ESPERE LA TEUA TRUCADA



Un bon amic va morir fa unes setmanes. Sa mare, després d’estar buscant el meu telèfon, m’ha telefonat hui per donar-me la mala notícia. La do  na no sabia com localitzar-me i, al final, ho ha aconseguit. No m’ho esperava, la veritat, com no t’esperes mai que passe res fora de la rutina diària. Estic sorprès i angoixat.

Home d’excessos, Germán  haguera pogut morir de qualsevol de les maneres possibles, amb preferència per les més insospitades. No ha estat així; ha passat de la pitjor manera: ha mort treballant! Un accident mentre tornava a casa, amb el tractor, perquè plovisquejava i ja havia acabat la jornada. Un accident, un accident treballant...

Qui li ho haguera dit? Qui m´ho haguera dit? I els excessos? I les drogues? I els hospitals psiquiàtrics? Tot se n’ha anat a fer la mà en el dia més assenyalat de la teua vida, perquè és l’últim. No ens podies deixar d’una manera més anodina, més normal i més estúpida? No sé si t’ho perdonaré mai... Realment, esperava més de tu.

Puc pensar, però, que no ha passat res i que seguiràs telefonant-me a les quatre del matí d’un dimarts qualsevol, des d’una cabina, perquè has recordat alguna anècdota. Puc pensar que es altra absència relacionada amb una d’eixes crisis que et duien a algun que altre període de reclusió. Puc pensar que has tornat a desaparéixer unes setmanes sense dir res a ningú. Efectivament: ho seguiré contemplant perquè no vull pensar en l’estupidesa que t’ha dut a abandonar-nos. Un accident a la faena no és una manera correcta de morir, i em sap greu recordar-t’ho però així és!

I mira que, quan s’han sobrepassat tots els límits, s’ha pogut escollir entre mil i una morts. Cada nit, des de fa molts anys, has estat enganyant el destí amb eixa nova història sense final que ha fet que tornares a vore l’alba. Les Mil i una nits han estat la cosa més quotidiana de la teua vida, i ara, una volta que hem acceptat la teua immortalitat, la desbarates d’esta manera tan normal. Estic molest i faré com si no haguera passat res. Estic molest i faré com si qualsevol dels casos possibles que expliquen les teues prolongades absències haguera tornat a succeir.

Estic molt molest però la nostra amistat farà que no t’ho tinga en compte. Espere la teua telefonada. Germán, tarda a trucar-me perquè no m’haja de preocupar.

Salvador Sendra Perelló

Déu existeix: La prova definitiva.

Cau a l'ordinador, per error supose, un article que sobre l’ateisme. No puc citar l’autor doncs no ve. Però bé, no crec que siga tan important donat que per a mi, manca d'importància qui siga l’autor. Més enllà d’un resum de sobre les posicions filosòfiques que tracten de demostrar la inexistència de Déu, no diu res que valga la pena.

En el fons em sembla que és una “prova diabòlica”. Com proves que una cosa no existeix? Això ho va posar de manifest Bretrand Russell amb la seua tetera. Totes les suposades proves de l’existència de Déu, o de no existència, es basen en arguments. No hi ha cap prova física de l'existència de Déu, per tant no pot haver-hi cap prova física de la no existència de Déu. Així, saben que no hi ha grans dinosaures perquè no en veien cap, com passa amb Déu que tampoc el veien enlloc, però sabem que va existir perquè trobem restes fossilitzades d’ells, però no hem trobat cap fòssil de Déu ni cap resta. És absurd dedicar-se a provar la no existència de Déu.

A més a més, quan a un creient li contra-argumentes els seus arguments sobre l’existència de Déu, sempre acaba apareixent la fe. Una cosa tan subjectiva que no pot ser provada sinó que ha de ser viscuda. Així, com diu Feuerbach a “La esencia del cristianismo”:

No existe para mí si yo no existo para él; si yo no creo o pienso en Dios, entonces Dios para mí no existe. Luego sólo existe en cuanto es pensado o creído -no es necesario agregar: para mí.

O el que és el mateix, Déu és el que hom creu o pensa que és. Per tant, hi haurà tant Deus com persones creguen i no tot el món creu en mateix Déu, perquè cadascú té una experiència Déu única. Sovint, la gent pensa que creu en una mateixa religió, un conjunt de mites, creences, valors... que diuen compartits. Però no tothom viurà de la mateixa manera la relació amb tots eixos mites, creences, valors... No tot el món pot pensar a Déu de la mateixa forma.

La prova del que afirme, és que no hi ha religió, mireu la que vulgueu, que no tinga infinitat de corrents. Els cristians només els Evangèlics hi ha més 30.000 esglésies, això sense contar altres corrents com la copta, maronites, etc. Mireu els corrents tan diferents i oposades dins del catolicisme –des de la Teoria de l’alliberament fins a l’Opus Dei- quan en teoria només té un cap, una estructura, un grup de gent que vetlla per la veritat. Cada corrent agrupa a gent que comparteix una forma de veure el cristianisme però és totalment impossible que hi haja dues persones que pensen i visquen Déu de la mateixa forma, perquè no hi ha dues persones que pensen exactament el mateix. Per tant, el que es comparteix és la forma externa d’expressar la creença, no la creença o pensament mateix.

Dit açò, sembla que el meu plantejament siga agnòstic, però és completament ateista. Els agnòstics afirmen que no hi ha elements racionals que justifiquen l’existència de Déu però tampoc la inexistència –provar la inexistència és un absurd, i qualsevol argument en eixe sentit serà una fal·làcia, i com a molt pots falsar els arguments sobre l’existència de Déu. El que jo dic difereix en quan no es tracta de donar arguments racionals, sinó creença o de fe, d’emocions que diria Bretrand Russell, d’una experiència interna i personal. L'existència de Déu no demostra per raonament sinó per sentiment. Cosa que no el fa menys real per a qui el sent.

En el cristianisme la fe és una gràcia, un do de Déu. Per tant, a mi quan em pregunten perquè sóc ateu, dic senzillament “perquè no tinc fe”, si són cristians qui m’ho pregunten els dic que “Déu no m’ha donat eixa gràcia” –més que res per fotre. La gent es sol quedar desencantada amb la resposta, esperen arguments, però és que no hi ha més. Sóc ateu perquè no crec, perquè no pense en Déu com una cosa real –com tampoc ho pense de Superman, Spiderman o La Massa com sers reals-, perquè no tinc fé, perquè cap emoció em mou això. Donar arguments suposa perdre el temps en fal·làcies.

Dit açò, quan parlem de l’existència de Déu, queda clar que parlem de creure que Déu és un Ésser que té una existència independent i més enllà del nostre pensament. Òbviament, com concepte abstracte és indubtable la seua existència, si no fos així, jo no haguera pogut fer aquest post.

Oskar “Rabosa”.

L'EXCÉS DE L'OBRA ÉS L'ART

Si, com podem comprovar, l'abstracció és d'una època posterior al Segle de les llums, i té l'inici en el període romàntic, es deu precisament a l'imparable procés d'individualització de la societat. Mentre que, en la Il·lustració, era una minoria formada (il·lustrada) la que treballava per crear una societat ideal, una vegada superada esta època, en el Romanticisme, es pot observar que eixa minoria formada (il·lustrada) ja defuig de la massa i esdevé una icona per a ella mateix, al marge de la resta de la societat. El resultat és, per tant, l'imparable procés d'individualització i de plasmació artística d'eixe model propi, individual, abandonant el model consensuat socialment de referències externes; el sentit comú tendix a perdre's en quant al concepte d'idea prèvia a la creació però seguix inserit en el procés creatiu en quant a matèria.

Els grans relats s'acurten i eviten l'explicació retòrica dels detalls, la figuració es difumina front a l'abstracció, la música perd la tonalitat, les grans idees ensopeguen amb les realitats fragmentades i, fins i tot, se senten superades pels personalismes. A més, l'home social i compromés va convertint-se, a poc a poc, en un individu inconformista.

Un exemple especial sobre els límits de l'obra d'art el trobem al Laocoont de Lessing. Tot i ser un autor d'una època anterior a la de referència, en la seua obra s'observa una anàlisi interessant sobre un dels primers passos cap a la recerca de l'ànima, de la música o de l'abstracció, conforme es vullga dir. Basant-nos en la poesia fragmentada de Simònides, uns quants segles abans de la nostra era, ja es podria iniciar la investigació sobre els límits de l'art però, per aproximar l'escrit a l'actualitat, l'inicie amb l’estudi del Laocoont. El sacerdot troià crida ―és evident― i este crit fa que l'escultura sobrepasse el seu àmbit natural, però, què és un crit? No excedix el so l'àmbit de la plàstica i de la figuració? A més, no es pot observar el grup escultòric sense parar l'atenció en eixe detall, en forma de crit o de sospir, encara que, per la tensió del cos i pel moment tan dramàtic que representa, cal decantar-se pel crit. De tota manera, siga una cosa o una altra, el que es tracta és un so, i les pedres, que jo sàpiga, encara no parlen.

Aplicant l'estudi de Lessing sobre el Laocoont al famós ―i mai prou lloat― quadre de Munch, El crit, vorem que les coincidències vénen donades per la investigació i l'esforç de l'autor. Si Munch pinta el seu millor quadre és per la influència de Nietzsche, a qui coneixia perquè ja el va retratar abans i de qui es parlava molt en els ambients freqüentats pel pintor. Nietzsche ja havia tractat el tema del so escrivint sobre el fet de cridar com l’acte humà més primari. El que fa Munch, simplement, és aplicar-ho a la pintura. El crit té la particularitat d'excedir l’àmbit de la plàstica com, segles abans, ho feu el Laocoont. Cridar, com he dit abans, podria tractar-se com si fóra música perquè es tracta d'un so i, per tant, és diàleg amb l'ànima. Per l'altra banda, podria tractar-se com a abstracció... Per contra, el que sí que és important apuntar és l’equilibri del quadre de Munch entre a la part figurativa i l'abstracta: la primera és evident, es pot vore i tocar, mentre que, la segona, es percep com un so inaudible. La vessant abstracta de Munch és sonora mentre que la figurativa és plàstica.

A l'hora en què la societat avançava i les investigacions científiques s'endinsaven en una realitat paral·lela, la tendència de l'art era la de seguir el mateix camí. La radioactivitat, amb l'ajuda inestimable dels rajos X, ens va mostrar una part de la realitat que no havia existit fins aleshores. El cubisme també ens va ensenyar les moltes parts de l'objecte en un sol plànol, però sense abstracció, encara. El referent existia, com en les radiografies. Hom mira i sap el que veu. La pintura excedix el límit de la forma i fa treballar l'ull humà per captar el missatge però, tot i això, es manté en el seu ambient natural. La música és el diàleg amb l'ànima i la figuració de Munch recerca en este camp una nova perspectiva, tot i que la reduïsca a un sol crit.

Salvador Sendra Perelló

Recuperar política i econòmicament el País Valencià.

Fa uns dies que he acabat de llegir un llibre titulat “Por qué fracasan los países”, Daron Acemoglu i James Robinson. Val a dir que una vegada llegit el llibre fa pensar i molt. No m’estranya que Cesar Molinas el famós article en El País, “Una teoría de la clase política española”. No és que el llibre siga una "bíblia”, se li poden fer moltes crítiques –i tal vegada algun dia el podrem estripar-, però aporta algunes claus sobre el fracàs econòmic d’alguns països i l’èxit dels altres. Vegem-ho en paraules d’ells:

Los países fracasan cuando tienen instituciones económicas extractivas, apoyadas por instituciones políticas extractivas que impiden e incluso bloquean el crecimiento económico. (p. 76 epub)

Los países ricos son ricos, en gran medida, porque consiguieron desarrollar instituciones inclusivas en algún momento durante los últimos trescientos años. Estas instituciones han persistido a través de un proceso de círculos viciosos. Incluso aunque al principio solamente fueran inclusivas en un sentido limitado, y que en ocasiones fueran frágiles, generaron dinámicas que crearían un proceso de retroalimentación positiva, aumentando poco a poco su inclusividad. (p. 314epub)

Los países fracasan hoy en día porque sus instituciones económicas extractivas no cran los incentivos necesarios para que la gente ahorre, invierta e innove. Las instituciones políticas extractivas apoyan a estas instituciones económicas para consolidar el poder de quienes se benefician de la extracción. Las instituciones políticas extractivas, aunque varíen en detalles bajo distintas circunstancias,  siempre están en el origen de este fracaso. (p. 321 epub)

Als efectes d’aquest post donem per bones aquestes afirmacions, sense entrar en crítiques més a fons, i l'article de César Molinas sobre les elits extractives a l’Estat espanyol. Ara bé, diagnosticat el problema caldrà buscar solucions. El País Valencià, i l’Estat espanyol, fracassen perquè tenim unes elits extractives recolzades en institucions polítiques i econòmiques que impedeixen que el país es desenvolupe i cree riquesa per tothom. Per tant, cal identificar els sectors beneficiats i les institucions que provoquen això.

No pretenc fer una anàlisi exhaustiva, però vaig a mullar-me, identificant sectors i proposant solucions. Repetisc com sempre, no sóc economista així que agafeu-ho en pinces.

a)  Propostes polítiques. 

 1) Separació radical –d’origen- dels poders, per tant, eleccions diferents del parlament i a l'executiu. El poder judicial també ha de tenir garanties d’independència total.

2) Canvi del sistema electoral, en la meua opinió deuen ser districtes uninominals a dues voltes; també pot ser mixt, uninominal, una part dels diputats, i proporcional, l’altra.

3) Alguns ho anomenen “mandat imperatiu”, però això requeriria assemblees on es prendran les decisions abans, jo crec que seria més aviat que els programes foren quasi-contractes i d’obligat compliment. Haurien de detallar-se, per exemple, no val a dir: reforma de la llei de l’avortament, s'ha d'explicitar quin tipus de regulació vols. Als ajuntaments, elecció directa d’alcaldes, amb papereta diferent de la dels regidors –possibilitat d’aplicar el mètode condorcet-; i els regidors triats mitjançant llistes obertes amb possibilitat de triar gent de totes les llistes.

4) Revocabilitat dels càrrecs, en qualsevol moment si ho demana un percentatge de l’electorat, per motius d’incompetència, incompliment del programa o si està inclòs en investigació penal.

5) Responsabilitat patrimonial dels càrrecs electes, que es pot donar també en casos de negligència. Com en les societats mercantils, en els drets de tutela, i la resta d’administradors de béns aliens, els qui administren patrimoni públic deuen ser responsables amb el seu patrimoni dels danys que causen. I qui no vulga que no ocupe cap càrrec la gent honrada i preparada amb vocació de servei públic no tindrà problemes en assumir-los. Els que pogueren ser responsables serien jutjats per un tribunal popular mixt, en el que una part dels membres serien juristes.

6) Transparència dels pagaments que es facen. Però tots els pagaments públics, des dels sous i dietes dels representats fins als bolígrafs que es compren per l’oficina. Si es tenen targetes per a dietes, publicitat de tots els moviments de la targeta, etc.

7) Publicitat a la web oficial de tots els nomenaments d’assessors personals, dels sous que cobren, i limitació del nombre. Així mateix s’haurà de justificar la necessitat i la competència de l’elegit. No pot ser que un President de no sé què o alcalde tinga 200 assessors cobrant 45.000 euros anuals.

8) Qui es presente a un alt càrrec haurà de dir abans què vol cobrar. Això que un alcalde arribe a un Ajuntament i al primer plenari s'apuge el sou un 100% respecte a l’anterior és destrellatat. En tota la legislatura no podrà apujar-se el sou més del que es pugen a la mitjana de tots els treballadors. L’elector deu estar informat abans de tirar la papereta. Ningú es posa el sou a ell mateix, veritat? Un càrrec públic tampoc, si ell diu que cobrarà i els votants ho accepten, endavant. Regidors, diputats, etc., no podran cobrar més del triple del SMI. Ningú podrà tenir dos sous, ni tan sols un sou del partit. I en el càrrec entrarà la feina a comissions, no per anar a comissions ha de cobrar més. A més, s'ha de viure a la ciutat on està la seu, res que se li paguen viatges, hotels o despeses per habitatge.

9) Desaparició de les Diputacions provincials i delegacions de govern, reestructurant les administracions. Les tasques de les Diputacions unes serien assumides per les CCAA i altres per mancomunitats. Un model semblant a l’alemany.

B.- Propostes Econòmiques.

 

 

1.- Acabar amb els oligopolis d'energia, telecomunicacions i resta de serveis. No pot ser que paguem més que a la resta d’Europa.

a) Un Pla d’Energia coherent, fet per un comité d’experts el més allunyats possible d’interessos empresarials.

b) Liberalitzar l’energia, sobretot les renovables. Hui si hom produïx energia solar, per exemple, la ha de vendre a la xarxa per collons. Doncs, no que la emmagatzema –bateries- o la venga al veí si li dóna la gana i si el veí li la compra. Que cada finca, cada casa, que un grup de propietaris, puguen produir la seua energia i vendre els excedents directament entre particulars. Que es puguen crear cooperatives i vendre als associats.

c) Acabar amb les subhastes de llum, per a vendre-li-la a Goldman Sachs i que aquest li ho venga a les empreses subministradores. Això quina burrada és? Que productors i subministradors (solen ser els mateixos) s’ho venguen directament.

d) Consulta sobre prospeccions de petroli. Si es diu que sí, el petroli deu ser de l’Estat, gestionat per empresa pública –sotmesa a transparència com qualsevol administració- i els beneficis repercutir sobre el conjunt de la població –com fan els noruecs-.

e) Fomentar les renovables -però no amb destrellats d’il·luminats “zapaterils”.

f) Analitzar perquè paguem més per serveis com telecomunicacions que a països com Alemanya, França, Holanda, etc., tenim pitjor servei i més car. Cal corregir això.

2.- Anul·lar les exencions i beneficis fiscals de les grans empreses, que fan que les empreses del IBEX paguen l'11% o el 14% quan haurien de pagar el 25% (fins a l’any passat el 30%), dels beneficis, empreses com el Banc Santander que té beneficis 5.000 i 6.000 milions d’euros. Si les empreses canvien el seu domicili fiscal fora de l’Estat espanyol per pagar menys, tindran que pagar més per l’activitat que facen a Espanya.

3.- Potenciar amb incentius fiscals, laborals, etc., les empreses d’economia social: cooperatives, societats laborals, etc. Així com la cooperació entre empreses i amb universitats, per tal d'innovar.

4.- Canviar la Llei hipotecaria; el Codi civil pel que fa als deutes i la seua prescripció; la fallida llei concursal; establir i aplicar el procés de fallida de bancs i no rescatar-ne cap; i, introduir un sistema similar a l'alemany perquè particulars i famílies puguen eixir quan estiguen sobreendeutats i no puguen atendre tots els deutes.

5.- Mesures dures i eficients contra els abusos bancaris. Les estafes com preferents, el vendre productes dubtosos, cobrar comissions que són il·legals o fer-ho sense notificar... tot això, que és un robatori, per la cara, no es pot fer amb la més absoluta impunitat.

6.- Regular bé el sistema de contractes amb l’Estat, per acabar amb tota una sèrie d’empreses que viuen del BOE, des d’ACS fins a les empreses de restauració del corrupte vicepresident de la patronal madrilenya. Així es deu:

a) Acabar amb les subcontractacions. No pot ser que ACS es quede la contracta d’un institut al País Valencià i després tota l’obra la faça una empresa subcontractada –a la que li fa fer factures falses i açò és un cas real- i ACS no tinga ni un obrer. S’endú un benefici empresarial que no li correspon augmentant despesa pública. Si s’hagués contractat a la que va fer les obres realment s’haurien estalviat uns bons diners.

b) Acabar en el sistema de classificacions d’empreses. Ara com ara, una empresa per fer determinades obres públiques deu estar qualificada, el que permet que hi haja unes poques que sempre ho fan tot –ACS, Fomento y contratas, etc.-, qualsevol empresa que aporte l’aval exigit com garantia deu poder aspirar. Les qualificacions són per al mamoneig.

c) Si una consultora fa un informe sobre la viabilitat d’un projecte i després desbarra molt, deu ser responsable. Parle de casos com l’AVE que es preveu que viatjarà milers de persones i després en van 10 al dia, o el cas de la Ciutat de la Llum d’Alacant que les expectatives eren de crear milers de lloc de treball i al final és fallida. Si llegiu “Confesiones de un ganster económico” veureu com sovint eixos informes estan inflats, i ho fan a posta.

d) Si, com en el cas de les autopistes, un projecte falsejat, amb els informes de viabilitat, fracassa, l’Administració té prohibit rescatar les empreses adjudicatàries. És més, si un projecte es vol fer a iniciativa privada, ni tan sols avalarà el projecte.

e) Els polítics, membres de Consells, Ajuntaments, etc., que aproven un projecte destarifat que fracasse, respondran amb el seu patrimoni personal.

7.- Revisió del sector agró-alimentari que perjudica els productors enfront dels intermediaris i distribuïdors finals. Els productors han de poder vendre a qui els done la gana. Les mesures de sanitat deu anar encaminades a protegir els productors no facilitar les coses als distribuïdors, normalment grans empreses.

8.- Alleugerar els tràmits administratius per a la creació d’empreses.

Les institucions polítiques que han permés aquest desgavell, i ha sigut gràcies al poder absolut del qual disposen durant quatre anys els càrrecs electes, la manca de control, l’opacitat en la gestió dels diners públics i l’absència de responsabilitat de qualsevol tipus. Les mesures polítiques van per eixe camí, acabar amb eixos mals.

Els sectors econòmics que aprofiten la relació amb el poder polític i l’abús són essencialment: el financer, l’energètic, l’obra pública... a més d'altres serveis com telecomunicacions on hi ha un greuge respecte a Europa. Aquests sectors, que són altament extractius, impedeixen el normal desenvolupament de l’economia, la creació i desenvolupament d’altres indústries, especialment quan són pimes. El sector de la contractació pública és de bojos, cal posar límits als grans i les megalomanies sense fonament, responsabilitzant a tots els implicats és la millor manera. Finalment, el sector agró-alimentari necessita canvis profunds que afavoreixen els productors enfront dels distribuïdors. Mentre Mercadona augmenta beneficis, els llauradors i ramaders les passen putes, i el consumidor mai ix beneficiat. També cal donar una segona oportunitat a les persones, famílies que travessem per problemes d'endeutament, no pot ser un deute una esclavitud de per vida. Per revitalitzar l’economia, no pot ser que l’administració siga font de problemes i no de solucions al posar en marxa un projecte.

I ara, si voleu, en podeu afegir més, o podem debatre aquestes mesures. 

9 d’Octubre, dia de què?

Tot poble que vulga esdevenir nació necessita d’uns mites. Un d’aquests mites, possiblement el més important, és el mite fundacional de la nació. No hi ha cap nació que no tinga el seu mite fundacional. Als Estats Units tenen el 4 juliol per la Declaració de independència; França el 14 de juliol, presa de la Bastilla símbol de la Revolució Francesa i final de l’opressió absolutista; a España 12 d’octubre, descobriment d’Amèrica, fundació de l’Imperi castellà i per tant “día de la raza” com a mostra de superioritat sobre el món mundial; etc.

Però el concepte de nació és un concepte recent. No vull entrar ara en aquest tema, però les nacions naixen al s. XIX. Culturalment són fruït del romanticisme. Políticament serà l’arma que tindrà la burgesia per recuperar el poder polític després del Tractat de Viena de 1815, que suposava la restauració de l’absolutisme tocat de mort després de la Revolució francesa. En aquesta època és quan tota nació voldrà tenir un Estat, i tot Estat construir un mite nacional. És en el marc del romanticisme on culturalment és crearan els mites, mitjançant una mirada al passat, idealitzant-lo i buscant els origen. La majoria dels pobles miraran cap a l’Edat mitjana i allí trobaran les arrels de les nacions modernes. A l’Estat espanyol en un principi, per justificar la unitat dels pobles peninsular, i assenyalaran el moment de la conversió de Recaredo I al catolicisme (any 587) com moment de la fundació d’Espanya, ja que per a ells es dona la unió perfecta: un rei, un territori, una religió. Car açò no deixa de ser una barbaritat, per això no va acabar quallant, però ells intentar-ho, ho van intentar. No ho he llegit, però és fàcil imaginar que la idea de buscar un mite fundador la degueren treure de Roma –tots conegueu la llegenda de Ròmul i Rem.

Els moviments nacionalistes, a les nacions sense Estat, també s’han de proveir dels seus mites. I els cal mirar cap enrere. Al País Valencià  això es va trobar en facilitat pels nacionalistes. Quin millor moment per crear el mite fundacional que el de la conquesta de València per Jaume I, el 9 d’octubre de 1238? Venia que ni regalat. A més a més, és una data que prompte tots els valencians van poder reivindicar com a seua. Pels valencians que es senten espanyols 100% suposa la reconquesta pels cristians, total foren qui foren –catalans, aragonesos o el sursum corda- eren descenents del regne de Recaredo, per tant ja eren espanyols. Pels valencians “catalanistes” suposa l’arriba “de facto” dels avantpassats catalans. Per a regionalistes, tercerviistes i altres ni posicionaments, moviments i alternatives “només valencians” és el moment de la fundació del Regne de València, per tant el moment de la fundació de la nació valenciana.

No importa la història en aquest tema. No importen els fets. Els mites, com a símbols, tenen la capacitat d’aglutinar sota ells els grups de gent ideològicament afins. Els mites de la conquesta d’Amèrica i la fundació d’un imperi per una raça “beneïda per Déu”; el mite d’una Declaració d’independència que crea una nació; el mite d’assaltar un polvorí i acabar amb l’opressió i la tirania d’un Rei... El mite dona força i unifica el poble, dona una legitimitat històrica, una transcendència, un naixement per a un destí.

Ara bé, al País Valencià la conquesta de València ha quedat com una cosa folklòrica. Com qualsevol tret cultural valencià, com la llengua, la pilota, les falles o la paella. No es necessita d’un mite fundador de la nació, ni d’un mite que li done força i la unifique, no li cal una legitimació històrica ni el naixement per a un destí, perquè el País Valencià no és una nació, no té voluntat de ser-ho.

Aleshores, hui de què és dia? De la regió, de la Comumitat, del poble valencià, de Canal 9....? La resposta a gust de cadascú.


Oskar "Rabosa"

La Unió Europea i Democràcia, conceptes antagònics?



L’altre dia escoltava un programa de La Tuerka, titulat “La izquierda ante la crisis del régimen”. Cap al final del programa es posa sobre la taula un tema cabdal (en el vídeo 1:09:30 min. aproximadament), com es pot controlar el poder a la UE. El debat més interessant és entre Juan López de Uralde, EQUO, i Iñigo Errejón, Podemos. La resta no diuen massa coses interessants, tòpics. Uralde diu que la UE és un projecte incomplet, i que cal aprofundir en la unió política per donar més pes a Europa en l’escena mundial, pes que ara té Alemanya. Iñigo conclou que cal construïr majories populars que conquerisquen estats i a partir d’ací construir noves relacions entre estats enfront de les elits (he fet un resum, més o menys del que diuen si voleu escoltar-ho les seves intervencions 1:15:50-1:20:00 aproximadament). 

Així doncs es planteja dues alternatives. La primera una Europa més democràtica, amb pèrdua de pes dels Estats, i més forta. L’altra una Europa on els Estats recuperen pes enfront de les elits econòmic-financeres, i construesquen relacions d’Estat a Estat. Per resumir, el debat és entre cedir més sobirania a la UE o que els Estats recuperen sobirania. La primera idea, cedir més sobirania a la UE, és un clàssic de l’esquerra, més aviat resulta sorprenent que les que Iñigo Errejón, un dels ideòlegs de Podemos, mantinga una posició que siga més propera a posicions de dreta o extrema dreta a Europa.

Ara bé, des de posicions d’esquerres, la construcció de la Unió Europea s’ha de fer amb més democràcia. De fet tots els programes polítics dels partits d’esquerra (IU, EQUO-Primavera Europea, Podemos) portaven als seus programes fer una Constitució europea, obrint un procés constituent amb participació ciutadana. Però és això possible? Poden fer una constitució europea els ciutadans? És possible un gran Estat democràtic?

Hi ha raons més que fundades per contestar No a totes aquestes preguntes. Jacques Rouseau a “El contracte social” posava de manifest “mientras más el Estado crece en población, más la libertad disminuye.” Si bé ell o feia en relació a la població i quota de poder de l'individu respecte a l’Estat minva, no deixa una observació que en el fons, crec, té raó. No en va, Rouseau deia que les formes de govern més convenients per a cada Estat anaven en funció del nombre d’habitants “el gobierno democrático conviene a los pequeños Estados, el aristocrático a los medianos y la monarquía a los grandes”. Com més gran és un Estat, com més població té, més s’allunyen els representats i els ciutadans. Això per no parlar que pràcticament s’impossibilita les formes de participació política directa, com la democràcia assembleària (ni que fos tan imperfecta com la d'Atenes al s. V a. C.) o democràcia líquida, com pretenen alguns grups hui en dia (Partido X).

No hi ha cap cas a la història d’Estat democràtic que abaste un gran territori i es regesca per principis democràtics. I si hi ha hagut cap, ha degenerat en oligocràcies. Les democràcies gregues acaben amb la unificació de Grècia per Alexandre, quan deixen de ser una petita Ciutat-Estat i posteriorment acaben conquerits per Roma. A Roma, mateixa, la república acaba quan es fa més extens el seu territori, i poc després, uns 40 anys, de conferir la ciutadania a la resta de pobles itàlics.

Hom pot dir que hui en dia està l’exemple dels Estats Units d’Amèrica. Però, realment podem considerar els EUA una democràcia? Jo crec que no. Tenen un sistema polític que en principi podria respondre a una democràcia representativa, però el poder no resideix al poble ni tan sols està en una aristocràcia política, el poder està en mans de les elits econòmic-financeres. Podem veure com es financen els candidats a les eleccions; podem parar atenció d’on provenen els assessors del President; podem mirar qui són congressistes i quines són les seues fortunes; tal vegada, també resulte interessant donar una ullada al seu Tribunal Suprem i veure quan fa que no dicten una sentència contra els interessos de les grans multinacionals; ... i podríem seguir mirant fins a l’infinit.

Ja que Juan López de Uralde parla de més Europa, mirem el programa de EQUO per a les europees. Proposen crear una Assemblea constituent per a redactar un text, Constitucional, curt. S’ha de formar una assemblea on estiguen tots representats “elegidas directamente por la ciudadanía europea, de forma paritaria, representando su diversidad ideológica y geográfica y que no pertenezcan a otra institución política de ámbito europeo.” A més s’obriria a la societat civil “a través de Ágoras territoriales periódicas, Ágoras ciudadanas en el Parlamento Europeo, Foros sectoriales y Asambleas y Herramientas online de democracia directa.” Tot això amb una població de 507.416.607 habitants, de 28 Estats, que parlen un muntó de llengües (més de 50 fàcil). No sembla una tasca fàcil, recollir totes les sensibilitats a un text curt, veritat? Clar a no ser que es diga, va la Declaració de Drets humans amb una miqueta de maquillatge i a córrer.

Amb la complexitat que suposa un super-Estat així, quina forma de Govern s’hauria d’establir que fora democràtica sense caure en més tecno-burocràtes? També podríem parlar de tot això que tant es parla: unió fiscal, unió bancaria, etc. Com pot la ciutadania tenir control sobre eixos temes? El mateix que sobre el Banc Central Europeu, cap ni un.

Jo cada dia estic més convençut: Més Europa és menys Democràcia. En el debat del qual vos parlava a l'inici, cada vegada estic més a prop de posicions com la de Iñigo Errejon. I em va alegrar escoltar que ell pensa com jo, o jo com ell, jo no sabia que ell pensava aixina. Ell posa en paraules el que per a mi és una intuïció.

Links relacionats:

El contrato social – Jacques Rouseau (PDF)

http://www.enxarxa.com/biblioteca/ROUSSEAU%20El%20Contrato%20Social.pdf

Partido X y la Democracia Líquida - Kaos en la Red.

http://kaosenlared.net/component/k2/43249-el-partido-x-y-la-democracia-l%C3%ADquida

Programa de EQUO

http://europa.partidoequo.es/programa/democracia-hacia-la-regeneracion-democratica-de-europa#1_1

R-TV: La guerra civil espanyola.



Aquesta és la millor sèrie documental sobre la guerra civil espanyola, almeny en la meua opinió. La va fer la BBC quan encara quedaven molts dels seus protagonistes vius, d'ambdós bàndols. Per fer un presenació com cal, em faria falta molt d'espai. Millor no dic res més. Si no l'heu vista, és imprescindible que el vegeu.

Capítulo 1. El preludio de la tragedia

Capítulo 2. Revolución y contrarrevolución.

Capítulo 3. La guerra de los idealistas

Capítulo 4. Franco y los nacionalistas.

Capítulo 5. Cara y cruz de la revolución.

Capitulo 6. Victoria y Derrota.