LA CARA ÉS L’ESPILL DEL FRAU

Un dels meus quadres preferits del museu Sant Pius V de València és un al qual li han canviat l’etiqueta fa relativament poc. On abans deia «atribuït a El Bosco» o una cosa semblant, les últimes voltes que l’he visitat ja li havien llevat l’«atribuït a», en una acció, per a mi, massa aventurada i de poc rigor. No cal anar més enllà de Madrid per comparar el bonic tríptic del Sant Pius V amb els quadres de El Bosco que s’hi exposen, al Prado, per exemple.

El Bosco és un pintor curiós i espectacular, tot i que no és dels meus preferits però, per contra, el quadre de València sí que ho és. L’atribució de l’autoria, tan arriscada des del meu punt de vista, va fer que perdera interés, però ara, la casualitat ha fet que en torne a recuperar. Tot i això, vull exposar que la meua especialitat no és la de la tècnica, sinó al contrari: la de l’estètica. I és per esta raó que escric este article... perquè qualsevol persona amb ulls està capacitada per extraure les seues conclusions.

Esta és la imatge central del tríptic de València, on podeu comprovar que està totalment justificat el meu interés per l’obra. Els trets dels humans ens transporten a l’Europa central i la temàtica, tot i que és religiosa, esta farcida de motius màgics i alquímics. Però la intenció, més enllà de l’anàlisi de la peça, ens demana que ens fixem en la cara d’eixa imatge que representa Jesús. Després, es convenient que passegem l’esguard per la resta de personatges. Ara, una volta fixada l’atenció, recordeu això que deia abans: El Bosco.

Esta segona imatge, la vaig trobar l’altre dia mentre descendia, tranquil·lament, pel Danubi. Està en l’abadia de Melk, en una sala on s’exposen pintures del barroc de la zona, i es tracta d’un tríptic, també, però amb molts més quadres ―pense que en té dos en cada part. En la secció central de l’obra hi podem vore una escena del martiri de Jesús, com en el quadre de València. Si ens fixem en el trets i en la fisonomia de les imatges, sí que coincidixen en l’indret on s’exposen; l’Europa central. I, ara, tornem a centrar l’atenció en la cara de Jesús, tot i que podeu analitzar els personatges, les postures, els actes i, a més, les cares! Este quadre està atribuït a Jörg Breu.

 

Salvador Sendra Perelló

Justícia esxprés...

Els diaris britànics The Guardian i Daily Mail progressista i conservador respectivament, de l’1 de maig, coincideixen en recullir una mateixa notícia, la d’un home  condemnat per l’evidència tecnològica d’una dona ja morta. Per evidència tecnològica ací cal entendre l’enregistrament video d’una dona que es va suicidar dies abans degut al trauma causat per una violació.

Dit això, anem per pams, vejam els fets i el diferent enfocament periodístic. Els fets són que una dona es va suïcidar després d’haver patit el que ella diu va ser una violació. Algun tipus de relació sexual sí hi va haver, com demostren les proves pericials forenses. Ara bé, allò que no sembla tan clar és si les relacions van ser consentides o forçades. Vet ací els fets, un home, un iraní de mitjana edat, resident al Regne Unit des de feia uns deu anys i que ara arrisca condemna i deportació al seu país, que havia estat mirant material de contingut pornogràfic al seu ordinador només hores abans de perpetrar-se l’acte sexual, recordem, forçat o consentit segons les fonts.

Ella, 20 anys i mare d’una xiqueta d’a penes un anyet, es trobava a una festa d’universitaris a Chester, la qual va abandonar per anar a reunir-se amb uns amics a una discoteca del centre. En eixir va veure acostar-se un cotxe que va confondre amb un taxi i al qual va fer signes de parar. El cotxe va parar però no era cap taxi sinó el vehicle privat de l’iraní a hores d’ara condemnat. Ella li va dir que volia anar al centre però ell la va conduir al seu domicili particular on va perpetrar els fets. Ell declara que ella li va dir que no tenia parella i que estava cercant sexe. Després de l’acte es va escapar fora de la casa on va ser descoberta pels veïns que la van ajudar a trobar un taxi (el taxista diu que plorava) per reunir-se amb els seus amics al centre de la ciutat com inicialment previst. Una volta amb ells es trobava nerviosa i els hi va relatar la seua experiència, per avisar després a la mare, que va contactar un doctor, i finalment la policia, que va gravar la cinta que va ser utilitzada pòstumament per condemnar l’home. Després s’ajunten certs factors personals com intentant portar al lector a pensar allò que volen que pense. Per exemple, cap dels dos diaris amaga el fet de que la jove era emocionalment inestable, i per al diari conservador fins i tot irresponsable i “mala mare”, car es deixa la xiqueta d’a penes un anyet a casa per anar de festa amb els amics. El suposat flaire de mala praxis materna que hi flota en l’article del Daily Mail sembla adduir al doble fet d’una maternitat precoç, recordem que l’embaràs adolescent és una plaga molt estesa al Regne Unit, i a l’anteriorment citat fet de deixar la xiqueta a casa per anar-se’n ella de festa.

Per altra banda, sembla que la jove ja havia estat violada prèviament als quinze anys i mai se’n havia refet i que comptava fins al moment i com atesten ambdós diaris, amb nou ingressos hospitalaris per temptativa de suïcidi en els sis mesos previs al seu suïcidi...

Sense voler entrar a jutjar la veracitat dels fets i condemnant d’entrada tota relació no consensuada, allò que més m’estranya és el diferent posicionament moral que sembla desprendre’s de cada un dels dos articles. Per a The Guardian, és un mal precedent aquell de condemnar per primera volta en la història del Regne Unit i País de Gal·les a algú per unes declaracions unilaterals, que no van poder ser contrastades per la mort del declarant. Recordem que en el passat, com en el cas dels Guildford Four, ja es va empressonar al Regne Unit durant dècades a joves irlandesos innocents acusats de ser terroristes de l’IRA, total per donar la impressió d’eficàcia policial. *Veure al respecte la magnífica pel·lícula “In the Name of the Father” de Jim Sheridan. 

El diari conservador, el Daily Mail, per la seua part apunta en la suposada redempció truncada d’una persona amb un passat problemàtic cert i una maternitat precoç indeguda però que segons testimoni de sa mare, pensava refer la seua vida erràtica i continuar amb els estudis. Altre punt amb el qual el rotatiu conservador sembla acarnissar-se, és amb el dels nocius efectes de la contemplació de pornografia, que només poden portar a la comissió de delictes. Per a això mateix el Daily Mail ha creat una campanya seua que no cita en promocionar i a la qual afegeix a la trista mare de la xicona suïcidada: Block Online Porn.

Citar per últim, que el jurat que va declarar culpable a l’iranià de manera unànime, i que el Daily Mail omiteix d’informar al respecte, estava format per set dones i cinc hòmens.

Si tinc que donar una impressió final personal meua, diré que sense saber-ne les interioritats del cas, sí tinc la impressió de que es va jutjar ràpid (una deliberació de només cinc hores), i atenent a factors emocionals. Si l’home va violar la xicona, mereix ser condemnat, però llegint-ho tot no puc evitar la sensació de que va ser condemnat per ser home, val a dir brutal, major, iranià, de nou val a dir, musulmà, front a una persona jove i nacional. Nacional versus estranger, jove versus vell... Ara bé, cóm fem casar això amb el fet de que ella ja s’havia volgut suïcidar nou voltes en els sis mesos previs als fets i quan ni tan sols coneixia a l’home hui condemnat?

Dura lex sed lex és una dita llatina que vé a dir que millor la llei per dura que siga que la manca de la mateixa... Garanteix això però que la infabilitat de la llei? Quants condemnats injustament coneixem a tots els països del món? Perquè l’home ha estat jutjat per un jurat popular i no professional i composat majoritàriamemt per dones? Cal acceptar com encertada una deliberació de tan sols cinc hores? Per què no deixem treballar als professionals?

Sovint es diu que una sentència tardana ni és justa ni és res... Potser igual caldria afegir que una massa ràpida tampoc ho és...

Postscriptum- a la fira de Màlaga, l’any passat tres joves van ser linxats mediàticament i ja hi havia qui exigia la seua castració, per una suposada violació a una jove a una caseta del recinte firal. Ella va declarar entre plors que la van violar i tots la van creure. Per sort, la tecnificada joventut i amb ella d’acord fent-se selfies i somrient a la càmera durant els diferents actes sexuals, van demostrar que la relació va ser consentida. Ningú va emetre després un mea culpa, ens hem precipitat, es va canviar de notícia i deixar morir la brama. 

Lluís Alemany Giner

Pego a 21 de juliol del 2015. 

LECTURES QUE CONVIDEN A VIATJAR

Llegir Madame d’Staël no deixa indiferent, i la prova de l’afirmació ha estat el viatge a terres alemanyes que sorgí des de la lectura meticulosa de L’Allemagne. La part que em va captivar, de la lectura, fou la d’Àustria i, per tant, hi havia d’anar a comprovar-ho, in situ. De moment, no m’ha decebut el que he vist i he experimentat.

Les característiques paisatgístiques i humanes que descriu l’autora són adequades per entendre l’indret des de la perspectiva del viatger. A mi, personalment, m’han agradat les reflexions sobre la història i la geografia, i la importància que tenen en la creació de la personalitat col·lectiva; l’esprit a què fa referència d’Staël, segurament està extret de les tesis de Fichte.

Si haguera de destacar algun aspecte de tot allò que he observat, este seria, sense dubte, l’harmonia. El segon, per no deixar-ne un sol, seria el gaudir de la vida. Este segon aspecte, l’autora de L’Allemagne l’associa al sud, i jo no faré comentaris al respecte, excepte algun aclariment... Perquè, si el sud no s’entén sense el nord, i al sud se li atorga la vida, al nord, què li atorguem? Personalment, i a causa del meu esprit,  sempre he associat eixe sud al Mediterrani, i em costa molt de trobar sense el referent marí.

La concepció de la vida ―si no ho he entés malament― gira al voltant de l’ordre, a Àustria. Ací és més bé al contrari; ho fa en el desordre. La música, la gran oblidada per l’autora francesa, és la que, realment, ordena la vida d’esta part d’Europa, amb el compàs ferm dels salons tancats que definix perfectament el vals. L’altra part, la de les cançons populars adaptades i recuperades, molt més properes al poble, són les oblidades i les grans posseïdores de l’esprit real austríac; però no en trobe enlloc... no en puc escoltar. Aleshores, m’he de conformar amb el vals i explicar-me a partir d’ací, com d’Staël, o anar a parar a Bohèmia, o a Hongria...

Ja per acabar, la tesi que he extret és que no sempre hi ha una relació vinculant entre allò que s’observa i el que s’experimenta, com passa en esta petita França que envolta el Danubi i que ha aconseguit il·lustrar el seu poble fins al punt de crear-li una personalitat (potser) massa rigorosa. L’afinitat que hi observa l’escriptora amb el seu país, per tant, no sembla debades, i es diu il·lustració. Les floretes que traspassen esta catifa uniforme i ordenada es diuen sud, o vida, o Mediterrani ―tant fa!―, tot i que no deixen de ser una mena de color variat que adorna la uniformitat verda, aclaparadora, que s’aprecia en els parcs vienesos, per exemple.

Salvador Sendra Perelló

El paper de les esquerres a Europa després de Grècia.

Un dels grans dubtes que ha deixat damunt la taula la claudicació de Syriza i la derrota de Grècia a les Guerres Troikes, és quin paper han de jugar les esquerres dins de la UE a partir d’ara. Cert que el meló no s’ha encetat encara –no hi ha un debat del paper de les esquerres en aquest moment sobre què fer-, però és un meló que tard o d’hora s’ha d'obrir. Perquè una cosa ha quedat clara i neta, jugar amb les actuals regles de la construcció europea només porta a la derrota de les esquerres i a la claudicació davant de l’Imperi.

No cal més que llegir com ha viscut Yanis Varoufakis les negociacions amb l’Eurogrup per saber a quina Unió Europea i a quina Unió Monetària estem. La construcció europea actual no ha tingut mai res a veure amb anhels democràtics, ni de pau, ni de res que s’assemble, només té a veure amb els interessos de les elits dels països del nord d’Europa amb convivència amb les elits servils dels països del sud. La poderosa maquinària propagandística ens ha fet creure que la UE era una cosa desitjable, ara ens van creure que és una cosa imprescindible. Sense UE no hi ha vida. Fora de l’Euro hi fa fred, només hi ha fam i misèria. No hi ha alternatives.

Les esquerres europees no han tingut mai un pla alternatiu. Totes són profundament europeistes. Les seues crítiques a l’actual Unió Europea no passen de dir que és la “unió dels mercaders” i les seues propostes no passen de reclamar “una Europa més social”. Però cap qüestiona l’entramat institucional europeu, ple de buròcrates i tecnòcrates, i infiltrat per poderosos lobbys que són qui realment fan i desfan les lleis. És conegut que a les secretes negociacions del TTIP, mentre els membres del parlament van tenir un accés limitat al contingut una vegada acabat l’esborrany, representants de les grans multinacionals d’ambdós costats de l’Atlàntic hi eren presents.

Per una altra banda, tampoc queda clar que és això d’una Europa més social. Què vol dir una UE de les persones? Això, és un significant buit, que només pren sentit quan es confronta amb “l’Europa dels mercaders”. Com a truc dialèctic potser està bé. Però com a discurs per a un programa d’esquerres no té cap significat. Òbviament, és de suposar que “una Europa de les persones” vol dir una tornada a la socialdemocràcia dels anys 45 a 70 del s. XX, però això és impossible. No es pot tornar a un model que no sols es va acabar, sinó que també es va esgotar.

Per a un futur, i estant com estem en una crisi sistèmica on el model que s’imposarà després d’aquesta crisi serà totalment diferent, les esquerres no poden seguir basant-se en propostes pensades als anys ’30. S’ha de ser conscient d’una vegada que el keynesianisme està mort i que els seus models són absolutament inútils per al futur. Cal que es facen noves propostes, amb els paràmetres i les condicions del S. XXI. Condicions ambientals, socials, energètiques, tecnològiques... És absurd, voler construir una alternativa al que hi ha ara, quan el capitalisme ha sabut adaptar-se sempre a les condicions, des de les esquerres volent mirar al passat.

Dona la sensació que les esquerres miren sempre al passat, mentre el capitalisme s’adapta cada vegada a la realitat, i ho fa més ràpid i eficientment que les esquerres. Mentre teòrics i els polítics que sostenen el capitalisme saben adaptar-se, repensar-se i crear institucions que el beneficien. Des de l’esquerra falten propostes transformadores. Bé potser en plànol ideològic hi estan, però els partits d’esquerres, summament condicionats de la propaganda capitalista i per la ignorància dels electors, no s’atreveixen a portar-les endavant. Quin partit assumeix el decreixement i diu voler portar-lo a la pràctica? Òbviament cap. Si un polític ix per la TV i diu que cal decréixer, no el vota ni sa mare. És per això que les esquerres es veuen arrossegades a seguir el capitalisme en un viatge cap a cap lloc.

El viatge a cap lloc toca al seu final. Estem a una crisi sistèmica, per al després de la crisi hi ha un repte vigent. Quina Europa es vol des de les esquerres? Si preguntem als polítics, la resposta serà: una Europa més social. O el que és el mateix: no sap/no contesta. Fins que les esquerres no sàpiguen que volen, no podran construir l’alternativa postcrisi sistèmica. No hi haurà una Europa diferent si les esquerre l'únic que fan és el monigot.

Òskar "Rabosa".

Versions originals i versions falses.

Realment estic al·lucinant del que està passant a la web de l’Ajuntament de Madrid anomenada “Versión Original”. Aquesta web té com a objectiu permetre:

permite a la ciudadanía y a los medios de comunicación encontrar la información original que dio lugar a una noticia que en su recorrido se ha modificado y contiene afirmaciones inexactas o matizables. Se trata de una web basada en datos contrastables y oficiales y por este motivo no está abierta a comentarios ni es un espacio de debate.

Hom no pot estranyar-se que davant la persecució que sofreix el nou equip de govern de l’Ajuntament de Madrid, ells vulguen donar la seua versió. És increïble, i vergonyant, sentir i llegir determinats periodistes. Ja no és que donen opinió feta passar com informació, és que menteixen, manipulen, insulten impunement. Sense cap vergonya. Els límits als quals estan arribant els mitjans de manipulació a l’Estat espanyol sobrepassa el que és tolerable a una democràcia. Sobretot, per part dels mitjans de dretes, que entren ja en la grolleria i superen de llarg el mal gust.

El paper dels mitjans de comunicació ja en sí és prou lamentable, no sols ací sinó també a tot els “països democràtics”, però és que a l’Estat espanyol és esperpèntic. L’altre dia va eixir una notícia que deia que els mitjans de comunicació espanyols són els menys creïbles d’Europa i dels menys creïbles del món. Malgrat això, els grans mitjans espanyols ho han callat, tot i ser un estudi de Reuters Institute amb la Universitat d’Oxford, no han difós la notícia. Que no generen confiança no importa, ells tenen el seu negoci en pro d’un objectiu ideològic, i van fins al final.

No és d’estranyar que els mitjans que més menteixen, manipulen, desinformen i fan propaganda al més pur estil goebelià siguen els primers a criticar la mesura de l’Ajuntament de Madrid. I el que més surrealista resulta, és que ho fan amb nom de la sacrosanta lliberta d’informació i de pensament. Per a ells donar informacions falses, manipulades, inventades i amollar tota mena d’insults és “dret a la llibertat d’informació i de pensament”. El fet que l’organisme públic els puga desmentir és un atac totalitari a la “lliberta d’informació i de pensament”. Ells tenen i deuen exercir en exclusiva la propaganda, la volen al servei dels interessos econòmics que defensen.

El monopoli de la propaganda ha sigut exercit fins fa poc temps per Estats totalitaris, Alemanya nazi, URRS, Xina, i resta de dictadures. Però ara vivim una època on la propaganda l’exerceixen les elits econòmiques que controlen els grans mitjans amb la complaença del poder polític. Quan el poder polític no és exercit per persones afins a les elits, els donen carta blanca per atacar-los, manipular, mentir, insultar, atacs personals, tot disfressat d’informació. I no passa res, “la sacre-santa llibertat d’informació i pensament (sic)” –noteu que pose entre cometes, és per ressaltar que eixa llibertat està prostituïda doncs la informació ha de ser veraç, no pura manipulació, ni mentides, ni atacs personals, ni insults-.

La mesura de Carmena i l’Ajuntament de Madrid no té res objectable des del punt de vista de la llibertat d’informació, ni de pensament, ni d'ideologia. L’única objecció que se li pot imputar pels venedors de fum és que els trenca el monopoli “de la informació”, ja no poden mentir sense que les seues mentides queden exposades a l’escrutini públic. Li neguen a l’agreujat per les seues mentides el dret a desmentir-los. I és normal. No hi ha cap mentider que quan és agarrat amb una mentirà es pose a insultar i bramar com un possés. Això fan els mitjans de desinformació a l’Estat espanyol.

No vull tancar el post sense fer un comentari a Carmona, que diu que vol presentar una moció a l’Ajuntament sobre aquest affaire. I és que la posició del P$x€ sempre acaba tard o d’hora eixint. Per molt que s’intenten disfressar, són el que són, un partit al servei de les elits, juntament i al costat dels mitjans de desinformació, per això, a la fi, el P$x€ acaba defensant als seus, encara que es diguen La Razón, ABC, COPE, etc.

Òskar "Rabosa".

Carta oberta a Oriol Junqueras.

Benvolgut Oriol Junqueras:

T’escric aquesta carta com a valencià, un valencià que sempre ha defés el dret a l’autodeterminació i que es mira amb simpatia el procés català. A mi m’agradaria que Catalunya aconseguís tenir un estat propi. Això de ser independent és una altra cosa. Mira el que ha passat a Grècia. És Grècia un país independent? Òbviament, no.

Vaja per davant, que no tenia gens de simpatia pel President Mas, que sempre m’ha semblat que faronejava amb el tema de l’estat propi, que només ho gastava per aconseguir un millor finançament i què a l’hora de la veritat es faria enrere. Això per no parlar de les retallades, de cobrar 3 euros als nens que es porten el menjar de casa a les escoles, de la corrupció de CiU, de la corrupció a la sanitat catalana que va denunciar Cafeambllet, i tota una llarga gavella de situacions poc edificants per a qualsevol país. Vull dir que entenc que és difícil tractar amb un personatge d’aquesta mena.

No obstant això, he de reconéixer que l’únic que té un projecte seriós perquè el procés cap a l’Estat propi és Mas. La proposta que va fer el president Mas el 25 de novembre de 2014, era la proposta d’un estadista, d’un home disposta a mirar més enllà de les següents eleccions, una proposta per portar a Catalunya a tenir un estat propi. Incloent la proposta d’un govern de 18 meses, govern que deu acabar amb un procés constituent després d’un referèndum una vegada es sàpiga quin suport internacional té el procés i com van les negociacions a la UE perquè un estat català encaixe.

Tu, Oriol, aquell dia estaves assegut entre el públic. Quan va acabar el president Mas, jo vaig pensar que en eixe moment tu devies haver-te aixecat i haver-li dit a Mas que el recolzaves en tot, que “endavant des de ja”. Però, no ho vas fer, cosa que també era esperable que feres, perquè tampoc tens la fusta dels grans líders que saben estar a l’altura de les circumstàncies en els moments claus. En canvi, vas voler imitar a Mas i fer la teua proposta. Em disculparàs si sóc una miqueta dur amb tu, però la teua proposta era una merda... No te l’havies treballada, no tenies en compte que per tenir un estat propi cal el reconeixement internacional, no tenies en compte que unes eleccions que pretenen ser un referèndum no hi cal posar les qüestions com corrupció, model social, retallades, etcètera, damunt la taula. A un referèndum es vota Sí o No, i no cap res més.

Si Mas es va mostrar a la seua conferència com un estadista, pel que fa al camí cap a un estat propi, tu et vas mostrar com un mediocre amb deliris de grandesa. Això es va veure reflectit en com el públic va acollir cada una de les propostes, amb il·lusió i eufòria la de Mas, amb respecte i decepció la teua. Supose que tu que vas ser present a la de Mas també ho degueres notar. ¿Tant et costava entendre que plantejar unes eleccions autonòmiques com un referèndum calia deixar de banda els programes, com ho faries a un referèndum?

Des d’aleshores has anat més perdut que un polp a un garatge. Has volgut imitar a Mas en tot, no has tingut el protagonisme d’un líder, les teues propostes han sigut sempre reactives a les de Mas, no t’he escoltat encara una proposta proactiva. Mas va quatre passes per davant de tu sempre. Tot perquè a la fi acabes acceptant la llista única o ampla de Mas. Per què ho has fet Oriol? Per què has fet perdre al poble català un temps valuós? Eren l’ambició d’endur-te la glòria de ser “el líder que va portar a Catalunya a la independència”? Era l’ambició que fos el teu projecte? Era només la perspectiva de ser el pròxim president de la Generalitat?

No acabe d’entendre per què no ho vas acceptar a novembre, per fer unes eleccions gairebé immediatament, en tot cas, sempre abans de les locals. Has vist el que diu Centre d’Estudis d’Opinió, el suport a la independència va minvant des del 9-N. És això el que t’ha fet canviar d’opinió? És això el que t’ha fet veure que anaves errat? Sí, pot ser en contestes que és perquè amb la llista única s’aconseguiria la majoria absoluta. Però de veres creus que això és prou? Creus que amb un suport d’un 42% dels votants a Europa reconeixeran la DUI? Saps que no. I saps que sense suport internacional, que no el donaran fàcilment, no hi ha estat propi.

Oriol, pots haver fet tard. Potser es guanyen les eleccions i potser s’obtinga una majoria absoluta. Però pots haver fet tard per a l’estat propi. Jo n’estic segur que has fet tard, i mantinc el que vaig escriure ací – vid. Perquè Catalunya seguirà sent España-. Però ho deixe en un “pot ser” perquè jo també puc equivocar-me. Ara bé, tinc molt clar que si després del 27-N no hi ha una majoria suficient, més vots dela la llista única i altres forces “sobiranistes”, tu tindràs una gran part de responsabilitat, tu seràs un dels que ha fet la cagada més gran, per la teua miopia i falta de visió del moment històric. També tenen miopia els de les CUP, però això ja els ho diré a ells si cal.

Bé, Oriol, ara ja t’he dit el que volia dir-te, no et moleste més,

Que tingues sort,

Atentament,

Òskar “Rabosa”.

Grècia derrotada.

Karl Popper menyspreava l’historicisme perquè deia que de la Historia no es podia deduir cap a on anirien els esdeveniments futurs. Això no obstant, de la Història sí que es poden aprendre coses. I una de les lliçons més importants que es poden extraure, és que els pobles que aconsegueixen conquestes o grans victòries conta els enemics més poderosos ho fan per la determinació dels seus líders i del poble en els moments claus. És clar, que molts d’aquests pobles o líders sí que caurien amb allò que critica Popper, la missió històrica del poble o dels líders, o de tots dos.

Què va portar als grecs a plantar cara als perses i derrotar-los? La fe i la determinació, primer dels atenencs a Marató, després de tots els grecs que no van voler sotmetre’s als Artaxerxes, liderats pels espartans a les Termòpiles i Platea, i pels atenencs a Salamina. També és la determinació i el sentit de missió històric el que va portar a Alexandre el Gran a conquerir un imperi que anava de Grècia fins a l’Índia. La fe en sí mateix i amb el destí de Roma va portar Caius Màrius a salvar Roma dels cimbres, teutons i ambros l'any 101 aC, salvant la península Itàlica d’una invasió que haguera acabat amb Roma. La determinació de Juli Cèsar davant d’Alèsia va portar la pacificació i conquesta definitiva de la Gàl·lia. Podríem continuar així al llarg de la història i no se'ns acabarien els exemples.

Al contrari, durant la Història també trobem nombrosos exemples de la falta determinació, de convicció i de coratge que han portat a sonats fracassos. Ací tenim a Anníbal, el general cartaginés, després de la batalla de Cannas, al seu quarter general, amb els seus homes de confiança que li proposen atacar Roma i acabar amb la ciutat per sempre més. Ell es va negar. El final de la Història ja el sabem, Cartago va ser la ciutat que va acabar aniquilada. O Atilà que va envair Itàlia i després se'n va eixir sense acabar la feina.

És la manca de voluntat, de coratge, de determinació el que ha portat a Alexis Tsipras a claudicar davant la Troika. Ja comentarem a l’últim article sobre les Guerres Troikes, que Tsipras havia estat un “pardillo” per anar a negociar sense tenir un pla de sortida de l’Euro i/o de la UE. Ara sabem que Varoufakis sí tenia un pla per front al “corralito”, tal i com es recull a un article publicat al eldiario.es titulat “El "enérgico" plan de Varufakis para vencer a la troika que nunca vio la luz”. Aquest pla va ser rebutjat el diumenge després del referèndum. Game Over. Sense alternatives, ¿a què van anar a negociar amb la Troika? Sense estar disposat “a matar o morir” com els atenencs a Marató, com els 300 a Termòpiles, con el gros de les forces gregues a Platea, ¿a què collons va Tsipras a la reunió de l’Euro grup?

Tsipras se’m representa com Anníbal. Obté una victòria que li dóna tota la legitimitat per emprendre camins nous per plantar cara a la Troika, però li manca fermesa, valentia, coratge, voluntat, això no obstant tenir gent que li recomana decisions valentes. Hi ha oportunitats a la Història que o tens el coratge d’alliberar-te/mantenir-te lliure o acabes esclavitzat. Per alliberar-te/mantenir-te lliure has d’estar disposat a sacrificar-ho tot, a jugar-t’ho tot a una carta. Si no estàs disposat a fer-ho, ja has perdut. Tsipras havia perdut quan va anar a negociar i no estava disposat a arriscar-ho tot. Grècia romandrà esclava.

Òskar "Rabosa"

ANIMALISTA

Definitivament, m’he fet animalista, o com es diga això que agrupa persones que s’enfronten al sofriment dels animals, o a les seues humiliacions, com és el cas que m’ha llançat a mobilitzar-me. Perquè, sovint, són casos tan extrems com el que vaig observar els que ens fan reflexionar sobre la relació de les persones amb les bèsties i sobre qui és més animal, si l’home o la bèstia. Definitivament, pense que ho és l’home, i la dona.

No sol anar als centres comercials perquè no sóc massa consumista, almenys en el sentit més conegut i utilitzat del terme. No obstant això, els visite quan necessite camises perquè hi ha marques que no cal ni que me les prove i, per tant, acabe en pocs minuts la dura tasca del comprador. Però, no vos enganyeu: estic a favor d’estes superfícies de negocis perquè sempre m’ha agradat l’antropologia.

Quan visite un centre comercial, em pose en la pell de Marvin Harris, de Levi Strauss o de Malinowski, i observe la fauna intentant esbrinar les raons que mouen els usuaris per passar vesprades senceres en uns indrets tan estrambòtics i incòmodes. De tota manera, en les meues breus visites, no encerte ni tan sols a situar-me per observar; de seguida m’incomode i n’he d’eixir. Però, l’altre dia, metre buscava una guia de viatge, vaig vore allò que pensava que no existia, i em vaig encoratjar per defensar els animals. La guia, per cert, no la vaig trobar.

Ja sé que Déu ens va donar la gràcia de poder disposar de la natura, i que això comporta la utilització dels animals, però no es pot humiliar cap ésser viu ni condemnar-lo a l’exhibició vergonyosa. Atenció: en uns seients, aparentment còmodes, hi havia persones assegudes que ficaven els peus en uns urnes d’aigua. Jo em vaig sorprendre molt però vaig pensar que era a causa de la calor. Tots els qui passaven pel corredor del centre comercial els podien observar i, a l’hora, sentir-se observats per estes persones. Jo no em vaig aturar a mirar més de prop.

La persona que venia amb mi em va preguntar si havia vist els peixos... Jo li vaig contestar que quins peixos... Esta persona em digué que els peixos que hi havia dins de les urnes... I, sembla que atenent l’expressió de la meua cara, em va dir que a les urnes hi havia peixos que menjaven les pelletes dels peus de les persones assegudes. Marededéusantaibeneïda! La suor freda em va estremir mentre notava que la tensió em baixava. No podia donar crèdit a allò que estava escoltant però no vaig tindre valor per girar el cap i observar l’espectacle perquè em sabia observat pels asseguts, i volia passar per una persona acostumada a comprar en estos indrets, i a gaudir de les seues meravelloses activitats.

Hui, m’he despertat a les sis del matí amb una estranya sensació d’inquietud, i pense que la causa és la de posar-me en les escames d’un peix d’eixos. Mai havia vist un espectacle tan cruel amb un ésser viu, ni una activitat ―o passivitat― tan humiliant, tant per als peixos com per als usuaris, miradors observats. A partir d’ara, em costarà més encara tornar a entrar-hi, mentre hi ha gent que em vol considerar elitista. Ara, ja sóc animalista.

Salvador Sendra Perelló

LA MENTIDA

Hi ha un llibre d’Oscar Wilde, un assaig, que és, si més no, significatiu del pensament de l’escriptor sobre la realitat; es tracta de La decadència de la mentida, un text breu i entenedor, fàcil de llegir i molt nietzschià, tot i que el mateix Wilde deia no haver llegit mai el filòleg-filòsof alemany. Les conclusions són molt semblants i es poden resumir en l’angoixa que roman quan s’entreveu que la poesia i la literatura deriven cap a la raó.

Fullejant Leibniz he vist un filòsof amb molts prejudicis quan es tracta de reflexionar sobre el concepte de veritat, i he escrit concepte, quedeu-vos amb el detall, perquè tractar el tema del concepte significa que nosaltres tenim una imatge mental, ideal, de què significa allò que expressem amb paraules, com la veritat, en este cas. Fins i tot ens transformem en xicotets déus quan ens aventurem a jutjar allò que és veritat i el que és mentida; sovint de manera taxativa.

Jutgem mitjançant uns criteris que admetem com a purs i individuals, en uns casos, i com a apresos mitjançant l’esforç i l’estudi, en altres. Leibniz, per exemple, admetria esta segona opció com a correcta, mentre que, la primera, ho seria en el cas d’estar vinculats a la religió. Ell no separa la veritat de la moral, en un cas, i de l’estudi, en altres. Estos dos plantejaments s’unixen en el temps de l’autor, i més encara si analitzem el sistema d’aprenentatge de l’època, on, al final de l’educació, hi havia la teologia.

Nietzsche, molt posterior, entén allò que he exposat abans, si ens adrecem a la literatura, o el cas diametralment contrari, si ens referim als principis de Leibniz. Per a Nietzsche, la vertadera veritat és la que no passa pels filtres de la raó; diguem-ne, la natural i humana, sense més. La representació del concepte, a més, deixa de ser un referent universal per esdevindre una altra mentida creada per la racionalització. Per a ell, la metàfora és la vertadera expressió de la veritat, com segurament ho serà per a Wilde, també.

Nosaltres, moltes voltes ens trenquem el cap en la recerca de la veritat quan, com podem comprovar, eixe nom no deixa de ser un referent lingüístic d’un concepte erroni, si més no. I, per demostrar-ho, vull que vos imagineu una persona movent la mà dreta des del front fins al melic i, després, des del muscle esquerre fins al dret. Nosaltres veiem una creu on, realment, hi ha un moviment de mà que difícilment s’hi assembla. La raó, per tant, és, indubtablement, de Nietzsche, quan diu que el filtre jueu-cristià que fem servir de manera inconscient ens coarta per tindre una vertadera idea l’allò que és veritat ―un simple moviment de mà―, i ho exposa en un breu llibre titulat La veritat i la mentida en sentit extramoral. Ara, abans de jutjar o jutjar-nos, recordeu els filtres.

 

Salvador Sendra Perelló

EL GAFE

Escorcollant el passat, ja vaig traure l’altre dia el padre Apeles i ara, m’atrau la figura del gafe tot i que, de moment, no és la meua intenció vincular-los. Quines coses eixes; jo recorde l’ús que en féiem, de la paraula, en la meua infantesa, i la manera en què s’ha anat perdent el significat i el referent. Hi caben moltes hipòtesis que cal anar analitzant fins a arribar a la vertadera situació del gafe, a l’actualitat.

Jo m’aventure a dir que, tot i la gravetat de les crisis anteriors, periòdiques, com la del petroli, per exemple, sempre hi romania, en la gent, una mirada optimista envers en futur. Les persones tenien una informació més limitada i entenien allò que sofrien en primera persona o, com a molt, allò que veien al seu voltant o el que escoltaven o llegien en els mitjans de comunicació. Tot i la contundència dels cicles, se sentien afortunades.

Alguna cosa ha canviat, i no poc. Ara, sembla que estem molt connectats i globalitzats; potser, massa. I esta xarxa afecta la nostra manera d’entendre el món fins al punt que la visió que tenim de la totalitat anul·la la que abans teníem de l’individu. Fins i tot, hem aconseguit acabar amb la sort, o la mala sort; com es vullga dir.

Si no hi ha gafes és perquè hem assumit que l’individu no afecta la totalitat i que la suma de les parts mai arriba a ser el tot. La mala sort que s’atribuïa a una determinada persona, ara ja no ens afecta, encara que vaja vestida de negre, amb ulleres de pasta, amb barret i bufanda, i tot combinat de negre i gris. Els actors estrenen les obres vestint el groc, els compositors escriuen les novenes simfonies, les escales i els gats negres no ens sufoquen o, fins i tot, hui pot ser divendres 13 i volem igual, sense importar-nos el seient ni la porta d’embarcament.

El pessimisme s’ha instaurat, entre nosaltres, en tan gran mesura que ja hem assumit que podem avançar qualsevol gafe per l’esquerra, per mala sort que tinga, pel simple fet de ser espanyols, irlandesos, portuguesos o grecs. Eliminar el gafe, per tant, ha estat, simplement, assumir i repartir la mala sort. Jo vull que tornen, més que siga perquè s’incloga en les bases de dades del corrector ortogràfic de l’ordinador.

 

Salvador Sendra Perelló

EL MEU PRIMER PACIENT

Des de fa pocs dies, em dedique a la teràpia. He decidit fer-ho després de comprovar la incompetència de la gent que s’hi dedica i m’he adonat de la necessitat humana de poder confiar amb gent competent i capaç. Ho dic per si a algú li interessen els meus sercicis... Les tarifes i les sessions les haureu de contractar amb un privat, tot i que vos informe que l’ocasió és única i no vos en penedireu.

La primera persona pacient em va narrar una història de penombres i turbulències que, de seguida, vaig esbrinar. Tot el patiment estava causat per la fatal inclinació a racionalitzar la vida, i d’això em vaig adonar al moment. Com a bon terapeuta, em va acudir a la ment la possibilitat de proposar-li el meu amor però, el simple fet de no conéixer-lo/a em va fer desistir. Aleshores, carregat de coneixements innats i revelats, em vaig centrar a contrarestar la visió científica amb la teràpia adequada: la música.

Dos sessions diàries de Debussy, després de dinar amb Prélude à l’aprés-midi du faune i, de nit, amb el Nocturne, per començar, i durant una setmana. La següent, ja més avançat el tractament, he incorporat Saint-Saëns, amb Le carnaval des animaux, de dia, i la Danse macabre, a la nit. Amb la Danse, la intenció ha estat sempre la de donar una mica més de vida i tot això que ja se sap. El/la pacient, però, ha pres el propi vol perquè ja sent la il·luminació dels semidéus; ara ja es recepta els seus medicaments!

Glaçat m’he quedat quan m’ha intentat canviar Debussy per Chopin; en ma vida havia escoltat una barbaritat semblant! Pense si esta persona deu ser naturalista o alguna cosa pareguda perquè, per voler anul·lar l’excés de racionalitat amb Chopin, o eres naturalista o eres un inconscient. Jo no crec en l’homeopatia, redéu! I Chopin és això, aigua amb sucre. L’excés de racionalitat és una malaltia molt greu i no es pot jugar amb ella perquè la salut és important. Ja voldria jo poder-la operar i au, però no és tan fàcil la solució una volta fet el diagnòstic.

Chopin, Chopin, Chopin...; això em faltava sentir, i més encara de la boca d’un malalt, o malalta. El terapeuta sóc jo i per això done les ordres, i este és el suport per entendre la ciència induïda. Realment, els meus tractaments no són cars ―vos atendré gustosament pel privat― si es tenen en compte els resultats que arribe a assolir. Ara bé, el pacient ha de ser rigorós i cenyir-se al tractament, sense aportar res pel seu compte. El primer pas per a la desitjada recuperació és, simplement, assumir el mal que ha provocat eixe febre racional i, el segon, abandonar l’homeopatia per entrar a les vertaderes teràpies de curació. El telèfon, el podreu aconseguir en el primer contacte i, recordeu que esteu malalts; molt malats.

Salvador Sendra Perelló 

LA PART (IN)HUMANA

Hi ha encara alguna persona que crega que l’ésser humà és racional? Si algú creu esta estupidesa, el que fa és, simplement, demostrar la seua irracionalitat! L’ésser humà té la capacitat de racionalitzar però, això: la capacitat. De tindre-la a aplicar-la hi ha un gran salt, i més encara quan hi ha qui la vol fer universal.

L’ésser humà és fantàstic; i ho és en essència. La fantasia, però, de vegades no és suficient i tendim a buscar raons i explicacions que s’inclouen en la vinculació de la causa a l’efecte. Ara bé; la racionalitat es deuria associar al declivi i no a l’èxit. Perquè els moments més brillants de la literatura, de la pintura, de la música i de les coses que realment importen, tos s’associen a la irracionalitat i a la fantasia.

Puc escriure sobre l’amor, i intentar explicar-lo des de la raó; però, vosaltres, també! Què? Quin resultat heu obtingut? Que és guapo/a, graciós/a, intel·ligent... I què? Això no explica eixe amor, ni l’explicarà mai; entre altres coses perquè estem en un camp inexplicable, com el de la fe, la por o la música. Aleshores, vos he convençut?

Tractar el tema de l’amor, després d’haver llegit la tendra història de Rimbaud quan abandonà la seua jove muller per abraçar Verlaine ―i no una sola volta― fa què pensar. La poesia que construí mitjançant el sentiment ja s’ho val: irracional, emocionant, maudit. Mig home mig faune, com Mallarmé, i esta és la millor definició de l’ésser humà, com després va musicar Debussy o com ja havia pintat, segles abans, Piero di Cosimo. Maudits, els deien, mentre els observaven com a elements estranys.

Ser maudit, aleshores, és ser humà i, la resta, quin epítet pot rebre? Inhumà podria valdre per als éssers racionals, o màquines, o millor encara: beneïts! Si la part humana ―la irracional― s’associa a la maldat, la inhumana ―la racional― s’hauria d’associar a la bondat. I tots sabem que les coses que més por ens fan, dels humans, són els mètodes, o siga, eixa vessant premeditada i apriorística que roman darrere dels vertaders malvats. Els humans, naturals, de moment, som bones persones però, atenció: també posseïm la part racional i inhumana, tot i que no la fem servir, de moment.

 

Salvador Sendra Perelló

L’ÀNGEL CAIGUT

Si hi ha alguna cosa de què em sent realment orgullós, eixa és la d’haver intercedit entre Déu i Strauss Kahn, però d’això ja he escrit altres voltes i ara no vull seguir-ho fent. La pregunta, però, és la següent: l’àngel caigut reprén el vol o preferix romandre a terra? Realment, pense que romandrà a terra perquè s’ha tornat a revoltar contra el Déu de les finances, i ja se sap què passa en estos casos i, més encara, quan eres reincident.

L’arcàngel sant Gabriel encara està enutjat amb DSK des que el va expulsar del Paradís, i això es nota en el dia a dia judicial. No obstant això, Satanàs sempre ha tingut suficient picardia ―ho deixaré amb eixa paraula― per eixir-se’n de cada judici. Actuar contra el pensament únic li va comportar la desgràcia primera i, a partir d’aleshores, les consegüents accions judicials. De moment, Dominique és innocent, si atenem la legislació i la justícia.

Un breu article sobre el cas grec ha dut Satanàs al top ten de l’economia, on encara hi ha altre dimoni menor de nom Varoufakis. Este escrit, el de DSK, ha estat el més llegit i el més comentat de tots els que han tractat sobre el tema grec. L’economista recomanava fer una carència de dos anys sobre el deute, on no se’ls ajudarà però on tampoc se’ls demanarà res, als grecs. S’ha comentat molt el tema però sembla que, de moment, no està sobre la taula de negociacions.

Però, què significa una carència de dos anys? La pregunta és tan simple com la resposta: ací, a España, ja s’ha fet, amb els ajuntaments, quan més ofegats estaven que mai i no podien fer front als crèdits amb el nivell de deute que tenien en comparació amb el que els demanava la reforma de la Llei de Bases de Règim Local. Aleshores, si ací s’ha fet, i se suposa que ha funcionat, quin és el problema? Doncs, el problema de l’aplicació també és simple: el Déu de l’Antic Testament era un déu de veritat, envejós i tirà, sense sentiments ni moral, en definitiva, un dirigent!

Un déu d’estes característiques no pot acceptar lliçons de ningú, i menys encara dels pobres mortals. A España ho va deixar fer simplement perquè els angelets són del mateix ram però, a Grècia, ho han demanat els dimonis... Jo vaig salvar DSK de la crema com Moisés salvà la meitat del seu poble i, si tinc l’ocasió, ho intentaré amb Varoufakis. No obstant això, este segon ja ha dimitit per no enutjar més el Déu antic i tirà. Ara, preguem que no caiga en desgràcia perquè algú el denuncie, com DSK, Assange o tants altres que no sabem. Varoufakis, alerta amb les dones i amb sant Gabriel, que després tinc massa faena amb vosaltres!

Salvador Sendra Perelló

QUARTOUR POUR LA FIN DU TEMPS

Estic escoltant un dels meus músics preferits, Olivier Messiaen, i la manera en què tracta un dels meus temes predilectes, el final del temps. L’arribada d’un tema i de l’altre per dos línies totalment alienes, encara fa que prenga tot un major sentit, si és que el pot assolir. La idea del final, com ja he escrit en nombroses ocasions, és un tema transversal a la nostra cultura i que afecta la manera en què veiem el món. Jo, personalment, l’he tractat des de la perspectiva del socialisme i des del capitalisme, si atenem la societat, així com des de la religió, la psicologia i la filosofia.

El marxisme no s’entén des de cap altra perspectiva que no siga la religiosa perquè ens ve a dir que, al final del temps, ens agrade o no, hi haurà el socialisme; per tant, una volta sublimada l’evolució, esta prendre la forma de la perfecció encarnada en la relació social. La mateixa lectura podem fer del capitalisme, que ara sembla que està més de moda i que ens pareix, fins i tot, més novella: més del mateix... Ens agrade o no, resa que el món esdevindrà un gran mercat i esta relació entre les persones serà la definitiva, i no podem fer res per aturar l’evolució fins que el temps es detinga en el mateix moment de l’èxit d’este sistema. Les dos ideologies que semblen més globals i laiques, com podeu comprovar, duen la religió cristiana en la seua medul·la i la estenen per tot arreu.

Estes raons, explicades de manera breu, coincidixen en la manera d’entendre el món a partir de l’Apocalipsi però, què veia Messiaen quan estava pres en un camp de concentració? Ell escrigué el Quartour quan la seua esperança de vida era més bé escassa, i cal tindre en compte que el compositor era una persona molt religiosa. De moment, a mi en crida l’atenció el missatge tan personal i íntim amb què descriu el seu ocàs, o el del món; qui sap? Messiaen no ha escrit cap doctrina ni cap text que afecte la totalitat, sinó, més bé al contrari: ha escrit unes notes personals i intimes per reflectir eixe final tan previsible. Però, el final del temps afecta a tots, no?

Mentre l’escolte ―mentre escolte el primer moviment― hi ha un rossinyol cantant fora, sobre la bassa i molt prop de la finestra. Comprove la qualitat de l’obra en rigorós directe però, atenció: passa un cotxe i espanta l’ocell. La resta, l’arribada de l’àngel, ja no m’importa perquè el cotxe ha espantat el rossinyol i ja no m’interessa res més. Tanque la finestra i escolte el final de la peça amb la pau que aporta no percebre més sorolls que la música, perquè he comprovat, minuts abans, que la fidelitat del so del clarinet i del violí ja em són suficients. Jo puc eixir quan vullga de casa però pense en el captiveri del compositor i que, a banda de la religió i de la globalitat, la interpretació del final de tot és tan simple com individual. Escolte de nou el rossinyol i obric, altra volta, la finestra. La peça s’ha acabat però la vida continua; espere que passe un cotxe...

 

Salvador Sendra Perelló

LA BATALLA DEL CAFÉ

Resulta impossible pensar que vivim en un lloc on la productivitat i el bon gust puguen tindre mai un espai en el nostre dia a dia. Personalment, em resulta impossible trobar un bar on em facen un cafè com Déu mana, tot i que en recórrec a tota hora, de bars, i insistisc a demanar-lo curt ―primer―, molt curt ―després― o ―finalment― curtíssim. No entenen que, de trobar-lo massa curtet, me’n puc prendre dos, o tres...

Encara quantifiquem les coses, amb eixa estúpida mentalitat de pobres desgraciats, i no entenem la qualitat, de cap manera. El café és el combustible humà! El café és l’única cosa que t’encoratja per alçar-te matí i enfrontar-te al món però, allò que no deuria passar mai és haver d’enfrontar-te al cambrer abans d’haver-ne pres un, de café, servit com Déu mana. Eixe simple entrebanc fa que penses de romandre gitat tot el dia, cada dia.

Ja va sent hora que abandonem el pensament de quantificadors i comencem a entendre que la qualitat és l’única cosa que ens val la pena, si volem ser algú i fer alguna cosa de profit a la vida. Un café no hauria de cobrir més d’un centímetre de la tassa, i tot allò que supera esta mesura és aigua bullida amb colorant! Però, les persones, amb aigua bullida i colorant no anem enlloc, i esta és una gran veritat.

Cada dia passege per un i altre bar buscant eixe café que em faça tornar a creure amb el ser humà, i cada dia sóc més incrèdul. Fins i tot, ahir, la dona que me’l va servir va eixir per mostrar-me’l ―perquè li vaig insistir amb la longitud― mentre em deia que li sabia greu cobrar-me’l! Dilluns tornaré i, segurament, ja començarà a estirar-me’l fins al dia que deixe d’anar perquè m’estarà servint, de nou, aigua calenta amb colorant.

Cada dia, la mateixa batalla, i amb l’agreujant d’haver-la de lliurar sense cap café al cos. Cada dia, la mateixa derrota... I volen que, així, derrotats, ens enfrontem al món? Cada dia em costa més alçar-me del llit i cada dia enyore més Itàlia.

Salvador Sendra Perelló 

Ètica d'embrions (que no embrionària).

Arguments o frases de telenovela; per exemple “los ricos también lloran”, o allò de la dita popular castellana de que “las penas con pan son menos”. El castellà de les anteriors cites venia determinat per la base real dels següents fets a enunciar, protagonitzats per una estrella de teleseries sud-americana, enriquida i casada amb un empresari nord-americà.

Sembla ser que dita estrella televisiva després de triomfar al seu país natalici, Colòmbia, va decidir provar fortuna als Estats Units d’Amèrica, i a més la va aconseguir. Així, les coses, i ja mare d’un fill d’una anterior relació, es va casar amb un exitós empresari nord-americà. Com sol passar, les coses anaven bé fins a que van començar a anar mal. La parella, d’una certa edat ambdós, i en un dels dolços moments de la seua relació, quan els semblava que esta anava a ser eterna, en previsió, van decidir congelar un parell d’embrions per tal de poder-los implantar-los en el futur a l’úter d’una mare de lloguer. Es sap fins i tot el sexe dels dos embrions, femení i bessonada com sol ser habitual en els tractaments de fertilitat. El problema és que la relació va durar menys que l’estat de conservació dels embrions... Així les coses, a qui pertanyen? Què fer amb ells?

La mare (o més aviat la productora i donant de l’òvul fecundat), vol sinó destruir-los, com a mínim deixar-los congelats sine die i no vol ni sentir-ne parlar d’una parella de xiquetes passejant pel món amb el seu material genètic sense el seu consentiment. Vist així, sembla lògic, ara bé, el pare (o més aviat el productor i donant de l’esperma fecundant), sí vol dur a terme el procès de maturació i naixença dels embrions. Les seues raons, just les oposades, que ell sí vol veure dues xiquetes pel carrer en el futur amb la seua càrrega genètica i que la meitat del material genètic és seu i que si una dona té dret a dur a terme un embaràs fins i tot quan l’home no vol, quina discriminatòria llei podria impedir-li a ell la mateixa cosa?

L’ésser humà té una infinita capacita de sorprendre pels seus fets i l’ètica de hui en dia pot no casar amb la del passat –sol passar, hui no hi ha (majorment) esclaus per exemple-, així com és d’esperar que no casarà amb la del futur... Si per inacció ningú acaba fent res, què fem amb uns embrions que superen la vida dels seus productors? Pertanyen a qui doncs, a l’estat, a la institució que els ha conservat durant dècades o deuen ser donats a la ciència per investigació? Pensem que per ciència podem entendre també a banda de les interpretacions positivistes, els terrorífics i aberrants experiments de Josef Mengele al camp de concentració d’Auschwitz.

Sembla que en el futur caldrà un comitè d’ètica mundial, ara... encapçalat per qui, per l’Església catòlica? Al respecte caldrà dir que si bé té un passat no menys ignominiós que les malifetes nazis, sí presenta ara mateix un present més humà i cobeja un tresor de coneixences  que poques institucions poden igualar... Malgrat això, i només per ser qui és, ho acceptarien els ortodoxos o protestants? Ni mencionar cal el rebuig del món musulmà que ho veuria com una altra imposició occidental... El cas contrari, el món musulmà sunní i majoritari com a àrbitre de l’ètica mundial, rebria el rebuig del xiïsme o dels cristians, per no dir els budistes o adeptes de qualsevol altra religió... Algú observarà que no he citat comitès estrictament científics, i no és casual. Per als religiosos, que conformen més de dos terços de la població mundial i creixent (el laicisme és un “mal” estrictament europeu i aillable), la ciència no és sinó una altra religió, per tant un adversari, un enemic.

Una cosa porta a una altra, d’un ou hem fet un bou, la qual cosa no impedeix, roda i volta, tornar al punt inicial i veure que tot açò no són sinó cabòries de rics. Una de cada cinc persones al planeta sobreviu amb menys d’un dòlar al dia (o ni això i simplement moren d’inanició), o no tenen dret a sanitat, escolarització o tantes altres coses que deurien ser indiscutibles en un món tan tecnològicament avançat com l’actual.

 

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 3 de juliol del 2015

LAPORTA PRESIDENT

La meua admiració per Laporta ve de molt lluny. Jo no sabia ni qui era, entre altres coses, perquè no m’agrada el futbol, ni el masculí ni el femení, però em va captivar en un parell d’accions que va protagonitzar. La primera, i la més important, va ser quan es trobava intentant empassar-se les humiliacions que qualsevol altre passatger haguera assumit com a normals, en un aeroport. Ja sabeu: eixes mesures que van aplicar després dels atacs terroristes.

En unes imatges molt interessants, es veu Laporta parlant amb una altra persona mentre intenta passar pel control de passatgers d’un aeroport; ara no recorde quin. Es veu que, cada volta que intenta passar per l’arc, el detector aprecia alguna irregularitat i la Guardia Civil el fa tornar arrere perquè continue intentant-ho. Una volta, dos voltes, tres voltes, fins que, al final, a l’home se li van unflar! De manera genial ―i genital―, en un moment de lucidesa d’eixos que només ocorren als escollits, Joan es va llevar els pantalons i els col·locà en la safata de l’escàner.

Amb la camisa per fora i uns calçotets blancs amb alguns dibuixets que ara no recorde, Laporta, visiblement molest, va passar pel detector, amb els braços oberts per si el volien escorcollar, de no fiar-se. Este home em va captivar amb una acció tan senzilla i tant contundent que, qui solem viatjar, de tant en tant, pensem de fer cada volta que hem de travessar un arc d’este tipus. Ell no sabia que algú l’estava gravant amb un telèfon mòbil, supose, però tant li fa!

La resta de les seues bondats, bé siga l’afició als havans, al bon champagne o a altres cosetes que ara no vénen al cas, són poca cosa al costat de l’exposada abans. Per esta raó, pense que Laporta és el millor president a què pot aspirar el F.C.Barcelona. I ho afirme amb rotunditat i sense haver pogut apreciar els dibuixets dels calçotets del meu heroi. Molta sort, Joan!

 Salvador Sendra Perelló

L’elecció de Tsipras, “el Pardillo”.

A parer meu, Tsipras va pecar d’ingenu, un “pardillo” total. Ell, durant la campanya, va prometre acabar amb l’austeritat però dins de la UE. S’havia d’acabar amb la submissió a la Troika, amb les mesures austericides, però sense plantejar-se mai trencar amb la Unió Monetària i menys en la Unió Europea. Ell va pensar que si anava amb un economista intel·ligent, preparat, de prestigi, amb una altra visió de l’economia, més allunyada dels dogmes neoliberals; un economista que havia fet un llibre magnífic –The Global Minotaur- i que coneixia el funcionament econòmic de la UE, per haver-la estudiada a fons, des de la seua creació; si anava amb Varoufakis, convenceria als seus “socis-creditors” i la resta de membres de la Troika, que es podia haver-hi una altra solució econòmica per Grècia. I Tsipras i Varoufakis van pecar de “pardillos”.

No way, man –eixa és la resposta amb la qual es van trobar. Perquè les mesures amb els que s’ha sotmés a Grècia, no tenen res a veure amb si hi ha viabilitat econòmica o no. No tenen res a veure amb si Grècia podrà torna el deute o no. No tenen res a veure amb cap criteri econòmic, ni tan sols cap criteri moral. Les propostes de Varoufakis, no són cap destrellat. Molts gurus del mercat, buròcrates de l'Imperi, reconeixen que les propostes són bones –recordeu o llegiu l’article publicat a El País amb el títol ¿Y si Varoufakis tuviera razón?-, molts altres asseguren que el pla de pagaments presentat per Varoufakis, consistent en pagar més o menys segons el creixement econòmic que tinga Grècia, és la proposta més sensata que cap en aquest cas.

El perquè s’ha rebutjat la proposta de Tsipras i Varoufakis? Perquè amb la negació té a veure amb la lògica neoliberal, té a veure amb que no hi ha alternativa al sistema, té a veure amb què l’Imperi no pot ni deu tolerar cap insubmissió. La potestas de l'Imperi deu ser inflexible perquè la seua auctoritas no siga qüestionada sota cap concepte. Per això han sigut uns “pardillos”. No és cert que Tsipras i Varoufakis no hagen cedit en res, això és fals, el que passa és que s’exigeix que Tsipras i Varoufakis s’agenollen i es sotmeten totalment. Si ells que han gosat desafiar l'Imperi es sotmeten de nou, quedarà clar que no hi ha alternativa. L’Imperi impera.

Tsipras tenia un mandat del seu poble: Vés i negocia amb la Troika un acord millor, la fi de l’austericidi, però sense trencar amb la Unió Monetària ni amb la Unió Europea. Tsipras va anar amb Varoufakis i va tractar de negociar. Però, els “socis-creditors”, com era previsible, no han volgut negociar res, ni tan sols el més sensat. El que han fet és dir-li: o t’agenolles i acceptes aquesta proposta o te’n vas. És clar, que Tsipras no podia escollir, com diu Krugman era una proposta, a l’estil El Padrino però a la inversa, “que ell no podia acceptar”. A Europa estem acostumats a donar un poder omnímode als nostres partits, i els dirigents dels partits estan acostumats a fer el que els ve de gust amb el poder. Ells esperaven que Tsipras o bé acceptara fent ús del poder omnímode o bé dimitira i llevar-se un dissident del davant. És més, Junker es va posar en contacte els líders de Nova Democràcia, Samaras, i To Potami, Theodorakis, i així ho recollia el diari Expansión a una notícia titulada “Bruselas, dispuesta a reanudar las negociaciones con Grecia si recibe propuestas ‘nuevas’”. Hi ha qui assegura que en aquestes converses s’intentava preparar les negociacions a l’era post-Syriza.

En aquesta situació, què podia fer Tsipras? Doncs, només li quedava un camí. Davant una proposta que no podia acceptar, perquè incomplia el mandat sí o sí, donat que o bé accepta un tracte que el poble no vol o bé accepta eixir de l’Euro cosa que el poble tampoc vol, l’única solució era convocar un referèndum. I que fora el poble qui triara davant els dos mals que planteja la Troika i que el poble no en desitjava cap. Ha sigut valent Tsipras, perquè ha trencat el joc de les democràcies liberals europees. Però tampoc tenia molts més camins si volien continuar sent coherents.

Tsipras ha comés dues errades, i grosses:

-          La primera, confiar què es podia negociar amb els lacais de l’Imperi.

-          La segona, conseqüència de l’anterior, no haver preparat a fons un pla per al cas que les negociacions fracassaren i hagués de deixar l’Euro. Eixe pla ara hauria d’explicar-lo al poble, amb tot el bó i el dolent del Grexit. El referèndum no tindrà total legitimitat, el poble no sap les conseqüències del que vota.

Les Guerres Troikes, continuen... i ací tindrem més capítols perquè gran part del nostre futur es decideix amb aquestes guerres.


Òskar "Rabosa"