El bon amic
Lluís, durant una infinita sobretaula en què es van tractar temes variats des
de les més diverses perspectives, em va recordar que Nietzsche, cap a l’ocàs de
la seua vida conscient, es va adonar que allò que pregonava des de la profunda
Europa ja existia en la llevantina. Durant les seues saludables estades a
Itàlia, el filòsof va entendre que la Mediterrània era allò que ell
s’entossudia a explicar sobre l’esperit dionisíac i que ocupava una immensa
part del seu argumentari –per a mi, el millor— més enllà de les regeneracions
heroiques i de les necessitats religioses.
La conversa,
com en els millors casos, es va acabar en adonar-nos que ja no hi havia cognac
ni porto; millor dit: va quedar suspesa esperant una represa que es donarà quan
els astres creguen convenient. Mentrestant, l’altre dia, escoltant música i les
seues explicacions, em va sobtar un raonament ben curiós que enllaça amb el fum
dels Habanos i els culets de les copes: ja ben avançat en la vida, Nietzsche es
va adonar que la millor òpera que mai s’havia representat era Carmen, de
Bizet. Crec recordar que va assistir a una representació que hi hagué a Niça,
quan es va il·luminar.
Hui m’ha
vingut al cap mentre llegia unes conferències de don José (Ortega y Gasset)
sobre la idea d’Europa. Sembla que hi va participar amb una ponència a Berlín,
cap a la meitat del segle passat, i hi analitzava les tensions entre unitat i
diversitat; entre llibertat i societat; entre democràcia i representació... Com
que estaven encerclades en la idea de nació, i el temps per esplaiar-se
no presta per a entrar en els detalls, l’home no es va endinsar a explicar les
realitats transfrontereres, ni els lligams dels territoris vertebrats per la
mar, però sí que va puntualitzar alguna referència.
Quan vaig
estar a Barcelona per vore i escoltar Carmen, quasi no hi arribe a
l’hora perquè la gent amb què hi havia quedat es van retardar una mica més del
temps de cortesia. L’odissea per arribar a l’espectacle va ser memorable.
Finalment, em van deixar a la Rambla –anava al Palau de la Música— i
vaig eixir corrents del cotxe per poder accedir-hi abans que tancaren la porta:
veia que moria! Però l’òpera tracta sobre això, precisament: sobre l’amor i la
mort; sobre la vida i l’amor; sobre l’amor i el temps; sobre l’amor i el mal...
sobre la disbauxa més dionisíaca! No em ve de nou perquè els francesos, i les
franceses, entenen l’orgasme com la petite mort, i Bizet era francés.
Música
festiva, danses, baralles, traïcions i penúries causades per allò irracional i
lliure que ningú no pot lligar perquè és com l’aigua que se’n fuig de les mans,
tot i que en pots beure per apaivagar la sed. Hui ací, demà allà i,
despús-demà, qui ho sap? Només ella, Carmen, sabia que moriria en breu
si no canviava d’actitud, però va decidir morir havent viscut que viure havent
mort; perquè encarnava la representació d’allò dionisíac que va transportar Nietzsche
fins a El naixement de la tragèdia en l’esperit de la música –la seua
primera obra de pes, i única per a mi— simbolitzant així l’altre gran tema del
seu pensament: l’etern retorn.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada