“Al gos flac no li falten puces”: dita popular a la qual, com en tantes
altres, poques objeccions se li poden posar.
Fa uns quants mesos, en una entrada al blog, em vaig aventurar a fer un
pronòstic sobre la guerra d’Ucraïna i, de moment, ho he encertat tot. Realment,
no estic intentant fer creure que el meu punt de vista és especial, ni que veig
allò que ningú veu, ni que la meua visió geoestratègica supera la de qualsevol
assessor o periodista especialitzat, sinó que fa gràcia que les coses siguen
tan simples i tan previsibles.
Ara, si canviem de lloc, podem vore i escoltar, fins i tot llegir si encara
feu servir esta tècnica ancestral, que hi ha avalots i alçaments a Iran perquè
una xica va morir en una comissaria. Diuen que tot això va passar perquè la van
arrestar a causa “del mal ús que hi feia del vel”: sembla que el tenia mal
col·locat i se li veia el cabell. Tota una provocació per als guardians i les
guardianes de la integritat moral de l’estat islàmic!
Rússia té problemes a Ucraïna i s’hi està arreplegant en els indrets més
consolidats. Ara, a més, proposarà una participació ciutadana per decidir la definició
de cada territori pres i la seua possible adhesió a la mare pàtria. Necessita
soldats i armes... L’exercit ucraïnés està fort, ben entrenat i armat... No cal
que diga qui està al darrere. La premsa entén que hi ha una defallida russa en
la zona que complicarà la seua iniciativa.
Iran és l’aliada de Rússia en tot això de la confederació asiàtica que ha
de crear un bloc d’estats que servisquen de contrapés a les aliances
occidentals, però ara té problemes i Rússia no està en un moment òptim per
poder ajudar-la, com ja ha passat altres voltes. Quina casualitat, que ara hi
haja mobilitzacions a l’Iran, o que hi haja hagut enfrontaments a Nagorno
Karabaj... Supose que per la mateixa casualitat, a Síria, Baixar al Àssad deu
començar a preocupar-se. Qui sap?
Lima és una ciutat realment curiosa. Si mires
els voltants, està ubicada en un desert on és ben difícil que
ploga. L’absència d’aigua de pluja es suplix amb la d’un
parell de rius que la travessen i amb una boira persistent que la
cobrix quasi sempre. És tan difícil vore el sol com vore ploure...
Però, a poqueta nit, ja comences a percebre la humitat que es
transforma en banyat a les primeres hores de llum i t’has d’abrigar
o protegir.
En tornar a casa, he escoltat les conclusions
d’un estudi que apuntaven la disparitat en el progrés escolar:
deien que els infants de les famílies amb més poder adquisitiu i
més cultura aconseguien millors resultats en els estudis. Esta és
una conclusió que ja pressentíem... Però, què és en realitat
això que diu? Doncs, fàcil: que això de l’ascensor social no se
sol donar, si atenem les estadístiques i el lligam entre cultura i
poder adquisitiu.
Estudiar per convertir-se en una persona de
profit servix per emparar un discurs pobre i erràtic. Si vols que la
canalla estudie, allò que has de fer és estudiar tu també, perquè
imiten el teu comportament, el teu esforç i que aprecien el resultat
de tot això. D’altra banda, els resultats seran majoritàriament
contraris als desitjats. Ara bé, el resultat de l’esforç dista
molt de ser l’enyorat ascens social i s’aproxima més a situar
estes personetes en un escaló superior del proletariat de sempre;
però en el proletariat.
Quan ixes a passejar per Miraflores, però
t’allunyes del centre del districte, hi ha comerços que ocupen més
superfície que els cèntrics: supermercats, tendes de cotxes, de
mobles, etc. Enmig, el preu per metre quadrat és massa alt per poder
ubicar expositors i prestatgeries. Quan cau la nit, s’il·luminen
els expositors i m’adone que hi ha uns cartons que cobrixen els
escalons de l’escaparate d’una tenda de mobles d’oficina. En
tronar del passeig, m’adone que hi ha un xiquet assegut-hi fent els
deures de l’escola.
Si et consideres una persona
sensible, més val que abandones la lectura: avise!
Un dia estava assegut al bar, al
poble, mentre esperava una senyora amb qui solia prendre café els
dies d’entre setmana. El mostrador tenia forma corba i,
relativament prop de mi hi havia un parell de xiques que parlaven
d’una tercera. Parlaven en castellà, tot i que es percebia que no
era la seua llengua materna. No obstant això, les entenia a la
perfecció, però en cap moment vaig intervindre en la conversa ni
vaig compartir res més que una salutació.
Una deia a l’altra que eixa
tercera tenia nóvio, i que li va preguntar per ell un dia que es van
ajuntar: «¿cómo es?». Tot i això, la xica del nóvio no
entrava en el fons i responia amb oracions carregades d’evasives.
Però va insistir, de nou: «¿cómo es?». I la resposta es
va fer esperar... Això contava, una a l’altra, que escoltava amb
molta atenció i fixava la mirada en els ulls de la primera, mentre
prenien café.
Jo perdia i recuperava la
conversa mentre esperava Consuelo, la meua companya de tertúlia, i
observava les xiques que, finalment, arribaren al moment de
l’esperada resposta. Després d’insistir de nou –contava una
d’elles— la novençana li va contestar ja sense escapatòria: «es
buen chico...» Quasi caic de tos! Mai no havia escoltat una
síntesi tan cruel per descriure un xic, i més encara si es tracta
del nóvio!
Recorde que vaig pensar: «la
relació durarà quatre dies»: qualsevol suporta un «buen chico»
si no està podrit de diners. I, efectivament, va durar quatre dies,
perquè resulta que jo coneixia el «buen chico» i el vaig
vore amb la nova nóvia ben poc. Ara, hui, al cap de dotze anys,
encara m’esborrone d’escoltar insults com eixe i pregue a Satanàs
que no em deixe caure en el parany de la bondat.
I que conste en
l'escrit que sempre he estat una persona contraria a l'afirmació anterior
perquè he cregut que aquella persona cosmopolita és la que s'ha sentit superior
allà on ha anat. Ara, però, afirme que no hi ha res més fals que açò i que al
món hi calen unes bases mínimes sobre les quals construir les relacions
socials.
En la primera fase
de l'evolució cap a l'ideal de convivència que he observat estes darreres
setmanes hi ha el moment de beure el te. I d'ací a la sopa, que està a tocar…
El soroll que barreja la presa del líquid juntament amb l'aire em va sorprendre
perquè no hi estic acostumat, però, efectivament, esta era només la primera
fase! L'aire que entra, ha d'eixir…
En la segona fase
s'ha arribat a rotar enmig del dinar, o del sopar, de manera desacomplexada,
davant de nou persones més, i de les quals hi havia relació només amb quatre,
en el millor dels casos. Els europeus érem eixos que se sorprenien per un
simple rot, o dos: salut!
Però, ja en la
tercera fase, i quan creia que ja no se superava l'anterior, arribaren els
pets! Sí, sí, els pets… i no els qui canten. Les senyoretes –sí, sí, les
senyoretes– s'ho permetien tot a taula; amb naturalitat. El primer haguera
pogut ser un descuit, però la resta, ja no. I tot això representat sota el passaport
canadenc, però amb els trets asiàtics i la indubtable manca d'integració, o
allò equivalent: la vida del gheto.
“Temps nous vindran que altres coses portaran”, així
s’expressava el uelo Mariano de Murla, un home que n’havia vist de molts
colors. Havia vist a germans morir a la guerra on ell mateix va ser ferit de
bala a tres parts del cos i tenia una enramada de familiars més o menys
directes per un arc que anava de l’Alger i França a l’Argentina o els Estats
Units, que a casa o en general al carrer tots deien simplement l’Amèrica... Per
al xiquet que era jo aquella frase restava inconclusa (tot i que en aquella
època no coneguera la paraula), altres coses bones, més bones o més roïns demanava
jo? I ell ho deixava ahí...
Era un home afable i rialler però que mai s’acabava
d’expressar com si haguera interioritzat que l’esquena t’esclafiran per allò
que diràs o no ho faran per allò que callaràs. Quan caigué el campanar de Murla
i se li endugué mitja frontera de la casa deixant-la pràcticament inhabitable a
més de destrossar totalment tres altres cases més per l’altra banda causant dos
morts, es limità a dir, “ara ho arreglaran tot amb un d’eixos del tratge llarg”,
i de nou, tingué raó. Als pocs dies de la commoció arribà a Murla un bisbe i
altres alts mitrats per celebrar una missa solemne. Enterrats els morts i bufat
el vent s’instal·là de nou l’oblit per a aquell a qui la incompetència d’altres
li foté la casa i li podia haver costat la vida. El campanar de Murla tenia
clavills en zones d’un pam d’amples des de feia dècades. La catàstrofe era allò
que parafrasejant a García Márquez podem anomenar “Crónica de una muerte
anunciada”, qui se’n faria càrrec de les despeses, l’Ajuntament, l’Arquebisbat,
la Diputació, la Generalitat, l’Estat central? Tots esguardant i la casa per
granar...
Recentment, qüestió de dies a penes, he assistit impotent
des de la terrassa de ma casa de a la segona devastació d’un dels paisatges de
la meua infància, les muntanyes de Pego en flames com mai abans. Òskar Soria bé
ha posat el dit a la ferida, com Mariano, també ell creu que enviaran a uns
quants d’eixos de “tratge llarg”, tècnics urbanites en connivència amb
politicastres tot també urbanites pere impulsar plans de reconstrucció i
revigorització del territori i altres. Imaginem un ferrer fent de metge o
viceversa? Clarament no, tot i així ara vindran urbanites a arreglar el món
rural que ells mateixos porten dècades ajudant a rematar.
A la nostra terra s'ha apagat el foc i mentre cremava ens hem trobat amb el silenci d'alguns i el postureig fotogràfic d'altres. Una vegada apagat ens venen amb els romanços de sempre. "Farem un pla integral!" "Demanarem que es considere zona catastròfica!""Donarem xxx milions en ajudes!". L'eixida fàcil i populista amb la qual es creuen que ens enganyen i, a més a més, queden bé amb la gent que viu 50 o 100 km dels nostres pobles i que ens miren com micos de fira quan venen als nostres pobles o com a figurants del parc d'atraccions en què s'han convertit el pobles d'interior i que consideren la muntanya el seu jardí.
La veritat és que, la fingida preocupació pel despoblament no és més que un meme electoral. Perquè ni volen fer res, ni pretenen revertir res, almenys res de veres. Prompte tindrem el Projecte de Llei integral de mesures contra la despoblació, i ja vos avance: no val per res. L'aprovaran, s'aplaudiran a ells mateixos, aniran per ràdios i televisions a vendre-la, la publicaran al DOGV, i ahí es quedarà en l'oblit de la xarxa. Només quan hom tinga l’ocurrència de què cal fer alguna cosa per a vendre algun #ximoanunci se'n recordaran d'ella, faran una pensada esplèndida, estil Ruta 99 i portar a moteros a fer soroll i omplir de fum els pobles, i fins la pròxima ocurrència.
En realitat, res del que s’inventen funciona perquè no entenen la gent de poble, no entenen que volem els que vivim als pobles. Es pensen que amb les seues lleis, fetes amb mirada d'urbaleta, altes dosis de compasió i superioritat ètica, vindrà urbanites a viure. Que potser vinga algun, però de cada cent, un s'adapta. Perque ve i no entén la nostra forma de viure, la nostra forma de pensar, la nostra forma d'entendre el món i si la coneix, no li agrada. Els que podrien tornar són els que se n'han anat, però les dificultats per tornar i fer vida al poble són massa grans, o tenen parelles i fills que no ens entenen o n’adapten tampoc.
Quins plans integrals volen fer si no saben qui som, què volem i com pensem? Quins plans volen fer si no ens pregunten? Quins plans volen fer si s'han carregat les formes de vida nostres? Que l'agricultura i la ramaderia no renten, no és destí fatal. És fruit de decisions polítiques i amb decisions polítiques es poden canviar. Però clar, és més important fer polítiques per Juan Roig, Carrefour, MasyMas, etcètera, o permetre i fomentar megagranges que omplin de purins i fems contaminants la terra, que treballar per als xicotets ramaders, pels llauradors, pels carnissers o pels que tenen tendes d'alimentació i fruiteries. I no ens enganyem, en la majoria dels nostres pobles quasi ningú pot viure d’eixes activitats exclusivament, com a molt són complementàries, però si renten bé (com als anys ’80 quan en una campaña de cierres entraven a la cooperativa de Campell més de 40.000.000 de pessetes, o en dues anyades d’ametles et podies comprar un cotxe) la gent treballaria el bancals o tindria un punta de cabres o d’ovelles. Si hui en dia entraren a Laguar 3 milions d’euros en la temporada de cireres estarien tots els bancals treballats; si la ametla es pagara en proporció al que es pagava als anys ’80, els TRAGSA hagueren eixit a escopetades si n’arranquen un d'ametler per la xylella.
Llig amb molta sorpresa que els socialistes de la Marina Alta volen un pla estil Vega Renhace, el pla per a després de la DANA al Baix Segura. Saben realment que ha suposat? Saben de què parlen? Què ha canviat eixe pla? Doncs, ha suposat que no ha canviat res. El Baix Segura, definit per Néstor Novell com la comarca on impera l'economia canalla (per la corrupció, la màfia, etc., on tot el món mulla de tot això), encara és la comarca més pobra del País Valencià, segueix l'especulació immobiliària sense gens de respecte per zones amb valor ambientals (Cala Mosca), es segueixen protegint els interessos dels especuladors, etc. L'única cosa que podia posar un poc trellat dins de les seues possibilitats, era el PAT del Baix Segura, però davant de l'oposició del PP, dels alcaldes que estan al dictat dels empresaris, i hi ha qui al Consell -no cal dir de quin partit- no vol continuar tramitant-lo perquè "és massa polèmic”. Ara bé, en altres temes polèmics com la CV-60, a major glòria dels florentinos-de-la-vida, sí hi ha la ferma decissió de portar-los endavant.
Una de les coses que quasi ningú entén és que el territori és un sistema complex. Un sistema complex que definit per tres factors: a) la gran quantitat d'informació continguda o el nombre de components; b) l'alta interconnectivitat de les parts i la informació; c) els efectes no lineals, amb nombrosos punts d'inflexió, sent una característica clau del sistema complex perquè implica que un canvi en qualsevol dels components pot portar a un sorprenent i desproporcionat efecte en qualsevol altra part. No es pot actuar sobre un component sense que afecte els altres, i els humans estem actuant sobre nombrosos elements del territori, amb efectes que no sabem, no volem saber i, a més a més, fins i tot, si arribarem a saber-los, no podríem controlar totalment.
Vindre ara amb romanços, dels quals estem ja farts, d'ajudes, de "plans integrals" i d'hòsties en vinagre, perquè tot torne a ser com abans del foc, és vendre fum de canyot. I el pitjor, és que no tenen ni puta idea, ni volen escoltar. Volen vots de votants que ni estan als nostres pobles ni els importem una merda, més enllà de ser els seus micos de fira en el seu jardí de parc temàtic els cap setmana.
Per canviar alguna cosa, caldria començar per a canviar tot el que estem fent mal, no sols als pobles afectats, sinó també a tot el territori donada la interconnectivitat i la interdependència dels components del territori. Els seus "plans integrals" no poden integrar una merda i com a molt voldran omplir els nostres termes de parcs eòlics i plaques solars. Com al Baix Segura, només serviran per a mantenir el negoci dels de sempre.
Hegel en les Lliçons sobre la Filosofia de la
Història Universal, explica que estem en l'època germànica de les fases de la
història que ell considera. Era d'esperar que aquesta fase tinguera també un
domini polític dels pobles germànics. No és menys cert que des de Luter la
transformació de la consciència dels Europeus ha sigut radical i la component
germànica ha sigut la fonamental. Si bé el domini polític ha estat dels pobles
germànics també, aquest ha estat exercit pels pobles anglosaxons, britànics i
nord-americans, fonamentalment.
En el moment de formació de l'Imperi britànic, els
pobles germànics continentals estaven dividits en multitud d'estats,
ciutat-estats, ducats amb total autonomia, etc. Tot i que encara nominalment
existia el Sacre Imperi Romà Germànic, des de la Reforma protestant havia
entrat en crisi, amb la pau de Westfàlia el poder de l'emperador era poc més
que nominal i va quedar dividit en una miríada d'estats resultants.
Alemanya no existia fins al s. XIX. Va ser Von Bismark
qui la va crear, amb un procés que es coneix com la unificació d'Alemanya i que
acabà l'any 1871. Aquest procés es culmina amb una guerra, la francoprussiana,
que serveix a Bismark per a acabar el procés i consolidar a Alemanya com una
potència de primer nivell al destrossar a França, que aleshores era el segon
imperi mundial i aspirava a eixamplar el seu poder acabant amb un possible
rival com eren els alemanys.
Alemanya, per tant, es va vindre al món amb l'ambició
de ser un imperi i de desbancar a les potències rivals. Després d'això, de
nàixer formalment derrotant al segon imperi del món, naix una potència
econòmica i militar que donarà molts maldecaps a les potències rivals. Per consolidar i enfortir la seua possició, poc
després pacta la Triple Aliança, amb Itàlia i Àustria, que arribaran junts a la
Primera Guerra Mundial.
Alemanya començarà dues guerres mundials, la primera
per marcar terreny enfront de les dues potències que la podien amenaçar -França
i Rússia-; la segona sota els nazis, i no podem obviar-ho, a conseqüència de
les imposicions del Tractat de Versalles de 1919 que portarà a la roïna
econòmica al poble alemany. Per tant, Alemanya naix amb una clara vocació de
ser un imperi, de dominar Europa, de ser un dels principals actors al món com a
potència econòmica i militar. I ho posarà de manifesta en poc temps, ja que en
menys setanta anys, derrotarà tres vegades a França, i dues d'elles seran uns
saraus que faran tremolar el món i marcaran la Història.
Després de la Segona Guerra Mundial, se la reparteixen
les dues potències emergides, encara que nominalment són els quatre estats guanyadors, en relitat Regne Unit i França són comparses dels EUA. En un primer moment hi ha un protectorat a Berlín
i l'altre a Viena on s'estableixen quatre zones cada una tutelada per un dels
països guanyadors, EUA, RU, França i URSS. Això és repeteix a tota alemanya. D'ahí emergiran dos estats: a
la part oest, la República Democràtica d'Alemanya amb govern comunista i sota
domini de l'URSS; i, a l'est, la República Federal d'Alemanya, sota tutela
americana.
La RDA no tindrà gran pes ja en l'escena
internacional, ja que la seua política és dictada per l'URSS, dins del bloc
comunista amb el Pacte de Varsòvia i el COMECON. Mentre que la RFA tindrà més
autonomia, però serà emasculada. Els EUA prepararan un pla per a
Europa. Acabada la guerra, les dues potències que han combatut i vençut el
feixisme/nazisme, ara recelen l'una de l'altra, i es tornen antagonistes. EUA
tem que l'URSS s'estenga i necessita assegurar la seua àrea d'influència i
assegurar que l'URSS no avançar cap a l'oest. Alemanya és la frontera.
El pla dels EUA per a Europa passen per: - ajuda
econòmica per a la reconstrucció, el conegut com a Pla Marshall, que tants
beneficis aportarà als EUA (podeu llegir El Minotaure Global de Varufakis); -
la creació d'una Europa unida per evitar més conflictes a causa dels recursos i
competència entre estats així com la integració d'un mercat, no debades la
primera organització va ser la del carbó i l'acer, i el resultat final és
l'actual Unió Europea, tot i que els EUA volien crear un estat federal des d'un
principi (d'açò en vaig parlar a aquest post); - calia desarmar Alemanya, però
calia defensar-la, aleshores era necessària una aliança militar on participaren
els països que tingueren ports a Europa, i així es va fundar l'OTAN. Totes les
tres coses, tal vegada amb menys intensitat i no de la forma que va planejada
en principi, varen acabar tirant endavant.
Alemanya i la seua gran capacitat industrial van
acabar ressorgint econòmicament. L'establiment d'un mercat únic, la moneda
única, un banc central a la seua mesura, etc., van ajudar-la definitivament.
Cert que no tenen un exèrcit potent que acompanye amb aventures de saqueig
militar la seua economia, com si han tingut els americans, però tenien els
paraigües de l'OTAN i el suport dels EUA en qüestions estratègiques. La qüestió més interessant en política exterior és a Ostpolitik, la política cap a l'Est, per mirar de tenir unes relacions més amables amb els països comunistes. La portarà endavant Willy Brandt, un socialdemòcrata que ha quedat demostrat que estava al servei de la CIA, i va jugar un paper important en l'abandament del marxisme per el P$x€.
Amb la caiguda del Mur de Berlin es van reunificar les
dues alemanyes, la RFA i RDA. El procés no va ser fàcil, els alemanys de l'est
no estan massa contents, hi ha diferències entre un i altra alemanya que encara
perduren. No obstant això, el procés ha sigut relativament un èxit. Hi havia
cert a una Alemanya reunificada. Pors ancestrals. I l'oblit de què Alemanya
està emasculada.
No ha pintat fava Alemanya en l'escena internacional,
el seu paper ha sigut el d'una potència regional econòmica, res més. S'ha
(l'han, seria més correcte) mantingut allunyada dels conflictes, de les
resolucions, del camp on es jugava de veritat el rumb de la història. No és
potència nuclear, no és membre permanent del Consell de Seguretat de l'ONU,
etc. El seu únic paper important ha estat durant la crisi del deute del
2010-2012, actuant amb duresa contra els PIGS, especialment contra Grècia. Amb
Grècia va actuar amb una crueltat extrema, no els hi calien bombes per a ser
cruels. Quan els seus bancs se n'aprofitaven dels corruptes grecs ells
callaven. A l'hora d'assumir les pèrdues per les males inversions, van tornar a
saquejar Grècia de nou, ara amb tot l'aparell de l'estat alemany i la seua
posició de domini dins les institucions europees.
He deixat pel final allò que ha sigut el més destacat,
i molt lligat al qual està passant a Ucraïna. En tots aquests, Alemanya només
se n'ha eixit del guió marcat pels EUA en una ocasió: el Nord Stream.
Gerhard Schröder va ser canceller alemany des del 1998
fins al 2005 que va deixar lloc a Merkel. Poc després va anar a treballar per
les empreses energètiques russes, Gazprom i Rosneft. Uns anys més tard, comença
el projecte Nord Stream 1. El Nord Stream és un gasoducte que connecta
directament Rússia amb Alemanya, va per davall del Mar del Nord i, per tant, no
passa per cap altre territori d'altre estat. Això si més no, és evident que és
bo per Alemanya, ja que t'evites els riscos associats a haver de passar pel
territori d'altres països que poden ser menys estables. Per al 2021 s'acabava
ja el Nord Stream 2, que donaria tot el gas que necessite Alemanya de Rússia
sense haver de passar per cap altre país. En tot açò, és evident que Gerhard
Schröder ha tingut molt a veure.
Aquest projecte va ser molt contesta pels EUA. El
president Donald Trump ja va imposar sancions a les empreses que treballen en
la seua construcció el 2019 (vid. aquesta notícia), les raons adduïdes eren que el Nord Stream 2 suposava
una amenaça per a Europa (?). Hom no pot deixar de preguntar-se quin tipus
d'amenaça suposa això. El que està clar que tant l'administració Biden com
l'administració Trump ho consideren una amenaça de primer ordre. Jo no
aconseguisc veure quina és l'amenaça.
És una qüestió difícil d'entendre. Per què hauria de
ser un problema pels EUA que hi haja un acord comercial entre Alemanya i
Rússia? Per què el Nord Stream és una qüestió de seguretat per Europa o els
EUA? Quina és la causa de la preocupació? Per què hi ha tants articles -en
revistes com Foreign Policy o Foreing Affairs, per citar dues de les revistes
més prestigioses en assumptes internacionals- que en parlen del tema?
La qüestió és que tots dos partits, Demòcrates i
Republicans, estan molt en contra del Nord Stream i ho consideren una qüestió
cabdal pels interessos dels EUA. L'única cosa que he trobat i que fa sentit és
l'explicació de George Friedman, un analista sobre temes de geopolítica, que
diu que una aliança germana-russa, seria l'amenaça més gran pels EUA. Ambdues
potències actualment es necessiten, segons Friedman: Alemanya necessitaria
matèries primeres que té Rússia i també podria deslocalitzar la seua indústria
a Rússia; en canvi, Rússia necessita alta tecnologia que li proporcionaria
Alemanya. Seria un acord win-win per a tots països, però una amenaça per als
EUA, la major en els darrers 100 anys. Cal, per tant, crear una barrera entre
ambdós estats. Aquesta barrera és l'Intermarium, al que caldria potenciar. L'Intermarium
era una proposta d'integració política dels països entre el Mar Negre i el
Bàltic (podeu veure a wikipedia sobre la proposta de l’Intermarium). L'expansió
de l'OTAN cap a l'est ha donat resposta. Creant eixa barrera -Si podeu veieu l’anterior
vídeo, es fa referència a aquesta situació al minut '53 i a la resposta a la darrera pregunta-.
En roig l'Intermarium que proposa George Friedman.
En groc com quedaria després l'entrada de Finlàndia i Suècia l'OTAN.
Si tot açò és així, si Alemanya estratègicament li
interessa una aliança amb Rússia; si el Nord Stream és vital per a ells, si les
matèries primeres de Rússia són molt necessàries per a la indústria alemanya.
Aleshores què ha fet Alemanya per defensar els seus interessos? En el conflicte
de 2014 a Ucraïna, amb el cop d'estat instigat per els EUA, Alemanya intentava
mediar. Merkel va ser la gran mediadora dels Acords de Minsk -que Ucraïna ha
incomplert sistemàticament, mentre rebia entrenament militar i armes dels EUA-.
Amb el darrer conflicte i la invasió d'Ucraïna per Rússia, Scholz ha triat ser
un fidel als EUA. Una política de seguidisme, fins i tot, a costa de la seua
indústria i del poble. Jo crec que Alemanya actualment no té cap pla, més que
resistir confiant que la guerra a Ucraïna acabe prompte i que puguen tornar a
normalitzar-se les relacions amb Rússia, cosa que no passarà perquè res tornarà
a ser el mateix i, a més a més, EUA no ho permetria.
Alemanya ha pagat el preu de no tenir una posició
forta al món, més enllà de política econòmica a la Unió Europea. La manca d'un exèrcit potent impedeix a Alemanya tenir una veu pròpia en el contexte mundial, ja que sense exèrcit que garantitze els seus interessos no pot materialitzar la defensa dels mateixos fora d'allò que controla, que només és el BCE i la política econòmica de la UE. Els EUA, quan va acabar la Segona Guerra
Mundial, van emascular Alemanya. Un estat que va nàixer amb una forta vocació imperial, amb una forta vocació de marcar la seua política internacional, ha quedat diluit en el no-res, en la irrellevància més abasoluta. A dia de hui són els alemanys són incapaços de defensar els seus interessos. Són un gatet capat dels EUA.
