Pedro Sánchez i la monarquia republicana.

Recentment Pedro Sánchez ha declarat a la CNN que el Rei representa els valors de la II República. Els comentaris negatius han saltat com alarmes, com pot mai representar un rei una república és la frase més amable i conseqüent. Vistos els fets, anem per pams, existeix un dissociació de destinatari entre els que es manifesten contra les declaracions de Sánchez i ell mateix, l’home que, de fet, profereix dites declaracions...

L’eterna lluita entre la pràctica i la teoria. Qui observa que un rei mai pot representar una república encerta, en el pla teòric, en el pràctic, la raó está de part de Sànchez... Perquè? Per que Sànchez, com qualsevol altre polític, viu en el més estricte present i una figura aglutinadora com la del rei és vital per a un polític com ell incapaç de suscitar adhesions. Cal recordar que anem a noves eleccions per l’impossibilitat de trovar socis de govern?

Reanalitzem Sánchez i veurem, quin tipus de fidelitat ha de tindre ell per una República que finalitzà quan ell encara ni havia nascut? És just que paguen els fills pels pecats dels pares? Allò que Sánchez vol dir és que l’actual monarquia espanyola amb Felip VI al capdavant és una democràcia, i per tant un soci fiable. Què ha portat a Sánchez, teòric líder d’un vell partit federalista a optar per un rei quan els seus antecessors donaren la vida per la república? La resposta és l’actual context polític. El passat és passat per Sánchez i la fidelitat al passat, en un polític mai pot condicionar el present, val a dir la pròpia supervivència. La pèrdua del poder implica el guany del mateix per part dels oposants.

Sánchez degué lluitar contra el poderós candidat oficial de la filial andalusa, Susana Díaz. Personalment crec que tots eixim guanyant: entre Sánchez i Díaz, Sánchez. A l’esquerra Pablo Iglesias, que amb postulats maximalistes, tot i que amb raó per haver-lo fet president en recolzar la moció de censura, ha dinamitat qualsevol possibilitat d’acord. Iglesias ha actuat amb aquella màxima d’apuntar alt, de demanar quan més millor, que total sempre te’n donaran menys... A més, amb l’escissió d’Errejón, tot esdevé més fàcil, per Sánchez era qüestió de seure còmodament i observar la lluita fratricida entre els representants de l’esquerra purista... Només cal esperar i collir els fruits.

Pel suposat centre, Ciudadanos s’ha mostrat tan inconseqüent que no paga parlar d’ells. Arribem per tant, al vell enemic, a la possible reeedició dels bells i vells moments de quan el PSOE només se les havia de veure amb el PP. Sánchez no es Gónzalez o Zapatero i Casado no és Rajoy, Fraga o Aznar.

El món sovint ha mirat Espanya com un territori volàtil on les passions sovint han ofegat les raons. Eliminats Ciudadanos i Unidas podemos, Sánchez pot vendre cara a l’estranger les bondats del seu mandat que permetrà finalment una “Grosse Koalition”. Quina finor i maduresa, quant de bé li devem tots!! Ras i curt, en clau externa, Sánchez es crea un aura d’estadista.

En clau interna, la més habitual, la més important, pactar amb el PP permet a ambdós laminar aquell molest mosquit del problema català. Després dels previsibles disturbis que la sentència per als encausats pel “procés” durà, serà necessari reaplicar de nou el 155. Sense el PP al costat, Sánchez, que vol aparéixer com a moderat, passaria per radical, algú igual als seus denostats enemics. Casado, en canvi, mancat d’autoritat havent obtingut els pitjors resultats mai del PP en qualsevol elecció, en guanyaria fent creure a tots que si finalment s’ha optat pel bé nacional, entenent l’aplicació de nou del 155, és perquè ell li ho ha exigit a Sánchez. Tots contents i el rei mirant-ho tot de lluny.

La raó, totes eixes coses teòriques, per a algun altre dia... Com als bars on hi ha taulellets satírics del tipus “hoy no se fia, mañana sí”, en el camp polític es viu en l’etern present que justifica presentar un monarca com a model d’una república...

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 29 de setembre del 2019.

UNA ÀNIMA PURA

Hui –esta vesprada, més concretament— he pogut presenciar i participar d’un espectacle que m’ha retornat la confiança en la humanitat. Jo que creia que les persones estaven corrompudes per una societat que les motlejava per aconseguir una finalitat concreta i on el pensament únic era gairebé hegemònic. Jo que creia que, llevat d’alguns indrets especials i allunyats, ja no calia conéixer res! Ara me’n desdic i accepte la derrota; estic emocionat.

Perquè ha entrat una dona al despatx dient-me que volia informar el centre que deixava els estudis i que abans m’ho volia consultar, tot i que ja tenia la decisió presa. La faena, els fills, els horaris, els companys i companyes: què sé jo... No, no: res d’això! Em deia que hi havia un professor que explicava un temari amb una notable manca de rigor perquè, quan explicava la formació dels continents i els oceans, els havia parlat de moviments d’unes capes, concretament d’uns moviments que afecten la Terra: el de rotació i el de translació. La dona deia que ella en sabia molt i que eixes coses no estaven provades, així com l’esfericitat del Planeta.

Si vos soc sincer, de primer creia que m’intentava prendre el pèl. Poc després, quan s’ha arrancat a plorar, he vist que realment estava desbordada de tanta falsedat. He intentat explicar-li que hi havia una cosa que es deia ciència –que jo tampoc em crec, però és la meua faena— que marcava els temaris. Ella m’ha contestat que, al pas que anava la cosa, que segurament els acabarien dient que l’home descendia de les mones! Jo, amb un nuc a la gola, l’he aconsellada com millor he pogut i, deixant de banda la meua professió, li he dit que deixara els estudis, que si no avisava ella, que ho faria jo perquè ja no es podia arribar més lluny, amb el desficaci científic.

Esta escena m’ha colpit i sé que em costarà d’oblidar. Seria una llàstima que una ànima d’una candidesa semblant acabara adoctrinada per un sistema basat en la total alienació de l’individu. Li he dit que intentara estudiar teologia o alguna cosa semblant, però s’ha negat dient-me que els teòlegs havien transigit massa i que ja no se’ls creia. M’han agarrat ganes d’abraçar-la per poder plorar junts però he pensat que amb una sola abraçada podria quedar embarassada d’un nou messies i que jo ja no tinc edat per a criar, i menys encara un fill rebel, o comunista d’eixos.

Salvador Sendra

UNA VIDA FANTÀSTICA

Envejable, supose que és l’adjectiu que millor sintetitza la meua manera de viure. De fet, quan penge alguna fotografia a les xarxes socials, soc l’enveja de tots, i de totes. Este matí, per exemple, m’he hagut d’alçar a les set i mitja. He passat per la dutxa, de manera automàtica, i m’he preparat una merda de desdejuni perquè havia d’agarrar el cotxe per anar a treballar. De la faena, ni en parle! I més val perquè la rutina, l’horari i la situació no tenen precedents.

Ara, per si no en tinc prou aguantant uns i altres per un miserable sou, vos diré que no he pogut ni baixar a prendre cafè perquè m’ha quedat sol al despatx i hi havia una bona cua de gent, preguntant estupideses i jo –per suposat— atenent-los amb bona cara i dissimulant com si realment m’interessaren les seues històries. A més, se m’ha fet l’hora de dinar i he hagut d’eixir a empassar-me un menú d’un restaurant qualsevol, proper a la faena perquè he de tornar aviat. I de vi, ni en parle. De fumar, tampoc.

Torne al treball i continua la rutina fins a les tantes que tancaré la paradeta i tornaré a casa, amb el cotxe, ja de nit. Arribaré i no hi haurà res fet per sopar... Si em dona temps de passar a comprar alguna cosa, la prepararé de manera ràpida i la menjaré sense més mirant el gerro d’aigua. Si tinc molta sort, hi haurà alguna botella de vi que m’agrade i me’n beuré una copeta: una miserable copeta!

No dec abusar perquè, sense fer la digestió, me n’aniré a dormir. Amb una mica de sort, no m’alçaré a pixar i podré dormir més temps. Dormir és l’única cosa que desitge i l’única que em reconforta en la meua miserable vida. Per saber què faré l’endemà, copia el tres primers paràgrafs a continuació. Per saber què faré despús-demà, seguix la mateixa operació. Espere que el cap de setmana em done temps de posar la rentadora, d’estendre, de canviar els llençols, d’anar a comprar, de visitar els meus pares, de cuinar per a un parell de dies... i de fer-me un parell de fotos per a l’Instagram.

Salvador Sendra (instagramer)

QUI VA CONSTRUIR LES PIRÀMIDES D’EGIPTE?

Abans d’endinsar-nos en qüestions sobre la vida en el més enllà o en altres sobre si l’autoria de les piràmides d’Egipte és d’éssers d’altres planetes, crec que hi ha una més mundanal, però que potser tindrà moltes interpretacions, tot i que per a mi només hi ha una resposta: a què s’ha dedicat Baldoví les darreres legislatures? La resposta ja me la sé, tot i que intentaré escriure-la de manera didàctica perquè ho pugueu recordar bé: no ha fet res de trellat!

Quan eres la vedette de les televisions españolas, de les més descaradament intencionades, alguna cosa no funciona bé. A més, quan els madrileños t’aplaudixen o et peguen palmadetes a l’esquena, és el moment just de reconsiderar-se l’estratègia política. Finalment, el pitjor insult que pot rebre un senyor és que li diguen buen chico, o que tan sols s’ho pensen... I tot açò ha passat i està passant, tot i que espere que no es repetisca –Mónica, pren nota!

Els grans èxits de Baldoví es poden enumerar breument. En primer lloc, s’ha de dir que, usant una acurada estratègia política, va passar de tindre quatre diputats a quedar-se amb un. Ara bé, si açò ja és motiu suficient per premiar-lo, altra cosa ben important ha sigut la incapacitat de crear un grup propi quan es va presentar conjuntament amb Podemos, tot i que els seus afiliats i simpatitzants rebutjaven la coalició. Després de fer fora Mariano, amb la moció de censura, no ha aconseguit que canvie el sistema de finançament autonòmic, ni que s’allibere l’AP7 com li requeria el seu votant. Tampoc ha pactat cap millora important i creïble de les infraestructures ferroviàries alacantines i valencianes. I ja per acabar, no ha pesat ni una quarta en cap procés negociador seriós. Ací ho deixe per no escalfar-me massa si entre en el tema de les tarongetes...

Ara bé, va tindre el seu minut de glòria quan li va agarrar un mareig al Congreso i don Mariano li va preguntar si es trobava bé i tot això, cosa que ens fa qüestionar fins i tot la seua capacitat física, una volta analitzada la intel·lectual-política. Hi ha vida més enllà del nostre planeta? Qui va construir les piràmides d’Egipte? Ara és el moment de parlar-ne: algun promotor del més enllà va invertir en uns solars del Nil.

Salvador Sendra

CRISI

Ja sé que no deuria haver escrit esta paraula, però no ho he pogut evitar. Si escriure a un blog ja significa que hi ha una potencial llibertat d’expressió –sempre que no te’n vages de la pinça—, s’ha d’aprofitar l’avinentesa. A més, sempre he cregut que he d’adreçar-me a persones adultes i amb esperit crític, sense intentar adoctrinat ningú, perquè jo menge d’altres coses, i bec... Els diaris, les televisions, les ràdios i altres productes semblants es dediquen a manipular a canvi de beneficis, amb un estil d’agència i un ordre premeditat. Escullen allò que volen que siga notícia i com ha de ser. El periodisme s’ha acabat fa temps i, per rematar-lo, els seus practicants no saben escriure, ni parlar. No podem demanar-los més, com per exemple, que pensen per ells mateixos!

No s’ha pogut formar govern –i ara és quan deu abandonar la lectura qualsevol persona crèdula i manipulada— perquè s’aproxima una crisi. I, com n’estic tan segur, d’eixa aproximació? Perquè han passat deu anys des de l’anterior: la resta és un càlcul matemàtic. Però, per fer-hi front, caldrà de nous ajustaments fiscals, i dubte molt que Podemas els acceptara sense més perquè les seues propostes no es troben en la línia del liberalisme, tant del de dreta com del de centredreta o del progressista; tant fa.

A Biàrritz, li degueren llegir la cartilla, a Pedrosánchez: retallades i apujades d’impostos o retallades més grosses. Catalunya –i que em disculpen els seus habitants (i habitantes)— no és tan important, i cal dir-ho perquè, de les coses transcendentals, no se’n parla, i de Catalunya hi han parlat. Crec que amb el Brèxit, la guerra comercial entre Xina i EE.UU., la nova crisi del petroli amb Iran, la desacceleració alemanya i alguna cosa més sumada a la catastròfica data de la dècada, n’hi ha més que suficient. Catalunya, al cap i a la fi, és un problema judicial, que no polític, de moment.

Ara ja sabeu per què no hi ha hagut govern, tot i que els votants del PSOE i les de Podemas en volien: es diu dèficit. Ara ja sabeu quina és la major crisi de la democràcia: que els governats i els partits polítics no governen per al poble, ni el representen.

Salvador Sendra

A VOLTES NECESSITEM UN SABÍ

Hi ha qui diu que tot està escrit. Sembla que sí, i que només cal adaptar el text a l'actualitat per tindre una d'eixes idees que se solen dir revolucionàries. Eixa adaptació la faig jo i la fa qualsevol persona que es moleste a llegir els clàssics. Però, per què eixos clàssics? Doncs, perquè són els iniciadors, mentre que la resta som copiadors i adaptadors.

Quan una persona contracta un guerrer, ho fa amb la finalitat de lluitar. Supose que, si vullguera criar un ramat, contractaria un ramader… I és un clar exemple d'això que passa en la política española més actual: que els equips dels líders estan formats per estadistes que saben com moure els fils perquè les enquestes i els resultats electorals els siguen favorables.

Estic llegint Ciceró, La república, i hi ha un exemple d'allò més apropiat que l'autor posa en boca d'Escipió, l'Africà. Conta que Numa Pompilio va fer arribar un sabí perquè regnara a Roma. L'home es va adonar que els romans estaven massa necessitats de guerra, i que creia que els havia de proporcionar alternatives perquè la ciutat fos realment pròspera, i per evitar els saquejos i els robatoris que hi havia. El nou rei els va proporcionar terres perquè pogueren guanyar-se la vida i així instaurar la salut, la justícia i la confiança.

Vos imagineu que retiren els actuals assessors polítics dels llocs on es prenen les decisions i els envien al Carib, mateix? Coneixeu algun sabí perquè vinga a assessorar el president? Crec que amb esta decisió hi hauria suficient per estabilizar durant un temps la situació política: sense els especialistes en la batalla política, esta es calmaria una temporada! Perquè si les decisions depenen d'assessors especialitzats en enfrontaments, hi haurà enfrontaments; no ho dubteu.

Salvador Sendra

NO EIXIU DE CASA QUE VE AIGUA

Sempre he pensat que un blog amb una natural tendència racional i científica, com és este que estàs llegint, necessita de dos seccions de manera urgent: la previsió meteorològica i l’horòscop. Si anem a pams, primer haurem de crear la que es troba davant, o siga, la previsió del temps. Hi podríem fer servir els distints satèl·lits o les informacions difoses per les agències de referència però no ho farem: la nostra intenció no és la d’enganyar les persones!

Si no recorde malament, en els darrers quinze dies hi ha hagut, pel cap baix, tres situacions d’alerta per pluges i temporals. Tot plegat, hi hauran caigut una quarantena de litres per m2, en el millor dels casos i en indrets on estes quantitats són del tot normals. En altres llocs, la majoria, han sigut una quarantena de gotes. No obstant això, ara s’espera altre temporal de pluges torrencials localment fortes o molt fortes.

Abans, quan hi havia una alerta, la gent parava atenció i feia cas a allò que deien els mitjans d’informació com a precaució. Jo mateix, quan observava una situació així, intentava prendre les precaucions adients. Ara, però, tot ha canviat i ja no faig ni el menor cas de les prediccions perquè em semblen una presa de pèl. No n’encerten ni una! I el catastrofisme és el seu senyal d’identitat. No cal que et diga, estimat lector o estimada lectora, que tu fas exactament això que faig jo perquè ja no et fies.

Les previsions meteorològiques, i la resta de previsions, estan per informar. Les alertes tenen la funció de protegir la ciutadania i d’evitar mals majors. O això era abans... Ara tot ha canviat i les previsions servixen per captar lectors, oients o telespectadors –per això són tan catastrofistes i fantàstiques— i les alertes es fan servir per protegir les autoritats, ja que ha acabat sent una manera de rentat de mans perquè ningú no els puga acusar de no haver avisat.

Ara, torneu a llegir el paràgraf anterior i au, article arrodonit! I recordeu: no eixiu de casa que ve aigua.

Salvador Sendra

Femtech i avant.

Porte un temps llegint articles que recalquen de manera triomfal com les dones, fartes del brut supremacisme masclista tradicional prenen el futur amb les seus mans. Es parla de femtech, acrònim de les paraules angleses female i technology i se’l presenta com una camp creixent que inclou tot tipus d’aparells de satisfacció sexual femenina.

Cap problema en que les dones (o qui siga) decidisca, i més important encara, puga fer-ho, car implica llibertat, el fet d’augmentar els plaers en la vida. Fins a que es demostre de manera fefaent el contrari, vida només hi ha una i la política de l’honor de la renunciació típica de les religions semítiques, més que un desig de dignificació dels pobres, encara que també, remet a un instrument de control de masses. Població creient igual a població submissa.

Retornant al punt inicial, les dones estarien així igualant allò que els hòmens porten mil·lennis fent, val a dir, la consecució d’una vida de plaers. Ara bé, per què ho criticaven abans? Era enveja de no poder accedir-hi per causa del patriarcat o era una crítica sincera? Si parlem del primer cas es tractaria de copiar més tard allò que altres han fet abans però llança de nou la incòmoda qüestió del perquè de la crítica. Si per el contrari, dita crítica era sincera, ja res a dir, no cal discutir amb les incongruències.

Al meu parer, cap dels dos punts és la base real. Jo hi veig més un gran mercat a explotar. Com el dels homosexuals o minories racials, majorment absents a les produccions cinematogràfiques o culturals fins a fa no res i d’obligada presència en l’actualitat per tal d’augmentar la potencial clientela. Tot això però, vist amb gran angular, passant al camp concret, benvinguts sense distincions de sexe, hòmens i dones o viceversa al món dels plaers. Quanta més gent feliç i menys gent patint, millor món; vet ahí una obvietat.

Enfoquem l’últim punt, occidental. Segons tots i fins que la ciència hi puga posar fi, es necessita un home i una dona per procrear i continuar com a espècie. El futur no és, per consegüent occidental sinó oriental per com són ja ara mateix de majoritaris indis i xinesos. El món àrab o l’Àfrica Negra mantenen altes taxes de natalitat. Tot això s’oposa a un Occident afeblit, cercant el plaer (i si de cas la reproducció) per separat. Es podria concloure que l’únic que hi té a guanyar al respecte és la “casa comuna”, el planeta, però no és cert, que hi haja menys blancs no implica menys humans en el seu conjunt sinó la pèrdua d’aquells que finalment i després d’haver creat grans problemes amb el consumisme, estaven aprenent a reciclar...

Visca el plaer i benvingut el femení, ara bé, siguem-ne també conscients i conseqüents acceptant que pot implicar la fi de molts o de tot, el moment en que la direcció del món hi recaiga en nombrosíssima gent no educada.

*Ps- entenc personalment per feminisme la llibertat de les dones de poder posar-se a l’alçada dels hòmens. No valore positivament les distincions de sexe sinó la meritocràcia individual sense distincions sexuals.

Lluís Alemany Giner

Pego a 15 d’agost del 2019.

A GEÒRGIA NO ES MENJA BÉ; I PROU DE MENTIDES!

Estic disposat a enfrontar-me en un duel a primera sang amb qualsevol persona que em torne a repetir que el menjar georgià és una meravella, o que em solte l’estúpid tòpic eixe que diu que a Geòrgia es menja de categoria. És una mentida com una casa de gran que no es mereix ni tan sols ser escoltada, ni rebatuda. No obstant això, ho faré per darrera volta: no és veritat!

A Geòrgia es menja, i prou. Però, pensant-ho bé, també es menja en qualsevol altre lloc perquè, sinó, la gent moriria de fam. Menjar tomaca, cogombre, ceba i albergina no és menjar bé; és menjar, i au. En el millor dels casos, hi ha el formatge, o els formatges... La resta, són productes més elaborats, però escassos i poc treballats.

Això sí, es menja molt, i es beu... Però, repetisc: ni cas de les mentides. Menjar bé és empassar-se productes creats per agradar, per crear sensacions quan es degusten alhora que et nodrixen. Podem parlar d’elements primaris, combinats o no, però disposats de manera que hi haja un lligam entre ells. Podem parlar de productes transformats seguint qualsevol tècnica, però d’una manera que puguen aconseguir la finalitat perquè són tractats.

El formatge pot estar bo, però és formatge, i au. I, si ens sembla tan especial és perquè ens hem habituat a menjar altres coses paregudes. La llet dóna per allò que dóna, i els processos d’elaboració solen ser semblants, tot i que poden haver-hi matisos que un formatger podria apreciar –un formatger o una formatgera! Però no podem passar el dia menjant formatges. I este exemple pot valdre per a les tomaques, els cogombres i les albergines.

El menjar georgià serà bo el dia que aprenguen a traure partit a tota eixa matèria primera i aconseguisquen elaborar àpats d’interés per al comensal. Mentre, la finalitat de la seua cuina estarà lluny de ser bona perquè, a molt estirar, serà útil i adequada al lloc on es produïx, o siga, per a una societat adient.

Salvador Sendra

SEMPRE ENS QUEDARÀ FLORÈNCIA

Viure al cul del món té coses bones, supose. Si les haguera d’enumerar acabaria en un no-res, només dient que s’hi pot estar tranquil i que es tracta d’un indret final, d’una destinació, que no inicial. Això comporta que pugues apreciar altres llocs com a vertaderes meravelles, sense haver de comparar. Els parisencs, i les parisenques, quan ixen de viatge no poden evitar comparar cada lloc amb el seu estimat París; fins i tot Egipte! Supose que diran: « Oh, c’est un lieu vraiment joli, et ça d’ici, c’est pareil la pyramide du Louvre ».

Els valencianets, i les valencianetes, no tenim massa on agarrar-nos... Anar a Florència, per exemple, ens pot resultar del tot sorprenent! No és el meu cas. Jo no tinc sensibilitat artística, com ja he comentat en altres articles, ni la desitge. Però, tot i això, es tracta d’un espai que visite amb bastant assiduïtat. Vosaltres, estimats lectors, i lectores, us preguntareu: per què hi va tant? Si, al final, no li agrada.

Viure al cul del món té coses dolentes, també. Si les haguera d’enumerar, acabaria en un no-res, només dient que s’està tan tranquil que l’aeroport no té destinacions de vols que isquen a una hora decent. L’únic vol que em puc permetre, per qüestions laborals, és el que arriba a Pisa. I de Pisa a Florència hi ha poc... Vaig alternant: una volta un lloc, altra l’altre; en definitiva, la Toscana.

Veure esglésies, quadres i escultures em cansa perquè no trobe sentit al plagi renaixentista. Preferisc eixir a dinar i sopar per ahí i beure bon vi. Què hem de fer? Quedar-nos a casa? Conduir? No, no: això mai! Tantes voltes hi he estat que ja m’estic transformant en un ésser racional i comence a vore les coses des de la perspectiva historicista. Un desastre. Ni Michelangelo ni Ghiberti, ni Brunelleschi ni Fra Angelico: vull menjar i beure, i vetlar, més que siga a Florència.

Els llocs d’eixida tenen horaris d’eixida, adequats a les funcions de la ciutat productora de turisme. Els de destinació, els tenen d’arribada, com és el cas de València. I encara hi ha qui es pregunta per què estem en crisi? Doncs, per això, simplement!

Salvador Sendra