Maleïts altres.

Fa molts anys, tants que ja ni recorde exactament quin any ni a quin aeroport, matant el temps, vaig trobar al sempre interessant The Economist, una brillant publicació londinenca no únicament basada en economia com el seu títol suggereix, un sorprenent article que estudiava les reaccions dels soldats australians front a la mort. Dit això, caldrà especificar, la mort sí, però l’aliena no la pròpia.

Un estudi d’una jove investigadora australiana, basat en testimonis reals de soldats de la Segona Guerra Mundial, demostrava que certament tots lamentaven matar, haver tingut que matar, però el percentatge era significativament més alt en aquells destinats a Europa. En principi els soldats australians, tant van combatre a les platges de Normandia com a les selves de Borneo, i en tots dos casos disparant contra sers humans. ¿Què podria doncs causar que lamentaren més matar els que havien combatut a França o Itàlia que els que ho havien fet al sud-est asiàtic? Gratant gratant, la conclusió era sorprenent, humans, tots, sí, però no considerats com a tals...

Els que havien combatut a Europa es trobaven en ocasions forçats a disparar (per no ser disparats) contra gent que per color de cabells o ulls, trets facials o altres, bé podien ser el seu germà o cosí, el seu veí o amiguet de la infància. Val a dir, s’assemblaven, sentien disparar contra algú com ells, mentre que els que havien combatut al continent asiàtic, no proclamaven en cap cas una “animalitat” asiàtica front a una humanitat europea, però no es veien reflectits en aquella altra gent que no se’ls hi semblava, i això predisposava a que el tret eixira més fàcil i el remordiment vingués més difícil...

Un altre estudi, de Foreign Policy este, Tuez-le s’il vous plaît!, relatiu a l’exemplar de l’agost/setembre, m’ha tornat a desvetllar el record d’aquell vell article sobre la –relativa- acceptabilitat d’occir algú, sempre i quan no se’t semble. Un estudi de diferents universitats espanyoles a més de les de Connecticut i Chicago als Estats Units d’Amèrica, ha presentat a ciutadans espanyols, nordamericans, francesos, coreans i israelians, preguntes amb punyents dilemes morals com ara si per salvar a més gent d’un cotxe incontrolat que s’encamina vers un banc on seuen dones i xiquets es podria, per exemple, estibar a una única persona que parara el camí del vehicle homicida.  Obviarem mencionar que per a cada país hi ha gent suposadament “sacrificable”, de manera que per no entrar en casuística i enumeració, que es figure cada u allò (o algú) que millor li vinga al cap...

La sorprenent clau de volta de la qüestió en este estudi no és el que en cada població, en cada nació, hi ha col•lectius demonitzats. Allò sorprenent en l’estudi, és el fet que alguns dels països de l’estudi són bilingües i que les respostes d’una mateixa persona diferien si se li preguntava en una o altra de les llengües que coneixia! Com en el cas dels soldats australians que lamentaven més disparar a aquells que se’ls-hi assemblaven, ací, els enquestats, si se’ls-hi preguntava en la seua llengua materna trobaven en una proporció de més del doble que no era possible sacrificar a algú pel bé dels altres simplement perquè sí, mentre que si la mateixa pregunta era formulada en una altra llengua diferent a la seua materna, la persona en qüestió, sí passava a ser “sacrificable”. No es tractava doncs d’un aspecte únicament mecànic intern de coneixença o desconeixença d’alguna de les dues llengües en què eren qüestionats, car la persona comprenia ambdues de manera activa i passiva. Allò que l’estudi sembla apuntar, és que les coses es veuen diferent, amb major distanciament, si tamisades pel filtre aparentment neutre (però positiu) de la nostra llengua materna, o  pel contrari, amb fredor (i negativitat), si ho són en un altra llengua, per molt que es conega esta.

La qüestió retrotrau doncs a una fase de la llengua interna, subjacent, inconscient, i potencialment assassina, per si a algú se li oblidava... 

Lluís Alemany Giner

Brasov a dos de desembre del 2014