El dos de gener del
1989 va ser, segons l’autor d’un article al diari oficial del Govern, Scînteia,
un dia gris, a una ciutat grisa, Bucarest, que semblava haver perdut la
confiança en qualsevol futur canvi.
Scînteia, val a dir
espurna, sembla un nom paradoxalment irònic al si d’una ciutat on les apagades
lumíniques són constants. Que s’assemble a scintilla, amb el mateix significat
en italià, o al francès étincelle, no deixa de ser un record d’un passat comú,
d’un passat que agermanava a tots estos pobles i molts més segles enrere ja.
Ara bé, les casualitats, mai semblen fortuïtes i el llegat de Roma sembla
seguir flotant encara al cor de la estepa vàlaca, als pujols moldaus o als
boscos transsilvans.
A principis del 1989,
pocs podien preveure la ràpida caiguda i descomposició del règim, encarnat en
la figura d’aquell dictador que preferia anomenar-se a si mateix ton sols com a
conducator, val a dir conductor, Nicolae Ceacescu, ajudat pel sempitern –i
únic- Partid Comunist Român. Tanmateix, ningú podia negar que les coses anaven
mal i que tenien traça de anar cada volta a pitjor en un futur immediat. El
règim es vantava d’haver eradicat la pobresa extrema i haver anivellat les
capes socials. L’atur, aquell fantasma de la incipient Revolució industrial i el
posterior capitalisme especulatiu, amb les seues masses d’obrers famèlics a la
mercè d’una insospitada crisi o la mala voluntat d’un patró despòtic, eren cosa
del passat. Al paradís socialista, tothom tenia treball, deien, i aquest, per
la paga, era fix i estable. Semblava una bona solució, amagava però, realitats
amargues. No és que haguera treball per tots sinó que a tots se’ls en imposava
un, i no podien negar-se. No existia, a més a més, llibertat de premsa, ni
d’associació política, i la dissidència era durament castigada.
Des del mateix moment
de la naixença de l’estat romanès, este es va preocupar per mostrar-se davant
el món com una illa de llatinitat al bell mig d’un mar eslau, i era cert. Per a
molts, Roma era la mare i la seua grandesa indiscutible; Mussolini va voler
tornar a portar la Itàlia del seu temps a la reedició de la glòria d’antuvi.
Per a això es va dedicar a conquerir Abissínia o Líbia, val a dir aquelles
parts del continent africà que encara no s’havien repartit francesos o anglesos,
o en menor mida, fins i tot portuguesos, alemanys, espanyols i belgues. Com en Itàlia, també a la deprimida Amèrica
posterior al crack borsari del ’29, la funció pública va ser vital per a la
reanimació d’un país empobrit per les conseqüències de la 1ª Guerra Mundial.
També Alemanya va mamprendre aquell mateix camí de reactivació de la funció
pública, en forma de construcció a dojo i rearmament, tot i que este últim
aspecte contravenia el Tractat de Versalles, que li prohibia explícitament el
tornar a fer-ho. Una Europa encara devastada pel major conflicte que la
humanitat havia conegut, semblava encaminar-se definitivament a una reedició
del mateix. Així, Itàlia o Alemanya, van començar a parir gegantesques estacions de ferrocarril, ponts o autopistes
que senyalaven el camí del futur i ocupaven els braços de tanta població sense
treball i depenent, per tant, del salari d’altres.
Al final d’este segon
conflicte que novament va deixar a tots exsangües, el món es va dividir en dues
esferes d’influència: la comunista i la capitalista. La alineació en qualsevol
dels dos bàndols no va tindre res de casual ni voluntari, sinó que es va traçar
a línia recta sobre un mapa nu del continent, con volent dir això per tu això
per mi. Amb el temps, s’hauria d’encunyar el terme de Guerra Freda, per tal de
definir l’estat de conflictivitat latent que va travessar el món durant el
període que ambdues ideologies van coincidir en el temps, i no diguem conviure,
perquè la voluntat de convivència, era simplement inexistent. Amb la desfeta
alemanya i la subsegüent retirada de les tropes alemanyes de l’est d’Europa,
l’estat romanès es va trobar amb la pistola soviètica a les temples, com per
recordar-li seràs meua o no seràs, seràs soviètica o no seràs...
Així les coses, i per
tal de promoure l’esperit patri i la recuperació econòmica de la nació, també a
Romania, es va apostar per la construcció pública, la única possible de fet en
una economia centralitzada, i allà que acaben les convergències amb Occident.
La reconstrucció europea occidental partia del precedent d’una reconstrucció ja
des de la 1ª Guerra Mundial, i es va fer al si de nacions plurals en quant a
formacions polítiques i amb un passat de llibertats individuals. La Romania
soviètica, no partia d’aquestes premisses. I és per això que devem entendre que
la eradicació de l’atur no fou un motiu d’alegria per al poble, com es podria
suposar. Qui visite hui, en ple segle XXI, Bucarest, la capital del país, no
deixarà de sorprendre’s per la magnitud dels edificis que hostatgen instàncies
governamentals; com els antics *Centrele foamei, reconvertits actualment en
moderns centres comercials per les seues grans dimensions, la Casa de la Ràdio,
o les seus dels diferents ministeris, afectats tots ells sembla ser que de
elefantiasi.
Ni podrà però, tampoc,
deixar d’admirar la grandiosa i solitària silueta massiva de Casa Poporului, la
Casa del Poble, que és un dels edificis més grans del món. La base
arquitectònica i decorativa de tot este tipus de construccions és un
Neoclassicisme sui generis, com en certa manera la angulositat de l’art
feixista mussolinià també ho va ser. Un art que pretenia recrear amb un estil
grandiloqüent, la base llatina del país.
És en la magnitud, que
no en la grandesa implícita d’este tipus d’edificis, que devem situar la
notícia que l’exemplar d’Scînteia del 2 de gener del 1989 arreplega. L’enorme
magnitud d’estos edificis comportava, que com a les piràmides egípcies, es
requerira gran quantitat de mà d’obra, i al cor del paradís socialista, res
millor que camps de treball forçats per a la reeducació de rebels i ingrats. La
reeducació de tots aquells que no saberen valorar l’esforç de les autoritats en
pro del bé del seu poble.
El dia era doncs, gris,
com la ciutat també ho era, i ahi ens havíem quedat. El periodista recull i
paeix, tot i que no l’escriu, tot el desencís en carn pròpia de qui, malgrat la
seua voluntat, havia treballat a la formidable obra (a la qual ell per a si
mateix es referia com a camp de concentració),
el gegantesc monument, la glòria del règim: la Casa del Poble. Recorrent
la immensitat dels seus salons, rememora que allí va treballar tal i que un poc
més enllà, tal altre, i que tots dos van desaparèixer de manera misteriosa una
nit, junt amb algú més que un matí mai més es va tornar a presentar al seu lloc
de treball i ningú va preguntar perquè. La notícia estava però, més avall, als
baixos de l’edifici, i que arribara a publicar-se, deixava entreveure un cert
desgel del règim. Un dia va arribar la ordre d’eliminar un de tants immensos
pilars de formigó del subsòl, i un periodista estava citat per cobrir
l’esdeveniment. Tots sabien que allí anava a trobar-se alguna cosa, i no podia
ser casual que el Partit, estiguera d’acord en que s’airejara allò. Per altra
banda, acostar-se fins allí per cobrir la notícia era una ordre tan categòrica
com la construcció d’aquell immens palau amb els seus gegantescos corredors,
escalinates i balcons. No podia per tant, ser discutida, sinó tan sols
convenientment acatada i executada.
Després de llargues
hores de demolició controlada per pilons pneumàtics -¡ni pensar d’utilitzar la
dinamita en un subterrani!- va cessar la fressa tronadora de les eines,
magnificada per la immensitat d’aquell lúgubre buit sota terra. Les picoles
semblaven haver trobat alguna cosa, el cos d’un home incrustat al si d’un d’aquells enormes pilars
de formigó. Apunta el periodista que l’emblema del seu casc lluïa sinistre a la
llum dels reflectors (“stema caschetei lucea sinistru în lumina
reflectoarelor”). Obligat per professió i per haver estat expressament enviat a
cobrir aquella notícia, el periodista es va veure obligat a informar.
L’encalçava però, el dubte de fins a quin punt podia deixar volar la ploma
sobre aquell aspecte. La matisació dels matisos és sempre el matís principal en
este règim, va pensar... Es va posar a conjeturar; es sabia què es cercava, val
a dir, el Partit sabia que a l’interior d’aquell pilar es trobava sepultat el
cos d’un home, sabrien a més a més, segur, qui era, ara, a ell no li ho havien
dit. Si em manen ací per cobrir la troballa vol dir que per alguna estranya raó
volen que després de tant de tems, finalment es sàpiga. Això el va portar a
optar per una solució de compromís. De manera que, davant la falta d’identitat
coneguda del cadàver, va especular dient que tal volta només vigilara el
torrent de formigó injectat al bastiment de planxes i... va relliscar i caure
en allò que ell va anomenar com cascada ucigatoare, cascada mortífera. Com a
segona opció va apuntar que tal volta ho va veure algú però que va decidir no
interrompre el curs dels treballs ca sa
nu se piarda timp, timpul costa!
Unes coses per altres,
només una paraula se li acudia insistentment a la ment: assassinat. Ara bé,
això rebassava amb molt el límit de la llicència escrita. No va deixar de
preguntar-se si es tractava d’algun tipus de trampa que li havien preparat per
ensarronar-lo i que, de fet, l’article mai es publicaria. Va passar la resta de
la jornada atrafegat en altres tasques, cobrint altre tipus d’esdeveniments en
aquella infinita ciutat gris. Una epidèmia de ràbia als gossos abandonats que
les autoritats s’esforçaven en combatre, i un incendi a un bloc de vivendes per
una mala combustió; fets fortuïts i insignificants. Pensava que el règim no
tenia perquè desconfiar d’ell ni intentar parar-li trampes. Ell no era un
desafecte. Ja des dels llunyans anys de la seua joventut va creure en la
inutilitat de la lluita, i una mena de conformat pragmatisme semblava guiar les
directrius de la seua existència... ¿Perquè a mi això ara? Va acabar per
concloure que no havia una resposta clara al seu preguntat, i que d’aquell
règim paranoic calia esperar qualsevol cosa. Informar sobre la reaparició
d’algun anterior “desaparegut” podia constituir un intent de rentat d’imatge
del mateix, en un moment en el qual la conjuntura internacional era contrària
al bloc comunista, que semblava prest a una ràpida implosió. Aquella nit va
dormir mal, pel matí va però, va observar alleujat, que el seu article havia
estat finalment publicat i que no era, per tant, probable, esperar ser castigat
per la publicació del mateix, atès que este havia passat l’oportuna censura. Es
va felicitar a sí mateix per la calculada ambigüitat en la escriptura del
mateix, i va deixar de pensar res més al respecte.
A molts kilòmetres de
distància, a l’altre costat de l’Atlàntic, els italians, altres fills de Roma,
emigrats per centenars de milers sinó milions, als Estats Units d’Amèrica,
utilitzaven mètodes semblants per silenciar opositors. Allí no posseïen el
monopoli del poder. La màfia però, atenint-se a aquell principi que dicta que
si no pots amb el teu enemic t’has d’unir a ell, va decidir infiltrar-se a les
més altes instàncies d’aquell immens país d’acollida. La llera del Hudson, a
Nova York, la nova Roma de finals d’este segon mil•lenni, és plena de cadàvers
amb els cabells pentinats segons el corrent del riu. Un èmbol de formigó els
subjecta al fons del dit riu. Es diu que a Chicago, si es procedira a la
mateixa tasca d’acurada reobertura de pilars d’edificis, es tancarien molts
casos policials pendents de resolució durant dècades. No deixa de ser un curiós
fenomen de transvasament cultural. A italians i romanesos els uneix l’antic
solatge del comú i antic llegat romà, i al Tíber, a la mateixa capital romana
també ve passant això des de sempre. Diuen que a Bolívia passa quelcom de molt
semblant i que els baixos de molts edificis d’aquella capital insòlita que és
La Paz, estan també a vessar de cadàvers enterrats. Aquí, es tracta més aviat
de vagabunds desprevinguts que de d’opositors polítics o enemics de qualsevol
poderós. Hi ha qui ha arribat a argumentar que atès que Bolívia, com la quasi
totalitat del continent americà, en qualsevol dels seus dos hemisferis, va ser
conquerida i colonitzada per espanyols i portuguesos, val a dir, descendents
també ells dels romans, caldria parlar d’una unitat d’actuació respecte a
romanesos i italians. Però no és cert, el sacrifici de persones humanes a
Bolívia sembla respondre a patrons anteriors a la Conquesta Espanyola. Es tracta
clarament d’un tribut a la Pachamama, la Mare Terra: en este cas no caldria
doncs parlar de transvasament cultural sinó tan sols de coincidència.
*Centrele
Foamei (en singular Centrul Foamei) significa literalment centres de la fam, i
fa referència a uns descomunals menjadors populars de forma cònica, en els
quals el règim comunista va voler unificar les classes socials. En ells
menjarien des d’obrers a membres de professions lliberals; el depenent de la
botigueta del cantó junt amb l’operari, el metge o l’arquitecte.
Lluís
Alemany Giner
Bucarest a 25 de
desembre del 2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada