Ferrovial.

 

Som persones generoses i, per tant, així ens hem de comportar: amb generositat i amb l’alegria de ser-ho. No entenc la gent que creu que la resta del món només actua per motius econòmics bàsics. Segurament, si ho pensa algú és perquè ell, o ella, ho faria així, i ho fa servir com a model per exportar. Jo, com soc generós i alegre, he de pensar com a tal, i no forçar situacions enganyoses.

Ferrovial és una empresa que es dedica a la construcció d’obra pública i, majoritàriament, eixes concessions són les que s’associen al BOE, o siga, a Madrid. Per ací diuen que l’èxit de les adjudicacions es troba lligat a la capacitat i a la proximitat, sinó ben bé podria estar la seua seu a Marbella o a Torremolinos, però no: està a Madrid. Tu t’apropes, tu proposes, tu t’endús. Si tu guanyes, tu pagues i tots es beneficien, però...

La cosa realment preocupant és que se’n vullga anar de Madrid, i sabem que no ho fan per diners per dos raons: la primera és que Ferrovial deu ser generosa i alegre, com jo; la segona, perquè Madrid és una mena d’illa impositiva en comparació amb la resta de l’Estat, o això ens intenten dir quan proposen que el seu liberalisme és l’enveja de la resta del món –ja sabeu això de la cervecita, que abans era café con leche.

Però, per què fuig de Madrid? Pense, seriosament, que si ho fa és per dos raons: la primera d’elles –hipotètica— és que entenga que, en el futur, hi pot haver competència deslleial en el repartiment del pastis; i la segona és –també hipotètica— que no hi haja pastís per repartir, o siga, que s’haja de pagar una cosa que es diu dèficit. D’això dels impostos actuals, personalment crec que és un esquer a l’abast dels ximples que, per suposat, no sou vosaltres.

Salvador Sendra

Trobar el camí.

 

Això que comporta, entre altres coses, no disposar de televisió és que quan la veus, retens les coses que hi passen. Este cap de setmana, l’he poguda vore un parell de voltes, i no m’ha deixat indiferent. Passava i repassava els canals fins que en vaig deixar un en què hi havia hòmens i dones buscant parella. Semblava un concurs, però no vaig endevinar quin era el premi més enllà d’eixir a la televisió i, en el millor dels casos, conéixer algú igual o pitjor que tu. Em va captivar la manca d’educació que demostraven en el tracte personal i en la taula, sense entrar en el vestuari.

Al següent dia, hi va tocar una pel·lícula en què morien moltes persones i on el bo era quasi bo i el dolent era un dimoni a qui li havien extirpat els sentiments. El vestuari era espantós, per això pense que deuria ser nord-americana d’enmig, o siga, ni canadenca ni mexicana. Com a exemple, apuntaré que un dels protagonistes duia jaqueta, camisa blanca i baix –no us ho podreu creure, però us dic la veritat— duia camisola! Però, a banda d’un guió realment increïble i esperpèntic, uns papers on la major dificultat era la d’encarar la pistola mentre morien els rivals i un vestuari que no em deixava mastegar el sopar, hi vaig trobar la clau que obri tots els panys.

Un dels protagonistes li deia a un altre una dita que posava en boca de Buda en què l’il·luminat deia que quan has perdut el camí, i et resulta impossible retrobar-lo, la millor opció és la de tornar a l’inici: desfer el trajecte i tornar-lo a iniciar. Després, de gitat, em perseguien els dimonis dels vestits i dels guionistes, però per un moment vaig entendre la realitat de la proposta de Nietzsche respecte de «l’etern retorn», i el vaig relacionar amb l’aproximació asiàtica de Schopenhauer com a referent, tot i que açò últim no es pot provar. En eixe moment, vaig poder retrobar-me amb la via del son.

Salvador Sendra

Nietzsche, sant Jeroni i Deleuze, que passava per allí.

Llegir els textos i extraure’n les conclusions ha estat sempre, per a mi, una directriu. De Nietzsche, ho he llegit quasi tot, i pocs llibres que l’expliquen o l’interpreten, però no he pogut evitar obrir el de Gilles Deleuze... Encara no duia ni una pàgina i ja m’havia captivat: necessitava prendre apunts sobre la troballa i ací estan: en una entrada del blog.

«Comme l’esprit devient chameau, comme le chameau devient lion, et comme le lion devient enfant»

Llig açò en començar i, automàticament, la ment es dirigix cap a sant Jeroni. Si m’ha passat a mi és perquè l’autor, més llegit, més intel·ligent i més culte, també n’haurà sigut conscient, supose... Busque el meu exemplar d’Així parlà Zaratustra i certifique que així és: inici del primer llibre; ací està! De tota manera, pense, després de seguir amb la lectura, que Deleuze no se n’hauria adonat, i tampoc li calia per a la seua interpretació lligada a altres vessants.

Crec sincerament que també Nietzsche va iniciar així el seu relat –allò que pretenia que fora un nou evangeli— per enllaçar directament amb la persona que va escriure la Bíblia coneguda com la Vulgata. Tots sabem que cada traducció comporta una interpretació, i la de Jeroni no podia ser diferent. ¿Un lloc d’honor per al traductor del llatí o un inici que mostrava allò que volia rebatre per ser l’iniciador de la feblesa cristiana? No ho sé, però em decante per la segona opció.

El camell com a lligam amb el desert i com a dipòsit que acumula sobre el llom la saviesa i experiència per a la travessia de la vida; el lleó en una clara referència a un dels atributs de Jeroni i que, alhora, és el gran depredador, d’esperit lluitador; l’infant que, d’una banda té relació amb l’obra creada i, d’altra, amb la tornada enrere de l’etern retorn... I tot això situat en una cova d’una muntanya; aquella on Zaratustra roman preparant l’evangeli alliberador de la seua tornada, o és on Jeroni redacta la traducció interpretada de la Bíblia?

Deleuze mira altres coses de la vida del seu protagonista, però és veritat que no m’havia adonat de la referència fins que no l’he vista separada del context original. En eixe mateix moment, ho he entés tot, tot i que l’autor no en diga res.

Salvador Sendra

Perdre l’oremus

Llegim la premsa i veiem que hi ha una cimera dels governs español i francés a Barcelona en què sembla que s’hauran acordat coses molt importants per a la nostra vida; però, si llegim els periòdics francesos, no hi veiem massa referències. D’altra banda, hi apareixen per tot arreu les notícies i les anàlisis sobre una gran vaga que hi ha hagut entre el nostre veïnat, a banda d’una vintena de manifestacions arreu de l’estat.

Recorde, de sobte, que per ací hi va haver una modificació de l’edat de jubilació, fa uns anys, i busque alguna informació del moment en què hi haguera alguna oposició ciutadana a la proposta del govern de torn. No hi trobe res. Ací, es va actuar així per al nostre bé i nosaltres ens vam alegrar d’estar governats per unes persones tan cabals i tan preocupades pel nostre futur. Nosaltres som persones responsables, que no les franceses.

Ací es mira molt el sentit comú i s’assumix el sofriment actual com un camí que ens aproparà al Cel. A més, si al final de la vida ens hem d’estrényer més encara, la nostra situació futura també serà ben vista en el pas pel Purgatori. A França són uns ateus i estan condemnats; i sembla que així ho assumixen. Pot ser que s’hi salve algun creient d’altres religions, sempre que no es manifeste o faça vaga.

Tot i que diuen que els matrimonis religiosos són pocs, o que ja ningú no vol estudiar religió, fins i tot que les misses estan buides, podem estar contents perquè en el nostre interior sabem que hi ha un destí més enllà del món, i la resta d’actituds que se’ns recriminen les causa el fet que som tan intel·ligents i tan lliures que podem comunicar-nos amb la deïtat sense intermediaris, perquè el fet religiós l’hem interioritzat d’una manera tan subtil que no se’ns percep. A més, sovint no cal arribar al Senyor per sentir-se reconfortat: amb la devoció a la Mare de Déu, n’hi ha més que suficient.

Què es pot esperar de un estat amb uns principis fonamentats en la guillotina i en l’expulsió dels vertaders amos del territori i dels mitjans? Doncs, això: vagues i manifestacions per minúcies terrenals.

 

Salvador Sendra

 

El món s’acaba

 

Si diguera que estic atemorit, és poc! Acabe d’escriure i ho torne a fer perquè este podria ser el meu ultim post –com li agrada dir al meu editor, que és molt cool. Ahir vaig menjar gambes i els hi vaig xuplar el cap. Hui, després de llegir la notícia que corre pels mitjans, em voldria traure el suquet; però ara ja és tard.

Ni xuplar caps ni ingerir eixes venetes que tenen sobre el llom: tot és un verí o, dit d’altra manera, els punts on les gambetes acumulen els metalls pesants i nocius. Estic sentenciat! Hui, els rics no tenim on amagar-nos perquè sembla que el món gira en la nostra contra. Quant tardaran a prohibir-nos el caviar? Quatre dies, segurament!

Altra cosa que em va preocupar molt, però fins ara no havia gosat a dir, va ser quan vaig llegir que la producció de champagne de qualitat podia minvar a causa de l’escalfament climàtic: altre drama! Des d’ençà que dorm malament i ofegue les penes en eixe preat elixir en vies d’extinció mentre espere que un dia o altre em diguen que Cuba deixa de produir Habanos o que la reina d’Anglaterra s’ha mort.

Salvador Sendra

El palau flotant

Entre a France Culture perquè m’agrada molt el format que usa per explicar coses interessants i, de pas, intentar estabilitzar el nivell de francés. A banda d’escoltar els programes, hi ha la possibilitat de llegir-ne algun fragment: unes voltes més llarg; altres, més curt. Sobre els temes que tracten, són molts i molt variats. De fet, a voltes sembla mentida que hi puga aparéixer un personatge com Mussolini, però sí, hi ha aparegut, de manera anecdòtica.

Llig un programa dedicat a una estranya troballa prop de Roma perquè l’entradeta em capta l’atenció: vestigis d’un vaixell de grans dimensions, molt antic, en un xicotet llac anomenat Nemi. Deien que, des de l’Edat Mitjana, s’hi han trobat fustes i materials estranys, al fons del llac, que els pescadors atrapaven amb les xarxes. I la història seguix i acaba amb la descoberta de Mussolini, que va assecar l’estany per vore que hi havia. Doncs això: moltes fustes que semblaven d’un vaixell enorme i, alhora, escultures i altres relíquies d’algun palau. En resum, un palau flotant, enfonsat, de l’època de Caligula.

De Caligula, de Caligula... No direu que no hi ha tema? Agarre el llibre de Suetoni i llig la part de Vides dels cèsars que aborda el personatge-persona. Salvatge, tirà, despòtic, insensible –i m’ature ací per no fer-me pesat— que en els pocs anys que va governar Roma la va arruïnar amb els seus excessos, entre ells algunes construccions flotants. De palaus, no hi diu res, tot i que la font és fiable perquè l’avi de l’autor va viure en eixa època. Però, ja al final del text, on detalla l’assassinat del tirà, hi anomena que hi van haver senadors que van proposar enderrocar totes les coses que va construir per eliminar-ne els vestigis. Potser, també van enfonsar el palau flotant.

La història del sanguinari s’acaba amb la mort violenta, però conten que encara apareixia el seu espectre a la nit i espantava els qui estaven prop de la tomba. Després d’això, ja ho coneixeu tot perquè el succeïx un tal Claudio, oncle de Caligula, que hi sobreviu perquè el dèspota se’n reia i veia en ell un bufó més que un parent, o un pretenent del tron, que era per a ell la mateixa cosa.

Salvador Sendra

Col·lapse en… 3, 2, 1…

 

Aquests darrers dies hi ha un gran debat al voltant dels anomenats “col·lapsistes”. Els col·lapsistes són els que anuncien que el desastre ambiental, energètic i social està ahí a tocar. Certament, entre els anomenats col·lapsistes hi ha de tot, des d’investigadors seriosos i rigorosos fins a personatges apocalíptics més propers al mil·lenarisme medieval. Si hom llig sobre la qüestió, que ja es va posar damunt de la taula l’any 1972 amb The Limits to Growth (Els límits del creixement) -per cert, informe que va publicar el Club de Roma i que ningú qualifica d’a-científic o anti-científic- s’adona que no cal ser Einstein per entendre que a un planeta finit, amb límits físics, no podem tenir un model de creixement exponencial i d’explotació dels recursos infinits. És una qüestió de pura lògica.

Entre els crítics al col·lpasisme també hi ha posicions de ben destarifades com el pur tecnoptimisime, que no passa de ser pur pensament màgic com el cavall verd que havia de vindre a salvar els moriscs a Laguar, fins a crítiques més acurades, que si bé no posen en dubte en que els números purs i durs, si volen oferir un relat alternatiu.

On rau el debat és quant de temps més duraran les coses que són finites: petroli, terres rares,  liti, coure, etc. Coses que són indispensables per al nostre mode de viure. Evidentment, ningú sap quan queda de cada cosa amb precisió. El que es fan són estimacions, estimacions que sí es basen en dades precises, perquè: a) el petroli o el liti que està traent-se ara es sap (quantes tones ixen dels jaciments i de les mines); b) el que pot treure d’ací en un futur de mines en funcionament o descobertes es pot calcular aproximadament (quantes mines hi ha actives, quantes es posaran en marxa perquè els jaciments ja s’han trobat, quines quantitats de materials s’espera traure, així com el temps que estarà una mina en explotació); i, c) es poden fer càlculs, més imprecisos i són més expectatives que altra cosa, al voltant dels jaciments que encara no s’ han trobat.

A mode d’exemple, es parla que zenit de producció del petroli (conegut com peak oil en anglés) ja s’ha superat. Això sembla que ja ho ha assumit tot el món, encara que només els col·lapsistes parlen obertament. Si mirem les dades s’observa perfectament que la producció del petroli ja no augmenta -les dades de Agència Internacional d’Energia (AIE) de desembre del 2022 estimen que a desembre del 2023 i haurà un dèficit de un milió de barrils diaris- però a més a més, ens podem fixar -si voleu fer recerca, ho tindreu fàcil-, com les empreses del sector comencen a retirar-se del “negoci” -des de famílies que han fet la seua fortuna amb el petroli com els Rockefeller, els de tota la vida, fins a Repsol, que ja no inverteix un euro en prospeccions petrolíferes des de fa uns anys-. Queda petroli al món per treure? Clar, molt, el que passa que ja no és tan rendible. Ja no hi ha jaciments com els de la pel·lícula Giant de James Dean, on punxaven la terra i eixia com sortidor de petroli que feia 5 metres d’alçada, i es feien tots un xop d’un cosa viscosa i negra mentre ballaven d’alegria baix del xorro aquell. Ara els jaciments estan al fons del mar, a 2.000 metres baix l’aigua i 1.000 metres més baix la terra que està baix l’aigua. I, així, és normal que ningú vulga invertir, ahí no hi paga la pena anar a treure res. Els combustibles fòssils són els pilars per al nostre món, Vlacav Smile explica que sense combustibles fòssils seran impossible els quatre elements sobre els que es fomenta la nostra civilització: fertilitzants, plàstics, formigó/ciment i l’acer. No hi ha alternativa per a produir-los massivament sense combustibles fòssils. Per tant, ahí tenim una primera dificultat greu.

S’han fet estudis que marquen fins quan hi haurà altres metalls i/o matèries primeres. Per exemple, el liti imprescindible per a les bateries de mòbils i de cotxes elèctrics. Estudis bastant fiables diuen que no hi haurà liti més per treure de la terra més enllà del 2040. Antonio Valero Capilla i Alicia Valero Delgado, ambdós professors universitaris i juntament amb una altre professor, han escrit un llibre que es titula Thanatia: Los límites minerales del planeta. El resum, ras i curt, és que no podem fer la transició energètica mantenint el sistema. Si pensem sols en cotxes, només hi ha materials per a substituir el 10% del cotxes que hi ha circulant hui en dia i per a tota la transició energètica necessitaríem quatre planetes idèntics a la Terra (podeu escoltar una entrevista a Alicia Valero ací).

Un dels articles més interessants que he llegit contra els col·lapsistes és “Colapsismo. La cancelación (ecologista) del futuro” escrit per Emilio Santiago, Jaime Vindel y César Rendueles. En aquest article, a banda de posar en un mateix sac tot els col·lapsistes, incideixen en una tesi en la que estic d’acord. El futur no està escrit, el futur és obert. Però em sembla que no tenen en compte una cosa: el col·lapse serà inevitable i els col·lapsistes tindran raó si no es fa res. I fer coses suposa abandonar el capitalisme. Clar això a Occident ningú està disposat, especialment no estan disposades les nostres elits, però molt menys ho estem al gent normal i corrent.

Per això, per aquesta incapacitat d’assumir les coses són com són i no per la seua fatalitat, estic convençut que col·lapsarem. El col·lapse ho serà de la nostra civilització. A l’Àfrica, a Sudamèrica o la majoria d’Àsia ja viuen en un “col·lapse”. Ells s’ho notaran poc la escassesa de petroli o de minerals. No crec que arribarem a un món estil Mad Max o situacions com les de la serie francesa L'effondrement. El que sembla irremeiable és la decadència de la nostra civilització, el col·lapse de la nostra civilització serà un llarg procés de decadència, que probablement durarà dècades, i que nosaltres, la meua generació, patirem tangencialment (ja ha començat de fet, encara que no notem massa els efectes). En aquest procés ens anirem adaptant més mal que bé, com la granota dins de la cassola a foc baixet, i al final de procés ni tan sols ens haurem adonat que hem col·lapsat, les coses hauran canviat com canvien sempre, però aquesta vegada a pitjor. També caldria aclarir que amb el col·lapse no s’acaba el món, ni tan sols la Humanitat. Abans de la nostra civilització hi havia persones, després també hi haurà. És més, abans de que hi haguera humans hi havia vida i després dels humans hi haurà vida.

P.S. 1: Anem en un cotxe a 200 km/hora per una carretera que acaba al ribàs d’un barranc i podem fer dues coses: a) anar frenant amb temps, aturar el cotxe, baixar d’ell, seguir caminant, baixar el ribàs, creuar el barranc i continuar el camí a peu; eixirem del barranc cansats, amb arraps i la roba esgarrada i potser, si el barranc porta aigua, fets un xop, però podrem seguir; o, b) no frenar o no frenar a temps i acabar el viatge de mala manera, com de mal encara està per vorer, però malparats segur. De moment ningú frena i ni tan sols es pot parlar d’alçar el peu de l’accelerador.