TRUMP NAVEGA CONTRA ELS ELEMENTS: ÀNIM, VALENT!

Si ja és difícil escriure sobre política, imagineu-vos si s’ha de fer sobre les eleccions d’altre lloc, sense haver estat mai als EEUU i, a més, sense tindre televisor ni haver vist cap conferència ni míting de cap dels candidats. Però, per això estem: per arriscar-nos! I no és la primera volta, ni serà l’última, que m’hauré d’embarcar en estes condicions tan adverses.

Donald Trump s’enfronta a tota la maquinària de l’estat per la seua tossuderia i per creure’s que un qualsevol, sense padrins, pot intentar accedir a la presidència dels Estats Units. A més, a tot açò s’ha d’afegir que —pels detalls que es poden observar des de la distància— este home és més bé justetet, quant a nivell intel·lectual. El fill de Bush ja ho era, però, a més, aquell no tenia ni ofici ni benefici; no obstant això, tenia un pare que el tutelava. Trump no té ni això.

L’FBI s’ha posicionat, a penúltima hora, contra la senyora Clinton, però ho ha fet per mantenir mobilitzat el votant demòcrata i fer que el seu simpatitzant es trobe motivat, a última hora, per acudir a les urnes. Tant d’avantatge feia perillar el resultat de les eleccions per la desmobilització demòcrata i pel vot ocult que se li pressuposa al republicà. I ja hi ha hagut prou sorpreses a Anglaterra i a Colòmbia.

Jo, personalment, voldria que guanyara Trump. I ho voldria perquè estic segur que la senyora Clinton no ens durà dies de glòria com els que ens va oferir el seu marit amb la taca de l’abric de Monica Lewinsky —tant de fred feia al despatx Oval o això de l’abric formava part d’una depravada pràctica sexual? Realment, va ser una època preciosa amb tot això de la fel·lació i la becària. Pense que el senyor Donald està capacitat per oferir-nos episodis de la talla dels de Bill o, fins i tot, superar-los. No obstant això, i a mesura que veig com es desenvolupa el final la campanya, dubte que ho aconseguisca, amb la consegüent pena que em provoca.

Els diners i els mitjans de comunicació treballen de la mà, i això ho sabem bé els que hem vist la investidura de Rajoy. A EEUU, supose que este mecanisme encara funciona amb més precisió. El vot per correu coincidix amb la investigació de l’FMI, amb la consegüent por que ha provocat entre els votants que perillen per immigrants o per comunistes, per exemple. D’altra banda, m’he hagut d’arriscar per escriure este article perquè el punt de vista que propose no eixirà mai a la premsa: recordeu que es pot pecar també d’omissió, i ja posats...

Salvador Sendra

Perquè Ramón Espinar (Podemos) és un hipòcrita.

El rebombori que ha alçat l'afer Espinar pense que mereix una reflexió. Primer de tot cal dir que el cobriment de la notícia pels mass media té més a veure amb interessos espuris que amb un tractament seriós del tema. No deixa de ser curiós l'acarnissament en aquest tema i el tracte que s'ha donat per eixos mateixos mitjans a temes referents a les grans trames de corrupció. I és clar, dotant el tema d'un cobriment excepcional se'l posa a la mateixa alçada que altres temes molt més greus. L'objectiu és clar, atacar a Podemos i Pablo Iglesias per tornar-li al P$x€ un status que ell mateix han llençat a les escombraries.

No és res nou. El cas d'Íñigo Errejón amb la Universitat de Málaga; el cas de la fundació CEPS; el cas de Monedero i la seua empresa, el cas de Pablo Echenique amb el seu assistent personal... No són pocs els intents d'enfangar a Podemos per posar-los a la mateixa alçada que la resta de partits quant a corrupció i intent de desprestigiar els seus càrrecs. No obstant això, tots aquests temes no deixen de tindre un cert interés des del punt de vista ètic i/o moral.

La tríada que regula el comportament humà està formada per l'ètica, la moral i la legalitat. Sovint aquests tres termes són confosos, més pels mitjans de comunicació que en fan un ús absolutament banal i interessat d'aquests. Pel que fa a l'ètica i la moral, no són pocs els filòsofs que advoquen perquè no hi ha cap diferència entre ells. Jo sí que crec que hi ha diferències. L'ètica s'encarrega del que “ha de ser", la moral del que “és". Així l'ètica s'encarrega de buscar com hauria de ser el comportament humà, d'establir unes regles de conducta per a la societat. L’ètica és l'aspiració respecte del comportament humà. La moral són el conjunt de regles que els ciutadans apliquen en la seua vida quotidiana contínuament, el que realment fan cada dia i que majoritàriament es considera adequat. La legalitat és simplement les conductes que l'Estat imposa, que poden tenir una base ètica, moral, ètica i moral o cap de les dues.

Cal entendre també que no hi ha una ètica única. Encara que tota ètica i moral volen esdevenir universals. Sense eixir del nostre àmbit cultural, occidental europeu, no és el mateix una ètica catòlica, que una ètica protestant, que una ètica liberal,  que una ètica socialdemòcrata, etc. Cadascuna estableix un comportament de regles de “l’ha de ser" que són totalment diferents, encara que en alguns aspectes poden coincidir.

Veiem tot açò amb un exemple. Agafem el tema dels impostos. Des d'una ètica liberal pagar impostos és dolent, els impostos haurien de desaparéixer o almenys ser els mínims possibles. Des d'una ètica socialdemòcrata pagar impostos és bo, cal pagar-los per a sostenir l'Estat de Benestar, per donar accés a tot el món a l'educació, a la sanitat, per ajudar els més desfavorits, etc. Des del punt de vista moral cal complir amb l'obligació de pagar impostos, però totes aquelles operacions que puguen fer que en pagues menys, estan socialment permeses; així ningú li recrimina al veí que haja contractat al llanterner i no pague la factura amb el corresponent IVA, qui ha contractat al llanterner no va a dormir pensant que ha comés una falta moral i el llanterner no té cap conflicte per no declarar l'IVA i no declarar els ingressos a l'IRPF. Aquesta és una conducta moralment permesa. Com és obvi, no pagar l'IVA ni l'IRPF és una conducta il·legal perquè hi ha una llei que diu que s'ha de pagar i sanciona el seu incompliment. La valoració ètica queda sotmesa al conjunt de valor que considerem que "han de ser": - per a un liberal podria estar justificada, encara que un principi liberal és el compliment de la llei i el que caldria es canviar la Llei; - per a un socialdemòcrata es tracta d'una conducta dolenta que atempta contra tota la societat, tota la societat ix perjudicada.

Aclarit açò, podem valorar la conducta d'Espinar –i podríem fer el mateix amb la resta de “podemites”-. Espinar va comprar un habitatge de protecció oficial, després –ai, un petit oblit!- es va adonar que no podia pagar, va demanar un permís a la Comunidad de Madrid per poder vendre-la i la va vendre per un preu superior –el màxim establert per llei-, obtenint un benefici –diferència entre preu de compra i venda- de 20.000/30.000 €. Aquesta és una operació especulativa nua i crua, i a ningú pot tenir cap dubte, negar això és voler prendre el pèl a la gent. Ara bé: És legal? És moral? És ètica?

Des del punt de vista legal, no hi ha cap objecció, Espinar ha obtingut el permís de la Comunidad de Madrid per vendre-la, l'ha venut pel preu màxim permés per llei, aleshores no hi ha cap conflicte amb la llei. Des del punt de vista moral tampoc hi ha cap conflicte, la gran majoria de la gent faria el mateix, incloent-hi el comprador i així ho va manifestar. Tots veiem en eixa operació una oportunitat de guanyar uns diners sense fer res il·legal. Èticament pot sorgir conflicte, depenent de quins postulats ètics es mantinguen. Espinar manifesta reiterades vegades, ahí estan els vídeos, que l'habitatge de protecció oficial no pot ser objecte d'especulació. S'adhereix a una moral socialdemòcrata, en la que l'Estat deu protegir els més necessitats de vivenda, facilitant-los l'accés en millors condicions i estant fora d'especulació.

Espinar no ha seguit els criteris de "ha de ser" que ell defensa, encara que siguen legals i morals. Òbviament no hi ha res reprovable per això, per no comportar-se èticament. Ara bé, s'ha retratat. S'ha retratat com un hipòcrita, perquè diu defensar uns valors quan ell es comporta amb uns altres, encara que siguen moralment acceptats. 

Òskar “Rabosa”.

LES NOVES RETALLADES: IXEN TRES MINISTRES I N’ENTREN SIS!

Després d’haver estat quasi un any ben tranquils, ara ja tornen els sobresalts i les incomoditats; no m’explique —no vull explicar-me— com hi havia tanta gent reclamant un govern si, al cap i a la fi, se sabia que hi haurien més ajustaments... i n’hi hauran! De moment, i fins i tot abans de saber quins serien els nous ministres, a la ràdio ja anaven enumerant les directrius a què s’enfrontarien o, millor dit, les retallades que haurien d’aplicar.

S’ha demostrat, al llarg d’este temps, que sense càrregues polítiques ni legislatives vivim millor. A més, al final, només fem que aplicar allò que ens recomanen des de l’exterior i des dels bancs, sense quasi autonomia per governar. La resta és simple: si no repartixes els diners als de sempre, eres un antisistema. I, efectivament: ho eres! No entenc aquells que demanaven un govern i, a més, pense que ens haurien de demanar disculpes, a la resta, excepte que siguen els grans beneficiats de la línia política que s’aplicarà. Aleshores, haurien de repartir-nos alguna molleta, no? Més Que siga per haver suportat les seues imbecil·litats.

Una cosa de què ningú no diu res és sobre la política d’austeritat del govern central, o és que els periodistes ja no saben ni sumar: han eixit tres ministres i n’han entrat sis! La resta, les autonomies i els ajuntaments, són els que han d’aplicar les retallades, i no els ministeris de sanitat, d’educació, de cultura o del sumsum corda, que tenen gairebé totes les competències transferides als governs regionals. A Madrid es viu molt bé i no m’estranya; la seua austeritat és clara: trauen tres ministres i n’entren cinc, amb els consegüents ministeris farcits de secretaris d’estat, assessors, funcionaris... No cal explicar més però, qui demanava un nou govern, fora de la capital, s’ho hauria de fer mirar. El president, definitivament, paga favors polítics amb els diners de tots però, principalment, amb les partides de sanitat, educació i polítiques socials, que sempre són les més afectades.

D’altra banda —i açò sí que em fa més llàstima— tots els demagogs que parlaven sobre l’austericidi, que ara ja ni el nomenen, i es pengen les medalles de la reducció del dèficit en ajuntaments i autonomies, no tenen res de trellat a dir? Si tingueren una mica de vergonya, ni ho comentarien perquè no hi ha res més servil que eixos que són més papistes que el papa perquè no cal ni manar-los els deures. I el problema és, precisament, que en el seu discurs previ, l’austeritat provocava patiment i deien que s’havia de fer créixer el dèficit invertint en polítiques socials i d’igualtat. I ara dic jo: no podríem quedar-nos una temporadeta sense governs locals ni autonòmics per comprovar si funcionem igual de bé que quan no en teníem de central?

Salvador Sendra 

La mesura dels actes.

Les errades o els encerts de les decisions que prenem al llarg de la vida, no podem mesurar-los mai si no ha passat el suficient temps. Decisions que semble errades a curt termini, a la llarga ens semblen encertades. Decisions de les quals ens vanagloriem a curt termini, les arrosseguem durant anys panys, però per a mal. A la política passa el mateix. Hom no sap mai si el que fa, és el millor –entenem que al gestionar "la cosa pública" ha de ser pel conjunt de societat- o serà una errada que la societat arrossegarà durant dècades.

Òbviament, hom pressuposa la bona fe, d'entrada, de les decisions que un pren. En el cas dels individus que actuen en un interés particular, hom pensa que sempre actua pensant amb el que és millor per a ell. Les decisions dels polítics sempre estaran cobertes per un vel de mala fe. Quede clar que un polític, encara que ho faça molt bé, per honestament que actue, per molt que millore la vida de la societat en la qual actue, sempre tindrà detractors. És més, en cada decisió que prenga hi hauran perjudicats. Perjudicats que es sentiran ofesos i l'acusaran de la pitjor de la mala fe. Ningú pot caure bé a tothom, com cap polític pot acontentar a tothom.

Una de les motivacions més grans per la que els éssers humans fan moltíssimes de les coses que fan –gairebé es podria que totes, però això ja ho debatrem a un altre post que tinc pendent- és per cercar reconeixement. ¿De qui es cerca eixe reconeixement? ¿Qui intentes impressionar amb els teus actes? ¿A quantes persones vols impressionar perquè et donen el seu reconeixement? Normalment, obtenir el reconeixement després de respondre eixes preguntes sol ser, a curt termini, un instrument que permet mesurar l'encert o l'errada de les decisions. ¿S'ha impressionat al xic o xica que agrada? ¿S'ha impressionat a l'encarregat o al cap de l'empresa en què es treballa? ¿S'ha impressionat al grup d'amics? ¿S'ha impressionat a la gran majoria de gent que es coneix? ¿Parlen d'hom fins i tot els que no el coneixen? ¿Té el reconeixement de totes aquestes persones? Aleshores és un triomfador. Té el reconeixement que buscava.

Els polítics tenen un afany de reconeixement més marcat encara. I com és lògic el reconeixement arriba dels mitjans, del crèdit de la gent i, sobretot, dels vots quan hi ha eleccions. Però no sols, el reconeixement dels rivals és molt preuat. ¿Què més gran que els rivals polítics reconeguen la tasca d'un polític? Sí una cosa obsesiona a tots els polítics, és l'obtenció del reconeixement. Ser populars. Tenir alts index de valoració.

Ara bé, hom que obtinga reconeixement de molta gent, hauria de veure d'on li ve eixe reconeixement. ¿Qui alaba els seus actes? ¿Qui els critica? ¿Qui et dóna el reconeixement? Sóc conscient que aquest argument pot portar a fal·làcies ad hominen, per això en cada cas cal tenir en compte no sols el qui sinó també el què. Per exemple, si un banquer lloa un govern d'esquerres per aprovar una llei d'igualtat de sexe, de matrimoni homosexual o de protecció linx ibèric... hom pot pensar que eixe reconeixement és espontani. Si un polític d'esquerres rep el reconeixement d'un banquer per votar en contra de la dació en pagament, hom pot pensar que el "polític d'esquerres" està actuant en benefici de la banca, que eixe reconeixement és fals, perquè és el reconeixement per acte que el beneficia en perjudici de la resta de la societat.

Si l'abstenció del P$x€ ha sigut encertada o errada, serà el temps, com va dir Antonio Hernando, li ho dirà. És una qüestió que haurem d'esperar per poder valorar. Potser haurem d'esperar algunes dècades. Com lustres i dècades hem hagut d'esperar per valorar algunes de les decisions que el P$x€ va prendre quan va ser al govern. Sobretot, aquelles que es prengueren als '80 i primer lustre dels '90. El que sí que podem valorar ja és qui lloa la decisió del P$x€: -Els dirigents del PP. alguns dels qui fins no fa molt deien que els "socialistes" sempre estaven amb el conte de l'avi a la "cuneta"; -Els periodistes de 13TV, ABC, LaCope, LaRazón..., El País, La Ser..., García Ferreras, A3, OndaCero...; -Els empresaris de l'IBEX, la banca i els mercants financers que ho celebraren amb pujades de la borsa...; -El PP i C's que s'alçaren a aplaudir junts amb els de P$x€ després de la intervenció de Rufián.

Ara cadascú que valore quin tipus de reconeixement ha rebut el P$x€.


Òskar "Rabosa".

“L’enfangà” de Ximo El Conspirador.

La farsa viscuda pel P$x€ en l'enderroc del seu cèsar ha tingut entre els seus protagonistes a Ximo Puig. No és que Ximo Puig haja donat una de les dues ganivetades mortals, això ho feren Felipe González i Cebrián actuant com un sol home i Susana Díaz qui el va aupar i ara l'ha destronat, però sí que és dels que ha fet tall. Sorpresa va causar quan es va saber que Ximo estava entre els conspiradors, menys quan hem sabut que ara està amb els que faran president a Rajoy.

Enfangar-se en conspiracions pot resultar útil si és per una bona causa, si és perquè hi ha un objectiu superior, si hi ha una ampla base social que ho admeta i al poble li resulta moralment assumible. Si no és així, els gossos de la guerra es soltaran i, normalment, els conspiradors acaben tots aniquilats. Just ara, els gossos de la guerra van solts a cal P$x€. Els conspiradors es senten segurs i guanyadors, creuen que han guanyat. Però no sembla que siguen vistos com a salvadors, ans al contrari. L'experiment els pot eixir mal, poden acabar com Cassi i Brutus, et alii.

A més a més, Ximo Puig té una difícil tasca. Bé, no sembla que ell haja tingut moltes iniciatives, més aviat un sembla un president "florero" mentre són altres que li treuen les castanyes del foc. Té la complicada tasca de governar a la Comunidad Valenciana amb un pacte, el del Botànic, i un soci de govern, Compromís, mentre advoca perquè a Madrid governe Rajoy. La papereta és complicada. I també deixa a Compromís en una situació complicada. Què faran amb el dèficit fiscal? És obvi que als pressupostos de l'any que ve s'aprovaran amb l'abstenció del P$x€, tal vegada el PP els done una miqueta de "pasteta" perquè el P$x€ se'ls engolisca, però del dèficit fiscal de la Cominidad ni parlar-ne. Això com ho explicaran quan isquen dient que la Comunidad està infrafinançada?

Per a Compromís tampoc serà fàcil. Està al govern amb qui ha fet possible que Rajoy siga president. Sí, gastaran l'argument que la Comunidad no té res a veure... i bla, bla, bla... Però el cert, és que governen amb un partit que fa president a Rajoy, que legitima a Rajoy i les seues polítiques, que legitima la corrupció del PP... Com retreure ara la corrupció de la Comunidad quan governes a qui ha perdonat els caps i dirigents de tot l'entramat de corrupció? Tampoc pots queixar-te de l'infrafinançament, si estàs governant amb qui va a permetre uns pressupostos que seguiran sense canviar res. Tot això entre altres qüestions que farien llarguíssim aquest post.

Cert és que a Compromís les taques de la conspiració de Ximo no són més que uns esguits. Cert és també que la majoria de la gent que siga votant o militant no li demanarà cap responsabilitat, sempre hi ha justificacions per justificar qualsevol cosa. Cert és que la gent no relaciona mai fets, no hi ha molta gent entrenada en la lògica capaç de construir un sil·logisme correctament, per això moltes fal·làcies de tots tipus passen com proposicions vertaderes sense cap problema.

Més cert és que Ximo "el conspirador" pot tenir problemes majors. Molts votants de P$x€ poden deixar de votar a Ximo pel fet d'haver sigut part activa en el complot contra l'ex-no-líder del P$x€ i per recolzar l'abstenció que permetrà fer a Rajoy President. La traïció que molts votants voran de Ximo, o simplement el desencantament per sentir-se enganyats, pot portar al P$x€ de la Comunidad a pegar-se el bac més gran de la seua història, i ja porten temps en caiguda lliure.

Tot açò fa que si Compromís sap gestionar aquesta situació, l'enfonsament del P$x€ podria fer que Compromís estiguera en una situació immillorable per a les eleccions vinents poder accedir al govern de la Comunidad. Clar està, sempre i quan el PP no torne a tenir majoria absoluta, cosa gens descartable, o el P$x€ relegat a la tercera posició, no s'abstinga en una investidura del candidat de PP, que vist el vist, no seria gens d'estranyar.

La política fa estranys companys de llit –es sol dir-, i Compromís ara s'ha adonat que s'ha gitat amb l'enemic. Jo vigilaria el pica-gel. 

Òskar “Rabosa”.

EL FINAL DE LES PENSIONS

No és un bon títol per a un article i tampoc s’ha de començar mai a redactar fent servir una negació. Però, no passa res: per a contemplar la correcció ja hi ha massa llocs on llegir. La negació i l’oposició s’ha de fer amb el sentit crític adient a la qualitat de l’escrit, i no amb la rotunditat del «no és no», per exemple. Les coses tan simples tendixen a degenerar a causa de la multitud d’interpretacions que admeten, entre les que es troba el simple «no perquè sí».

El miracle econòmic, d’altra banda, ha de sotmetre’s a la crítica hermenèutica, com ja ha passat en el cas del «no». La paraula «miracle» no és la més apropiada per a definir estes coses que signifiquen l’aplicació de la racionalitat. Per tant, el simple ús d’este mot ja és del tot inacceptable. No obstant això, els il·luminats i miraculosos economistes reben el nom de «gurús» i la gent que els empenta a l’èxit professional, i que admet este apel·latiu, sembla ser racional, o això aparenta: de fet, són els que ens governen.

Ara, per centrar el tema amb el títol, només resta per dir que l’economia pot ser qualsevol cosa menys una ciència. Afirmació que faig perquè, d’altra banda, hauríem de tractar els gurús com a científics i els miracles com a resultats d’un procés racional que es pot comprovar i que, en el seu camí, ha suportat les dures avaluacions proposades per Pooper. I, clar, el pas següent és, simplement, reconéixer que els nostres diners els gestionen uns il·luminats que esperen aconseguir un miracle invocat per un gurú: una gran veritat!

Ara ens diuen que no hi haurà diners per a les pensions perquè bla, bla, bla... Perfecte! Jo pense que eixa notícia s’ha estat anticipada des de fa molts anys per persones que no han sigut unes il·luminades, sinó que, precisament, les antagòniques d’esta gent que creia en els gestors del sistema perquè posseïa la gràcia de la fe. El miracle de la recuperació, per tant, ha estat present mentre s’han eixugat els estalvis de les pensions i, d’ací a uns anys, el problema es multiplicarà per dos: ens quedarem sense els estalvis i sense el miracle. L’única possibilitat que tindrem per sobreviure serà eixa que ja anem explotant d’amagats: el dèficit. Però, segur que arriben uns pobres immigrants que ens ho roben tot i causen la nostra roïna, perquè els gestors són gurús que tenen la gràcia de fer miracles i els immigrants són uns pobres desgraciats o, el que és el mateix: culpables.

Salvador Sendra

L’ací i l’ara de la política.

“Abandonar la zona de confort, la comoditat d'una suposada i malentesa essència per guanyar espai social i polític, i ausades si n'hem guanyat.../...

.../...És prou més útil treballar que encarar la realitat des de postures maximalistes que no són capaces d'interpretar l'ací i l'ara”

Àgueda Micó - Eines per a guanyar un país – Eldiario.es

El passat 22 de setembre de 2016, i arran de la polèmica pel model plurilingüe educatiu, Àgueda Micó va publicar un article a Eldiario.es on es pot llegir les frases que encapçala aquest post. No entraré en el tema de fons, el model plurilingüe educatiu, perquè el debat ja ha sigut prou extens. El que sí que m'interessa és la frase eixa. Perquè denota una forma de fer política, la forma de fer política "que es porta" hui en dia.

El resum de la frase és que cal fer la política possible, cal abonar els objectius, "postures maximalistes" per a Micó, per fer allò que siga convenient en cada moment, "interpretar l'ací i l'ara". Eixa forma de pensar, d'actuar, d'estar-a-la-política, és la forma de fer política a curt termini de hui en dia. No debades es diu, i amb raó, que els grans estadistes han mort. I si en queden, estan tots al bàndol neoliberal, per això han aconseguit imposar el seu model.

Eudardo Galeano deia de les utopies: "La utopía está en el horizonte. Camino dos pasos, ella se aleja dos pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. ¿Entonces para que sirve la utopía? Para eso, sirve para caminar." Les utopies han mort, almenys per a l'esquerra. Àgueda Micó ni tan sols vol parlar d'utopies, només parla de posicions que ella considera maximalistes. Ella i els que defensen aquesta forma d'estar-a-la-política, s'han quedat parats "a l'ací i a l'ara", no avancen cap endavant, cap a "l'horitzó i al demà". És clar, estancats a "l'ací i a l'ara" no tenen cap horitzó, no tenen cap a on caminar.

Més sagnant és la fal·làcia del fals dilema que planteja en la primera de les dues frases: "Abandonar la zona de confort, la comoditat d'una suposada i malentesa essència per guanyar espai social i polític." En primer lloc, el tema d'abandonar una zona de confort i comoditat per una suposada malentesa essència. Aquesta proposició no pot ser més que titllada de falsa i mentidera. Sostenir "posicions maximalistes" no ha estat mai una zona de confort ni de comoditat, ans al contrari. Els anomenats catalanistes, que serien “maximalistes”, no ho van tenir gens fàcil a l'època de la Batalla de València. La gent del Bloc (partit que ella co-dirigeix) dels pobles que ha sostingut el partit amb postures “maximalistes” durant els anys més negres (finals dels '80, els '90 i primer lustre dels 2000) no han estat mai a cap zona de confort. I això sense eixir de l'àmbit del seu partit. No parlem de la gent que ha lluitat des de posicions "maximalistes" en altres àmbits i altres temps, donant o arriscant la vida o suportant tortures o arriscant la seua integritat física, cosa que ella no fa.

En segon lloc, la majoria dels drets socials, per exemple, s'han aconseguit per la lluita de gent que no estava en cap zona de confort i que van aconseguir guanyar un "l'espai social i polític" per tal de fer reconéixer eixos drets. I és gràcies a les posicions que tenen en compte "l'ací i l'ara" que eixos drets socials estan sent desmantellats. "L'ací i l'ara" del P$x€ des de la transició; "l'ací i l'ara" de la tercera via de Blair; "l'ací i l'ara" de Tsipras; etc.

Que es pot aconseguir mantenir "posicions maximalistes" i "guanyar l'espai social i polític" és una cosa llargament demostrada. Però, per això cal un horitzó. Per això cal una estratègia. També calen, és cert, tàctiques que han de tenir en compte "l'ací i l'ara". I és més, cal entendre en cada moment el que està passant, entendre la realitat del moment. Però la política de "l'ací i l'ara" no porta a cap lloc. És una política tacticista, amb tàctiques que no estan al servei de cap estratègia. Polítiques de l'art del possible, i jo estic amb Zizek quan diu que la política ha de ser l'art de l'impossible.

La política de "l'ací i l'ara" és la política de les renúncies. La política d'abandonar transformar la realitat. La política que porta als canvis cosmètics. La política que ha portat a les esquerres a posar-se cada cop més a prop de la dreta. La política que porta a esborrar la ratlla de l'horitzó. La política que mata utopies. La política que manca d’un objectiu. La política que porta a quedar-se parats en compte de caminar. La política que porta als polítics a seure a la mateixa butaca durant anys i panys. La política de "l'ací i l'ara" és l'antipolítica.

Òskar “Rabosa”.