LA GENÈTICA MASCULINA

L’aventura de cada dia, a l’hora d’eixir de casa, per a un home qualsevol, és enfrontar-se al simple fet de vestir-se. Cada dia eixim al carrer amb el dubte d’anar combinats o no... A mi, personalment, em resulta difícil i, en el cas d’eixos dies en què no estàs massa decidit, o que tens la moral baixa, pràcticament impossible.

Però este article l’escric amb la finalitat contrària, sabedor com sóc dels problemes masculins. I pense que és millor aportar solucions que fer teràpies d’eixes que ens fan creure que sempre estem bé i qui s’enganya és la resta. O, el que és pitjor, teràpies que ens augmenten l’ego i ens fan prendre decisions que poden arribar a ser alarmants, sobre tot per a les pobres persones amb qui hem de compartir espai i temps.

El defecte és de fàbrica; això és el més important per a començar el tractament. Hem d’assumir que els homes no estem creats per a combinar peces de roba. Pense en Adam... Les dones ja es altra cosa. Elles ens poden salvar de qualsevol desastre, en este aspecte. Pense en Eva... Déu va crear Adam i, després, un munt de coses més. Sembla que, ja preveient el que li anava a passar en el futur, va haver de prendre una decisió ferma: crear una dona.

Em permetreu llegir el que hi ha entre les línies del Gènesis i interpretar, per tant, el vertader sentit de la Creació. Que l’home anava a pecar, ho sabia fins i tot el més babau. Però, que les conseqüències serien tan cruels, era difícil d’imaginar. La funció d’Eva, per tant, és més que previsible: salvar l’home de la llibertat d’elecció, entre altres coses de menor importància. No el podia deixar vestir-se a la seua manera o, pitjor encara, a la imatge de Déu, que sembla que també era mascle.

Una volta ficada la pota, el destí ens lligava a l’ús de les fulletes de figuera per tapar-nos. I, des d’ací fins a les formes futures dels vestits, hi ha un salt. Verd amb verd és poc arriscat... A l’hivern, però, la cosa canvia i apareixen les pells i altres teixits, colors i textures. Tot un món de cultura i de saber estar que supera l’ésser més primitiu de la cadena humana: el mascle.

Jo, com a bon lector de la Bíblia, sóc sabedor de les meues limitacions genètiques i les tinc sempre presents. No m’aventure mai i demane consell a les dependentes quan vaig a comprar roba. Una volta informat, sempre trie entre els colors més bàsics, perquè jo sóc bàsic. Quan ja tinc la roba a casa, intente demanar consell a ma mare ―o a alguna persona de molta confiança― perquè em prepare les perxes de cada dia de la setmana i, així, reduïsc les possibilitat d’errar, notablement.

Espere que els meus consells vos hagen sigut d’utilitat i ja sabeu: consulteu, per l’amor de Déu!

 

Salvador Sendra Perelló

Pre-Programa econòmic de Podemos: “No es por no ir, ¡pero ir pa’ na’!”.

He llegit el programa econòmic de Podemos que han presentat els Prof. Vicenç Navarro i Juan Torres. La veritat és que tot ha resultat molt previsible, qualsevol que haja llegit a Vicenç Navarro a Público unes quantes vegades ja sap que s’ha de trobar, l'oncle Keynes per ahí fent la mà.

 

Vivim l'any 2014 i no als anys ’30 del segle passat, quan l’oncle Keynes va escriure la seua Teoria General. En ella Keynes, diu que troba certes errades en les teories econòmiques clàssiques. Aquestes errades, que parlen de fantasies com “en un mercat de competència perfecta...” i deliris semblants, tracten de ser corregides per Keynes. Ell proposa un paper actiu de l’Estat per tal d’estimular l’economia en moments de crisi o d'abaixar els fums quan la cosa se’n vaja mare, ja siga influint mitjançant polítiques fiscals, mitjançant polítiques monetàries o polítiques de despeses públiques. Es pretén acabar amb els cicles econòmics mitjançant l’actuació de l’Estat. El leitmotiv és estimular el consum en un creixement perpetu.

Això que l’Estat puga intervenir en economia va ser abraçat amb força per socialdemòcrates principalment, però també després per democratacristians i conservadors. Els polítics sucumbeixen a la temptació de seduir als votants mitjançant despeses econòmiques. Això no obstant, l’Estat de Benestar serà fruit d’això, i els ciutadans, fonamentalment, a Europa se’n beneficiaran.

Però aquestes polítiques que semblaven molt bones als anys ’30, es van fotre una hòstia de por als anys ’70. Als anys 80 van desaparéixer de totes les agendes polítiques, substituïdes per les polítiques neoliberals, que ens han portat a l’actual crisi. Si unes receptes preparades per als anys ’30, moren als ’70, ¿Van a funcionar ara? La resposta és òbvia: no. Cap sistema econòmic de creixement perpetu, basat en el consum perpetu, té futur. Entre altres coses perquè estem arribant a la fi en moltes coses (petroli, boscos, matèries primeres, aigua, nivells de contaminació...). Estem ja posant en perill la sostenibilitat del planeta. Seguir creixent només porta a un lloc: al col·lapse. Col·lapse que per vies neoliberals arribarà més prompte, sí, però per vies keynesianes serà inevitable també. Cinc anys més o menys, tant li fa.

El document que han presentat Navarro i Torres, incideix amb els aspectes de sempre: més crèdit, quan ja el sobre endeutament és absolutament brutal, tan públic com privat. Però la vegada volen controlar el creixement del deute. No expliquen com es fa casar això. I a més a més, diuen que volen fer pujar el consum sense que hi haja consumisme. Això, a mi em sembla un oxímoron, dificil d’entendre. Volen que l’Estat es puga finançar directament del Banc Central Europeu, però els diners són deute, per tant el deute naix amb interessos. D'acord, es paguen menys interessos, però segueixen endeutant-se més i més. Tampoc tenen explicació de com crear treball en un entorn on cada vegada calen menys treballadors, on la productivitat augmenta per la tecnologia. Ni quins sectors crearan llocs de treball, ni quins sectors poden arreplegar els desocupats provinents de la construcció, que en són 2’5 milions de persones.

Jo no en tinc cap dubte, i Niño Becerra porta dient-ho fa anys. La crisi és sistèmica, és una crisi que produirà un canvi de sistema, un canvi model, un canvi a totes les estructures econòmiques i socials. Aquest sistema, si no voleu dir que implosiona o mor (d’èxit com deia Schumpeter), s’esgota. La situació actual no té res a veure als anys ’30, ni ’50. Ja no sembla que hi ha energia barata e il·limitada, ja no sembla que puguem seguir consumint al ritme que ho hem fet, no podem seguir produint residus en quantitats bestials, ni presionant el medi ambient... Les propostes econòmiques de Vicenç Navarro i Juan Torres segueixen travessant pel creixement, i això ja no pot ser així. És cert que li posen un rostre més “humanitari”, volen un capitalisme més humà, però capitalisme. Parlen de protegir el medi, de donar suport a l’economia social, etc., però dins del programa més bé semblen qüestions folklòriques. Volen que un lleó salvatge que va solt i famolenc per una ciutat, passege pels carrers lligat d’un ramalet.

Podemos ha volgut fer un programa econòmic perquè la gent el compre, i això suposa no posar en dubte el capitalisme ferotge, només cal refrenar-lo un poc. Sembla que Juan Carlos Monedero va parlar amb Arcadi Oliveres perquè treballara amb Navarro i Torres. Arcadi va declinar la invitació perquè aquests són partidaris de seguir amb el creixement perpetu, i ell també veu que això s’acabat i s’ha d'acabar, és partidari l’economia del decreixement.

Un altre aspecte que no m’agrada és que no es posa en dubte en cap moment com es creen els diners, ni el fet que els bancs comercials els creen -com a mínim, el 90% dels diners que hi ha en circulació actualment s’han creat pels bancs comercials-. Tots, absolutament tots, els diners que hi ha en circulació és deute. Com tots els diners és deute, el deute s’ha de pagar un interés, interés que hui en dia no es pot pagar perquè no hi ha diners que cobreixen els interessos, per tant, cada any s’han de crear diners com a mínim per pagar els interessos vençuts. Diners que es creen del no-res i que naixen amb deute i interessos, i així fins a l’infinit i més enllà (si hi ha més enllà). Malgrat tot, mai podran pagar-se tots els interessos, per això algú ha de fer fallida i perdre els seus bens.

Així doncs, que hi haja intenció de reformar el BCE però no acabar amb eixe sistema de diner-deute-del-no-res, és, directament, fer-li la mà al gat.

Si algú espera que aquest programa supose la transformació de l’Estat espanyol amb Noruega, Suècia, Dinamarca o Islàndia, va aviat. La manca de valentia a l’hora d’afrontar un capitalisme que s’esgota, és el gran mal i la gran derrota de les esquerres. Si s’ha de jugar a ser capitalistes, cal fer-ho bé, com en la proposta revolucionària per al País Valencià que jo mateix vaig fer. “Yo es que... no es por no ir, ehh..., si hay que ir se va...,¡ pero ir pa’ na!’”

Oskar “Rabosa”

Pdta: La crítica que faig al programa de Podemos és extensible a tots els partits d’esquerres, per això no en voteré a cap. Ningú canvia res, ningú vol canviar res.

DE MADRID AL CIELO

Hi ha coses que són tan simples que em sorprén que s’amaguen de manera intencionada ―o això vull creure. I dic de manera intencionada perquè, a poc que faces servir la intel·ligència t’adones que falta una informació importantíssima i racional sobre el procés de Catalunya. El fet de no pensar-ho de manera racional, per tant, requerix un esforç considerable i una clara intenció manipuladora i obscurantista. Tot es pot explicar sense fer cap esment a la pàtria, a la nació, a la identitat i altres visions subjectives o dogmàtiques.

Si algú vol enfrontar-se a un llibre de veritat ―encara que siga per una volta en la vida― li recomane llegir la tesi doctoral de Marcel Bataillon Erasmo y España. Realment, es tracta d’un dels documents més impressionants que he llegit mai. Però, de què va esta investigació i quina relació té amb Catalunya? Ahí anem, ahí... Bataillon investiga les repercussions de la Reforma al Regne d’España i sobre la funció d’Erasme en este temps. Catalunya vol abandonar Espanya perquè se sent estafada, com ho està qualsevol territori de la perifèria.

Una cosa que, partint d’este llibre, s’ha anat investigant, és la tensa relació entre el centre i la perifèria de la península. Els moviments reformistes a què fa referència Bataillon es van donar en la perifèria, com la pràctica totalitat de les novetats. Es pot començar amb els erasmistes, seguir amb els novatores i acabar amb les tesis d’Unamuno o amb la pressió central per controlar-ho tot. Ara, passa una mica el mateix, amb els pertinents matisos...

L’anterior legislatura, José Luis va tindre l’oportunitat de liquidar el moviment rupturista fent servir, simplement, el seu programa electoral. Si no recorde malament, el PSOE tenia previst realitzar l’anomenada reforma del Senat. El Senat, per qui no ho sap encara, és la Cambra alta, o siga, la que ha de refermar les lleis que aprova el Congrés, o siga, la Cambra baixa. No cal entrar en el detall de dir que el pollastre de dalt caga el de baix. Ací, el que és més important de tot és manar a Madrid; per a Catalunya, també ho haguera estat.

Un Senat inservible ―i poc representatiu― fa que allò que aprova el Congrés siga sempre definitiu. Però, també haureu escoltat que el Senat és la Cambra territorial. I és en este lloc on hauria de tindre la representació corresponent cada autonomia per a ser, vertaderament, una cambra d’este tipus. I hauria de poder vedar les aprovacions de l’altra, per a dir-se Cambra alta, dic jo. Però, d’altra banda, amb esta reforma, el poder territorial seria real i, el central, ideal.

Si entenem España com un estat pràcticament perifèric, amb un xicotet centre a Madrid a què li podem afegir una part de Castilla, una perifèria organitzada podria realment governar per a les seues necessitats, cosa que ara no passa. Un xicotet centre governa per a totes i tots, siga quin siga el president de torn. I ho fa partint d’una gran mentida o, dit d’altra manera, partint d’una falsa Cambra alta que podria desaparéixer sense que ningú s’enterara, excepte els que viuen d’ella.

Els erasmistes, siga quin siga el nom que adoptaren, van haver de fugir d’España o ser sotmesos. Els moviments europeus es van eliminar d’un regne que romania en el barroc més esperpèntic i amb una cama a l’altra part de l’oceà, on hi havia tot un futur expansió, espoli colonial i contrareformisme. El rei Carlos I estava fortament tutelat i va haver d’empassar-se els rigors de la meseta front a la renovació europea i aguantar la dura sentència d’Erasme sobre la ideologia de l’España contrareformista: estàvem semititzats. A més, i a partir d’esta afirmació, també podem entendre eixa altra que diu que Àfrica comença als Pirineus i afegir: o Amèrica!

Les colònies s’han anat perdent, per tot arreu, fins a la dictadura en què es va perdre l’última. La part positiva, però, és que Madrid seguix sent la capital. Ara, si es perd Catalunya, tampoc s’acaba el món perquè la capital romandrà al centre, encara, i el BOE se seguirà imprimint al mateix lloc. La perifèria seguirà sent el que és i el món seguirà voltant sobre el mateix eix dogmàtic que va des de Madrid al cielo!

 

Salvador Sendra Perelló

Marcs erronis no obrin portes.

George Lakoff és un lingüista cognitiu que ha sigut molt influent en els darrers temps en els grups “d’esquerres” nord-americans. Té una petita obra considerada de referència per al discurs polític, i en la que resumeix els seus conceptes establerts a “Moral politics”, anomenada “Dont think on an elephant” (No penses en un elefant). Ahí parla dels marcs (frames) conceptuals.

Els conceptes evoquen marcs, estan dins d’un marc. Cal emmarcar els conceptes:

El enmarcado tiene que ver con elegir el lenguaje que encaja en tu visión del mundo. Pero solo tiene que ver con el lenguaje. Lo primero son las ideas. Y el lenguaje transmite esas ideas, evoca esas ideas.

Lakoff parla de com els conservadors han aconseguit imposar els seus marcs, i com utilitzen les metàfores per fer encaixar els conceptes dins del marc. Per exemple, si es parla d’alleugeriment fiscal per referir-se a la baixada d’impostos, automàticament establim un marc, ja que només es pot alleugerar el que és una càrrega, el que pesa, el que ens fa patir, una cosa que suportem com un càstig. Si en un debat polític, un dels contendents diu que aplicarà un alleugeriment fiscal, i en el torn de rèplica l’altre diu que l’alleugeriment fiscal portarà conseqüències dolentes per al conjunt de la societat, retallades, etc., el segon ja ha perdut el debat. Perquè no es pot assimilar que una cosa que és un alleugeriment siga dolent, que em lleven de damunt una càrrega no és dolent, és bo. Automàticament penses que tens un sac que pesa una tona damunt dels muscles i que llevar-te’l no pot ser dolent.

A més a més, els marcs instal·lats ja prèviament determinen el que ens creurem o no. Lakoff ho diu així:

Los conceptos no son cosas que puedne cambiares simplemente porque alguien nos cuente un hecho. Los hechos se nos pueden mostrar, pero para que nosotros podamos darles sentido, tienen que encajar con lo que está ya en las sinapsis del cerebro.

És a dir, al nostre cervell li importa una merda la veritat, li importa allò que encaixe al nostre marc. Allò que ja tenim assimilat. Per molt que ens conten, si no entra en allò que ja hem interioritzat, la veritat rebota al nostre cervell com si es tractara d'un frontó.

Tot açò ho explique perquè fa unes setmanes a una xarrada de caràcter polític em va cridar fins a quin punt la mercantilització de la societat afecta el discurs dels polítics. Per defensar l’educació pública es recorren a criteris mercantilistes. El ponent d’aquella xarrada va dir: “Segons demostra un estudi de la Universitat... [no recorde quina] per cada euro públic que s’inverteix en educació a la societat li retorna 1’60 €”. Eixa dada, expressada en un debat amb un liberal, pro-privatització de l’educació, és fàcilment rebatible: 1’60 € a la societat per cada euro gastat? L'educació privada n’aporta més, per començar, els que estudien a Universitats privades accedeixen a llocs de treball més ben pagats; tenen més coneixements, per això acaben als llocs d'investigació més importants per tant aporten més coneixement a la societat; de les Universitats privades ixen els grans emprenedors, que generen més llocs de treball; etc. A més a més, els millors estudiants tindran beques o podran accedir a crèdits que quan acaben d’estudiar podran tornar fàcilment, perquè tindran feines molt ben pagades. Si mercantilitzem i monetaritzem l’educació no hi ha dubte, el discurs liberal, cert o fals, guanya. El mateix passa si mercantilitzem la sanitat.

Des de les aportacions de Lakoff, és una errada imperdonable que els partits d’esquerres i que defensen l’educació i la sanitat com a servei públic parlen en termes monetaris. Sí, ja sé que la idea es keynesiana, del multiplicador i romançons d’eixos, però cal tenir en compte que Keynes no era d’esquerres, era conservador. Però a més a més, els motius pels quals defensar l’educació i la sanitat públiques, no tenen res a veure amb els diners. És una qüestió de valors. Formar a la gent, donar-los coneixements, donar-los eines perquè puguen pensar per ells mateixos, donar-los eines de creixement personal..., i no té preu. I si parlem de sanitat, atendre als malalts com una qüestió d’humanitat, o caritat cristiana si es creu, el no abandonar als nostres veïns, fer valdre la vida i la salut de les persones. Coses que tampoc tenen preu. Cal recórrer a la imatge de la societat com una família, i que a la família tots eduquem, a la família tots tenim cura uns dels altres.

Si els partits d’esquerres no canvien els marcs en què es mou la discussió política, no hi ha forma de canviar res. Si els partits d’esquerres es mouen en els marcs de la mercantilització i la monetització, la gent votarà PP i P$x€ com ho ha fet fins ara. Trobe que de cara a les eleccions vinents, més d’un necessitaria llegir a Lakoff.

Oskar "Rabosa"

Amb P de...

Diguem p i tots pensem en puta, sí o no? Diguem m i tots pensem..., i no caldrà seguir especificant. Ara, que amb p, també s’escriuen pare, professió o passió, per tractar tres camps semàntics diferents, i la mateixa cosa val per a la m que dóna per escriure mare (o mama) o milió. El signe lingüístic és, doncs, arbitrari, i un poema –de nou p- monorim amb p o amb al•literació o freqüent ús d’eixa lletra o de qualsevol altra, esdevindria de quasi impossible traducció a una altra llengua en que al mateix significant li corresponen altres sons.

És evident sí, però deixes caure una p o una m solta al mig d’una conversa i allà que van les rialletes tots entenent allò que volen entendre i no la munió de potencials coses que amb un mateix so es poden dir o escriure. Entrem llavors en la eterna discussió sobre si va ser primer l’ou o la gallina. Tal cosa, el pensament abstracte occidental, és vist des d’altres parts del món, com una simple pèrdua de temps que fa a molts preguntar-se cóm mai haurem pogut evolucionar tant els occidentals. Ser tan llestos per unes coses i tan faves per a altres.

Vegem-ho amb exemples, un recent estudi d’una universitat nordamericana, Arizona o Texas crec, no ho vaig apuntar en el seu moment, demostrava que la visió de la nuditat femenina provoca activitat –excitació- en determinades àrees del cervell. A qualsevol altre poble del planeta no occidental, val a dir, sense el recurs a la tecnologia occidental, no li calen tants romanços ni experiments universitaris ni monsergues; ho  saben i prou. Posa una dona nua al mig d’un espai públic poblat de mascles i el resultat és simplement animal en la més estricta aplicació del terme... Alguns pobles però, han sublimat dites coneixences. Per als semites, naixem culpables i només Déu és just i necessari. La salvació, el bé, únicament atributs seus a ser atorgats mitjançant clàusula de bon comportament.

Ara que a l’Occident som una societat laica, i molts segles i sang que ha costat aconseguir-ho i de manera imperfecta o parcial, està de moda execrar l’Islam per endarrerit i obscurantista. Els musulmans però, no fan més que dir al pa pa i al vi vi, sense necessitat d’experiments. Ells saben que les dones exciten als hòmens (o més pròpiament els hòmens són excitats per les dones), i conseqüentment, les comminen a anar tapades o a ocupar un lloc secundari en l’escalafó social a fi de no pertorbar la correcta gestió de la res pública amb les seues provocacions.

 Roma va caure debilitada per milions de persones que es van negar a empunyar les armes contra els invasors bàrbars germànics perquè allò implicava jurar fidelitat a l’emperador, divinitzat, mentre que ells eren cristians, val a dir estrictes monoteistes. Jurar fidelitat a l’emperador, a Roma, era com ser infidel a la teua parella, car ara es requeria ser monògam a més de en la vida pública, en la vida privada. El delicte, la transgressió de la llei, va passar a ser pecat, val a dir transgressió de la llei divina. El Dret Romà arraconat en favor dels llibres revelats a profetes. El teatre, la sàtira, proscrits, si es menjava o es bevia amb deler, era pecat de gola, si es fornicava no procreativament, era luxúria... Tot tenia que estar controlat per una autoritat central, una casta sacerdotal a la que ningú controlava. De l’Orient, les religions monoteistes arribaren per colonitzar a uns pobres bàrbars com nosaltres, nascuts allà a la fi occidental del continent europeu.

Anys i panys, llargs segles, mil•lennis de control mental sacerdotal i el poder efectiu de reis i noblesa al costat per ajudar-los a reprimir a foc i sang, foguera i espasa, qualsevol conculcació d’este sacrosant ordre sagrat. De França -d’on sinó?, va vindre la Il•lustració i d’Anglaterra, recordem-ho, la pèrfida Albió, la Revolució Industrial. Ara que, ací, valents i cabuts com ningú, ens vam resistir durant segles.  Com que la virtut no és eterna sinó més aviat fràgil, amb el temps vam caure també nosaltres en mans de governs progressistes i impius que van legalitzar l’avortament i les platges per a horror de la gent de bé, es van omplir de descarades amb les mamelles a l’aire.

Reconegueu que sou uns pecadors, que secretament gaudiu de la pornografia, que se vos estimula el cervell amb la contemplació de la nuditat com ara demostren els americans. Després, cerqueu la salvació en la confessió i sereu així eternament renovats, val a dir perdonats a l’espera de la propera transgressió. Així les coses, reconegueu que només  una institució i un partit vos poden salvar de l’infern.

¿Algú més vol qüestionar que el govern de Mariano Rajoy destine 11.000 milions d’euros –i ho heu llegit bé- anuals a l’Església Catòlica? ¿Què no veieu que és pel vostre bé, que algú tenia que esmenar els errors *liberals del passat, que la llibertat sense guies sempre fa mal?

Renegats, malparits, reconeixeu-ho de nou i sotmeteu-vos, sentiu p i penseu què...? 

Lluís Alemany Giner

Brasov a 22 de novembre del 2014.

Postscriptum- curiosament, la dreta es declara ara liberal! El mort li diu al degollat qui t’ha fet eixe forat...

ELEGANT

El concepte d’elegància, així com el de bon gust, es troba molt lligat a la decadència i a eixa visió del passat que roman en l’imaginari col·lectiu dels individus. Per arriscada que siga una nova proposta, perquè siga inclosa en eixa xicoteta elit on s’ubica l’elegància, ha de tindre un lligam amb el passat que no és altra cosa que eixa imatge de les coses que coneixem, i que ens volta pel cap, potser idealitzada, però que ahí està.

Hui, mentre escoltava la V simfonia de Mahler, he reflexionat sobre este aspecte i sobre el per què del meu amor per l’obra d’este compositor. Trencador, això sí; renovador, també; però un clàssic. La impressió, quan l’escoltes, és que ha sabut assimilar les millors herències, sintetitzar-les i, després d’este resum auditiu, obrir les portes a allò que vindrà. Pense que és un tio elegant! Té eixe toc que l’allunya del comú dels mortals...

Llegint Bioy Casares, fa molts anys ―moltíssims―, em va cridar l’atenció una reflexió que feia sobre el tema: deia que l’elegància es trobava lligada al temps. Però ell ho feia descrivint la roba, on assegurava que, per adquirir eixe punt d’especial, els vestits havien de tindre algunes posades ja. La roba nova s’ha d’adaptar a la persona perquè assolisca eixe punt de valor i de personalitat. Jo, per suposat, n’estic d’acord.

Però, fins ara, si vos adoneu, només m’he centrat en els accessoris que poden aconseguir que algú, o d’alguna cosa, arribe a tindre eixe punt de valor. I me n’he anat d’una punta a l’altra: des de l’art més sublim fins a la vestimenta de cada dia. Per enmig, podríem trobar mil exemples més! Mahler era una persona elegant i feia coses elegants; no podria ser d’altra manera. Casares, també; només cal llegir-lo per adonar-se’n. La decadència dels dos està palesa en la seua obra i en la seua vida.

Tractar el tema de la decadència, m’agrada i, de fet, l’he tractat en nombrosos articles ja; i ho tornaré a fer. París és decadent, Itàlia sencera, també. De Viena, Praga o Venècia, no cal ni parlar-ne. I jo, i qualsevol lector normal, firmaria ara mateix per acabar els seus dies en qualsevol d’eixos llocs que esteu pensant ara mateix. L’art plàstic és decadent; la música, també. Nosaltres som decadents perquè llegim este BLOG que ens parla de coses decadents com la literatura, la música, l’economia o la llengua.

No estic dient que teniu bon gust... Això ho heu pensat vosaltres mateix. Però sí que m’atrevisc a aventurar que posseïu eixe xic d’elegància que es troba a l’interior de la vestimenta, de l’habitatge, del cotxe o de la taula. Totes estes coses, en realitat, vestixen la nostra elegància intrínseca que, en el fons, provoca la necessitat d’envoltar-nos de coses que ens fan més còmoda la vida perquè ens ajuden a entendre-la millor i a identificar-nos-hi. Però, com bé sabeu, aixa elegància costa de mantindre, com tot això que afecta l’intel·lecte; ni més ni menys.

Com podreu haver comprovat, la gran quantitat de punts i comes que he fet servir són un clar símptoma de decadència perquè ja no estan de moda i no els utilitza ningú.

Salvador Sendra Perelló

Sobre la mort (II): L'home front a la mort.

No vull parlar de com jo, o tu, veig, o veus, la mort, sinó en general com percebem la mort els humans. Sé que és difícil, a part de la visió individual de cadascú, les inclinacions que hom puga tenir, hi ha el pes religiós, el pes cultural, etc. Hi ha gent per als que veure un mort no els fa cap impressió, hi ha a qui li agrada tractar amb cadàvers, als metges no els impressiona res veure el cos d'una persona obert, etc. Podríem parlar de casos més extrems com els de psicòpates, però vull deixar aquesta gent amb inclinacions anormals de banda. Hem de centrar-nos-en amb la gent ordinària. Tant amb la gent que no veu la mort, com la gent que viu amb ella. També aquells que la causen com: els soldats alemanys, els guardes, als camps de concentració de nazis; els mercenaris que treballen pels narcos a Mèxic; els hutus i tutsis que formen part del poble i passen a matar-se uns als altres; els serbis, croats o bosnians; els nostres avis durant la guerra civil; els terroristes d'Al-Qaeda; els soldats ianquis, britànics; en fi tots, aquells que penseu que són persones del carrer, que podríeu ser vosaltres si la vostra situació fora eixa. No són dirigents, no són els que manen, sinó els que executen. Cal veure tractar de veure la mort com si tots els humans fórem un, i eixe la veguera.

Per això cal retirar-nos i veure com és l'Ésser Humà, veure com vivia l'humà quan no era ser diferent dels altres de la natura, quan formava part d'ella. Resulta difícil establir un moment, perquè els humans no hem evolucionat socialment d'una manera uniforme, encara que avui en dia es tendeix a una uniformització gràcies a la globalització, som conscients que això no és així. Encara queden tribus que viuen en estadis molt apegats a la natura, seminòmades, o amb assentaments amb cabanes. Fa uns dos-cents anys gairebé tota l'Africa era així, i de l'estudi de les societats tribals s'ha deduït molt de com ha sigut l'evolució humana. Però, vull recular a un moment molt més anterior, el Homo sapiens sapiens (la nostra espècie) fa un 175.000, i només fa 10.000 anys que hem domesticat animals i plantes, que tenim agricultura i ramaderia. Però la nostra especie no va aparèixer de sobte, abans hi havia espècies d'homínids que són les que van evolucionar fins a donar lloc a la nostra espècie.

Les habilitats dels homínids anteriors a nosaltres eren molt semblants a les nostres. Així no està clar quan apareixen determinades capacitats, com el pensament abstracte, ni els símbols i/o la facultat de prevenir el futur, aspectes que són claus referits al tema que tractem, la mort. Són claus perquè el pensament abstracte permetre, a la volta, el pensament simbòlic i ser capaços de prevenir el que passarà en un futur, de planejar, d’actuar per prevenir esdeveniments, etc. Tot això, ens du als humans a ser conscients des de ben prompte de la limitació de la nostra existència, que morirem. A més a més, ens porta a tenir una sèrie de rituals entorn de la mort, tant per soterrar com per recordar o per a previndre la mort, mitjançant religions, curanderos, amulets, protecció, etc. És indubtable que eixa capacitat la tenim nosaltres, però ara es sap que algunes espècies paral•leles o prèvies a la nostra com el Neandertal o l’Homo antecesor d'Atapuerca, ja les tenien també. L’home d'Atapuerca enterrava els seus morts, d'una manera molt primària però ho feia, i va viure fa uns 400.000 anys. Saben per tant que abans del sapiens sapiens ja hi havien espècies que tenien enterraven els seus morts, que els posaven flors, que algun ritu tenien, fins a quin punt eren més o menys complexos és una cosa que encara està investigant-se.

Els homes (quan parle dels antics no en referisc només a la nostra espècie, encara que també, sinó de qualsevol que ja fóra conscient que havia de morir) aquells, probablement distingirien dues situacions com diu Freud[1]  (ell anomena home primordial a aquells humans) que

“[p]er una banda, l'home primordial prengué seriosament la mort, la va reconèixer com a supressió de la vida i es va servir d'ella en eixe sentit; però, per altra banda, va haver de negar-la i reduir-la a no-res. Aquesta contradicció va fer que l'home primordial adoptés davant la mort dels altres, estrany o enemic, una actitud radicalment diferent de la que adopta davant de la seua pròpia. La mort dels altres li era grata; suposava l'aniquilació d'una cosa odiada, i a l'home primordial no l'importava provocar-la” (p. 120)

Més endavant Freud diu:

“davant el cadàver de l'enemic vençut, l'home primordial devia assaborir el seu triomf, sense trobar cap estímul a meditar sobre la vida i la mort. El que va donar el primer impuls a la investigació humana no fou l'enigma intel·lectual, ni tampoc qualsevol mort, sinó el conflicte sentimental emergent a la mort dels sers estimats, i, malgrat tot, també estranys i odiats.../... L'home ja no podia mantenir allunyada la mort d'ell mateix, donat que l'havia experimentada amb el dolor pels seus morts; però no volia reconèixer-la, ja que li era impossible imaginar-se mort.” (p. 122)

En aquesta relació entre el subjecte i el mort, cal tenir en compte que els humans d'aquella època vivien en clans petits. El clan eren nuclis basats amb llaços familiars, tot i que eixirien disputes es d'esperar que ja sortiran mesures per evitar la mort entre ells. Però respectar a l’estrany apareixeria més endavant, una vegada assentats, i amb el sorgiment de les primeres ciutats, de les primeres civilitzacions. Ahí apareixeria el “no matarás” i s'establirien sancions divines i humanes contra el que matara a un membre de la ciutat, estrany, però de la ciutat. D'aquella època és el famós codi d'Hammurabi, “el ull per ull, dent per dent”. Amb les civilitzacions arriben les grans guerres, els pobles es fan nombrosos, la mort a l'enemic és sistematitza. L'enemic és també esclavitzat i a la majoria de cultures l'amo pot matar l'esclau, l’esclau és una cosa.

Bàsicament, crec que no hem evolucionat massa respecte a l'home, subjecte, enfront de la mort. La nostra mort ens costa d'assumir, d'imaginar, tot i que saben que és el destí inevitable; enfront dels sers estimats seguim sentit el gran dolor que suposa la pèrdua; enfront dels estranys, no els matem normalment. El clan s'ha fet molt més gran i les relacions de cooperació són més eficaces que les de conflicte, però la mort de l’estrany ens causa gran dosi d'indiferència, si aconseguim allunyar-la una miqueta la indiferència és total, encara que també podem sentir solidaritat en determinades ocasions; i és evident, que enfront de l'enemic els som capaços d'exterminar, per això només ens cal que no els considerem persones i els considerem, com en les societats esclavistes, coses. La mort de l'enemic, el seu extermini, avui en dia encara la celebrem amb alegria. La mateixa que va sentir el bàndol “nacional” a la guerra civil i posterior extermini sistemàtic de rojos, la que varen sentir els ianquis al tirar les bombes nuclears al Japó, la que sentiren els soviètics al conquerir Berlín, la que va sentir el que donaven suport als integristes musulmans en veure caure les Torres Bessones, o a l'atemptat de Madrid, etc. Tants exemples hi ha avui en dia que trieu, afegiu, o imagineu el que vulgueu.

A la fi, podem veure que després de 200.000 anys no hem canviat tant.

---

[1] Freud, S., “Consideraciones de actualidad sobre la vida y la muerte”, artícle que es pot trobar a El mal estar en la cultura, Alianza Editorial, 1999, Madrid, pp. 100-129.

 

Aquest és el segon post sobre la mort, també escrit al novembre de 2010, corregit al novembre de 2014.

Oskar "Rabosa"

EL PENICENTRISME

En un dels viatges que he fet a Firenze, en la visita al Palazzo Vecchio, si no recorde malament, vaig tindre una visió que em va aportar els arguments per a polir una teoria que ja duia temps investigant. Per si vos interessa saber quant, vos diré que em volta pel cap des de la pubertat. En eixa època t’adones que hi ha coses vertaderament importants i altres que no ho són, a més d’iniciar-te en el camí del pensament penicèntric, com la gran majoria de joves. La imatge que va encetar tota esta investigació és la de dalt.

He agarrat el dibuix de Leonardo ―eixe que té un home nu entre un cercle i un quadrat― i he pensat de fer un nou experiment per demostrar eixes teories tan humanes: l’he retallat per la línia del cercle, li he travessat una agulla al penis i l’he fet rodar sobre si mateix com una trompa. El resultat no deixa lloc al dubte perquè el dibuix ha estat rodant una estona. Ara, ja es pot afirmar que l’ésser humà és penicèntric!

Recuperar el penicentrisme ha estat una prioritat per a mi. Mai he deixat de creure en els principis que m’han voltat des de l’adolescència i sempre he rebutjat les altres teories per dogmàtiques i per poc fonamentades. Qui es creu a estes altures les teories heliocèntriques? Veritat que ens fan somriure? No vull ni tractar el cristocentrisme, o la relativitat, o qualsevol altre pensament obsolet perquè no cal perdre el temps.

Si l’home es trobava al centre del món, el penis es troba al centre de l’home, i eixe és l’element que mou tot el seu pensament la majoria del temps. Però, efectivament: he escrit la majoria del temps. I no precisament pensant en les hores de son... L’home deixa de pensar coses de trellat quan deixa d’exercitar el penis, i ho podeu comprovar després de realitzar uns exercicis ben senzills, amb el penis, que vos deixaran exhaustes. Després, la vostra ment es podrà concentrar amb el Sol, amb Crist o amb la velocitat de la llum; abans, no.

El penicentrisme no admet crítica alguna. És una teoria tan completa que no deixa forat per tapar... Només se li pot ficar mà en casos com el de la imatge però sempre sabent que es tracta del punt d’equilibri entre l’home i la natura; entre l’ésser humà i la ciència; entre l’energia i la relaxació; entre la vida i la mort ―com creuen els francesos. I Leonardo ho sabia, com ho sé jo. Però, per a no molestar els dogmàtics racionalistes, ho va deixar apuntat en un simple dibuix que he hagut de desxifrar jo perquè, fins ara, tots els que ho han intentat han estat massa relaxats, potser exhaustes, i han pensat amb el cap, en Déu o en Einstein. Pobrets innocents!

 

Salvador Sendra Perelló

Burrereishon forever

Tot i que encara no s’ha mort, Eric Reed Boucher, més conegut com a Jello Biafra per la unió de Jell-O, un popular complement nutritiu nord-americà i Biafra, un estat africà d’efímera existència on la fam va ser una constant, pot descansar tranquil; el seu llegat té successors. A la gèlida i llunyana Islàndia, qualque dècades més tard, però té successors... 

Als 70’s, abandonant Colorado on havia nascut, Reed es dirigeix a Califòrnia per estudiar economia. Sembla ser però que els freds càlculs econòmics el deixaven –i perdó per la repetició- fred davant les flagrants injustícies socials que veia cada dia. Armat d’humor, humor corrosiu, va concórrer a l’alcaldia de San Francisco al 1979, quedant en quart lloc. Després se’n va deixar de política i es va dedicar a la música amb una banda de companys tan sarcàstics i iconoclastes com ell, els Dead Kennedys, que havien fundat l’any anterior. El nom ja té molt de revelador. En els republicans Estats Units de Nord-amèrica, al·ludir als Kennedys (o als Rothschild o Rockefeller...) equival a parlar a Europa de testes coronades com ara els Borbons, Windsor e tutti li quanti, de manera que parlar de la mort de dits personatges, quan en la memòria col·lectiva encara estava viu el magnicidi de dos dels membres de dita família, el president J.F i el seu germà Robert, que semblava que també podia guanyar la presidència abans de caure també ell assassinat, implicava polèmica d’entrada. 

Els Dead Kennedys, van traure un àlbum el 1980 intitulat Fresh Fruit for Rotten Vegetables (fruita fresca per verdures podrides), el contingut del qual semblava més un deliri d’alcohol, amfetamines, lisèrgics i opiacis dignes del París més canalla i surrealista de principis de segle que d’una simple banda musical. Està clar que Dalí, Buñuel, Antonin Artaud, Picasso i una bona colla de gent més se’n van passar i molt amb l’absenta per París, però algú s’imagina deliris del tipus California über alles (parafrasejant l’himne nacional alemany Deutschland über alles), stealing people’s mail (robant-li el correu a la gent) o drug me (droga’m) com a cançons? Si això no semblava prou, afegim-hi altres perles del tipus let’s lynch the landlord (peguem-li d’hòsties a l’amo de la casa) o I kill children (mate xiquets)... Qui no ha fantasiejat amb no pagar el lloguer? Ara, l’altra aquella de sacralitzar a Sant Herodes infanticida... cada u té els seus límits. Valga però per demostrar que disparaven amb bala de plom, de plom rovellat i infecte...

Així les coses, reprenem l’argument del llegat a la distància. Al 2008, l’estat i poble islandès es troba sorprenentment en bancarrota. Sembla ser que els seus economistes per allò de l’equidistància entre el continent americà i l’europeu, havien estat apostant pel primer per allò de la major liberalització econòmica. Cau Lehman Brothers, cauen altres, i així així, es fa la bola gran, i la gent a Islàndia, que confiava en els seus polítics i economistes, es veu de bones a primeres en bancarrota. Planys i queixes, indignació. Un parell d’anys més tard, al 2010, i reprenent el llegat sardònic de Jello Biafra, a les eleccions a l’alcaldia es presenta un curiós personatge fins al moment desconegut fora dels cercles de la patafísica, val a dir la burrera, Jon Gnarr. Este senyor es va fer localment famós amb un disc de curiós –com a mínim- títol, No Regrets (res a lamentar), en el qual fa versions de coneguts temes romàntics, disfressat això sí, de Hitler... 

Jon Gnarr té les coses clares i un programa infalible que ningú pot replicar i que li valdrà l’alcaldia de Reykjavik. Funda un partit al que anomena simplement el Millor Partit, i clar, qui va a votar al segon (o tercer o quart...) millor partit quan té la possibilitat de votar simplement al millor? Per la paga, durant els debats i enfrontaments amb la resta de candidats els deixa muts quan declara solemnement que allò que diuen els seus rivals no és més que pura xerrameca: ell i només ell pot fer més promeses que ningú, atès que no pensar respectar-ne cap!

Remant un poquet més de per ací, sembla que Mariano Rajoy i el PP, hagen copiat sinó obertament adoptat dit programa... ¿Qui no recorda que no anava a haver amnistia fiscal ni que els impostos no apujarien? ¿No anava a baixar a l’atur i lluitar-se efectivament contra la corrupció? Caldria convenir que més complir el seu programa se l’ha incomplit  metòdicament!

 

Així les coses només queda postular que s’arrepleguen de les carreteres les putes per portar-les a les institucions per a substituir als inútils dels seus fills, i cridar ben fort: 

Burrereishon forever beibi, do you comprenez!!!!!!????

 

*Si tot això era teoria, vegem ara d’aplicar la burrera a la vida fins a les últimes conseqüències i declarem que volem la tornada al poder del mai suficientment preat Eduardo Zaplana o el seu adlàter Paquito Camps i tornem a cridar més fort que mai Burrereishon forever... Ara que, dit això, com en allò de I kill children, jo com a mínim, de nou, tinc els meus límits i no ho acabe de “vore” clar...

 

Lluís Alemany Giner

Brasov a 17 de novembre del 2014.

Sobre la mort (I): La mort de fet cultural sinistre a l'oblit.

A la nostra cultura d'arrels jueu-cristiana la mort és vista com una cosa tenebrosa. Certament, la desaparició d'algú a qui estimem és dolorós. Però més enllà del dolor, tota la litúrgia i ritual al voltant de la mort és excessivament sinistre. I això a mi em resulta paradoxal. La cultura jueu-cristiana creu en el cel, creu amb la vida eterna, és més creu en una vida eterna millor que “aquesta vall de llàgrimes”. Però en els orígens, els jueus contemporanis de Jesucrist, segurament també ell mateix, i entre les primeres sectes cristianes, creien en la resurrecció de la carn, que els morts eixirien de les tombes amb carns i ossos. Si és així, la mort no hauria de ser vista tan tràgica. Segons eixa concepció es perd algú a qui estimem molt però o va al cel o tornarà a ressuscitar, i després, més prompte que tard, ens trobarem amb ell i serà per a tota l'eternitat. Aleshores un acomiadament temporal no mereix tanta tragèdia, en tot cas pense que la mort per aquestes creients no hauria de tenir una càrrega tan sinistra, o sí? Això en la nostra cultura, queda clar que per a mi el drama està plenament justificat, com a ateu que sóc.

Malgrat que la mort vaja associada al dolor per la pèrdua d'un ser estimat, no sempre, en totes les èpoques ha tingut una càrrega tan tràgica o sinistra. Per al budisme per exemple la vida no és més que un part del cicle de l'existència, i l'objectiu és assolir el nirvana, el moribund deu tenir un estat d'ànim tranquil i positiu, i una vegada mort els qui el rodegen deuen evitar plors, lamentacions, etc., amb la finalitat que l'ànima del difunt es desapegue d'aquest món. També podem mirar els vikings, que acceptaven la mort en batalla com un fet natural, desitjaven morir en combat per poder entrar al Valhalla. Això indubtablement li lleva sinistralitat i sentit tràgic a tot el que envolta la mort.

