Hi
ha una murga que ens assetja darrerament amb la pandèmia: açò ho conviarà tot.
Més amb el què ha passat amb els vells i les residències. Ara que ja ha passat
el pitjor, de moment, de la tempesta, comencen algunes veus que diuen fer balanç i els
missatges buits i destrellatats es reprodueixen. Sembla que dins del govern de
la Comunidad de Madrid hi ha lio. La catàstrofe a Madrid ha sigut de magnituds
èpiques. No podia ser a un altre lloc. ¿No és Madrid el centre del liberalisme
espanyol? Doncs, s'havia de notar. Diuen que açò no pot tornar a passar què
s'ha de canviar, què hem de canviar.
La
catàstrofe amb els majors és fruit del sistema neoliberal/capitalista. I
s'entén perfectament amb una tríada màgica per a catàstrofes humanitàries: 1)
Introducció d'un llenguatge econòmic a tots els nivells socials; 2) reïficació;
3) maximització de beneficis. I això on triomfa, més que a cap altre lloc, és a
Madrid, capital dels lladres d'Espanya, i de totes les Espanyes ficticies i inventades.
El
llenguatge establert pels economistes liberals, especialment els neoclàssics/marginalistes, s'ha imposat en tots els àmbits. El canvi en el llenguatge porta
canvis en el pensament, en els valors i això, per tant, repercuteix en tots els
àmbits de la nostra vida. Respecte dels vells, el missatge de la productivitat
i de què ha de tenir valor en la societat, porta a considerar els vells com una
càrrega que ha d'assumir la societat, especialment la part més improductiva de
la societat que és l'Estat. Així doncs tenim que la societat sencera ha de
suportar una part improductiva de societat, cada vegada més gran, i, a més a
més, ho fa l'Estat, què és un organisme anòmal que l'únic que fa és nodrir-se
de la riquesa creada pels elements més creatius de la societat, açò és, els
emprenedors/empresaris. Tot açò són evidents fal·làcies que han infectat el
vostre cervell com els memes, però els memes de Dawkins, no els de FB, que
també vos infecten de mala manera.
Considerar
els vells com improductius i com a càrrega porta al fet que els familiars més
joves, que tradicionalment hi han mantingut als majors a les seues cases fins
al darrer dia, també els vegen com una càrrega. La transvaloració dels valors
que s'ha produït amb el neoliberalisme, com vam exposar al post de El neoliberalisme és nietzscheà, ens du al fet que els familiars ja no puguen ni
vulguen fer-se càrrec dels seus majors. El motiu que es sol adduir és el de
manca de temps, bé perquè s'ha de treballar o bé, perquè quan no es treballa,
no es té temps, perquè hom ha de tenir temps per a si mateix, és a dir, per a
gastar els diners que ha guanyat treballant en coses estúpides i innecessàries.
La llibertat individual passa a ser l'element primordial, per damunt de
qualsevol obligació, i sobretot quan es tracta de satisfer capricis. Recordem
que la transvaloració de tots els valors, feta pel neoliberalisme, ens du
directament a l'egoisme i a manca de compassió.
Això
ens porta directament al segon dels elements per a la tempesta perfecta que hem
viscut amb la COVID-19. Els vells si són mantinguts, han de ser objecte
d'extracció monetària, se'ls ha de poder traure de diners, se'ls ha de
monetitzar. I el camí per a fer-ho són dos: el primer fent-los malalts crònics
i atapeint-los de medicaments; el segon, com que les famílies no volen/poden
fer-se càrrec d'ells, es creen residències per apartar-los, on puguen seguir
medicant-los a mansalva i les famílies puguen seguir, treballant per preus
miserables i gastant en coses absurdes els seus ingressos. Amb això, es
produeix la reïficació de la qual també he parlat en altres ocasions, passant
els nostres vells de ser persones a ser mercaderies.
El
tercer element, i el detonant de tot açò és la maximització de beneficis per
les empreses. Aquest s'ha convertit el primer manament de tot empresa, ja des
dels anys '70, quan es va encetar el debat sobre la "responsabilitat
social de l'empresa". Milton Friedman, a un article publicat al New York
Times anomenat "The Social Responsability of Business Is To Increase Its
Profits", ja va deixar clar que l'únic i principal obligació era la
maximalització de beneficis perquè els accionistes tinguen el retorn més gran
possible, qualsevol altra consideració de responsabilitat social de l'empresa era socialista i antidemocràtica –nyas
coca-. I gestionar residències de vells és un negoci lucratiu al qual s'han
llançat grans empreses, com ACS mitjançant filials, i fons d'inversió i fons
voltors. Ahí el negoci està a retallar despeses. Retallar despeses implica no
donar l'atenció necessària sinó mínima atenció perquè sobrevisquen i poder
maximitzar beneficis. Per això, els serveis mèdics són tan precaris o les
mesures d'EPI eren obviades.
I de tot açò què canviarà? Doncs res. Perquè canviaren les coses, hauria de canviar també la mentalitat, haurien de tornar els valors on es prioritzen les persones sobre els diners; hauria de morir el capitalisme per tant. I això no passarà, encara no. És més, hi ha una disputa política sobre els responsables de la gestió política de les residències, però en eixa disputa ningú anomena als propietaris, quan la immensa majoria de les morts que han passat són per la manca de l'atenció deguda per part dels gestors privats. Altra vegada l'Estat ix mal parat en la prestació d'un servei social i els diners se'ls han endut els ... de sempre. Tot sota el paraïgues mediàtic que desvia l'atenció. Però no podem perdre de vista que el que ha ocorregut amb els vells ha sigut una hecatombe perfecta a l'altar del capitalisme.
Òskar "Rabosa".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada