Arriben
les barques de pesca carregades de tonyines. Els pescadors, en apropar-se al
port, aprofjten per netejar el peix i vessen la sang i les vísceres a l'aigua.
Eixa mescla fa que aviat es forme una taca roja que creix, a poc a poc, mentre
es difumina per les vores. Això passa al voltant d'una, de dos, de tres o de de
deu barques, a dues passes de l'entrada del port d'Assilah.
El
festival atrau nous actors i l'espectacle apuja de to: estan apareixent
tauronets que acudixen a la festa convidats per l'olor de sang i de vísceres.
Mengen tant com poden i l'espectador ho pot observar tot des de l'escullera i,
si hi ha una càmera decent, s'hi poden traure fotos inferessants.
Però,
per què jo no n'he fet? És eixa una bona pregunta que no tardaré a respondre, i
no és a causa de la càmera (que tampoc en tinc). L'espectacle me'l descrivia
amb tota la intensitat una dona que se les donava de culta i viatgera mentre
ens desdejunàvem al riad. Jo escoltava els seus consells sobre què s'havia de
fer una vesprada de gener sense badar la boca però pensant que tot això
sobrava, i que l'espectacle l'estava fent ella -el ridícul: no és època de
tonyines, sabuda!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada