APRENDRE AL CARRER, COM ELS BONS

D’esportistes de la música, com recorde que deia Adorno, en van apareixent per tots els llocs. I ho dic jo que tinc un amic que es preocupava perquè ensenyaren jazz als conservatoris. Però, pensant-ho en gelat, és com quan ensenyen belles arts, no? Quan l’alumne acaba, se sent un artista, i jo me n’alegre , fins i tot, vaig a la seua exposició, o audició. Sense comentaris...

Penseu els grans músics de jazz. Ara, penseu-los anant a la facultat cada dia a les 8,15 del matí amb la borsa al coll i un Bollicao per al pati. De segur que allí s’hagueren ensenyat moltes coses, i bones, però, és això el que haguérem volgut els escoltants? La tècnica fa l’artista, vénen a dir, però, i la vida? Què fa la vida?

Potser, a l’edat en què qualsevol acaba el conservatori, amb capacitat per interpretar una peça qualsevol de mitjana dificultat, una d’estes figures que ara ens haguérem entossudit a domesticar ja tenia més recorregut fet que tota la promoció de llicenciats junta ―perdó: de graus. I són els que escoltem enregistrats o els que gaudim amb les seues partitures.

No obstant això, jo vull anat un pas més enllà perquè l’altre dia vaig estar escoltant un quartet de corda interpretant Mozart. No m’agrada Mozart o, millor dit, no puc perdre el temps escoltant-lo. No obstant això, de jove l’oïa, com tots, supose. El quartet tenia un bon currículum acadèmic i una tremenda mancança de rodatge. No em va agradar perquè era música acadèmica però, qui els diu a eixes xiques que callen? Qui els diu que no ens interessa el que toquen? I més quan no han fallat ni una sola nota.

Si seguixen tocant, potser, en uns anys, ho facen d’allò més bé i no em sàpiga mal gastar el meu temps escoltant-les però, de moment, no. I m’he adonat que, allò que m’interessa de la interpretació i de la creació és el que no es pot ensenyar a l’escola, o siga, la personalitat i la gràcia que em transmet l’autor o l’intèrpret. Quan el concert, o la pintura, o el poema, o el llibre... no em transmet res d’açò, passe a analitzar-ho de manera racional, com és costum en mi. Però, per salvar la meua imatge front a les acusacions de racionalista, pragmàtic o rigorós que se’m solen fer, he de dir que només aplique eixos criteris quan els altres sobren.

Ja voldria jo que un estudiant de filosofia esdevinguera un filòsof, que un de periodisme acabara sent periodista, que un d’història fóra historiador... Però això no passa i, per tant, els hem d’examinar fins que arriben al punt on se’ls permetra tot i, després, tot ho podran. Però, recordeu, això no s’ensenya a classe; s’aprén a altres llocs, però no em pregunteu on... Esta és la primera lliçó!

 

Salvador Sendra Perelló

El cabet a la faena.

Els grecs van establir que tot ciutadà de la polis tenia que ser igual en drets, en principi, i... mala sort per als esclaus, que per allò d’esclaus els passava allò que als burros, per burros... Roma reprén el seu llegat i l’expandeix.

Caiguda Roma i entrats en l’obscurantisme medieval, el Renaixement malda per escapar-se’n però el Barroc acaba per ofegar-lo. França, més al nord i sense –encara- les ingents quantitats de riqueses colonials de l’Àfrica portuguesa o l’Amèrica espanyola, no assimila dita corrent d’ornamentació excessiva, i racionalista ella, es dóna a un luxe a mesura humana. La monarquia esdevé totpoderosa, font de riquesa i bellesa. El poble, com els esclaus, tindrà que esperar.

A l’altre costat del Canal de la Mànega, a les Illes Britàniques, ni això. Cert que la monarquia també és poderosa, però ací, l’individualisme és més fort. Campe qui puga, Déu reconeixerà els seus. Els britànics es dedicaran durant segles a viure vides interessants, a esclavitzar africans o matar indígenes, tot no a la major glòria celestial com altres, sinó del profit personal.  L’objectiu és morir ric i avorrit a qualsevol saló o club social de classe alta londinenc, i el passat passat està i sense ni tan sols ajuda de la higiènica confessió previ penediment, sincer o no.

Aquest model de self made man, d’home fet a sí mateix front al món i les circumstàncies, s’expandeix a l’altre costat de l’Atlàntic, perdura en el temps, i esdevé l’impuls vital d’una nació de matriu anglosaxona destinada a dominar el món: els Estats Units d’Amèrica. Entrat en decadència el Regne Unit amb tot el seu imperi colonial, res té d’estrany, que un anglès de classe mitja-baixa a la recerca del triomf material, abandone el seu país per cercar millor vida oltremare que dirien els italians. Així, Jim Grant, després d’acabar la facultat de Dret al seu país i treballar en televisió, decideix que no hi ha res que fer allí, i embarca sense les coses massa clares cap als Estats Units. Vol esdevenir escritor, i amb tota l’astúcia de qui s’ha tingut que obrir pas en la vida, idea un personatge, un alter ego de si mateix si es vol, el detectiu Jack Reacher, val a dir l’aconseguidor, el que arriba a tot. No per sagacitat com Sherlock Holmes sinó més aviat mitjançant la força. Jack Reacher és un ex-oficial de l’exercit que després d’abandonar la institució amb més dubtes que certeses, decideix mamprendre una vida de vagabondatge a través del país.

Jack Reacher, ja ho hem dit, és un alter ego de Lee Child, que al mateix temps és un pseudònim de Jim Grant, l’autèntic nom real. Decidit a triomfar en el món de la literatura i la policiaca en general, Child no és un nom casual, sinó que ha estat acuradament recercat  amb C per a ser trobat als prestatges de les llibreries entre dos mestres del gènere com Agatha Christie y Raymond Chandler.

Tornat al seu país per uns dies, Lee Child, perdó Jim Grant, va a comprar un dia l’habitual fish & chips que tants i tants britànics mengen cada dia pels carrers. Demana la seua ració i espera a ser servit. Quan replega la seua ració, un captaire li demana si li pot donar algunes de les monedes que com a canvi li han tornat al pagar, i este, sense pensar-s’ho un instant, li pega inesperadament una brutal cabotada al pobre home que el fa doblar-se de dolor per terra al temps que pregunta:

¿Per què?

Perquè tenia les dues mans ocupades és la resposta.

 

Lluís Alemany Giner, Brasov a 8 de gener del 2015

QUI ESCOLTA WOODY ALLEN?

Sincerament, no m’entra cap gana d’envair l’Irak tot i que duc un parell de dies escoltant Dvořák. No sé si vos resulta estranya la meua reflexió perquè no estic a l’altura ―ni ho vull estar― de la gran icona del final del segle XX: Woody Allen. Exactament, fa uns dies que escolte la Simfonia número IX, més coneguda com la de El nou món.

Recorde un d’estos aforismes que tan famós han fet el cineasta, on venia a dir que cada volta que escoltava Wagner li agarraven ganes d’envair Polònia. La veritat és que presupose que, efectivament, la frase va ser seua... Jo també escolte Wagner i no m’agarren eixes ganes, de moment, tot i que ho puc atribuir a la causa religiosa, perquè jo no sóc jueu; de moment, sóc catòlic. Entenc que Allen sí que ho és i tracta el tema de Wagner posant-se a la pell del llop per eixir-se’n de la víctima però, si és així, pense jo: Polònia no és catòlica?

Jo no sóc nord-americà i, per tant, potser per esta raó que el fet d’escoltar Dvořák no em tempta a envair l’Irak. No he entés mai les llicències que es prenen alguns personatges per simplificar tant el missatge que, al final, sembla una ximpleria més que un aforisme. I ho dic en el cas que la raó de l’afirmació de Woody fóra perquè Wagner es dirigia a l’esperit de l’oient més que a la seua racionalitat i, d’aquí, la interpretació d’eixos efectes sonors que ens acceleren el batec del cor quan l’escoltem.

Però, si oïm la Simfonia número IX de Dvořák, ens adonarem que també hi fa referència, a l’esperit... Puc fer la prova preguntant-li a algun amic musulmà si ―com presupose que ha fet Allen― es vol posar a la pell del llop i contar-me si li entren ganes d’atacar l’Irak, per posar un exemple dels molts atacs que s’han fet des dels Estats Units contra altres estats sobirans. Però, que quede clar que jo no qüestione cap guerra perquè no vull posicionar-me ni contra Déu, ni contra Alà ni contra Buda ni contra cap altre Déu perquè, al final, sembla que amb l’exaltació de l’esperit se’ns inculca una forta intenció que ens val, també, per a la batalla. Ja sabeu: esperit, religió, pàtria...

Els qui hem estudiat una mica d’història sabem que Polònia és l’únic estat modern, esdevingut dels estats-nació, que ha estat creat a partir de la base religiosa, en este cas catòlica. La qual cosa resulta sorprenent perquè en la religió hi ha una forta dosi d’esperit, com en la música de Wagner, com en la de Dvořák i com en qualsevol expressió artística que vaja més enllà la ximpleria del cinema i, més encara, de la del cinema americà del nord. Ho sent molt si vos acabe de desmuntar un mite però, de moment, el cinema no està considerat cap art. Accepte crítiques: no sóc dogmàtic! 

Salvador Sendra Perelló

R-TV: Història del sexe.

Una de les coses que no es habitual trobar per al gran públic, obviament en el món acadèmic si hi ha molta literatura sobre el tema, és que es parle del sexe a l'antiguitat, a la prehistoria. Quan apareixen els tabús? Quines práctiques són les mes antigues? Quan apareix el matrimoni? La fidelidad és natural? Etc. Doncs d'això va aquest documental titolat Historia prohibida del sexo. Molt interessant, no se'l perdeu.

Morir per la llibertat

Recull la periodista Monica Iordache en l’exemplar del seu diari, el Presa Libera del 17 de novembre del 2004, unes interessants reflexions sobre el que seria l’últim congrés del Partit Comunista de Romania, allà pel llunyà 1989. A jutjar per estes reflexions sembla ser que el règim era inconscient del perill que l’assetjava.

Pocs mesos més tard, el propi dictador Nicoalae Ceacescu i la seua esposa i col·laboradora Elena, morien afusellats davant les càmeres de la televisió pública. Més que d’una mesura exemplificativa, es tractava d’evitar que adeptes a estos i el seu règim, travaren amb el seu recolzament a l’antic líder, el progrés d’una revolució que ja semblava impossible d’aturar.

Tot i així, en aquell XIV i últim congrés del PCR, el Partid Comunist Român, els esdeveniments es van desenvolupar seguint els paràmetres previstos. El camarada Nicolae va ser reelegit unànimement  entre les aclamacions dels compromissaris assistents. El partit, l’únic del país, sofria de forta piramidalitat, val a dir, als congressos només assistien els membres electes, i estos només ho eren si demostraven provada fidelitat al règim, partit i líder.

Tal i com recullen les actes, el camarada president va parlar i parlar, incansable com tots esperaven que ho fera, durant més de sis hores consecutives. El camarada per antonomàsia, va esfilagarsar un per un tots els problemes de la pàtria, i no va estalviar crítiques pròpies, que malgrat tot, cap dels allí estants, va jutjar com a sinceres. En aquell estat-presó que havia esdevingut la antiga Dàcia romana, ningú ignorava la realitat del carrer, i el partit era tan sols una via per a l’èxit, de fet, per a la major part de la població, la única possible.

Seguint el guió preestablert, el camarada va recollir durant el seu parlament epítets del tipus “benefactor del poble”, “geni insigne”, “pare de la pàtria”, “protector dels desvalguts”, “salvador de les masses populars”, etc. Ometem reproduir els passatges textuals del discurs del camarada, car una somera enumeració dels mateixos serviria per confondre les ments més conformades: un règim que maquillava la precària realitat social amb fanfàrries triomfalistes, no podia sinó utilitzar un llenguatge alambinat i monocord, grandiloqüent però monocord. Per definir el tipus de llenguatge emprat pel Partit durant les seus manifestacions de parer o qualsevol tipus d’expressió tant oral com escrita, el poble va encunyar el significatiu apel·latiu de limba de lemn, val a dir, llengua de llenya, llengua afregallada, travada, inexpressiva, buida.

Com algú que durant anys ha tingut la obligació d’aprendre a omplir llargs espais de temps en públic, el camarada màxim sabia també en ocasions, arrancar a la audiència aplaudiments espontanis. Dirigint-se als presents i apartant de la vista el paper on tenia el discurs imprès, va exclamar que la natura, també ella, era socialista. Durant uns breus instants va paladejar els rostres de sorpresa entre els assistents, i després va dirigir la mirada a la claraboia allà dalt al sostre, des de la qual es filtrava la llum d’un dia de novembre inusualment clar per a la època de l’any en que s’estava. Després, va continuar dient, que igual que els núvols s’havien apartat per deixar pas al Sol en el gloriós dia en que es reunia l’especial congrés que devia donar forma a una nova manera d’enfocar un futur que es presentava convuls, també este s’obriria de manera radiant front a l’impuls dels camarades del Partit, que com bé es sap, només volen el benestar de la pàtria.

Pel cap de tots flotava el fantasma de la caiguda del Mur de Berlí. L’est d’Europa i les nacions socialistes  -¿caldria més aviat parlar de sovietitzades?-, bullien en revoltes en aquell final d’any fatídic de 1989. De Bulgària a Txecoslovàquia, de Polònia als Balcans, que ja començaven a anunciar una dècada de conflictes que justificaren les paraules que el vell dirigent britànic Winston Churchill els va dedicar: “els Balcans produeixen més Història de la que poden digerir”.

Acabat el congrés, els compromissaris van tornar als seus llocs d’origen amb els mateixos dubtes de sempre. A jutjar per la rapidesa en que es van produir els fets posteriorment, costa creure que molts dels assistents no sapigueren que, a diferència d’allò que assegurava el dirigent màxim, no havia ni hauria un radiant futur per als socialisme romanès.  Poc més d’un mes més tard, el Partit Comunista Romanès cessava d’existir al bell mig d’un gegantesc bassal de sang. Poc més d’un mes més tard, el mateix dia de Nadal, l’anomenat Geni del Carpats i alguns dels seus més propers col·laboradors, eren executats front a les càmeres de la televisió pública. A la seua crònica, la periodista conclou afirmant que la caiguda del règim presenta encara hui en dia més ombres que llums. Molts aspectes segueixen sense ser elucidats vint anys després. Hui sabem que la elecció d’un Papa polonès no va tindre res de casual ni relacionat amb la capacitat del candidat per a presidir la trona de Sant Pere; un Papa polonès era la millor manera de minar des de l’interior  un règim presidencialista i autoritari, un règim incontestable per mitjans polítics o militars. Si no era possible la batalla de manera frontal i política es faria per altres canals subrepticis. El Sha de Pèrsia, per exemple, es va dedicar durant dècades a massacrar (en el sentit més literal de la paraula), a la seua oposició política, de mode que esta es va anar refugiant allà on el règim menys s’ho esperava, a les mesquites. En els curts mesos en que el Sha va sobreviure a l’exili, no va parar de preguntar-se una i altra volta, una i altra volta, cóm va ser possible ésser destronat per aquell clergue radical. Hui tant el Sha com el seu opositor, Khomeini, han mort, però només continua viu el règim de l’últim dels dos. Hui com ahir, el poble persa i altres tants al voltant del món, sofreixen la opressió i mancança de llibertats derivades d’un règim dictatorial, i de poc serveix ni consola pensar que abans es patia per causa d’un dirigent corrupte i ara en nom de Déu.

Tornant a Europa, les diferents fonts consultades a penes es posen d’acord en altra cosa que en apuntar la extrema celeritat dels esdeveniments que van conduir a la caiguda del règim socialista en Romania. A la llunyana ciutat de Timisoara, la Temeszvar dels temps de l’Imperi Austro-Hongarès, va prendre cos una petita rebel·lió encapçalada per Laszlo Tökes, un rector de la minoria hongaresa. Semblava quelcom de massa llunyà i insignificant com per a arribar a la mateixa capital. Tanmateix, als pocs dies, el focus d’infecció amenaçava ja a la mateixa capital. La rebel·lió havia anat sumant adeptes entre les nombroses masses de descontents  tot a l’ample del país. A la avui anomenada Piata Revolutiei, val a dir Plaça de la Revolució, perquè allí es coincideix a apuntar l’origen de la mateixa, el camarada Ceacescu va eixir a parlamentar amb les masses, les quals, enardides ja, van iniciar el camí cap al Comitelul Central al Armatei, la veïna seu del Quarter General de les Forces Armades. Una ordre suposadament emanada del Palau Presidencial, va manar obrir foc. No s’ha pogut determinar si va emanar del mateix líder del partit o si ho va ser, per contra, obra d’alguns dels seus col·laboradors. Tot i així, sí és possible pensar que molts alts dignataris del partit i les forces armades cregueren que una demostració de força permetria guanyar temps, el temps de mamprendre depuracions, de defenestrar responsables, de fer creure que s’actuava en pro del canvi, quan en realitat s’actuava per la preservació i supervivència del règim i que tot romanguera com estava. Altres volen creure que es va tractar d’una reacció d’autodefensa pel temor a les masses desencadenades davant de les més altes instàncies estatals.

Passat el temps, els nostàlgics del règim diuen que grupuscles d’agitadors professionals pagats per nacions estrangeres, s’havien infiltrat entre les masses populars per tal de forçar que aquestes amb el fervor de les seues accions reivindicatives, aconseguiren la definitiva caiguda del règim. Per a molts, l’alba d’un nou dia no socialista no arribaria a ser mai una realitat i van morir víctima d’aquell eufemisme anomenat “foc amic” perquè disparat per les mateixes tropes del teu país, tot i que la bala que et mata és sempre la teua enemiga independentment de que la disparen els teus connacionals o no, la gent del teu bàndol o el contrari...

A la principal artèria de la ciutat, la confluència de la gegantesca avinguda General Magueru amb la Piata Universitatii, es va registrar una massacre. Una miríade de cadàvers va atapeir el terra. El règim va finalment caure i la vida va continuar. Hui Romania compta amb pluralitat de partits coincidint però amb l’anterior règim en compartir masses de desencantats i descontents amb un present que fa preveure un futur de cada cop més gris.

Amb motiu del desè aniversari de les matances a la Plaça de la Universitat, després de deu anys d’imperfecta democràcia, les autoritats van decidir instal·lar una placa de marbre que recordara a les generacions futures allò esdevingut en aquell lloc en aquell fatídic final d’any de 1989. La placa deia textualment: 

Aici s-a murit pentru libertate  

Poques voltes, tan poc significa tant. Al poc temps d’instal·lada la placa, i emparat en la foscor de la nit, algú va pintar un interrogant al final de la frase. Un interrogant que semblava voler expressar la frustració per tanta sang vessada en va. ¿Ací es va morir per la llibertat? ... un to d’amarga reconvenció semblava emanar d’aquella curta frase profundament alterada en el seu significat amb només un signe. ¡Això és economia de llenguatge! 

 

 

Postscriptum – Anys més tard torne a passar per Piata Universitatii i veig que el temps ha esborrat l’interrogant. La frase segueix però sense recuperar el  seu pretès caràcter moralitzant primigeni: com un tímid palimpsest, a penes arriba un a discernir la paraula libertate, suplantada per una altra i una exclamació, ara diu... 

Aici s-a murit pentru… capitalism!

No hi ha dubte. Es tracta d’una afirmació categòrica que no deixa d’exhalar un cert regust siga de perplexitat que, pitjor encara, de resignació.

 

Lluís Alemany Giner, Bucarest a 24 de gener del 2007

DE CAMÍ

Viatge i viatge... i ho faré mentre puga, avise! Més bé, ho faré mentre em motive i mentre senta la necessitat de fer-ho, com fins ara, amb unes èpoques de major moviment que altres. Abans feia fotos... Quina estupidesa, no? Ara, en faig per penjar-les a les xarxes socials, però sense cap pretensió; només per mostrar una mica per on em moc i perquè les meues amistats em puguen localitzar més fàcilment. Amb el telèfon, o la tauleta, me’n sobra per a les meues descripcions gràfiques i, a més, si no m’agraden, les pinte.

He evolucionat a millor, i jo mateix me n’adone. Potser siga perquè, abans, quan viatjava per altres continents, amb més assiduïtat, vaig desenvolupar una certa tendència a fer servir una gran quantitat de sentits ―abans de seguir, vull deixar clar que n’hi ha molts més de cent, de sentits, em referisc― perquè l’ús de la imatge estava molt més limitat. En contra meua, he de dir que mai he pres apunts i que, de les primeres escapades, ja no recorde quasi res. Els protagonistes dels meus viatges eren els rius, els mars, les muntanyes, les ciutats... Ara, el protagonista és cadascú i, la resta, el decorat; eixe decorat que ens val per mostrar-nos amb major plenitud.

La percepció de cada lloc on he estat es troba lligada a la meua subjectivitat, d’això no n’hi ha dubte i no vull enganyar ningú. I, en eixa subjectivitat no cap cap judici de valor. Allò que per a unes persones és brutícia, jo ho entenc com una percepció visual ―en alguns casos, olfactiva― i la mancança de color derivada de la pol·lució i l’abandó, per a mi és la personalitat òptica de l’indret. La cosa em pot agradar més o menys, però no jutge perquè he aprés a acceptar les diferències. Això sí, he rebut crítiques perquè, de tant d’aplicar eixos criteris, els meus ulls ja no veuen certes coses i s’entretenen en altres detallets més concrets. Potser m’entenga algú que haja visitat el conegut com el Temple de les rates de Kathmandu o el famós barri dels adobadors de Fes, per posar dos exemples entenedors.

A partir d’este punt, la llibertat que sol prendre cada escrit meu em du a pensar si la percepció i la facultat de jutjar la vida aliena és la vertadera diferència entre el viatger i el turista. Les latrines marroquines, amb una aixeta per torcar-se les mans després de netejar-se el cul, es tot un exemple d’això que defensava abans, com ho és la manca de coberts a l’hora de menjar dels nepalesos, per seguir amb els exemples anteriors. I hem viatjar per eixos indrets i hem fet el mateix que fan ells i elles; i encara estem vius i amb salut. I hem menjat carn i peix que, poc abans, hem vist exposat al mercat, ple de mosques i altres insectes; i ben rebò que estava!

La impressió, el sabor, el context, l’olor... Què capta la foto de tot això? Però, realment, eixe és el record que ens endurem cap a casa i que, tot i que no recordarem quina era l’estàtua que hi ha al centre d’un mausoleu qualsevol, si que recordarem que se’ns van posar els pèls de punta escoltant una història que no enteníem a la plaça de Djemà-el-Fna o que els xiquets de Thamel no ens demanaven diners mentre volàvem, junts, milotxes a la vora del riu. Perquè el protagonista del conte era el narrador i no l’escoltant. Perquè el protagonista del vol era la milotxa i el seu conductor i no l’objectiu de la càmera. Però, això sí, el protagonista d’esta lectura és el lector i el missatge és la reflexió sobre allò que percebem i que no eduquem com cal, o siga, lliurement i sense jutjar-ho.

Bon viatge!

Salvador Sendra Perelló

Cinema d’efectes especials.

Cada vegada se’m fa més difícil trobar una pel·lícula recent que m’òmpliga. Trobar històries ben lligades que conten alguna cosa, fora dels esquemes de producció industrial. Òbviament alguna se’n troba, però cal buscar fora de les produccions comercials. I és que el cinema també compleix amb una funció ideològica, allò que Althusser anomenava “l’aparell ideològic de l’Estat” encara fora amb mitjans privats, o mitjançant amb el que Adorno anomena “el missatge ocult”.

Des dels anys ’80 la indústria cinematogràfica va començar a produir un tipus de cinema adreçat als adolescents, i ahí ens hem quedat. Pel·lícules que semblen tenir un guió estandarditzat, amb petites variacions i molts efectes especials. Pel·lícules amb un missatge ocult o explicit molt senzill, que no tenen cap interés més per justificar l’actual statu quo socioeconòmic, sense cap mena de crítica o ni de plantejament alternatiu.

Aquestes pel·lícules no són més que una successió de fets al límit, de situacions que fan posar en tensió a l’espectador contínuament. Tal com passa als best sellers, que són novel·les amb moltes trames obertes per mantenir un interés dramàtic però sense cap contingut. Els esquemes dels personatges són simples, el bo és bo, el llest és llest, el dolent és dolent. No tenen vida interior, no tenen dilemes morals, no tenen conflictes interés, són emocionalment plans. I a més a més, estan tallats per l’American Way of Life.

Hui en dia els espectadors, no sols adolescents, no esperen més d’una pel·lícula que els efectes especials. És més, una pel·lícula no és pel·lícula sinó està carregada d’efectes especials, convertint-la en un espectacle de pirotècnica sense foc. No importa ja tant els guions, ni els diàlegs, ni la fotografia, tot passa a un plànol secundari front als efectes especials. Aquests ja no estan al servei d'una història passen a ser la història. Si hom veu, per exemple, la saga Star Wars, la primera trilogia era infinitament més rica que la segona, i la tercera probablement serà infinitament pitjor que la segona. Tot açò no té altre objectiu que crear un tipus d’espectador buit.

És cert que algunes pel·lícules sí que tenen un contingut més profund, però dubte molt que la majoria del públic arribe a entendre’l. És més, els grans mass media ja s’encarreguen de posar l’accent en els mitjans tecnològics com una fita de gran cinema en compte de posar-lo amb el missatge, això ho podem veure amb pel·lícules com Matrix o com In Time.

De Matrix tot en l’imaginari col·lectiu ha quedat les escenes on els efectes especials fan que Neo esquive bales, però ningú recorda el diàleg entre Neo i Morpheus, i molt menys se’ls ha passat pel cap pensar que això és una metàfora i que en realitat els esclaus som nosaltres, els espectadors, que Matrix és la cultura capitalista que ens imposa un model de societat que sentim perjudicial però no entenem per què i que la decisió de prendre les pastilles (blava o roja) és la decisió de voler ser conscients d’aquest sistema i trencar amb ell.

De In Time, malgrat ser una pel·lícula que respon a patrons de cinema comercial, amb guió esquematitzat, una història que mescla Bonnie and Clyde amb Robin Hood, molts efectes especials, molts fets al límit que tracten de mantenir en constant tensió a l’espectador, etc., té un missatge ocult: els diners són temps de la teua vida, i barates vida per diners, l’acumulació de temps de vida per uns provoca la mort dels altres que viuen sempre al límit.

Però aquestes pel·lícules són una excepció i, a més a més, a les dues següents de la trilogia de Matrix, el missatge acaba desapareguent. Per tant, al final tenim que els efectes especials o són una excusa per fer pel·lícules sense cap missatge o per diluir el missatge.

Oskar "Rabosa"