dilluns, 17 de juny del 2019

UN PACTE BASAT EN LA DESCONFIANÇA


Foto: EFE/Kai Försterling
Esta setmana ha estat la dels governs, municipals i algun altre d’autonòmic, com a la Comunidad Valenciana. Tota la campanya ha estat una cosa i ara se n’enceta una altra, de ben diferent, on es poden observar els pocs escrúpols de les dretes per governar i alguna altra sorpresa com a Barcelona, on hi ha hagut opcions polítiques que se n’han aprofitat, o això han cregut fer.

Jo, però, volia centrar l’escrit en allò que ha passat ací, a la Comunidad, on s’ha firmat un pacte basat en la desconfiança mútua, encetada per aquells que aspiraven a l’hegemonia del bloc progressista i que han fet allò que ha calgut per posicionar-se en primer lloc. Puig ha traït l’esperit del Botànic, i això és una evidència incontestable. El rival a batre no era la dreta, sinó que era Compromís. A partir d’este fet, qualsevol cosa pot ser possible en la reedició del pacte.

Somriures, besos i abraçades: dits alçats fent el senyal de la victòria. Però, allò que està clar és que la primera volta, la culpa és de l’altre perquè t’enganya; la segona, la culpa ja és teua. Ara, la culpa és del PSOE per enganyar el soci de govern avançant les eleccions sense consensuar la decisió. A partir d’ara, si torna a passar és perquè els de Compromís són uns babaus! El pacte del Botànic 2 ha de durar fins que Compromís crega que ja en té prou i, aleshores, allò que ha de fer és trencar-lo i forçar una nova votació, o creuen que a les altres eleccions el PSOE pactarà amb ells (i elles)? No: no ho farà perquè la baralla està en l’hegemonia i no en traure altre partit del govern. Això ja és història.

I això que crec que ha de fer Compromís al govern autonòmic, també ho ha de fer en els municipis perquè si ens fixem en el cas de València, podem observar que hi ha tensió, i que els socialistes no dubtaran a trencar el pacte, cap a final de legislatura, per poder arrimar-se als partits de la temuda dreta. La desfeta de Podemas també hi influïx perquè el PSOE intentarà créixer cap a estribord, i el vaixell s’ho notarà. La tasca de Compromís, si vol sobreviure en alguna institució, en un futur no molt allunyat, l’ha d’anar preparant ara, deixant els escrúpols de banda i jugant a esdevindre l’única opció valencianista de l’esquerra. El futur és bell –només li ha de fotre tres quartes parts de l’electorat al PSOE, i hi ha temps per davant!


Salvador Sendra

diumenge, 16 de juny del 2019

La béstia interior.


Resultat d'imatges de bestia interior
En una pel·lícula italiana sense majors mèrits que vaig veure fa ja un grapat d’anys i que he majorment oblidat es mostrava una escena d’algú recentment separat gaudint de la seua retrobada llibertat encadenant llaunes de cervesa assegut al sofà passada la mitjanit mentre esguardava estúpids reality shows i exclamava: “Chi è il coglione que guarda queste cazzate a queste ore?”... Val a dir, qui és l’idiota (el colló) que veu aquestes bobades (en italià, literal, vergades) a aquestes hores.

La resposta, tristament evident, ell mateix. Tan idiota com per a ignorar que s’autoinsultava en posar dit preguntat. La cosa va més enllà perquè “il coglione” sóm gairebé tots. Els reality show són programes de màxima audiència i estan dissenyats expressament per generar la major quantitat de polèmica possible.

A Anglaterra recentment es clausurà l’emissió d’un programa on losers anaven a un estudi de televisió a mostrar les seues misèries en directe junt amb un presentador agressiu i incisiu i un públic prèviament alcoholitzat (fet reconegut) i per tant, enardit per atacar a la pobra víctima que el dia que, per fi, pensava que anava a eixir per la tele, el dia que, finalment, coneixeria la glòria, seria per la banda negativa i per obrir pas a l’escarni, el suicidi i la mort. Un de tants concursant no pogué aguantar la ridiculització i se suicidà poc després. El programa fou clausurat i els telespectadors més que lamentar la mort d’algú lamentaren la manca de la seua dosi setmanal d’àcid moral. La pròpia víctima, segurament, era un de tants que havia fustigat prèviament a gent que com ell, passà abans pel programa. Andy Warhol deia que tots tenen dret a com a mínim quinze minuts de glòria, siga ella efímera o fatal...

Per ací més a prop, una mare de dos fills se suicidà fa poc en circular pel seu àmbit laboral, una fàbrica de camions vora Madrid, un vídeo sexual protagonitzat per ella mateixa uns anys enrere per a una parella diferent de l’actual. Per als condicionants, actes i conseqüències exactes commine a llegir l’excel·lent anàlisi d’Oskar Rabosa, http://rabosa-diblogacions.blogspot.com/2019/06/un-video-un-suicidi.html

Després d’ésser rumorejada o obertament insultada per la majoria, la dona decidí acabar amb tot llevant-se la vida. “Chi è il coglione che guarda queste cazzate?”, la resposta, de nou, és tots. Uns per avidesa sexual, altres per poder tindre algú a qui linxar, ofegar les seues misèries sentint-se superiors en ser ells qui ataquen en comptes de ser atacats. Creiem ser evolucionats, tots tenim telèfons d’última generació i declarem llegir i molts tenir estudis universitaris, però a l’hora de la veritat sóm el mateix home de les cavernes que lluitava contra els llops, etern enemic fins i tot ara que a penes en resten, o contra els fills dels seus competidors, per tal d’imposar la seua pròpia descendència. Soterrem tot amb imatges, vídeos, cançons per youtube, whatsapps, i tants altres, per al capdavall no ser més ni ningú que uns cavernícoles. Els insultem a ells, són antics, no moderns com nosaltres, però és fals, nosaltres sóm ells.

El morts no ressusciten, el programa britànic clausurat no reapareixerà en escena, com les oronelles del poema de Bécquer, cert, eixes exactes no tornaràn, però sí un altre. Un altra persona acceptarà ésser humiliada en directe en un nou programa i una nova dona acceptarà ésser filmada en una nova gravació comprometent i un nou personatge indigne ho airejarà tot...

Al seu for interior tots creuen tenir raó, així les coses, es justifica allò que digué Sartre: l’enfer c’est les autres... Sí, nosaltres, cadascú de nosaltres,  sóm perfectes, l’infern són els altres i l’infern és també allò que portem adins nostre. Cada un amb la seua pròpia bèstia interna. Hi haurà nous morts.


Lluís Alemany Giner
Bucarest a 15 de juny del 2019.

divendres, 14 de juny del 2019

LA DECADÈNCIA D’ANGLATERRA


Imatge relacionada
Un dia plujós. Un home amb barret i paraigua. Sabates de pell obscures i gavardina. L’equipament, també obscur. No em digueu que no vos agrada la imatge? O deu ser que només em passa a mi... Sempre m’han captivat eixos vincles estètics una mica decadents o, si voleu, passats de moda. A més, si hi afegim una mica de boira i un paisatge gris i verd, ja tenim eixa fotografia idíl·lica d’Anglaterra.

Però la decadència du associats altres aspectes que potser no agraden tant, com la representació del declivi. Però jo insistisc: si es du bé, és realment captivadora, la decadència! Una volta vaig llegir que, a Bioy Casares, li agradava la roba amb unes quantes posades perquè, si és de qualitat, és quan realment s’ajusta al portador i ja ha perdut eixe llustre cridaner. La mateixa sensació tinc amb les sabates. Casares era un home elegant, com també ho era el seu amic Borges, professor d’anglés, crec recordar. Ara, eixe professorat és altra cosa: ha escurat molts plats!

Però Anglaterra en l’actualitat està passant per una mala època, també de declivi però en altres aspectes. Ho pense des que va cedir Hong-Kong a la Xina perquè no em crec que pensaren de manera innocent que els xinesos mantindrien els acords sense manipular allò firmat. Ara, i després de la pèrdua de la seua plataforma asiàtica més exitosa, tot sobra. Açò del Brèxit és poca cosa en comparació amb el poder cedit als comunistes a canvi de no-sé-què, però segur que hi ha qui pensa –i diu— que també pot incomplir els acords d’Europa, i tot això mentre es queixa que Xina despulla de competències l’antiga colònia i la seua sobirania incomplint allò firmat en la cessió.

Personalment, i com ja he explicat abans, allò que més em dol és que qui ha tingut la paraula en el recent segon cas –l’europeu— ha estat precisament l’Anglaterra més allunyada de la meua concepció idíl·lica de la decadència. Respecte a l’asiàtica, espere que qui decidira sobre Hong-Kong fos una persona ben vestida i perfumada perquè, si ho van fer de manera elegant, benvinguda siga la desfeta de l’imperi.


Salvador Sendra

dijous, 13 de juny del 2019

MATAMÒRTIA!



The world was on fire,
no one could save me but you...

Chris Isaak - Wicked Game

“Cal honorar la poma sagrada i la Pachamama, i donar-li nines als xiquets (mascles) per a que de majors no facen guerres”. Això argumentava el senyor Celoni, que tot i haver nascut com a Encarna i tindre això, poma, ara continuava tenint la poma, però ja no era Encarna ni s’identificava com a dona. Bé. Res a objectar al seu lliure albir i a la seua llibertat per identificar-se com a home i ingressar al grup dels opressors patriarcals, tot i que encara mancat de fal·lus. En francès, a una dona amb trets homenencs se li anomena “garçon manqué”, ço és, xicot mancat (que li manca quelcom). El terme en sí és bastant ofensiu, sens dubte, però no és eixa la qüestió. Es tracta de que, a la seua afirmació sobre això de que calia donar-li nines als xiquets, per a que de majors no feren guerres, hi vaig fer una sèrie d’observacions al seu mur de Facebook, totes elles educades, respectuoses i argumentades. No va haver-hi resposta, per la seua part: em va blocar ipso facto, desprès de llençar-me algunes paraules de control mental, d’eixes que es fan servir per paralitzar-te i de pas ensinistrar a qui ho puga llegir. Pura màgia negra.

Temps desprès, a un polític de l’esquerra antisemita nostrada, aficionat al soroll mediàtic (i al soroll musical, en particular), se’m va ocórrer de fer-li saber que els gais palestins fugien tots a l’Estat d’Israel, cames ajudeu-me, per salvar la pell, i que això era un fet contrastat. En aquest cas, tot i haver mantingut una certa antiga amistat, no va haver-hi ni tan sols mots de control mental, o mots policia, ni encara menys cap contraargumentació: em va borrar el meu comentarti ipso facto. Desprès, pel privat, quan li vaig demanar explicacions, l’home va arribar a gargotejar que és que s’havia equivocat de tecla i havia esborrat el meu comentari sense voler, i desprès no sabia com recuperar-lo i ja ho va deixar estar. En fi, un malentès. El cas és que des de llavors no he gosat comentar res més al seu mur de Facebook. Per a què?

Farà ara cosa d’un any, un altre polític, aquest d’extrem centre i d’extrema inanitat, conegut pel seu aclaparador fons d’armari, atapeït de milers de pantalons de coloraines i camises hawaianes, i també per relliscar en patinet hipsterià amb “salero” sobre els carrers de Castelló (ara crec que ja no baixa del cotxe oficial), tenia el costum de passar-se el dia escrivint al Facebook i al Twitter, fins i tot contant intimitats de la seua vida familiar, publicant fotos d’una menor que depèn d’ell, i que a ningú interessen. Només ho feia per semblar més “humà”, segons em va explicar temps desprès un altre polític, amic meu, del mateix partit, i així, teòricament, guanyar-se a la plebs (i els seus vots). Un dia, ja una mica fart de les seues estupiditats paulo-coelhianes i jorge-bucayistes, veritats absolutes de mots d’una fondària abissal, val a dir, vaig preguntar-li directament al seu mur de Facebook que QUAN TREBALLAVA, vist que es passava les hores del dia en les xarxes socials. O si realment la seua feina com a polític hípster (hípster granadet i amb calba, no penseu) consistia en això, en estar-se tot el sant dia a les xarxes socials, mostrant al món lo bona persona que era i usant la seua filla de 6 anys, de cara a entendrir el públic femení més maternalista –mares patidores, etc.- i alguns beta desconstruïts i entendrits. Bé, en un primer moment va tractar de justificar-se, dient que és que amb tant de viatge oficial, tenia molt de temps lliure per escriure a les xarxes, tot enriquint-les, amb les seues valuoses aportacions. Acte seguit ho va borrar tot i em va blocar. Desprès, vaig comprovar, des d’un altre compte secret que tinc, que l’home havia quedat malferit -o el seu orgull, o lo que entenguen els polítics-artistes narcisistes com a orgull- i que em va dedicar una de les seues publicacions, anomenant-me micro-personatge, que habitava un micro-mur de Facebook i que excretava micro-masculinitat tòxica. Tant de prefixe “micro” em va sobtar, al principi, jo que faig metre noranta d’alçada i que vaig per la vida de macrobiòtic. Desprès vaig pensar en Freud i ho vaig entendre tot. Probablement, el susdit polític-artiste, tenia un micropenis d’eixos, que quan es suma a una pronunciada panxolina, com era el cas, deriva en drama. A banda, aquest unicorni de colors caigut a la Terra, tenia –i encara té- un micro-cervell, sembla. El cervell de magrana, que diguem per La Marina Alta. El seu cap, però, semblava inflat, tot i que degut més a l’efecte d’oxidació accelerat de les neurones mortes, que a cap densitat mínima de matèria gris. Però no fem sang, tampoc. De fet, avui dia tindre un micro-cervell o cervell de magrana en política, mentre recites tots els mantres que t’han abocat al sistema operatiu, no és obstacle per fer carrera. Ans al contrari. Ho veiem a diari a la tele (no veig tele, però tinc amics molt sàdics que van passant-me les mamarratxades del dia). Doncs això, un altre que no va estimar pertinent d’argumentar, i va optar per blocar-me. I una vegada blocat, i sense possibilitat de rèplica per part meua, dir mal de mi. Tot un gentleman.


I anem amb l’últim cas, el d’un veritable lloro humà, desconegut per quasi tothom, i que en teoria no mereixeria gaire atenció, però és que he fet una ullada al seu perfil de Facebook, i m’ha semblat l’epítom de la correcció política i de la diarrea mental aguda. La il·lustració just amunt d’aquest paràgraf, il·lustra al susdit meló de matamorta. I sí, ja avance que també m’ha blocat, cosa que conforme està el pati m’enorgulleix. Vaig pel bon camí. Però anem a pams. El paio ha explicat en una publicació recent que escrivia en valencià i en castellà cada post (en bilingüe, vaja), per a no discriminar ningú. Llavors li he escrit al fil que jo feia servir només el valencià, a les meues publicacions, i que si això em feia un “discriminador”. Desprès he afegit si considerava també “discriminadors” (i “discriminadores” –ell s’expressa així-) als castellanoparlants que només escrivien en castellà. La seua resposta? Un home de palla com un campanar, que res tenia a veure amb els meus comentaris (“Jo al meu mur tinc dret a fer el que vullga i a expressar-me com vullga..bla bla bla....”). Li he fet saber que eixe dret jo no l’havia posat en qüestió, i que no havia respost a la pregunta de si per a ell jo era un “discriminador”, perquè sols escric en valencià al meu mur. Com que no contestava, he aprofitat per fer-me un cafè amb la cafetera italiana que manté les meues neurones alegres, als matins. Quan he tornat a entrar-hi a la cosa, he vist que m’havia blocat. Des del meu compte secret he comprovat que l’home havia esborrat el nostre intercanvi. Bé, intercanvi per dir alguna cosa.

I ara passem de l’anècdota (en són uns pocs exemples, que ara em venen al cap, evidentment n’hi ha molts més) a la categoria. He observat que tots aquests perfils que he esmentat, tenen una sèrie de trets en comú: escriuen com si s’adreçaren a retardats mentals, incloent icones de corets, cares somrients, animalons simpàtics, floretes, i algun arc de Sant Martí. Açò casa prou amb la infantilització de la societat en els darrers anys. També diuen els xiquets i les xiquetes, tots i totes, els valencians i les valencianes, i collonades per l’estil, fent de la lectura dels seus textos una experiència feixuga, quan no directament llefiscosa. Ningú no parla així en el món real (polítics i amebes humanes a banda), perquè hi ha una cosa que es diu economia del llenguatge, que bàsicament consisteix a estalviar-se de dir tot allò redundant o sobrer.

Altra característica comuna és la nul·la capacitat argumental, o desig d’intercanviar idees no ben bé iguals a les seues. Al principi pensava que potser és que eren persones molt saberudes i amb poc temps. Allò que deia l’Hugo Chávez: “Águila no caza moscas”, i tal. Desprès, amb el temps, m’he adonat que és més fàcil que tot això, i és que són persones que reciten coses que no entenen, però que saben que són la veritat. Una mica com el misteri de la Santíssima Trinitat, la comprensió del qual estava restringida a uns pocs sants barons i doctors de l’Església, no a la plebs. Això sí, la plebs, ho entenguera o no, hi havia de creure i combregar-hi. Una mica com avui dia amb els mantres moderns: feminisme tronat, relativisme cultural on tindria la mateixa qualitat el so del tam-tam d’un pigmeu i la Simfonia del Nou Món de Dvorak, multiculturalisme unicultural, és a dir, islamòfil, magufisme generalitzat i venut mitjançant teràpies alternatives i New Age, deconstrucció dels mascles alfa en betes ensinistrats i submisos al Nou Ordre, “Obamisme” ( = Killarianisme) de mata morta versus anti-trumpisme descocat, sentimentalisme empudegador que reemplaça la raó i la lògica, el Mithos per damunt del Logos, venut en suposats programes d’humor i sèries estil sit-com. En resum, i com diria l’Escohotado, el No-ser per damunt del Ser. Rebuig de la realitat. Ara tot és opinable, i contra un bon argument sempre et trobaràs una paret en forma de “Eixa és la teua opinió”, per ser rematat amb un “No vas a convèncer-me, Joan”. Això darrer quan són amics o amigables. Si no ho són, llavors t’hauràs d’aixoplugar bé, a recer dels mots de control i els insults. Finalment el blocatge i el silenci. Estàs fora. Ells i elles, però, continuaran la seua croada, en la seua bombolla on tothom pensa igual o paregut, i per tant amb una falsa il·lusió de realitat, esperonada per uns mitjans de comunicació que volen fer creure que hi ha manera d’agafar un cagalló pel costat net.

Vivim una època d’haver de viure com si tot açò fóra d’allò més normal, simplement perquè d’altra manera et quedes fora del ramat. I a fora fa fred, hi ha escorpins i aranyes violinistes. De sobte, tu mateix t’has convertit en la panderola Gregori Samsa. Horror.

Vivim una època en que tothom té la pell molt fina. I ja dic, no és un tema de formes -jo sempre he estat respectuós i educat amb tothom-, es tracta que aquesta gent, si els fas veure cap contradicció flagrant, no tan sols no rectifiquen o almenys et contraargumenten, sinó que et bloquen ràpidament per tal que ningú s’adone de la seua inconsistència. No senten un impuls particular cap a la recerca de dades i el coneixement. Més bé defugeixen tot allò que no estiga dins del Dogma. I cada època té uns dogmes, però els venedors de “cresepelo” te’l venen de manera diferent. Avui dia, amb les noves tecnologies, es fa més fàcil que mai desconnectar les persones d’elles mateixes, i per tant poder manipular-les a cor que vols. Fins i tot convèncer-les que caven la seua pròpia tomba, cosa que faran cofois, amb esperit gregari, i sempre al caliu del ramat i els tele-predicadors. Es menyspreen les dades, si aquestes els van a la contra. Als “gregaris-bonifacis-panxa-contents-beta-onanistes” de la vida la realitat els importa un rave. Importa la fe, no les dades ni el coneixement. I no apartar-se d’eixa fe, sempre cega. Són, en definitiva, i malgrat la suposada bonhomia d’alguns elements solts, una nova Inquisició. I sí, dic que hi ha elements fins i tot simpàtics. En farem un breu recull, si us sembla.

La borregueta ludicofestiva. Ai, C., per on pararàs a hores d’ara. Fa anys et divertires de valent amb mi. I jo amb tu. Ara em ve al record aquell matí que vaig errar el forat, i el moment posterior d’anar a cercar vaselina, perquè deies que t’havia agradat una mica, i que calia provar-ho tot. Al final Nivea.

La filla d’Algenor. És a dir, la filla del senyor Matanzas. És a dir, la filla del Passiego de cada poble i ciutat. La pubilla de bona casa, però rebordonida, el xaiet negre que vol fer la revolució i no sap com. Ara està d’okupa a Barna, fumant petes i cardant com si no existirà un demà. Això sí, només amb “manteros” i algun “malote” del Tinder. Els seus amics okupes només miren, a força de deconstruir-se han esdevingut betes inservibles per a l’activitat sexual. El haixix com a conhort.

Qualsevol tros de carn filisteu. Res a afegir, en aquest subgrup. O sí. Somnis de joventut (solidaris, sempre solidaris). Rebuig del Ser. Rebuig de l’èxit i els exitosos. Ressentiment social sense aturador. Alguns d’ells acumulen més de trenta anys d’èpica lectora, ço és, conegueren Madame Literature, fins i tot sostingueren un enriquidor diàleg amb ella. Ara van de la mà de Madame Guillotine. Però és tot broma. Com eixos del llacet groc, per posar un exemple de gos que lladra, però no mossega. Diferents formes de restar inacabat. I mira que alguns començaren bé. Homens i dones, ombres espectrals i ulls: no es veuran mai. No ens veuran mai. Osmosi i fi.


Joan Soler

dimarts, 11 de juny del 2019

SOLILOQUI (O TENDÈNCIA ARTÍSTICA)


Resultat d'imatges de soliloquio
Una cosa és expressar-se i una altra comunicar-se. Per realitzar la segona tasca, cal que hi haja a l’altra banda algú que parle el mateix idioma o, si més no, que l’entenga. Però cal apuntar-hi dos detallats. El primer és que allò que has de comunicar s’adeqüe a una complexitat major que la merament expressiva –fins i tot Tarzan es comunicava amb la mona, amb la nóvia i amb la resta dels animanls. El segon, que els detalls de la transmissió de dita informació siguen compresos i apreciats pels destinataris o interlocutors.

Per aconseguir els detallats esmentats abans, cal que el llenguatge siga precís i que no es perda en ambigüitats ni embolics, tot i que també són part de la comunicació i, a voltes, es consideren finalitats en si mateix. Però, allò que queda clar és que per comunicar-se cal un llenguatge comú que tendix a perdre’s en l’abstracció. Perquè l’expressió no figurativa, o la conceptual, o la descriptora d’universals, requerix de moltes oracions subordinades, si és escrita, però, què passa quan es pinta o es tracta de música?

El soliloqui és allò que realitza aquell que empra un llenguatge propi. Recordem que una cosa és expressar-se i l’altra comunicar-se. Els gossos, per exemple, entenen els senyals però són incapaços de desxifrar els símbols –a les gosses també els passa. Cridar en el desert, o en la selva, com Tarzan, deu ser bo per reduir l’estrés però és d’una simplicitat majúscula. Potser, amb un llenguatge entenidor i algú capaç de desxifrar-lo hi ha prou per a un humà mínimament complex, tot i que hi ha persones que s’expressen millor amb crits i moviments: gent de poques paraules. Però una persona desenvolupada amb normalitat des de xicoteta, en el cas que vullga expressar-se amb un llenguatge propi, ho hauria de tindre en compte, tot açò del xifrat, i si li ve en gana, aplicar-ho. Entendre o no un missatge no sempre és culpa del receptor.


Salvador Sendra

dilluns, 10 de juny del 2019

YO SOY GORDILLO, YO


Resultat d'imatges de gordillo pintor
Ahir estava escoltant la ràdio i em va cridar l’atenció, en una entrevista, un home que hi parlava. Se suposava que l’estaven entrevistant i, en principi, vaig pensar que es tractava d’algun filòleg, lingüista o d’algú que es dedicava a assessorar o a fer classes de llengua. No era així, i ho vaig intuir a les poques frases.

Construïa malament les oracions, abusant del subjecte yo, cosa que el duia a conjugar els verbs d’una manera estranya i inadequada, per retornar sempre a eixa postura inicial de la primera persona quan tancava el tema. Enmig hi havia eixa suposada explicació de qualsevol tema d’actualitat que li preguntava la senyora entrevistadora. I la feia servir per explicar cada cosa la primera persona! Em va atordir el fet que tot allò que exposava, que explicava o que intentava raonar, ho fera partint sempre des del yo, i així durant el temps que vaig suportar eixe ego tan delirant.

Al llarg del minuts en què l’escoltí, a banda de pensar que algú que l’estima li hauria de dir que no es pot començar sempre a parlar amb un yo, em vaig adonar que no construïa bé les oracions, a causa d’eixe subjecte mancat de verb. Ho iniciava tot de la mateixa manera per passar-se, als pocs segons, cap a una oració més normal, amb el seu subjecte i el seu predicat, mentre que el yo romania absent i aïllat de la resta de l’enunciat: sense verb ni complements.

Quan em vaig assabentar que es tractava del famós pintor Gordillo, pensí que es tractava d’un home que passava moltes hores sol a l’estudi, pensant-se i dialogant-se, sense interactuar, si pensem que eixe yo humà només pot existir en la reciprocitat d’altre. Perquè no vull entendre que el rerefons del despropòsit radiofònic estiga causat per un ego massa elevat que intenta explicar-ho tot rebaixant-ho a la primera persona del singular i sense deixar cap possible objectivitat en l’anàlisi de qualsevol fet exposat.

En fi... pensem això i recomanem-li que isca, que vaja al bar, que parle amb la gent, que interactue i que pense que de yos, n’hi ha molts, tot i que no tan importants, que s’entenen sempre des d’altres yos. A més, resulta molt difícil interactuar amb altres persones quan s’elimina el possible espai d’enteniment i de debat per traslladar la conversa a un sol punt de vista, per aclaparador que siga.


Salvador Sendra

dimecres, 5 de juny del 2019

COHERÈNCIA POLÍTICA I REGENERACIÓ


Resultat d'imatges de ciudadanos
Tot i que a voltes vull fer-me passar per maleit, qui em coneix sap que emane candidesa per allà on transite i, a més, la meua primera impressió és crèdula i perdurable respecte a eixes coses que em conten o que llig. En definitiva, es pot pensar que soc el lector i el escoltador ideal, tant per a la premsa com per a la ràdio: dòcil, fàcil, simple... Puc ser votant de Ciudadanos, però no ho digueu perquè ja sabeu que és una cosa privada.

Quan van haver eleccions a Andalucía, la unió dels perdedors tenia una finalitat clara: desfer-se d’aquell partit corrupte que duia governant la Junta des de l’infinit i que no havia fet altra cosa que desmuntar-ho tot per enriquir-se. Jo, com no podia ser d’altra manera, m’ho vaig creure i vaig pensar que els meus, els de Ciudadanos, tenien les idees ben clares i eren els abanderats de la renovació. Quasi no importava qui va suportar el gobierno de Rajoy durant els anys del judici.

A la Comunidad Valenciana, el PP era un partit exemplar, sembla ser. I jo m’ho crec perquè el meu líder regional està més que disposat a pactar-hi a la Generalitat i a l’Ajuntament de València, on tampoc hi ha hagut res més que transparència i rigor, en temps de Rita i Camps. Però, i a Madrid? A Madrid no es tracta de voler o de no voler, sinó que es tracta de poder-ho fer! I el pacte sembla avançat per no concedir el gobierno de la Comunidad als rojos.

Hi ha algun presidente o consejero de Andalucía a la presó? No, però perquè el PSOE té els jutges comprats, és obvi. Hi ha algun consejero o presidente de la Comunidad de Madrid a la presó? Hi han passat, però perquè el PSOE ha fet que els jutges imposen penes desmesurades als seus rivals. Hi ha algun conseller o president de la Comunidad Valenciana del PP que no haja passat per la presó? –ho he posat així per acabar abans i no allargar-me en explicacions. Pocs! No obstant això, hi ha decisions que s’han de prendre com un servei a España.

Això que fa Ciudadanos, com haureu pogut comprovar, és coherència amb la seua tasca regeneradora de la política i per això els estime. És normal que en els mitjans d’informació estes coses no es conten, ja que no són transcendents ni importants, però per això estic jo: per defensar el meu líder. I que no li donara suport a Susana Díez a Andalucía no té res a vore amb això d’oposar-se al seu líder, ja que tots sabem que Susana, en realitat, és Sanchista.

(texto escrito originalmente en español y traducido con el SALT)


Salvador Sendra