A contractor li obres les portes de ta casa, perquè és ta
casa, i avui no estàs per a ningú, però la repartidora de MRW et diu que et
porta un paquet de El Corte Inglés, i que li diuen Maria. Llavors recordes la
comanda que feres per a la cosa eixa del Black Friday, l’aniversari dels negres
amb descompte, que total eren badomeries, però et va fer gràcia quan
t’entabanaren.
Maria sembla finesa, o sueca, o de per allà. És formosa i
joliua i eixerida i juganera. Li demanes que si has de signar res, i amb els
ulls t’indica un aparell que porta a la mà. Et demana el DNI amb lletra
inclosa. Afegeix, mig vergonyosa, que se li ha espatllat el telèfon mòbil, que
si pot fer una trucada des del teu. Li dius que cap problema. Quan acabes de
signar amb el bolígraf digital sobre la pantalleta digital, li passes
l’aparell. Ella te l’agafa. Us roseu les mans. Us roseu les mans de manera
innecessària i durant més temps que no calia. Ella no defuig, el contacte: tu,
com a mascle heteropatriarcal, menys. Per un instant penses si no haurà estat
una estratègia per tal d’assegurar-se que li deixes trucar des del teu mòbil.
Potser siga això.
Puges escales amunt, a pel teu Xiaomi última generació, l’agafes
i li’l baixes. Maria fa dues trucades seguides, una al seu quefe, i una altra a
sa mare. A la segona trucada et sorprèn quan es posa a parlar un perfecte
anglès amb accent cockney. Mentre parla per telèfon te’n recordes d’una novia
de fa anys, que tenia el fetitxe de trucar a sa mare a meitat de cada
fel·lació, mitjançant la qual sembla que s’empoderava a través teu. Era una
cosa digna de veure i escoltar. No saps per què et ve aquest record a la ment,
per uns instants penses en el perill que seria si ella (Maria, la repartidora)
poguera llegir-te aquests pensaments febrosos i una mica tèrbols. Et sents un
marrà, mentre te la mires de fit a fit. Per fi s’acomiada de sa mare: Bye..
bye--.. bye mommy...noo, I promise, I will not fuck around..ok, bye...
Maria t’allarga el Xiaomi, ben amerat dels seus efluvis
salivals, fins i tot alguna imperceptible goteta. Li l’agafes...però també la
mà. Suaument, però ferma. Ella no fa senyal de desaprovar aquest avanç, ans al
contrari, se li dibuixa un somriure sobtat al rostre. Dissimuladament mira
l’hora, i et diu les paraules màgiques: -“Espera, tinc la furgoneta mal
aparcada, de seguida torne”. Li promets que no te’n vas enlloc, que l’esperes.
En anglès et llança, desvanida, un “see ya right now! And keep that up!”,
mentre abaixa l’esguard a l’altura del teu engonal.
A la cultura popular anglesa hi ha els Mr. Perfect, i
desprès hi ha els Mr. Right Now, i avui sembla obvi que et tocarà fer el paper
de Mr. Right Now. Un cas com un cabàs.
Quan Maria torna ja no és Maria, ara és Mary. T’explica
que Maria és ella quan treballa, i Mary és ella quan...fa altres coses. Et
poses a cantar-li la cançó aquella de Blondie, que no saps ni d’on et brolla: “Mariaaaa..ya
gotta see her..!”, acompanyat d’un ball bastant ridícul, però que a la xicota
li fa esclatar de riure. Funciona. Maria, ara Mary, ja és completament teua. Demana
per les pupil·les. Per les mans. Per l’entrecuix...
Ja a dalt de casa, al menjador, vi blanc Pene Gordo,
música de Tom Waits (Blue Valentine) i unes cassalles, abans d’alleujar-se i
d’ajaure’s, primer al sofà, desprès al llit de matrimoni del dormitori. Ausades
que es poden fer coses en temps rècord i sense necessitat de tindre muntat un
chill-out d’ixos a la terrassa, ni aparcat un Maserati al garatge o al jardí de
casa. Per que el temps, cada segon, compta. Per això, per evitar malentesos,
primer jaure, desprès xarrar (tampoc gaire-molt-força-massa..). Ah...eixe arc
de Sant Martí de la relació perfectament desinteressada i genuina. I ja per
acabar...
-Em trucaràs?
-No.
-Fair enough.
Joan Soler
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada