Genovés: la forja d’un mite.

 

Però el poble sap

que la història no oblida

i que els camins que tu has anat marcant

són camins nets i nous com el nou dia

I és ben segur que et justificaran

No, tu no te n'has anat

has nascut amb deu mil més

i la lluita continua

i el teu record va creixent 

(Octubre, Lluis el Sifoner)

Diuen que els mites, els personatges mítics, com Aquil·les, Teseu o el mateix Hèrcules eren personatges reals que van fer proeses. Aquestes proeses, en un món de desconeixement i tradició oral, acabarien sent mítics, confonent realitat i ficció, afegint fantasia a fets reals. Els que hem tingut una infantesa de poble, xicotet i relativament aïllat, hem viscut com arriben eixes històries i com es transmeten. Aleshores no hi havia internet, i les històries arribaven amb el boca a boca, amb les dosis de realitat i fantasia, i costava molt posar cara als personatges.

El meu poble és un poble  que, com tots els de la contornada, té gran afició a la pilota (això sí, sense arribar al nivell de Murla on allí és un ritual sagrat, quasi religiós), per això les històries del Genovés, arribarien prompte a les nostres orelles. Contaven històries del fet que va matar un colom amb una pilotada, que a un home el va deixar tort (històries que mai he sabut si eren veritat o no), que no li deixaven jugar de bot de braç ni de volea. Que jugava a soles contra tres, perquè el seu germà era molt roí. Que amb totes eixes condicions jugava i guanyava. Deien que era un home molt gran i molt fort. Es contaven gestes de les seus partides. I a penes sabien res.

Pocs anys després de sentir les primeres històries, quan jo tindria 7 o 8 anys, una vesprada en eixir de l'escola, vaig acompanyar a mon pare de volta per la nostra Marina, perquè ell fera alguns tractes i negocis. En acabar, va mirar l'hora tot nerviós, i em va dir: El Genovés juga al trinquet d'Ondara, vols que anem a vore'l? La pregunta era absolutament retòrica, ja que mon pare tenia clar que si acaba a bona hora, anava a la partida. Jo que no sabia quina cara feia eixe home, només sabia de les seues llegendàries gestes, òbviament vaig assentir a la proposta de mon pare.

I sí, la partida era: Genovés i Pepe, Sarasol, Chatet i (no recorde qui). Sarasol era molt jove, i recorde que mon pare en va dir que era jove i tenia bones mans. Ens posarem a l'escala, i des del escaló de dalt vaig vorer aquell home gran i fort, que abastava ell a soles tot el trinquet, avant i enrere pilotada rere pilotada. Ell contra tres, com contaven les històries, i efectivament no li entrava mai a la pilota per davant, i així i tot, passava i passava pilotes, i quan menys t'esperaves la tirava dalt de la graderia, aleshores qui la tirava dalt feia tanto. Més endavant el vaig vorer a moltes partides al trinquet contra Eusebio, contra Fredi, contra Oltra, contra qui fora, i sempre amb Pepe, el seu germà, fins que aquest es va retirar. Els cartells de les partides del Genovés a la meua memòria sempre són: Genoves y Pepe contra...

La llegenda continuà amb els desafiaments, especialment aquell al raspall contra Diego, el número u del raspall en aquell moment. El desafiament del milió de pessetes. També els desafiaments al frontó contra els bascs, el de Benidorm amb Martinikorena, i després amb Retegi. No tenia rivals a l'escola i corda, així que l'home de llegenda no tenia problemes per canviar de modalitat, perquè a ell no li feia por res, no li feia por ningú. Podia guanyar o perdre, però mai donava una pilota per perduda, mai regalava un quinze, jugava fins a l'últim alé com va demostrar contra Álvaro.

Més de major vaig anar a moltes partides de carrer amb Paco de Laguar. Sempre que podia l'acompanyava i com anava amb ells, solia entrar als vestidors, mentre s'enrotllaven les mans. Ahí vaig conéixer-lo un poc més, amb les converses que tenien mentre s'arreglaven les mans. Una cosa que em va sorprendre és que ell sempre tenia un got de tub ple whisky i gel. Mentre anava embolicant-se les mans amb esparadrap anava fent glops. Serien certes les històries que contaven d'ell després de les partides i que també formaven part de l'home llegendari? Després he sabut que algunes sí i altres no.

Una de les que no he pogut comprovar, però m'agrada especialment, diu que després d'una partida jugada a Pedreguer, el Genovés i un dels postors fidels d'ell van anar a sopar i estigueren fent copes fins altes hores. Això era un dissabte, a Pedreguer les partides sempre han sigut dissabte de vesprada, i resulta que l'endemà tornava a jugar a un poble vora València, si bé ara no recorde quin. Fins allí es va arrimar el postor, i quan el Genovés el va vorer, li va dir: Vols recuperar el que vas perdre ahir? L'altre li contestà: Que dius Paco? Si hem estat fins ben tard bevent. Qué vols que torne a perdre? El Genovés li va replicar: Travessa que hui guanye. I així ho van fer, l’amic va travessar i ell va guanyar. Aquesta història me la va contar el Miguelín, un home de Laguar, cosí germà de mon pare, que també era molt aficionat a la pilota i d'assistència religiosa al trinquet de Pedreguer tots els dissabtes, els darrers anys diuen que és habitual veure'l al de Gandia. M'agrada especialment aquest succeït perquè siga veritat o no, sí que s'ajusta al caràcter del Genovés, un home que es deixa la pell per la pilota i pels seus amics, fora quin fora el seu estat anímic o físic.

I així, de la mateixa forma que Hèrcules mitjançant fets extraordinaris va aconseguir que els grecs contaren les gestes, els valencians tenim amb Paco Cabanes "El Genovés", un home que ja era llegenda en vida, del que es contaven gestes extraordinàries, algunes reals, altres adornades, altres fantasioses probablement, però que tenien una base autèntica lligada al caràcter i esperit de la persona real. Ha mort l'home llegendari, i ha nascut un home mític, que romandrà a la memòria col·lectiva dels valencians. Com els grecs tenien Hèrcules, nosaltres, els valencians, tindrem El Genovés.

Òskar "Rabosa"

LES TRES COSES QUE S’HAN DE FER EN LA VIDA

Abandonada momentàniament la literatura latinoamericana –sovint es necessita respirar amb més esma i tanta fixació condensa l’aire— s’ha de tornar a les coses que no es deuen abandonar mai, com és l’estètica poètica i literària en general. Les reflexions de Valéry han estat força interessants, però hi cal un complement... Fins ara, a tots els textos i autors que he llegit els calia un complement perquè, si tractem el tema estètic, que hi ha millor que la combinació?

Els estils passen i canvien. Pensem –creiem— que ho fan perquè s’esgota cada fórmula i se’n requerix una altra que permeta expressar millor allò que encara hi manca. Si entenem com a exemple el sistema aristotèlic, el poeta recull la matèria i hi aporta la forma. Per a Hölderlin i Wilde, es troba a meitat de camí entre allò terrenal i espiritual, i hi fa de contacte. Més poesia significa més elevació i, per tant, més esperit. Més prosa, més realisme, o racionalitat: és fàcil.

El problema el toca Gyôrgy Lukács quan explica el trànsit d’una manera tan senzilla i, alhora, entenedora. Ara bé, ell diferencia entre la lírica i l’èpica, ja que la primera és d’allò més personal. De moment, no m’interessa... però sí que ho fa l’èpica pel simple fet que s’ha de fer entendre i perquè s’hi ha d’emmirallar el col·lectiu. El viatge èpic és sempre espiritual i, per tant, si lliguem esta apreciació al fet poètic, el seu rerefons és estètic –basat en símbols—, per molt representatiu que puga esdevindre per a la comunitat. No cal entrar en els detalls més mundanals perquè no és la faena d’este estil.

Però, si entenem que el temps evoluciona i li cal resoldre nous dubtes, com expliquem els trets humans i terrenals de l’heroi èpic? Doncs, no podem! Això de les personalitats i de la moral entra ràpidament en conflicte amb l’heroi èpic perquè ell està per damunt de tot: s’escriu en vers i, per tant, s’apropa a la divinitat. Ara, ja teniu la pista per explicar la seua humanitat: s’humanitza amb la prosa. L’heroi novel·lat es transforma en un humà més i se li pot atorgar, fins i tot, càrrega moral, tot i que sempre hi ha un temps de trànsit.

De les tres coses que s’han de fer en la vida, la primera és llegir Gyôrgy Lukács; les altres dos, encara no les sé, però deuen ser menjar i beure. Si mengeu bé, beveu bé i llegiu Lukács, potser no us caldrà escriure poesia per apropar-vos a la divinitat.

Salvador Sendra

LA INUTILITAT DE LES COSES ÚTILS

 

La línia recta és del tot imaginativa. Diuen que és la distància més curta entre dos punts situats, bé en un plànol, bé en l’espai. Per esta raó, podem pensar que, com que no és natural –en la natura no existix la línia recta ni l’ull la pot percebre de manera natural— es tracta d’una creació i, efectivament, encertaríem! Pragmatisme, en diria jo... Pragmatisme funcional on hi haja, perquè ja l’associem a la resolució de tota mena de problemes de la vida quotidiana, diària: ves pel camí més recte; és un home recte; el mur recte de la construcció... Tot això ens sembla assolir la perfecció, la bondat, i com a tal, recerquem en allò artificial, que no natural. L’única afecció natural que té el recte és com a sinònim de cul.

Les línies corbes de la vida, de l’escriptura, de la creació... totes eixes coses ens semblen errades, inadequades, i poc estètiques són, en realitat l’essència humana. Estem ben enganyats quan associem la bondat a la rectitud perquè ens allunyem d’una natura que després ens manca. De fet, Paul Valéry fa servir un exemple interessant per explicar la poesia, i és quan la fa divergir de la resta de l’escriptura dient que esta és com una marxa militar, mentre que la poesia s’assembla a la dansa. Quan dansem, ho fem en ziga-zaga, fent revoltes i movent-nos d’una manera del tot irracional. Quan marxem, volem arribar des d’un punt a un altre tan aviat com ens podem permetre. D’estes dos opcions, quina és més artística?

La creació artística, per tant, no hauria de ser el resultat d’una activitat seqüenciada, sinó d’un seguit de construccions que, mirades de la manera més pragmàtica, resulten inútils. Ara, i ja situats en el punt de partida, hem d’assumir que la creació artística que tant ha marcat les nostres vides és la culminació d’un procés del tot inútil que només s’adequa a la finalitat estètica. Poden coincidir les dos opcions? Sí, segurament en el racionalisme, o simplement per assolir una millor efectivitat en el missatge, però tot això té detractors quant a l’essència de l’activitat i quant al pensament burgés d’utilitat que s’hi associa.

L’art ens separa de la natura pel simple fet de ser una creació humana a la qual li cal una dosi de voluntat però, d’altra banda, en ell trobem eixa essència natural de les coses que existixen sense cap tipus d’utilitat. Finalment, s’ha de dir que el temps que dediquem al pragmatisme és un temps perdut, tant per a la creació com per a la interpretació o el delit dels sentits. Si tant avancem i optimitzem els recursos, més aviat arribarem a cobrir eixa distància que hi ha entre el punt del naixement i el de la mort.

Salvador Sendra

ELS TRES BEMOLLS DE CARPENTIER

 

Abans de començar a llegir El acoso, d’Alejo Carpentier, ja queda clar, d’entrada, que l’obra està marcada per dos ritmes: un intern, el de l’acció, i un extern, el de la música. Els protagonistes d’ambdós ritmes són individuals. D’una banda, hi ha l’angoixa del protagonista de la novel·la i, d’altra, el ritme d’una passió que unes voltes es calma i altres s’empenta amb la marca dels tres bemolls que caracteritzen l’heroi beethovenià.

La lectura no és complexa, però hi requerix un temps per assaborir-la com cal. L’Eroica s’escolta una, dos o tres voltes... o mil, tant fa. És d’eixes simfonies que no et canses d’escoltar perquè sempre hi trobes alguna cosa especial. En directe, la durada depén de la direcció de l’orquestra, tot i que les diferències no són destacables.

Llegir el llibre escoltant la peça, en directe, és quasi impossible perquè t’hauries d’endur el text al Palau de la Música, o a alguna sala de concerts. A la ràdio, també és complicat, ja que hauríem d’esperar que la reproduïren i tindre-ho tot a punt per al moment. Però hi ha Internet, o el CD, o si teniu el disc... Youtube és l’opció ideal!

Ingredients: llibre de Carpentier, whisky, una cafetera i un puro habano a escollir entre la gran gama que n’hi ha; un ordinador i uns altaveus; terrassa o interior, depenent de les condicions climàtiques. Busquem la III Simfonia i li abaixem la velocitat; la reproduïm. L’angoixa que ens produïx la lectura d’El acoso, de la qual ja sabem el final, s’afeblix perquè jo no depenem dels quaranta-sis minuts de la representació, així podem rellegir algun detall que no hem acabat d’encaixar.

Salvador Sendra

EL COMPLEMENT IDEAL PER ENTENDRE RULFO

Si abans del dos va l’u, abans de l’escriptura de Pedro Páramo hi ha la d’El laberinto de la soledad, d’Octavio Paz. Efectivament! Perquè ho acabe de buscar i sí, hi ha cinc anys de diferència entre la primera i la segona. Ara bé, açò que acabe d’escriure s’ha de prendre com una deducció d’allò més òbvia, ja que és del tot evident i mancada de més mèrits. Si s’escriu d’altra manera, seguint la trista relació de causalitat més positivista, després de l’u va el dos.

El tractament de les estructures narratives, de les atmosferes i dels personatges del llibre de Rulfo encaixen fil per randa en les descripcions d’Octavio Paz en tractar el fet mexicà, fins i tot això que tant em va captar l’atenció sobre l’atmosfera densa i feixuga que envoltava Comala durant els mesos previs a la Revolución. Tot estava escrit i Déu els havia abandonat –fins i tot el rector canvia de bàndol— metre s’esperava a l’ombra d’un sol immòbil i ensopidor alguna cosa que passaria a ser un canvi de les estructures del poder rural, simplement. I en això coincidixen Paz i Todorov en tractar l’arribada de Cortés i l’esvaïda reacció de Moctezuma, abandonat pels déus, apàtic i condescendent. Els cabdills, conscients del fet canviant, accepten el nou moment sense oposar-s’hi; els servidors descontents canvien de bàndol esperant una millora de les seues condicions, o per simple revenja. El canvi no es tan notori perquè res no modica els indrets immòbils i allunyats.

La festa, la mort, les dones i la religió que explica El laberinto de la soledad troben el seu exemple perfecte en els personatges i els fets narrats a Pedro Páramo. La festa que desemboca en excessos d’imprevisible desenllaç; la mort que, com la vida, acompanya el poble mexicà en el dia a dia i en cap cas adquirix el sentit de final, perquè eixe sentit ja el du associat el fet de viure; les dones, complexes i retirades, passives i observadores, són el complement de l’home que, simple i exposat, actiu i excessiu, modela els tres punts anteriors sense ser-ne conscient: el de la festa, el de la mort i el de les dones. La religió hi crea l’atmosfera.

Salvador Sendra

LLEGIR DE NIT

 

Tinc l’obra completa de Josep Pla. De tots els llibres, n’he llegit menys d’un terç... Uns perquè creia que els havia de llegir; altres, perquè volia saber sobre allò que tractaven; la resta, ja l’aniré llegint quan ho crega oportú. Mai no l’havia escoltat. Hui, ho he fet repassant una entrevista que li feren quan ja estava major. N’he buscat d’altres i n’he trobat, fins i tot en castellà.

Crec que Pla també era français, com ho era Fuster, i els dos van esdevenir deixebles de Montaigne. Durant la dictadura, els llibres de trellat venien de França. Quan li van preguntar per la seua extensa obra, ell va contestar que més que escriptor era lector. Quan li digueren que escrivia molt bé, ell respongué que era perquè llegia bé. Llegia de nit; de dia descansava.

Altra gent que parlava sobre ell, en el documental, coincidia en l’extensa cultura i la manera encuriosida d’observar el món. Llegia i llegia... Però, amb una vida no basta! Si haguérem de ser allò que ens aporta l’experiència individual, no seríem ningú, o molt poqueta cosa. Ens formem perquè aprofitem altres experiències que fem nostres i, d’eixa manera, la nostra experiència vital es multiplica. De les altres experiències prenem allò que fem nostre: allò amb què ens identifiquem.

Pla viatjava i Pla llegia; Pla escrivia i Pla enraonava; Pla observava i Pla escrivia. La seua cultura –i al documental em remet— no haguera pogut ser sense la lectura. La seua personalitat, tampoc, perquè amb l’experiència personal no n’hi ha prou, i parlar no pot ser mai un substitut de llegir –tot i que sempre es podrà parlar de lectures: hi ha temps per a tot, si no es treballa gaire. D’altra banda, s’ha de llegir de nit, cansat.

Salvador Sendra

RETRAT DE L’EXTENUACIÓ

La vida del burgés deu ser semblant a la que estic fent estos dies, però la diferència és tan simple com que per a mi és un treball que m’obliga a empassar-me novel·les i més novel·les per poder aconsellar-ne. Unes les rellig; altres les tracte per primera volta; en els dos casos, no les recorde i per això les gaudisc.

Pedro Páramo, de Juan Rulfo, n’ha estat una i, realment, l’he assaborida. Perquè fa més d’una dècada que no m’endinse en la literatura americana, i seguix sense decebre’m! Estic en un món inert on la vida i la mort reposen juntes en un indret sense temps; en un espai tancat on res s’hi mou i pel qual transiten personatges morts en vida i vius en el record: tot s’entrellaça i tot és possible, excepte el moviment.

La càmera està fixada en un poble en què res hi pot canviar: on tot ve donat pel destí. Sota eixa atmosfera feixuga i polsosa, tothom transpira i la terra reclama poderosa el seu adob humà. Passat i present conviuen, perquè futur no n’hi ha. La brisa, però, aporta els aromes de la revolució. Eixe vent suau és alhora un enfarfec de persones famolenques que no saben a què acollir-se, ni ho entenen. Bufa una suau brisa de canvi, de novetat, carregada de licor i d’efluvis de tequila.

Tot és previsible i tot és immòbil, a Comala. Aquí tot es mor i qui arriba, també. Ningú no mou perquè qui roman no sap on anar ni què fer. Amb la revolta, una nova dimensió atrau els pocs que poden canviar el seu destí d’eixa línia vertical que unix cel i terra, i infern. Mor Pedro Páramo a la porta de sa casa, però més que un decés, sembla una purificació per a la resta. No hi ha segona part del llibre: no sabrem la continuació de tanta desolació. El rector ha fugit a la muntanya.

Salvador Sendra