La bellesa silenciada: orgasme femení.

Vinc de fer un passeig nocturn. Estava assegut al sofà mirant la televisió i avorrit de tanta porqueria, de sobte m’he adonat que estava llampant. Sempre m’ha agradat veure els llamps, els llampecs que ratllen el cel amb ratlles irregulars, tan irregulars com les que faig jo quan dibuixe una recta. Així m’he decidit a eixir i caminar una estoneta. Li he preguntat a la Tina si volia vindre, i ella movent el rabet s’ha eixit disparada cap a la porta. Xino xano, a poc a poc ens hem adreçat cap al camí dels Olbis. Només ens hem allunyat un poc del poble, una explosió d’olors han omplert els meus nassos i pulmons. Olor d’herbes mullades, de terra, mullada també, i per sobre de tots, una que m’ha semblat d’ametlla i fusta d’ametller, per suposat tot mullat.

Hem seguit caminant mentre els meus sentits s’adaptaven a les aromes de la terra. La nit estava un poc estranya, en passar de la Font dels Olbis, les percepcions ja no eren tan tranquil·les, eren més aviat agitades. Des de més enllà del Pla i cap allà al Collao es sentien gossos lladrar molt escarotats. Després es sentien sorolls per totes bandes, la nit es presta a correries, caceres i carreres d’animals que es busquen la vida per seguir un dia més vius. Escoltant els sorolls, tractant de saber si eren gossos, raboses o porcs senglars, allò que es mou a la foscor, i pendent de la Tina perquè no vaja a fer la festa a cap animal i em torne oberta en canal, he anat pujant fins al Pla. De sobte al arribar al camí que va a les Mallaes una pudor d'animal mort ha empestat tot. I des d’un bancal, un animal -no sé si gos, rabosa o senglar- roncava cap a la Tina i cap a mi. No és que m’hi haja espantat massa, encara que sobresalt si n’he tingut, i com de sobte la Tina s’ha tirat cap a dins d'unes coes, he pensat que era millor fer mitja volta, pensant que l’animal que ens roncava amenaçadorament estava menjant-se les restes de l’animal en descomposició, i que la Tina era capaç d’anar a vorer si la conviden. Eixos bitxos no són molt bons amfitrions, donat que quan es tracta de sobreviure, i un mos és un dia més de vida, no s’admeten convidats a la taula.

Una vegada he fet mitja volta, ja baixant m’he oblidat dels animals que corren, cacen i roden a la nit i m’he centrat amb el paisatge. El cel ennuvolat, a rogles negres a rogles no, amb un blau-fosc-tirant-a-grisós-fosc o gris-fosc-tirant-blavós-fosc, bé com siga, el cel no era completament fosc ni la foscor uniforme. És més, pensava en eixos moments que la contaminació lumínica de la costa reflectida als núvols il·luminaven la nit com si fos una nit amb lluna. Amb la contaminació lumínica ha mort l'expressió “la nit era fosca com la gola d’un llop”. Això no obstant, els llamps seguien donat un llampec de color a la nit, alguns llamps feien eixes ratlles que tan belles em semblen. I així, he deixat divagar la meua ment sobre la bellesa. Bellesa a la música, poesia, fotografia, pintura, arts plàstiques; o belleses naturals, paisatges, les feres que corren en la foscor de la nit, com no els cos d’una dona “templa”...

De sobte, com una aparició una imatge d’una bellesa que no he llegit descrita en cap poeta, que no he sentit mai musicada, que no he vist mai fotografiada en forma artística ni reflectida a cap cuadre, ni descrita a cap llibre tal com es mereix. Una bellesa silenciada, amagada. La bellesa de la cara d’una dona quan té un orgasme. No he llegit mai una descripció poètica, ni he vist mai alabada, ni sublimada, ni fotos artístiques que recullen la cara d’una dona en el moment de l’orgasme. És clar que podeu veure vídeos porno, fotos porno, amb orgasmes fingits o reals, però no són imatges artístiques, imatges que posen l’accent a la bellesa d’eixe rostre congestionat pel plaer, amb els ulls closos, la mirada perduda o girats cap amunt; ni amb els llavis més rossos i inflats mentre les galtes i els pòmuls estan més pàl·lids, ni amb eixa llum o aura que pareix desprendre la pell en eixe moment, ni els nassos oberts per deixar entrar i sortir l’aire necessari per donar oxigen a la sang que els gemecs no aconsegueixen abastir. Una de les estampes de bellesa més pura apartada de l’art, silenciada, amagada. Una de les formes més pures de bellesa menystinguda i oblidada. Una de les formes de bellesa més pures obviada. Una de les formes de bellesa que per sort a alguns no se’ns escapa.

Tal vegada, l’oblit és perquè és una bellesa instantània, efímera, i com tot el que és efímer és perfecte, i naix i mor en eixe moment sense que puga ser recollit, guardat o emmagatzemat per a gaudir-ho després com es gaudeix d’un quadre, una foto o una cançó. Per això, aquesta nit rara vull reivindicar-la.

Ara ja és hora d’anar a dormir, i tal vegada somniar. Somniar amb la bellesa i, amb una mica de sort, somniar amb una de les formes més pures de bellesa, la cara d’una dona quan té un orgasme.

Escrit una nit de septembre de 2013 a les 2:00 de la matinada.

Oskar "Rabosa"