A VOLTES NECESSITEM UN SABÍ

Hi ha qui diu que tot està escrit. Sembla que sí, i que només cal adaptar el text a l'actualitat per tindre una d'eixes idees que se solen dir revolucionàries. Eixa adaptació la faig jo i la fa qualsevol persona que es moleste a llegir els clàssics. Però, per què eixos clàssics? Doncs, perquè són els iniciadors, mentre que la resta som copiadors i adaptadors.

Quan una persona contracta un guerrer, ho fa amb la finalitat de lluitar. Supose que, si vullguera criar un ramat, contractaria un ramader… I és un clar exemple d'això que passa en la política española més actual: que els equips dels líders estan formats per estadistes que saben com moure els fils perquè les enquestes i els resultats electorals els siguen favorables.

Estic llegint Ciceró, La república, i hi ha un exemple d'allò més apropiat que l'autor posa en boca d'Escipió, l'Africà. Conta que Numa Pompilio va fer arribar un sabí perquè regnara a Roma. L'home es va adonar que els romans estaven massa necessitats de guerra, i que creia que els havia de proporcionar alternatives perquè la ciutat fos realment pròspera, i per evitar els saquejos i els robatoris que hi havia. El nou rei els va proporcionar terres perquè pogueren guanyar-se la vida i així instaurar la salut, la justícia i la confiança.

Vos imagineu que retiren els actuals assessors polítics dels llocs on es prenen les decisions i els envien al Carib, mateix? Coneixeu algun sabí perquè vinga a assessorar el president? Crec que amb esta decisió hi hauria suficient per estabilizar durant un temps la situació política: sense els especialistes en la batalla política, esta es calmaria una temporada! Perquè si les decisions depenen d'assessors especialitzats en enfrontaments, hi haurà enfrontaments; no ho dubteu.

Salvador Sendra

NO EIXIU DE CASA QUE VE AIGUA

Sempre he pensat que un blog amb una natural tendència racional i científica, com és este que estàs llegint, necessita de dos seccions de manera urgent: la previsió meteorològica i l’horòscop. Si anem a pams, primer haurem de crear la que es troba davant, o siga, la previsió del temps. Hi podríem fer servir els distints satèl·lits o les informacions difoses per les agències de referència però no ho farem: la nostra intenció no és la d’enganyar les persones!

Si no recorde malament, en els darrers quinze dies hi ha hagut, pel cap baix, tres situacions d’alerta per pluges i temporals. Tot plegat, hi hauran caigut una quarantena de litres per m2, en el millor dels casos i en indrets on estes quantitats són del tot normals. En altres llocs, la majoria, han sigut una quarantena de gotes. No obstant això, ara s’espera altre temporal de pluges torrencials localment fortes o molt fortes.

Abans, quan hi havia una alerta, la gent parava atenció i feia cas a allò que deien els mitjans d’informació com a precaució. Jo mateix, quan observava una situació així, intentava prendre les precaucions adients. Ara, però, tot ha canviat i ja no faig ni el menor cas de les prediccions perquè em semblen una presa de pèl. No n’encerten ni una! I el catastrofisme és el seu senyal d’identitat. No cal que et diga, estimat lector o estimada lectora, que tu fas exactament això que faig jo perquè ja no et fies.

Les previsions meteorològiques, i la resta de previsions, estan per informar. Les alertes tenen la funció de protegir la ciutadania i d’evitar mals majors. O això era abans... Ara tot ha canviat i les previsions servixen per captar lectors, oients o telespectadors –per això són tan catastrofistes i fantàstiques— i les alertes es fan servir per protegir les autoritats, ja que ha acabat sent una manera de rentat de mans perquè ningú no els puga acusar de no haver avisat.

Ara, torneu a llegir el paràgraf anterior i au, article arrodonit! I recordeu: no eixiu de casa que ve aigua.

Salvador Sendra

Femtech i avant.

Porte un temps llegint articles que recalquen de manera triomfal com les dones, fartes del brut supremacisme masclista tradicional prenen el futur amb les seus mans. Es parla de femtech, acrònim de les paraules angleses female i technology i se’l presenta com una camp creixent que inclou tot tipus d’aparells de satisfacció sexual femenina.

Cap problema en que les dones (o qui siga) decidisca, i més important encara, puga fer-ho, car implica llibertat, el fet d’augmentar els plaers en la vida. Fins a que es demostre de manera fefaent el contrari, vida només hi ha una i la política de l’honor de la renunciació típica de les religions semítiques, més que un desig de dignificació dels pobres, encara que també, remet a un instrument de control de masses. Població creient igual a població submissa.

Retornant al punt inicial, les dones estarien així igualant allò que els hòmens porten mil·lennis fent, val a dir, la consecució d’una vida de plaers. Ara bé, per què ho criticaven abans? Era enveja de no poder accedir-hi per causa del patriarcat o era una crítica sincera? Si parlem del primer cas es tractaria de copiar més tard allò que altres han fet abans però llança de nou la incòmoda qüestió del perquè de la crítica. Si per el contrari, dita crítica era sincera, ja res a dir, no cal discutir amb les incongruències.

Al meu parer, cap dels dos punts és la base real. Jo hi veig més un gran mercat a explotar. Com el dels homosexuals o minories racials, majorment absents a les produccions cinematogràfiques o culturals fins a fa no res i d’obligada presència en l’actualitat per tal d’augmentar la potencial clientela. Tot això però, vist amb gran angular, passant al camp concret, benvinguts sense distincions de sexe, hòmens i dones o viceversa al món dels plaers. Quanta més gent feliç i menys gent patint, millor món; vet ahí una obvietat.

Enfoquem l’últim punt, occidental. Segons tots i fins que la ciència hi puga posar fi, es necessita un home i una dona per procrear i continuar com a espècie. El futur no és, per consegüent occidental sinó oriental per com són ja ara mateix de majoritaris indis i xinesos. El món àrab o l’Àfrica Negra mantenen altes taxes de natalitat. Tot això s’oposa a un Occident afeblit, cercant el plaer (i si de cas la reproducció) per separat. Es podria concloure que l’únic que hi té a guanyar al respecte és la “casa comuna”, el planeta, però no és cert, que hi haja menys blancs no implica menys humans en el seu conjunt sinó la pèrdua d’aquells que finalment i després d’haver creat grans problemes amb el consumisme, estaven aprenent a reciclar...

Visca el plaer i benvingut el femení, ara bé, siguem-ne també conscients i conseqüents acceptant que pot implicar la fi de molts o de tot, el moment en que la direcció del món hi recaiga en nombrosíssima gent no educada.

*Ps- entenc personalment per feminisme la llibertat de les dones de poder posar-se a l’alçada dels hòmens. No valore positivament les distincions de sexe sinó la meritocràcia individual sense distincions sexuals.

Lluís Alemany Giner

Pego a 15 d’agost del 2019.

A GEÒRGIA NO ES MENJA BÉ; I PROU DE MENTIDES!

Estic disposat a enfrontar-me en un duel a primera sang amb qualsevol persona que em torne a repetir que el menjar georgià és una meravella, o que em solte l’estúpid tòpic eixe que diu que a Geòrgia es menja de categoria. És una mentida com una casa de gran que no es mereix ni tan sols ser escoltada, ni rebatuda. No obstant això, ho faré per darrera volta: no és veritat!

A Geòrgia es menja, i prou. Però, pensant-ho bé, també es menja en qualsevol altre lloc perquè, sinó, la gent moriria de fam. Menjar tomaca, cogombre, ceba i albergina no és menjar bé; és menjar, i au. En el millor dels casos, hi ha el formatge, o els formatges... La resta, són productes més elaborats, però escassos i poc treballats.

Això sí, es menja molt, i es beu... Però, repetisc: ni cas de les mentides. Menjar bé és empassar-se productes creats per agradar, per crear sensacions quan es degusten alhora que et nodrixen. Podem parlar d’elements primaris, combinats o no, però disposats de manera que hi haja un lligam entre ells. Podem parlar de productes transformats seguint qualsevol tècnica, però d’una manera que puguen aconseguir la finalitat perquè són tractats.

El formatge pot estar bo, però és formatge, i au. I, si ens sembla tan especial és perquè ens hem habituat a menjar altres coses paregudes. La llet dóna per allò que dóna, i els processos d’elaboració solen ser semblants, tot i que poden haver-hi matisos que un formatger podria apreciar –un formatger o una formatgera! Però no podem passar el dia menjant formatges. I este exemple pot valdre per a les tomaques, els cogombres i les albergines.

El menjar georgià serà bo el dia que aprenguen a traure partit a tota eixa matèria primera i aconseguisquen elaborar àpats d’interés per al comensal. Mentre, la finalitat de la seua cuina estarà lluny de ser bona perquè, a molt estirar, serà útil i adequada al lloc on es produïx, o siga, per a una societat adient.

Salvador Sendra

SEMPRE ENS QUEDARÀ FLORÈNCIA

Viure al cul del món té coses bones, supose. Si les haguera d’enumerar acabaria en un no-res, només dient que s’hi pot estar tranquil i que es tracta d’un indret final, d’una destinació, que no inicial. Això comporta que pugues apreciar altres llocs com a vertaderes meravelles, sense haver de comparar. Els parisencs, i les parisenques, quan ixen de viatge no poden evitar comparar cada lloc amb el seu estimat París; fins i tot Egipte! Supose que diran: « Oh, c’est un lieu vraiment joli, et ça d’ici, c’est pareil la pyramide du Louvre ».

Els valencianets, i les valencianetes, no tenim massa on agarrar-nos... Anar a Florència, per exemple, ens pot resultar del tot sorprenent! No és el meu cas. Jo no tinc sensibilitat artística, com ja he comentat en altres articles, ni la desitge. Però, tot i això, es tracta d’un espai que visite amb bastant assiduïtat. Vosaltres, estimats lectors, i lectores, us preguntareu: per què hi va tant? Si, al final, no li agrada.

Viure al cul del món té coses dolentes, també. Si les haguera d’enumerar, acabaria en un no-res, només dient que s’està tan tranquil que l’aeroport no té destinacions de vols que isquen a una hora decent. L’únic vol que em puc permetre, per qüestions laborals, és el que arriba a Pisa. I de Pisa a Florència hi ha poc... Vaig alternant: una volta un lloc, altra l’altre; en definitiva, la Toscana.

Veure esglésies, quadres i escultures em cansa perquè no trobe sentit al plagi renaixentista. Preferisc eixir a dinar i sopar per ahí i beure bon vi. Què hem de fer? Quedar-nos a casa? Conduir? No, no: això mai! Tantes voltes hi he estat que ja m’estic transformant en un ésser racional i comence a vore les coses des de la perspectiva historicista. Un desastre. Ni Michelangelo ni Ghiberti, ni Brunelleschi ni Fra Angelico: vull menjar i beure, i vetlar, més que siga a Florència.

Els llocs d’eixida tenen horaris d’eixida, adequats a les funcions de la ciutat productora de turisme. Els de destinació, els tenen d’arribada, com és el cas de València. I encara hi ha qui es pregunta per què estem en crisi? Doncs, per això, simplement!

Salvador Sendra

LA BOLA DE CRISTALL DIU QUE HI HARUÀ ELECCIONS

Resulta interessant comprovar que te’n vas de vacances i, quan tornes, tot roman igual que t’ho has deixat: la casa, el cotxe, les penúries econòmiques, els governs... I ací és on tot resulta més graciós, perquè la formació del gobierno està com estava, tot i que els gobernantesdiguen que no n’han tingut, de vacances, i que han estat treballant tot l’estiu.

Quan connectes la ràdio, unstertulianos –i unestertulianas— que tant saben de tot, diuen que hi haurà eleccions, però els altres, també de la mateixa professió, diuen que no n’hi haurà, perquè s’arribarà a un acord en què el PSOE sodomitzarà Podemas –això sí, amb vaselina. El meu punt de vista és del tot racional, i càndid, perquè he estat desconnectat durant un mes. A més, l’objecte infal·lible que aporta la nitidesa necessària per a qualsevol anàlisi és la bola de cristall, i li he tret la pols només he arribat. Com a apunt final a la reflexió sobre tertulianos/as, he de dir que viuen d’això perquè la seua opinió és messiànica, apocalíptica i, normalment, treballen a sou.

Hi haurà eleccions! Ho afirme amb tota la rotunditat perquè no hi ha altra solució. Hi haurà eleccions si no s’aconseguix formar l’esperat gobierno i hi haurà eleccions si se n’aconseguix formar. En el primer cas, és del tot evident perquè hi hauria l’obligació legal de fer-ho. I, en el segon cas, i pensant que hi haja una majoria suficient per iniciar la legislatura, és perquè esta durarà quatre dies.

Si no hi ha un gobierno de coalició, ben pactat i segellat, les possibilitats que allò que isca de la negociació dure més d’un any i mig són ben poques, perquè tots, i totes, estaran pendents de les estadístiques, i un gobierno necessita d’unpresupuesto per a tirar endavant, i no sols d’una negociació per a la seua formació. Si el PSOE intenta derrotar els seus socis en la composició de l’ejecutivo, els socis no li ho perdonaran en la tramitació dels comptes, i exigiran més pressupost per a unes partides concretes.

La bola de cristall, tot i que no encerta a dir si seran ara o d’ací un anyet, ho deixa clar: hi haurà eleccions en breu. I l’assessor del PSOE, que es desviu controlant estadístiques, sap que amb la presentació dels presupuestoscontrolarà l’agenda i el calendari.

El mag Merlí

Miscel•lània: pensaments despensat (11).

Tot el que sempre has somniat. Click.

*****

Mires i et preguntes: ¿Quan es va obrir la boca de l’Infern? La Dama de ferro té la clau.

******

De la boca de l’Infern ixen cucs, amb llargues i esmolades dents, fines com agulles, roseguem com a serres. I mentre se’t mengen pels peus, tu mires la TV.

*****

Un profeta ix d’un ull. Trepanant els teus oïts, vol vendre’t un futur que ja ha mort. No toca la flauta però balles al seu so.

*****

Veus la llum a la fi del túnel? Vas pel camí groc. L’altre camí pot portar-te a algun lloc.

*****

Arribar el primer a cap lloc té premi -de consolació-. I ara no tens el consolador a mà.

*****

Si has acabat torna a començar –pel final-.

*****

La mà és molt llarga i el fil de la titella no el mou la Parca.

*****

Tens la terra promesa a tir de pedra. Corres, corres, corres... i t’has mort d’un infart.

Òskar "Rabosa"