ANIMALISTA

Definitivament, m’he fet animalista, o com es diga això que agrupa persones que s’enfronten al sofriment dels animals, o a les seues humiliacions, com és el cas que m’ha llançat a mobilitzar-me. Perquè, sovint, són casos tan extrems com el que vaig observar els que ens fan reflexionar sobre la relació de les persones amb les bèsties i sobre qui és més animal, si l’home o la bèstia. Definitivament, pense que ho és l’home, i la dona.

No sol anar als centres comercials perquè no sóc massa consumista, almenys en el sentit més conegut i utilitzat del terme. No obstant això, els visite quan necessite camises perquè hi ha marques que no cal ni que me les prove i, per tant, acabe en pocs minuts la dura tasca del comprador. Però, no vos enganyeu: estic a favor d’estes superfícies de negocis perquè sempre m’ha agradat l’antropologia.

Quan visite un centre comercial, em pose en la pell de Marvin Harris, de Levi Strauss o de Malinowski, i observe la fauna intentant esbrinar les raons que mouen els usuaris per passar vesprades senceres en uns indrets tan estrambòtics i incòmodes. De tota manera, en les meues breus visites, no encerte ni tan sols a situar-me per observar; de seguida m’incomode i n’he d’eixir. Però, l’altre dia, metre buscava una guia de viatge, vaig vore allò que pensava que no existia, i em vaig encoratjar per defensar els animals. La guia, per cert, no la vaig trobar.

Ja sé que Déu ens va donar la gràcia de poder disposar de la natura, i que això comporta la utilització dels animals, però no es pot humiliar cap ésser viu ni condemnar-lo a l’exhibició vergonyosa. Atenció: en uns seients, aparentment còmodes, hi havia persones assegudes que ficaven els peus en uns urnes d’aigua. Jo em vaig sorprendre molt però vaig pensar que era a causa de la calor. Tots els qui passaven pel corredor del centre comercial els podien observar i, a l’hora, sentir-se observats per estes persones. Jo no em vaig aturar a mirar més de prop.

La persona que venia amb mi em va preguntar si havia vist els peixos... Jo li vaig contestar que quins peixos... Esta persona em digué que els peixos que hi havia dins de les urnes... I, sembla que atenent l’expressió de la meua cara, em va dir que a les urnes hi havia peixos que menjaven les pelletes dels peus de les persones assegudes. Marededéusantaibeneïda! La suor freda em va estremir mentre notava que la tensió em baixava. No podia donar crèdit a allò que estava escoltant però no vaig tindre valor per girar el cap i observar l’espectacle perquè em sabia observat pels asseguts, i volia passar per una persona acostumada a comprar en estos indrets, i a gaudir de les seues meravelloses activitats.

Hui, m’he despertat a les sis del matí amb una estranya sensació d’inquietud, i pense que la causa és la de posar-me en les escames d’un peix d’eixos. Mai havia vist un espectacle tan cruel amb un ésser viu, ni una activitat ―o passivitat― tan humiliant, tant per als peixos com per als usuaris, miradors observats. A partir d’ara, em costarà més encara tornar a entrar-hi, mentre hi ha gent que em vol considerar elitista. Ara, ja sóc animalista.

Salvador Sendra Perelló