dimarts, 9 de setembre del 2014

Diada explicada per estrangers.

Un any més s’acosta l’11 de setembre i sembla que després d’anys de grans manifestacions, quan s’està més a prop que mai de votar el futur de Catalunya en tant que estat propi o només regió al si d’Espanya, comencen a registrar-se defeccions i gent que es fa enrere. No arribat encara el dia, proposem un article que excedeix la llargada habitual dels continguts en Diblogacions, però que es justificaria per ser  un encàrrec.  

Dit article va ser originalment encomanat en castellà perquè per molt que un crega dominar una llengua, ho fa per a la traducció a la seua materna i no per a la producció activa en altres. A més, cal tenir en compte que dit article era encàrrec de gent que treballava per a la publicació francesa Presseurop (hui Voxeurop.eu) que arreplega textos de caire polític de diaris o publicacions de tota Europa, i treballa en nou llengües com ara el portuguès, l’alemany, holandès, txec, italià, francès, polonès i castellà, a més del romanès. Com que jo no sóc periodista habitual sinó professor no es va agafar el text directament de mi sinó d’una publicació romanesa “Dilema Veche”, també d’orientació político-cultural, i d’ahi fins i tot a Foreign Policy. Això explica el que al present text original en castellà, adjuntem un parell de connexions als originals siga en romanès de “Dilema Veche” que de l’al·ludida publicació francesa Presseurop / Voxeurop. 

L’idea que rau al fons de dit article és doncs, explicar als estrangers el perquè de Catalunya com a regió, llengua i cultura, i els motius per els quals es sent insatisfeta al si de l’estat espanyol. Com sempre, esperem que vos agrade i agraïm els comentaris.
 

Cataluña explicada a extranjeros. 

Hoy mismo tiene lugar en Cataluña una cadena humana por la independencia. El concepto no es nuevo, ya fue utilizado previamente por los actuales estados bálticos independientes de Estonia, Lituania y Letonia allá por 1989, en los estertores finales antes del desmoronamiento de la U.R.S.S. Se trataba pues, de visualizar un anhelo de libertad y reafirmación de la cultura propia, que muchos habitantes de los citados estados consideraban que no se podían obtener de una U.R.S.S de tintes absolutistas, rusófila y rusofonizante. 

Por supuesto que se podría argumentar que el actual estado español democrático dista mucho de ser análogo al ruso-soviético y es percibido mayoritariamente en el extranjero, como un país moderno y dinámico, con buenas infraestructuras y una buena calidad de vida en general. El problema es que esa misma calidad de vida está seriamente amenazada ahora mismo por una crisis económica sin precedentes, y así España puede presentar a Cataluña como una insolidaria región rica que quiere abandonar a sus vecinos históricos en un momento difícil para la patria. Para gran parte de los españoles de a pie y la prensa o medios de comunicación y políticos afectos a la idea de una nación unida, se trataría de continuar unidos como siempre hasta superar todos juntos la actual coyuntura negativa a nivel económico. Sumar esfuerzos y no disgregar estos. Mañana los medios discutirán ampliamente sobre el éxito y fracaso de esta iniciativa, unos la demonizarán y otros la ensalzarán. Para esto existe un nombre en español, la “guerra de las cifras”. Dicha guerra de cifras empezará mañana y hasta hoy mismo en la tarde-noche. A mí no me gustaría entrar en ella sino explicar brevemente cómo se ha podido llegar a ella, la génesis de dichas divergencias. 

En España hoy en día se presenta a todo aquel no afín a la preponderancia de la lengua castellana y la capitalidad en Madrid, como un nacionalista, se habla así de nacionalistas vascos o catalanes, de gallegos nacionalistas, etc. Se parte de la idea que España es una antigua nación de habla castellana en su conjunto pese a que en otras regiones se hablan también otras lenguas y valga la redundancia, llamadas regionales. Pese a ello, la realidad es otra, y poca gente sabe que aproximadamente un cuarto de los ciudadanos españoles, no tiene el castellano como lengua materna. Este dato de uno sobre cuatro que uno puede encontrar en la calle puede parecer mucho pero cabe todavía sumarle el hecho de la concentración regional; si uno va a las regiones donde se hablan las llamadas lenguas “regionales”, se encontrará que la proporción sube y mucho, pues la lengua habitual de comunicación diaria en ellas es la propia de cada región, y no el castellano. El castellano serviría pues como una especia de lingua franca panhispánica. Vistas las cosas, la realidad es que la configuración cultural del estado español guarda más puntos de concordancia con países multilingües como Suiza o Canadá que con países monolingües como Alemania, el Reino Unido o Francia. Por poner un ejemplo, una persona en Vancouver no cuestiona que un quebequés quiera expresarse en francés ni le tachara de insolidario o separatista por ello, ni criticará su acento. En Suiza, un francófono o hablante de alemán, por hablar de las dos lenguas mayoritarias en el país helvético, no cuestiona que la gente se exprese en italiano en el Cantón del Ticino, o en romanche, en las zonas donde esta lengua autóctona es todavía hablada. Sin embargo, en España, las cosas distan mucho de ser así, y la persona castellanohablante que se desplaza a Barcelona, Valencia o Alicante por citar ejemplos de grandes ciudades donde se habla catalán, muestra con frecuencia su enfado por encontrar señales de tráfico o anuncios por megafonía en estaciones o aeropuertos, en una lengua distinta al castellano, y dice que por qué no hablan  cristiano o la lengua de todos como mínimo. 

Ello nos lleva a analizar que mal que bien y pese que a algunos les moleste, la realidad lingüística española dista mucho de ser unitaria. Opinan los partidarios de la preponderancia lingüística del castellano, que ésta es una lengua de alcance mundial mientras que el resto de lenguas son minoritarias, regionales únicamente. Con el mismo argumento se podría entonces que los coreanos o mongoles, por citar ejemplos de vecinos de la potente China, deberían estar contentos de abandonar sus lenguas y hablar la lengua de esta última. Más ejemplos en Europa, debería pues un danés u holandés abandonar su lengua porque esta es minoritaria con respecto al alemán o los previamente citados estados bálticos agradecer la común (o impuesta) lengua rusa. Veamos pues como se llegó a la actual situación de preponderancia lingüística del castellano con respecto de sus convecinos nacionales gallego, catalán o vasco.  

Analizado desde un punto de vista espacial, con la excepción del vasco, lengua no latina y localizada en una pequeña porción de territorio en el norte de la península junto a la frontera francesa, vemos como podemos dividir los dominios lingüísticos del resto de lenguas en franjas verticales de izquierda a derecha. En la vertiente atlántica se habla el gallego y su hermana extensión al sur que es el portugués. En el centro de norte a sur también, se habla el castellano, mientras que en la fachada mediterránea, se habla catalán. Todas estas lenguas son producto de la desagregación del latín. Con la caída del Imperio Romano, cada región y no sólo en la Península Ibérica, comenzó a hablar un dialecto propio que con el tiempo devendría una lengua. Así, vemos que en Nápoles la gente nunca habló francés o que en París nunca se habló rumano, se hablaron lenguas con ciertas resemblanzas debido a su común origen latino, pero cada territorio desarrolló su lengua. Esto se aplica también a la Península Ibérica, donde en Santiago de Compostela nunca nadie habló vasco, ni en Salamanca catalán. Por ello mismo, y pese a lo que los partidarios del castellano propugnan, en Cataluña nunca se habló castellano (como tampoco se habló francés, rumano o italiano…). 

Se han producido importantes malentendidos por cuestión de la denominación. En el extranjero se da por español, lo que en España mismo se entiende por castellano, es decir la lengua de las regiones centrales de norte a sur. El problema viene de la antigua Hispania romana, evolucionada a España. En Hispania se hablaba latín, pero con la caída del Imperio Romano y la invasión musulmana, esta lengua dejó de ser hablada y a caballo de los Pirineos, en actual territorio tanto francés como español, es decir en el Rosellón francés y en la actual Cataluña, se habló catalán. Esta misma lengua fue llevada en expansión hacia el sur durante la llamada Reconquista al sur, a Valencia y Baleares. Así las cosas, la actual lengua catalana, tiene orígenes milenarios y no es la invención de ningún nacionalista separatista como parte de los medios quieren hacer creer, y la hablan entre once y trece millones de personas desde Perpiñán en Francia hasta Alicante e incluso Alguer en Italia, en una extensión de territorio unido de unos 900 kilómetros de extensión. Vemos pues que el catalán es una lengua propia con una extensión territorial o de hablantes superior a la del checo, húngaro o griego, y nadie cuestiona que un checo pueda expresarse en su lengua en Praga o que la rotulación de carteles en Budapest sea en la lengua magiar. En España, los hablantes de castellano dicen con frecuencia al desplazarse a territorio catalanohablante que los catalanes son unos radicales, unos fanáticos, unos nacionalistas, por querer expresarse en su lengua en su territorio. El señor que quiere hablar castellano en Madrid o Toledo, en cambio, no será nunca tildado de nacionalista ni radical por hablar su lengua en su territorio. 

Con el advenimiento de la actual dinastía reinante, los Borbón, a la muerte del último rey de la dinastía de los Austrias sin descendencia, se importó el sistema centralista monolingüe francés, se prohibió la publicación de libros en catalán y se impuso el castellano como única lengua administrativa. Esta prohibición de la utilización de la lengua catalana a efectos prácticos, data de 1714 con los llamados “Decretos de Nueva Planta”, se podría decir que duró hasta mediados de los años ochenta del pasado siglo veinte, pues ningún gobierno derogó estas leyes de manera efectiva. Franco se mostró abiertamente hostil a la lengua catalana y persiguió duramente cualquier manifestación de la misma. La lengua catalana estuvo pues excluida del sistema educativo o cultural durante unos tres siglos, pese a ello, sigue siendo hablada por más de diez millones de personas que la consideran suya. A diferencia de lo que se cree en otras regiones castellanohablantes, en Cataluña no se odia el castellano sino que se la considera un elemento más en su política de multilingüísmo activo, pues no es raro que muchos catalanes, aparte de bilingües en castellano, sean también francófonos o dominen el italiano, mientras que los castellanohablantes suelen ser únicamente monolingües.  Desde que a la muerte de Franco, se abrió el país al multipartidismo, nunca en Cataluña ha ganado las elecciones un partido que no fuera estrictamente catalanista en sus postulados, es decir, nacionalista visto desde Madrid. Con todo ello queremos decir que pese a los siglos de interdicción formal de la lengua catalana, la gente se ha atenido a la misma como un importante factor de cohesión identitaria. 

Ahora mismo, el actual gobierno conservador, introduce trabas para el aprendizaje del catalán, apostando por la lengua común de todos los españoles, el castellano, pues ve que a mayor conocimiento de la misma, mayor identidad nacional catalana. Por ello llevó al Tribunal Supremo nacional el llamado “Estatut d’autonomia”, un conjunto de leyes propias con aspiraciones de estado nacional, creando un gran descontento que llevó a la calle hace un año a más de millón y medio de personas en abierta rebeldía contra el estado central y a favor de la independencia de Cataluña. Guerra de cifras, hubo quien dijo que fueron muchos menos, pero lo cierto es que fueron las manifestaciones más masivas que se recuerdan desde el fin de la dictadura. Por todo ello, y por los ataques que se han seguido perpetrando (o así han sido interpretados) contra la identidad catalana, la gente ha decidido emular la cadena humana báltica.  

Y todos estos son argumentos mayormente históricos, pero hay otros y no menores, y son los económicos. Cataluña es por demografía la segunda región española detrás de Andalucía, pero es al mismo tiempo la más rica, tras el pequeño en extensión y población País Vasco, y a la par con la Comunidad de Madrid, donde se asienta la capital estatal. Cataluña se siente autorizada a proclamar su alteridad cultural y afrontar su propio futuro económico, es decir la independencia con respecto de España, y el estado español difícilmente puede aceptar dicho desafío, por el potencial económico y demográfico catalán. Un último argumento, Cataluña comparte lengua e identidad con otras grandes regiones económicas como la Comunidad Valenciana o las Islas Baleares. Si estas regiones decidieran unirse a Cataluña en su proceso emancipador, España perdería la segunda y tercera ciudad del país, Barcelona y Valencia, así como importantes centros turísticos como Palma de Mallorca o Alicante. Por ello, el choque de trenes está servido y la guerra de cifras se anuncia inminente, yo por mi parte, espero haber clarificado en parte a gente no habituada con los entresijos del estado español, las fricciones internas del mismo, atendiendo a viejas razones históricas por una parte, y modernas, de tipo económico, por otra.

 


http://dilemaveche.ro/sectiune/portile-occidentului/articol/razboiul-cifric-spaniol

 

diumenge, 7 de setembre del 2014

LA REVELACIÓ DE LA CRIPTA

L’origen bíblic de les desgràcies de Calatrava és la gran realitat. Encara hi ha gent ―inculta― que l’acusa d’una cosa o d’una altra sense tindre massa idea de la revelació ni del profeta. La seua caiguda en desgràcia no té altra explicació que la divinitat. En el moment en què un vaixell s’enfonsa, la tripulació es guia per un simple «que es salve qui puga». Els profetes i els il·luminats creients del creixement desmesurat i de les bondats dels grandes eventos, paguen les conseqüències de la ignorància d’un poble que no sap «la diferència entre la mà dreta i l’esquerra». La prova està en la Bíblia; el judici, sobra.
Jo vaig sentir la revelació en un viatge a Alcoi/Alcoy, quan vaig visitar l’obra de Calatrava d’esta ciutat. Perquè cada ciutat ha de tindre una obra seua per a ser important (excepte els pobrets de Castelló/Castellón, que s’han quedat amb l’esbós). Baix de la plaça, enfront l’Ajuntament, només els escollits poden endinsar-s’hi. Premen un botó i s’obri el sòl, a poc a poc, i va apareixent una escala soterrada que et transporta a les entranyes de la ciutat: una cripta blanca que sembla l’esquelet d’una balena. Et fa sentir un Jonàs! Quan la plaça es tanca, ningú pot sospitar de la seua existència.
Tant ens fa que siguen tres dies, tres hores o tres quarts, però vaig sentir allò que va envoltar Jonàs a l’interior del peix. Vaig resar per eixir perquè no suportava tanta estupidesa. Calatrava va caure en desgràcia, com també li va passar a Jonàs, quan el seu vaixell va començar la deriva. La balena n’és la prova: les seues entranyes. Calatrava va tornar a València/Valencia com l’altre ho va fer a Nínive. Els seus habitants, segons la paraula de Déu, no sabien «la diferència entre la mà dreta i l’esquerra».
Jonàs va ser llançat per la borda del vaixell perquè no va resar suficient per a calmar la tempesta: judici popular i la tripulació decidix. Calatrava, amb un seguit de demandes pendents, sembla que tampoc ha resat prou, el pobre. La tempesta judicial l’arrossega quan ell només és un enviat de Déu amb la missió de reflectir eixa València/Valencia poderosa, rica i de futur, com ja li va passar a Jonàs amb Nínive. L’obra de Calatrava es pot observar al llit del riu, folrada de blanc: Déu la pot vore des d’allà.
Qui ha estat a l’interior de la balena, a Alcoi/Alcoy, sap a què em referisc. No podem jutjar Calatrava sense saber distingir «entre la mà dreta i l’esquerra»: no, no! I no cal que ho fem perquè, qui ha llegit la Bíblia sap que, al final, Calatrava acabarà criant carabasseres mentre València/Valencia s’enfonsarà per la seua ignorància, i les carabasses li parlaran, al profeta, i vindrà, en un futur, un altre il·luminat, a eixa ciutat que encara no sabrà quina és la mà dreta i quina és l’esquerra.
Nínive és l’actual Mossul, en mans de l’integrisme i la irracionalitat. València/Valencia, ai València/Valencia!


Salvador Sendra Perelló

dissabte, 6 de setembre del 2014

Podemos, il·lusió o nervis.


Temps era temps que una colla de partits es partien el bacallà i la gent poc més que raspar l’ombra de dit bacallà i pagar impostos feien. Ara, que això, fet i no fet, tampoc és estrictament cert, molts s’ajuntaven a molts partits (el verb militar ja no el coneixia ningú), i alguna coseta que anava caient. Un encàrrec per ací, una comissioneta per allà i com que els nous “ajuntats” tenien fills, cosins, nebots, veïns i tutti li quanti, i mala gent del tot no eren o això creien ells, com la cascada que a tots va esquitxant, tots mullats i contents.
Ara bé, en això que va algú i arriba i capgira la situació. Vaja una inconveniència, van pensar els dos majoritaris. Tant de temps maldant per instaurar el bipartidisme perquè ara arribe un mort de fam i ens traga el mos de la boca. “Mosatros” que ja “mos” barallàvem en blanc i negre..., van pensar. Vegem-ho així, PSOE i PP (prèviament AP o Alianza Popular), eren dos partits amplament instaurats, l’un centenari, l’altre la resposta unitària de la dreta al centrisme centrífug cap a l’esquerra que per les seves vel•leïtats representava el hui extint UCD o Unidad del Centro Democrático del recentment finat Adolfo Suàrez, a finals del franquisme. Neutralitzat aquest, ja només quedava marginar a les vores la Fuerza Nueva de Blas Piñar per ser ultradreta superada pels temps –recordem que la consigna clau era presentar-se com a demòcrates-  i també a Izquierda Unida i les seves variants regionals, que com recollien al seu si federatiu l’antic partit comunista (PCE), com que s’autoexcloïen implícitament. Així les coses i amb els extrems coberts, es va donar peu a un ample bipartidisme que durant dècades va monopolitzar l’espectre polític nacional, fagocitant també moviments regionals.
Fa poc però, pam dalt pam baix poc més de quatre o cinc anys, va eixir UPD, val a dir Unión Progreso y Democracia, que encapçalat per Rosa Díez, desencantada de no haver pogut liderar el PSOE, va decidir fundar el seu propi partit i no li va anar mal. A Catalunya, Ciutadans, després exportat a la resta del país com a Ciudadanos, va trobar també un nínxol electoral en tots els desencantats de la terna de partits tradicionals. Ara, amb allò que ningú contava és que un partit fundat fa poc més d’un any es situara a les darreres europees com la tercera força política més votada, i ha començat per rebre garrotades i crítiques a esquerra i dreta. Els uns el critiquen per no tindre un programa definit, o siga, que no es situen en els paràmetres ideològics establerts, altres de demagògia però més que res d’amateurisme. Segons els partidaris d’esta última tendència, Podemos, a banda de la seua il•lusió, poc més poden presentar. Vet ahí doncs de nou l’al•ludit amateurisme.
Ara bé, quin partit no es basa en la il•lusió, quin candidat no intenta transmetre il•lusió? Vegem precedents a qui ningú culpabilitza. Quan Felipe González i Alfonso Guerra es van fer càrrec del PSOE en la clandestinitat i des de l’exili, en tornar eren un projecte “il•lusionant” de regeneració de la esquerra nacional. Una nova esquerra a superar la vella estalinista del PCE de Carrillo i la Pasionaria i mitja vida viscuda a la URSS. Quan Aznar es va fer càrrec del PP, semblava un nou cadellet ambiciós de la dreta sense semblar –ni voler semblar- però, un vell falcó extremista de la dreta més reaccionària. Un projecte doncs il•lusionant per al votant conservador en general que ja no es sentia identificat amb la decrèpita Fuerza Nueva. Perquè s’ataca doncs tant a Podemos i la il•lusió que genera? Nervis?
Els vells sempre han dit que no ofèn qui vol sinó qui pot. Només pot tindre nervis qui té coses en joc, coses a perdre. Els partits tradicionals, la casta, segons nova nomenclatura.

Lluís Alemany Giner.

divendres, 5 de setembre del 2014

Victus: Espanya boicoteja la presentació de la novel•la a Holanda.

Victus és una novel·la històrica d’Albert Sánchez Piñol que conta els fets de la Guerra de Succeció, especialment el setge a Barcelona. La novel·la ha sigut traduïda a l'holandés i, dins la promoció que es fa, anava a ser presentada ahir, dia 4 de setembre de 2014, al “Instituto Cervantes” d'Utrecht. El día abans va ser presentada a Amsterdam i fins allí va anar la “Secretaria primera” de l’embaixada espanyola per qüestionar les fonts històriques, cosa a la que Sánchez Piñol va donar complida resposta. L'endemà el “Instituto Cervantes” no va permetre la presentació del llibre a Utrecht.
Més enllà que aquest Institut té com finalitats “la promoción y la enseñanza de la lengua española y de las lenguas cooficiales y para la difusión de la cultura española e hispanoamericana”, resulta aberrant que hui en dia es boicotegen actes de presentació de llibres, simplement perquè no encaixen en la visió històrica que vol donar l’Estat espanyol. Jo he llegit la novel·la, una de les poques novel·les que he llegit als darrers anys, i em sembla una novel·la ben documentada, escrita amb rigor històric. Cosa que per altra banda reconeixen la majoria de les crítiques com podeu veure fàcilment per la Xarxa.
Aquest boicot només es pot entendre dins de “la guerra internacional” pel reconeixement del dret a decidir. I açò, no és més que l’ús del hard power –per saber sobre el hard power mireu el post titulat La mort del País Valencià i el “soft power”- que fa l’Estat espanyol. I és que la solució del conflicte de Catalunya passa pel reconeixement internacional del resultat de la consulta o d’una proclamació unilateral d'independència. Sense el reconeixement internacional, Catalunya tindrà la mateixa consideració que Transnístria, una república que malgrat que haver-se proclamant independent de Moldàvia no forma part de cap organisme internacional i es considerada com territori moldau. Per això a Catalunya es va crear Diplocat, per això el Ministeri d’Exteriors espanyol va enviar a les ambaixades un argumentari per combatre el procés català internacionalment.
En aquesta “guerra” pel reconeixement internacional, als espanyols no els importa comportar-se com a bàrbars, culturalment parlant. No els importa boicotejar una novel·la, una història basada fidelment en fets històrics, un llibre que ha sigut un èxit tant en castellà, llegua en la qual va ser originalment escrita, com en català, passar-se pels collons la seua constitució, la llibertat d’expressió i qualsevol dret i llibertat civil o cultural. Els espanyols, almenys els governants espanyols, són així de rucs.
Des d'Espanya sempre s’acusa a Catalunya de victimisme. Però ells amb accions com aquestes no fan més que donar raons. Ara davant d’Holanda han tornat a fer el ridícul. I això pot ser aprofitat per Catalunya a la “guerra internacional”, posant en evidència que a Espanya no són més que bàrbars culturals. “Si fan això a Holanda amb un llibre escrit en castellà originalment, imagineu que no faran dins de casa amb la nostra llegua” –poden dir els catalans amb tota raó.

Links relacionats:
El traductor de ‘Victus’ a l’holandès creu que l’Institut Cervantes “tenia por” que el vinculessin amb el Diplocat
La mort del País Valencià i el “soft power”
http://rabosa-diblogacions.blogspot.com.es/2014/06/la-mort-del-pais-valencia-i-el-soft.html


Oskar "Rabosa".

dijous, 4 de setembre del 2014

EL VOT MÉS PRAGMÀTIC

Qui vullga seguir llegint ha de saber que va a empassar-se una confessió. Ho dic perquè, si no li interessa endinsar-se en els pecats i les penes del proïsme, ara té l’opció d’abandonar l’article. Perquè jo sóc una miqueta massa pragmàtic, i això em perd. Entre altres coses, eixa ridícula visió del món ofusca la vessant més creativa i artística de l’individu que, en realitat, és la més interessant.
A les eleccions europees, el meu estúpid pragmatisme va fer que optara per votar alguna de les formacions minoritàries. L’empatia, la proximitat, la necessitat de tenir més varietat al parlament... Qui sap les estupideses que em degueren passar pel cap en eixos moments? Ara m’adone de la gran errada i, si no fóra perquè no m’atrevisc a aconsellar, vos diria que, a les eleccions europees, heu de votar sempre el PP o el PSOE.
Jo ―com supose que vos haurà passat a vosaltres, també― he notat una tranquil·litat meravellosa des de la votació. Segur que coincidim pensant que González Pons se n’ha anat a lluny d’ací? I que bé que estem ara i que tranquils que ens hem quedat! Imagineu-vos, per un moment, que el PP no haguera tret suficients vots per enviar-lo. No patiu perquè és només una suposició: Déu no ho vullga! Però, veritat que vos heu inquietat?
Gent d’eixa altura intel·lectual i ètica no té cabuda entre nosaltres. Gent que parla als seus votants com si foren ciutadans americans, a mi em cansa molt... massa, perquè no l’acabe d’entendre! El seu llenguatge extens i brillant, on ells sempre són los buenos, los demócratas, los españoles i los valencianos, mentre que els altres són los malos, los tiranos, los catalanistas i los terroristas, d’una riquesa cromàtica sense precedents, amb matisos i cites avalats per una formació acurada, deixarà un buit irreparable en el nostre sistema auditiu i mental. Però, qui millor que ell per a representar-nos davant dels nostres veïns?
A les eleccions europees ―recordeu― heu de votar sempre els partits que vos he dit. Ells posen en els llocs d’eixida els polítics més brillants, com és el cas de González Pons, per la seua trajectòria intel·lectual i ètica. Nosaltres, a partir d’ara, ja sabem que els hem de votar, si més no, perquè s’allunyen una mica. I no vos preocupeu pel pes d’España per allà, per Europa, ni per la seua imatge, perquè eixes eminències no arriben a notar-se. Oblideu-vos del fals pragmatisme i voteu amb seny: perquè estiguen lluny; per salut; per ells; per mi!
Salvador Sendra Perelló

dimecres, 3 de setembre del 2014

Cioran i el Mal absolut.

Diògenes, nascut a Sínop, antiga ciutat grega hui en la costa nord del Mar Negre de l’actual Turquía, també se li coneix com el cínic perquè solia contrariar tots amb els seus raonaments. Era a més, un personatge desafecte als bens materials. Es diu que un dia, passejant per Atenes al voltant de l’Acadèmia Platònica, va sentir que algú definia l’home, l’ésser humà, com a un bípede implume. Sense pensar-s’ho, va llançar un pollastre pelat per dalt del mur i va cridar vet ahi el vostre home, bípede i implume. Era massa prompte però per a  cantar encara ECCE HOMO... 
 
Més de dos mil anys més tard, a principis del segle XX, naixia a Romania Emil Cioran. Estudiant brillant aviat es traslladà a Bucarest i d’allí a París, on residiria i escriuria la major part de sa vida. Se’l coneix com a un autor també desafecte als bens materials i insubornable com Diògenes. Tots dos apegats a la realitat, al pa pa i al vi vi, remetre’s als fets, rebutjar l’especulació intel·lectual. Ara bé, la realitat pot ser estudiada amb major o menor acritud i Cioran destacaria com a la persona més radicalment compromesa en arribar a la realitat més nua, que descrivia en curts aforismes, mai ficció, mai textos llargs. Això li valgué sovint la idea de fatalista entre els seus companys. Per a entendre la seva radical recerca dels orígens val un de tants dels seus aforismes de l’obra Syllogismes de l’amertume, val a dir Sil·logismes de l’amargor:  la Création fut le premier acte de sabotage”... 
 
Ras i curt, la Creació com a primer acte de sabotatge de la Història humana. Strictu senso això implica que tant l’ordinador amb el que jo escric com el que vostè llegeix passant per les espardenyes del seu avi, o els rems de les galeres romanes i el vi de les àmfores gregues, sense oblidar el gatet de la seva rebesàvia o les piràmides d’Egipte e cosí via, tot, absolutament tot allò que ha estat creat des de l’inici dels temps, no ha estat més que un colossal error. Costa pensar en res més radical que això! Si pensem que potser tenia raó, se’ns congelen els dits i deixem d’escriure, sobren les paraules...
 
 
Lluís Alemany Giner

dimarts, 2 de setembre del 2014

Miscel•lània: pensaments despensants (4).

Llegint algunes cartes que va publicar Bakunin a Le Progrès, un diari de Ginebra (Suïssa), em trobe la següent frasse: “El cuerpo sacerdotal del Estado debe ser un cuerpo privilegiado, porque los que gobiernan el Estado son como los sacerdotes de la religión en la Iglesia.” Certament mirant els privilegis de la casta política, bé podem dir que són una casta sacerdotal. Tal vegada aquest tema done per a un post.
*****
Al post titulat “R-TV: Sexualitat. Diferències entre sexes” un anònim fa cun comentari realment estúpid. Serà cert que la gent no entén el que llig? A més a més, recomanaria una cosa per al bon funcionament del blog. Si no llegiu l'entrada sencera, o vegeu els vídeos complets, NO OPINEU. No feu l’imbècil. Jo espere comentaris interessants, comentaris que em contradigueu –argumentant, no insultant o enviant a mamar a l’autor del post. Raonar i escriure el raonament és una de les millors coses que pot fer un Ser humà, és el que ens diferència de les bèsties. Jo, a molts fòrums, entre per llegir raonaments intel·ligents de gent amb idees totalment oposades a les meues –ací torbareu un vídeo de Huerta de Soto un economista de l’Escola austríaca, per tant, liberal radical- però que argumenten, que raonen, que fan allò que ens permet diferenciar-nos de les bèsties. No sigues animals, bèsties, rucs... abans de dir imbecil·litats no escrigueu. Si no teniu clar alguna cosa, pregunteu. No m’agrada esborrar comentaris, ni haver d'enviar a ningú a llegir o dir-li que pense abans d’escriure. Tots som ignorants, però respecteu, respecteu-vos a vosaltres mateix: Raoneu. Així podrem tenir debats constructius, instructius i enriquidors. No fem d’aquest lloc un lloc de bàrbars.
*****
Quanta raó té Ruben Blades en aquesta cançó. Hem construït un món de plàstic, hi ha massa gent de plàstic, homes i dones que no són més que ninots. Buits per dins, preocupats per una patètica imatge artificial per fora. Hem fet ciutats de plàstic, països de plàstic, economia basada en el plàstic. Ara acumulem tones d’escombraries de plàstic. Cremar-ho és mala opció, amuntonar-ho és pitjor i reciclar-ho ja no és rendible econòmicament. I el plàstic no es pot menjar.
 
 
*****
A “El confidencial”, el día 1 de setembre de 2014, ve un article titulat “La crisis desnuda la indigencia de la socialdemocràcia”. Els tebis intents de França i Itàlia per fer dur endavant polítiques socialdemòcrates ha sigut un fracàs. La socialdemocràcia fa temps que va morir. Els Estats segueixen tirant de deute però ja no s’apliquen les teories keynesianes. Els que defense teories keynesianes hui en dia són tacats d'extrema-esquerra.
*****
Alfonso Guerra demana que P$x€ i PP s’entenguen per frenar el neocomunisme de Podemos. Tal vegada seria convenient mirar hemeroteques. Ens podríem trobar coses com el “Caso Guerra”, que afectava el seu germà. Si el Manifest comunista acaba amb un “Proletaris del món uniu-vos”, el Manifest de Guerra seria “Corruptes d’Espanya uniu-vos”. El nou P$x€ és com el vell. Vell i corrupte.
*****
Notícies sobre la regeneració democràtica obrin els noticiaris de l'1 setembre. Volen acabar amb la corrupció. Si es així que els partits polítics, tots, es suïciden, i s’òbriga un procés constituent. La corrupció és el sistema i tots els que juguen o estan contaminats o acabaran inexorablement contaminats. Una pomera enverinada no pot donar pomes bones.

Oskar "Rabosa".