Ulisses: el mite grec actual.

Acabe de llegir un article titulat “Ulises, el más moderno de los héroes griegos” de Carlos García Gual. En ell posa de manifest que el mite d’Ulisses és el que més influent a la literatura moderna. Així ho demostra repassant un bon grapat d’obres, algunes publicades en la nostra llengua, que tenen el seu fonament amb l’Odissea. Ara bé, ell constata eixe fet però no en dona una explicació. Així que com sóc agosarat, per això escric, tractem de buscar-ne alguna, encara que ja hi haurà obres que ho hagen fet, amb seguretat amb més encert.

L’Ulisses és un heroi que en l'antiguitat, malgrat que tenir un obra que porta el seu nom, podríem dir que era secundari en l'imaginari col·lectiu. Almenys no té ciutats fundades sobre el seu mite, ni té jocs en el seu honor com Hèracles (Hèrcules), no inspira fer grans conquestes com Aquil·les (va inspirar a Alexandre el Gran), etc. No era el més fort, no era el guerrer més gran, ni el més ràpid, ni el més bell, en canvi era intel·ligent i astut. Basava el seu èxit en buscar solucions imaginatives als problemes que sorgien en cada moment. El cavall de Troia, va eixir de la seua ment. En les societats guerreres les gestes d'Ulisses no tenien atractiu, en canvi les de Teseu, Perseu i, per damunt de tots, Hèracles i Aquil·les, sí les tenien.

A parer meu ahí troben la clau del perquè Ulisses és l’heroi grec més modern, com el defineix García Gual. La nostra societat no és una societat militar, ni militaritzada, més aviat és una societat comercial (altament industrialitzada i tecnificada) i la societat anterior era una societat on els referents eren descobridors, viatgers, des del s. XVI fins ara en l'actualitat hem descobert i “conquerit” tots els racons del món, fins i tot els més inhòspits. Des del viatge de Cristòfor Colom fins Neil Armstrong i la seua petjada a la Lluna, passant per Cook, Livingston, la conquesta de l’Oest nord-americà, o les carreres d’Admunsen i Scott -per arribar primer al Pol Sud-, o els debats sobre Mallory i Hillary –qui va arribar primer a l’Everest?-. Els herois moderns són exploradors i descobridors, no són militars conqueridors.

En canvi els herois guerrers han quedat a un segon nivell. Si tots recordem els grans generals dels darrers temps, que plantejaven estratègies des de centres de comandament sense xafar el camp de batalla, però no són herois populars: ni Napoleó, ni Patton, ni Rommel, ni McArthur… Com podeu veure gairebé tots els que en venen a la memòria en aquests moments són de la 2a Guerra Mundial. Però això passa també perquè les guerres ja no generen herois individuals, no hi val el valor, la destresa o la força. Hui en dia més que mai allò que va dir Hobbes, de l’home més feble mata el més fort, es fa més palés que mai, però a més a més ho fa amb només prémer un botó i això no té molt d’heroic. La mística i l’èpica d’assolir el triomf en el camp de batalla ha desaparegut per sempre més. Encara que s’haja intentat alçar als altars d’herois franctiradors com Vasili Grigórievich Záitsev, crec que no han calat, perquè de segur que la majoria de vosaltres ni havíeu sentit parlar d’ell.

El mite d’Ulisses encaixa millor amb l’esperit d’aquests temps, més comercials que militars, i a més tenim Schumpeter que en economia va veure l’emprenedor en el capitalisme primer com un aventurer, un descobridor, en aquest cas de productes i mercats. També en la literatura romàntica, i els llibres d’aventures, de viatges, de descobriments, incloent-hi els descobriments científics. Menville, Jules Verne, Conrad, Jack London, tota la ciència-ficció… Hi ha una sublimació de l’aventurer més que del guerrer. I gairebé podríem afirmar que això, en literatura, es remunta al Cavaller medieval, que ja era més un aventurer que un guerrer pròpiament dit.

Però a més a més, el que el fa actual, també, més enllà que encaixa millor en una societat més comercial que guerrera, és el fet del seu viatge, contat a l’Odissea, és una metàfora de la vida humana. El viatge cap a Ítaca passa per tota mena de vicissituds, es troba amb tota mena obstacles que han de ser superats. A vegades naveguen amb tot en calma, i de sobte han de travessar per un estret dominat per les sirenes, altres vegades els Déus els desviaran del camí dret cap a casa. Serà posat a prova, amb encanteris i seduccions, visitarà als companys morts a Troia a l'Hades… I tot això, ho supera Ulisses amb més enginy que força, amb més intel·ligència que armes.

Durant la nostra vida, també som posats a prova, busquem sempre una estabilitat que mai troben, els revessos de la vida solen ser la norma habitual, els canvis bruscs, les temptacions, i el nostre objectiu es arribar a Ítaca, a la tranquil·litat, al respòs, la recerca de la felicitat permanent. I malgrat això, com en el poema de Kavafis, “Quan surts per fer el teu viatge cap Ítaca,/ has de pregar que el camí sigui llarg,/ ple d’aventures, ple de coneixences.” Per això quan assolim un objectiu, un imprevist ens va retrocedir i hem de tornar a començar, i si no és un imprevist, és que ens adonem que encara no som a la nostra Ítaca. En aquest viatge les adversitats formen part essencial de l’aprenentatge, de l’experiència, de la vida. La vida també té patiment, dolor, angunies que han de ser superades. Perquè en els atzars de la vida resideix l’essència de la mateixa vida tant com en els plaers i goig de viure. La metàfora de la vida com viatge, es fa explícita amb el viatge cap a casa d’Ulisses. A la nostra Ítaca arribem a la vellesa, llavors comprenem que suposa Ítaca, com també diu Kavafis: “Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,/ ja hauràs pogut comprendre què volen dir Ítaques.” Aleshores podem entendre que ha significat viure.

La metàfora de la vida com a viatge és (o, potser, no n’estic segur) universal. Tant valia pels grecs com val per nosaltres actualment. El que fa més actual el mite és que a la nostra cultura hi ha una preferència per l’aventurer abans que pel guerrer. A Grècia, on tot ciutadà era guerrer, gairebé no es distingia l’aventurer del guerrer. A Grècia els herois preferits eren Hèracles i Aquil·les, en el nostre temps preferim a Ulisses. 

Oskar “Rabosa”