TOTS SOM TORTUGUES

I totes, hem vist la colpidora imatge de la tortuga enganxada a una bossa de plàstic i amb una palleta al nas. Realment, es tracta d’una fotografia de l’esquarterada realitat, on els ecosistemes es troben en greu perill, fins i tot aquells que entenem com a paradisíacs. De tota manera, l’impacte de la visió no es deu a eixa qüestió, sinó al reflex del nostre subconscient, brut i viciós, sobre un pobre animalet innocent.

La tortuga ha patit un accident a la mar però, en mirar la palleta, al nas de l’animal, potser pensem altra cosa… I amb la bossa? El turisme que sol anar a les illes tropicals sol ser gent de diners i amb un gust estrany, desvinculat de l’art i la cultura i lligat a la natura antròpica –a aquella que veu a les fotografies i els documentals arreglats per al turisme. Molts es podrien considerar com a nous rics, una mica snobs, i sense massa cultura.

La gent que hi viu tot l’any, o tota la vida, és altra cosa: gent pobra, treballadora, que  no pot permetre’s eixir-ne ni viatjar lluny. La imatge de la palleta és la del turista, mentre que la de la bossa és la del nadiu. Amb les bosses hi ha qui s’apanya per a consumir certs productes més barats que els de la palla.

Conscients o no, la merda que deixem quan visitem les meravelloses platges, amb el nostre ritme de consum i l’ànsia per devorar, contribuïx a la degradació del medi, però a les fotos no hi apareix què hi ha darrere de la càmera. Els nadius no acaben d’entendre allò que pensem nosaltres sobre la gestió dels residus, ni sobre la nostra noció del temps, ni sobre les nostres maneres de viure i d’entendre el món.

En vore la tortuga, nosaltres hem observat el propi subconscient, viciós i brut, amb una palleta al nas i una bossa de plàstic enganxada (o enganxada a una bossa), i per això ens ha colpit tant. El reciclatge i el tractament de les bosses de plàstic és altra cosa, allunyada d’eixe mirall intern de la immoralitat, ja que la palleta és per a qui se la pot permetre, mentre que la bossa és per al rebutjat fracassat de la cola. La cuirassa és l’altra part del tot, on es reflectix l’empatia envers la resta de gent i del món, però això ja és altre tema.

Salvador Sendra

Notre-Dame: Infantesa i mort d’Occident.

Oswald Spengler va escriure una obra anomenada “La decadència d’Occident”, on mantenia la tesi de que les civilitzacions eren com els organismes vius, es a dir, tenien una infantesa, joventut, maduresa i vellesa. Això, evidentment es reflexa en el seu art, i justament el gòtic era la infantesa de la civilització Occidental.

La catedral de Notre-Dame de París és una obra del gòtic primer. És una de les catedrals gòtiques més conegudes arreu del món per la novel·la de Víctor Hugo, la del geperut. Perque a més de ser una de les primeres del gòtic, no resulta de les més interesants ni de les més espectacular dins d’eixe estil arquitectònic. No obstant, siguen quines siguen els motius s’ha erigit com un símbol de la infantesa de la nostra civilització. Obviament, han transcorregut quasi mil anys, i la nostra civilització està en decadència. Hem anat travessant estadis, joventut, maduresa, i ens trobem a la vellesa.

Per a Splenger, amb el romanticisme es va arribar a la vellesa, a l’enyorança de l’infantesa, a un intent de retrobar-se, i arriba l’obra magna de la civilització. Després, només hi ha cansament, fredor, es perd la joia de la vida. I així, es vol tonar als estadis primitius, al tribalisme, a submergir-se al si matern, a la tomba.

El gòtic era la infantesa, era el tornar a la llum després de la foscor. Foscor esdevinguda després de la caiguda de una altra gran civilització la romana. Amb el gòtic arribava el començament de la civilització creada pels pobles germànics (nascuda amb el Sacre-Imperi, i amb els pobles que han marcat els darrers 1000 anys -Francs, Anglosaxons, Alemanys, etc.-),  la que ens du al final de la història, segons Hegel i acompleix la Raó. De fet, el nom de gòtic el va posar Vasari, era “modi Tedeschi", i era despectiu perquè s’apartava dels canons clàssics, era un art bàrbar, bàrbar com els gots. El terme serà recuperat pels alemanys, i recuperat en sentit positiu, amb el neogòtic al s. XIX.

Però ara crema Notre-Dame, i no només crema el símbol de l’infantesa de la civilització germànica, crema també l’últim alé d'allò que simbolitza aquella infantesa. Occident, i especialment Europa, ha envellit, i no sols la seua població és vella. Occident ja no té la força creadora. I això és el que simbolitza la imatge de Notre-Dame cremant.

Adéu Notre-Dame. Adéu Occident.

Òskar "Rabosa".

TRONA PERQUÈ SANT PERE CANVIA ELS MOBLES

Si hi ha una cosa que em sembla realment captivadora per la seua ximplesa, eixa és la tornada a la tribu. Sempre he defensat que una societat mancada d’imaginació i de sentiments perdia dos de les coses més bàsiques i més il·luses que hi poden haver. El problema es troba en la mateixa paraula societat que, per existir com l’entenem ara, requerix de racionalitat, i potser en excés...

Fora d’ací, amb els sentiments i la fantasia hi ha la tribu, que a mi, personalment, em resulta d’allò més captivadora per la seua innocència intrínseca. Però amb el sistema de la tribu, i estirant-nos al màxim, hi trobem el regne. La resta ja està fora del conte i de la fantasia perquè racionalitza, com és el cas de les noves societats modernes. Però, què passa quan en una d’estes modernes agrupacions hi torna a entrar eixa il·lusió d’infant, o eixe sentimentalisme púber? Segurament, des d’un costat o des de l’altre, hi podem apreciar un retorn.

Els infants són cruels perquè només hi tenen dos punts de vista: amb mi o contra mi. A més, tot això de la possessió ho duen al màxim exponent, ja que són els més bonics, els més sabuts i els més graciosos: els reis de la casa, per acabar prompte. Els adolescents estan desequilibrats a causa d’eixe creixement que actua sobre el seu cervell i sobre les seues hormones i a poc que te n’isques del jo o de la passió, ja no entenen res, o els costa.

Les campanyes electorals, a banda de la pèssima capacitat i preparació de molts dels seus participants, es mouen, actualment, en eixes dos línies: la infantesa i la pubertat. Però, hem de pensar que, si ho fan, és perquè la societat així ho percep –perquè encara hi ha eixa societat a què feia referència. Potser, aviat ja no caldrà ni fet campanyes perquè ja estarem, de nou, a la tribu, caçant, pescant i torejant, mentre contem històries fantàstiques que ens ajuden a entendre la complexitat del món com, per exemple, que trona perquè sant Pere canvia els mobles.

De moment, només puc dir que hi ha qui s’emmiralla en una societat feudal en què la vida dels vassalls era com era –no entre a explicar les relacions de vassallatge per no allargar-me en excés— i les gestes anaven lligades als desitjos d’un rei. I d’ací a la tribu, només hi ha altre pas enrere.

Salvador Sendra

MÀTRIA, EN TOT CAS

La cosa comença a posar-se tenebrosa quan hi ha personatges que s’identifiquen amb la pàtria, tot i que ací ja hi estem acostumats. Allò que més inquieta és que cada volta hi haja més gent que s’atribuïsca el paper d’eixe guia semidéu que engendrat com a escollit humà, és l’únic capacitat per recrear el lloc idíl·lic hui menyspreat, de manera personal: la pàtria soc jo; jo soc la pàtria. D’entrada, l’assimilació només s’hauria de donar en la figura del rei, tot i que hi ha la confusió entre pàtria i regne. Seguidament, hi ha l’altra confusió entre regne i estat. Finalment, hi ha la confusió entre pàtria i estat.

De les tres possibles denominacions, l’única que no s’hauria d’utilitzar és la de referència, ja que les altres dos podrien tindre sentit: la primera, mentre hi haja monarquia i, la segona, a partir de les revolucions. La pàtria, però, és un apel·latiu erroni, ja que, en tot cas, s’hi podria acceptar, a molt estirar, la paraula màtria. La mare se sol conéixer, encara que siga durant uns minuts; el pare, vés tu a saber...

Des del Todo por la pátria fins a pátria o muerte, cada volta que es fa servir el substantiu pense en allò que passava fa un parell de segles. Regne i rei estan tan relacionats com pàtria i pare, o com nació i nàixer, o com país i paisatge. Estat, però, prové del vocabulari anterior a la Révolution. Jo, però, allò que escolte amb més èmfasi és nació i pàtria, per desgràcia, tot i que estat s’entén com a vocable revolucionari, a priori, i administratiu, després, va perdent força. Eixa fórmula que ja ha anat obrint-se camí amb les noves creacions administratives de fora d’Europa, ara està en decadència.

Veritat que tot sonaria diferent així?: Todo por el país o país o muerte. Fins i tot hi podrien cabre en eixe conjunt l’ecologia i els pobles buits de les zones deshabitades. També m’agradaria escoltar com li diuen a algú el salvapaís, ja que tindria una connotació positiva front al malaurat salvapátrias. Tot i això, ara que s’apropen les eleccions més testosteròniques que hi ha hagut en molts anys a la pàtria, els paisans les observarem amb la claredat que ens caracteritza. En fi...

Salvador Sendra

Democràcia.

Sea como fuere, una cosa es cierta: Que los dos grandes bloques de poder descendente y jerárquico en toda sociedad como conjunto, que son la gran empresa y la Administración pública, no han sido hasta ahora ni siquiera rozados por el proceso de democratización. Y mientras estos dos bloques resistan la agresión de las fuerzas que presionan desde abajo, no puede decirse que se haya producido la transformación democrática. Ni siquiera podemos decir que sea realmente posible esta transformación. Sólo podemos decir que si la avanzadilla de la democracia se midiera de ahora en adelante por la conquista de los espacios ocupados todavía por centros de poder no democráticos, son tales y de tanta importancia estos espacios, que la democracia integral —en el supuesto de que sea una meta no sólo deseable, sino también posible— se halla aún lejana e incierta.

Norberto Bobbio, Democracia directa y democracia participativa.

Tu lector que t’apropes a aquest blog, fes el favor, torna a llegir el paràgraf anterior. Pensa-ho bé, i deixa un comentari.

NO-SÉ-QUÈ DE ROSA I EL SEU ESTRESSANT EQUILIBRI ESTATAL

No-sé-què de Rosa és un més que segur senador valencià de la pròxima legislatura. No puc dir si és aquell que ja va estar en algun càrrec a la Generalitat Valenciana en la prestigiosa època de Camps o si es tracta d’algun familiar seu però, a més, crec que també algú de la seua família és el gerent de l’empresa que gestiona la sanitat d’alguns hospitals de la Comunidad Valenciana.

La cosa és que eixe home, el de Rosa –veritat que sembla pel seu cognom que està lligat al PSOE?, o millor encara, que es tracta d’un amant mossegant amb feréstega intensitat eixa flor— ha fet unes declaracions públiques on diu que l’educació i la justícia han de ser iguals en tot España. D’entrada, bé: res a dir. Però, al cap d’una estona, i quan penses a què es dedica la seua família, et preguntes: i no es deixa res per a igualar? Entre la Rosa i la igualtat, quasi sembla socialista, l’home. Però es presenta a les llistes del PP...

Doncs, sí, esteu pensant com jo que s’ha deixat la sanitat, o és que ha de ser diferent a la resta de l’estat com fins ara. L’oblit no crec que haja estat casual, i menys encara venint de qui ve. Però, res, només això: que No-sé-què de Rosa ha dit unes coses i se n’ha deixat unes altres, per si el coneixeu i li podeu fer memòria, perquè a mi, després d’escoltar això, em ve a la ment un equilibrista que du una pèrtiga agarrada només de la punta.

Gràcies

Tu tens la culpa, de tot (encara que sigues inconscient).

Hi ha dues coses que al llarg de la història s'ha demostrat que són molt efectives per al control social. Una són les pors i l'altra és la culpabilització de l'individu. Ambdues al llarg de la història han sigut explotades pel cristianisme, com no ho havia fet ningú a la història. La nostra cultura d'arrel jueva-cristiana, no s'escapa d'eixa lògica, fins i tot en aquelles ideologies que podem semblar que a primera vista s'oposen o suposen un xoc frontal a la cultura. No és d'estranyar; ho explicava molt bé Maurice Duverger, a Sociologia Política, com fins i tot els antisistema estan profundament travessats per la cultura de la qual diuen estar en contra.

Darrerament, jo diria especialment des de l'esclat de la crisi del 2007, i especialment des dels moviments de protesta a partir del 2010, hi ha un moviment significatiu que tracta de fer sentir culpable de "la situació", tota situació, qualsevol situació, a l'individu, al súbdit normal i corrent. Pot ser una reacció enfront de les manifestacions contra les elits, una mena de reacció per a emmascarar els problemes creats per un sistema que va en decadència. Ja sabeu que sostinc que tots aquells temes o problemes que sobre els quals hi ha consens en tots els mitjans i entre els "experts", tinc clar que són cortines de fum, hi haja o no hi haja un rerefons real.

La culpabilització de l'individu, troba la seua màxima expressió en un article publicat ahir a El País. Escrit per Daniel Innerarity, catedràtic de Filosofia Política a la Universitat del País Basc, va número 2 per Garoa Bai al Congrés a les eleccions del 28-A, és deixeble d'Ulrich Beck, el creador de la teoria de la societat del risc, que ha tingut un gran impacte a la sociologia. El llibre de Beck, exposa com han canviat les relacions en la societat postindustrial. S'estiga o no d'acord amb els postulats de Beck, l'anàlisi que fa de la situació, la fotografia que pren a la societat, és molt precís. Innerarity, en canvi, el que he llegit no em sembla molt interessant, encara que hui no el criticarem.

L'article en qüestió, que porta per títol "La estupidez colectiva", tracta de responsabilitzar a tota la societat dels desastres, dels riscos. Ja siguen econòmics, ambientals, polítics, etc. Al segon paràgraf ho explica clarament:

Si pensamos cómo se producen las crisis, qué interacciones las han generado, comprobamos que resultan de la coincidencia fatal de decisiones irresponsables, omisiones y postergaciones, que se acumulan hasta llegar a un punto en el que detener o corregir una determinada dinámica parece imposible.

Més endavant diu:

Cada consumidor, mediante su consumo privado, puede estar colaborando a destruir el medio ambiente, y cada votante puede contribuir a destruir el espacio público, lo que no quieren y que, además, haría imposible la satisfacción de sus necesidades. Si hubieran podido anticipar ese resultado y anular o, al menos, moderar, su interés privado inmediato habrían actuado de otra manera.

Això en recorda immediatament un paràgraf de “La Sociedad del Riesgo: Hacia una nueva modernidad”, arran dels riscos ambientals, on Beck diu:

Esto deja claro de manera ejemplar dónde reside el significado biográfico de la idea de sistema: se puede hacer algo y seguir haciéndolo sin tener que responsabilizarse personalmente de ello. Se actúa, por decirlo así, en la ausencia de uno mismo. Se actúa físicamente sin actuar moral y políticamente. El otro generalizado (el sistema) actúa en uno y a través de uno: ésta es la moral civilizatoria de los esclavos, en la que social y personalmente se actúa como si uno se contrara bajo un destino natural, bajo la «ley de gravedad» del sistema. De este modo se busca un culpable a la vista del inminente desastre ecológico.

Per a ambdós, o per dir-ho correctament Innerarity seguint a Beck, el que és essencial és que tots actuem irresponsablement –sense assumir cap responsabilitat-, i actuem malament. La suma de les accions posa en risc el medi ambient, l'economia, la política... en definitiva la societat. Ells vénen a dir-nos que nosaltres som els qui tenim la culpa. Beck va més enllà, i diu que tenim una moral d'esclaus, perquè pensem actuem sota el sistema, com sota una Llei natural, i per tant, no triem lliurement. Assumim el nostre destí.

Aquesta visió només busca reforçar el sistema. Desconeix que s'actua en una societat que té una determinada cultura, que aquesta cultura va lligada a uns determinats valors i que l'actuació dels individus està mediada per els dits valors. No són simplement errors, o que simplement l'individu es deixa portar pel sistema, és que l'individu actua d'acord a una ètica dins d'una determinada cultura. Dit d'una forma, Beck està equivocat quan diu que s'actua sense actuar ni moralment ni políticament, és ben al contrari s'actua moralment i èticament d'acord amb el sistema. Un sistema que ha transvalorat tots els valors. I a més a més, donades les estructures de poder, no tots són igualment responsables o irresponsables.

Òskar "Rabosa".