Vicent Baydal i la il·lusió del control històric.

Veig en el FB un article de eldiario.es titulat: Baydal, l'investigador d'Oxford que explica la corrupció valenciana mirant al passat. Qui va compartir l’article destaca la frase que el clou:

Els grans canvis socials no són mai ràpids i cal perseverança, paciència i un bon full de ruta, eixa és una de les principals lliçons de la història.

Ara analitzem la frase de Baydal:

a) “Els grans canvis socials no són mai ràpids”: cert, una tautologia que no cal ni comentar. Ara bé, d’eixa qüestió cal en primer lloc saber que s’entén canvis socials. Òbviament, els grans canvis socials són els que comporten un canvi de paradigma, un canvi en la estructura de la societat, en el mode de viure i de pensar de la societat, i és indiscutible que prenen temps.

b) “i cal perseverança, paciència i un bon full de ruta”: suposa que els canvis socials poden estar guiats, poden ser dissenyat i implementats per una persona o per un grup de persones, que treballen molt, que no tinguen pressa i que tinguen un pla ben establert amb un cronograma. És a dir, han de tenir el control dels canvis i ser constants i pacients a l’hora d’implementar el pla.

c) “eixa és una de les principals lliçons de la història.” La Història sempre ens ensenya això, diu Baydal. Però, és cert? Quina gran canvi social ha tingut eixos elements?

Senyalem breument alguns grans canvis socials que han tingut lloc al llarg de la Història per vorer si reuneixen aquests elements.

1) El primer gran canvi social en la Història, va tenir lloc fa uns 10.000 anys quan l’esser humà comença el cultiu de terres i la domesticació d’animals i a fer assentaments estables. Això passa alhora a diverses parts del món, al Creixent fèrtil, a diversos llocs de Xina i de l’Índia. En tots els llocs aquests assentaments acaben desenvolupant-se les primeres civilitzacions, naixen les ciutats-estats i després un imperi. Creu algú que aquest gran canvi social tenia un full de ruta, i va ser implementat amb perseverança i paciència? És a dir, hi havia algú que anant a recollir fruïts o de cacera va pensar: mira inventarem la domesticació d’animals i plantes, després no caldrà que ens movem del territori i així farem grups humans més grans i crearem ciutats, jo no acabaré la tasca però si faig tot açò, el meu rebesnét tindrà un imperi. Veritat que no? Doncs, d’ahí no es pot extraure cap lliçó.

2) Quan un home, probablement un rabí, va començar a predicar un judaisme ortodox i va ser crucificat per oposar-se al poder de Roma (d’altra banda no haguera estat crucificat), penseu que ell tenia un full de ruta i que pensava que la perseverança i la paciència dels seus deixebles portarien a crear una religió nova i que seria la religió l’Imperi romà? Pensava Saule de Tars que el cristianisme acabaria creant un Papat? Tenien un full de ruta de per estendre el cristianisme per tot el món? Òbviament, no.

3) Quan a l’Edat Mitjana s’inventen les patents, quan més tard el protestantisme i especialment el calvinisme descobreixen l’individu com a centre del món, quan Locke diu que el contracte social es fa per establir les relacions de propietat, quan Adam Smith escriu sobre les riqueses de les nacions, quan la Il·lustració descobreix la raó, quan Watt inventa la màquina de vapor que deixaria enrere els petits tallers donant pas a les fàbriques, quan es produeix la Revolució americana i la francesa... hi ha via un full ruta que desemboca en la societat capitalista? Òbviament, no.

Deixe eixos tres exemples, però no són els únics, i afirme –per a que ho discutim si vos ve de gust- que ningun gran canvi social, ha sigut mitjançant perseverança, paciència i un bon full de ruta, la Història mostra –que no ensenya- justament el contrari.

Em sembla que si Baydal ha aprés eixa lliçó de la Història, poc ha aprés tot i ser investigador a Oxford. Els grans canvis socials no han tingut mai un full de ruta, són lents perquè la història és lenta, per això és Història, i la perseverança i la paciència tenen el mateix a veure amb els grans canvis que la deixadesa i la impaciència. Aquesta és una frase d’eixes grandiloqüents, que et deixa bocabadat quan l’escoltes, però que si penses dos segons, t'adones que és un de tants llocs comuns i de tantes estupideses com: Cuando deseas algo, todo el Universo conspira para que realices tu deseo del Pablo Coelho.

A més a més, cau a la il·lusió del control, açò és, creure que la intervenció d'hom té influència en coses en les quals no té cap influència. La il·lusió del control la defineix molt bé Antonio Turiel al seu blog The Oil Crash, un post titulat justament així “La ilusión del control”, diu:

la fe ciega en el poder omnímodo del hombre nos lleva a creer que controlamos procesos que escapan por completo a nuestro control, e incluso a nuestra comprensión simplemente porque no queremos mirarlos con objetividad. Como sociedad, somos obsesos del control, y no nos damos cuenta de la pequeñez de la Humanidad delante de los enormes procesos que hemos desatado.

No hi ha ruta que valga. Tot full de ruta per a grans canvis socials està condemnada al fracàs. L’enginyeria social, la propaganda, etc., acumulen fracassos i els suposats èxits, no són grans canvis socials i ho són perquè tenen un substrat que no depén del control. Si no fora així, el marxisme-leninisme de l'URSS encara continuaria, també els nazis haguera triomfat. Tots ells tenien una fulla ruta, molta propaganda i enginyeria social, però el substrat on es volien construir els fonaments no depenien d’ells i no els van poder modificar.

A més de la il·lusió del control, Baydal cau en un cert historicisme, que diria Karl Popper, és a dir, es vol extreure lliçons de la història per preveure o dirigir el futur. Cosa que és totalment falsa. Nietzsche no estava en el cert quan parlava de l’etern retorn, ni Hegel quan va dir que els grans fets i personatges històrics es repetien almenys dues vegades (frase que completaria Marx amb allò de “la primera vegada com tragèdia i la segona com farsa”).

Repte a qualsevol historiador, encara que investigue a Oxford o Harvard, a què demostre que la Historia ensenya el que diu Baydal.


Òskar "Rabosa".

Varoufakis, la partida es guanya quan s'arregla!

Varoufakis ha sigut apartat de les negociacions a la UE. Sembla que Merkel li va demanar a Tsipras el cap de Varoufakis per avenir-se a negociar. Era obvi que Varoufakis resultava un personatge incòmode. Anar als consells econòmics i pintar-los la cara a la resta de ministres d’economia, amb bessonets tots ells, no era un plat de bon gust. Fa un parell de diumenges, a Salvados durant l'entrevista, es van emetre les opinions sobre Varaoufakis d’un parell de periodistes espanyols que estan de corresponsals a Bruseles, el que més en va cridar l’atenció va ser que aquests periodistes van dir que Varaufakis anava a parlar d’economia quan allí s’havia de parlar de política. És a dir, condemnar al poble grec a la misèria i les privatitzacions o venda d’allò que és públic, des de la sanitat, educació, ports o moments antics, no són decisions econòmiques sinó polítiques. Varoufakis posava en evidència les imposicions de la UE eren econòmicament i humanitàriament dolentes, i per això no el podien sofrir.

Però no sols això, Varoufakis en l'entrevista a Salvados diu un parell de coses més interessants. La primera és que l’economia no és una ciència –cosa que els lectors d’aquest blog ja sabíeu-. La segona, que els polítics estan al servei de la banca –a més sembla que això ho diu al darrer llibre d’ell que ha publicat-. Ambdues coses, i més exposades per un ministre, suposen un atac a la línia de flotació la política actual, a la que apliquen els ministres de bessonets. Això no obstant, qualsevol que vullga eixir del sistema neoliberal, ha de tenir clar aquestes dues qüestions.

Syriza es va presentar a les eleccions amb intenció de canviar la política econòmica d’Europa des de dins, negociant amb els “socis” de la UE i sense eixir de “Zona Euro o Zona Zero”. Hom, en veure els resultats de les eleccions, pot pensar que l’aliat natural de Syriza era el Partit Comista de Grècia (ΚΚΕ). Però el pacte de Syriza va ser amb un partit de dretes, Grecs Independents (ANEL), perquè coincidien en l'àmbit econòmic i amb què els canvis vindrien negociats amb la UE. El KKE defenia l'eixida de l'Euro.

Tot aquest affaire demostra que no es poden fer canvis profunds, sistèmics, des de dins, des de la política. És inútil. Des de l’esclat de la crisi el 2008, hem sentit a polítics que abans de pomposes reunions del G-20 manifestaven voler refundar el capitalisme, o voler posar control a la banca, regular millor els mercats, etc., però al final res de res. El Capital campa per on li dóna la gana. Al màxim que s’ha arribat és a veure com ex Goldman Sachs ocupen llocs clau a institucions públiques.

Varoufakis ha sigut esborrat de l’escena internacional, ¿algú dubtava que passaria? Grècia i Tsipras acabaran claudicant, genoll a terra. Perquè des de les institucions -quan acceptes el marc institucional del sistema, ho acceptes tot, i la maquinària global no accepta canvis a fons, només retocs cosmètics- no es pot canviar res.

Ara que venen les eleccions, si hom desitja un canvi a fons del sistema i vol votar, s’ha de platejar si el partit que votarà vol jugar amb les regles del sistema, perquè si juga amb les regles del sistema, serà un altre Syriza. El seu vot no valdrà per res. Al meu poble diuen: La partida [de pilota] es guanya quan s'arregla. Les regles les posen Merkel et alii en benefici de les elits econòmic-financeres, i si vols jugar ja saps el resultat (la banca sempre guanya).

Òskar “Rabosa”

UNA DE VARGAS LLOSA

«Si el mundo sigue el proceso en el que la palabra escrita es reemplazada por la imagen y lo audiovisual, se corre el riesgo de que desaparezca la libertad, la capacidad de reflexionar e imaginar y otras instituciones como la democracia»

Això és que ha dit el premi Nobel de literatura en una entrevista a El País; ara cal passar-ho pel filtre de la veritat i anar posant cada cosa al seu lloc. Anem per parts.

Primer, cal dir que el món és molt gran i generalitzar és molt perillós. A més, m’atrevisc a dir que de llibertat, si pensem només la gent que en gaudix, n’és ben poca, i tot això sense entrar a qüestionar la qualitat de la mateixa. Per esta raó, cal anar en compte a l’hora de fer servir termes d’este tipus de manera massa general, Mario, perquè pot haver algú que se senta incòmode, i amb raó.

Segon, cal entrar a tractar la relació de la imatge i la paraula sonora amb la capacitat de reflexionar i d’imaginar. Sobre la capacitat de reflexionar, et done la raó, vinga! Però, ho faig basant-me en els molts estudis que es van realitzar a la dècada dels 60 i dels 70 sobre la influència de la impremta en el desenvolupament de la ment humana; citaré La galàxia Gutenberg, de Marshall McLuhan, a manera d’exemple. Però el que és positiu per a la reflexió és negatiu per a la imaginació, Mario. I faré servir els mateixos estudis per refermar-me.

En les èpoques on hi ha hagut un major analfabetisme, la imaginació ha estat molt més desenvolupada perquè els vincles amb la racionalitat s’han perdut. La poesia, les narracions fantàstiques i la lírica han estat molt presents. Mario, llig sinó alguns reculls de Malinowky, de Levi Strauss o Marvin Harris, per exemple, i compara’ls amb algun compte d’ara i d’ací. Altra cosa és que passem el dia connectats; això no t’ho discutisc...

Finalment, has tractat el tema de la democràcia, i ací sí que has encertat perquè sense una adequada alfabetització, la cosa estarà molt més fotuda. I dic això de l’adequada alfabetització perquè, potser, els problemes actuals en siguen fruit d’un procés inadequat.

Molt bé, Mario, seguix així.

Besos

MICHEL HOUELLEBECQ ESTÀ UNA MICA DESPISTAT

Resulta interessant fer una crítica literària sense haver llegit el llibre de referència i, com no, un repte que em fa aproximar-me al pensament dels tertulians de la televisió que, sense tindre ni idea de res, parlen de tot i, a més, fan creure als telespectadors que saben el que diuen. Hui, per primera volta, em sent un Albert Rivera, o siga, un ignorant amb un discurs superficial i farcit de tòpics que li posa cara a la vida. Jo no duc trages cars: quina putada!

He estat fullejant una entrevista que li han fet a l’écrivain maudit d’este inici de segle, a França. Hi havia una foto però vaig a fer-me l’ànim de no comentar-la per a no descentrar-me del propòsit de l’escrit perquè, si entre en la vestimenta, les postures i tot això, em descentre. La cosa està en un parell de comentaris que feia este home a causa de les preguntes de l’entrevistador. Tractaven sobre els musulmans i la seua visió del món.

Per si no ho sabeu, este home ha escrit un llibre bastant polèmic sobre la possibilitat que França siga governada per un partit musulmà. Liberté, égalité, fraternité et laïcité es poden considerar els puntals de la République Française, i Houellebecq culpa de la desfeta dels pilars de l’estat a la mediocritat dels polítics. El seu llibre resulta un toc d’atenció per a qui creu que encara roda la cosa per França i proposa el cas contrari en què la democràcia fa arribar l’enemic al govern; però l’enemic dels principis de la République, no dels seus habitants.

En un dels comentaris deia que els musulmans no entraven a valorar els avanços de la ciència ni l’evolució de la natura, i tenia estos silencis com a positius. Perfecte! On ha viscut este home fins ara? No deu saber que l’escolàstica, el sistema filosòfic-religiós que dominà l’Europa cristiana al llarg de l’Edat Mitjana deia precisament el mateix. I, pot ser que no sàpiga que esta filosofia va resultar de l’adaptació de les teories aristotèliques que arribaren via musulmana, d’Averrois i d’Avicena, principalment. Però, si fa una resta, aviat s’adonarà que de tot això ja fa quasi mil anys.

Els musulmans estan tan avançats ara com fa eixos mil anys, en la teoria; els comentaris sobre la pràctica, me’ls estalvie per no generalitzar. Els seus avanços científics també es poden consultar en les diferents publicacions especialitzades que hi ha. I, que conste que no qüestione res d’estos indrets ni d’estes persones, sinó que, al contrari, qüestione la ignorància de l’escriptor de moda a França. I faré un pas més enllà i diré que si estes persones es consideren els intel·lectuals de la République i desconeixen el rerefons de les seues afirmacions, em fan reflexionar i dir que els polítics francesos són molt bons, només per comparació amb els seus pensadors, si és que esta personeta es troba considerada coma a tal. Per cert, se m’ha oblidat criticar el llibre...

Salvador Sendra Perelló

ÉS COM UN VALS

Ser neuròtic no és res estrany hui dia, sinó al contrari, la cosa estranya és no ser-ho. Sembla ser que esta normalitat social, la neurosi, és uns sistema adequat i útil per sobreviure en un món que no fa més que voltar sobre si mateix. Fixeu-vos en l’estupidesa de la realitat: voltar sobre si mateix, voltar sobre si mateix, voltar sobre si mateix... I això ens diu la física; que estem voltant i voltant sense més. Quina vida més estúpida, no?, per als escollits de Déu. I diuen que Moisés va tardar quaranta anys per arribar del d’Egipte fins a Jericó; que no estaria voltant ell també? Una cosa pareguda ens sol passar quan es fa l’hora de sopar i encara estem pel bar: que, voltant, voltant, voltant, no tenim hora per torna a casa.

Reflectida en la pintura, no hi ha ningú com Francis Bacon per descriure’ns els símptomes d’aquesta normalitat social, encara que siga a partir de les múltiples interpretacions d’un mateix tema que, per molt que t’agrade, cinquanta repeticions... El senyor Bacon ―”Cansalada Vinçada” en altre article d’este BLOG―, per tant, era una persona normal, com qualsevol altra, amb unes poques obsessions que multiplicava per cinquanta per poder arribar a la dosi diària de manies i problemes que necessita la persona més corrent per sobreviure en este món.

Jo també sóc una miqueta normal: també, també, també! Fa un temps, em vaig quedar amb la gana de vore un dibuix de Lucian Freud perquè, quan anava a vore’l ―pensant, pensant, pensant― em vaig enganyar de museu i se’m va fer tard per tornar enrere. Però, al poc, una amiga m’envia una foto d’una galeria de Manchester on hi havia un parell de dibuixos de Lucian i, al poc, em manen llegir un llibre que duia a la portada una reproducció d’un quadre seu que hi ha al Thyssen.

Si el meu cas haguera sigut el d’un ciutadà anormal, haguera pogut pensar que tot es deu a la casualitat o, fins i tot, ni me n’haguera adonat. Però sóc normal! I les persones normals escolten veus, pensen que els seguixen a tota hora i, a més, veuen reflectides les seues fòbies i manies allà on miren.  No em va caldre donar-li cinquanta voltes al museu per trobar-ne l’entrada, o pensar que, si el món gira, podria quedar-me assegut en qualsevol lloc i esperar que passe la porta sola.

Lucian Freud em perseguix allà on vaig, com a qualsevol altre. Tres voltes, tres; tres voltes, tres; tres voltes, tres... Encara me’n queden quaranta set però, de segur que, quan acabe d’escriure este text, ja en són quaranta sis, o quaranta cinc: qui sap. Escoltaré Txaikovsky perquè necessite un compàs de tres per quatre amb constants rotacions per a centrar-me, de nou.

Salvador Sendra Perelló

COMPRARÉ UN LLIBRE SECRET

Des del darrer article que vaig publicar sobre literatura, sembla que ja va quedar clara la meua posició envers el sistema editorial. Ara, hui, el dia de Sant Jordi, només puc que refermar-me en les anteriors tesis i traslladar-les, des de la simple opinió, fins a l’òptica més científica. I, per fer-ho, no cal entrar en dades de llibres publicats ni en llistats de premis de narrativa i coses semblants... pense que fent servir el sentit comú, ja n’hi ha prou.

Les editorials estan més lligades a l’especulació i al negoci que a cap altra finalitat; i fan bé. Per esta raó, el llibre ha passat a ser un element més de consum que recerca la massa, dedicat a distraure i a estupiditzar més que a cap altra cosa. Si en la música, el silenci en forma part, de la literatura, la pàgina en blanc també n’hauria de formar; fins i tot els llibres en blanc, o els no-llibres! Compreu llibres, compreu! És el missatge d’este dia: compreu i regaleu! Però, per damunt de tot, compreu.

Les editorials han de viure, i ho han de fer sobre el llom d’un suposat elitisme lector. Recorde una volta que vaig comprar un llibre de moda per regalar a un familiar que estava a l’hospital; pense que era el Código Da Vinci. Quan l’estava pagant, hi havia al meu costat un tal Josep (?) ―un escriptor d’estes contrades― que em mirava de reüll, supose que per haver escollit este llibre i, a més, en castellà. Realment, no sé de què s’estranyava, si un dels meus detalls més inestimables ha estat no criticar cap escriptor. No he llegit mai este Código com tampoc llegiré mai cap dels seus llibres, per tant, m’estalviaré les ganes.

La novel·la és un gènere burgés i, com a tal, canvia atenent les preferències d’este públic. Cincuenta sombras de Grey és una novel·la que, per tant, atén a estes preferències i, a més, n’és un exponent. Realment, es tracta d’un llibre com un altre, d’això no hi ha dubte. Tampoc l’he llegit... I espere no fer-ho mai. Però, per damunt de tot, vull que quede clar que no estic en contra de res d’açò que acabe d’escriure, sinó al contrari. L’única cosa que demane és molt simple: m’agradaria que es distingira ―amb més èmfasi― entre oci i negoci ―tenint este segon com una faena― i entre lectura i literatura. Amb açò, pense que hi ha suficient, per començar.

Hala, vos deixe perquè vaig a comprar-me un llibre; que enguany n’he vist un que m’agrada, acabat d’editar i no vos pense dir quin és perquè per això em guanye la vida llegint i aprenent. Qui vullga saber més, que defuja les novel·letes i que estudie; o que pague... Però sempre podeu comprar poesia, i quedar bé.

 

Salvador Sendra Perelló

El complement salarial de Ciudadanos: una bomba?

Estic acabant de llegir un llibre que hauria de ser imprescindible, com uns quants més, per a tots aquells que vulguen entendre com hem arribat avui a tenir el model econòmic i social que tenim. El llibre és The Great Transformation (La gran transformació) una obra de 1947 escrita per Karl Polanyi. Polanyi era una d’aquestes persones que escrivia de temes econòmics des de perspectives fora de l’economia, des de la sociologia, la història i l’antropologia. Crític amb l’economia clàssica, desmuntava els seus arguments des de les altres disciplines.

Així doncs, resulta que Polanyi, entre altres coses, parla com el terreny cap a la creació d’un mercat laboral es va anar preparant abans, i una de les fites que marca en eixa preparació del treball laboral és l’anomenat Sistema Speenhamland, adoptat a Anglaterra al s. XIX. Per fer-ho breu, el Sistema Speenhamland consistia en complement salarial que pagava l’Estat, bé es pagava en cada districte on es va adoptar, als jornalers. El sistema va ser adoptat pel districte de Berkshire, després que es reuniren una sèrie de jutges per debatre com ajudar als més pobres. Durant els debats es va descartar posar un salari mínim i es va decidir que el districte pagarà la diferència entre el salari percebut pels treballadors del camp i el que es considerava mínim per a sostenir al treballador i la seua família. Prompte aquest sistema es va estendre per altres districtes rurals, fins que a Anglaterra gairebé tots els districtes l’havien adoptat.

