i amb baix concepte de sí mateixa, permanentment
avergonyida de parlar valencià, de ser llauradors, amb por del que diga l’amo i
el cap cot. Però a partir dels anys seixanta l’economia espanyola començarà a
tirar cap amunt i al País Valencià es desenvoluparà per una part prou industria
(tèxtil, mobles, sabates, joguets, etc.) i per altra el turisme i per tant
construcció. La gent passa de una societat dedicada al sector primari a una
altra on guanya pes el secundari i el terciari, entren a la “modernitat”. Tot
això sense solució de continuïtat en quan a la transformació de la mentalitat
de gent. Per tant, les idees que han emergit en les democràcies europees no
calen a la societat. És una transformació de facto, sense guia ideològica.
Amb
eixe substrat arribem al punt clau, per poder respondre a la pregunta que ens
hem fet al començament. I la resposta la podem trobar seguint el pensament de
Hegel, el filòsof alemany. Sense fer-ho massa llarg ja que explicar això ens
portaria massa espai. Per a Hegel l’Esser humà té un certs desitjos que
comparteix amb els altres animals, com menjar, beure, dormir, tenir un refugi i
sobre tot, el més fort, el de supervivència, per a cobrir-los li calen objectes
(una jaqueta pel fred, una casa on refugiar-se, etc.). Però, també té altres desitjos que el fan
diferent als animals, i és que sovint vol coses que no són materials, entre
aquests destacaria la necessitat de reconeixement. El reconeixement es té que
obtenir dels altres homes, i tan de reconèixer com a Home. Buscant eixe
reconeixement és com ixen els amos i els esclaus. Ja que entre els primer homes
hi havia de disposats a jugar-se la vida, anant contra el instint de
supervivència, per aconseguir el reconeixement. Reconeixement que obtenen
d’aquells que tenint un fort instint de supervivència no es juguen la vida. Els
primers són els amos i els segons esclaus. No obstant, l’esclau també té sempre
una necessitat de reconeixement. Per fer-ho curt, aquest reconeixement universal
arribarà amb el liberalisme, la Revolució francesa, i la aparició de la idea de
que tots els homes son lliures i iguals.
Com
hem dit abans, la societat valenciana passa en poc temps d’una societat
rústica, on encara impera la dialèctica amo/esclau, a una societat que es
desenvolupa econòmicament en poc temps, i les societats més desenvolupades
econòmicament es regeixen per principis liberals i per la llibertat i igualtat
de tots. Això farà que arribats als anys ’70 hi haja al País Valencià dos necessitats
de reconeixement, una que deriva de la falta de llibertat dins del franquisme,
on encara hi ha la visió de qui et contracta per una feina és l’amo, i per una
altra un desig de superar el complex d’inferioritat, tant respecte l’amo com un
reconeixement com “a valencians”. Però, al contrari que a Catalunya, el
reconeixement “com a valencians” no passa per un sentiment nacionalista. Mes bé
passa per sentir-se tan espanyols com els castellans.
Durant
la Transició es cremen etapes respecte de les necessitats de reconeixement de
les llibertats i la igualtat. El reconeixiement formal dels drets i llibertats
a la Constitució, el fet de que el País Valencia es convertisca en una societat
bàsicament terciària, el canvi en les relacions de treball, etc., al igual que
passa a la resta de l’Estat dona el suficient reconeixement a la gent com per a
que es senta satisfeta. Per assolir això, el País Valencià votarà
fonamentalment partits d’esquerres (bé fem com si el P$x€ fora d’esquerres, ja
que eixa idea-enganyifa continua majoritàriament estesa).
Queda
per satisfer el complex d’inferioritat que sent com a valencià. En un principi
hi ha una ombra de buscar-lo en el nacionalisme, però quedarà ràpidament
anul·lat. El P$x€, que a més a més encara gasta PSPV, no complirà eixe
objectiu. I, amb un gir cap a la dreta a tot l’Estat enmig del descrèdit dels
Governs González, el PP arribarà al poder. Des d’aleshores, el “PP de la
Comunidad Valenciana” buscarà aconseguir eixe reconeixement. Farà una política
d’infraestructures, d’obres públiques, de grans esdeveniments, de bogeries,
destarifos i destretrellats. Tot amb molta corrupció, diners de les Caixes i
per a enriquir-se ells i els amics. Però a la gent l’importava poc, es sentia
reconeguda, el PP aconseguia posar a la “Comunidad Valenciana” al mapa, eixia a
totes les TV del Mòn la Formula 1 i la America’s Cup, que era com uns Jocs
Olímpics; les obres de Calatrava eixien als llibres... (d’arquitectura?) i
guies de turisme del món; “La Ciudad de la Luz” era el Hollywood d’Europa; la
benedicció del Papa (als de Orange Market sobre tot); etc. Però sobre tot,
Rajoy posant com exemple la “Comunidad Valenciana” de les seves polítiques si
guanyava al 2008. Ara sí. Ara el somni dels valencians s’havia complert. Si el
preu pel reconeixement era la corrupció, era un preu barat.
Hom
pot pensar que el PP al País Valencià guanyava per la bonança econòmica, o que
les seves polítiques creaven ocupació, les requalificacions de terrenys, etc.
Res mes lluny de la realitat, haguera manat qui haguera manat la bambolla
immobiliària, la ocupació, etc., haguera sigut la mateixa. Això depenia de
“forces” alienes al Palau de la Generalitat.
Oskar "Rabosa".
