The world was on
fire,
no one could save
me but you...
Chris Isaak - Wicked Game
“Cal honorar la
poma sagrada i la Pachamama, i donar-li nines als xiquets (mascles) per a que
de majors no facen guerres”. Això argumentava el senyor Celoni, que tot i haver
nascut com a Encarna i tindre això, poma, ara continuava tenint la poma, però
ja no era Encarna ni s’identificava com a dona. Bé. Res a objectar al seu
lliure albir i a la seua llibertat per identificar-se com a home i ingressar al
grup dels opressors patriarcals, tot i que encara mancat de fal·lus. En
francès, a una dona amb trets homenencs se li anomena “garçon manqué”, ço és,
xicot mancat (que li manca quelcom). El terme en sí és bastant ofensiu, sens
dubte, però no és eixa la qüestió. Es tracta de que, a la seua afirmació sobre
això de que calia donar-li nines als xiquets, per a que de majors no feren
guerres, hi vaig fer una sèrie d’observacions al seu mur de Facebook, totes
elles educades, respectuoses i argumentades. No va haver-hi resposta, per la
seua part: em va blocar ipso facto, desprès de llençar-me algunes paraules de
control mental, d’eixes que es fan servir per paralitzar-te i de pas
ensinistrar a qui ho puga llegir. Pura màgia negra.
Temps desprès,
a un polític de l’esquerra antisemita nostrada, aficionat al soroll mediàtic (i
al soroll musical, en particular), se’m va ocórrer de fer-li saber que els gais
palestins fugien tots a l’Estat d’Israel, cames ajudeu-me, per salvar la pell,
i que això era un fet contrastat. En aquest cas, tot i haver mantingut una
certa antiga amistat, no va haver-hi ni tan sols mots de control mental, o mots
policia, ni encara menys cap contraargumentació: em va borrar el meu comentarti
ipso facto. Desprès, pel privat, quan li vaig demanar explicacions, l’home va
arribar a gargotejar que és que s’havia equivocat de tecla i havia esborrat el
meu comentari sense voler, i desprès no sabia com recuperar-lo i ja ho va
deixar estar. En fi, un malentès. El cas és que des de llavors no he gosat
comentar res més al seu mur de Facebook. Per a què?
Farà ara cosa d’un any, un altre polític,
aquest d’extrem centre i d’extrema inanitat, conegut pel seu aclaparador fons
d’armari, atapeït de milers de pantalons de coloraines i camises hawaianes, i també
per relliscar en patinet hipsterià amb “salero” sobre els carrers de Castelló
(ara crec que ja no baixa del cotxe oficial), tenia el costum de passar-se el
dia escrivint al Facebook i al Twitter, fins i tot contant intimitats de la
seua vida familiar, publicant fotos d’una menor que depèn d’ell, i que a ningú
interessen. Només ho feia per semblar més “humà”, segons em va explicar temps
desprès un altre polític, amic meu, del mateix partit, i així, teòricament,
guanyar-se a la plebs (i els seus vots). Un dia, ja una mica fart de les seues estupiditats
paulo-coelhianes i jorge-bucayistes, veritats absolutes de mots d’una fondària
abissal, val a dir, vaig preguntar-li directament al seu mur de Facebook que
QUAN TREBALLAVA, vist que es passava les hores del dia en les xarxes socials. O
si realment la seua feina com a polític hípster (hípster granadet i amb calba,
no penseu) consistia en això, en estar-se tot el sant dia a les xarxes socials,
mostrant al món lo bona persona que era i usant la seua filla de 6 anys, de
cara a entendrir el públic femení més maternalista –mares patidores, etc.- i
alguns beta desconstruïts i entendrits. Bé, en un primer moment va tractar de
justificar-se, dient que és que amb tant de viatge oficial, tenia molt de temps
lliure per escriure a les xarxes, tot enriquint-les, amb les seues valuoses
aportacions. Acte seguit ho va borrar tot i em va blocar. Desprès, vaig
comprovar, des d’un altre compte secret que tinc, que l’home havia quedat
malferit -o el seu orgull, o lo que entenguen els polítics-artistes narcisistes
com a orgull- i que em va dedicar una de les seues publicacions, anomenant-me
micro-personatge, que habitava un micro-mur de Facebook i que excretava
micro-masculinitat tòxica. Tant de prefixe “micro” em va sobtar, al principi, jo
que faig metre noranta d’alçada i que vaig per la vida de macrobiòtic. Desprès
vaig pensar en Freud i ho vaig entendre tot. Probablement, el susdit
polític-artiste, tenia un micropenis d’eixos, que quan es suma a una
pronunciada panxolina, com era el cas, deriva en drama. A banda, aquest
unicorni de colors caigut a la Terra, tenia –i encara té- un micro-cervell,
sembla. El cervell de magrana, que diguem per La Marina Alta. El seu cap, però,
semblava inflat, tot i que degut més a l’efecte d’oxidació accelerat de les
neurones mortes, que a cap densitat mínima de matèria gris. Però no fem sang,
tampoc. De fet, avui dia tindre un micro-cervell o cervell de magrana en
política, mentre recites tots els mantres que t’han abocat al sistema operatiu,
no és obstacle per fer carrera. Ans al contrari. Ho veiem a diari a la tele (no
veig tele, però tinc amics molt sàdics que van passant-me les mamarratxades del
dia). Doncs això, un altre que no va estimar pertinent d’argumentar, i va optar
per blocar-me. I una vegada blocat, i sense possibilitat de rèplica per part
meua, dir mal de mi. Tot un gentleman.
I anem amb
l’últim cas, el d’un veritable lloro humà, desconegut per quasi tothom, i que
en teoria no mereixeria gaire atenció, però és que he fet una ullada al seu
perfil de Facebook, i m’ha semblat l’epítom de la correcció política i de la
diarrea mental aguda. La il·lustració just amunt d’aquest paràgraf, il·lustra al
susdit meló de matamorta. I sí, ja avance que també m’ha blocat, cosa que
conforme està el pati m’enorgulleix. Vaig pel bon camí. Però anem a pams. El
paio ha explicat en una publicació recent que escrivia en valencià i en
castellà cada post (en bilingüe, vaja), per a no discriminar ningú. Llavors li
he escrit al fil que jo feia servir només el valencià, a les meues
publicacions, i que si això em feia un “discriminador”. Desprès he afegit si
considerava també “discriminadors” (i “discriminadores” –ell s’expressa així-)
als castellanoparlants que només escrivien en castellà. La seua resposta? Un
home de palla com un campanar, que res tenia a veure amb els meus comentaris
(“Jo al meu mur tinc dret a fer el que vullga i a expressar-me com vullga..bla
bla bla....”). Li he fet saber que eixe dret jo no l’havia posat en qüestió, i
que no havia respost a la pregunta de si per a ell jo era un “discriminador”,
perquè sols escric en valencià al meu mur. Com que no contestava, he aprofitat
per fer-me un cafè amb la cafetera italiana que manté les meues neurones
alegres, als matins. Quan he tornat a entrar-hi a la cosa, he vist que m’havia
blocat. Des del meu compte secret he comprovat que l’home havia esborrat el
nostre intercanvi. Bé, intercanvi per dir alguna cosa.
I ara passem de
l’anècdota (en són uns pocs exemples, que ara em venen al cap, evidentment n’hi
ha molts més) a la categoria. He observat que tots aquests perfils que he
esmentat, tenen una sèrie de trets en comú: escriuen com si s’adreçaren a
retardats mentals, incloent icones de corets, cares somrients, animalons
simpàtics, floretes, i algun arc de Sant Martí. Açò casa prou amb la
infantilització de la societat en els darrers anys. També diuen els xiquets i
les xiquetes, tots i totes, els valencians i les valencianes, i collonades per
l’estil, fent de la lectura dels seus textos una experiència feixuga, quan no
directament llefiscosa. Ningú no parla així en el món real (polítics i amebes
humanes a banda), perquè hi ha una cosa que es diu economia del llenguatge, que
bàsicament consisteix a estalviar-se de dir tot allò redundant o sobrer.
Altra
característica comuna és la nul·la capacitat argumental, o desig d’intercanviar
idees no ben bé iguals a les seues. Al principi pensava que potser és que eren
persones molt saberudes i amb poc temps. Allò que deia l’Hugo Chávez: “Águila
no caza moscas”, i tal. Desprès, amb el temps, m’he adonat que és més fàcil que
tot això, i és que són persones que reciten coses que no entenen, però que
saben que són la veritat. Una mica com el misteri de la Santíssima Trinitat, la
comprensió del qual estava restringida a uns pocs sants barons i doctors de
l’Església, no a la plebs. Això sí, la plebs, ho entenguera o no, hi havia de
creure i combregar-hi. Una mica com avui dia amb els mantres moderns: feminisme
tronat, relativisme cultural on tindria la mateixa qualitat el so del tam-tam
d’un pigmeu i la Simfonia del Nou Món de Dvorak, multiculturalisme unicultural,
és a dir, islamòfil, magufisme generalitzat i venut mitjançant teràpies
alternatives i New Age, deconstrucció dels mascles alfa en betes ensinistrats i
submisos al Nou Ordre, “Obamisme” ( = Killarianisme) de mata morta versus
anti-trumpisme descocat, sentimentalisme empudegador que reemplaça la raó i la
lògica, el Mithos per damunt del Logos, venut en suposats programes d’humor i
sèries estil sit-com. En resum, i com diria l’Escohotado, el No-ser per damunt
del Ser. Rebuig de la realitat. Ara tot és opinable, i contra un bon argument
sempre et trobaràs una paret en forma de “Eixa és la teua opinió”, per ser
rematat amb un “No vas a convèncer-me, Joan”. Això darrer quan són amics o
amigables. Si no ho són, llavors t’hauràs d’aixoplugar bé, a recer dels mots de
control i els insults. Finalment el blocatge i el silenci. Estàs fora. Ells i
elles, però, continuaran la seua croada, en la seua bombolla on tothom pensa igual
o paregut, i per tant amb una falsa il·lusió de realitat, esperonada per uns
mitjans de comunicació que volen fer creure que hi ha manera d’agafar un
cagalló pel costat net.
Vivim una època
d’haver de viure com si tot açò fóra d’allò més normal, simplement perquè
d’altra manera et quedes fora del ramat. I a fora fa fred, hi ha escorpins i
aranyes violinistes. De sobte, tu mateix t’has convertit en la panderola
Gregori Samsa. Horror.
Vivim una època
en que tothom té la pell molt fina. I ja dic, no és un tema de formes -jo
sempre he estat respectuós i educat amb tothom-, es tracta que aquesta gent, si
els fas veure cap contradicció flagrant, no tan sols no rectifiquen o almenys
et contraargumenten, sinó que et bloquen ràpidament per tal que ningú s’adone
de la seua inconsistència. No senten un impuls particular cap a la recerca de
dades i el coneixement. Més bé defugeixen tot allò que no estiga dins del
Dogma. I cada època té uns dogmes, però els venedors de “cresepelo” te’l venen
de manera diferent. Avui dia, amb les noves tecnologies, es fa més fàcil que
mai desconnectar les persones d’elles mateixes, i per tant poder manipular-les
a cor que vols. Fins i tot convèncer-les que caven la seua pròpia tomba, cosa
que faran cofois, amb esperit gregari, i sempre al caliu del ramat i els
tele-predicadors. Es menyspreen les dades, si aquestes els van a la contra. Als
“gregaris-bonifacis-panxa-contents-beta-onanistes” de la vida la realitat els
importa un rave. Importa la fe, no les dades ni el coneixement. I no apartar-se
d’eixa fe, sempre cega. Són, en definitiva, i malgrat la suposada bonhomia
d’alguns elements solts, una nova Inquisició. I sí, dic que hi ha elements fins
i tot simpàtics. En farem un breu recull, si us sembla.
La borregueta
ludicofestiva. Ai, C., per on pararàs a hores d’ara. Fa anys et divertires de
valent amb mi. I jo amb tu. Ara em ve al record aquell matí que vaig errar el
forat, i el moment posterior d’anar a cercar vaselina, perquè deies que t’havia
agradat una mica, i que calia provar-ho tot. Al final Nivea.
La filla
d’Algenor. És a dir, la filla del senyor Matanzas. És a dir, la filla del
Passiego de cada poble i ciutat. La pubilla de bona casa, però rebordonida, el
xaiet negre que vol fer la revolució i no sap com. Ara està d’okupa a Barna,
fumant petes i cardant com si no existirà un demà. Això sí, només amb
“manteros” i algun “malote” del Tinder. Els seus amics okupes només miren, a
força de deconstruir-se han esdevingut betes inservibles per a l’activitat
sexual. El haixix com a conhort.
Qualsevol tros
de carn filisteu. Res a afegir, en aquest subgrup. O sí. Somnis de joventut
(solidaris, sempre solidaris). Rebuig del Ser. Rebuig de l’èxit i els exitosos.
Ressentiment social sense aturador. Alguns d’ells acumulen més de trenta anys
d’èpica lectora, ço és, conegueren Madame Literature, fins i tot sostingueren
un enriquidor diàleg amb ella. Ara van de la mà de Madame Guillotine. Però és
tot broma. Com eixos del llacet groc, per posar un exemple de gos que lladra,
però no mossega. Diferents formes de restar inacabat. I mira que alguns
començaren bé. Homens i dones, ombres espectrals i ulls: no es veuran mai. No
ens veuran mai. Osmosi i fi.
Joan Soler
