NO-SÉ-QUÈ DE ROSA I EL SEU ESTRESSANT EQUILIBRI ESTATAL

No-sé-què de Rosa és un més que segur senador valencià de la pròxima legislatura. No puc dir si és aquell que ja va estar en algun càrrec a la Generalitat Valenciana en la prestigiosa època de Camps o si es tracta d’algun familiar seu però, a més, crec que també algú de la seua família és el gerent de l’empresa que gestiona la sanitat d’alguns hospitals de la Comunidad Valenciana.

La cosa és que eixe home, el de Rosa –veritat que sembla pel seu cognom que està lligat al PSOE?, o millor encara, que es tracta d’un amant mossegant amb feréstega intensitat eixa flor— ha fet unes declaracions públiques on diu que l’educació i la justícia han de ser iguals en tot España. D’entrada, bé: res a dir. Però, al cap d’una estona, i quan penses a què es dedica la seua família, et preguntes: i no es deixa res per a igualar? Entre la Rosa i la igualtat, quasi sembla socialista, l’home. Però es presenta a les llistes del PP...

Doncs, sí, esteu pensant com jo que s’ha deixat la sanitat, o és que ha de ser diferent a la resta de l’estat com fins ara. L’oblit no crec que haja estat casual, i menys encara venint de qui ve. Però, res, només això: que No-sé-què de Rosa ha dit unes coses i se n’ha deixat unes altres, per si el coneixeu i li podeu fer memòria, perquè a mi, després d’escoltar això, em ve a la ment un equilibrista que du una pèrtiga agarrada només de la punta.

Gràcies

Tu tens la culpa, de tot (encara que sigues inconscient).

Hi ha dues coses que al llarg de la història s'ha demostrat que són molt efectives per al control social. Una són les pors i l'altra és la culpabilització de l'individu. Ambdues al llarg de la història han sigut explotades pel cristianisme, com no ho havia fet ningú a la història. La nostra cultura d'arrel jueva-cristiana, no s'escapa d'eixa lògica, fins i tot en aquelles ideologies que podem semblar que a primera vista s'oposen o suposen un xoc frontal a la cultura. No és d'estranyar; ho explicava molt bé Maurice Duverger, a Sociologia Política, com fins i tot els antisistema estan profundament travessats per la cultura de la qual diuen estar en contra.

Darrerament, jo diria especialment des de l'esclat de la crisi del 2007, i especialment des dels moviments de protesta a partir del 2010, hi ha un moviment significatiu que tracta de fer sentir culpable de "la situació", tota situació, qualsevol situació, a l'individu, al súbdit normal i corrent. Pot ser una reacció enfront de les manifestacions contra les elits, una mena de reacció per a emmascarar els problemes creats per un sistema que va en decadència. Ja sabeu que sostinc que tots aquells temes o problemes que sobre els quals hi ha consens en tots els mitjans i entre els "experts", tinc clar que són cortines de fum, hi haja o no hi haja un rerefons real.

La culpabilització de l'individu, troba la seua màxima expressió en un article publicat ahir a El País. Escrit per Daniel Innerarity, catedràtic de Filosofia Política a la Universitat del País Basc, va número 2 per Garoa Bai al Congrés a les eleccions del 28-A, és deixeble d'Ulrich Beck, el creador de la teoria de la societat del risc, que ha tingut un gran impacte a la sociologia. El llibre de Beck, exposa com han canviat les relacions en la societat postindustrial. S'estiga o no d'acord amb els postulats de Beck, l'anàlisi que fa de la situació, la fotografia que pren a la societat, és molt precís. Innerarity, en canvi, el que he llegit no em sembla molt interessant, encara que hui no el criticarem.

L'article en qüestió, que porta per títol "La estupidez colectiva", tracta de responsabilitzar a tota la societat dels desastres, dels riscos. Ja siguen econòmics, ambientals, polítics, etc. Al segon paràgraf ho explica clarament:

Si pensamos cómo se producen las crisis, qué interacciones las han generado, comprobamos que resultan de la coincidencia fatal de decisiones irresponsables, omisiones y postergaciones, que se acumulan hasta llegar a un punto en el que detener o corregir una determinada dinámica parece imposible.

Més endavant diu:

Cada consumidor, mediante su consumo privado, puede estar colaborando a destruir el medio ambiente, y cada votante puede contribuir a destruir el espacio público, lo que no quieren y que, además, haría imposible la satisfacción de sus necesidades. Si hubieran podido anticipar ese resultado y anular o, al menos, moderar, su interés privado inmediato habrían actuado de otra manera.

Això en recorda immediatament un paràgraf de “La Sociedad del Riesgo: Hacia una nueva modernidad”, arran dels riscos ambientals, on Beck diu:

Esto deja claro de manera ejemplar dónde reside el significado biográfico de la idea de sistema: se puede hacer algo y seguir haciéndolo sin tener que responsabilizarse personalmente de ello. Se actúa, por decirlo así, en la ausencia de uno mismo. Se actúa físicamente sin actuar moral y políticamente. El otro generalizado (el sistema) actúa en uno y a través de uno: ésta es la moral civilizatoria de los esclavos, en la que social y personalmente se actúa como si uno se contrara bajo un destino natural, bajo la «ley de gravedad» del sistema. De este modo se busca un culpable a la vista del inminente desastre ecológico.

Per a ambdós, o per dir-ho correctament Innerarity seguint a Beck, el que és essencial és que tots actuem irresponsablement –sense assumir cap responsabilitat-, i actuem malament. La suma de les accions posa en risc el medi ambient, l'economia, la política... en definitiva la societat. Ells vénen a dir-nos que nosaltres som els qui tenim la culpa. Beck va més enllà, i diu que tenim una moral d'esclaus, perquè pensem actuem sota el sistema, com sota una Llei natural, i per tant, no triem lliurement. Assumim el nostre destí.

Aquesta visió només busca reforçar el sistema. Desconeix que s'actua en una societat que té una determinada cultura, que aquesta cultura va lligada a uns determinats valors i que l'actuació dels individus està mediada per els dits valors. No són simplement errors, o que simplement l'individu es deixa portar pel sistema, és que l'individu actua d'acord a una ètica dins d'una determinada cultura. Dit d'una forma, Beck està equivocat quan diu que s'actua sense actuar ni moralment ni políticament, és ben al contrari s'actua moralment i èticament d'acord amb el sistema. Un sistema que ha transvalorat tots els valors. I a més a més, donades les estructures de poder, no tots són igualment responsables o irresponsables.

Òskar "Rabosa".

UN PERIODISTO ENTREVISTANDO A LA FUTURA PORTAVOZA

Abans de començar, i per avisar aquelles persones que sobrepassen el nivell de sensibilitat mitjana, he de dir que això que seguix la breu introducció no és políticament correcte. Ara, i una volta feta l’advertència, qui continua és perquè creu que ho podrà suportar.

Escoltava a la ràdio, a RNE, una entrevista a una dona que ràpidament he endevinat que era de Podemos. Sembla ser que la xica –la veu de joveneta l’ha delatada— és qui ocuparà el cap de la llista de les eleccions europees. També, i a causa de la veu que se li percep i perquè a Podemos tothom i totdon està superpreparat i superpreparda, crec que la xica haurà gaudit d’una beca Erasmus. Amb això vull apuntar que haurà creuat els Pirineus i que coneixerà allò que trepitjarà durant uns anys, més que siga per familiaritat.

L’entrevista ha estat una merda. La senyoreta no tenia ni idea de com podia funcionar la UE i, a més, tenia poca empenta per cagar-se amb qui havia fundat dita Unió i amb qui l’ha desvirtuada. Ara bé, parlava del tot correctament, emprant masculins i femenins en cada substantiu o adjectiu que declinara. Una persona amb més impuls s’haguera queixat del neoliberalisme que guia la Unió, o de les disparitats entre territoris per les aplicacions de les polítiques d’austeritat, o de la manera en què des de Berlín marquen el ritme del continent, o de la necessitat de desfer-se d’empreses de gestió pública, els estats del sud, com a única contrapartida a les xifres de dèficit anual. Res de res, o almenys mentre jo l’escoltava...

Però ha parlat sobre la invisibilitat de la seua opció política. I no m’estranya en absolut ja que, amb una gent tan preparada com l’entrevistada, i tan correcta, resulta normal que ningú vullga convidar cap polític que no siga Iglesias –és l’únic que té una mica d’aire. Jo mateix, només he aconseguit eixir de la letargia quan he escoltat la paraula portavoza. M’he quedat a quadres perquè li han col·locat un morfema flexiu de gènere a una paraula que no en tenia. Portavoz no s’escriu portavozo! I he pensat amb la paraula juez, que és un cas semblant, ja que no es diu juezo i, per tant, tampoc s’hauria de dir jueza per formar el femení perquè modificant l’article ja n’hi ha prou. Altra cosa són les paraules que tenen assignat un gènere a causa del seu morfema, com per exemple abogado, ja transformada en abogada.

La cosa és que ràpidament he pensat la discriminació que patix el pobre periodisto que estava entrevistant la xica per dedicar-se a una professió amb un nom acabat en a, i sense que ningú s’haja mai plantejat que dita a puga ser un morfema de gènere, com en el cas de l’abogada.

Salvador Sendra

LA GRÀCIA DE DÉU ÉS INFINITA, PERÒ LA DESGRÀCIA, TAMBÉ

La paraula desgraciat/da, en principi adjectiu però que es pot fer servir com a substantiu, significa absència de gràcia, ja que per això du el prefix. Una persona agraciada, per tant, és algú que té gràcia, o siga, que Déu li ha atorgat dita virtut. Desgraciat és qui no disposa de dita gràcia, i això significa que Déu no li ha concedit el privilegi. Graciós és allò que fa gràcia, que transmet eixe aspecte diví, normalment vinculat al riure o a la grata presència.

Si haguera d’anar a demanar almoina, segurament ho faria en una església pobre i catòlica abans que en una rica protestant perquè m’aniria molt millor. Els catòlics entenem la gràcia de manera diferent i creiem que amb eixa ajuda econòmica que aportem a la persona desgraciada podem ser recompensats per Déu, mentre que els protestants creuen que si no tens diners és perquè Déu no t’ha donat eixa gràcia i, per tant, ells poc poden fer per ajudar-te. Per als catòlics, ajudar el proïsme s’entén com una obra de caritat. Per als protestants, Déu ha obrat concedint la gràcia, i a eixes persones no els n’ha tocat.

La política, als estats catòlics, sembla que seguix la línia teològica perquè front a l’escassa recaptació d’impostos hi ha les donacions dels grans benefactors. Un empresari important no paga gaire impostos però ajuda la societat amb obres benèfiques que alhora li desgraven de les misèries que se li imposen i, per a més gràcia –amb tot el seu significat— li  netegen el nom. La seua actitud graciosa, per tant, li ha aportat més beneficis, encara. Supose que als estats protestants la situació és la mateixa, però hi ha una interessant modificació: si els impostos igualen les persones, de quina manera puc saber jo qui té la gràcia? Solució: no pagar impostos i deixar que la vida decidisca qui pot pagar-se la pensió, la sanitat i l’educació. Si el capitalisme concedia valor econòmic a les persones, el liberalisme els pot aportar, a més, eixa preciosa informació teològica!

L’església té la seua peculiar aportació a la distribució d’ajudes, i supose que ho farà a partir dels mèrits que crega oportuns. Les ONGs, també, ja que fan la faena que l’estat ha rebutjat, ajuden a desgravar impostos als poderosos i gestionen seguint unes pautes previsibles, vull pensar. Els serveis socials són, per tant, el darrer punt que l’administració té per llançar un cable als més desafavorits, però això no rendix de cara a les eleccions per dos raons: perquè els usuaris no crec jo que voten els seus benefactors i  perquè els no-beneficiats no creuen que dit servei siga tan important. Finalment, si hi ha catòlics que poden acceptar que l’ajuda social siga una tasca a tindre en compte, segur que creuen que els més indicats per a dita distribució són ells. Per tant, un govern que vullga mantindre la gràcia de l’electorat ha de deixar d’ajudar els desgraciats i gastar-se els diners en coses que puguen interessar a eixes persones autoanomenades classe mitjana: festes, infraestructures, reciclatge, immigració... ja se sap.

Salvador Sendra

ENTREM EN CAMPANYA

Els intents per gestionar totes eixes coses que no es poden privatitzar a causa de la seua essència és una cosa més que s’endevina en cada moviment dels peons econòmics al si de la política. La gestió dels recursos se cedix perquè l’element, en principi, no pot atorgar-se. L’aigua, per exemple, és un cas curiós perquè si llegim qualsevol etiqueta d’una botella d’eixes que comprem perquè la qualitat de l’aixeta és més bé poca, ens adonarem que hi posa el manantial i la utilitat pública que sol tindre atribuïda.

Però, com que he dit “que comprem”, i a l’etiqueta posa “utilitat pública”, què ens hem perdut pel camí? Doncs, això que hi ha al principi: la gestió. Paguem un preu per un servei que, en molts casos comporta els drets de la cessió, la construcció i el manteniment de les plantes extractores, l’envasament, el transport, etc. Al poble, però, recordem que tot això del servei públic d’aigua potable ho feia l’Ajuntament. Ho feia! Ara hi ha empreses que gestionen eixos recursos i nosaltres paguem per eixa tasca perquè l’aigua està més fonda, l’electricitat està cara, els comptadors rovellats...

Els gerents i directius de les companyies que s’hi dediquen, supose que ajustaran el preu a eixes xicotetes coses i, segurament, això de la torre Agbar, per exemple, haurà estat pagat de la seua butxaca, de manera altruista, amb els minsos estalvis que es poden permetre amb el seu ajustat sou. Hi ha gent, però, que gaudix de vore-la, perquè és bonica i tot això, però a mi em rebolica l’estómac. I més quan pense en la gestió del fem, de les platges, de la neteja o fins i tot de la zona blava de l’aparcament.

Ara, i per enllaçar este escrit amb el de l’altre dia, i perquè s’apropen les eleccions locals, cal plantejar-nos si eixos pobles i ciutats tan progres ho són realment i la manera en què, fins i tot, ens podrien abaixar els impostos indirectes. Perquè tots tenim aixeta, o llum, o la gran majoria... i ho hem de pagar de la nostra faena. Per tant, ningú ha pensat a recuperar alguna d’eixes gestions per a la comunitat? Això no aconseguiria alleugerir la càrrega impositiva de la ciutadania sense que estem parlant sempre de les mateixes estupideses dels impostos baixos per atraure empreses?, dic jo. No sé... era tan sols una reflexió.

Salvador Sendra

AIXÒ QUE REALMENT IMPORTA

Moltes voltes –pot ser que massa— pense que els esdeveniments giren a altre ritme, diferent al meu. Per eixa raó solc publicar reflexions –esta serà la primera, però així aporte un major pes dramàtic— que entenc que puguen transmetre una certa incredulitat, o desencís, o desassossec; perquè de veritat existixen en mi i jo en ells. Fa unes setmanes que he acabat el llibre de Zizek (amb Ž i ž) El espinoso sujeto buscant respostes del segle XXI per al segle XXI i les he trobades. Ara, i per esta senzilla raó, crec que és millor plantejar-se preguntes que intentar aportar solucions que et deixen molt pitjor que abans de saber-les. De tota manera, jo n’extrec conclusions personals i no crec cegament allò que em diuen perquè intente interpretar el seu discurs.

La igualtat, l’ecologia i algun tema encara pendent d’alliberar totalment per nodrir els rapinyaires com l’educació, la sanitat i les pensions són els puntals d’allò que entenem com a progressisme. Els substantius anteriors tenen a vore amb eixes coses que s’entenien com a pilars del benestar d’una societat que els tenia com a prioritaris, a què s’han afegit ecologia i igualtat. Ara, però, les prioritats han anat canviant i ja es qüestiona la seua pervivència, si més no, així com l’entenem encara.

El reducte esquerrà radical s’ha situat en la defensa d’este esquelètic estat minvant mentre que els moderats ja pensen a desmantellar això que queda i entregar-ho a un gestor especialitzat; algú que treballe millor que l’estat, deu ser... Recorde, però, que ara està de moda vendre actius als fondos buitre i tremole! I, quan arribe a este punt, m’adone que ja estem en l’extrem de la corda perquè a França hi ha una preocupació creixent, entre els més jóvens, envers l’ecologia, mentre que els jupetins grocs ja fan aigua i Macron n’ha eixit reforçat. Vos imagineu que hi passaria si en creixera la magnitud i si hi hagueren unes vertaderes revoltes? Estaríem davant d’una mena de Maig francés, que tots ja sabem com va acabar.

A partir d’ara, llegiré el periòdic Libération –perquè són progres— per preparar la fugida cap a qualsevol lloc on hi puga haver dignitat perquè, si la cosa va a més, això significarà que totes les batalles estaran perdudes i que de l’economia ja ni se’n parlarà: el transvasament liberal ja s’haurà realitzat en la seua totalitat i la igualtat i l’ecologia hauran arribat per quedar-se en el discurs ridícul de l’esquerra. La sanitat, l’educació i les pensions, per tant, ja hauran rebut el seu toc de gràcia mentre que els voltors seguiran girant a la recerca d’altre possible àpat.

Salvador Sendra

Índia.

Mai he tingut una tan potent sensació d’haver arribat a un lloc nou com m’ha succeït a la Índia. Era un lloc que pensava visitar des de feia temps però al que tampoc acordava la suficient atenció com a per a que anaren passant els anys i finalment prendre la decisió d’acostar-m’hi. Error, gran error per part meua, la Índia és un món propi, com si algú arribara als anells de Saturn, quelcom d’incomparable.

La causa en gran part d’aquesta novetat rau en el fet que la Índia com a estat rau en un subcontinent aïllat de la resta del món. Així les coses, tot allí té una semblança pròpia. Gran part de la Índia, tot l’enorme extrem nord, fita amb la més colossal barrera natural del planeta, la cordillera de l’Himalaia. Vegem-ho així, poblacionalment, el continent asiàtic es troba majorment representat per xinesos i indis. Ambdós països comparteixen frontera però no trets genètics, els xinesos no semblen indis i viceversa, queda per tant clara la potent barrera natural de l’Himalaia. Amb l’excepció d’alguns petits passos naturals accessibles només a gent avesada a l’alta muntanya, el punt d’accés històric al subcontinent indi és el pas del Khyber, a cavall entre l’Afganistan i el Pakistan. Per a accedir a la Índia, a les seues fèrtils planes, calia travessar altes muntanyes farcides de població bel·licosa. L’Afganistan ha estat considerat com el “cementiri d’imperis”, al·ludint al fet que ni britànics ni russos pogueren mai apoderar-se del territori, només l’Islam com a concepte ho feu. Per a demostrar la hostilitat amb que els locals acollien als invasors només cal veure les paraules que aquestos han encunyat per designar amb qui tenien a veure’s les cares, els musulmans els anomenaren “kufar”, que a les nostres llengües ha arribat com a cafres i els britànics per a referir-se a l’ètnia/tribu majoritària, els pastun, crearen allò que nosaltres diguem “patans”... El propi Alexandre Magne, en una brutal llampada que bé mereix un article apart, sí ho aconseguí, però per un curt periode de temps d’uns pocs anys. En travessar lluitant durament els passos de muntanya arriba un al temible desert del Rajastan, el qual una volta passat dóna accés a les planes agrícoles del subcontinent pròpiament dit. Els soldats d’Alexandre, cansats, pensant que cada passa avant era una passa més lluny de casa, es negaren a seguir combatent malgrat els èxits. Al sud, obert a dues bandes i en qualsevol direcció, el gegantí Oceà Indià, i cal tenir en compte que el domini de la navegació és un fenòmen relativament recent en la història de la humanitat. Quan finalment arriben marins perses, la flota imperial de la dinastia xinesa Ming o més tard portuguesos i britànics, els indis ja portaven mil·lennis de desenvolupament propi.

Les pròpies barreres naturals que dificultaren l’accés humà al subcontinent foren les que també crearen el seu aïllament. Una volta dins, ningú pensà en tornar enrere i una població primitiva creuria trobar-se en un paradís natural, fèrtils terres regades per  cabdalosos rius provinents de les faldes de l’Himalai, milers de kilòmetres de costa on pescar a esquerra o dreta.

La Índia que hom pot observar en l’actualitat és un vibrant país d’allò que anomenen Tercer Món, paraula que originalment significava no alineat ni amb russos ni americans, opció primera i segona, però que hui en dia designa països insuficientment desenvolupats econòmicament. A la Índia, tot es gran, en extensions un es sorprén viatjant i veient indicacions on les distàncies es mesuren en milers de quilòmetres i on les poblacions són enormes. No en va, el país té vora uns mil tres-cents milions d’habitants que, malgrat allò que se suposa, no parlen anglès. La seua evolució ha estat separada de la de la resta del món. L’analfabetisme és majoritari i qualsevol cosa que un podria pensar que “qualsevol persona” coneix, ací no s’aplica. Ací no podries preguntar-li a algú si li sonen Cèsar i Cleopatra, per no parlar de Napoleó, Hitler o Stalin, Michael Jackson, els Beatles, Picasso o Madonna... La Índia viu sota paràmetres propis i jo deuria haver-hi anat abans...

Bucarest a 3 de març del 2019.

ORGULLOSOS DE SER NINGÚ

No heu escoltat mai això que diuen sobre que repetir una mentida mil voltes no la fa convertir-se en veritat? Doncs, és mentida i, a més, no és que s’haja repetit mil voltes, sinó que se n’ha repetit milions, fins que l’hem acceptada com a veritat perquè ja no la qüestionem. Però, no per això deixa de ser una mentida. La diferència entre la falsedat i la veritat, per tant, depén de l’ull que esbrine dita oració –no s’hi pot fer servir el mot proposició per no desvirtuar l’estudi de Wittgenstein.

La mentida més grossa que s’ha utilitzat mai és eixa que ha estat inventada perquè la canalla vaja a l’escola –i perquè els pares la hi porten. L’escola no et fa més savi; l’escola no et protegix dels poderosos; per tant, la saviesa adquirida a l’escola no et trau la vulnerabilitat. Allò que passa quan s’escolaritza la infantesa és que es talla les ales a eixa gent que encara podria volar i, a més, se’ls anella. Després, una volta ensinistrat, és impossible eixir-ne.

Un cervell que haja passat per la neteja escolar és una eina quasi inservible, només educada per vore de la vida allò que té una causa i un efecte, o siga, una ínfima part. A l’educació es formaten els discs dumrs de les personetes per adaptar-les a allò que vertaderament importa al denominat establishment, perquè un cervell lliure i fantàstic és allò més perillós per a una societat unifore i unidimensional.

Però, per això hi ha l’escola: per transformar la il·lusió i la llibertat en ordre social i racionalitat. Hauria d’estar prohibit, si més no, escolaritzar els menors de vint anys. Eixa pot ser l’única manera de gaudir de la llibertat i de la fantasia per uns anys i, després, qui crega que el seu camí és la saviesa racional, s’hi pot dedicar, mentre que, si creu que s’està bé caçant, cardant, menjant i bevent, en té encara l’opció perquè no s’ha contaminat.

La manera unidimensional en què veiem el món és altra manera d’extinció a gran escala, si es pensa en la varietat humana, tot i que ningú la reivindique. Ens quedem en l’anècdota de les tribus i de les reduccions dels seus hàbitats quan, d’altra banda, estem aniquilant els nostres. Qui veu dita desfeta, ho  fa perquè ja és un ser alienat i racional, i s’hi queixa, i s’hi indigna mentre du els fills a l’escola perquè aprenguen a ser com ell, o siga, a ser ningú.

Salvador Sendra