A la nostra cultura occidental la por a la mort, por fomentada per tota la litúrgia, ritus i llegendes entorn d'ella, ha produït un oblit. Oblit que no és casual. La mort és una cosa de la qual no s'ha de parlar, ni anomenar. Es parla de morts, però no de La Mort. És per això que ens resulte tan curiós, i fins i tot morbós, que a països com Mèxic s'haja estés el culte a la Santa Mort. El culte a la Santa Mort com a fenomen de masses a Occident és inimaginable –amb substrat cultural jueu-cristià-, però a un país o hi ha un substrat cultural indígena, on la mort era percebuda de manera totalment diferent, pot arrelar perfectament. Ací fa uns dies hem celebrat el Dia de Tots Sants, i hem suprimit del calendari, incloent-hi l'Església, el Dia de Difunts, el següent a Tots Sants. La celebració d'aquests dies sempre ha estat plena de supersticions i ha tingut un toc prou sinistre, almenys jo recorde les llegendes, els mites al voltant d'aquests dies i especialment el que anomenaven La nit de les ànimes. A Mèxic solen fer altars, fent ofrenes als morts que es recorden els menjars favorits, les begudes que més li agradaven, flors, objectes, etc. Altars amb colorit amb esperit de festa més que tragèdia, sense cap cosa tenebrosa.

L'oblit de la mort no és casual, perquè vivim en una societat que tracta d'apartar tot el lleig del davant. Ens venen felicitat, felicitat per a ser consumidor, felicitat per mitjà del consum de coses innecessàries sobretot. A més a més, hi ha un culte a la bellesa, o al que ens diuen que és bellesa. Un culte a la bellesa que passa per semblar jove. Que tens arrugues, t'estiren la pell, i et venen cinquanta mil pots de crema; que perds el cabell te l'implantem i et venem potingues, que els cabells se't fan blancs els pintem i et venem Grecian 2000 (o com es diga), etc. La mort és una cosa que cal amagar, i la vellesa també perquè ens recorda a la mort. Per això als vells els portem a geriàtrics.

Aquest post formava part d'una sèrie que no es va concloure, només vaig fer dos posts, en novembre de 2010. S'ha corregit a novembre de 2014 per a l'actual publicació.

 

Oskar "Rabosa"

CÓRRER ENGOMINAT

Si sou gent de muntanya sabreu perfectament quin és el perfil d’una ruta trencacames. Esta té un perfil de puja i baixa constant. Un perfil molt similar al del cicle econòmic, veges tu per on! Una ruta trencacames, si no estàs ben preparat, pot semblar-te una espècie d’infern. Algunes fases d’un cicle econòmic també poden resultar-nos asfixiants.

Exemple de perfil trencacames

Quan comencem un recorregut de muntanya, que també podem comparar amb unes muntanyes russes, podem fer-ho des d’un pla, des d’un vall o des d’un cim. Imaginem que es dóna este últim cas. Eixim des d’un cim que, a més, és ben alt i ben afilat.  Des d’este punt va partir l’economia valenciana el 2006 (també l’economia espanyola).

En 2006, doncs, ens trobem en zona de màxims, com és coneguda esta fase del cicle econòmic.  És una zona de maduresa.  Des de 2004 el PIB valencià –i espanyol- està en fase expansiva. L’economia creix arribant al seu màxim en 2006. Eixe any toca sostre. Ens situem, ara sí, a la línia d’eixida. Comença el repte!!

Des de la zona de màxims ens hem de preparar bé per no caure perquè el descens es percep vertiginós! I és que en 2007 la tendència canvia; i bastant.  El ritme de creixement va disminuint i sembla que no té fre. Si al 2006 la taxa de variació interanual era del 4% (la màxima des de 2001), en 2007 eixa taxa és del 3.10%. En 2008 del 0.80% i, agafeu-se bé no siga que perdeu totes les ungles en la baixada!!! En 2009 és del -5.80%!!

El gràfic és eloqüent. El pendent comença suau, però va accentuant-se sense remei. Si estiguérem, com hem dit abans, en unes muntanyes russes, estaríem asseguts, amb les mans fortament agafades als cinturons de protecció, amb la boca oberta i el crit de l’emoció (o del terror) eixint-nos de l’ànima. Però estem sols i amb espardenyes, amb els cabells cap enrere, encara engominats de saber-nos hòmens de negocis, i fins i tot, amb el rostre untat de potingues i cremetes que ens feien creure eternament joves i ambiciosos. Estem davant una conversió brusca, com una explosió amb una ona expansiva immensa que li desfaria el monyo a la mateixa Montserrat Caballé. Tant, que va tocar pràcticament tots els racons del món. 

Evolució del PIB a preus de mercat. Preus corrents.

Elaboració pròpia. Font: INE.

(P): Provisional.  (1ª E): Primera estimació.

El descens de l’economia, a 2007, va ser d’infart. En l’etapa de desacceleració es va passar, de sobte, sense anestèsia, a la fase descendent o zona de mínims. La baixada va ser tan acusada i vertical que la inversió es va aturar, els crèdits bloquejats i l’ocupació va començar una fase de destrucció sense precedents.  El PIB va entrar en una fase de caiguda, cada vegada més gran i en dos anys va arribar al vall.

Imaginem-nos en una cursa de muntanya amb els cabells encara engominats... En un descens tan pronunciat del cicle econòmic, com el viscut, la política econòmica basada en els criteris més ortodoxos recomana compensar al màxim l’empitjorament econòmic mitjançant una política monetària laxa —amb rebaixes del tipus d’interès i provisió de liquiditat a l’economia— i mitjançant una política fiscal expansiva —amb augment de despesa i inversió pública i possibles rebaixes fiscals.

Els preparadors econòmics d’este País (el valencià, l’espanyol, l’europeu, del món) no van saber amortir bé la caiguda, com ho sap fer un bon esportista. No han sabut o no han volgut aplicar una política econòmica que compensara el veloç deteriorament de l’economia (empresarial, ciutadana, estatal). Les mesures preses pels repentinats liberals han estat més bé contraproduents i hi han agreujat un problema que ja de per si era perillós. En este cas sobre les cases, els comerços, les empreses, el treball, els salaris... augmentant les càrregues impositives a les classes que carreguen en tot: les mitjanes i les baixes.

L’home de negocis, engominat i amb potingues, està de capa caiguda. Ja no entren tants diners per poder romandre eternament jove. Apareix un nou element, més modern encara i sense tanta mariconada anomenat hipster. Tindrà alguna cosa a vore? Apareix un nou esport de moda que ens ensenya a moure’ns per tot arreu: les curses de muntanya. Casualitat o no? Vosaltres direu...

Les darreres enquestes (del CIS i d’altres empreses especialitzades) apunten que el partit polític en el poder també ha entrat en fase de desacceleració i que està aproximant-se a la zona de mínims. Potser la ciutadania vol donar-li a provar la seua pròpia medicina. Potser, per això, el president du barba; o de Guindos, pelat d’usar tanta laca, i Montoro, també.   

Sara Garcia López 

Bibliografia:

Ruiz, A. (2013): “L’ànalisi de conjuntura: marc conceptual” a Seguiment conjuntural de l’economia. Barcelona: FUOC.

www.ine.es

PER FAVOR: NO MOLESTEU!

Llegint, alta volta, sobre els orígens de l’Humanisme a la nostra península (compartida amb andorrans, anglesos i portuguesos, de moment) una de les coses que m’han cridat l’atenció ha estat la dificultat a l’hora d’assolir ―en quant a fer nostre― el fort corrent cultural que ens envaïa des de la península Itàlica. Pocs van ser els autors que el van entendre realment i, menys encara, els que el van aplicar.

Unamuno tenia un fi sentit de l’humor, molt crític i, alhora, incisiu. L’altre dia, parlant de literatura a la plaça d’Orba ―perquè veieu que este espai dóna per a molt― amb un amic d’Euskadi, vam encetar esta conversa. Vam coincidir en l’enfocament, cosa que ja és molt. I ve al cas per això que deia el gran escriptor sobre la «tibetización» i pel gran coneixement que posseïa sobre el terreny que xafava. Ell era una persona intel·ligent i s’adonava ràpid de les qualitats de cada u, així com dels defectes...

Si Unamuno haguera parlat d’ací com d’una terra de científics o d’economistes haguera estat una errada important per a un home tan culte. Ell va saber descriure la societat d’aleshores i, per tant, l’actual, tractant-la de religiosa i, com no, intentant promoure estes qualitats al màxim. No sé si, de toreros, en va parlar... Supose que sí. Doncs, si aprofitem per a la religió, avant! Al cap i a la fi, es tracta de fer coses, no? Reclamarem un Papa, per exemple.

Va haver un moment en què pensàvem que havíem superat esta situació anacrònica que semblava ridícula a certes elits culturals i pensàrem que la Il·lustració ens havia arribat al final del segle XX; uns dos-cents anys després que a la resta dels territoris. Ara, una volta més ―i ja en van moltes― espere que arribem a entendre açò: ni ens ha arribat la Il·lustració ni ens va arribar l’Humanisme; d’acord?

L’Humanisme va ensopegar amb una Edat Mitjana que es va eternitzar, mentalment, en un territori ple d’individus que no podien entendre que l’ésser humà era el centre de tot. La Il·lustració va ensopegar, en el mateix lloc, amb altres individus que tampoc van entendre la capacitat humana per a pensar i crear. I ara, si algú torna a pregonar, per estos indrets, la racionalitat i la capacitat humana d’entendre, ensopegarà amb mi i li diré que se’n vaja a molestar a un altre lloc. Està clar? 

Salvador Sendra Perelló

Maldat sense límits.

Em contava un amic anglès que havia estat per la Índia, que d’espiritualitat res, que allí tot era caos, confusió i velocitat. Que allí havia vist coses que ni imaginava a Europa, i no parlava de costums exòtiques sinó de la mancança de l’imperi de la llei, o pitjor encara, la llei comprada, prostituïda o fabricada ad hoc, per a benefici dels poderosos.

Un exemple d’això ho veia en el fet, maligne fet, de que els cigarrets, com a la nostra infància, es venien per separat o en paquets de poques unitats i a preus molt accessibles, sent possible trobar-los i comprar-los a tot arreu. El motiu és que el que comença a fumar de jove – i més encara si ho fa des de la infància-, serà fumador la resta de la seua vida. Com a lògica cal pensar que la hi ha, és perversa però la hi ha...

Hui mateix llegia a la premsa espanyola que vora deu dones (a hores d’ara, balanç provisional) han mort i moltes altres es troben en estat greu per esterilitzacions realitzades sense la més mínima cura; l’instrumental es trobava rovellat! ¿Pot imaginar algú (i casi millor que no) el que suposa un tall a l’interior del  teu cos amb un ferro rovellat i que a més es vulga fer passar per ciència, per una operació quirúrgica amb suport estatal? A partir d’ací, i quan salta l’escàndol a la premsa internacional, tot és llançar balons fora, culpar a l’altre. Així les coses, el ministeri ha acusat als metges responsables de la carnisseria, en el sentit més literal de la paraula, de mala praxis pel mal estat del material, per rebassar el nombre de operacions, 30, permeses per la llei, efectuant-ne 82, etc. Estos, per la seua banda, han argumentat que tenen pressions constants per actuar amb rapidesa, que se’ls encoratja a fer-ho així, que sempre ha estat així i que “mai” ha passat res... Ara, a mi, em queda el dubte si l’al•ludit mai es refereix a que mai s’ha infectat ni mort algú, cosa que em semblaria un miracle i dels grans o que mai ningú del ministeri es queixava al respecte de les deplorables condicions en que es realitzaven les operacions, sempre a zones pobres, zones rurals. La resposta crec però, saber-la, tot i que no em reconforta.

Uns anys enrere, i no va ser a la Índia sinó a la República Centreafricana, parlant amb una economista del Banc Mundial que havia sojornat allí mesos recentment, em va comentar el desgavell del capitalisme incontrolat al Tercer Món. Segons esta dona, per tal de crear un mercat de deu o vint milions de persones, val a dir el de un país europeu de talla mitjana, s’estava desforestant, contaminant, o destruint medi ambient a una escala  simplement brutal. Si el país té, posem, vora el miler de milions de persones, ¿a qui arriba doncs el progrés i els beneficis derivats d’este? Traguem comptes, a menys d’un dos per cent de la població tot plegat. Reduïm ara als assalariats que simplement hi malviuen amb poc, i vegem que el poder hi rau en les mans d’uns pocs, molt pocs però molt poderosos. La resposta sobre a qui arriben els beneficis del progrés realment és clara, a una ínfima minoria, una ínfima, ínfima minoria que es permet sinó imposa que es legisle al seu favor caiga qui caiga, siguen persones que animals, selva, tot.

En un altre diari, francès este, Courier International, un article Les oubliés de la justice, que crec que no necessita traducció, parla de la detenció inopinada des del 2012 de 147 persones que romanen empresonades per la mort del director de recursos humans d’una gran multinacional. Hi havia descontent per les misèrrimes condicions de treball, es van produir disturbis i dit senyor va morir. La resposta de les autoritats va ser fulminant i exemplaritzant, 147 persones van ser detingudes i empresonades sense càrrecs, sense càrrecs més enllà del genèric la mort d’una persona... En l’estat de dret preval la presumpció d’innocència, cert que ha mort algú i algú ha de pagar per això, ara bé, cóm es pot retindre a centenars de persones sense dir-li’ls a tu se t’ha detingut per això i a tu per tal altra cosa? Si es tenen proves que s’actue amb càrrecs, val a dir les proves de que es disposen contra tal persona, sinó, és inacceptable detencions massives durant anys sense saber si a un se l’acusa de prendre part de forma activa o ajudant, pitjor encara, i si simplement passava per allí? Es veu que calia escalfar la pell del llom de la resta de treballadors nacionals com dient, si mai hi ha un problema, pagareu tots, uns i altres, anys i panys sense saber cóm ni perquè. El regne de l’arbitrarietat, hi ha gent detinguda que a penes havien arribat a la ciutat pocs dies abans i no es trobaven ni en el lloc dels fets.

Vistes les coses, es veu que on sobra gent es poden cometre certs excessos per tal de generar mercat a qualsevol preu. A la Xina sense anar més lluny, les condicions de treball són pam dalt pam baix anàlogues a allò vist a la Índia. Les revistes econòmiques no paren però de vendre com a positiu el creixement de tots estos països, anomenats els Tigres Asiàtics, junt amb Corea i altres, que curiosament tenen altíssimes taxes de suïcidi. A l’occident tanquen les fàbriques i la gent resta aturada mentre veu els seus carrers i comerços envaïts per productes asiàtics de baixa qualitat i produïts a un altíssim cost humà.

Caldria repensar-ho tot plegat.

*Un altre exemple de fa uns quants mesos. Desenes de persones sepultades mortes entre les runes d’un edifici de producció de tèxtils a Bangla Desh, perquè les portes estaven tancades a fi que ningú es poguera absentar de la faena o els treballadors de Microsoft a la Xina suïcidant-se saltant per les finestres...Allò que en dictadura cantava Raimon al ragtime Societat de consum,  les botigues ben plenes les butxaques ben buides, segueix –sic!- ben vàlid en democràcia, si és que mereix eixe nom)

Brasov a 12 de novembre del 2014.

Lluís Alemany Giner