França decidix: monarquia o república?

 

Quan escric el text, encara no hi ha hagut la segona volta de les eleccions franceses. A la primera, hi va haver dos candidats i una candidata que van eixir reforçats; la resta, poc dalt o baix, van defallir o, si més no, els seus partits polítics no van estar escollits entre les novetats. La crítica diu que no entenen el sentir francés i que cal que es transformen per a continuar existint: es tracta dels dos partits hegemònics fins fa poc: republicans i socialistes.

El poble els ha girat l’esquena i ha apostat –perquè és una vertadera aposta— per les noves formacions, tot i que no són tan novelles, ja que duen uns quants anys presentant-se i, fins i tot, governant. Melenchon és un dels caps visibles, Le Pen és l’altra protagonista i, finalment, Macron resultarà president si no hi ha una catàstrofe o una desfeta semblant. La resta d’Europa no vol que hi entre l’extremisme i llança missatges apocalíptics, com van fer a Itàlia, als Països Baixos o a Àustria en el seu temps. Estos tres estats, però, han tornat a la normalitat desitjada pels europeus després de l’ensurt i la colpidora realitat que desmunta la xerrameca.

Al debat entre els candidats finalistes, sembla que els assessors de Macron li van proposar no ser tan altiu ni prepotent perquè calia abaixar-lo de l’elitisme i situar-lo enmig de la societat. A Le Pen, sembla que li van dir que aprenguera alguna noció bàsica d’economia i que amagara el vessant xenòfob i el festeig amb Putin. Cadascú va fer el seu paper i Macron va tornar a derrotar la senyora, això sí: sense abaixar-se l’ego.

Realment, de tot açò, a mi m’interessa la successió, i la primera serà la de Melenchon. Uns partits polítics tan personalitzats, poden tindre continuïtat en el temps? Perquè si es vol jubilar i vol mantindre el projecte, hi haurà d’haver algú que el suplisca... Macron és encara jove, però també hi haurà de pensar, per exemple, en el cas de perdre la segona volta. I la tercera, esta no té cap problema perquè el càrrec s’hereta, com la monarquia, i crec que la família és llarga.

Així per damunt, els  dos primers candidats em recorden les revoltes i la Révolution, ja que tan prompte poden estar allà dalt com caure a l’infern quan hi haja un canvi de tendència o una successió. La tercera em sembla més bé un cas amb el rerefons monàrquic, hereditari, que els problemes els soluciona apartant el predecessor i transformant-lo en emèrit, com a Jean-Marie. Es una forma més correcta d’avaluar el resultat electoral, allunyada de la xerrameca dels politòlegs que revenen com les pebreres fregides.

 

Salvador Sendra

Fuster

Realment, el fuster, allò que fa és transformar la matèria primera: traslladar-la a altra forma «trans-form-ar». En termes aristotèlics, l’argument és del tot impol·lut. Podem pensar que la matèria vegetal difunta ja ha s’ha quedat sense la funció que anteriorment tenia assignada i, amb el nou ús, ens val per a adequar-la a una segona vida; però hi ha calgut la mà del mestre perquè s’adaptara i es traslladara de l’indret agrest a l’urbà. Per tant, eixa acció es troba en el pas del substantiu «forma» cap al verb, acompanyat d’un prefix. A més, ara que tot es vol reciclar, si l’obra és bona, el material emprat té qualitat i està ben conservada, la seua vida s’eternitza.

Fuster era, també, sant Josep. Josep, però, no va tindre fills biològics reconeguts –crec que la Bíblia no en diu res— i els que se li assignen, a la seua esposa, devien ser d’un altre baró. Ja sabeu: Marc 3-31, Mateu 12-46, Lluc 8-19. No sé estes persones a què van dedicar la seua vida, però no van romandre massa temps amb sa mare, ja que se’n va haver de fer càrrec Joan, un amic de la família, si no recorde malament. Però, tornant on estàvem, en va haver un, de fill, que tot i no ser biològic, sembla que sí que va estar reconegut pel descendent del rei David.

Responia al nom de Jesús, però tant fa eixe nom com qualsevol altre perquè era conegut per una mena de cognom –abans no hi constava res d’açò en el registre: li deien el Natzaré com li hagueren pogut dir el Suecà o el Riberenc, tant fa. La cosa important és que diuen els textos apòcrifs que es va dedicar molts anys a l’empresa familiar: era, per tant, fuster. Supose que, en el seu temps, per arribar a ser-ho, s’havia de realitzar una obra mestra que li permetera evolucionar en el gremi... Tampoc va tindre descendència coneguda o reconeguda, però es pot dir que hui, una bona part de la humanitat en som descendents indirectes.

Indòmit i reivindicatiu, el fuster va estar represaliat perquè no encaixava l’argumentari de les seues proclames en la societat del moment. Diuen que hi va haver un seguit de gent que va combregar amb eixes idees, diguem-ne avançades, i que va dispersar el seu pensament per diferents parts de la geografia. També hi ha qui apunta que allò important de la seua obra va ser la unificació d’altres idearis dispersos –matèria— per aportar-los consistència –forma—, com ja havia fet a la fusteria de manera manual, unint peces.

Ja fa temps que no està entre nosaltres, però encara hi roman en molts aspectes intel·lectuals, transformat sovint pel pas dels anys i dels esdeveniments, però actual en el pensament i en les seues aportacions. Ara està al costat de son pare i les escriptures conten que va vindre per guarir-nos en un moment de feblesa i crisi moral.

Salvador Sendra

EIXA MÀ INVISIBLE QUE GUIA ELS NOSTRES DESTINS

Com que viatjar és, també, comprar llibres, quan isc amb el cotxe o quan l’equipatge m’ho permet, en compre. Això només em passa a Portugal, França o Itàlia, perquè hi ha coses interessants que puc entendre. En el darrer viatge que vaig fer a França, entre altres, en vaig adquirir un parell que han estat tota una premonició: un sobre la guerra de l’Alger i l’altre de Cioran.

Si el primer em va deixar el cor i l’ànima preparats per assimilar el conflicte d’Ucraïna, el segon respon a la pregunta que vaig formular en el darrer escrit sobre què ha llegit Putin per actuar com ho fa. Jo també creia, en un principi, que la seua influència més directa era la del filòsof Ivan Ilín, com em va proposar l’amic Moreno... fins i tot pensava que hauria de rellegir Dugin que, si fa no fa, és una mena de posada al dia del primer; però no!

La clau es troba en Cioran, concretament en un breu assaig titulat La Russie et le virus de la liberté. I m’agrada això de les coincidències i de les casualitats perquè em fan pensar que hi ha una mà invisible que ens guia la vida, fins i tot en fets que encara no han ocorregut. Cioran, en el llibre citat, entra al moll de l’os de la qüestió, tot i que es va escriure l’any 1957. I la cosa més interessant és que el volum on s’hi troba la «troballa» el vaig comprar perquè tracta la utopia històrica, que és un tema que m’apassiona, però no hi ha cap referència a Rússia, ni a la portada ni a la contraportada. La mà invisible, per tant, com queda demostrat, existix!

En primer lloc, exposa que les figures dels poderosos tirans ens atrauen i ens hi veiem reflectits. Seguidament, explica el cisma que separà l’Occident de l’ortodòxia com una mena d’aïllament que forjà el caràcter rus. Seguix analitzant l’època dels tsars com la continuïtat de tot açò i una fórmula que comportà el seu retard respecte de l’altra banda del continent, barrejada amb la religió que hi feia un paper apaivagador. A la Revolució, hi aporta que va adoptar, de seguida, el segell eslau que continuà amb un comunisme fet a mesura. I, des de la caiguda del mur fins a l’actualitat, no cal que us conte res... Ara, hi ha qui recull la informació exposada, l’actualitza i l’explota. A tot això, i per tractar sobre el tema de l’aïllament a què els volen sotmetre, podeu pensar que, si les premisses anteriors són les adequades, i que sempre s’han cuit a banda, se’n foten!

Salvador Sendra

Primavera frustrada de refugiats.

Un hivern inusualment càlid decidí morir matant i el mes de març ha estat tempestuós, registrant les primeres nevades i una guerra innecessària. Per ací se la sent molt, per ser frontera directa amb Ucraïna, moltes persones dels tres milions de refugiats que es parla que ha creat pel moment el conflicte han decidit vindre a Romania. Dins d’aquest país, com és lògic, molts han optat per la capital i així sovint veus circular cotxes amb matrícules ucraïneses que abans no eren habituals o et sorprens sentint converses en dita llengua o rus, que, de nou, abans no eren habituals. Són gent callada que avança carrer avall capcots, molts poblen els bancs dels nombrosos parcs municipals públics de la capital. Seuen silencioses hores amb l’esguard perdut i la ment en algun punt que cerquen reconstruir. Són gent callada, respectuosa, al metro o pels mercats, estan ja internament vençuts? 

Sopant fa poc al domicili particular d’una companya de la facultat amb la família i un grup d’amics em sorprèn el fet que molts són pro-russos i d’alguna manera estan d’acord amb Putin perquè a Rússia es fan moltes esglésies ortodoxes, com a Romania, un país sense hospitals dignes ni infraestructures civils però on es basteixen esglésies. Putin fa bé, diuen, fa esglésies i no consenteix el matrimoni homosexual ni autoritza manifestacions de tipus gay pride freqüents a Occident, eixe lloc decadent. Em resulta francament curiós la particular superposició cultural esbiaixada que es dona en aquest país. Per l’aspecte cultural i lingüístic la gent es llatina i als carrers crida i riu com a Itàlia o qualsevol altra nació de caire llatí; coses de la conquesta romana, així fan els fills de legionaris romans de qualsevol lloc. Una conquesta que tingué lloc segles abans de l’expansió generalitzada del cristianisme al segle IV d.C. i que ha modelat la llengua i caràcter nacionals. Ara bé, per la qüestió religiosa, la cosa és molt diferent car el cristianisme que ací arribà ho feu per Constantinoble i no Roma, cristianisme ortodox versus catòlic, amb una clara empremta oriental. Per exemple per a dir a gracies a qualsevol cosa diran grație però per a dir gràcies a Déu, diran slava Dumnezeu!  La filiació de Dumnezeu és clara, dominus Zeus, senyor Zeus, pare dels Déus. L’altre aspecte, slava, també està clar, i està clar que és eslau i no llatí. La causa és que una volta caiguda Constantinoble en mans turques i esdevinguda l’actual Estambul, la referència cristiana passà a ser Moscou, que durant un temps jugà a ser la tercera ciutat santa després de Jerusalem i Roma. Moscou contra Estambul, russos contra otomans a l’arc del Mar Negre, i no és casual però que a Transilvània, sub dominació dels Habsburg de Viena, el paradigma siga el Catolicisme... Una cosa per altra, per a oposar-se a gent dura com els turcs, calia altra gent dura com els russos i així molts encara els admiren facen el que  facen.

Visitant amb amics un espai alternatiu de la capital, un antic palau de la burgesia entrat en ruïna després d’haver estat confiscat per les autoritats comunistes romaneses entren una mare ucraïnesa i el seu fill. Em vaig sentir profundament pertorbat, amb una certa convicció de culpabilitat interna, allí estava jo visitant una galeria d’art modern i un teatre avantguardista esperant a eixir a la terrassa a prendre alguna cosa, quanta frivolitat per part meua i quant dolor en els ulls d’aquella mare. L’organitzadora de l’exposició sabia de la seua arribada i l’havia autoritzada a vindre. La mare ucraïnesa només volia que el seu fill jugara un poc amb altres xiquets de la seua edat, que, això sí, l’acolliren bé als seus jocs malgrat els evidents problemes de comunicació. Des d’un racó la dona que havia entrat capcota dient un tímid thank you, començà a somriure lleument.

 

Bucarest a 26 de març del 2022.

Lluís Alemany Giner.

Rússia, la lluita de l'ànima contra el nazisme.

 

Es diu que en qualsevol conflicte la primera víctima és la veritat, així les coses, Rússia ha decidit envair Ucraïna per tal de “desnazificar” el país. Què hi foten els nazis, morts i enterrats ja moltes dècades fa i en un altre país, Alemanya, a Ucraïna? Tot i res, des de la perspectiva de la realitat històrica res, com es evident, però no des de l’òptica russa. Rússia és una gran nació, que com observara Dostoievski, no ha conegut mai la llibertat, de les dinasties mongoles a l’autocràcia tsarista per a acabar amb la soviètica; mil anys de sotmetiments brutals. Per a bé o per a mal, la forma de governar s’endinsa en la psique col·lectiva, i així, molts russos de qualsevol condició i edat estan d’acord amb un poder central fort, val a dir, allò que sempre han conegut, allò que els resulta familiar. La propaganda russa actual continua amb l’orgull heretat de l’època soviètica d’haver derrotat el nazisme. Sopant amb la dona russa d’un amic alemany a Alemanya, recorde que ella deia que a l’escola els mostraven mapes, mapes en els quals Rússia es veia enorme i Alemanya diminuta. Alemanya ens va envair, l’Alemanya més poderosa, la potent tècnica militar de l’Alemanya nazi contra l’ànima del poble rus. Un incís ací per a aclarir que tècnicament soviètic i rus son termes diferents però que sovint s’associen siga per occidentals que pels propis russos segons interessos. Així, per desvetllar la fibra sensible, la brutal maquinària nazi amb els seus tancs i avions contra l’ànima cristiana i ortodoxa del poble rus, endurit en el sofriment. Samsó contra Goliat i venç el bé, mare Rússia, devota i protegida de Déu n’ix vencedora del conflicte. Allò que no es diu al jovent que no lluità en el conflicte, és el preu pagat o el suport rebut. Que Stalin rebé armes, camions, tractors i tot tipus de maquinària dels aliats se silencia com també el brutal preu de sang pagat. Acabada la Segona Guerra Mundial, Stalin i la URSS es presenten com a clars vencedors, el nombre de víctimes romandrà secret d’estat fins a la desintegració de l’URSS als 90’s, vora mig segle més tard! Per cada alemany mort, cinc russos!

Així, Putin ara diu que cal “desnazificar” Ucraïna i que per això ha de ser envaïda per tal de ser purificada. El nazisme que a ell li interessa no és el real, mort i enterrat sinó la flamarada patriòtica a provocar al seu poble rus. Vencérem aquell nazisme i vencerem aquest, ve a dir, som poderosos. La lògica però no dicta això i allò que semblava hauria de ser una ràpida missió executada amb precisió quirúrgica comença a semblar més un bloqueig que altra cosa, i en els bloquejos, pensem en la bruta Primera Guerra Mundial, ningú hi guanya. En qualcuna cosa sí ha guanyat Putin de manera clara, tres milions d’ucraïnesos han abandonat ja el seu país, tres milions d’opositors car els partidaris es queden. Ara Putin, “desnazificat” o netejat el país d’opositors, es pot dedicar a allò que en el fons l’interessa, bastir una aliança amb Xina per les properes dècades. Un país com Rússia amb una baixa demografia però grans recursos és l’aliat perfecte per a un altre amb alta demografia però sense recursos com és el cas de la Xina. La perllongada frontera comuna és un altre factor altament coadjuvant per una sinèrgia que sembla encertada de cara a un futur proper. Analitzat des d’un futur immediat sinó des del mateix present, les coses són molt més tristes, a Bucarest es veuen refugiats ucraïnesos per totes parts i la gent els ajuda. Costa pensar que algú haja de fer el bé per reparar el mal d’altres...

Cada dia ix el sol i naix bona gent, no tot està perdut.

Bucarest a 21 de març del 2022

PERSONES O PERSONATGES?

 

Cada dia ens desdejunem amb articles i tertulianos de tota mena que intenten esbrinar què hi ha al darrere d’una personalitat complexa. Ara, esta setmana li ha tocat el torn a Vladímir Putin, i les teories seguixen les vies pseudocientífiques o psicològiques; tant fa. La primera cosa que hauria de saber tota esta gent és que, per endinsar-se en els personatges de la història –i Putin ho és— haurien de llegir més i escriure i xarrar menys perquè, si no ho fan, ensopegaran en la seua pròpia feblesa i amb la impossibilitat d’encertar.

Recorde quan Onfray –el filòsof de moda de fa uns anys, a França— va intentar esbrinar personatges com Freud, Sade o altres. Va ser l’inici de la seua desfeta. Es tracta d’un home llegit, però no era conscient d’eixes coses que hauria d’haver estudiat abans de llançar-se a l’anàlisi moral. Va escriure uns quants estudis molt qüestionats al poc de temps. Els textos es basaven en les biografies dels personatges i es contraposaven a les obres, o siga, en la causalitat racionalitzadora però, volia analitzar personatges o persones? En l’anàlisi dels primers, el mètode era del tot equívoc, ja que hi ha l’autor i l’obra; i en el dels segons, hauria d’haver sigut molt més rigorós amb el mètode. No obstant això, si s’aplica el pretés mètode científic, i s’hi creu, des del present, i a partir del passat, s’hauria d’anticipar el futur, no? Això de la hipòtesi per arribar a la tesi...

Potser, jo no n’era conscient, tampoc, quan intentava aplicar mètodes causals a efectes que no ho són. Hi ha personatges que es mouen per altres intencions, si és que es pot aplicar el complement escollit a l’acció verbal. Però hi ha un punt d’inflexió en tot açò, i s’anomena imitació. Els personatges amb poder i decisió, com és el cas de Putin, s’assemblen a, i no són en la seua essència. Però, per adonar-me del detall vaig haver de llegir la Guerra de les Gàl·lies, de César, i vore el detall que el meu text té apunts de Napoleó. Ells, en realitat, són personatges literaris i actuen com a tals. Us donaré unes pistes per no fer massa farragós el text.

A l’Edat Mitjana, per exemple, els personatges poderosos estaven per damunt del bé i del mal perquè no se’ls podia jutjar amb les consignes morals habituals. Era el futur el que jutjava els fets, i la vida, o la mort, allò que decidia si estaven encertats o no. Nietzsche ho va intuir, i Ortega y Gasset en La rebel·lió de les masses, i així ho exposà amb la figura del superhome. Perquè si hi ha una persona realment poderosa hui, eixa és la del líder rus, que fa i desfà com vol dins de casa i, possiblement, fora també. Però, per a intuir què farà o què deixarà fer, s’hauria de saber què llig o quin personatge imita una persona que allò que diu és la llei, i allò que fa és l’aplicació del seu propi mètode. De moral, no se li’n pot aplicar si està fora dels paràmetres de la seua contextualització. Però, ja dic: s’hauria de saber què llig o qui li llig la història que intenta representar. Les persones són una cosa i els personatges en són una altra; però hi ha relats en què ambdós es fonen, i és ací on s’arrela la dificultat de l’anàlisi.

Salvador Sendra

L’ARTISTA I LA GRAN OBRA

Fots una patada a una pedra i, de baix del cudol, ix un artista. Abunden; n’hi ha pertot arreu; comencen a embafar; però, com se sap el grau d’artistor de cada artista? Quina és la fórmula que ens permet reconéixer la brillantor entre tanta opacitat? No us puc dir res més a part que això es pot fer mitjançant una fórmula que va crear un antic professor meu de la facultat de filosofia; però no us la diré, ni us donaré pistes: us foteu!

D’altra banda, sí que puc apuntar que, quan estava fins al pirri de llegir sobre estètica, ho vaig deixar perquè sembla que la pedra filosofal, allò que ho convertix tot en or, és la sensibilitat, o l’amor –inclòs el de la faena—, o el treball. Jo, que no posseïsc cap de les anteriors qualitats, em vaig fer al costat per deixar passar tota eixa sensibilitat, eixa faena i eixe amor que només poden interpretar els il·luminats.

I estava del tot descregut fins que, fullejant una biografia de Rossini, em vaig adonar de què era l’artistor. Rossini ha estat el gran compositor que m’ha fet recreure’m l’art: repensar-lo. Escric de memòria, però sembla ser que l’home es va jubilar amb poc més de trenta-cinc anys perquè creia ja havia donat de si tant com podia, i la vida era la pròxima parada.

Retirat perquè no es veia capaç de superar Il barbiere di Siviglia ni Guillaume Tell, tot i que crec que ni tan sols ho va intentar, es va dedicar a les coses vertaderament importants: a crear l’obra de les obres, o siga, la que s’emportarà d’esta vida. Instal·lat a Paris, el seu temps i l’esforç es va adreçar cap al menjar i la beguda. Sembla ser que cada setmana hi havia alguna excusa per millorar estes dos grans ocupacions i per compartir-les amb amics, coneguts o, fins i tot, famosos de l’època.

Rossini es va adonar que la vida era l’obra i que, en el transcurs dels dies, hi havia coses importants i altres que no ho eren, i per això es va dedicar en cos i ànima, des de la seua jubilació, a millorar la creació inicial i a sublimar-la –tot i que podríem dir adobar-la. Perdoneu, però m’emocione contant-ho.

Salvador Sendra