De casualitat,
l’altre dia vaig llegir un article en què es tractava d’un episodi que no
apareix en la biografia da Marcel Proust. El novel·lista francés em resulta
atractiu, tot i que no llig mai novel·la a causa de la meua religió. Hi ha dos
coses que la creença em prohibix religiosament: llegir novel·la i deixar que
paguen les dones quan eixim a sopar, o a dinar. Però, estes prohibicions tan
decadents es poden trencar sempre i quant te’n penedisques i demanes perdó a
l’Altíssim.
De Proust, he
llegit alguna cosa; no sé quina però l’he llegida... Supose que des de la meua
tendra infantesa, quan llegia tot allò que em queia a les mans, de manera
compulsiva i sense acabar molts dels llibres perquè deixaven d’interessar-me.
De tota manera, no la recorde, però el llibre estava lligat al cas Dreyfus;
d’això, n’estic quasi segur. Potser ens caldria rellegir-lo ara, davant l’onada
d’antisemitisme que hi ha a França, i a Europa en general. De tota manera, hi
ha dos casos que m’interessen de la biografia de l’autor: el duel amb un crític
i la seua mort.
Un decadent com
cal, monsieur Proust, em va deixar
bocabadat en un dels episodis de la seua vida: el duel. No hi ha certituds sobre
els motius però apunten que n’hi havia més d’un: crítiques dolentes, enemistats
enquistades, relacions d’amants... Qui sap? Què importen? La cosa és que Marcel
Proust i Jean Lorrain es bateren en duel, de pistola, el 6 de febrer de 1897,
en un bosc proper a Paris. Hi va haver testimonis i tot; com toca ser.
Un duel per la
literatura és la cosa més tendra que pot existir. Una baralla per l’honor entre
un crític i un criticat no pot deixar ningú indiferent, i no pel criticat, sinó
per l’altre! Eixe duel exonera el malvat crític perquè, realment, creia en allò
que feia i se la jugava en la seua faena. El duel no va tindre més
conseqüències excepte les ja aportades. Proust, anys després, va demostrar que
també creia en allò que feia quant, malalt i cansat, va morir d’esgotament
mentre treballava en la seua obra: va morir treballant! Ho va donar tot en el
seu projecte literari, inacabat ―per suposat―, com inacabada és sempre la vida
de qui viu.
Ja ansie tornar
a Paris per visitar-lo, al cimetière du
Père-Lachaise i explicar-li, en veu baixa, que encara ―cent anys després― hi ha
gent que creu amb allò que fa. Li duré una flor...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada