Hui
–esta vesprada, més concretament— he pogut presenciar i participar d’un
espectacle que m’ha retornat la confiança en la humanitat. Jo que creia que les
persones estaven corrompudes per una societat que les motlejava per aconseguir
una finalitat concreta i on el pensament únic era gairebé hegemònic. Jo que
creia que, llevat d’alguns indrets especials i allunyats, ja no calia conéixer
res! Ara me’n desdic i accepte la derrota; estic emocionat.
Perquè
ha entrat una dona al despatx dient-me que volia informar el centre que deixava
els estudis i que abans m’ho volia consultar, tot i que ja tenia la decisió
presa. La faena, els fills, els horaris, els companys i companyes: què sé jo...
No, no: res d’això! Em deia que hi havia un professor que explicava un temari
amb una notable manca de rigor perquè, quan explicava la formació dels
continents i els oceans, els havia parlat de moviments d’unes capes,
concretament d’uns moviments que afecten la Terra: el de rotació i el de translació.
La dona deia que ella en sabia molt i que eixes coses no estaven provades, així
com l’esfericitat del Planeta.
Si
vos soc sincer, de primer creia que m’intentava prendre el pèl. Poc després,
quan s’ha arrancat a plorar, he vist que realment estava desbordada de tanta
falsedat. He intentat explicar-li que hi havia una cosa que es deia ciència
–que jo tampoc em crec, però és la meua faena— que marcava els temaris. Ella
m’ha contestat que, al pas que anava la cosa, que segurament els acabarien
dient que l’home descendia de les mones! Jo, amb un nuc a la gola, l’he
aconsellada com millor he pogut i, deixant de banda la meua professió, li he
dit que deixara els estudis, que si no avisava ella, que ho faria jo perquè ja
no es podia arribar més lluny, amb el desficaci científic.
Esta
escena m’ha colpit i sé que em costarà d’oblidar. Seria una llàstima que una
ànima d’una candidesa semblant acabara adoctrinada per un sistema basat en la
total alienació de l’individu. Li he dit que intentara estudiar teologia o
alguna cosa semblant, però s’ha negat dient-me que els teòlegs havien transigit
massa i que ja no se’ls creia. M’han agarrat ganes d’abraçar-la per poder
plorar junts però he pensat que amb una sola abraçada podria quedar embarassada
d’un nou messies i que jo ja no tinc edat per a criar, i menys encara un fill
rebel, o comunista d’eixos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada