Una perillosa estratègia per al futur.

És improbable que s’intente reconstruir el mur que separava l'URSS de la resta d’Europa. En tot cas, l’única possibilitat que es podria donar en l’actualitat és la de Xina que, per extensió, absorbiria Rússia i els seus estats satèl·lits. I ho escric perquè pense que és la conclusió a què puc arribar després de llegir les anàlisis de Lukács sobre una època en què hi hagué el trencament filosòfic de després de Husserl.

L’afirmació anterior és ben senzilla i infal·lible, ja que no hi cal cap aprofundiment especial ni reflexió extraordinària. Ara, al contrari que va passar en els anys de l'URSS, Rússia accepta el fet religiós com a fonament de la seua idiosincràsia i diferenciació cultural; així, també admet que la resta d’estats que s’adherisquen a la seua òrbita concèntrica, la practiquen promoguda des de l’estat. Doncs bé: este fet no es podia donar en la Unió Soviètica ni es pot produir a la Xina, almenys d’una manera tan obertament exposada.

La destrucció de la raó es la conseqüència d’arrabassar allò que quedava de la Il·lustració, que ja era poca cosa... Les interpretacions de la realitat entren en el joc i, amb elles, l’individualisme, perquè cadascú pensa i hi pot interpretar. La religió s’hi obri camí perquè hom pot entendre-la com a la seua realitat, o la seua llibertat, una volta clevillat el mur de contenció de la ficció. Per a Lukács, la raó sense escletxes sobreviu a l'URSS, mentre que en la resta d’Europa s’intenta massillar la desfeta, en alguns casos, o aplicar un fil de silicona, més flexible, en altres, i l’escola de Frankfurt n’és un exemple.

Ara, Rússia és un estat on la raó s’ha esfumat i intenta reconstruir la identitat a partir del moment precedent. Dugin n’és conscient i endevina, en el fet religiós i l’estratègic –dogma i pragmàtica—, la cola que aconseguirà l’efecte d’adhesió. Res no queda de la Revolució de 1917 que es puga fer servir en l’actualitat i que vaja més enllà de la feblesa de la identitat individual. Ell haurà pensat: si l’ortodòxia ha sobreviscut totes estes dècades, malgrat els entrebancs, sense gaire problemes, per què no usar-la en el futur com a aliada identitària? O siga, pragmatisme i més pragmatisme, sense un dogma real que vaja més enllà de la fe en la pròpia elecció del camí cap al futur. Xina no va aplicar això mateix en les repressions del Tibet, ni en les actuals contra els uigurs, perquè pensarà que amb la religió hi pot entrar déu, però també el dimoni.

Salvador Sendra

Una realitat lligada a la moral

 

Escolte a la ràdio que la intel·ligència artificial serà el gran enemic de la societat, en un futur pròxim, si no es regula la seua utilització. Llig a la premsa que un dels seus inventors ha deixat la empresa Google, per a la qual treballava investigant, per discrepar amb l’equip directiu sobre les dades que se li han d’aportar als programes informàtics per desenvolupar dita intel·ligència. O siga, que el gran problema que hi veuen és que en poc de temps no podrem discernir entre la veritat i la mentida perquè la informàtica en serà la vertadera creadora de tot això. Molt bé: com si ara ho poguérem saber!

Torne a Lukács perquè ell posava la data de l’inici de la mentida amb els filòsofs posthusserlians. Per a ell, això va comportar la creació del vertader mur que dividiria el món. La realitat, a partir d’ací, passa a identificar-se amb l’individu, amb els seus sentiments, i s’allunya d’allò comú dels il·lustrats, alhora que cada persona es diferencia de l’altra –sentiments diferents, criança individualitzada, relacions paternofilials, etc.—, cosa que comporta un liberalisme que desemboca en l’existència de múltiples realitats.

Una volta trencat el motle, el problema l’ensume en Deleuze, per exemple, que recerca el vessant més positiu, quant a pròxim a l’escola neomarxista, en Nietzsche i Heidegger, en Wagner i en Hölderlin. I la veritat és que, quan lliges el seu assaig sobre Nietzsche i hi aporta dades, i ho raona bé, però tot això pot tindre sentit si no has llegit abans Lukács. Una volta desmuntat el terreny de joc de la realitat, cadascú juga el seu partit sense normes, o amb les que s’imposen consensuades sota el paraigua d’una democràcia que s’haurà de refermar cada quatre anys. De sobte, se m’acut Ortega y Gasset i el seu assaig sobre La Rebelión de las masas, on ja posava el focus en el problema de la realitat gestionada per necis, però que encara hi creia en el col·lectiu; en la massa.

Ara el focus del problema a què feia referència el senyor eixe de Google era, a més de la intel·ligència artificial, que no ho és en ella mateixa, l’ús que en podrien fer els malvats. Sí, sí: els malvats –i les malvades, també, supose. O siga que, en el fons, allò perillós no és el concepte de realitat com a tal, sinó la persona que la crearà adaptada a la mesura del col·lectiu receptor i, per tant, estarà lligada al judici moral sobre el bé i el mal i, depenent d’aquell o aquella que la crea, hi haurà més perill o menys a posteriori. La realitat, per tant, passarà a ser un concepte útil i no real, semblant al que es feia servir en el barroc, per exemple, però tutelat per individus amb traumes, passat i sentiments propis i intransferibles: Sobre la veritat i la mentida en sentit intramoral, haguera escrit Nietzsche, si no ho ha fet ja algú en el seu nom.

Salvador Sendra

Les coses espesses i el xocolate clar.

Realment sí: Lukács és un pensador que, de manera directa, es llig poc. D’altra banda, de manera indirecta, tampoc som conscients de les seues anàlisis, tot i que hi estan presents. Per a mi, es tracta d’un autor a qui imagine com Adam, o com Càndid: persones que sembla que no s’han pol·luït i que romanen impassibles mentre les coses canvien. És per esta raó que poden avaluar o, millor encara, es pot avaluar la resta d’escriptors a partir de les seues apreciacions rectilínies i essencialistes que esbrina el text que he llegit d’ Enzo Traverso.

L’argument primer, i molt interessant, que he pogut extreure de la breu intromissió en l’autor és la ubicació d’eixe punt d’inflexió que hi ha entre la raó i la seua destrucció posthegeliana, on la bifurcació del pensament esdevé un senyal d’allò que vindrà després de la polèmica entre Heidegger i Cassirer. Curiosament, crec que se centra poc en Schopenhauer i en la seua anàlisi de la música, que és la primera que es construïx de manera seriosa i que –i ja des del punt de vista personal, considere que— és la pedra angular de la irracionalitat, juntament amb la poesia.

L’argument segon, i no menys grat, és l’anàlisi sobre la força que pren el liberalisme, que ubica sobre els ciments de la irracionalitat i de l’existencialisme. A partir d’este segon, Lukács veu emergir fins i tot l’Escola de Frankfurt i el vessant de Sartre –per extensió, la filosofia francesa del segle XX com la de Deleuze o la de Foucault. Supose que, a una banda del mur, hi és ell i, a l’altra, tots eixos que he anomenat, però intentant fer els equilibris propis d’aquells que no gosen trencar del tot la relació afectiva dels parents segons. Racionalistes i irracionalistes veuen en l’altre l’ovella descarrilada.

Finalment, hi ha la part de la fe, encarnada en Kierkegaard, Weber i, per què no dir-ho, en alguna aportació oriental de Schopenhauer, però d’açò no cal ni parlar-ne perquè no s’apropa ni de lluny a l’essència de la dissertació. O la interpretació d’alguns referents del segle XX, com Hannah Arendt, realitzades durant la pressió angoixant del macarthysme, o la visió anticipadora de Thomas Mann a Doktor Faustus, lligada a l’altra gran peça premonitòria, en este cas, de Goethe.

Salvador Sendra

Concert de Mahler

 

Eixa era la primera intenció: escoltar Mahler i Saint-Saëns, que per això m’agraden tant. Ni tan sols havia mirat què hi havia primer però, en començar, m’he adonat que estava escoltant una peça seriosa i que no en coneixia ni l’autor, un senyor anomenat Francisco Coll. La cosa és que, una volta acabat el concert, repasse el fullet i llig qui era eixe home i per què escrivia això. M’adone aviat que qui redacta la ressenya apunta que l’autor tracta de representar la vida d’una ciutat cosmopolita... I sí, pot ser, però no ho identifique: l’inici és altra cosa, i és eixa cosa la que ha fet que em captara tan sobtadament l’atenció.

La peça comença amb un soroll semblant al dels fulls quan s’esgarren... De seguida he pensat que l’autor ens proposa d’esgarrar les partitures en una mena de cant a la llibertat i, a partir d’ací, tota l’obra gira al voltant del temps d’una vida que transita entre la nit i el dia; entre els sorolls de la llum del sol i els de l’altra llum: l’artificial. Un món on tot es mou creant sons variats i independents, però d’una manera que ordena fins i tot en el caos de l’urbs. Però tot comença amb el so de la partitura esgarrada, ho diga com ho diga l’autor, o el narrador, en què el pentagrama s’esfuma entre el tràfec diari.

Després, Saint-Saëns, que m’ha resultat familiar i no sabia per què fins que el fullet m’ha apuntat que era la reinterpretació per a piano d’una part de l’òpera Samsó i Dalila. Finalment Mahler, que era qui buscava i que, tot i haver escoltat mil vegades la Simfonia primera, només soc capaç d’extraure’n l’essència quan ho faig en directe. I la sensació final del concert ha estat que l’última part refà la partitura que ha esgarrat la primera, i que Saint-Saëns passava per ací i ha entrat a visitar-nos, sense més, i quan el cap de cartell s’hi vinculava en una programació diguem-ne estranya.

Salvador Sendra

Autobiografia

  

Quan algú no sap de què escriure, però ho ha de fer, escriu sobre si mateix. Pot ser això o pot ser que crega que ha viscut una vida que podria interessar algú. Però, encara que optem per la primera opció, la segona segurament hi estarà present.

Poca gent té una vida suficientment interessant per a ser redactada, escrita o novel·lada per un mateix. Altra cosa és la vida dels altres narrada per un tercer… Ara mateix, jo hauria d'estar escrivint sobre un tema realment complex, però no sé com estructurar-lo. Mentre, llegint la premsa, he observat que, en poc temps, molta gent coneguda ens obri la porta de l'espai més íntim: addiccions, parelles, pors, frustacions… I què? Pregunte jo.

Quan endevine els egos redactats –i no em referisc ni al de Churchill ni al de Groucho Marx–, automàticament pense en la sequera intel·lectual convertida en un striptease a l'abast de qualsevol voyeur o xafarder. Ara mateix, i com he esmentat abans, hauria d'escriure sobre la meua trista vida, mentre ordene les idees de l'altre text, però no ho faré; no siga cas que algun lector o lectora se'm suïcide i, atesos l'índex de lectors actual, convé preservar-los i malcriar-los.

Salvador Sendra

Les coses comunes

 

Žižek analitza la vigència d’El manifest comunista i n’extrau conclusions ben sorprenents. En la major part de la reflexió, se centra en allò que era trencador en seu temps i que ara ja no ho és: els temps han canviat, i les percepcions, també. La propietat, el treball, la revolta... res no es pot entendre fora del context en què fou escrit. Camus també hi va fer una complexa i exhaustiva anàlisi de les revoltes a L’homme révolté, i d’una tirada molt més llarga.

Però, què m’ha cridat l’atenció d’este breu assaig? Doncs, dos coses. La primera és l’explicació de l’evolució wagneriana i la manera en què es poden aplicar els ideals de l’autor respecte a la propietat –sembla que influït per Proudhon— a la construcció de les més emblemàtiques obres, fins i tot a L’holandés errant: per com es nodrixen de manera recíproca. Realment, la meua lectura ha estat crítica, però no n’he pogut extraure cap errada o contradicció, respecte del capítol dedicat a Wagner.

La segona ha estat la manera en què es posa el focus en el futur, i molt encertadament. Žižek escriu que, abans, el comunisme es va presentar com a solució d’un problema global de propietat, de treball i d’economia al qual es podien afegir col·lectius de tots els indrets del món però, com ja he escrit abans, hui ja no hi cap. Ara, amb l’evolució i la decadència, explica que hi rau el problema: el moll de l’os està en les coses comunes que ja ningú no pot evitar.

Eixa comunitat que cal reforçar és l’ambiental, on l’ésser humà habita i del qual no s’hi pot apartar, per molt que s’esforce. El vessant cultural i el natural hi transiten de la mà en eixa nova creença d’allò comú o comunisme, si hi afegim el sufix.

Salvador Sendra

La música i la sordera.

El meu veí té un gust horrible per a la música. En començar a viure ací, l’home em deia que li agradava molt, i jo, com que d’allò que es tractava era de fer amistat, li vaig dir que també; però que tenia uns compositors favorits i tot això. De seguida em vaig adonar que no parlàvem el mateix idioma: ell es referia a la música de ball, supose que a la salsa i tota eixa música de saló que no he aconseguit mai distingir. Hui, com tants altres dies, m’està donant el matí i per això em dedique a escriure i no acabe de llegir el llibre de Žižek que duc entre mans.

Reflexione, però, sobre la manera en què ha canviat la forma d’escoltar la música. Abans, eixa tasca era molt complicada, i només es podia fer en comptades ocasions: festes, concerts, moments especials... Eixa excepcionalitat que aporta la raresa de l’audició hauria de ser el moment ideal per poder apreciar el contingut de la peça, o la seua finalitat, vull pensar. I no em referisc només a la representació d’un concert, sinó fins i tot a la música festera més repetitiva, on supose que es dansaria abduït per un no-sé-què realment especial i dionisíac.

Fins a ma casa arriba el retrò dels baixos –bum, bum, bum— d’una manera semblant al soroll dels cotxes d’eixos que circulen amb un volum descabellat de sorolls que molesten tot el veïnat. Però no hi veig sentit a tot açò, com tampoc en veig a anar caminant amb uns auriculars que et priven de qualsevol interacció, a l’hora que t’aïllen de la resta. Tampoc entenc la meua manera d’escoltar la música quan estic a casa, perquè de cada deu peces que hi sent, només pare atenció en una. A la fi, concloc que l’efecte que es busca és el de l’aïllament, però no per a millorar res, sinó pel simple fet d’ignorar totes les coses que no siguen les pròpies. La música, de la manera que l’escoltem hui, no dista molt del soroll d’una màquina de cosir, o d’un rotovàtor, si acceptem l’efecte que volem que ens produïsca.

Ara, una volta escrita la reflexió, aprecie que ha abaixat el volum i, per tant, la resta del veïnat podrà escoltar la pròpia música i no s’haurà d’empassar la imposada des de la sordera.

Salvador Sendra