Ser neuròtic no
és res estrany hui dia, sinó al contrari, la cosa estranya és no ser-ho. Sembla
ser que esta normalitat social, la neurosi, és uns sistema adequat i útil per
sobreviure en un món que no fa més que voltar sobre si mateix. Fixeu-vos en
l’estupidesa de la realitat: voltar sobre si mateix, voltar sobre si mateix,
voltar sobre si mateix... I això ens diu la física; que estem voltant i voltant
sense més. Quina vida més estúpida, no?, per als escollits de Déu. I diuen que
Moisés va tardar quaranta anys per arribar del d’Egipte fins a Jericó; que no
estaria voltant ell també? Una cosa pareguda ens sol passar quan es fa l’hora
de sopar i encara estem pel bar: que, voltant, voltant, voltant, no tenim hora
per torna a casa.
Reflectida en la
pintura, no hi ha ningú com Francis Bacon per descriure’ns els símptomes
d’aquesta normalitat social, encara que siga a partir de les múltiples
interpretacions d’un mateix tema que, per molt que t’agrade, cinquanta repeticions...
El senyor Bacon ―”Cansalada Vinçada” en altre article d’este BLOG―, per tant,
era una persona normal, com qualsevol altra, amb unes poques obsessions que
multiplicava per cinquanta per poder arribar a la dosi diària de manies i
problemes que necessita la persona més corrent per sobreviure en este món.
Jo també sóc una
miqueta normal: també, també, també! Fa un temps, em vaig quedar amb la gana de
vore un dibuix de Lucian Freud perquè, quan anava a vore’l ―pensant, pensant,
pensant― em vaig enganyar de museu i se’m va fer tard per tornar enrere. Però,
al poc, una amiga m’envia una foto d’una galeria de Manchester on hi havia un
parell de dibuixos de Lucian i, al poc, em manen llegir un llibre que duia a la
portada una reproducció d’un quadre seu que hi ha al Thyssen.
Si el meu cas
haguera sigut el d’un ciutadà anormal, haguera pogut pensar que tot es deu a la
casualitat o, fins i tot, ni me n’haguera adonat. Però sóc normal! I les
persones normals escolten veus, pensen que els seguixen a tota hora i, a més,
veuen reflectides les seues fòbies i manies allà on miren. No em va caldre donar-li cinquanta voltes al
museu per trobar-ne l’entrada, o pensar que, si el món gira, podria quedar-me
assegut en qualsevol lloc i esperar que passe la porta sola.
Lucian Freud em
perseguix allà on vaig, com a qualsevol altre. Tres voltes, tres; tres voltes,
tres; tres voltes, tres... Encara me’n queden quaranta set però, de segur que,
quan acabe d’escriure este text, ja en són quaranta sis, o quaranta cinc: qui
sap. Escoltaré Txaikovsky perquè necessite un compàs de tres per quatre amb
constants rotacions per a centrar-me, de nou.
Salvador Sendra
Perelló
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada