PERQUÈ T’ESTIME

A l’hora d’analitzar el llenguatge escrit, hi ha una cosa que sol passar inadvertida i que és essencial, i és que el llenguatge poètic, escrit, és un difunt. La poesia s’ha d’assaborir; les paraules han de passar per la boca i transformar-se en so. Tot és tan simple com gairebé impossible, si atenem els matisos que s’hi poden aportar.

L’expressió «perquè t’estime» pot formar part d’una acta i d’altres moltes situacions, però s’ha de tractar sempre des de la contextualització i, amb ella, amb les seues possibles expressions. Un pare li furta un caramel al fill perquè pensa que té un excés de sucre i li diu: «perquè t’estime». Una parelleta d’enamorats parla sobre coses que han afectat desmesuradament un dels dos i que l’altre no encerta els motius quan li contesta «perquè t’estime!». Una persona que es preocupa desmesuradament per una altra i ho argumenta dient «perquè t’estime». Un cònjuge gelós de la vida de l’altre que fonamenta el control que hi té en un simple «perquè t’estime...». Un pare no deixa el fill eixir fins a després de la una i li diu enmig de la discussió: «perquè t’estime!». A l’hora de fer un regal: «perquè t’estime». I així moltes més...

En cada una de les expressions anteriors hi ha una entonació diferent i, amb ella, allò que sempre és positiu, com l’estima, pren altres matisos: el de la força, el del control, el de la sorpresa, el de l’amor, el de l’amistat, etc. Des del vessant més tendre fins al més cínic o al més possessiu: tot el ventall hi ha. Però, com es pos saber la intenció del poeta? Fàcilment: la intenció l’aporta el crític, quan el poeta no basta. Ara, perquè us estime, deixe d’escriure.

Salvador Sendra

DINANT VORA MAR

És 18 d’octubre i hem reservat taula al Tresmall, a Dénia. Menú de quatre entrants i arròs a banda, vi blanc de Les freses; postres i café, i copa. Estic de cara al Montgó i hi ha una parella heterosexual d’una cinquantena d’anys passats que em capta l’atenció perquè estan dinant i la taula em sembla pobra. Hi ha dues cerveses, una sense alcohol i l’altra pareix una d’eixes que es barregen amb llimonada. Els adjectius els hi poseu vosaltres...

La parella ja estava quan jo hi vaig arribar i, en empassar-me els primers entrants, els trauen una paella de la qual no puc precisar res més. Ella creua les cames mentre dina i, sobre la taula, s’agarren la maneta. Beuen les cerveses sense got, o això em sembla percebre. De sobte, en uns pocs segons, s’alcen dels seients i, al costat de la taula, s’abracen i es besen. Romanen així uns minuts que a mi se’m fan eterns.

En acabar de dinar –no sé si s’han acabat l’arròs— i sense demanar postres, veig que els duen una tassa gran d’algun poliol i que el xic, des d’enfront, suca el sobret de la xica envoltant-lo a la cullera. Es tornen a alçar i s’abracen; es besen. Semblen vertaders especialistes en el consum d’aigües calentes amb herbes perquè amb el platet tapen la tassa del caldo durant uns minuts. No s’hi posen sucre.

Creia que l’home s’haguera llançat a totes i haguera tret un anell o alguna cosa semblant... La xica estava realment emocionada: es tocava els cabells, tenia els ulls brillants i es movia en asseure’s a la cadira. Després reia. En acabar de dinar i eixir a la platja per anar al cotxe, ells encara estaven a una vintena de metres, abraçats i besant-se. Havien deixat algunes coses sobre les pedres blanques de vora mar. Feia alguna goteta, però sembla que no els importava gaire.

Salvador Sendra

PISSI, PISSI GANYA/OLI DE LA GANYA…

 

Seguisc llegint literatura russa, i encisat amb ella! No obstant això, he de dir que quan treballe molt el cervell no em funciona com cal: no em demana llegir: no m’exigix res intel·lectual; només físic. Estic cansat i, en els pocs moments de descans, llig poc. Deu ser açò l’Apocalipsi: pense que és un senyal que atisba l’ocàs; açò s’acaba!

Realment, i a causa de les contínues repeticions del Quatuor pour la fin du temps, crec que comence a preparar-me per al desenllaç, però és l’hora d’escollir entre les dues opcions. Viktor Shklovski, en tractar la poesia del període futurista apunta l’ús del llenguatge transracional per centrar el missatge en la seua vessant sonora: el missatge de la no-raó; la dita de qui no diu res... però que penetra en els sentits amb més força si cal.

Em pose en la pell d’aquelles persones que durant segles i segles s’han endinsat en les esglésies sense entendre una sola paraula més enllà de l’homilia i que, al cap del temps, després del Concili Vaticà II, van poder entendre les oracions –incloent-hi els rectors. Quin desori! Quina desil·lusió! Però, què significaven eixos textos que hom repetia com a mantres? Res no tenia sentit en unes oracions tan simples i buides: ridícules.

El bé volia racionalitzar el discurs i errà del tot perquè és impossible que mai ho aconseguisca. Al mal, no li cal... No traduïx els textos, entre altres coses perquè no volen dir res, ni signifiquen res: sonen i au! I sonen bé per a la tasca que fan, ja que interpel·len directament a l’ànima –que tampoc existix. La música és semblant al llenguatge transracional, i Messiaen n’era conscient quan apuntava l’ocàs. Però, també n’era Saint-Saëns en escriure la Danse macabre per reviure el període medieval des d’un punt de vista del tot antagònic al de l’altre compositor.

He pensat una cançó popular infantil que ens feia feliços en escoltar-la...

Salvador Sendra

GODOT

 

Lima és una ciutat més bé peculiar. No hi plou mai i un taxista em contava que feia uns anys –cinc o sis enrere— va ploure un dia. El trànsit no està acostumat a eixes coses, i la gent, tampoc. Va ser un caos, l’aparició de la pluja, i hi va haver molts accidents. No ix mai el sol. Quan cau la nit, al capvespre, la boira que sol cobrir la ciutat es fa més densa i tens l’estranya sensació humida de la frescor de l’ambient; et pots mullar si romans molt de temps al ras, sense moure’t.

La millor opció, quan s’està pel carrer, és la de buscar un lloc on arrecerar-te de la humitat. En passar per davant d’un teatre, hi havia programada l’última representació d’Esperant Godot, de Beckett. Vaig traure l’entrada per a la nit i, al cap d’unes hores, vaig entrar al teatre. L’obra no cal que us la conte, però imagineu-vos l’atmosfera i la foscor de la ciutat grisa.

Diuen que, fa uns dies, van tornar a empresonar Godot i em va vindre a la ment el moment de la poqueta nit a Lima, l’atmosfera, el teatre i l’argument de l’obra; l’absurd d’una situació on una part de la societat i dels seus comandaments esperen l’arribada del presoner, de qui han escoltat dir que –esta volta sí—, ja està de camí; però no acaba d’entrar... Este desaparegut els salvarà d’una realitat miserable que els perseguix a diari. L’elit, que és l’ama de tot, du del ramalet una persona desnaturalitzada i servil que li para taula perquè es fota un pollastre davant dels presents. Ells podran assaborir els ossos que Pozzo –l’amo del terreny— rebutja, metre Lucky, lligat del ramal, carrega la maleta dels queviures del seu amo.

Godot no apareix per l’escenari i el teatre s’acaba com ha començat: sense Godot! Didi i Gogó abandonen l’obra mig descalços i mal vestits, decebuts, però pensant que l’entrega de Godot serà per salvar-los de tanta misèria i aportar-los alegria. Ningú no és conscient que el propietari de la terra on estan menja pollastre davant d’ells i els deixa xuplar uns ossos que llança ja esplugats. Godot, d’altra banda, es fa recordar, de tant en tant, perquè esta gent no perda la il·lusió que amb el seu lliurament tot canviarà. El públic es diu Europa: un absurd!

Salvador Sendra

L’ECOSISTEMA BARÍ ESTÀ EN PERILL

Al bar, com a qualsevol indret amb característiques marcades i diferenciades, hi ha un seguit d’individus que hi conviuen sense cap dificultat siguen quines siguen les condicions en què s’hi troben. Amb el temps i l’activitat pròpia de l’indret, l’adaptació és un fet constatat que comporta voluntat i esforç; ara bé, una volta que s’assolix, permet que els individus agraciats es comporten com si hagueren nascut en un mostrador o jugant al dòmino.

Quan algun individu alié a l’embolcall hi penetra, pot trobar-se enlluernat per les maneres en què els autòctons es mouen, interactuen i es comuniquen. Criden l’atenció rituals com el del festeig, on els mascles trauen el pit i bramen amb eixos tons greus potenciats pel tabac per cridar l’atenció de les femelles, o eixes femelles que vestixen les més diminutes gales per captivar el mascle a qui se li estira la camisa fins posar els botons de punta. Estes actituds poden captivar qualsevol antropòleg, atenció!

Moviments calculats –al principi— al ritme que marquen uns sorolls repetitius i forts; una sed desbocada de licors de colors –taronja, blaus, verds, negres...— envasats en recipients transparents; sons monosíl·labs acompanyats de carasses i moviments espasmòdics... Això de nit, perquè de dia hi ha des d’aquells que matinegen, els qui actuen a migdia, fins als que es mostren al capvespre, o els qui actuen tota la jornada!

Però traure un individu plenament adaptat i voler-lo traslladar a un altre entorn no és gaire recomanable, ja que quan es modifiquen els hàbits, l’alimentació i els rituals d’estes persones tan especialitzades, perden llustre. El pelatge es rogla, la pell s’enfosquix i solen perdre pes i agilitat. L’ecosistema és el tot! Ara, però, amb la Covid i les restriccions, tot este patrimoni s’està perdent i ningú se’n preocupa. Els individus dispersos apartats de l’entorn barí estan molt afectats i els bars, corromputs per l’arribada de noves imposicions, normes rocambolesques i onades de colons intransigents. Què deixarem a la nostra descendència? Sobrietat i aire pur?

Salvador Sendra

EL TANGO QUE NO VA SONAR

La lectura és una faena com qualsevol altra. Treballar és un càstig al qual estem condemnats des de l’expulsió del Paradís. No hi ha cap cosa, res a dir, contra les anteriors afirmacions que puga sobrepassar la subjectivitat absoluta perquè això que he escrit és realment objectiu. Quan algú afirma que li agrada treballar, o que el treball que fa és interessant, o que l’ajuda a créixer, hem de saber que és l’hora de fugir perquè pot ser que no hi haja remei.

Quan un llibre m’exigix que continue llegint i ja s’ha sobrepassat l’hora d’anar al llit, el deteste. Em fa la impressió que estic davant d’eixes pel·lícules o sèries dissenyades perquè te les empasses d’una volta, i no m’agrada. Llegint Onetti he tingut eixa sensació, tot i que he de matissar alguna cosa... La descripció de l’atmosfera feixuga i de la societat esgotada –en tots els sentits— de l’Uruguai i, per extensió, de l’Argentina, és realment intensa, així com els papers atribuïts als seus personatges d’El astillero. Treballe perquè he de treballar, no tinc més remei, i llegir és una faena.

Estic llegint que a casa de Gálvez sona un tango a la ràdio mentre beuen caña i a ma casa escolte un tango de Piazzolla a Ràdio Clàssica. En altre moment, en un bar –un antre— de vora riu sona un vals i a ma casa, a la ràdio, sona Strauss. Finalment, tornen a casa de Gálvez i torna a sonar un tango i a ma casa no passa res d’això! Entenc que la novel·la entrarà en la seua apoteosi i que no serà del tot l’esperada. Acabe el llibre i me’n vaig al llit molest per haver llegit un llibre així: absorbent.

Salvador Sendra

ELS BARS

 

Al bar es va a beure! Des de fa un temps, es diu que són llocs de socialització, però hi estic d'acord. L'última opció que queda a aquells i aquelles que no beuen és la de prendre café, tot i que preferisc les persones que ho fan ràpid: demanar, esperar que et servisquen, pagar, i marxar. Dir “bon dia” i “fins a l'altra” ja és una conversa: la resta sobra. La faena ja està feta, de dret, al mostrador. Si seus, has d'acompanyar l'estada amb algun licor, un esmorzar o un puro –o tot junt.

Ara no deixen fumar a les terrasses, però a Itàlia, sí. Es estúpid que haja d'esperar per a fumar a tindre els bitllets d'avió. Els fumadors de puros ho estem passant malament perquè al café i a la copa li diu un bon cigarro; però no ens deixen. La soluió més ràpida és la de fumar a casa, al jardí o a la terrassa, i d'acompanyar la sobretaula amb un licor que has comprat prèviament al celler. És una llàstima que, espantat el client autòcton i desplaçat cap a altres hàbitats, els bars hagen de suportar la presència de clientel·la aliena.

La socialització es pot fer al parc, a la plaça o al teatre. Socialitzar-se al bar és envoltar estos llocs mítics d'una atmosfera que no li és pròpia. Tota esta gent socialitzada acaba bevent licors roïns barrejats amb begudes sucrades que insulten qualsevol intel·ligència i atenten contra el bon gust. Al bar hem d'anar les persones bevedores a beure licors purs i, quan acabem la tasca, cap a casa. Estar escalfant un seient davant d'una tònica, d'un te, o pitjor encara, d'una cervesa, és ridícul: hem de ser-ne conscients!

Salvador Sendra