No cal ser una fura per a saber quins efectes va provocar això. Els jornals van caure en picat. Els empresaris, sabedors que si pagaven menys del que és necessari per a subsistir l’Estat complementaria el salari, què anaven a fer? Pagar jornals per riures, i que siga el districte qui acabe de complementar el salari. Lluny de ser una solució, Polanyi afirma que el Sistema Speenhamland va portar pauperització.

Allò que va passar a finals del s. XVIII, resulta que torna a ser ressuscitat per Ciudadanos. El programa econòmic de Ciudadanos, que ens presenten com a sensat, just, assolible, fet per un economista de prestigi, com Luis Garicano, catedràtic a la London School of Economics, porta com a proposta:

Complemento Salarial Anual Garantizado

Será una ayuda que complemente los ingresos laborales de los hogares de aquellos trabajadores con salarios más bajos y empleos más precarios. Este complemento tendrá diferentes tramos según los niveles de renta y la situación familiar de las personas (soltero, pareja y, sobre todo, número de hijos).

Según los cálculos realizados, en el peor de los casos el coste de este complemento sería inferior al 1% del PIB (unos 12.000 millones de euros) y sería fácilmente financiable con las reducciones que se prevé se produzcan en las prestaciones por desempleo. Otro de los elementos claves de este programa será evitar que se creen desincentivos al trabajo.*

Sí, això és el Sistema Speenhamland. I és més, estic segur que Garicano, com a catedràtic de la London School of Economics, coneix perfectament les conseqüències d’això. Ell sap que els salaris baixaran, ell sap que, per tant, les empreses seran més competitives. Ell sap que és una forma d’abaixar salaris amb el vist plau de la societat, per humanitari. Ell sap que, encara que és molt possible que no haja llegit Polanyi perquè els economistes d’eixe nivell es consideren superiors als estudiosos d’altres disciplines, que el sistema Speenhamland porta pauperització. Però, com a bon economista neoclàssic, a Garicano li importa més el mercat que les persones.

No hi ha cap dubte que açò és una bomba de rellotgeria, disfressada de bones intencions. I com es vesteix de bona intenció i a més incentiva el treball, els mitjans de (des)informació en parlen amb elogis d’aquesta proposta. Mentre que han capolat la renda bàsica universal o la renda mínima d'inserció. Perquè suposant una gran despesa el complement salarial no és criticat pel món empresarial ni pels economistes neoliberals? Perquè tots aquests veuen el que no es veu. El complement salarial beneficiarà a les empreses que podran abaixar els salaris amb alegria i joia per a tot el món.

Allò que es veu de la proposta de complement salarial és una bona intenció per ajudar a les famílies que cobren menys. Allò que no es veu és que suposarà una baixada de salaris com amb el sistema Speenhamland, que els treballadors viuran amb el mínim completat per l’Estat, i que això portarà pauperització. En definitiva, el que no es veu és la bomba de rellotgeria que porta la proposta de Ciudadanos elaborada conscientment per Garicano. 

Òskar “Rabosa”

 

*Extracte literal de ElEconomista.es, noticia: Así es el programa de Ciudadanos: contrato único, complemento salarial público y segunda oportunidad

Links relacionts:

Sistema Speenhamland - Wikipedia

http://es.wikipedia.org/wiki/Sistema_Speenhamland 

AMÉN

Hi ha una expressió molt recorreguda que, poc dalt o baix, resa així: «Que s’ature el món que jo baixe». Doncs, bé; el món ja s’ha aturat, de nou! I ho va fer en esta part del planeta on es torna a ensenyar religió a l’escola, junt amb la ciència, les matemàtiques, els idiomes... Realment, hi ha qui pensa que cal abaixar-se’n, fins i tot amb el món en marxa.

Vos imagineu una classe de ciència on s’estudie Galileo Galilei o Einstein i, després, altra de religió on s’estudie la transsubstanciació? Doncs, això, amb el nou sistema educatiu d’excel·lència que posarà els estudiants españoles a l’alçada dels més avançats europeus, o xinesos, o finlandesos (que ara estan de moda perquè ja no escriuen). Jo, sincerament, pense que si l’estudiant español resol les incongruències del sistema, realment és un estudiant modèlic.

El inquisidors religiosos condemnaren Galileo i el feren desdir-se de les conclusions extretes arran del descobriments i els escorcolls científics que realitzà. L’home va haver de desmentir allò que hi havia investigat, simplement per salvar la pell; i va fer bé! Segles després, les seues teories s’ensenyaren com a bones, tot i que l’enfrontament amb la religió és encara hui un fet.

La transsubstanciació és la transformació de la matèria. En cada missa, el rector ―o qui la faça― agarra una hòstia, diu unes paraules que la transformen en carn i, després, se la menja: es tracta de la carn de Jesús. Un rector no pot ser vegetarià, doncs, però tampoc és correcte acusar-lo d’antropofàgia perquè, realment, Déu està en tots els llocs. No obstant això, esta transsubstanciació no es pot entendre sense tindre en compte la física aristotèlica, on el món s’explica mitjançant la relació entre la matèria i la forma, com tampoc es poden entendre els miracles des d’altra òptica. El món està immòbil i la percepció del moviment és només això: una percepció.

Explicar religió a l’escola és explicar l’aristotelisme, que era molt modern en el seu temps però ja han passat vora dos mil quatre-cents anys. Jo entenc que Jesús, de saber llegir i escriure, s’hauria assabentat d’estes cosetes, però no cal fer oposicions per ser profeta. De tota manera, des d’este últim, n’han passat dos mil, i la moda sempre ha rodat i seguix rodant, almenys en les passarel·les. Però, jo pense que ho haurien d’ensenyar en sànscrit, per ser-ne del tot fidels, i deixar de banda l’anglés.

Per mi no hi ha cap problema de tornar a Aristòtil, ans al contrari: em motiva la idea. El presagi el vaig tindre quan, en un curs d’estiu, per a mestres, la Consejería de Educación de la Comunidad Valenciana explicava els miracles de la Verge, que tampoc es poden explicar des d’altra ciència que la d’Aristòtil. Com veieu, es tracta d’un sistema educatiu d’avantguarda del qual espere no ser jo l’únic defensor perquè m’agrada Aristòtil, Jesús, la Verge, l’Església i la moda.

 

 

Salvador Sendra Perelló

EL PAPA AMB ELS CALÇONS PER FORA

Jo, que m’he criat llegint còmics de superherois, puc dir que una de les coses que més m’han cridat l’atenció ha estat que tots duien els calçons per fora dels pantalons. Ara, per fer-los més moderns, hi ha alguns que els porten per dins, supose que per higiene i per complir amb la finalitat de la roba interior ―si es diu així és perquè va per dins, dic jo.

Els superherois es dividixen en dos grups: els qui són superherois encara que vagen amb roba de diumenge i els que, per a obtindre els poders, s’han de vestir adequadament. Però, en els dos grups, l’hàbit fa el monjo ―he, he... quina ironia més fina! Sense la indumentària no són ningú, tot i que puguen volar igual, o llançar flames.

El Concili Vaticà II va ser un focus d’enfrontament entre alguns sectors catòlics perquè es va tornar a plantejar la infal·libilitat del Papa. Hans Küng, l’influent teòleg, va ser severament castigat per negar esta infal·libilitat, i ho va fer la parella del Papa que ara hi ha a Roma, un tal Joseph Ratzinger. El càstig que se li aplicà fou el de no deixar-lo ensenyar teologia. Potser, Küng només deia que els papes són persones normals que tenen una funció teològica i són designats per un grup de cardenals, mitjançant una votació.

El Papa, realment ha perdut poders des de l’Edat Mitjana perquè va passar de no errar mai a poder-ho fer quan va de paisà. Ara, la infal·libilitat papal es troba lligada a les exposicions que realitza ex cathedra. Si l’home està a la dutxa, pot afirmar coses, o fer comentaris, com qualsevol humà però, si es troba a la faena, per ell parla Déu, i Déu no erra. És normal que se li atorgue este poder, dic jo.

L’hàbit fa el monjo en la mesura que la vestimenta crea el superheroi, i superheroi és una persona que disposa de poders sobrehumans, com els que se li concedixen al Pare Sant. La vestimenta, però, deixa molt que desitjar si es compara amb la dels superherois dels còmics perquè el Papa intenta dissimular les formes, per exemple. L’altra causa de la diferència és l’ús dels calçons: el Papa, de portar-ne, els du per dins, com qualsevol roba interior, mentre que la resta d’herois, fins a fa quatre dies, els duien per fora i de color roig. No haguera costat gens ―la veritat―, en el Concili de referència, haver aprovat, també, eixes xicotetes modificacions de l’hàbit per seguir amb el patró de calçons rojos que, fins ara, ha estat coherent i ha dut bons resultats. 

Salvador Sendra Perelló

Legalitzar la prostitució.

Aquests darrers dies Ciudadanos ha proposat legalitzar la prostitució i la resposta ha sigut acollida amb fortes crítiques per la resta de partits polítics. Els arguments són:

-          Rafael Hernando del PP: “la explotación sexual de la mujer es un delito, que la trata de personas es un delito y un delito execrable que hay penalitzar”.  

-          Carme Montón del P$x€: que "no mercadeen" con los derechos de las mujeres... iniciativas que fomenten el trabajo digno para que "ninguna mujer se vea en la obligación de prostituirse".... que no las utilicen como mercancía electoral.

-          José Luis Centella de Izquierda Plural: ha señalado que la prostitución es una actividad que supone utilizar el cuerpo de la mujer como un "instrumento de comercio" y ha apostado por castigar a los proxenetas y a quienes fomentan la explotación sexual.

-          Joan Coscubiela: [cal] ser muy "beligerante" con quienes demandan servicios sexuales.*

No és un debat nou, i les respostes no són gens originals. Per part de la dreta la hipocresia típica, ara amb l’escut de l'explotació sexual de la dona, però el que subjau és el de sempre, amagar el sexe, encara que ells amb la seua doble moral siguen els primer a fer ús dels serveis de putes.

Per part de l’esquerra i dels progres es sumen a les tesis feministes de què la prostitució és sempre una qüestió masclista d'explotació. Una degradació de la dona, un mercadeig de persones i que la culpa la tenen els homes. Per a algunes feministes i els partits d’esquerres i progres no hi ha dones que lliurement vullguen prostituir-se, perquè és una activitat lucrativa, dir que les dones elegeixen lliurement prostituir-se és ser un heretge masclista i defensor ultra del patriarcat. Si hi ha dones que lliurement reconeixen que lliurement exerceixen la prostitució, és perquè són dones que en la seua ment encara estan sotmeses al patriarcat i cal, per tant, alliberar-les de les cadenes mentals que les lliguen al patriarcat i les convencen d’exercir la prostitució. Per tant, com els homes tenen la culpa de tot, i les dones que exerceixen lliurement la prostitució no saben el que fan, el que cal és criminalitzar la conducta dels homes que paguen per follar.

Els que així opinen posen com a exemple la Llei sueca, que castiga als homes, allí diuen que l'explotació de la dona per part dels homes ha desaparegut gairebé del tot, que Suècia és un paradís lliure de l'explotació sexual. Encara que hi ha nombrosos informes que posen en dubte el mite dels suposats beneficis de la Llei sueca sobre la prostitució.

Els moralistes –religiosos, conservadors, feministes, progres, etc.- no tenen en compte mai el que diuen les mateixes prostitutes. Ells en el seu intent d’alliberar a les dones els neguen la seua llibertat. No els importa que les mateixes prostitutes es manifesten mitjançant associacions estatals –Asociación de Mujeres Trabajadoras del Sexo, Colectivo Hetaria- o internacionals -International Union of Sex Workers (IUSW), The Global Network of Sex Work Projects-. El que elles pensen no val, no val perquè no saben el que diuen, o bé han abandonat a Déu, o bé són explotades pels homes, o bé no són lliures per triar perquè estan encadenades mentalment al patriarcat i a la falocràcia.

Aquestes associacions reclamen fonamentalment, a més a més que el treball sexual siga una decisió individual per guanyar la vida, també insisteixen amb el dret de les dones a disposar del seu cos i exercir la seva professió sense interferència de l’Estat (sense persecució) i sense violència. També lamenten profundament que sovint quan es parla de prostitució es barrege amb l'explotació sexual –no consentida- i amb el tràfic de dones. Només heu de mirar alguns links al respecte.

Sincerament, jo estic d’acord amb aquesta última postura, la dona que vullga exercir lliurement la prostitució té tots els drets. I amb de la mateixa forma, s’ha de perseguir l'explotació sexual de la dona, el tràfic de dones, però de la mateixa forma que es deu perseguir el treball infantil, l’ús xiquets soldats i l’esclavitud d’homes, dones i xiquets siga per la raó que siga.

És hipòcrita que es diga que una ha de decidir amb qui té sexe o no i no decidir si vol cobrar per ell o no. És hipòcrita dir que una dona “ven el seu cos” quan folla amb un home per diners i dir que quan treballa fregant escales presta serveis laborals. És hipòcrita dir que la prostitució és mercadejar en dones, quan hi ha prostitució masculina, homosexual i transsexual i diu que els homes, o el gays, siguen explotats –a cas, els homes que exerceixen la prostitució tenen voluntat lliure i les dones que lliurement l'exerceixen estan sotmeses al patriarcat?-. És hipòcrita dir que es vol protegir a les dones de la prostitució i deixar als llimbs jurídics aquesta activitat, l’actual situació és una vergonya, perquè una de dos: o es prohibeix o es regula. És hipòcrita que no es regule i comptar-ho al PIB com una activitat econòmica de serveis.

Per tant, és necessària una regulació de la prostitució, sense paternalisme, sense moralina religiosa o feminista. Deixeu que cada dona trie lliurement i que puga guanyar-se la vida.

M’alegra que Ciudadanos vaja posat el tema damunt la taula, encara que hi ha massa moralina i hipocresia per afrontar un debat com cal. 

Òskar “Rabosa” 

* Textos extrets de la notícia “PP, PSOE e IU rechazan la propuesta de Ciudadanos de legalizar la prostitución” a www.20minutos.es

Links relacionats:

Naturaleza Humana y Prostitución. La Ley Sueca.

http://evolucionyneurociencias.blogspot.com.es/2014/12/naturaleza-humana-y-prostitucion-la-ley.html 

The Global Network of Sex Work Projects

http://www.nswp.org/es

Colectivo Hetaria

http://www.colectivohetaira.org/web/documentos.html

LA BOMBOLLA EDITORIAL

Sobren llibres al mercat i ociosos a les llibreries

No és per res però, si retiraren del mercat de llibres tot el fem, les llibreries tornarien a vendre La volta al món en 80 dies, El retrat de Dorian Gray i alguna que altra cosa de trellat. Em jugaria el millor dit de la mà apostant que, de cada 100 llibres que s’editen a qualsevol lloc del món, només 0,13 mereixen ser llegits, i acabaria amb tots els dits, i vosaltres ho sabeu. De perdre’n algun,  seria per fer una predicció massa benèvola.

Ara, estudiant, m’han manat que llitja uns quants llibres i, entre ells, ―atenció!―hi ha una novel·la. No sé si recordaré com s’obri una novel·la, ni com es llig; fa anys que no en toque cap; quasi tants com els que fa que no veig una pel·lícula. Estic realment sufocat de la tasca que se m’encomana però ho intentaré: sóc valent! M’empassaré altra brutícia semblant a les que vaig deixar en acabar la mili? En eixe mateix moment vaig decidir, seriosament, que no podia perdre més temps perquè el món mereix un respecte, i la vida, també.

El major acte de respecte que se li pot fer a una vida és prendre-se-la de manera seriosa, i vaig haver de fer la mili per adonar-me’n. Allí, en aquell lloc ridícul, em vaig empassar tot el fem que pot suportar un humà i, per esta raó, en acabar, vaig decidir de no llegir més estupideses ni vore més xorrades. I encara hi ha qui diu que el servici militar és un any perdut! Ni pensar-ho... Jo hi vaig guanyar tota una vida!

La meua lectura de novel·la ha baixat al mínim possible per subsistir: una cada dos o tres anys. I este mínim se sol composar de clàssics i altres peces de renom. La veritat és que, després de llegir l’Ulisses, ja res m’interessa però puc permetre’m un relaxament biennal; sempre no puc estar treballant. Del cine preferisc no escriure per no ferir sensibilitats i eixes coses perquè no recorde cap pel·lícula que m’haja interessat fora de El seté segell.

Ni entenc la novel·la ni entenc el cine; ni entenc els seus lectors ni els seus miradors. O, millor dit: realment, els admire. Admire la gent que pot permetre’s totes eixes dosis d’oci i desquefer i, a més, hi sobreviu. Potser, a mi encara no m’ha arribat l’hora del tren que vaig perdre fa un grapat d’anys, a Zaragoza, a la mili, i encara estic a l’andana adequada llegint assajos i escoltant música. El teatre, la poesia i l’òpera els tinc una mica deixats, últimament. Els viatges, el menjar i la conversa, també. L’escriptura, passejar i estimar, no es poden quedar darrere... Quan vol eixa professora que llija una novel·la? Tinc massa coses importants per fer com per a dedicar-me a l’oci, de moment.

Cada volta revise les estadístiques que hi ha sobre els índexs de lectura, ací o a qualsevol altre indret, i veig que tots es basen en la compra de llibres, pense que són del tot errònies. Hi ha dos coses que s’han de tindre en compte: els llibres escolars i la qualitat de la resta. Potser, allò que està en vertadera crisi siguen els escriptors, o la mateixa narració. Ja vorem què passa quan a les escoles facen servir les tauletes com a material didàctic... Ja vorem què passa amb els índexs de lectura i amb el fem que publiquen els editors fora d’este àmbit. És una vertadera bombolla editorial, i açò no té discussió! Per mi que no patisquen, que m’apanye amb poca cosa i, a més, tot està editat i reeditat. L’únic problema a què m’enfronte és el de la descatalogació, però hi ha llibreries de segona mà, encara.

Salvador Sendra Perelló

UNA DIETA SALUDABLE

Estic llegint i llegint sense parar, aprofitant els dies de vacances, per preparar altres tasques en què m’he vist immers. El viatge que tenia previst, per tant, ha estat un viatge a Alemanya, de moment, mitjançant el llibre de Madame Staël. Una peça literària curiosa que es mou entre paral·lelismes entre le midi et le nord, entre la base cultural il·lustrada, la francesa, i la romàntica, l’alemanya. Es tracta d’un viatge, cap a 1800, que realitza l’autora i que penetra en cada camp germànic i el compara amb la resta de nacions que coneix, tot i que ho fa, en major mesura, amb França.

Madame Staël no parla de menjars, però sí que ho fa de tota mena d’àmbits culturals en què es mou. És un llibre de 1800 ―repetisc― però, per a mi, el menjar és cultura; i no poca. Per exemple, diré que estic molt content perquè al supermercat on vaig a comprar, hui he vist el meu vi preferit de diari. Li ho he dit al gerent, i l’he felicitat. La impressió ha estat semblant a la que he tingut quan, escoltant la ràdio, hi han posat la VI Simfonia de Mahler.

Llegir Staël, escoltar Mahler i beure un bon vi és fascinant, fins i tot per a qui es queda a casa en unes vacacions. Però, si a la taula li calen les quatre potes, falta el menjar, doncs. El menú ha estat molt senzill i d’eixos que agraden als més rudimentaris dels humans: arròs amb conill, carrilada, abadejo salat torrat amb ceba, potes de polp sec, abadejo fumat, creïlles braves (les de veritat), i no seguiré perquè no vull massa visites. El vi, ja està clar i, per acompanyar les postres, he pensat de baixar al bar a prendre cafè, cada dia.

El viatge dels sentits s’està completant fins al punt que he necessitat fer un viatget a Gandia a buscar més combustible, de Cuba! I ara sí que ho done per tancat, açò de les vacances del treballador ―eixe que abans en deien Rodríguez― que es queda a casa mentre els col·legues aprofiten per moure’s. Els sentits esmolats a base d’incentius gratificants que algú voldrà qüestionar amb falses creences sobre la salut i les dietes. Però jo estic capficat en una dieta ben saludable, tant física com sensual, i, a més, molt equilibrada.

A l’hora de fer un règim, si el que es busca és l’equilibri, s’ha de tindre clar que eixe punt es troba entre açò físic i allò espiritual, on es compensa i s’estimula l’activitat. I dic l’activitat perquè el principal organisme que utilitza l’energia que es crea menjant és el cervell. Una ment ensinistrada i treballadora és suficient per a cremar tot allò que s’ingerix però ―atenció!― el cervell demana bon vi, bons productes i bon tabac, respecte a la vessant física, i bona música i millors lectures, si tractem l’espiritual. Pense que este escrit haguera pogut influir una mica en la senyora Staël però he fet tard. Espere que la dona, tot i no escriure-ho, gaudira, també, d’estos xicotets plaers de la dieta.

Salut!

 

Salvador Sendra Perelló