Llegint, alta
volta, sobre els orígens de l’Humanisme a la nostra península (compartida amb
andorrans, anglesos i portuguesos, de moment) una de les coses que m’han cridat
l’atenció ha estat la dificultat a l’hora d’assolir ―en quant a fer nostre― el
fort corrent cultural que ens envaïa des de la península Itàlica. Pocs van ser
els autors que el van entendre realment i, menys encara, els que el van
aplicar.
Unamuno tenia un
fi sentit de l’humor, molt crític i, alhora, incisiu. L’altre dia, parlant de
literatura a la plaça d’Orba ―perquè veieu que este espai dóna per a molt― amb
un amic d’Euskadi, vam encetar esta conversa. Vam coincidir en l’enfocament,
cosa que ja és molt. I ve al cas per això que deia el gran escriptor sobre la «tibetización» i pel gran coneixement que
posseïa sobre el terreny que xafava. Ell era una persona intel·ligent i
s’adonava ràpid de les qualitats de cada u, així com dels defectes...
Si Unamuno
haguera parlat d’ací com d’una terra de científics o d’economistes haguera
estat una errada important per a un home tan culte. Ell va saber descriure la
societat d’aleshores i, per tant, l’actual, tractant-la de religiosa i, com no,
intentant promoure estes qualitats al màxim. No sé si, de toreros, en va
parlar... Supose que sí. Doncs, si aprofitem per a la religió, avant! Al cap i
a la fi, es tracta de fer coses, no? Reclamarem un Papa, per exemple.
Va haver un
moment en què pensàvem que havíem superat esta situació anacrònica que semblava
ridícula a certes elits culturals i pensàrem que la Il·lustració ens havia arribat
al final del segle XX; uns dos-cents anys després que a la resta dels
territoris. Ara, una volta més ―i ja en van moltes― espere que arribem a
entendre açò: ni ens ha arribat la Il·lustració ni ens va arribar l’Humanisme;
d’acord?
L’Humanisme va
ensopegar amb una Edat Mitjana que es va eternitzar, mentalment, en un
territori ple d’individus que no podien entendre que l’ésser humà era el centre
de tot. La Il·lustració va ensopegar, en el mateix lloc, amb altres individus
que tampoc van entendre la capacitat humana per a pensar i crear. I ara, si
algú torna a pregonar, per estos indrets, la racionalitat i la capacitat humana
d’entendre, ensopegarà amb mi i li diré que se’n vaja a molestar a un altre
lloc. Està clar?
Salvador Sendra
Perelló
4 comentaris:
Molt bonica la il·lustració de l'article, Óscar. M'agrada que, quan es tracta sobre l'ésser humà (el mascle), se situe el penis al centre de tot equilibri. Sempre he pensat que no hem acabat d'entendre el missatge de Leonardo i perdem massa temps llegint estupideses sobre missatges ocults. Una teoria perfecta és la següent: l'home al centre de tot i el penis al centre de l'home! Ara, el que es posa en dubte és això de l'equilibri; no trobes?
Leonardo sabia el que es feia. I ho posava tot clar, els missatges ocults... per als que volen guanyar diners amb bajanades i dels tontos que les lligen.
L'humanisme desplaça a Déu del centre, substituïnt-lo per l'Home. Leonardo tracta amb aquest dibuix de trobar les mesures perfectes de l'Home. Fixat amb els homes de la Península ibèrica, cap respon a eixe patró.
El penis al centre al centre de l'Home, és una cosa que porta des de la nit dels temps. El culte fal·lus és dels cultes més antics de l'Esser Humà.
Óscar, hui he acabat l'últim experiment i ja tens al correu els resultats que provaran una teoria que no té rival. Podem dir que es tracta de la segona part d'este meravellós article. Si no fóra perquè es tracta d'un procés tan rigorós, pensaria que no pot ser veritat.
Bé en breus dies podrá ser gaudit pel públic en general. Jo l'acabe de llegir, privilegis de ser editor, i puc afirmar que és excepcional.
Publica un comentari a l'entrada