No en tinc ni idea; ho ho sé, i això que acabe de llegir el
llibre sencer de Dugin. Respecte de la crítica sobre la lectura, em valdria la que
vaig escriure en l’altre text, a la meitat del llibre, perquè ha canviat ben
poc l’argumentari. Resumint: de les 250 pàgines de la publicació, 230 s’hi
dediquen a la deconstrucció i a la crítica, però de les 20 restants, altres 10,
també. En definitiva: Dugin no té cap teoria; simplement critica allò que no li
agrada, plagiant, quasi textualment, el sistema creat per Horkheimer a la Crítica
de la raó instrumental.
Però, quina és la gran escletxa del text? Precisament, si
per a Nietzsche (El naixement de la tragèdia) l’inici de tots els mals
era Sòcrates –perquè va introduir el pensament racional—Dugin s’ho copia i diu
que el pitjor mal que hi ha hagut mai ha estat Descartes –segurament perquè va
desmuntar el sistema dual escolàstic. Ara ja entenc millor les tesis de
Houellebecq quan lloava el pensament musulmà perquè el veia funcional.
Si tornem al segle VII, cap a on tirem? Dugin sap, perquè
jo també ho sé, que Descartes desmunta la realitat, en El discurs del mètode,
d’una manera magistral, però la construcció ja no és tan encertada. Tant se
val, perquè en va haver suficient per unir les diferents parts de l’ésser humà.
El rus, salvant les abismals distàncies, fa servir el mateix sistema: apunta,
dispara i au! Per recollir has de crear, i no es crea res perquè no es concreta
res, tot i que escriu sobre la necessitat de l’acció. La única part que se
salva és la dedicada a les anàlisis de l’actualitat.
En fi; un pamflet –ho torne a escriure—, que barreja una
extensa anàlisi de Horkheimer sense citar-lo amb una crítica a la racionalitat
basada en Nietzsche, sense citar-lo, tampoc, però del qual extrec una reflexió
que avala la lectura, i eixa és la visió del temps que apunta en una línia i
que m’ha resultat interessant de desenvolupar. Però això serà en altre capítol.
¡Hasta luego, amigos!
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada