LA BOLA DE CRISTALL DIU QUE HI HARUÀ ELECCIONS

Resulta interessant comprovar que te’n vas de vacances i, quan tornes, tot roman igual que t’ho has deixat: la casa, el cotxe, les penúries econòmiques, els governs... I ací és on tot resulta més graciós, perquè la formació del gobierno està com estava, tot i que els gobernantesdiguen que no n’han tingut, de vacances, i que han estat treballant tot l’estiu.

Quan connectes la ràdio, unstertulianos –i unestertulianas— que tant saben de tot, diuen que hi haurà eleccions, però els altres, també de la mateixa professió, diuen que no n’hi haurà, perquè s’arribarà a un acord en què el PSOE sodomitzarà Podemas –això sí, amb vaselina. El meu punt de vista és del tot racional, i càndid, perquè he estat desconnectat durant un mes. A més, l’objecte infal·lible que aporta la nitidesa necessària per a qualsevol anàlisi és la bola de cristall, i li he tret la pols només he arribat. Com a apunt final a la reflexió sobre tertulianos/as, he de dir que viuen d’això perquè la seua opinió és messiànica, apocalíptica i, normalment, treballen a sou.

Hi haurà eleccions! Ho afirme amb tota la rotunditat perquè no hi ha altra solució. Hi haurà eleccions si no s’aconseguix formar l’esperat gobierno i hi haurà eleccions si se n’aconseguix formar. En el primer cas, és del tot evident perquè hi hauria l’obligació legal de fer-ho. I, en el segon cas, i pensant que hi haja una majoria suficient per iniciar la legislatura, és perquè esta durarà quatre dies.

Si no hi ha un gobierno de coalició, ben pactat i segellat, les possibilitats que allò que isca de la negociació dure més d’un any i mig són ben poques, perquè tots, i totes, estaran pendents de les estadístiques, i un gobierno necessita d’unpresupuesto per a tirar endavant, i no sols d’una negociació per a la seua formació. Si el PSOE intenta derrotar els seus socis en la composició de l’ejecutivo, els socis no li ho perdonaran en la tramitació dels comptes, i exigiran més pressupost per a unes partides concretes.

La bola de cristall, tot i que no encerta a dir si seran ara o d’ací un anyet, ho deixa clar: hi haurà eleccions en breu. I l’assessor del PSOE, que es desviu controlant estadístiques, sap que amb la presentació dels presupuestoscontrolarà l’agenda i el calendari.

El mag Merlí

Miscel•lània: pensaments despensat (11).

Tot el que sempre has somniat. Click.

*****

Mires i et preguntes: ¿Quan es va obrir la boca de l’Infern? La Dama de ferro té la clau.

******

De la boca de l’Infern ixen cucs, amb llargues i esmolades dents, fines com agulles, roseguem com a serres. I mentre se’t mengen pels peus, tu mires la TV.

*****

Un profeta ix d’un ull. Trepanant els teus oïts, vol vendre’t un futur que ja ha mort. No toca la flauta però balles al seu so.

*****

Veus la llum a la fi del túnel? Vas pel camí groc. L’altre camí pot portar-te a algun lloc.

*****

Arribar el primer a cap lloc té premi -de consolació-. I ara no tens el consolador a mà.

*****

Si has acabat torna a començar –pel final-.

*****

La mà és molt llarga i el fil de la titella no el mou la Parca.

*****

Tens la terra promesa a tir de pedra. Corres, corres, corres... i t’has mort d’un infart.

Òskar "Rabosa"

ESTIC VIU, NO PATIU

M'he vist en l'obligació d'escriure este article per dos motius; el primer, perquè ja deu fer dies -o setmanes- que no publique res, i el segon, perquè estic a Barcelona, la capital mundial del crim i la barbàrie, segons he pogut observar en els mitjans d'informació de masses. 

Quan el vol de tornada del viatge d'estiu m'ha deixat a Barcelona, m'he sentit desemparat, preocupat, i més encara quan se m'ha fet de nit i he hagut de prendre un metro per desplaçar-me fins a la residència que tenia concertada al barri de Sants. Però, si la cosa podia empitjorar, ho ha fet: són les festes del barri! De nit, desemparat, buscant una adreça d'un carrer que desconec, ple de gent i caient la nit. 

M'imagine trepitjant cadàvers que m'embruten les sabates de sang i vísceres mentre milers de MENAs em perseguixen per atracar-me. Jo entre tota la disbauxa de sexe, droga i excessos de tot tipus, intente arribar al lloc que m'arrecerarà de tanta delinqüència travessant narcopisos. Al carrer, però, milers de persones practiquen sexe sense cap mesura de protecció ni consentiment, tipes d'alcohol i barbitúrics il.legals. Tres policies -mossos d'esquadra- intenten controlar un allau de manters que els ataquen amb tota mena d'armes de tercera generació i que, a més, no entenen què diuen perquè parlen català. 

Entre tot el desgavell, hi apareixen en una pantalla gegant Ada Colau i Quim Torra sacrificant xiquets i xiquetes, bevent-se'n la sang i menjant-se'n el cor i el fetge, mentre aquells -i aquelles- que encara poden alçar el cap per mirar el fastuós monitor riuen i l'assenyalen, entre vòmits, excrements i pols. 

He arribat al lloc i m'he posat a escriure allò que he vist, escoltat i patit. Però estic viu, que és allò més important: no patiu! 

Lucifer

LA MANIPULACIÓ CREA L’OPINIÓ

Com que no és la meua intenció ferir cap sensibilitat, si hi ha algú donat al patiment, hauria d’abandonar la present lectura i tornar a llegir El País, El Mundo o El Periódico. I és que estic del tot embogit, fora de les meues caselles, realment alterat! Acabe d’escoltar l’enquesta del CIS, així per damunt, i no he pogut evitar de posar-me a escriure, tot i que m’hi jugue la presó: la cadena perpètua!

L’enquesta deixa una cosa ben clara: els españoles són uns lloros que repetixen allò que escolten, o lligen, en els mitjans de comunicació, sense tindre ni la més mínima idea de què parlen ni cap opinió seriosa que es puga tindre en compte. Escoltar els resultats de l’enquesta faria enrojolir qualsevol humà normal a causa de la vergonya aliena.

Ara resulta que el principal problema d’España és la política! –o els polítics. Au, tanqueu que ja estem tots! Fa un temps, quan ETA havia deixat de matar, era el terrorisme el gran problema, que després va ser l’agua para todos, per passar a ser l’atur, i crec que va arribar a canviar a algun altre tema com Catalunya, depenent, això sí, d’allò que es debatia en els mitjans de comunicació. O siga, una total manipulació i una victòria sense pal·liatius per als mitjans de creació de problemes. I la gran veritat és que cap dels temes que han estat preocupacions per als españoles s’ha solucionat, però quan han deixat de ser portada, han desaparegut de l’índex problemàtic. Bingo! Els mitjans de creació de notícies han tornat a guanyar –tot i Internet.

Que els polítics són un problema? Doncs, mirant-ho bé sí, però no per com està ara la situació, sinó que ho són quan poden formar un govern. Si fa no sé quants mesos que no hi ha un gobierno que puga prendre decisions i l’atur ha baixat, l’economia funciona bé –segons canten les xifres—, l’IPC està relativament estable i la gent menja i beu, es pot saber què més voleu? De moment, i açò no ho diu el CIS, estem preocupant-nos d’una estupidesa que no ens importa perquè no existix dit problema, com acabe de demostrar, mentre que l’agua para todos, el terrorisme, l’atur, Catalunya i la Pantoja seguixen igual que quan eren els grans problemes dels españoles.

Per resumir, i perquè dita enquesta fora una mica més barata, crec que preguntant a les direccions dels mitjans de creació d’opinió en tindríem prou. La resta, a moure el cap de manera afirmativa, com sol fer la massa, o negativa, com apunten els antisistema, que són el format més actual dels gossets que abans hi havia a les safates dels cotxes. Ara, tanqueu-me!

Pseudònim: Lolita Amores

ESCANYA

Acabe d’escoltar que Pedrosánchez no ha pogut formar el govern amb Podemas i, la veritat, no m’ha estranyat gens. Ho deien uns tertulianos que parlaven sobre els blocs que formen l’actual Congreso: d’una banda, els progressistes i, d’altra, els conservadors. No sé per què, a Ciudadanos hi ha qui l’ubica en el lloc dels liberals però no ho fa amb JxCat –o com es diga ara perquè estic una mica perdut amb este grup. Per contra, als catalans els situa amb els nacionalistes, i diuen que Esquerra també ho és, de nacionalista, mentre que Ciudadanos, no. I no ho entenc perquè els d’Esquerra diuen que són independentistes, i que no són nacionalistes com ho pot ser el PNB. Al PP, el consideren conservador, però ningú no diu que són nacionalistes, quan sempre estan envoltats de banderes, quasi a l’alçada de Ciudadanos, i, per rematar, diuen que el PSOE forma part del bloc d’esquerres, juntament amb Podemas que, alhora, està format per altres grups, entre ells, els Comuns –que casualment té el mateix significat que el lloc on es va a fer les necessitats; ja sabeu...—, o allò que pot quedar d’Izquierda Unida, si no m’enganye. I tot això sense entrar a definir Bildu –perquè no sé on ubicar-lo, la veritat— ni la resta de partits més xicotets. Però jo crec que tot és més fàcil, per definir els dos blocs: d’una banda, els nacionalistes españoles, i d’altra, la resta de partits. I els únics que poden moure’s, depenent dels seus interessos, són els del PSOE, que ara estan molestos perquè la resta d’españoles no els estimen i han d’ubicar-se entre el puzle –ara, estic pensant a canviar ja de paràgraf.

Escanya és una forma verbal, la tercera persona del singular del present d’indicatiu del verd escanyar que significa ofegar. Quan tens la veu escanyada és perquè sona fluixa i estranya, moltes voltes a causa d’haver-te empassat una mica de menjar pel vedat. I sí, ofegats estem una mica després d’haver-nos empassat tot el culebrón de la formació del Gobierno quan, en el fons, se sabia que no hi havia amor i que la parelleta veu el sexe com una prolongació del propi ego –no sé com m’ha pogut vindre a la ment el títol de l’article ni la relació amb el contingut, la veritat.

Albert, pensa que Pedrosánchez s’ha esforçat molt amb eixe 155 que ara ja ni anomenes, i que ell també és “muy español y mucho español”. No entenc per què no l’estimes una mica més. I que conste que t’ho dic a tu perquè a Casado no li ho puc ni esmentar, ja que ell està això: casado. I no voldria que la senyora es molestara amb el trio, perquè els progres i els liberals veieu la vida d’altra manera. A la prensa abans solia posar: “matrimonio liberal busca chic@ para un trío”. Vinga, va, Albert, participa, home –i ja veus tu com pot acabar una història quan et deixes portar i no atens cap tipus de tècnica d’escriptura.

Salvador Sendra

VACANCES, SOGRA I GASOLINA

Ahir va començar la temporada forta de l’estiu amb totes eixes coses relacionades amb les vacances que se solen entendre com a positives; ja sabeu: les vacances són bones, l’oci és bo... Jo encara treballe però, a més, m’estic plantejant de no deixar-ho mai, o siga, de no agarrar mai més vacances, com feia mon pare i com han fet els hòmens de tota la vida. Ara us ho conte.

Quan estava sopant, a la terrassa de casa, vaig escoltar una discussió ben forta entre una parella heterosexual (xic-xica/xica-xic) en què el mascle cridava a tota veu i insultava la xica. Escriuré els insults més febles per si hi ha infants llegint l’article: “payasa”, “imbécil”. A tot això li afegia “de mierda”. La xica tenia un volum de veu quasi imperceptible però vaig escoltar que parlava valencià. L’home duia un xiquet –masclet, també— dins del carro, dormint que, per suposat, es va despertar. La culpa no podia ser d’altra que de la xica: “ya ves lo que has conseguido, (paraulota) de mierda, despertar al niño!”. Seguit de “me vas a decir tú como tengo que criar a mi hijo, (paraulota) de mierda”. Vaig imaginar de tot sobre la parella i sobre el fill mentre transcorrien la nit i els insults. Al final, i passada la mitja hora de reflexió, les conclusions són les següents: el fill era dels dos; la causa era que la mare del xic volia dormir el xiquet i la dona no li’l va deixar; la sogra –deia ell— va plorar; ell insultava i culpava la xica de tot; la xica parlava fluixet però callava poc, ell va decidir que se separarien; que ella tornaria amb “su madre” i es partirien el xiquet els caps de setmana. Se’n van anar i jo vaig poder dormir, per fi!

Però, al matí, una altra parelleta es va posar a discutir on ho havia deixat l’anterior, a prop del balcó. Estos, sense insults perceptibles però amb contundència per part del xic. També la xica era la culpable i la que parlava amb la veu més baixa. El motiu, contundent, era: “te he paseado por más de veinte bares y no te ha gustado ninguno”, la nit anterior. També van decidir deixar la relació a la porta de ma casa i el xic se’n va anar cap a la platja. També va dir alguna cosa sobre “mi madre”, a l’hora que enviava la parella amb la “suya”.

En ambdós casos, estaven estiuejant a l’apartament de les sogres, i es tractava del primer o el segon dia de les vacances. No vull ni pensar què passarà cap a setembre. Però, vosaltres, parelletes, aneu en compte amb això, perquè ja vos he advertit sobre les conseqüències de barrejar l’oci amb la convivència a casa de la sogra. Per als xics que no conviuen ni estan casats diré que com amb la mamà no s’està enlloc, i per a les xiques, que sí, que és una bruixa, la sogra. Les sogres han de saber que eixes fresques són unes víbores que els han llevat els fills, i als sogres, que el bar té aire condicionat per poder vore còmodament el Tour de France.

Salvador Sendra

L’AMOR

Joan Fuster apuntava en el seu dia, en no sé quin text del Diccionari per a ociosos, que l’amor naix al segle XII, amb els trobadors, al·ludint algun altre autor. Poc després de llegir açò –perquè, què són vint anys quan es tracta d’un tema tan etern com l’amor?— llegint La civilització de l’occident medieval de Le Goff, vaig descobrir que els boscos de l’Edat Mitjana estaven plens de lladres, ermitans, enamorats i cavallers errants. Uns, fugitius, altres solitaris, i altres, decebuts i desesperats perquè l’estabilitat medieval, ptolemaica encara, afectava, també, el moviment social i impedia accedir a l’estimada, normalment d’un estatus superior al del pobre desgraciat. La tria era fàcil: bogeria o exili.

Rellegint el Tirant, a partir de l’assaig de Vargas Llosa sobre les cartes de batalla de Martorell, he observat un canvi substancial i evolutiu que pocs crítics esmenten i, crec jo, és el vertader símptoma del canvi: l’amor és correspost! L’època de Martorell, i en l’espai on vivia, permetia això que abans era del tot impossible, i és eixe ascens social que comporta que un guerrer puga posar-se a l’alçada d’una princesa. Bé mitjançant la batalla, bé a partir de la religió, s’inicia un procés social ascendent que després apuntala la burgesia.

La vertadera modernitat–i cal citar-la així perquè de les altres ja se n’ha escrit molt— és la de l’amor correspost que deixa enrere el cortesà, o fin’amor, i l’impetuós de la pastorel·la, si és que es pot considerar així. A partir d’este moment, els boscos ja han pogut cedir l’espai dels bojos enamorats als lladres i als fugitius, perquè els ermitans mai han estat un problema de pressió antròpica.

Salvador Sendra