SENSE NOCTURNITAT NI TRAÏDORIA, DE MOMENT

No se’m pot afegir cap agreujant, tot i que l’acció més sonada del cap de setmana ha sigut, sense cap tipus d’objecció, l’assalt al cementeri del poble de Germán. No obstant això, puc dir que no me’n penedisc de l’acte delictiu, i això sí que comporta una càrrega moral. Moral; sí: moral. I què? Però una càrrega positiva!

Amb un ramell de flors i fulles, de forma cònica, i després d’unes quantes hores de cotxe, em vaig plantar a la porta del cementeri del poble de Germán. Vaig passar la nit amb el ram al cotxe, esperant l’endemà per poder dipositar-lo però, a les nou del matí el cementeri encara estava tancat. No podia esperar més enllà de les nou i mitja perquè l’objecte de la missió es trobava per davant de tot. Vaig decidir passar a l’acció: res ja m’importava.

Vaig deixar el ramell sobre un contenidor verd de fem que vaig desplaçar fins la part més baixa de la tanca. Després de pujar sobre el contenidor i comprovar que resistia, el següent pas va ser el de pujar sobre el mur del cementeri. Una volta damunt del mur, vaig comprovar la dificultat ―primer― de col·locar el ramell al meu costat perquè la superfície estava molt decantada i podia caure, i ―després― si el deixava allà dalt i jo botava a l’interior del recinte, ho tenia molt difícil de recuperar-lo des de baix. Vaig desistir d’acabar la incursió per esta via.

Després de tornar a terra, de nou fora de la tanca, pensí de forçar la porta, cosa normal en un cas tan extrem i de tanta necessitat. Sempre, al cotxe, duc eines variades... Decisió presa, recerca de la ferramenta adequada i petada de porta. Una volta oberta, molt subtilment i fent servir un tornavís com a clau, vaig entrar a peu pla per buscar la tomba del meu estimat amic. Mai m’ha posat les coses fàcils, ni abans, encara en vida, ni ara, després de mort.

Al final, amb la làpida ja localitzada, vaig col·locar les flors, ben ordenades i combinades; precioses. Emocionat, vaig romandre una estona enfront de la tomba... Possiblement una llarga estona, mentre recordava instants de la vida del protagonista i objecte de l’assalt, així com la sort que he tingut de gaudir de la seua amistat que, segurament, va ser tan intensa perquè no em sol fer arrere de les dificultats; i ell me’n va posar moltes.

Este pas i esta escenificació de tot l’amor no ha sigut altra cosa que un episodi més de la nostra peculiar relació. Estic segur, a més, que hi haurà altres ocasions en què hauré de demostrar, encara, que no m’amoïne davant de les dificultats que el meu amic em posa, i botaré tanques i forçaré portes, i entraré de nit i fugiré de dia, si cal, per estar amb ell quan em vinga en gana. Açò només ha sigut un pas més en la nostra amistat i altra prova a què m’ha sotmés el meu estimat company que, coneixent-lo com el conec, em diu el nas que no serà l’última.

 

Salvador Sendra Perelló

Profetes dels mals temps.

En els darrers temps proliferen els profetes dels mals temps, que preveuen catàstrofes. No, no em referisc als al·lucinats que preveuen el fi del món, bé per la caiguda d’un meteorit, per la vinguda d’extraterrestres, l’arribada de la Bèstia amb el 666 o qualsevol cosa d’aquestes. Parle des d’un punt de vista “científic”. Però no en referisc, tampoc, a quin temps farà pel canvi climàtic, l’escalfament global, per augment de la població, o les mil i una catàstrofes mediambientals que ens cauran prompte damunt.

Bé supose que al parlar de “científic”, entre cometes, ja haureu pogut imaginar que parle d’un dels meus temes recurrents, l’economia. “La Ciència” que ha domina la nostra vida i mort, i més en aquests dies la dels grecs. Sí, en els darrers temps també proliferen els profetes dels mals temps. Com en tot en la vida, hi ha els que diuen que tot va de puta mare, que sí que hi ha errades, desequilibris macroeconòmics, escletxa social entre rics i pobres, excés d’endeutament... Però, ¿i què? Tot va de puta mare. El mercat s’ho arreglarà solet –s’autorregularà-. Els cicles econòmics són naturals i qui millor s’adapte no té res a témer. A més a més, les crisis serveixen per a netejar el mercat d’aquells negocis que no funcionen, que són ineficients, que han fet les coses mal o que el mercat les rebutja. El sistema capitalista ens ha portat la màxima prosperitat, deixem-lo tranquil. Aquests són els optimistes, el món sempre va a millor.

Per una altra banda, estan els pessimistes. Aquells que ho veuen tot negre. Alguns ho fien tot a llarg termini, com Niño Becerra, no anuncia plagues bíbliques cada dos per tres, però pinta un futur gens agradable. També a llarg termini ho fien els pickoilistes, els de “que s’acaba el petroli” i no tenim res per substituir-lo, per tant també l’economia se’n va per terra. Després estan els que anuncien crisis financeres i caigudes de la borsa constantment. Qualsevol cosa va a provocar una crisi financera, i la pròxima crisi serà “la mare de totes les crisis”. A vegades, les crisis financeres les anuncien gent del mateix mercat, com es pot apreciar a MarketWatch, del WSJ, i els seus New Doomsday poll –enquesta del dia de l'apocalipsi-, que es publiquen tots els anys entre els grans financers de Wall Street i sempre donen percentatges altíssims de crisis financeres que mai arriben.

He de reconéixer que tinc tendència a creure’m més els pessimistes que als optimistes. Però, últimament no n’encerten una. El millor de tot és que sempre tenen alguna nova explicació de perquè no s’ha produït la crisi que ells de forma infal·lible preveien com imminent. Que el BCE ara, per fi o per mala sort –perquè farà la crisi més gran- ha engegat un pla de compra de bons (QE). O bé, és que la situació d’Àsia ha produït que a Amèrica-Llatina hi haja una pujada que afavoreix a Rússia, per tant, les borses europees pugen. Encara que semblen rocambolesques, aquestes explicacions sempre expliquen el que s’ha d’explicar. Com diu Nassim Taleb‎ -El Cigne Negre- ningú no té ni puta idea del que passarà, però sempre es troba una explicació a posteriori, s’inventa una narrativa per explicar el passat, cosa que sovint també passa a les crisis.

La caiguda del petroli d’aquest darrer hivern, ningú la va preveure. Com a molt, els més informats es preguntaven perquè la família Rockefeller -dels Rockefeller petroliers de tota la vida, fundadors de la Standard Oil i després reconvertida en Exxon Mobil- venien les seues inversions en petroli. El pitjor de tot és que encara no hi ha, almenys de forma accessible, una narrativa única i “oficial” de la caiguda d’aquests preus. El que vull dir és que els profetes de les crisis, tampoc les veuen venir quan venen.

Tot açò, ¿per què? Doncs, ‎Keith Neumeyer, president d’una de les empreses de mineres de plata més potents del món, a una entrevista a Future Money Trends ha dit que ve una crisi catastròfica i que els multimilionaris van comprant or. També un altre guru d’aquests, Antal Fekete, creador de la Nova Escola Austríaca d’Economia, creu que ve una gran crisi i només qui tinga or o terres es salvarà. Això ho recull El Confidencial a una notícia titulada “Se acerca una gran catástrofe y sólo se salvarán los que tengan oro y tierras”.

Bé sembla que tard o d’hora hi haurà una altra crisi, és evident, però no sabem quan ni què la provocarà. Si mirem enrere i les crisis més recents que jo recorde ara, tenim: - crisi de la borsa del ’87; - crisi econòmica del 91-92; - crisi asiàtica del 98; - crisi de les puntcoms, l'any 2000 (alguns analistes la lliguen amb l’asiàtica); - crisi financera de les subprime que porta a la crisi econòmica. Així que no tinc cap dubte que hi haurà una altra. Però serà tan terrorífica com diuen aquests? Es lligarà amb una crisi mediambiental? Se li sumarà la fi del petroli barat i la crisi energètica? No ho sé. Però especular és entretingut.

Òskar "Rabosa"

Re-Educar.

Jo sóc el camí, i la veritat, i la vida... Joan, 14:6

Cada vegada més percep un que des de les eleccions hi ha un gran interés, per part de les forces guanyadores, de “reeducar” al poble. Ara que tenim el poder podrem reeducar al poble, els portarem la Llum, veuran la veritat i ens votaran eternament a nosaltres. Eixe sembla ser el leit-motiv. Ho podeu comprovar a aquest blog, al primer comentari al post Les eleccions, 10 dies després. No sols en eixe comentari, en diverses xarxes socials i fòrums he llegit sobre la necessitat de reeducar.

Sembla que tots vulguen portar-nos cap a La Veritat. Tots es creuen posseïdors de La Veritat, de la Llum que portarà a la Humanitat al paradís. Nosaltres som menors d’edat i ells ens deuen guiar, ens deuen “Educar”, bé als que ja som grandets ens tenen que “Reeducar”. Si mirem al diccionari de l'Institut d’Estudis Catalans la paraula Educar, trobarem els significats en un sentit positiu. Més honestos són els acadèmics de l'espanyol a l’hora de definir-la. Ja que inclouen els significats negatius, i a més el posen com a primer: Dirigir, encaminar, doctrinar. Eixe és el significat que volen donar els que ens volen re-Educar. El prefix re- fa referència a “de nou”. Per tant, Reeducar perquè estem adoctrinats, dirigits, i ells volen re-adoctrinar-nos, re-dirigir-nos, re-encaminar-nos. Donen per suposat que el poble és imbècil, que ho és, però que ells posseeixen La Veritat.

Cert és que Althusser al parlar dels Aparells Ideològics de l’Estat posa com a primer, i que ha substituït a la religió, l’educació escolar. I que no hi ha cap règim que vulga mantenir-se que no faça ús d’aquesta eina. Per re-educar-nos s’han d'utilitzar altres vies, d’ací que Ximo Puig donara com a prioritat al seu discurs d’investidura reobrir Canal 9 o una altra TV pública. Perquè cal re-Educar.

De fet re-educar al poble és un dels principals objectius de tots els grups que concorren a la lluita pel poder. És la seua forma d’assegurar-se el poder. I ho disfressen de puta mare. D'igualitarisme, de justícia social, de progrés, de lluita per les dones, de... Mil contes de fades, que serveixen d’excusa per a mantenir el poder. Per conquerir-lo, com deia Pablo Iglesias a una conferència davant les “Juventudes Comunistas”, cal la propaganda, “educar a la gente, ya lo haremos cuando tengamos un Ministerio de Educación” [si no ho va dir literalment gairebé és literal].

En els darrers anys estem sent sotmesos a unes campanyes de re-educació brutals. Tots ens volen re-educar, re-encaminar, re-adoctrinar. Ecologistes, feministes, liberals, neoliberals, economistes-científics, metges, nutricionistes, pickolistes, animalistes, vegetarians, vegans, demòcrates... Això sense esmentar amb els de sempre que perden poder, com els religiosos. I per damunt de tot, els governs de diferents signes, amb tots els aparells ideològics de l’Estat.

A mi tanta re-educació em té fins als collons. Més perquè la re-Eduació sempre la veig lligada als Gulags o als Laogai, camps de treballs forçats per reeducar, una forma extrema de re-Educació. Ara ja no ens volen reeducar a un camp de treballs forçats, però la intenció és la mateixa: adoctrinar-nos perquè pensem el que volen que pensem. No els calen camps de treballs forçosos, només mitjançant els aparells ideològics de l’Estat crear l’ambient propici perquè pensem com volen que pensen.

No tinc falta de ser re-educat, ni re-encaminat, ni re-adoctrinat, només en cal que em deixen en pau. I si l’estupidesa és el que més bonda entre els “co-súbdits” i si no volen eixir de la seua idiòcia, jo no sóc qui per adoctrinar, ni tampoc ho són els idiotes de torn que puguen exercir el govern en un moment puntual.

Fa un parell de dies vaig llegir una notícia que deia que entre el 90 i el 95 per cent de la gent no sap pensar. L’única cosa legítima que pot fer un Estat en matèria d'educació, i utilitzant un sentit positiu, és que la gent aprenga a pensar, una vegada que la gent aprenga a pensar, l’Estat, els governs, no tenen cap dret a educar ni reeducar a ningú, ni en sentit positiu ni negatiu.

 Òskar “Rabosa”

L’ÚNIC SOCIALISME QUE POT FUNCIONAR

Tornant de la faena cap a casa, ben passat el migdia i en el cotxe, estava escoltant un programa de jazz ―cosa estranya perquè ja no m’agrada esta música― quan han dit una frase que m’ha cridat l’atenció. Deia un dels presentadors que Cortázar ―a ell sí que li agradava― va afirmar, un dia, que «el jazz és l’únic socialisme que pot funcionar». Ja feia temps que no em cridava l’atenció cap sentència, però està m’ha agradat, i molt.

Ja he escrit en nombroses ocasions sobre els moviments socialistes i de com es transformen sota l’estructura d’un partit mentre confonen esta bastida amb la de l’estat que governen. I, just en este punt, la llibertat individual es difumina en la suposada llibertat col·lectiva de la qual és garant la mateixa burocràcia. Finalment, el partit és qui controla la llibertat i l’administra perquè n’hi haja per a tots, encara que siga poca...

La literatura de Cortázar és d’un ritme trepidant, alternat de moments de més calma i d’altres on el solo pren tant de protagonisme que arribes a oblidar-te’n de la melodia. En este just moment, la lectura retorna fins al punt anterior on acabava l’harmonia i la recupera per iniciar, en un senzill viatge, de nou, el camí cap a eixe rumb incert. Cortázar escrivia jazz. Cortázar posseïa l’estil bebop; l’estil de Guillespie adaptat a la literatura.

Però, si entrem a analitzar l’estil que succeïx el swing, l’anomenat bebop, la diferència radica en la reducció de la banda i en la llibertat creadora individual de cada músic. La meua intenció és la de no seguir avançant per la norma perquè el so cool ja és altra cosa i Cortázar ―pense jo― derivaria cap al hard bop, des de Parker fins a Monk. Aleshores, és açò el socialisme? Espere que així siga i que hagueu pogut llegir l’article este amb l’acompanyament de la música que Óscar haja posat a l’inici... Amb Guillespie n’hi hauria suficient però també val qualsevol altre, per fer-nos una idea.

Salvador Sendra Perelló

UN TANGA USADO EN EL BOLSO DE LOUIS VUITTON

Regalar un bolso de Louis Vuitton a una chica de Valencia ya tiene sus cositas… ¡Y qué cositas! Porque, seguro que, sin aportar nada nuevo, nuestras mentes se dirigen, de inmediato, hacia la exalcaldesa doña Rita Barberá, famosa por sus escarceos con ciertas redes clientelares que solían regalar estos complementos. Pero, en fin; cuando se tienen estos regalos como refinados, es necesario perfilar los detalles.

Y hablando de doña Rita, seguro que nos viene a la mente otra de sus peculiaridades, como sus preferencias amorosas, por ejemplo. Que no pasa nada, eso es verdad, porque hay libertad suficiente, al menos por aquí, pero ver como una mano no sabe lo que la otra cocina, sorprende; ¿no dirán que no? Resulta difícil defender una causa cuando todos y todas saben que la inclinación es la contraria, y esto puede definirse como cobardía, ridiculez, falsedad o como a uno le salga de sus partes. Para mí, esto se llama libertad, y no lo juzgo; allá ella y sus circunstancias.

Si unimos las dos grandes pasiones de doña Rita, según se puede entender a partir de los regalos, por una parte, y de las malas lenguas, por otra, se pueden vincular, fácilmente un bolso de marca y un tanga del mercado, o eso parece. Pero, si además uno se halla en el interior del otro y, para más morbo, se encuentra usado desde hace poco ―digamos, húmedo, todavía―, solo nos falta una pieza para cerrar el círculo: que el regalo se haya dirigido a una chica de Valencia que vive, desde hace algunos años, en EEUU.

Poner Valencia en el mapa ha sido la gran prioridad del anterior ayuntamiento, pero haber llegado a estas alturas era impensable. Ya parece que cuando una es de Valencia, sus amistades, sean de donde sean, enlazan ciertos temas, de modo inconsciente, con tal perfección que el resultado puede ser el de regalar un bolso de Louis Vuitton con un tanga usado en su interior. El éxito de la campaña del PP valenciano ha llegado a cualquier parte del mundo, aunque la receptora de los regalos no sea doña Rita y las preferencias tampoco sean las mismas.

Asociar a los españoles con las sevillanas y los toros, a los portugueses con las toallas o a los italianos con las pizzas se ha quedado corto si, como se acaba de comprobar, se vinculan estas ideas: valenciana = regalo > bolso de Louis Vuitton + tanga usado. El éxito de la campaña de doña Rita, desde luego, es incuestionable.

Salvador Sendra Perelló

EL DRAMA DE NÀIXER

Si haguera de situar el principi de tots els mals, sense dubte l’indicaria en el mateix moment del naixement. A partir d’este punt concret, la resta és un drama de què no es pot fugir, de cap manera. Al cinema, hi ha la comèdia, com al teatre o a la literatura, però, simplement, perquè es queden de camí; perquè s’aturen quan volen. Al final de la història, com sempre, hi ha el drama.

He estat escoltant i llegint Emil Cioran i les seues reflexions sobre la mort, i estes son fàcils d’explicar: nàixer és l’inici del drama i morir no és cap de mal, sinó que resulta ser un alliberament. El naixement, ningú no se’l planteja o, si més no, ho fa qui et concep. La mort ens sufoca però, això sí, sense raó. Quan arriba el naixement, nosaltres hi estem però, quan ho fa la mort, nosaltres marxem i ja no ens atrapa. Doncs, per què preocupar-se?

Resposta simple i absoluta, la anterior, per a aquell, o aquella, que defuig el final. La solució, per a uns, és la vida al més enllà; per als altres, les reencarnacions. Ara bé: heu pensat què significa, realment, això? Si nàixer, per a Cioran, és ja l’inici del drama, renàixer és la continuació del mateix. L’alliberament no es troba en la certesa de no abandonar mai este món, més bé al contrari: en la certesa de poder-ho fer. La vida, sinó, seria una comèdia, i la comèdia, el pitjor dels mals.

En una de les meues òperes preferides ―possiblement per ser la primera que vaig vore i escoltar de Wagner― es tracta este tema amb una total senzillesa; el vaixell sense rumb de L’holandés errant busca la manera d’alliberar-se del mal de la vida, diguem-ne eterna. L’amor d’una dama salva el capità del vaixell del suplici i li atorga la possibilitat d’acabar amb la desgràcia d’haver nascut. La dama mor perquè el capità puga morir! Què hi ha de més bonic que la manera en què Wagner ens presenta el drama de la vida? Què hi ha de més bonic que l’amor? ―incloent, en este, l’amor a la creació, en honor a Cioran.

Pot ser que, a l’hora d’escoltar, o llegir, Emil, hi ha qui es plantege les seues expressions i el seu pensament com pessimista, turmentat, suïcida... Però, a l’hora d’escoltar Wagner, algú es planteja estes coses? No, no i no! Doncs, aquí està la peça de L’holandés errant perquè puguem replantejar-nos la relació humana amb la religió i amb la vida que, si s’aprecia, i alguna cosa té de bona, eixa és que, en el fons, ens sabem sabedors de la seua brevetat i intensitat. La comèdia és un drama i el drama és la realitat del naixement; el pal·liatiu es troba en l’amor i, al final, es cura amb la mort. 

Salvador Sendra Perelló

HOLLANDE ET GALLET

Ser un seguidor de la premsa francesa té molts avantatges. Per exemple, hui escriu un periòdic que Hollande i Gallet ja s’han deixat vore junts en un acte oficial, i eixes són les notícies que m’agraden, a mi. La resta, les llig com qui fa exercici: per intentar mantindré un nivell acceptable de francés.

Llegir Madame Staël ha estat un gran plaer, concretament, De l’Allemagne, un llibre que li costà l’expulsió de França per no sotmetre’s a la censura. El volum que jo tinc és molt interessant i no està censurat, tot i que marca els apartats que le gouvernement va voler eliminar, a l’inici de 1800. Una dona valenta per a una cultura potent d’un país admirat.

Staël va descriure l’Alemanya, i ho va fer des de la perspectiva d’una francesa que hi transita. Sempre, el referent estava a França, l’estat que la fer fora perquè va voler evitar la censura del seu llibre. Però, Madame creia en el seu país i en qui l’habitava, i només cal llegir el llibre per adonar-se’n. La cultura (les cultures), l’idioma (els idiomes), la religió (les religions), el paisatge (els paisatges), la gent (les gents), etc. Quasi res se li va escapar a esta magnífica senyora, ni tan sols la literatura ni la filosofia! L’apartat que tracta la música és més fluix, tot i que té un valor inqüestionable per entendre Alemanya...

En cada comparació hi apareixia França. En les descripcions, o en les referències a l’esprit d’Alemanya, sempre hi està present la République com a referent, i eixe és un costum que tenen els francesos quan viatgen per altres indrets i que va perdent-se. Potser, els valors de referència que acompanyaven els ciutadans gals van afeblint-se, a poc a poc, i ells en són conscients. Sarkozy també n’és conscient, i ha reaccionat canviant el nom de l’UPM pel de Les Républicains. Chateaubriant, altre il·lustre exiliat de l’època d’Staël, ja reflexionava sobre l’aguant del seu país en observar les restes de Mègara.

El batec il·lustrat francés s’alentix, per no ser més pessimista encara. La causa, segurament serà plural i variada, com ho sol ser sempre... Els economistes, et diran una cosa, els historiadors, una altra, com el filòlegs, els científics o els filòsofs. No obstant això, la Il·lustració francesa va ser un referent, fins i tot per als romàntics alemanys, que ara s’està perdent massa ràpid. Podem pensar que es tracta d’un nou ordre mundial o, per contra, també podem aventurar-nos a plantejar si, en l’èxit, hi consta també el declivi. Jo opte per esta segona lectura i m’aventure a dir allò que deia Chateaubriant en visitar Jerusalem que, «de les grans civilitzacions, l’única que resistix és l’hebrea», amb les seues derivacions ―afegiria jo.

Mentre Hollande i Gallet passegen i es deixen vore, el declivi francés estarà més protegit. El problema el tindran quan s’amaguen perquè esta relació siga una cosa mal vista. En eixe cas, la cosa empitjorarà notablement perquè les derivacions hebrees hauran demostrat la seua força i, com ja s’ha explicat abans, són les úniques que aguanten, passe el que passe.

Salvador Sendra Perelló

Les Guerres troikes: Grècia front a l’abisme de nou.

Es sol considerar, jo pense que de forma errònia, que Grècia va salvar la Democràcia a les Guerres mèdiques. Les guerres mèdiques es solen considerar una fita de la resistència democràtica, de la superioritat de la cultura i tecnologia occidental sobre l'oriental. Aquestes afirmacions són més que discutibles, però així han quedat a l’imaginari col·lectiu, més després de pel·lícules com 300, i malgrat les amargues protestes d'Iran –descendents dels perses-.

Com haguera sigut la història si els grecs hagueren sigut derrotats? Això entra dins de la història contrafactual. Si Grècia com a part de l'Imperi persa ens haguera arribat tota la seua cultura? Òbviament les coses hagueren sigut distintes però no saben fins on. Hem de tenir en compte que molt del que ens ha arribat no és tal com el comú de la gent creu. Per exemple, Grècia ens va llegar la Democràcia, no és cert, Atenes, ens la va llegar, i per exemple Plató s’oposava a aquesta forma de Govern. A la majoria de les ciutats-estats no es va adoptar mai, i durant el S. V a. C. els grecs admiraven més a Esparta, que de democràcia tenia poc, que a Atenes. El que sí és cert, és que amb les Guerres mèdiques Grècia va salvaguardar un llegat que ha influït de forma fonamental en la nostra cultura. Això és indiscutible, llegiu El rapte de Grècia de Salvador Sendra a aquest mateix blog.

Grècia ara sí que es troba davant d’unes guerres que poden canviar la concepció del món actual. Les Guerres Troikes. No cal fer un repàs dels fets, ja que són sobradament coneguts. Malgrat la intoxicació, fer por, les mentides i les manipulacions, tu lector que passes per aquest blog, saps perfectament el que està passant. L'Imperi –que defineixen Hardt i Negri-, eixe Imperi que està per sobre de la voluntat general de qualsevol Estat, eixe Imperi que conquesta silenciosa i inexorablement, eixe Imperi que posa castiga als innocents –al poble- i absol als culpables –polítics corruptes i bankgànsters que treballen junts- havia entrat a Grècia, havia conquerit les institucions mitjançant un cop d’Estat –Papademos ex Goldman Sachs com a dictador- i havia imposat un règim de terror –anunciat plagues bíbliques si no assumien els mals menors de misèria, pobresa, fam, retallades... que els oferien-.

Però l’Imperi encara no ha fet el pas d’acabar amb el sistema plebiscitari per elegir governs –no patiu que intentarà acabar amb ell més tard que prompte-, perquè fins ara els governs i els pobles encara són prou submisos perquè siga necessari fer un pas tan brutal. Grècia en els darrers comicis ha decidit que ja estan farts de la Troika, i això ho han expressat esborrant del mapa al PSOK i deixant sense possibilitat de fer govern a Nova Democràcia, els partís que emparats per, i submisos a, l’Imperi. Això no obstant, han triat la via blaneta, Syriza, enfront de vies més radicals, tant a l’esquerra com a la dreta. Vies que directament advoquen per trencar amb la UE i la Unió Monetària.

Syriza pretén arribar a acords sense necessitat de trencar, però sense sotmetre’s del tot a l’Imperi. Tot el món sap –i així ho recull un diari com El País a un article titulat ¿Y si Varoufakis tuviera razón?- que la solució per a Grècia passa per una reestructuració del deute, que fer patir i augmentar el sofriment del poble no portarà a cap lloc, bé tal vegada reduir la població a Grècia. Aleshores perquè l’Imperi insisteix tant a imposar mesures que no són la solució i només porten sofriment? En primer lloc, perque l’Imperi intentarà xuclar fins a l’última gota sang, fins a l’últim cèntim, de Grècia. Perdran molts diners, ho saben, però abans deixaran sense res als grecs, al poble grec, a les elits ja les han rescatat. En segon lloc, perque l’Imperi no pot semblar feble o compassiu. Què passaria aleshores amb Espanya, Irlanda, Itàlia, o fins i tot França? Podrien els pobles rebel·lar-se contra l’Imperi elegint opcions antiimperialistes com Podemos, Front National, etc., populismes que diuen ells.

Aquesta vegada sí Grècia defensa les democràcies liberals, o inclús la possibilitat d’una major democràcia, representa que el poble puga seguir decidint almenys a grans trets quin tipus de país o societat volen. Enfront tenen l’Imperi, la preeminència del capital, de les grans empreses, de les finances, de l’especulació tot abans que el poble, que les persones. I aquesta són les Guerres Troikes. Dilluns es reuniran els Caps d’Estat de la UE per buscar una solució urgent a Grècia. Només hi ha tres possibilitats:

a)      Grècia cedeix al que demana la Troika i Angela Merkel. Guanya l’Imperi i les democràcies liberals poden anar cavant la tomba. La voluntat dels pobles ha mort. La Guerra Troika s’ha acabat i l’Imperi ha aconseguit el que no van aconseguir els perses.

b)      Hi ha un acord perquè Grècia no faça fallida però faça reformes, han de seguir negociant. Taules, no serà tan simbòlic com les Termòpiles, però com a les Termòpiles servirà als grecs per a guanyar temps.

c)      No hi ha acord, Grècia fa fallida i ix de l’Euro. El preu a pagar pot ser tan alt com el de la Batalla de les Termòpiles, però en tot cas no serà més alt que claudicar a la Troika. Però Grècia haurà demostrat que es pot plantar cara a l’Imperi, que hi ha vida més enllà de l’Imperi. Grècia pot salvar la Democràcia, com concepte, no sols a la democràcia liberal com forma de govern, i la pot salvar perquè pot demostrar que els pobles encara poden lluitar i plantar cara al capital, a les multinacionals, a la banca, al bankgàngsters, a Wall Street, a l’1%, etc., i a les institucions internacionals que han creat per imposar els seus interessos (FMI, BCE, UE, etc.), en definitiva a l’IMPERI.

Òskar "Rabosa"

LA PASTORA DE BÚFALS

Fa molts anys ―un grapat d’anys―, en un dels meus primers viatges per Àsia, concretament a l’Índia i a Nepal, quan baixàvem del Santuari de l’Annapurna vam adreçar per fer el retorn més ràpid. Vam pujar al Santuari quan ja havíem conclòs l'expedició al Txulu i, a més, havíem fet la volta completa al massís aprofitant que baixàvem des de 6000 metres. Recorde que, al final, estàvem cansats i que jo duia tres dies sense poder moure el braç esquerre a causa duna operació anterior, a l'esquena. Tantes setmanes amb la motxilla al coll m'havien afectat la ferida, encara una mica tendra.

Quan estàvem ja caminant per les zones baixes, havíem de marxar moltes hores perquè volíem arribar a la carretera en tres dies i, sovint, ens endinsàvem en terrenys especials on els búfals recelaven de nosaltres i on no podíem ni comprar menjar perquè els nepalesos no en podien vendre: si venien el que produïen, després no tenien queviures per passar l'hivern. Eixa inseguretat feia que cada volta pensàrem d'accelerar més la marxa per eixir aviat de la vall i arribar a Pokara; somiava pizzes!

Un dia, mentre els meus companys caminaven, em vaig endarrerir per traure fotos dunes mones a qui no quéiem massa bé; llançaven pedres al nostre pas per la riba d'un riu i estes rodaven des de lluny fins arribar a la nostra vora. Vaig perdre els companys de vista, com era habitual fer-ho cada dia. Però, lluny encara, vaig divisar una figura que corria cap a mi. Deixava sol un ramat de búfals mentre eixia al meu encontre... Quan va estar més pròxima, la figura, em vaig adonar que era una xica, descalça.

Jo caminava per una senda mentre la xica m'eixia a camí travessant el prat. Vaig observar que es tractava duna dona molt jove, duns 16 anys, pense. Jo estava esgotat després de quaranta dies per l'Himàlaia, menjant arròs bullit i llentilles, i no podia amb l'ànima. La xica em parlava però jo no l'entenia. Em va agarrar la mà amb delicadesa i decisió mentre es va posar de genolls a terra. No m'ho podia creure. Començà a plorar mentre seguia parlant-me entre sanglots i jo no sabia què fer. Duia un vestit molt vell. Em vaig emocionar moltíssim i jo també vaig plorar; estava derrotat.

Pel camí, vaig vore una figura que venia al nostre encontre, ràpida i decidida; era el nostre guia que tornava a buscar-me. Va soltar la xica que va quedar estesa a terra, plorant, mentre els búfals pasturaven allà lluny, al prat. Vaig seguir caminant intentant no girar-me per no pensar més. Jo era jove; tenia uns 20 anys aleshores i estava molt cansat.

Daixò fa molt de temps i encara hi ha dies que somie l'escena i sovint em pregunte què haurà sigut daquella xica, realment bella, dulls negres i brillants, platejats com la pissarra que reflectix el sol, i de pell bruna de color d'oliva que conjugava a la perfecció amb els cabells, negres i llisos, llargs i lluents. Jo era massa jove i estava massa cansat, fins i tot per poder pensar. Ara, ho pense sovint.

A la persona curiosa.

Salvador Sendra Perelló

EL SUÏCIDI DE DÉU

De sempre, m’ha cridat l’atenció que, a les taules de la llei, no hi haguera cap al·lusió a la covardia. Després, una volta que s’ha anat polint el discurs religiós i s’han adequat els pecats a això que demana el temps, la covardia seguix sense penar-se, ni tan sols a l’entrada del Paradís. No ho entenc!

Realment, si hi ha alguna cosa que ha fet mal a la humanitat ―molt de mal―, als països, als territoris i, fins i tot, als pobles i a les famílies, eixa ha sigut la covardia. D’acord; ja sé que penseu que és difícil d’avaluar la seua magnitud, així com la seua repercussió, però, recollons, per això està Déu, no? Ell que tot ho pot i tot ho sap, no deuria tindre cap problema per avaluar-ne els efectes... O sí.

Potser, a partir de les religions de la pietat, eixes doctrines monoteistes que no busquen altra cosa que afeblir el ser humà i fer-lo dòcil i col·lectiu, Déu s’ho va pensar, això de premiar la valentia. Els peròs que aturen el valent són massa importants per a propiciar la seua entrada al cel i, per contra, les virtuts que se li atribuïxen, al covard, no li entrebanquen el pas per la porta de sant Pere.

Ser covard i dòcil és guanyar el cel mentre que ser valent i indòmit és perdre’l. Dostoievski, a Crim i càstig, ja apunta els entrebancs morals a què s’enfronta el ser humà dòcil i adoctrinat. Nietzsche, al llarg de tota la seua obra, també ho explica amb detall, o fins i tot la mateixa Bíblia, als seus orígens, on ens presenta un Déu sense complexos que actua amb vertader poder fins que Moisés, un pobre i desgraciat humà, li presenta esmenes i li proposa pactes, sense sotmetre’s, parlant-li de tu a tu i, per tant, acabant amb eixe Déu totpoderós.

«Déu ha mort» deia Nietzsche, ignorant, encara que eixe Déu havia estat assassinat o, millor ―per no traure-li mèrits―, s’havia suïcidat en escoltar els consells d’un humà: de Moisés. No obstant això, al pobre Moisés li fa la pell, com apunta Freud, el seu poble mateix; sí, sí, eixe poble que ell havia salvat ―millor dit, eixa meitat del poble― de la ira divina, tot i que l’Èxode diu que Déu va cobrar la seua part del (con)tracte. Ara, una volta provat el suïcidi diví, al ser humà només li queda que substituir l’ídol, i ho fa canviant-lo per un Déu feble, anomenat Jesús, que pregona una religió de submissió.

Segurament, els cristians hauríem de pensar que la creença ens fa forts i que jo estic enganyat en la meua reflexió. Jo ho acceptaria, això que hauria de ser, però amb una simple premissa, per fer-ho bé: negre sobre blanc, doncs. Em valdria si es fera de la valentia una condició per entrar al Paradís, i de la covardia, un motiu per eixir-ne. I Déu que jutge!

Salvador Sendra Perelló

LA MOTIVACIÓ DEL VIATGE

Dir que se m’han fet les dents llargues és poc, després d’haver estat llegint l’Itinéraire de Paris à Jérusalem de Chateaubriant. Sóc un viatger i sempre ho he sigut, i qui em coneix ho sap, però, en cap dels meus viatges he tingut la possibilitat de gaudir de les experiències que acompanyaven un viatger del segle XIX.

Tot i que, des dels meus inicis, les condicions de les expedicions i dels viatges arreu del món han canviat molt en comparació a les que hi ha hui dia, llegint Chateaubriant m’he adonat que he tingut mala sort en dos aspectes: per començar a viatjar massa jove i per nàixer dos-cents anys massa tard. Però, estes coses no tenen remei i les hem de pair com bonament puguem.

Desitge anar a Jerusalem amb totes les forces perquè sé que és un viatge que intentaré gaudir en la mesura en què ho va fer Chateaubrinat. Ara ja sóc més madur i he llegit més voltes la Bíblia; ara ja puc aprofitar-me d’eixa maduresa... Enguany no sé si hi aconseguiré anar, però no m’importa perquè he aprés, també, a esperar.

Viatjaré amb avió i dormiré en algun hotel, llogaré cotxes i menjaré en restaurants; com podeu comprovar, un viatge estúpid per a una finalitat tan important, però és açò el que ens queda. Penjaré fotos al Facebook, o a Instagram, i enviaré missatges als companys a cada moment. Després, tornaré i em preguntaran si ja n’he tornat... Com veieu, sembla una estupidesa tremenda però, en realitat, ho és!

Nàixer després d’hora és un gran entrebanc per a la meua formació com a persona, i me n’estic fent a la idea; sembla que sóc un home del passat i, a més, una mica inadaptat. Viatjar, durant set o huit mesos, a cavall, amb vaixells de vela, armat ―mai se sap― per travessar terres hostils, ser cristià i vanagloriar-me’n, pactar, fugir i enfrontar-me, a voltes, amb les autoritats... No es pot demanar més i no es pot rebre més!

Després de llegir Chateaubriant m’estic adonant de les coses que m’he perdut ―es diuen sensacions, i no són òptiques!― per la meua incomprensible tardança a nàixer. Ara ja no hi ha remei i l’única solució que hi veig és la d’intentar gaudir de les poques possibilitats que em queden per fer-ho, seguint les pautes del segle XXI i la seua ridícula manera d’entendre el viatge i el món perquè, com podeu comprovar, si no hi he anat encara, a Jerusalem, no ha sigut ni per temps ni per diners, sinó, per falta de motivació.

Salvador Sendra Perelló

Obsolescència política programada.

Fa molts anys, durant una conversa amb un amic, ell em va comentar que havia llegit o escoltat, no recorde a qui ni on, que el sistema capitalista era una màquina tan perfecta que aconseguia fer negoci fins i tot d’allò que era antisistema. No importava que siga un guerriller comunista o un grup de música, si es va a El Corte Inglés allí es pot trobar una samarreta del Che Guevara o un disc de Rage Against de Machine. El sistema ho recicla tot i treu profit de tot.

També el sistema polític ho recicla tot. El sistema polític acaba absorbint tots aquells que volen canviar-lo. A l’hora de la veritat la maquinària del sistema acaba integrant a dintre seu totes les alternatives que diuen voler transformar-lo. És de sobra coneguda la dita de: “L’esquerra han renunciat a transformar la societat”. Cert és també que la societat ha renunciat a transformar-se, i prefereix ser un grapat d’argila en mans dels altres.

A gairebé tots els països i en qualsevol moment podem trobar exemples de com el sistema polític s’ha acabat engolint tots els partits amb propostes transformadores, i dic transformadores, no merament cosmètiques. Així, podem trobar exemples al Partit Comunista Italià i la seua girada cap al centre, el P$x€ i el seu Suresnes seguint el procés que havien iniciat abans la resta de partits socialistes europeus, l'eurocomunisme, més endavant els partits socialistes/socialdemòcrates deixen de ser socialdemòcrates i s’apunten a l’anomenada “tercera via” –la via directa a la submissió al neoliberalisme. Hem vist a Blair, a Schröder (aquest va introduir els minijobs a alemanya), a Zapatero, etc., aplicar les més brutals polítiques neoliberals amb el consentiment de les masses, perquè, si ho fa un partit d’esquerres, és que no hi ha alternativa, és el millor. Els partits socialistes, amb la impagable ajuda dels sindicats majoritaris, han complert una feina com la dels kapos –que també eren presos i els dels barracons dels destinataris a les cambres de gas eren sempre jueus- als camps de treball i extermini nazis.

En general, les esquerres s’han mogut cap al centre, a l’hora que el centre estava cada vegada més a la dreta. Els partits d’esquerres, amb la passivitat o inexistència d’una societat civil, han seguit, per voluntat unes vegades i per incapacitat altres vegades, el camí cap al “centre més a la dreta”. Si les esquerres naixen per transformar la societat, ha sigut el sistema capitalista qui ha transformat les esquerres juntament amb la societat. Tant és així, que hui en dia, les propostes socialdemòcrates, vigents als anys 50 i 60 del segle passat, són titllades d’extrema-esquerra.

Arran de la crisi del 2008 hi ha hagut un cert “despertar” social, en certa mesura s’ha produït una consciència que alguna cosa va mal amb aquest sistema. El despertar social confirma que la política està al servei dels interessos de les multinacionals i de banca, encara que vestits d’interessos econòmics generals. No obstant això, els corrents predominants desitgen una tornada al període 2000-2006 o els més revolucionaris als anys 50 i 60, dècades de domini del keynesianisme i de l’Estat de Benestar, sense adonar-se que qualsevol de les dues opcions és impossible. També hi ha a Europa un revifar de postures nacionalistes, que demanen, davant una UE al servei del capital i una globalització que estén l'imperi de la banca i les multinacionals, a tornar a dotar l’Estat-nació de més força. Més minoritari, però també sensible, és una nova mirada cap al marxisme, l’única alternativa constituïda al capitalisme.

A l’Estat espanyol, la crisi ha posat de manifest, a més a més, que el sistema polític nascut a “La Transición” ha sigut un bluf, només ha servit perquè dos partits es repartiren el pastís de la corrupció, afavoriren les elits econòmiques-financeres locals, a desindustrialitzar l’Estat, privatitzar serveis bàsics com l’energia en favor d’un oligopoli blindat i a pauperitzar el poble mitjançant la baixada de salaris i retallades socials. Això ha provocat un cert malestar social que ha acabat amb l’aparició de nous partits polítics que han fet bandera d’una regeneració democràtica (sic), ja sigen provinents de la dreta i dins de l’ordre constitucional –Ciudadanos- o des de l’esquerra per finiquitar el règim –Podemos-, a més d'altres partits locals de caràcter nacionalista, independentistes o no –Compromís, CUP, Bildu, Anova, etc.-.

Després de les darreres eleccions -andaluses, municipals i algunes autonòmiques- el que s’ha posat de manifest és que alguns dels nous partits comencen a tenir els tics dels vells partits. Tanmateix, les propostes de regeneració democràtica (sic), ni van al fons de la qüestió, ni tenen intenció de ser a fons. Uns retocs, maquillatge i cosmètica, és el que porten. El “pragmatisme”, el “cal pactar” per a desallotjar al PP, acceptar el P$x€ com interlocutor –partit que ha sostingut aquest règim de saqueig-, el canvi de cromos –l’alcaldia d’aquesta ciutat per la presidència autonòmica, la poltrona al parlament per una vicepresidència, etc.- ha portat als nous a jugar amb les regles dels vells. I això que el canvi de cromos, només és per poltrones. ¿Què no passarà quan la realpolitik afecte als diners, a l’economia? Poques i honroses excepcions no han acceptat a entrar al joc, mantenint-se coherents.

Els que han acceptat jugar amb les regles del sistema, ja han perdut, ja han cedit, ja són “casta”. I com a “casta” acabaran. Aquests també han renunciat a transformar la societat, encara que ens conten que ells volen el poder per demostrar que es pot fer d’una altra manera, però amb les regles del sistema. El sistema no admet variants i ells no en són conscients. Mentrestant, els súbdits s’ho miren desvanits, es complauen amb l’adjacent i no s'adonen del fonamental.

Lluis Llach, a una de les seues magnífiques introduccions a les seues cançons, durant el concert en el que es va acomiadar a Verges, va dir més o menys –en clara al·lusió al tripartit català-: “Quan guanyen les esquerres, l'endemà tots estem molt contents; al cap de tres dies ens posem vermells de vergonya; i a la setmana ens costa amagar-nos sota el piano perquè cauen ‘xuscos de punta’”. No en tinc jo de piano, però vos espere baix de la taula.

Òskar “Rabosa”.

L’AUTOR DE “LA SETRILLERA”

 

Hi ha algunes coses que mai sabré si seré capaç de superar. Recorde amb enyor els anys que vaig estar a Alacant, exiliat, realment exiliat, on cada volta em costava més moure’m amb la meua llengua materna i paterna.  Tot i buscar amb interés els cercles on podia fer-la valer amb normalitat sense que la gent em mirés amb cara estranya, els àmbits em costaven molt d’ampliar. Un parell de restaurants, les tendes del mercat i algunes del voltant, un parell de botigues de roba, el teatre, algun forn i poca cosa més.

Cada dia, a mitjan matí, baixava fins al mercat per comprar la premsa. Encara, després de tants anys, quan vaig a Alacant, passe a visitar la senyora del quiosc, que era de Zaragoza, crec recordar. Aleshores, es podia comprar l’Avui, tant per la tirada que tenia com per la qualitat del contingut. Cada dia, després de comprar-lo, passejava fins al panteó de Quijano per seure una estona i llegir-lo. Cada dia obria el periòdic per la pàgina d’espectacles ―si no m’enganye― per llegir la columna de Salvador Sostres.

Salvador va començar a escriure a l’Avui quan jo vaig anar a viure a Alacant, i no sé si ho haguera pogut superar sense el ritual d’anar cada dia a comprar la premsa, seure en un banc del parc i buscar la columna de Sostres. Ell escrivia cada dia; i jo el llegia... Però la meua devoció es va iniciar el dia en què vaig llegir “La setrillera”, cap a 2005, quasi coincidint amb l’estada més continuada en la ciutat, a l’hora que vaig entendre, realment, allò que significava escriure. Després de Sostres, buscava Vicent Sanchis.

“La setrillera” em va deixar tan entusiasmat que, a partir d’aleshores, aprecie més l’ofici de l’escriptor de cada dia, de la columna de la premsa seriosa. Vaig entendre, amb ell i amb ella ―la setrillera― allò que era treballar cada dia de cada mes, i cada mes de cada any. Em vaig adonar que les millors vacances eren seguir treballant i que diumenge pel matí el cervell també s’activa; vaig comprendre que el treball era una predisposició davant de la vida i vaig saber que la faena és l’energia que mou el món. Al cap d’uns anys, l’Avui es va fondre amb El Punt i la seua tirada va ser retallada a l’àmbit de Catalunya. Jo vaig abandonar Alacant...

Ara, Salvador ha estat acomiadat d’El Mundo, que era el periòdic on escrivia cada dia des que el van acomiadar de l’Avui. Però he escoltat que Pedrojota, també acomiadat d’El Mundo, està treballant en un nou periòdic digital que s’anomenarà El Español, o alguna cosa semblant. Com que també sé que Pedrojota i Sostres tenen amistat, m’agradaria que el contractara, més que siga perquè el columnista tinga un treball. Jo ja fa temps que no el llig però el meu deute amb l’escriptor és massa gran. Sort, Salvador! 

Salvador Sendra Perelló

R-TV: La nostra casa.

 

Home és un documental sobre com l’Esser Humà ha transformat el planeta. Alerta sobre els riscos del canvi climàtic, i la nostra influència sobre ell. Més enllà del fons, a la fi i al cap no aporta res nou, la fotografia d’aquest documental resulta d’una bellesa sorprenent. A més a més, vos descobrirà algunes de les barbaritats que estem fent els humans. Definitivament, som més estúpids que racionals.



 

UNA NOVA DISTRIBUCIÓ DE L’ESTAT

Ara que han acabat les eleccions municipals i autonòmiques es pot dir que la peculiaritat d’estos sufragis ha estat l’aparició d’un nou partit en l’àmbit estatal i l’ampliació de la representació d’un altre. Podemos ha entrat en governs locals i autonòmics, fins i tot en indrets fonamentals com Madrid, Barcelona i València, i Ciudadanos/Ciutadans ha ampliat el seu espai cap a la resta del territori de l’estat ja que només estava a Catalunya. Els resultats d’este segon no han estat a l’alçada de les expectatives... Els del primer, tampoc, però mantenen llocs importants, i això ho maquilla.

Tant l’un com l’altre són partits urbans i urbanites; no imagine un collidor del meu poble votant-los, com tampoc imagine un diputat de Podemos o de Ciudadanos/Ciutadans defensant els interessos d’un ramader, o d’un pescador. No obstant això, si han de governar en algun indret paregut, hauran de saber d’eixes coses, dic jo.

A l’Antiga Grècia, la famosa Atenes de Soló, l’estructura del parlament es guiava per la distinció entre la gent de la muntanya, la de la vall i la de la costa. Tots hi estaven representats i tots hi participaven en la rotació dels llocs de comandament, i ací acabarem demanant un sistema semblant perquè, només cal mirar-los la cara, als emergents. ¿Penseu realment que estes personetes poden endevinar els problemes d’un pescador, d’un agricultor, d’un ramader o, simplement, d’una persona que viu en un poble de menys de 75.000 habitants? Jo, si vos sóc sincer, pense que no.

No obstant això, vull que quede clar que no negue la seua capacitat per aprendre però, quan una persona entra a governar, se suposa que ja sap i que allò que li toca fer és aplicar les coses que ha aprés. No puc entendre el cas contrari, on hi ha qui pensa que s’aprendrà amb el temps però, si es dóna, doncs, fantàstic: que torne quan sàpiga!

Jo visc en un poble de 2.500 habitants i els problemes que tinc són els derivats d’un poble així. Estic fart de vore persones de la ciutat que no entenen res del que ací passa i no puc admetre una aventura com la que podria iniciar-se ara, amb un govern de partits farcits d’urbanites. I a la implantació d’estos partits em remet; i al seu àmbit de vot, també. Per tant, la solució més racional que hi veig és la que aplicà Soló a Atenes, amb la rotació de les assemblees: muntanya, vall, costa. I no cal que versifiquen l’acord. 

Salvador Sendra Perelló

L’INTERÉS NEGATIU DEL DEUTE ESPANYOL ÉS MENTIDA

Doncs, això: és mentida! Però, ara què voleu?, que seguisca explicant el tema? Val, val... Ho faré perquè l’editor també vol que explique les coses que dic i que argumente les idees. Però, que vaja per davant que és una mentida arreglada com si fóra veritat.

El president del govern, durant la campanya electoral, va dir que España estava molt bé; tan bé que els interessos del deute ja eren negatius, i que això era bo, i que la crisi estava superada, i que ningú parlava ja de l’atur. Els seus oients l’aplaudien amb força i no demostraven cap sorpresa, almenys en aparença. Doncs, res; tot és mentida, i au!

De l’atur i de la crisi no vaig a escriure res més perquè sembla que ja hi ha massa coses dites, però, del deute, del deute sí que ho vull fer. Que jo sàpia, ningú ha tractat este tema perquè els números així ho diuen, i prou! No obstant això, jo sé que si vull contar una mentida, la primera cosa que he de fer és posar xifres, i els economistes també ho saben; fins i tot els polítics. Uns numerets i unes sigles donen a qualsevol falsedat una aparença versemblant i, si no em creieu, mireu com es fa.

El BCE compra 60.000 milions d’euros de deute (QE), cada mes, als estats perifèrics (PIIGS) perquè puguen campar. Repetisc: 60.000 milions d’euros. Aleshores, quan l’estat ven el deute, ja te la part proporcional d’eixa quantitat, la que correspon a España, venuda. La resta, si és que n’hi ha, és la que ix al mercat de veritat. Repetisc: estats perifèrics.

D’aquí fins a comparar España amb Alemanya, hi ha un tros. Alemanya no és un estat perifèric i, per tant, el seu deute no està afectat per la compra ordenada pel BCE. Ara bé: els liberals, que jo recorde, no admeten la intervenció de l’administració ―diuen― perquè creuen en el mercat i entenen que la llibertat de compra-venda i el capital privat són suficient garantia per definir el valor de les coses.

El PP va de liberal, i ens ven que l’interés del deute español a dos anys al mercat secundari és negatiu (28/04/2015), o siga que, qui compra bons d’ací, perd diners. Els números ens diuen que sí, que en eixa data era una evidència. La realitat ens diu que, de no ser per Mario Draghi (juliol de 2012), la mentida no es podria camuflar de cap manera. Si el BCE deixa de comprar el deute español sabrem la veritat del govern i, si no es creuen el que dic, que rebutgen la compra durant uns mesos. A 28/04/2015, el BCE havia comprat uns 85.000 milions d’euros a España ―que no és broma― amb un venciment mitjà de vora 12 anys.

Salvador Sendra Perelló

Ada Colau i la desobediència de la Llei.

Una entrevista publicada a El País, amb el titular “Ada Colau: “Desobedeceremos las leyes que nos parezcan injustas”, ha alçat una gran polseguera, justament per aquestes declaracions, desobeir les lleis que semblen injustes. Tota la premsa de dretes, la de falsa-esquerra, alguns o molts juristes, jutges... i tota mena de voltors han atacat sense pietat a Ada Colau per aquestes declaracions. Fins i tot, Iñaki Gabilondo, que últimament pica l’ullet als moviments socials, ha carregat durament contra Colau. Oh, la Llei sagrada, qui gosa tocar-la?

Una lectura ràpida de totes les declaracions conta l’Ada Colau, és més que suficient per adonar-se’n que no hi ha més que repetició d’algunes bobades, una i una altra vegada repetides: “La Llei deu complir-se”, “qui es salte la Llei haurà de pagar-ne les conseqüències”, “açò serà l’anarquia”, “doncs jo no pagaré impostos”... No he llegit ni un raonament mínimament fonamentat. No és que el raonament per a ser fonamentat haja de coincidir amb el meu, pot discrepar, però almenys deu de contenir una argumentació, una defensa de la Llei però amb raonaments profunds i no les bajanades que un xiquet de 3 anys és capaç de repetir sense enganyar-se. Vaja per davant, que jo no vaig a defensar la Llei, doncs jo crec en la desobediència civil davant lleis, autoritats o poders de qualsevol tipus en situacions manifestament injustes. I ara, més bé o més mal, encertadament o equívocament, tractaré de raonar-ho.

El que cal complir la Llei no és una qüestió nova. És tan vella com les primes lleis escrites en el Dret romà, les anomenades Lleis de les XII Taules. Aleshores, els romans van inventar un aforisme que segurament alguna vegada haureu sentit: Dura lex, sed lex (la Llei és dura, però és Llei). La Llei escrita naix dels abusos que els patricis, aristòcrates romans, fan al interpretar les lleis orals en perjudici de la plebs. Amb això, es tractava del fet que la Llei escrita no fora tan fàcilment interpretable o canviable, i amb l’esmentat aforisme es tractava de dir que la Llei calia complir-la per damunt de qualsevol altra circumstància. Sabeu que va provocar això? L’abús per part dels que feien la Llei, els patricis, sobre la plebs. A què sembla un déjà vu? Mireu el que passa hui en dia. Els romans van necessitar una, i una altra, revolta de la plebs perquè les decisions de les seues assemblees tingueren valor de Llei. Això que va passar a Roma, no és una cosa aïllada, es pot trobar a la llarg de la història allà on hi ha hagut lleis escrites. Qui les fa, sempre les fa en profit d’uns pocs.

A la nostra cultura occidental, la preponderància de Llei escrita ve de les escoles de pensament anomenades positivisme jurídic o iuspositivisme, que estableixen que la només és llei allò que el sobirà determina que és llei. Aquesta idea de pensament s’enfronta amb el Dret natural o iusnaturisme que és la doctrina ètica i jurídica que defensa l’existència de drets de l'home fonamentats o determinats en la naturalesa humana, universals, anterior i superiors a les lleis de l’estat (dret positiu) o als costums. La Declaració Universal de Drets Humans, per exemple, és una Declaració basada en el concepte iusnaturalista del Dret. Per als iusnaturalistes un ordenament jurídic que no reculla aquests Drets fonamentals i essencials no seria un veritable ordenament jurídic.

Òbviament, tots els que ataquen a Ada Colau, defenen el positivisme jurídic, posen la llei aprovada per l’Estat amb determinades formalitats per damunt de qualsevol valoració ètica. Ara bé, aquests mateixos, hipòcrites ells, a la vegada i quan els convé –Cuba, Veneçuela, Iran, etc.- són els que sempre tenen a la boca la moral i els Drets humans, demostrat que no tenen ni puta idea de què parlen.

El positivisme jurídic no està exempt de riscos. Sostenir que la Llei aprovada mitjançant el procediment constitucionalment establert és l’única Llei sense cap consideració més, pot arribar a justificar les lleis antijueves nazis, l’apartheid a Sud-àfrica o les polítiques de reeducació i gulag de Xina o l'URSS. Ara bé, no només els règims totalitaris poden fer estralls, també els sistemes amb “democràcies liberals”. En aquest cas són més subtils, no tan evidents, i normalment la legislació tendeix a afavorir als rics, a les multinacionals, a la banca... en definitiva a les elits econòmiques-financeres. Aquestes lleis, a més a més, estan revestides d’una aura de legitimitat democràtica: el poble ha elegit uns representants mitjançant un procés democràtic que els ha legitimat per a fer les lleis [contra el poble]. Aquesta concepció és més letal que el verí una taipan de la costa (Oxyuranus scutellatus), considerada la serp més verinosa del món. No entraré en qüestions més a fons sobre la meua concepció sobre el Dret i la Llei, però quedeu-vos amb que estic perquè la Llei deu respondre a criteris ètics, de deure ser.

Ja siga per una concepció iusnaturalista o bé per un “positivisme ètic”, em sembla clar, que la Llei pot ser sotmesa a crítica sobre la seua legitimitat, no sols pel que fa a la forma de la seua aprovació, sinó també pel seu contingut, si respecta criteris ètics o no. La forma de defensar-se que té els ciutadans davant Lleis que consideren injustes és la desobediència civil i l'objecció de consciència. La desobediència civil no és una forma antidemocràtica d’actuar, més aviat al contrari. Com assenyala -a un magnífic article del qual deixe el link baix- Juan Carlos Velasco Arroyo:

Dado el marco oligopólico de los medios difusores de opinión pública, los movimientos ciudadanos no encuentran con facilidad canales adecuados para que sus deliberaciones lleguen al resto de la población y sus propuestas logren ser incluidas en la agenda política. Para superar esos obstáculos, la transgresión de una norma jurídica con la finalidad explícita de provocar un debate lo más abierto posible sobre su justicia, su constitucionalidad o, simplemente, su oportunidad, puede constituir una posibilidad legítima.

Ara bé, la desobediència civil pot estar castigada per la llei, al suposar una infracció de normes d’obligat compliment i si aquesta desobediència es fa des de les institucions públiques per càrrecs públics, a més, pot ser constitutiva d’un delicte de prevaricació. Sabent al que s’arrisca l’Ada Colau, a mi em sembla legítim que vulga desobeir lleis que siguen injustes. I no serà que no hi ha lleis injustes. Vist així, a algú li sembla destarifat proposar la desobediència de la Llei? Pot o no pot ser legìtim desobeir una llei considerada injusta? Com sempre espere els vostres comentaris. 

Òskar “Rabosa”

Links relacionats:

Juan Carlos Velasco Arroyo - Tomarse en serio la desobediencia civil Un criterio de legitimidad democrática

http://digital.csic.es/bitstream/10261/10719/1/%2bDesobediencia%20civil%20-%20RIFP%201996.pdf