L'origen d'internet

L’origen d’internet, com el de tantes altres coses al llarg de la història, és militar. Al final de la Segona Guerra Mundial es va arribar amb una espècie d’empat tècnic. S’havia derrotat això sí, l’enemic comú, l’anomenat Eix conformat per l’Alemanya Nazi, l’Italia Feixista i el Japó Imperial. Llàstima però que no acabaren la tasca els aliats i posaren fi al règim del general Franco, que com tots sabem va començar la guerra al costa de Hitler i Mussolini. La contesa però havia estat tan terrible que cap dels estats vencedors, tot i que tingueren fronteres comuns amb Espanya, com ara el cas francès o foren partidaris d’una futura Europa de mercaders, com Itàlia o la Gran Bretanya, al nucli original de les primeres temptatives d’un mercat comú, podia demanar al seu poble un últim esforç d’uns quants mesos i possibles desenes de milers de morts més. Imaginem una França devastada per cinc anys de lluites en el seu territori o una Gran Bretanya arruïnada per l’esforç de guerra. Per quant als Estats Units d’América o la URSS, com que els queia molt lluny, s’ho miraven des de la distància.  

Stalin, convençut de que mai podria dominar els partits comunistes de països d’antiga tradició democràtica com França o Anglaterra, va decidir bastir una “cortina de ferro” des del Bàltic fins al Mediterrani. Mitja Europa per a mi i mitja Europa per a tu, semblava el pacte final amb que es va cloure la 2ª Guerra Mundial. Els Estats Units, l’altre vencedor real (França, Anglaterra o Itàlia, que com Espanya, va canviar de bàndol a mitjan campanya, no eren més que convidats formals), va decidir que tampoc valia la pena combatre en territori ibèric i que si Franco que es mostrava dòcil i li deixava instal·lar allí bases militars amb les quals sotmetre’l a l’instant en cas de rebel·lia, el deixaria continuar amb el seu règim, anacrònic però aïllat a una extremitat del continent. Tenim així les bases navals de Rota a Cadis, que s’afegeix a la de Gibraltar britànica, o les bases aèries de Morón de la Frontera a Sevilla, Torrejón de Ardoz a Madrid o de Saragossa. Si Franco intentava el menor moviment en contra seria anihilat en qüestió de poques hores i molta destrucció. 

Aquest aspecte lliga molt, malgrat la digressió, amb l’origen d’internet i la manera de pensar americana. Per als Estats Units com per a qualsevol altre alt comandament militar, les comunicacions havien cobrat una importància que anava a ser capital en el futur. Tots recordaven escenes de la anterior Primera Guerra Mundial, que semblava llunyana però a penes distava una vintena d’anys, en que un impotent oficial crida a un receptor donant ordres que mai arribaran als seus destinataris per causa d’un simple cable tallat. Els alemanys encara lamenten el desxiframent dels codis de les màquines ENIGMA dels seus submarins per la colla de científics del servei britànic d’intel·ligència amb el brillant però malaguanyat Alan Turing. Els russos, manca finezza, pocs donats a la sofisticació, acabat el conflicte que separaria al món en dos bàndols antagònics, el dels Estats Units i els seus aliats i els de la Unió Soviètica i els seus països-satèlit en una llarga Guerra Freda que duraria vora mig segle, es van decantar per armes tradicionals. Tradicionals sí, però més grans, més poderoses. Si els americans disposaven per exemple d’un submarí nuclear de 100 metres d’eslora i capacitat per a x bombes atòmiques, ells en farien dos de 200 amb capacitats per més x bombes que els americans. Si estos disposaven d’avions que volaven a Mach 3, ells cercarien de superar-los volant a Mach 4 ó 5 si possible. Hi havia a més, un altre factor, Rússia havia guanyat com els Estats Units la guerra, cert, ara, la manera de fer-ho diferia tant que vist des de la mentalitat americana, es dubtava de que algú poguera considerar allò una victòria. Per als americans allò era una victòria si de cas, pírrica, aconseguida amb un grau de patiment tal que invalidava els beneficis. 

En cas de conflicte amb la URSS, cosa que en el seu moment semblava més una certesa que una incògnita, els dirigents americans van pensar que el seu jovent, els seus Mikes i Margarets, Jonathans o Kellys o cóm bé tingueren a gust dir-se, no estarien disposats a morir per la pàtria com feia poc havien demostrat Andrei i Svetlana,  Mihai i Natasha. Mike i Margaret, en un país en creixement econòmic després de la Segona Guerra Mundial,  a més a més no afectat per la guerra, es trobaven en un paradís ¿Algú s’imaginava a Mike  interessant-se en morir per la pàtria en comptes de  clavar-li mà a Margaret en l’autocine mastegant una hamburguesa? La vida a la URSS ja era dura per definició i l’adoctrinament creava màquines disposades a tot per la pàtria. Pam dalt pam baix el mateix que succeeix ara mateix però amb el consumisme; la gent disposada a matar per tal de no baixar d’estatus. 

Així les coses, la intelligentsia americana, després de haver pogut comprovar les escenes de pànic col·lectiu amb la emissió radiofònica per part d’Orson Wells amb la versió radiada de la novel·la de H.G Wells de “La guerra dels móns” on es narrava la invasió de la Terra per un exercit marcià, va decidir que calia parar els peus als russos amb algun tipus d’arma insospitada. La humiliació per l’avançament soviètic en el llançament del primer satèl·lit no s’hauria de produir. Quan els russos van llançar el 1957 el primer satèl·lit amb una gosseta anomenada Laika, els americans es van sentir de nou vulnerables com en aquella fictícia invasió marciana del 1938. S’imaginaven als russos capaços de bombardejar-los des de les altures sense que ells poder fer res... Vet ací que van concebre la idea d’internet Una xarxa global, val a dir no localitzada. Fins a aquell moment, i com intentant evitar l’error de la 1ª Guerra Mundial de l’inoperant cable tallat, van decidir que no es podien arriscar a patir un atac a Washington, seu del comandament central, que invalidara tot el país. Val a dir , ja no qualsevol ordre –sistema centralitzat- irradiaria de la capital sinó que seria rebuda o podria ser emesa simultàniament des de qualsevol punt del país, havia nascut internet, que venia a voler dir la xarxa entre (inter) diferents punts, tots autònoms, tots igualment vàlids. Era un concepte totalment novedós, l’abolició de les barreres de l’espai i el temps, qualsevol notícia podria ser emesa o consultada des de qualsevol lloc i en qualsevol moment.

 

La resta del procès, incloent-hi el mitjà per el qual algú podrà llegir el següent escrit, tot i ser posterior, es basa en aquella primera necessitat militar d’escapar al determinisme de l’espai i el temps, la inoperància per manca de connectivitat.


Lluís Alemany Giner

JUDICI A MOISÉS: CULPABLE!

Les repercussions d’un viatge a Roma poden ser eternes, a l’altura de la ciutat, també eterna, que és el qualificatiu que s’empra per referir-se a la capital italiana. Si el Vaticano i la Villa Borghese, com vaig apuntar en un altre post, són indrets obligatoris per als visitants, buscant els caravaggios hom es pot perdre una miqueta més per gaudir de l’escultura de les escultures: el Moisés.

Abans d’anar, però, s’ha de llegir una mica, concretament l’article de Freud que tracta sobre l’escultura i, si es pot, altra gran obra anomenada Tòtem i tabú; aleshores, l’orgasme està garantit! Freud tracta sobre el moment exacte en què Michelangelo reproduïx el patriarca i les raons que el duen a fer-ho. És un text molt interessant, interessantíssim, però està inacabat...

La tasca del lector crític que es dedica a l’escriptura amateur, com és el meu cas, ha de ser la d’esbrinar entre els grans per a qüestionar alguna de les cosetes que han fet, o que no han fet, com és el cas. Aleshores, benvolgut lector, a partir d’ara haurà d’afegir estes línies al final de la lectura freudiana a mode d’annex. Intentaré explicar el per què de l’actuació de Moisés: anem a la faena!

Moisés baixava endimoniat del mont Sinaí perquè el seu poble estava lloant una cabra daurada, feta amb les joies que duien damunt. Déu el va avisar que els fills de Levi estaven actuant de manera improcedent just el dia en què anava a entregar-los les taules amb els manaments. Estaven corromputs i el Senyor li va dir que els matara tots. Moisés, molt moderat, va proposar a Déu que es calmara o es quedarien sense ramat. Déu li va fer cas i li va proposar que la meitat del poble agarrara una arma i matara el seu parent més estimat. I així va ser perquè el poble jueu es va quedar al 50% i a Moisés li va costar un disgust: no va poder entrar a la Terra promesa, o siga, a Jericó (Èxode 32).

Moisés tenia en les seues mans els Deu manaments però el poble encara no els coneixia. Els va tirar a terra i els va trencar en un moviment posterior al que descriu l’escultura de Michelangelo. El quint manament de la Llei de Déu és «no mataràs». Moisés sabia els manaments perquè Déu li’ls acabava d’entregar i els va amagar mentre els transmetia, als jueus, la decisió divina d’assassinar el seu proïsme. En Dret, açò es diu prevaricació. Moralment, es tracta d’una acció reprovable i punible. Si el poble haguera sabut que matar era una acció penada per Llei, o siga, un pecat, haguera actuat de la mateixa manera?

Déu va incomplir la seua pròpia Llei segons ens ha contat Moisés: va dir no mateu i mateu al mateix temps. Però a Déu no se’l pot jutjar. Moisés, sabedor com era de la legislació, la va destruir perquè el poble no en fóra conscient. El poble va matar a recer de Déu, de Moisés i de la ignorància. Però, què va passar quan els jueus es van assabentar de l’engany diví? No sé, no sé... Diuen les males llengües ―de Freud, per exemple― que en un de tants avalots, li van fer la faena al patriarca. Pecat? No sé, no sé... Possiblement un lapsus temporal.

Salvador Sendra Perelló

Baixar salaris contribuïx a la recuperació econòmica dels empresaris

Veritat que us sona la paraula competitivitat? Així, també us sonarà la paraula productivitat. Totes dues van lligades quan parlem d’algun aspecte, qualsevol, relacionat amb l’economia. Les vaig recordar, de nou, l’altre dia en llegir que la ministra d’Ocupació continua defensant que els salaris haurien d’abaixar encara més per a seguir contribuint a la recuperació econòmica (Levante-emv 17/09/2014).

La competitivitat té diverses aproximacions. La més reconeguda (i que podríem dir que és la base de la resta) és la competitivitat empresarial, és a dir, la capacitat que tenen les empreses de mantenir o augmentar la seua rendibilitat. És obvi, per tant, que la competitivitat empresarial genera rivalitat, donat que les empreses intenten augmentar la seua quota de mercat en detriment de la resta.  

Este concepte de competitivitat empresarial, però, no el podem traslladar literalment a la competitivitat de l’economia d’un país o d’una regió. D’una banda, perquè no hi ha equivalents de fallida empresarial en estes accepcions. Un exemple: quan es parla de fallida comercial d’una economia es pot estar parlant de pèrdua de competitivitat, però també pot indicar un desajustament entre despesa i producció, o una forta dinàmica inversora.

Per a Paul Krugman (1994) la productivitat de les empreses és la variable determinant d’una economia perquè són les empreses les que competixen entre si i no les regions, les ciutats o els països. Segons el premi Nobel, no podem dir que una economia guanya competitivitat a costa d’una altra. De fet Krugman assegura que la «competitivitat és una paraula sense sentit quan s’aplica a les economies nacionals i l’obsessió envers la competitivitat és tan errònia com perillosa».

Complementa esta visió Michael Storper (1997) qui defineix la competitivitat regional com «l’habilitat d’una economia per atraure i mantenir empreses amb quotes de mercat estables, o amb augment en l’activitat, i mantenint o incrementant els nivells de vida de les persones que hi participen». Uns anys abans, Michael Porter (1991), un dels més influents pensadors en el camp de la competitivitat, ja defensava que «el principal objectiu econòmic d’una nació consistix a crear, per a la seua ciutadania, un nivell de vida elevat i en ascens».

És justament Porter qui, en 1991, per a salvar l’escull diferencial en el concepte de competitivitat, va construir la teoria de l’avantatge competitiu. Segons esta aproximació, l’avantatge competitiu de les indústries d’un país està determinat per la seua base productiva nacional. És a dir, per un ampli ventall d’elements com les condicions de la demanda interna, la disponibilitat de proveïdors i d’indústries auxiliars, les formes de gestió i creació de les empreses o l’acció dels governs, entre d’altres.

Tenint en compte la pregunta que dóna títol a este article, és important assenyalar que, segons l’avantatge competitiu, aconseguir un superàvit comercial o incrementar les exportacions sobre la base de salaris baixos, o d’una moneda dèbil, no constituïxen signes de competitivitat.

No obstant això, el Govern d’Espanya, seguint els dictats de la famosa Troika (Banc Central Europeu, Comissió Europea i Fons Monetari Internacional), va modificar la reforma laboral per a flexibilitzar el mercat laboral i, així, contribuir a la recuperació econòmica. «Este eufemisme, flexibilitzar el mercat laboral, semblava designar una política per fer funcionar millor el mercat de treball, però a la pràctica s’ha vist que implicava uns salaris més baixos i menys protecció laboral», són paraules textuals de Joseph Stiglitz (2002), premi Nobel d’Economia.

Stigliz també argumenta que la retallada de salaris pot animar alguns empresaris a contractar treballadors. No obstant, el nombre seria molt baix, i la retallada dels salaris empitjoraria considerablement la situació de la resta de mà d’obra. Això sí, als empresaris i als capitalistes, en general, la solució els convé perquè veuen créixer els seus beneficis.

A la vista dels arguments exposats, no creieu que el que exposa Porter el 1991 i Stiglitz el 2002 (explicant com actua l’FMI quan supervisa els programes de rescat dels països en vies de desenvolupament), quadra perfectament amb el cas que hem viscut recentment?

Per què volen vendre’ns la gallina dels ous d’or? És impossible amagar que a Europa i al Govern d’Espanya domina la ideologia neoliberal, eixa que defensa que l’estat ha d’intervenir el mínim possible en l’economia, però que alhora creen polítiques que  pretenen assegurar el lliure funcionament dels mercats, sempre en benefici de les classes socials que posseïxen el capital financer: els euros!

Estes són les contradiccions de la Unió Europea i els seus estats. D’una banda, ens diuen que la competitivitat regional és «la capacitat d’oferir un entorn atractiu i sostenible per a les empreses i els residents a l’hora de viure i de treballar» i, de l’altra, empitjoren el nivell de vida dels seus habitants a passes de gegant.

Per tant, de qui ens fiem? Dels polítics que apliquen polítiques neoliberals que suposen, segons la ministra d’Ocupació, una contribució per a la recuperació econòmica? O dels experts economistes que apunten que, mesures com les baixades de sou suposen un afebliment de la competitivitat d’un estat perquè es malmeten els nivells de vida dels seus ciutadans?  Pense que la millor opinió ens l’aporta la butxaca. 

Sara Garcia López 

Bibliografia:

Dijkstra, L., Annoni, P., & Kozovska, K. (2011). A new regional competitiveness index: Theory , Methods and Findings. European Union Regional Policy Working Papers, n. 02/2011. (p.4)

Krugman, P. (1994). “Competitiveness: A dangerous obsession”.  Foreign Affairs , vol. 73, nº 2. (pp. 28-44).

Porter, M. (1991). La ventaja competitiva de las naciones. Extracte publicat a la Revista Facetas  nº91.1 (pp. 5-12)

Puig, A. i Ribera, R. (2012). “Els elements de la globalització econòmica” a Elements i actors de la globalització. Barcelona: FUOC.

Stiglitz, J. (2002). El malestar de la globalització. Barcelona: Empúries.

Storper, M. (1997). The regional world: territorial development in a global economy. New York: Guilford Press.

Torrent, J. i Díaz, A. (2012). “Economia del coneixement, empresa xarxa i competitivitat” a Factors de competitivitat empresarial. Cap a les noves xarxes de generació de valor. Barcelona: FUOC.

Marxisme no marxista.

Qui no la busca l’encerta. Segons les preceptives clàssiques de les facultats de filologia, una llengua és una parla comú a un grup de gent estesa a un país, regió, vall o més, mentre que un dialecte és una varietat regional dins d’una mateixa llengua, sovint poc més que un accent. Això pam dalt pam baix és el que s’assegura des de mitjans acadèmics. Noah Chomsky, tot i ser acadèmic també ell, sembla no ser com a mínim academicista; vet ací la seua definició de llengua: “Una llengua és un dialecte amb exercit”... Es podria pensar en una boutade, una brometa, una eixida de to. Ara, ben pensat, la cosa té més punta de la que sembla... Vegem-ho amb exemples, cóm s’hauria exportat el castellà a l’Amèrica Llatina sense una superioritat tecnològica i militar respecte dels pobles que anaven a ser conquerits? Si hagueren estat prou forts per oposar-se a les tropes de la Corona Espanyola, els pobles d’Amèrica Llatina no parlarien castellà, ni nosaltres al País Valencià català, car seguiríem parlant àrab, e cosí via...  

Ni que dir cal que això val per a totes les llengües fora del seu territori original. Cap poble deixa de parlar voluntàriament la seua llengua si no li’n imposen una altra. Hi haurà qui dirà que els valencians som en això, una deshonorant excepció, però no és cert. El qui així opina ho fa des de l’actualitat, sense pensar les dècades o segles en el nostre cas en que es va produir la dominació. Com que els valencians naixem oficialment com a poble amb els Furs atorgats pel rei Jaume I i es pot apuntar també que morim amb la derogació dels mateixos per Felip V, som uns dels pocs pobles del món amb certificat de naixença i defunció. La idea no és meua sinó del gran Joan Francesc Mira, expressada en una sèrie de conferències a Xàbia amb motiu del tercer centenari de la batalla d’Almansa, però com que m’ha semblat adient la cite.  

Reprenent Chomsky, la seua peculiar definició de llengua li va valdre les més enceses crítiques de gran part de la comunitat educativa llevat d’illots progressistes com el Soho neoiorquí, la ciutat de San Francisco o algun altre. I per enceses crítiques cal entendre, jueu i comunista, que en els Estats Units no té la càrrega de lluitador romàntic de la Itàlia moussiliniana ni la brutal tragèdia implícita soviètica sinó que més aviat ve a significar traïdor, desgraciat, malparit, ingrat, deixant a gust del lector la tasca d’afegir tants altres insults com en crega convenient. Podria haver respost furibundament com el marxista que l’acusaven de ser, però més que Karl, el seu Marx era Groucho, el que declarava solemnement allò de “Those are my principls, and if you don’t like them... well, I have others. 

Frase profètica allà on les hi haja, a principis i mitjans del segle passat, Groucho no podia preveure que Zygmunt Bauman definiria el món actual com el de la realitat líquida, el dels principis variables.

 

Brasov (Romania) 23 de setembre del 2014


Lluís Alemany Giner

R-TV: Una televisió gran fa un cervell menut.

Com ja se n'haureu adonat un dels temes que a mi més em preocupa és la inginyeria social, és a dir, com som manipulats. Pensem que som lliures per pensar, però no és així, el nostre pensament està condicionat. Bé, hom pot dir, i amb raó, que el condicionament ve donat per el lloc, el temps i la cultura en la que naixem. No ho negaré. No és le mateix nàixer al territori del País Valencià al s. XX, que nàixer al mateix lloc al segle XV. I naixent al s. XX no és le mateix naixer ací que al Congo. Però els condicionaments dels que parle no són eixos, parle de condicionamets dins d'aquesta societat, en aquest temps i en aquesta cultura per a que penses el que a un grup determinat de gent li interesa que penses, i ademés que et cregues que ho fas per tu mateix. Perquè al País Valencià, com a a la resta de l'Estat, va guanyar el sí a la Constitució europea sense debat? Perquè no va haver-hi un debat sobre això com a França i Holanda que van rebutjar la Constitució europea? La resposta la sabeu, som manipulats perquè pensem això i hi ha zero esperit crític.

 

Amb tot aquest procés manipulació la televisió té un paper clau. Sabeu com funciona el vostre cervell quan es poseu davant d'una TV? Sabeu com li afecta al cervell dels vostres fills de 1, 2, 3 anys, quan el desenvolupament neuronal és més gran, si el poseu davant d'una TV? Sabeu com vos manipulen als informatius? Doncs, si voleu saber el perquè del titul d'aquest post, "Una televisió gran fa un cervell menut", escolte aquest audio que vos deixe, anomenat  "Lobotomías televisivas" del programa de Colectivo Burbuja "Desde la Tejonera".

 

MARGARITA SE LLAMA MI AMOR [...] UNA CHICA, CHICA, CHICA PUM

Revisant textos de filosofia del S. XX, he fet una ràpida lectura d’alguns de Popper. En un d’ells, he pogut comprovar la influència del filòsof entre els cercles liberals anglesos i vienesos, cosa que desemboca en la política dels gloriosos anys dels conservadors anglosaxons. Margaret Thatcher, per exemple, va ser una de les personalitats en què el filòsof va influir amb major força, segurament per la seua formació científica i a causa del pes de les teories de Popper sobre la investigació. Cal recordar que, en l’època daurada del filòsof de la ciència, la política anglesa treballava en un laboratori.

Popper, vull pensar que creia allò que deia i Margaret, també. Ja no es pot dir el mateix dels nouvinguts que, bé siga Bush, bé siga Aznar, escoltaven repicar campanes sense saber d’on venien. Per molt s’ho vullgueren creure, una mica de crítica els haguera fet repensar-s’ho. De Reagan, no tinc ni idea perquè, segurament, influït pels seus propis pensadors, si que va poder crear feeling i punts d’encontre amb la Dama de Ferro. Tampoc m’interessa; la veritat siga dita.

Popper va proposar un mètode científic basat en la falsació i la refutació com a model vàlid per a la ciència social, i és en este punt on vull detindre’m unes línies. Qualsevol teoria ha de ser sotmesa a una dura crítica i, per poder ser considerada com a vàlida, l’ha de suportar, ve a dir el seu mètode. Si una teoria, per contra, no pot considerar-se falsa, automàticament deixa de poder ser admesa com a vertadera perquè no se li pot aplicar l’enfocament oposat i, per tant, no pot ser falsada. Realment, resulta entenedor, fins i tot per a un cap dur com jo.

Ara, anem a aplicar el mètode de Popper a alguna teoria posterior a Reagan i Thatcher ―segur que esteu pensant ara mateix en els seus pentinats impossibles. Per exemple, en els anys posteriors a la caiguda del mur, van aparéixer dos pensadors de rellevància per als anglosaxons de la branca neocon: Fukuyama i Huntington. No entraré a descriure les seues teories perquè són de sobra conegudes o, si es dóna el cas, les podeu recordar en els seus articles, molt més concisos. Bush i Aznar se’ls creien i els tenien com a referents. A més, els seus perruquers eren de pena. Blair és altra cosa...

Tant Fukuyama com Huntington tenien teories basades en l’evolució històrica. Tant Bush com Aznar eren considerats els hereus polítics de Thatcher i Reagan, o siga, els nous liberals. Popper no haguera admés una teoria basada en la història com a vàlida perquè, precisament, una gran part de la seua investigació es trobava vinculada a desmuntar l’historicisme. En el fons de les qüestions, no cal ni entrar perquè el mètode, o siga, el procediment emprat per Fukuyama i per Huntington no és prou rigorós per a ser considerat com a vàlid; la història no li val a Popper: assabenteu-vos ja!


Salvador Sendra Perelló

Els camins cap a les servituds .

A aquest mateix blog fa temps enrere vaig escriure sobre l'honestedat intel·lectual. Una de les coses que fàstic en fa és justament això, la falta d'honestedat intel·lectual. El fet que un filòsof, economista, jurista, sociòleg... En definitiva, que qualsevol pensador diga una cosa i faça l’altra, o tracte d'establir regles universal i quan li convinga canvie el discurs per admetre les excepcions que a ell li convinguen. Això és el cas d’un dels economistes més influents que hi ha hagut al segle XX, Friedrich von Hayek.

Von Hayek va escriure una obra, ell diu política, anomenada Road to Serfdom (en castellà, Camino de Servidumbre). Aquesta obra no passaria de ser una obra menor de von Hayek sinó fora perquè, segons va reconèixer ella mateixa, era el llibre de capçalera de Margaret Thatcher. I la “Dama de Ferro” va canviar la política europea.

A eixe llibre von Hayek tracta de justificar que el “lliure mercat” és la Llibertat –pose Llibertat, amb majúscules perquè en referisc a dit terme com valor universal. No és un tema nou, els economistes de “l’Escola austríaca”, i especialment von Mises, ja portaven llarg temps defensant això. Encara que l’equació “lliure mercat=Llibertat” és més que discutible, i per arribar a construir tal igualtat els arguments serien més sofismes que sil·logismes, des del punt de vista ideològic no té res de dolent. És una ideologia més, com a tal: els creients tenen fe en ella, els no creients són infidels i estan equivocats; i així mateix, els no-creients tenen fe en una altra ideologia, sent els infidels els creients.

On falla von Hayek? Hayek falla, identificant lliure mercat amb Llibertat, en posar els aspectes econòmics per damunt de tot i considera legítim sacrificar els aspectes personals de la llibertat. Un exemple: La llibertat dels treballadors de formar sindicats i negociar aspectes amb la patronal temes com salaris, com atenta a lliure mercat i a la llibertat de l’empresari de negociar individualment amb els treballadors, pot ser reprimida i prohibida. Òbviament ell no ho expressa així, però es dedueix si fem cas de les seues opinions sobre dictadures, com la de Pinochet a Xile.

A Xile, després de l’arribada de la CIA al poder posant d’”home de palla” a un criminal com Pinochet, de l’economia s’encarregaren els “Chicago Boys”, una sèrie d’economistes xilens que havien estudiat a l’Universitat de Xicago. Universitat on era professor von Hayek. Els “Chicago Boys” són liberals però amb algunes diferències amb els de l’Escola austríaca, però no entrarem en detalls. La qüestió és que van fer a von Hayek President d’honor del “Centro de Estudios Públicos” i per tal motiu von Hayek va viatjar a Xile unes quantes vegades. Després d’aquests viatges von Hayek va dir coses com:

"As long term institutions, I am totally against dictatorships. But a dictatorship may be a necessary system for a transitional period. [...] Personally I prefer a liberal dictatorship to democratic government devoid of liberalism. My personal impression – and this is valid for South America – is that in Chile, for example, we will witness a transition from a dictatorial government to a liberal government." [Com institucions de llarg termini, jo estic totalment en contra de dictadures. Però una dictadura potser un sistema necessari per a un període de transició. [...] Personalment preferisc dictadures liberals a governs democràtics desproveïts de liberalisme. La meua impressió personal –i açò és vàlid per a Sud-àfrica- és el que hi ha a Xile, per exemple, nosaltres serem testimonis d'una transició de govern dictatorial a govern liberal.]*

És a dir, a von Hayek li importaven una merda els drets polítics com la llibertat de poder triar el govern, o fins i tot l’apartheid de Sud-àfrica –no cal comentaris-, sempre i quan hi haguera llibertat de mercat. La Llibertat cedeix davant el lliure mercat. La servitud d’un poble, si és per establir polítiques de “lliure mercat” i en contra de la voluntat d’un poble, és legítima. Així afirma:

“not been able to find a single person even in much maligned Chile who did not agree that personal freedom was much greater under Pinochet than it had been under Allende.” [...no serà capaç de trobar-se una sola persona, inclòs en el calumniat Xile, que no estiga d’acord que la llibertat és major sota Pinochet del que va ser amb Allende.]*

Queda clar que ell considerava exercici de la llibertat: assassinar, torturar i fer desaparéixer a la gent d’esquerres.

En Road to Serfdom, von Hayek defenía que les economies planificades portaven a la servitud i a la manca de Llibertat. Això no obstant, no li importa gens que no hi haja llibertat, que hi hagen assassinats polítics, tortures o les formes de servitud més inhumanes -com l’apartheid- si es fan en nom del liberalisme i el lliure mercat. Hayek també aprovaria i aplaudiria a Xina, que s’ha obert al lliure mercat encara que hi ha explotació infantil. Tot un exemple d'honestedat intel·lectual.

Jo personalment ho tinc clar, després de veure que ha passat al món las darrers anys: a la servitud arribarem via (neo)liberalisme. I és que no hi ha res como justificar les dictadures, la tortura, el retalls en drets, etc., en el nom de la Llibertat.

*Les cites les he tret de Wikipedia, l’article de von Hayek en anglés. A Wikipèdia estan referenciades.

 

Oskar “Rabosa”.

R-TV: General Omar Torrijos.



El General Omar Torrijos pot ser que no vos sone de res. És normal, no va fer la revolució amb armes, no era mediàtic, no omplia planes de periòdics. A aquest món, els veritablement grans solen ser menystinguts. És per això avuhi toca posar un documental sobre ell. No vos el presente, si el voleu conèixer mireu-lo. Només un apunt que no apareix al documental, segons algunes fonts, i així ho afirma també John Perkins autor de “Confesiones de un gángster económico”, va ser assassinat per la CIA. Jo ho crec també. Gaudiu d’aquest documental.



 

Assistència divina i corrupció.

Ara fa cent  anys va començar de la manera més insospitada, un sobtat magnicidi, la major conflagració de la història de la humanitat. Hui en dia la coneixem com la 1ª Guerra Mundial, tot i que en el seu moment, i en francès per a tot el món, car era la llengua de la cancelleria, diplomàcia i cultura, se la va anomenar la Grande Guerre.

Plenes de testosterona, les testes dels dirigents dels diferents països que més tard s’enfrontarien cruelment, creien en una mena de conflicte ràpid i higiènic, del qual n’eixirien vencedors i admirats. La seua gentada, el seu jovent, el seu poble, ells mateixos per no allargar-ho més, com a la flor i nata mundial. Les coses van distar molt d’anar així com es pensaven i el conflicte no va tindre res de curt ni heroic. Per primera volta en la història i a causa del gran avanç tecnològic del segle XIX, l’ésser humà disposava d’avions o submarins, però no eren per a millor observar peixets i pardalets sinó esquinçar cossos. Tancs, gasos tòxics i altres per acabar d’adobar-ho... A un costat i altre de trinxeres com les de Vittorio Veneto o Verdun a França on van morir vora un milió de combatents, els soldats confiaven en Déu. O així es desprèn de la igual inscripció en diferents llengües que tots dos exercits portaven en diferents parts de la seua indumentària: Dieu avec nous per als francesos i Gott mit uns per als alemanys...

Vora un segle més tard al metro de València es produeix un accident mortal que té com a resultat quaranta-tres morts. Posteriors investigacions demostraran més tard que l’accident hauria pogut estar evitat amb la utilització d’un instrumental que el govern de la Generalitat Valenciana es negà a adquirir amb el pretext de que era car. Es va carregar la culpa al conductor i es va anar deixant morir la brama. Pocs dies més tard, el Papa Benet XVI visitava amb la major pompa la ciutat de València. L’equip de sonorització i imatge per a la cobertura de dita visita va costar a les arques públiques 7.493.600 € (font, diari El Mundo, 05/07/2012). Es podria dir argumentar que dit diari ha manipulat informació abans, però també ho recull la resta de premsa atès que és informació derivada de les subsegüents recerques judicials, i per això li donem curs. Valga per tant com a font, i indignem-nos-hi ara sí, per quasi vuit milions d’euros de diners públics destinats a Teconsa, una empresa de les tantes de la pútrida trama Gürtel. A València, i amb el dolor per la pèrdua de tants éssers humans encara recent de menys d’una setmana, el Papa visita l’estació de metro i amb les mans a l’alt i citant també Auschwitz, diu: Déu, Déu meu, on miraves tu aquell dia? No haguera estat més fàcil no detraure diners de la seguretat dels ciutadans per donar-li’ls a una empresa privada que lamentar amb preguntats grandiloqüents la tragèdia?

Una de les tantes preguntes de la retòrica medieval, una com per a testar l’habilitat o valentia dels estudiants, era si Déu era impotent o roín. La base era la següent, si com per descomptat es veia cada dia que el dolor i la injustícia existien al món, si Déu amb tot el seu poder no ho remeiava era perquè era, siga malvat que impotent de fer-ho. Amb el temps la gent ha anat oblidant la qüestió, com tantes altres coses implícites amb la laïcització del món modern.

A qui fer doncs cas? Serem capaços finalment de trobar el Déu que jeu a dins de cada un de nosaltres sense ferir el de la resta?

Lluís Alemany Giner

POR LO QUE ME QUEDA EN EL CONVENTO...

Algú s’ha plantejat mai el problema del canvi climàtic des del punt de vista religiós? I, així com el cas del clima, es podria encarar qualsevol altre tema amb relació amb la natura i la Terra, començant per la procreació d’ànimes destinades a lloar Déu, amb qualsevol dels noms atribuïbles. Com més ànimes es fabriquen, més possibilitats de batejar-ne i, per tant, major nombre de lloadors de l’Altíssim. Este punt de vista tan simple me’l va presentar un antic monjo cartoixà que, com podeu vore, sabia de què parlava. La pressió antròpica sobre el món és evident, amb totes les accions derivades.

Altra idea a tindre en consideració és la d’acceptar que la vertadera vida està per arribar. Totes les religions monoteistes que conec ens diuen el mateix: «ací estem de pas; la vida real es troba en altre àmbit». Malauradament, el patiment i l’angoixa terrenal resulten decisius per a accedir a eixa pau eterna tan desitjada. En un món incandescent, per tant, ja s’hi acompliria una important premissa per aconseguir l’eternitat perquè crearia un sense fi d’ànimes angoixades de calor o, en el millor dels casos, pels constipats causats per la refrigeració.

L’ésser humà és la sublimació de la natura perquè ha estat creat a la imatge de Déu i la resta d’éssers vius es troben subjugats a les decisions humanes: l’home mana i la natura obeïx. El problema dels humans cristians, catòlics, ortodoxos, musulmans i jueus és que van ser creats abans de Jesús, o de Mahoma, sota la imatge del Déu de l’Antic Testament, o siga, eixe Déu desproveït d’empatia. I, si el peu és bord, l’arbre és bord, perquè, per molts empelts que li fem, les arrels foment part de la planta.

L’home sense empatia domina la natura amb la finalitat de viure uns pocs anys en este món perquè, en el fons, pensa l’altre: «por lo que me queda en el convento, me cago dentro». I això sense tindre en compte que les defecacions que embruten la convivència, en el fons, tenen una finalitat positiva perquè provoquen angoixa i patiment. Els únics descàrrecs que es podrien fer són els dels danys col·laterals que duen associats. Estes accions desmesurades contra la Terra tenen efectes envers els col·lectius més desfavorits i les zones més deprimides a l’hora que els provoca dos arguments de pes per a la religió. En primer lloc, el sofriment necessari per retrobar-se amb Déu i, en segon lloc, fan que els més rics puguen ajudar-los i, així, guanyar-se la seua parcel·leta de cel.

Els danys col·laterals mai han sigut un impediment a tindre en compte, i l’evidència es troba només revisant la quantitat d’ànimes que han hagut d’abandonar la Terra, de manera sobtada, a causa de les guerres provocades per doctrines. Si a l’hora de crear les religions s’hagueren tingut en compte estos insignificants aspectes, com per exemple, les guerres, altra cosa haguera estat. I és per açò que la consciència del planeta, de l’empatia, de la natura o del clima, només es poden defensar des del xicotet col·lectiu de laics. Laics: vosaltres teniu eixa càrrega sobre la consciència i ningú vos hi pot ajudar. Molta sort!

Perdó: se m’ha escapat això de la «consciència» en la darrera línia.

 

Salvador Sendra Perelló

Consulta legal a Catalunya o desobediència civil?

Eixe és el dilema què s’ha plantejat a Catalunya des de la Diada. Oriol Junqueras està per la desobediència civil, Mas per la consulta legal. Però qui té raó?

Fa temps que dic que la legalitat espanyola té una importància relativa. La Constitució, les lleis, el Codi penal... valen tant com un no-res en aquest tema. La qüestió catalana no és decideix a Espanya, es decideix a Catalunya i a l’àmbit internacional. Això, en primera instància pot semblar una crida a la desobediència civil. Però, pot no convindre.

El primer que s’ha de tenir en compte és que, Catalunya serà independent si té reconeixement internacional. Per a obtenir-lo hauria de tindre a una gran potència del seu costat, val a dir que el reconeixement de Xina o Rússia no seria suficient, perquè ambdues no tenen del soft power suficient com per a arrastrar a un nombre d’Estats suficient li permeten a Catalunya participar en els fòrums internacionals. A més a més, dubte molt que els catalans, sobretot els empresaris, vulguen acabar a l’àmbit d’influència d’aquestes potències. Per tant, el reconeixement ha de venir de: Alemanya, EUA, Gran Bretanya i/o França. Sense el suport de cap d’aquests estats, Catalunya pot declarar-se independent o ballar la conga. Tant l’hi fa.

Eslovènia va declarar la seua independència i va tenir el suport d’Alemanya, ràpidament va ser integrada als fòrums internacionals. Kosovo va declarar la seua independència i va ser ràpidament reconegut per EUA, Sèrbia va por a la Cort Internacional de Justícia (CIJ) la declaració unilateral d’independència i els EUA van dir que tant els donava la decisió, al final favorable a Kosovo, que era un tema polític no jurídic. Kosovo, a qui no reconeix l’Estat espanyol, és considerat un Estat independent a tots els efectes. I així podríem posar uns quants exemples més. Transnístria, en canvi, va declarar la seu independència, no l’ha reconegut ningú, i per a tot el món és una part de Moldàvia.

Sent clar això, quin camí deu prendre Catalunya? El camí de la consulta legal serà barrat, via legal o il·legal, però no està obert. Dic via legal o il·legal, perquè és il·legal que Sentència es pose abans d'un judici, i la Sentència del Tribunal Constitucional està posada pel Govern i amb el suport del P$x€. No way, my friend!

Fer un acte de desobediència potser convenient si es vol tensar la corda. Si es vol anar cap al conflicte i provocar a l’Estat espanyol i despertar simpaties internacionals. Però les despertaràs? No queda clar que això siga així. El més probable és que siga boicotejada: que els alcaldes de pobles on mane el PP no treguen les urnes, que PP, P$x€, Ciutadans i altres espanyolistes criden a no votar i la participació siga inferior al 50% o poc per dalt amb una aclaparadora majoria del Sí i Sí i esdevinga una consulta sense legitimitat... En definitiva, que la consulta es torne paper mullat. Cap també, que el PP siga tan destrellatat com sembla, i que envie a la policia, es monte un guirigall, es tense la corda i hi haja aldarulls, inestabilitat, etc. I siguen organismes internacionals els que hagen de mediar. Aquesta opció perjudicaria l’Estat espanyol i probablement des de fora el forçaren a deixar a Catalunya decidir o es busque una “tercera via”, el que més convinga al capital internacional. No hi cap interés, com sí que hi ha a Ucraïna, que hi haja conflicte a Catalunya per tant la Comunitat internacional mediarà.

L’opció de convocar eleccions plebiscitàries, on els partits proindependència només portarien la declaració unilateral d'independència al programa, seria l’altra alternativa. En cas de guanyar, la declaració unilateral seria vàlida segons el CIJ. Però, les resolucions del CIJ no són vinculants i, per exemple, els EUA se les passen per l’entrecama. Catalunya no podria obligar a l’Estat espanyol ni a cap país a reconèixer-la. Per tant, quedaria tot pendent que alguna de les potències la reconeguera de motu propio. Si ningú reconeix, doncs seria paper mullat. També podria passar que el Govern espanyol es comportara destrellatadament, suspensió de l’autonomia, cossos i forces de seguretat, aldarulls, inestabilitat... i a la fi, mediació internacional.

Resumint, no hi ha cap opció que siga millor, perquè la decisió no es juga en clau interna, Estat espanyol vs Catalunya, sinó que la decisió està en mans internacionals. Tot dependrà de l’audàcia dels polítics catalans i dels espanyols. El que sí sembla clar és que, la política del PP és una màquina de fer independentistes.

Pdta: A Escòcia ha guanyat el no. A nit vaig estar mirant una estona la BBC, quina diferència en els debats o tertúlies d'allà i d'ací. Per cert, enhorabona als escocesos que ha pogut triar en lliurement el futur del seu país.

Oskar "Rabosa"

EL SÍMBOL DE LA DERROTA

Sense intenció de ferir sensibilitats, propose una lectura seriosa de Les metamorfosis d’Ovidi. Des del meu darrer viatge a Roma, fa unes setmanes, em volta pel cap la interpretació tan ximple que s’està fent del símbol de la victòria per excel·lència. La cosa no ve de nou perquè ja vaig abordar el significat de guanyar i la manera en què l’ésser humà es fa maganxes jugant al solitari; pense que va ser en un post  titulat “La vida des de la derrota” que podeu consultar en este mateix blog.

 

Anar a Roma és anar al Vaticano i a Villa Borghese. La resta és passejar i perdre’s per llocs pels quals ja has passat i on ja t’has perdut abans: caffè, gelatti i, de tant en tant, algun cappuccino, fan més portable la recerca dels caravaggios. Visitar Roma és posar el dit entre el de Déu i el d’Adam, al sostre de la Cappella Sistina i rebre el colp de llum que rebé l’home per intentar transformar-lo en el colp de puny que es mereix ara.

Amb l’impuls de l’impacte, vaig visitar la Villa Borghese i vaig romandre petrificat gaudint d’Apol·lo i Dafne. I vaig observar la peça de Bernini amb els ulls de mirar i el cervell de pensar. El moment escollit per l’artista és el de la transformació, on Apol·lo, encegat d’amor, intenta atrapar Dafne fins que la nimfa, esgotada per la cursa i la tensió, ja no pot més i sucumbix al déu. Dafne es transforma en llorer i Apol·lo es toca el nas.

A partir d’este relat d’Ovidi, els victoriosos atletes ―o altres tipus de personalitats com cèsars o napoleons― han fet servir el llorer com a senyal de triomf. Si a això li diuen triomfar... doncs, que es posen el lloreret. Jo no ho tinc tan clar, i així ho explique. No hi ha dubte: el llorer és el símbol de la derrota i qui el fa servir fora de la cuina és un perdedor. No obstant això, i enllaçant amb el post a què feia referència uns paràgrafs més amunt, la derrota també és qüestionable.

L’harmonia, l’ordre i la raó són els atributs d’Apol·lo. Al seu contrari, Dionís, el déu del vi, se li atribuïxen l’èxtasi i el desordre. L’equilibri entre ambdós déus que definix la Grècia Clàssica es decanta clarament cap a la vessant apol·línia, sobretot a partir de Sòcrates i fins a hui dia, i és la causa del seu declivi fins a la desaparició. Fa gràcia que se l’associe amb el bé, mentre que la part dionisíaca, que s’ha anat eliminant a poc a poc, roman en el lloc del mal. Apol·lo, el perdedor, ha estat mal interpretat al llarg dels segles, de manera intencionada, mentre que l’èxtasi victoriós que du el déu a la misèria, es té encara com a dolent! Atenció: no cal llegir Nietzsche per entendre-ho, com heu pogut comprovar; només cal posar el dit al lloc oportú i carregar-lo de mala hòstia.

 

Salvador Sendra Perelló

Regalar 50.000 € a les persones amb rendes baixes.

Fa uns dies El Blog Salmón es feia ressò d’una proposta feta des de la revista Foreign Policy, on es defenia la possibilitat de regalar 50.000 € a cada persona de les que tenen les rendes més baixes. Per a Remo, l’autor de l’article al Blog Salmón, la proposta no funcionaria. No he pogut llegir l’article de Foreign Policy, perquè és de pagament. Però sí m’agradaria comentar les raons que dona l’autor del post al Blog Salmón.

Remo diu que la mesura no funcionaria basant-se en dos arguments:

-          El primer és comparatiu, diu que els premiats a les loteries en quantitats no massa grans ho perden prompte, sense aprofitar, o més ben dit, ben aprofitar eixos diners.

-          El segon argument és una opinió basada un article sobre devolució d'impostos, per concloure que a mitjà termini no es reduirien les desigualtats socials ni milloraria la posició financera de la gent. Tanca amb la comparança d'una concursant de Gran Hermano que esperava els 2.500 euros per posar-se unes mamelles més grans.

No sóc economista, per tant que ni ningú es prenga açò con si tinguera valor científic. Però, si apliquem una miqueta de sentit comú, què passaria si es donara 50.000 € a cada persona de les que tenen rendes més baixes? La resposta és senzilla, cadascú faria el que li donara la gana amb eixos diners: uns, potser es comprarien el cotxe que els agrada i de cop es gastarien 30.000 o 40.000 Euros, la resta se la menjarien en dos “fartaes”; d’altres, ho cremarien tot en putes, borratxeres, coca, viatges, si foren dones, puix mamelles, liposuccions, nassos, vestits, etc.; uns altres, pagarien part dels deutes, de la hipoteca... i l’altra part en consum de béns que no aporten res; hi hauria qui milloraria sa casa, obretes a la cuina, al bany, una tv de 60”, etc.; hi hauria qui diria tot a pagar deutes; sempre hi hauria qui ho invertiria en accions, bons, lletres, comptes d’estalvi, plans de pensions, etc; hi hauria que muntaria un negociet, una empresa, uns anirien bé, d’altres malament. És a dir, els diners correrien, fluirien ràpidament.

 

Queda clar que en un principi hi hauria un creixement econòmic, es dinamitzaria l’economia. De cop, bars, restaurants, puticlubs, putes, fabricants de begudes, camells, metges, fabricants i venedors de roba, obrers, llanterners, fabricants de tv, venedors de tots tipus d’electrodomèstics, assessors, etc., tots tindrien feina, tindrien ingressos, i a la vegada tots aquests gastarien els diners, els nous ingressos. Es dinamitzaria i molt l’economia.

A mitjà termini, doncs supose que l’autor de l’article tindria raó. Tots els que hagen gastat els diners en béns de consum, no tindran res. Bé tindran béns que tenen menys valor del que tenien, qui haja comprat un cotxe de 40.000 € en 4 anys tindrà un cotxe que valdrà 10.000 €; una tv de 60” que ja no valdrà 3.000 € sinó 200; la casa arregladeta que ja no apreciarà; etc. Qui haja invertit uns hauran guanyat, els altres s’hauran quedat igual i altres hauran perdut. El que tenien deutes i els reduiren viuran millor. Els que han començat negocis i els ha anat bé, tenen el mig de vida que desitjaven. Però, en general la situació econòmica seria igual o pitjor? Això de fer de futuròleg en economia és complicat, així que tractar de preveure és ser agosarat.

La idea pot semblar sense cap ni peus, però no ho és tant si tenim com a referents a Keyness (socialdemòcrates) o a Milton Friedman (neoliberals), ja que tots posaven exemples similars. Keynes sugeria amagar diners dins de botelles a mines de carbó i anar a treure-les després. Milton Friedman demana enramar els carrers amb diners des d’un helicòpter. Cadascú que trie l'opció que preferesca.

Hom pot pensar: I d’on traguem els diners? Doncs, s’imprimeixen a manta i els bancs centrals en compte de donar-los als bancs, els donen directament als ciutadans. Igual no és tan sense cap ni peus. Perquè segons molts experts la borsa va pegar un pet prompte, molt prompte, molts diuen que dins del 2014, amb una crisi pitjor que la de 2008. Tot per les polítiques expansives de diners que ha fet la Reserva Federal, el Banc d’Anglaterra i el Banc Central Japonés, i que han provocat un fum de bambolles financeres que van a rebentar. Per cert, Podemos defensa eixes polítiques. I si acaba petant tot el sistema, donar 50.000 euros a les persones en compte dels bancs no pot ser pitjor, almenys acaben els diners a l'economia real i no a la financera.

Oskar "Rabosa".
 

Links relacionats:

 

Regalar 50.000 euros al millón de españoles más pobres, no parece una buena idea

 

http://www.elblogsalmon.com/entorno/regalar-50-000-euros-al-millon-de-espanoles-mas-pobres

 

 

LLADRES DE TEMPS

L’any 1974 es va publicar Momo o l’estranya historia dels lladres del temps i de la xiqueta que va tornar el temps als homes. L’argument d’esta novel·la infantil radica en el poder d’una xiqueta, d’entre 8 i 12 anys, sobre un exèrcit d’homes grisos que tenen com a objectiu furtar el temps de les persones adultes. El temps robat els permet viure i reproduir-se. El seu avanç, silenciós i constant, aboca la ciutat a la indiferència, la monotonia i a la submissió inconscient de les persones als dictats invisibles dels freds homes de gris.

Les persones adultes de Momo cedixen als arguments irrefutables dels homes de gris construïts amb una precisió esfereïdora de xifres; amb promeses de devolució del temps, amb suculents interessos, en passar cinc any de la signatura del contracte. Podríem afirmar que les persones cedixen, lliurement, a les propostes dels homes de gris. Però, si és així, per què els lladres de temps, esborren la conversa prèvia a la signatura del contracte? Si esborren de les ments humanes qualsevol rastre de la seua presència, a què tenen por si el tracte és tan beneficiós per a uns i per a altres?

Des de 2009 (un any després de la caiguda de Lehman Brothers, desencadenant de la crisi financera mundial) moltes caixes i bancs de l’Estat espanyol van actuar com si d’homes grisos es tractés. La conjuntura de crisi demanava a crits un augment de capital. La fórmula? Col·locar participacions preferents, deute subordinat i d’altres productes d’alt risc. A qui? Als seus inversors minoristes. Per què? Perquè no demanen tan de rendiment com els experts financers o els inversors institucionals. El pla estava en marxa. La banca va emetre estos productes d’alt risc per un valor superior als 12.000 milions d’euros.

Més de 300.000 persones van caure en les  xarxes dels directors de banca i dels seus treballadors. Les captivaven garantint-los una alta rendibilitat i l’oportunitat de recuperar el seu capital quan volgueren. A diferència dels homes de gris de Momo, la promesa venia dels seus banquers de confiança, dels que fins aleshores tan bé les havien aconsellades. Per què no anaven a fiar-se’n? En este cas, com en el de les persones adultes de Momo, escollien signar lliurement el contracte.

La realitat va ser, però, que la lletra menuda dels contractes signats, aquella que mai els van explicar els càrrecs responsables de les seues oficines de confiança, no els permetia recuperar els diners quan volgueren. Ben al contrari; si ho feien s’exposaven a perdre una gran quantitat del capital aportat en productes que s’escapaven dels seus coneixements financers.

L’any 1748 es publicava a França L'esprit des lois de Montesquieu. En ell, l’il·lustrat va establir tot un règim de llibertat en què no entrarem perquè no és lloc, ni l’espai ho permet. Ens fixarem en la idea que es desprèn de la llibertat política en relació al ciutadà. Esta consistia en la seguretat personal que l’individu experimenta a l’abric de les lleis i d’una Constitució que, entre d’altres coses, assenyale límits precisos a l’acció del govern (Aguilar, 2003).

En el cas que ens ocupa no ha estat el Govern ni les autoritats financeres, els qui han defensat les persones estafades amb els productes d’alt risc. Han estat les lleis, els tribunals, els que com si d’un degoteig es tractés, estan dictant sentències favorables a la recuperació del capital dels afectats.

El Govern, però, ha utilitzat la crisi del deute sobrevinguda a partir de 2009 per salvar les entitats financeres. Entre 2009 i 2012 el Tribunal de Comptes ha xifrat en 108.000 milions d’euros els diners públics injectats a la banca, un 77% més del que va anunciar el Banc d’Espanya. L’objectiu: rescatar el sistema financer espanyol. Este rescat, però, no ha servit perquè els inversors minoristes recuperaren el 100% del seu capital sense passar pels jutjats.

La llibertat és molt relativa. Momo va aconseguir lliurar la ciutadania del jou dels homes de gris, aquells que apreciaven el temps com les sangoneres aprecien la sang. Ho va fer perquè els homes i les dones no es van lliurar dels seus paràsits per ells mateix. Les qualitats de Momo, una xiqueta que sabia escoltar i que transmetia imaginació a qui estava amb ella, li van infondre valentia  per emprendre el perillós repte de salvar la ciutadania de l’esclavatge del temps mecànic.

Stuart Mill defensa que «el único objeto, que autoriza a los hombres, individual o colectivamente, a turbar la libertad de acción de cualquiera de sus semejantes, es la propia defensa». Si unim esta idea a la ressenyada anteriorment de l’Esprit de les lois de Montesquieu, podem extraure que el canvi de rumb de moltes qüestions que ens afecten i ens perjudiquen està a les nostres mans. Per exemple, que la justícia torne a ser gratuïta. La tria és cosa nostra; Momo és ficció.

Sara Garcia López 

Bibliografia:

Aguilar, E. (2003): “La libertad política de Montesquieu: su significado” en Filosofía política contemporánea. Controversias sobre civilización, imperio y ciudadanía. Font CLASCO

Ende, M. (1974): Momo o l’estranya historia dels lladres del temps i de la xiqueta que va tornar el temps als homes. Madrid, Alfaguara

Montesquieu (1ª ed. 1748 - 1906, edició de Librería General de Victoriano Suárez): El espíritu de las leyes. Madrid (p. 272)

Stuart Mill, J. (1ª ed. 1859) Sobre la libertad. Madrid, Aguilar. Col·lecció Tecnos. (p. 32)