UN GRAN CANVI PERQUÈ RES CANVIE

D’ací a poc hi ha eleccions generales i es nota perquè hi ha mil sondatges, entrevistes a la tele, la ràdio i la premsa, a més de les conegudes tertúlies. Diuen que el bipartidisme s’ha acabat i que entren en joc altres formacions que sol·liciten pas i reformes perquè la renovació és imminent i necessària front a la corrupció i el monolitisme ideològic imperant. La regeneració ha de ser, per tant, des de les noves agrupacions ―on només considere Podemos, perquè Ciudadanos ja fa anys que s’hi presenta― així com des de les noves generacions, on s’apunta, també, el PSOE.

Com que ja he escrit sobre les noves generacions i sobre la impossibilitat que tenen de canviar res d’importància, ara ho faré sobre els dos partits que volen trencar el bipartidisme. D’ells, Ciudadanos és un cas ben clar d’una formació que promet el canvi perquè res canvie. El seu vot és una barreja de PSOE i PP, sense entrar en els percentatges, i la seua funció és la d’equilibrar la futura legislatura, donant suport a qualsevol dels partits hegemònics per assegurar que Podemos es quede sense assolir en cap pacte. Ni en la política geogràfica, ni en l’econòmica, ni en la participació: no hi haurà cap canvi, més enllà del moviment natural de les coses, si Ciudadanos pacta.

Podemos, acusat de revolucionari, per aspirar a entrar en qualsevol acord, ha hagut de moure la seua posició maximalista cap al centre dels tauler, on res és el que es volia dir a priori i on qualsevol modificació és relativa i s’ha de fer només si es donen les condicions adequades per realitzar-se; o siga, res! Per tant, jo, com a simple ciutadà, em pregunte quin canvi ens volen vendre si ja s’ha dit que tot canviarà perquè res canvie? I em conteste que, l’únic canvi ―d’haver-ne algun― es donarà des de la perifèria de l’estat. Doncs, tampoc! Els partits perifèrics de Galicia i de València i de Navarra, per exemple, ja han assumit que no canviaran res perquè han acceptat pactar amb Podemos mentre que este, a l’hora, va diluint el seu missatge.  A Euskadi no volen moure fitxa perquè s’hi senten còmodes, els del PNB, com estan. A Catalunya, és altre tema i, a més, molt personal.

Però, què passaria si Anova, Compromís i EH Bildu es feren amb el poder del grup de Podemos al Congreso? Un bon resultat i un bon pacte electoral significaria, per tant, que la perifèria podria tindre alguna cosa a dir si, des del meu punt de vista ―i pensant que el cap de llista per Alacant, i alguns de Galicia, ha estat una jugada molt bona de Podemos― no s’aturaren a demanar, cada u, el grup propi sinó que se centraren a fotre fora l’Iglesias i prengueren el comandament de la totalitat del grup parlamentari. Però, ja dic: açò seria si hi haguera una possibilitat d’afeblir Ciudadanos i si es donara la situació que els perifèrics entraren a jugar de debò a la política i no a passar el temps. L’esperança, per tant, és tan remota com impossible i res canviarà.

 

Salvador Sendra Perelló

Per què França?

Deixant passar la brama pels recents atemptats a París car mai es bo pensar, actuar, escriure en calent, i deixant de banda el fet de que –com a mínim- informativament uns morts valen més que altres (a rellegir l’excel·lent “Morts de 1ra i 2na” d’Òskar Rabosa), voldria explicar per què França ha estat colpida i amb la força que ho ha estat.

Se m’argumentarà que també Espanya, Anglaterra o els Estats Units ho han estat al passat, de manera que no és més que una baula més en la cadena de violència cega de caire islamista. Sí i no, sí en el cas que dits països han estat colpits en el passat, però això és clau, en el passat, i lligats a la guerra d’Irak. D’ençà les coses han canviat... Qui colpejà era al-Qaida o algun llop solitari posteriorment. La qüestió és que amb l’emergència d’EI o Estat Islàmic, al-Qaida és percebuda a la resta del món musulmà com una qüestió antiga, finiquitada. Un moviment escapçat, els quals líders han estat eliminats, i a més, un moviment amb base a l’Afganistan, una regió marginal i poc ben considerada al si de la umma o comunitat de creients musulmana. Afganistan com una regió/país poc evolucionat o atractiu i que no pot per tant exercir una gran fascinació a nivell col·lectiu.

Estat Islàmic, en canvi, sí és un moviment actual i al bell mig del cor de la nació musulmana, a cavall de Síria i l’Irak val a dir, els països del mitològic Damasc Omeia i el Bagdad Abbasí per ordre cronològic. Cert que la Revelació corànica es produí a la Península Aràbiga i que tant la Meca com Medina conserven una preeminència a nivell simbòlico-religiós com les ciutats on governà Mahoma i la ciutat on nasqué. Tot això, insistim, a nivell religiós, car a nivell polític, les dues grans capitals són Damasc i Bagdad i d’allí gran part de la resta del món. El Caire i Egipte, resseguint la costa mediterrànea fins al mític al-Andalus i la esplendorosa Córdoba califal, o vers l’est fins a la Índia o les planes centre-asiàtiques. Foren segles d’esplendor cultural. Per a un país i poble marginal com l’àrab, criat a l’aspra i desèrtica península homònima, el fet de veure’s amos de mig món ve a representar l’eufòria d’aquell pobre que de sobte guanya una loteria. Passsar d’ésser dominats i envoltats de poderoses i velles cultures com la persa, romana o grega, a dominar ells i arravatar-li’ls els territoris. Si rellegim la llista de pobles, grecs, romans o perses, veurem que tots ells pertanyen al passat. Amb els temps, els turcs, un fet mai acceptat de bona gana pels abans orgullosos àrabs, reconqueriren per a domini propi els territoris abans àrabs i fins i tot traslladaren la seu del Califat a Estambul...  

L’hora de la decadència havia arribat, i els turcs també començaven a ressentir-se’n. A l’est de l’Europa, aquella regió abans endarrerida, noves nacions s’alçaven fortes. I no parlem d’Espanya i Portugal que bastiren grans imperis colonials oceànics d’abast mundial; parlem de França i Anglaterra. Parlem de la Il·lustració Francesa i la posterior Revolució Industrial anglesa. Per als musulmans, i cal entendre estos en general com saudís car la minoria de dita nació dicta els preceptes religiosos per a la majoria de la resta de musulmans no saudís, França és el dimoni. Vegem per què...

Amb la revolució de 1789, l’anomenada per definició i amb majúscules Revolució Francesa, a ulls dels àrabs, el poble francès comet un crim horrible, el d’alçar-se contra les seues autoritats. Això de decapitar un rei i instal·lar una república on qualsevol pot ser elegit democràticament atenent a la seua vàlua personal, xoca amb la seua concepció autocràtica. La font del seu poder és altra i mai popular sinó divina. Déu, mitjançant el seu profeta, ha parlat, ha afavorit als saudís per damunt de la resta de nacions musulmanes o no del món. És ací on nasqué el profeta Mahoma i rebé la Revelació corànica que més tard s’escamparà. El món –segons ells- els deu això... Ells són els elegits per mandat diví, cóm acceptar llavors un sistema que no té res de diví com el francès i en el qual la gent és simplement elegida per votació? La resposta és de cap de les maneres.

Anglaterra es decanta pel mercantilisme, més inofensiu, però França més idealista, proclama que el futur de la humanitat passa per la divisa de la seua revolució: liberté, égalité et fraternité... Analitzem punt per punt cadascun d’estos preceptes a ulls d’un ulema musulmà. Llibertat, quina llibertat? Déu no ha parlat d’això sinó de submissió, el valor literal de l’arrel semítica s/l/m que dóna Islam (o salam = pau, contradiccions d’una llengua complexa). Igualtat, cóm dimonis igualtat? Si tots són o van a ser iguals al món, en què quedaria el seu poder? En res, els deixarien de seguir els més de mil milions de persones que es declaren seguidors de l’Islam en tant que religió arreu del món. A més, el profeta ja va deixar dit que calia donar almoina. L’impossible igualtat ha de ser corregida per la caritat. L’autèntic ordre social no és doncs el francès sinó el d’una minoria privilegiada, atenent això sí per precepte diví la justícia a la Terra, donant almoina a la majoria de pobres... Finalment fraternitat. Un altre desgavell, tots saben –o això pensen ells- que l’home no és bo per natura, de quina fraternitat parlem llavors? Un altre concepte equivocat... Conclusió, França s’equivoca atacant l’autoritat, decapitant al rei, i a més expandeix arreu del món conceptes subversius com ara la llibertat, la igualtat i la fraternitat... França ha de ser per tant colpida.

Postscriptum- Tot això de més amunt són explicacions racionals, veiem ara un altre fet que potser no és tampoc menor... La major part de països àrabs o musulmans, han estat fins a fa poc, en alguns casos ni cinquanta anys, en mans de potències colonials estrangeres, com ara l’Egipte que era britànic o Líbia que era italiana. La major part de països, i els més grans o simbòlicament importants, estaven en mans franceses, com ara Tunis o l’Alger, o Síria i el Líban, per no parlar de molts altres a l’Àfrica Negra. A més de totes les causes racionals per oposar-se a la llibertat, igualtat i fraternitat, hi ha el desig de venjança contra qui t’ha sotmés.

Voldria equivocar-me, però en un moment d’alta natalitat musulmana i inacció occidental, els atemptats de París no seran un cas aïllat. En vénen molts més.

 

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 23 de novembre del 2015.

LA IMPLICACIÓ DE L’ARTISTA

Estic passant per una etapa lírica d’eixes que m’ocorren cada ix mesos i que m’estabilitzen perquè em desperten una part irracional i humana que la vida social ―la no-vida― tendix a anestesiar-me, en el millor dels casos. Com sempre, on hi haja un compositor rus, que s’aparte la resta i que s’ature el món. Rakhmaninov i Prokòfiev han estat els d’esta setmana, i ja tinc les entrades per a Xostakòvik, setmana que ve.

Llegint el programa, he comprovat les represàlies que va prendre Stalin contra Prokòfiev, que no es pot dir que s’allunyen massa de les pressions que van patir altres artistes de l’època i del règim. Xostakòvik, per exemple, tampoc va eixir net, tot i el seu carisma i l’estima que li tenia el poble. La dictadura es va proposar fer servir l’art, en este cas, la música, per a les finalitats del règim, a més de fer evident el trencament amb l’statu quo anterior a la revolta. Les composicions havien de deixar palés el canvi de règim, a l’hora que havien d’agradar al tirà. Quasi tots els compositors van fugir, excepte algun d’ells que es va quedar, com Xostakòvic, o altres que, després d’eixir, van tornar, com el mateix Prokòfiev.

Però, i si escric sobre pintura i sobre l’España del segle XXI? Perquè, tot i no haver llegit més enllà del titular, l’altre dia, a El País, sembla que hi havia unes declaracions de Miquel Barceló on s’oposava a les crítiques que estan rebent les corregudes de bous. Jo, ni he anat mai a una correguda de bous ni hi aniré mai, així que no puc parlar amb massa coneixement del tema. A més, no em fa gens de gràcia el maltractament dels animals, i ja he tractat el tema en altres articles. Però el cas és que, sobre Barceló, això que m’ha impactat ha estat la crítica al seu art, on se l’ha acusat d’implicar-se poc en els problemes de l’Àfrica, recordant-li que ell ha viscut a Mali, o, com en este cas, en la defensa d’ideals i de causes europees d’este segle. En definitiva, deien que el seu art era simple i intranscendent.

Barceló, a Mali, volia precisament això: passar desapercebut. No volia ser un blanc entre els negres, sinó que un negre més, invisible, per així, poder pintar la vida sense la seua presencia. A Europa, potser cal també això per deixar palesa la realitat d’este segle: passar desapercebut per definir eixa realitat, sense més i sense forçar-la, sense intentar interferir en el curs dels esdeveniments. Tot i que pot ser una tasca a realitzar des de la cultura, la gràcia es troba en la varietat, i no en el pensament únic i revoltós que no va més enllà de croades racionals i sentimentals. La imatge que puga captar un altre artista que extrau tots els sentiments de qualsevol fet, potser és més important que la imatge intencionada de qui intenta capgirar la vida.

Quan tenia al voltant de vint anys vaig viatjar a l’Índia per primera volta i una de les coses que vaig aprendre va ser que poc podia fer jo per canviar la situació del lloc ni de ningú, per eixes contrades. I això se li pot aplicar al Barceló de Mali que mostra una realitat quotidiana a qui no hi ha pogut anar. Si Sartre defensava la participació activa dels intel·lectuals en el canvi social, potser s’hauria d’extraure d’eixa intel·lectualitat un bon grapat de pintors, que no tenen perquè ser-ho, així com també d’escriptors i d’altres tipus d’artistes.

Els artistes russos que van fugir d’Stalin van seguir treballant en altres indrets, i molts d’ells amb un notable èxit. Segurament, la seua música, o la seua pintura no va ser la que haurien realitzat d’estar a Rússia perquè el guió comunista i el nou ordre social els exigia d’implicació revolucionària i els marcava unes línies molt clares de correcció. Ací, hi ha algunes coses que s’haurien de revisar per part de qui va demana implicació al creador, tant quant a la cultura en general com en la mesura en què afecta les directrius de les bones maneres de pintar, de fer música o d’expressar-se, en el format que siga, i pensar que hi ha gent que transcendix les fronteres; tant les dels estats com les de la correcció. I tot són fronteres.

 

Salvador Sendra Perelló

Catolicisme, poder i... educació o adoctrinament?

Durant segles ha hagut una mena d’enfrontament sobre qui tenia la legitimitat de la representació del llegat cristià, si el món catòlic o l’ortodox, sense excloure al protestantisme que neix com una escisió del primer dels dos. No veig la necessitat de parlar de la confessió ortodoxa en un país ortodox. Així les coses, em limitaré a  parlar sobre el catolicisme, atès que esta branca de la cristiandat, i després de no poques vicissituds i cismes, fou la que acabà abanderant majorment el cristianisme en el món.

La primera cosa que cal remarcar és que, per una part la religió, un àmbit intern, individual, una creença, un acte de fe, i per altra la política, quelcom de col·lectiu i directament lligat a la vida dels ciutadans, encara que semblen dos aspectes distints, estan íntimament relacionats en el cas específic del catolicisme.

Es podria començar argumentant que la cristiandat, en certa manera mor o resta submergida en l’anonimat durant segles, després de la mort de Crist, la figura que li dóna nom i contingut. L’Imperi Romà és massa fort de per sí i un de tants déus perifèrics no sembla poder amenaçar la unitat d’un imperi politeista. Ara bé, el preguntat que cal fer-se: perquè sobreviu la figura d’un déu aparentment menor d’una regió marginal de l’Imperi mentre que desapareix la resta? Molts voldran veure en això el propi alè diví cristià, que premia als seus, o com la “Veritat” cristiana sempre acaba imposant-se. Jo apunte vers un altre factor, l’associació del cristianisme amb les més altes esferes del poder polític del seu temps. Una relació que ja mai s’interromprà i que en el cas de determinats imperis com ara l’espanyol o el portuguès, arribarà a incardinar l’essència del mateix. Uns imperis justificats tan sols per la necessitat d’evangelització, d’expandir el missatge cristià als quatre punts cardinals del planeta.

Després de segles d’aparent oblit, el cristianisme reapareix amb força al segle IV quan l’emperador Constantí decideix adoptar-lo com a religió oficial de l’Imperi Romà en detriment de qualsevol altra divinitat anterior. Es pasa així del politeisme al monoteisme. Al segle III l’Imperi Romà travessa una gran crisi econòmica i de valors que per coneguda no incidiré en ella. L’antic substrat romà és ara minoritari al si d’un imperi que ha esdevingut plurinacional. Això tindrà conseqüències com la fragmentació dialectal del llatí, que ningú sembla ja en disposició de dominar i que amb el temps donarà pas a les noves llengües neollatines. En el camp polític, això es tradueix en una anàrquica policefalia que amenaça l’ordre intern d’un tipus de govern abans monolític. Front a la pluralitat de pobles de l’imperi, pluralitat de creences, i una religió que, vinguda dels confins orientals del mateix, sembla avançar subreptíciament, el cristianisme.

Durant segles, el cristianisme ha estat una religió de perdedors, una religió de les clases populars, a la que es van sumant nous adeptes. Una religió que entronitza a un vençut, a un crucificat. Pel propi absurd de la situació vist des de l’òptica triomfant de l’Imperi Romà, aquest no reacciona inicialment contra ella. Ja el propi Crist respongué (Joan 18-36) a Pilat que el seu regne no era d’aquest món. Aspecte sobre el qual Sant Pau, durant el seu exili i captivitat romana, no deixarà d’incidir: el seu regne no és d’aquest món, de manera que no pot amenaçar Roma fent caure el càstig contra els seus seguidor (tot i que dècades o segles més tard, així acabe passant)...

Amb el temps l’imperi anà sentint-se amenaçat i la figura d’algú com Jesucrist capaç de vèncer Roma i fins i tot la mateixa mort, en un món majoritàriament analfabet i supersticiós, esdevé atractiva. Es va refermant pel seu missatge de justícia, encara que aquesta siga tardana, en altre món, entre unes classes populars de cada cop més explotades.

Front a Maxenci, en la batalla del pont Milvi, a Roma, tot i que pogué perdre, Constantí triumfà, i ho féu amb el signe de la creu. Tanmateix, la seua conversió,  final, ja en el llit de mort, no consta que fóra sincera sinó més bé oportunista. Constantí comprengué que gran part de les masses romanes ja eren cristianes i no podia ni volia alienar-se el recolzament popular. Amb l’edicte de Milà al 313, es deixà de perseguir als cristians, i amb el posterior de Nicea, al 325, el cristianisme, deixant enrere llargs segles de politeisme, esdevé la nova religió oficial de l’Imperi Romà. Posteriors intents com el de Julià, anomenat l’apòstata pel seu rebuig del cristianisme i el seu desig de reintroducció del panteó clàssic romà, ja mai fructificaran. A partir d’aquell moment l’imperi era i seria per quant de temps encara durassi, cristià. Així, i per segles, la unió d’església i estat, esdevé un fet. Es legisla segons preceptes cristians però l’aplicació pràctica de dits preceptes és cosa de l’autoritat terrenal. Amb això s’aconsegueix una dualitat que fa que els aspectes religiosos, com ja va preveure Sant Agustí en la seua “Ciutat de Déu”, foren elevats, d’altre món segons l’accepció de Sant Joan, mentre que l’aplicació de la llei es descarregava en l’encara eficient entramat social de base romana emanat de l’imperi, a hores d’ara dúplice com a conseqüència de la partició de Teodosi del mateix en Imperi Romà d’Occident per al seu fill Honori i Imperi Romà d’Orient per a Arcadi. Tots dos, això sí, de confessió cristiana.

Atès que la part oriental de l’imperi i la posterior ortodoxia són majorment conegudes per al públic romanès, em centraré en el catolicisme i les seues connexions amb el poder. Des del principi, qualsevol rei de l’occident europeu, fóra ell anglès, francès o de qualsevol altra nacionalitat, intentà cercar la font de legitimitat del seu poder en la religió. Fou una manera de superar l’electoralisme d’arrel germànica mitjançant el qual el poder no s’heretava de manera patrilineal sinó electiva. Això que a priori podria semblar democràtic, era en realitat una font d’inestabilitat i freqüents assassinats pel desig d’accedir al poder a qualsevol preu. Una manera d’evitar això fou la divinització del monarca. El rei era rei per voluntat divina i el seu assassinat no era ja tan sols un delicte punible per les lleis humanes sinó també per les divines, amb una eternitat de torments post mortem. Aquesta sacralitzacio del poder arribà a extrems tan forts que veiem com fins i tot en temps recents, el dictador espanyol Francisco Franco que accedí al poder mitjançant un colp d’estat que va desencadenar una brutal guerra civil en la qual ell comptà amb ajuda de l’Alemanya nazi i l’Itàlia feixista, encunyà la seua moneda, la peseta, anterior a l’euro, amb l’inscripció: Francisco Franco, caudillo de España por la gracia de Dios.

Vegem abans però, com es va arribar a dits extrems. Després de la caiguda de l’Imperi Romà, l’autoritat terrenal passà a ser compartida entre el Papa i els diferents reis dels diferents territoris. El Papa, l’autoritat eclesiàstica màxima, com un primus inter pares, una mena d’àrbitre màxim. Aquest sistema funcionà durant segles i arribà a ser la divisa de posteriors pobles expansionistes.

Hui en dia, el catolicisme, és la varietat del cristianisme preponderant a nivell mundial, que és al mateix temps la major religió del planeta. Per què el catolicisme i no el posterior protestantisme o l’ortodoxia? La raó cal cercarla en l’abans citat solapament de poders entre Església i Estat. El catolicisme s’estengué a l’Amèrica Llatina perquè allí anaren castellans i portuguesos, i la mateixa cosa es podria dir per al continent asiàtic, on les Illes Filipines continuen sent catòliques front a la resta de territoris que no ho són, amb l’excepció de l’estat de Goa a l’Índia, ocupat pels portuguesos. Allà on el poder polític trobà una forta oposició com ara a la Xina o al Japó, la religió catòlica no arribà a quallar, car només ho feia com a companya de conquesta. Al continent africà observem un fenòmen semblant, i són catòlics països com ara Angola o Moçambic, car allí s’establiren els portuguesos, mentre que la veïna Sud-àfrica és protestant per causa dels holandesos i anglesos que allí s’hi establiren. ¿És casual que territoris tan distants com l’Austràlia o els Estats Units d’Amèrica siguen tots dos protestants? No ho és, són tots dos països de colonització anglosaxona i religió protestant perquè aquesta era la modalitat de dit poble.

Tot i així, el catolicisme, que hui en dia podria semblar de ferro, poderosíssim, la major variant religiosa dins de la major religió mundial, el cristianisme, també tingué els seus moments de perill i bé haguera pogut desaparéixer. Recordem que a principis del segle XVI, Luter proclamà el protestantisme, escindint així per primera volta, una Església que portava pràcticament indivisa més d’un mil·lenni malgrat eventuals heretgies que no triomfaren o foren reprimides, com ara l’arrianista, bogomil, càtara o husita. Eixe mateix segle, a penes una dècada pam dalt pam baix que Luter, i seguint el seu influx, Enric VIII d’Anglaterra, declarà el seu país lliure de lligams amb Roma, o com es va interpretar en el seu moment, en la seua infinita audàcia, es declarà rei i Papa al mateix temps. Continuant amb un país veí i també gran potència mundial, veiem com també França és presa d’agitació religiosa. Allí el protestantisme és una forta corrent interna i sols una massacre com la de la nit de Sant Bertomeu, aconseguirà decantar el país vers el catolicisme i no el protestantisme com els seus veïns alemanys o anglesos. El catolicisme tingué però, un formidable aliat, la família Habsburg, posseïdora en aquell moment de les potents corones espanyola i portuguesa, i per extensió del major imperi en tots els continents, que mai es conegué a la història, i que decidí apostar pel catolicisme i declarà la Contrarreforma. Si Carles V o el seu fill Felip II de la branca espanyola dels Habsburg (als quals cal sumar la branca austríaca que governaba la major part de la resta d’Europa), hagués decidit apostar pel protestantisme en lloc del catolicisme, com se fèu en Alemanya, o hagués decidit declarar-se autocèfal com en el cas anglès, hui no podríem parlar de catolicisme a les Filipines, l’Amèrica Llatina o Àfrica, quedant aquest limitat a poc més que Itàlia. Ateses les freqüents lluites i conflictes interns entre les diferents regions italianes i entre les poderoses dinasties com ara els Medici, Orsini o els dell’Este, hauria estat tan sols una qüestió de temps que alguns dels majors monarques de la Europa del seu temps hagués conquerit i ocupat el territori italià i imposat-hi els seus propis pontífexs i modalitat religiosa. Recordem el saqueig de Roma el 1525 en el qual les tropes imperials de Carles V, arribaren a tindre pres –sacrilegi!- fins i tot al propi Papa al seu Castel Sant’Angelo, amb gran escandal per a la cristiandat. La conquesta i posterior imposició de pontífexs o orientació religiosa pròpia, hauria significat sense cap dubte la fi del catolicisme. Hui en dia el catolicisme sembla ferm, invencible, però bé que va estar a punt de perir. Com en temps de l’Imperi Romà, només el fet d’aliar-se al més poderós, als Habsburg, el salvà de ser fagocitat en favor d’altres modalitats.

En el camp educatiu i en el cas específic espanyol per no centrar-nos en altres però que bé podria servir per a Portugal o Irlanda, i en part per a Itàlia o Polònia, països altament identificats amb el catolicisme, aquesta conjunció d’Església i Estat, de poder celestial i poder terrenal, tingué àmplies conseqüències fins als nostres dies. A l’estat espanyol no hi hagué i fins a molt tardanament i per poc temps, república ni laïcitat. I això valdria per dir govern en clau interna, car prerrogatives civils com ara els bateigos, defuncions i molts altres estaven exclusivament en mans de l’Església. Entre dits atributs i prerrogatives, el molt important de l’ensenyament, també majorment monopolitzat per l’església catòlica, i aquesta sempre junt al govern, al costat dels poderosos. Qualsevol ciutadà espanyol de més de quaranta anys d’edat ha crescut veient a les escoles el retrat de Franco junt a un gran crucifix i amb gran part dels seus mestres sent religiosos.

Dita situació és artificial, imposada. En dècades anteriors, i seguint l’estela de la modernitat d’altres països de l’occident europeu, el poble espanyol votà per la república laica com a model de govern, el 1930. Fou un breu periode que es va veure truncat el 1936, quan un grup de militars amb recolzament nazi-alemany i feixista-italià, beneït a més per la Santa Mare Església, donaren un colp d’estat que acabà amb la república, el laïcisme i la democràcia, per tal de reinstaurar el “vell ordre de sempre”, la dictadura o autoritarisme, la unió dels poders terrenals i celestials, el govern i l’Església. El poble espanyol no ha pogut oblidar la ràpida adscripció de la institució eclesiàstica al feixisme, i amb el retorn de la democràcia a la mort del dictador Franco a mitjans dels 70’s, l’Església, com en un procès pendular, quedà desacreditada per haver-se associat a l’antic i odiat règim. Les noves escoles que per totes parts es construiren i els nous plans d’estudi, eren nacionals però ja no religiosos, quedant la religió limitada a ser tan sols una assignatura més entre moltes altres, i no de les importants. Els professors passaren a ser també especialistes laics, i en conclusió es podria dir que el descrèdit general de l’Església en Espanya com a institució o l’apatia generalitzada dels espanyols en quant a observància religiosa –sempre que no siga festiva-, té a veure amb la sempiterna associació de l’Església al poder, un poder impopular car s’exercia contra el poble.

Per això, i per acabar, m’agradaria de nou remarcar el motiu original de l’escriptura d’aquest article, el de subratllar la concomitància de religió i poder, que en el cas catòlic, més que en el de l’ortodoxia o el protestantisme, estan estretament lligats, car heretaren el seu model nacional del tipus imperial, concretament del Baix Imperi Romà, que ja l’havia adoptat, i el continuaren, recolzant-se sempre en el major poder temporal del moment.

 

Lluís Alemany Giner

Brasov / Kronstadt a 24 de setembre del 2015.

EL PROBLEMA DELS PARTITS EMERGENTS

Ja sé que no em coneixeu de res més enllà de la imatge pública que m’he creat i que ―com no― pot ser enganyosa i intencionada. I és per esta raó que m’haureu de creure quan vos diga que sóc una persona intel·ligent i preparada. Clar està que vosaltres, com a persones menys intel·ligents que jo, però intuïtives, pensareu: ho hauràs de demostrar! Però jo sóc llest i conteste: ho faré quan em voteu; durant els quatre anys de legislatura. El problema a què s’enfronten els partits emergents, o els polítics emergents, a més de la societat en general, és simplement eixe.

Una persona pot demostrar la seua vàlua des de tres punts diferents. El primer és tan fàcil com aportar titulacions. Si s’és jove, segurament, tota eixa paperassa es vorà superada, sense problema, per les persones de més edat que han tingut més temps per formar-se. El segon és l’aportació d’experiència, que acaba com ha ocorregut en el punt primer. I, el tercer és la capacitat, que és tan simple com que cal omplir-la de cada una de les opcions dels punts primer i segon. Aleshores, comptat i debatut, este cuento se ha acabado. Però, l’última causa, i que no m’he atrevit a esmentar com a quarta, és la de la saviesa transmesa per il·luminació o per contacte, de la qual no vull dir res perquè pense que és l’única porta que roman oberta i de la qual desconec la seua essència.

L’empenta, a l’hora de realitzar accions, sí que es podria associar a la força de la joventut però, i d’açò hi ha molt escrit, està molt qüestionada la capacitat dels jóvens per encaixar derrotes, així com la seua intenció vertadera de canvi. De fet, ja en trauen editorials amb títols pejoratius al respecte, de la comoditat que els impregna. I la bogeria, o l’acció immediata sense avaluar-ne els danys, no és sempre bona consellera, tot i que pot ser interessant. Les persones majors i formades, quan fan accions d’este tipus és, simplement, perquè estan per damunt del bé i del mal a causa de la seua vida i del seu recorregut, cosa que també s’ha de ressenyar.

Tot açò, aplicat a la política, no és gaire encoratjador, quan els emergents venen, precisament, això: joventut. L’experiència que poden aportar, per tant, és mínima, entre altres coses, perquè no en tenen. La preparació, molt qüestionable quan, en moltes ocasions ―en quasi totes― és fàcilment superable. I la bogeria i la improvisació, quan toca el seu patrimoni, o el d’algú realment poderós, perquè els pot caure algun bolet, ràpidament s’esfuma. Per tant, la gran errada és la de vendre el canvi generacional com a positiu quan, realment, no està tan clar.

La paralització de la iniciativa pública és més que evident quan ensopeguem amb una adolescència que, hui dia, s’allarga fins als trenta-cinc anys, en el millor dels casos i que, a més, ha venut la renovació basada en l’edat com un factor de canvi. La mentida durarà els quatre anys que, si no passa res, s’allargarà la seua estada en les preses de decisió. Al cap d’este temps, ja voreu com, de canvis realment estructurals i d’importància, no n’hi haurà cap, o ben pocs. O, en el cas de la tasca opositora als governants, tret de la demagògia, tampoc s’aportarà cap raó de pes, ben fonamentada i de transcendència, fins avançada la legislatura.

Però jo no sóc pessimista ―i vos ho haureu de creure, com quan deia que era intel·ligent― i només vull apuntar que seran quatre anys de transició, en els indrets on governen els nouvinguts, per desgràcia; així que, podeu estar tranquils: tot canviarà perquè res canvie.

D’altra banda: viva la Revolusión!

Salvador Sendra Perelló

TERRORISTES ENGANYATS

Llegint , encara, L’homme révolté, de Camus, hi ha un capítol on es descriu el terrorisme individual. Esta activitat, des del temps de Camus, ha evolucionat molt i s’ha adaptat als nous temps, de manera terrorífica. Abans ―molt abans―, l’única cosa semblant que coneixíem eren els kamikazes de la Segona Guerra Mundial, salvant les distàncies d’espai i de temps. Estos homes bomba actuaven contra punts molt concrets dels exèrcits rivals, i donaven la vida per un objectiu militar. No sé si, en la seua religió, hi havia premi per als executors; no m’importa, la veritat.

Estes situacions tan extremes de la batalla, traslladades a l’actualitat, estan molt descontextualitzades, i més quan els objectius dels mateixos màrtirs són tan eclèctics. Ara, sembla que la recerca del Paradís es troba molt vinculada a la Guerra Santa, on la immolació hi pot donar l’accés directe a qualsevol pecador ―perquè, en el fons, tots i totes ho som― al preciós espai. Al final del temps hi haurà la resurrecció dels cossos, que partirà des dels ossos dels difunts. Però, fins ací, allò que queda clar és la intenció del màrtir d’optar a la vida eterna del Paradís a partir d’una obra concreta que, en este cas, és la immolació per a la destrucció dels infidels en la dita Guerra Santa.

He estat pensant sobre el tema i he rellegit alguns textos de l’Alcorà perquè recordava que un antic professor m’ho havia comentat... i ho he trobat! Els cossos es regeneraran, al final dels dies, a partir dels ossos però, a quina part de l’esquelet es referix el text sagrat? Sembla que està clar: es referix al còccix. Ara, repasse la premsa francesa sobre els atemptats recents i llig que els terroristes van detonar cinturons carregats d’explosius per immolar-se, i pense: que no els hauran enganyat, als pobres innocents que s’han rebentat?

Si la seua acció té una relació directa amb la recerca del Paradís ―que la té―, tot apunta que no els han assessorat bé, o que no han llegit amb deteniment el llibre de referència i, a més, no han realitzat cap experiment previ . Si la seua  resurrecció s’ha de formalitzar a partir del còccix ―perquè, suposadament, és l’os més resistent del cos humà―, caldria vore com queda l’esmentat osset després de rebre una explosió d’eixe calibre a dos o tres centímetres de distància. Segurament, no en quedarà ni rastre i, de rebot, la suposada clau per accedir al Paradís, s’haurà esfumat junt a la innocent víctima explosiva. Amb la pèrdua de la vida hi ha la pèrdua de la redempció; una estafa en tota regla que, a més, s’ha endut per davant altres persones que no tenien prevista la seua mort per estes dates ni per estos indrets, segurament.

Salvador Sendra Perelló

ISIS: i ara què fem?

Al post anterior, Éssers humans de primera i de segona, parlava de la hipòcrita forma d’estar-al-món dels Occidentals. Però això no pot llevar que l’ISIS és un grup de salvatges, del pitjor que hi ha damunt d’aquest planeta. Pense que alguna cosa s’haurà de fer amb ells. I aquesta cosa no és altra que liquidar-los. No crec que amb aquesta gent es puga raonar de res. No crec que la solució siga deixar-los campar lliurement: “no els toquem ni els diguem res que així, a lo millor no ens tornen a atacar”. Tampoc crec que no fent res es mantindrà la pau, com diu l’Ada Colau, ni els que repeteixen allò de la violència engendra violència, per tal oposar-se als bombardejos francesos després de l’atemptat a París. Malauradament, la violència ha arribat i arribat per quedar-se i amb els salvatges de l’ISIS i amb el fonamentalisme islàmic no valdran clavellets i bones parauletes. Cert també que des d’Occident hem engegat o posat la gasolina a l’espiral de violència i ara que ens explota als “morros” ens posem les mans al cap.

Malgrat que es força conegut que: als inicis de l’ISIS va estar subvencionat per Qatar i per Aràbia, que els EEUU els van recolzar amb entrenament militar; que els Toyota amb què es mouen pel desert carregats d’armes van ser pagats pel Pentàgon; que el petroli amb el qual es financen acaba a empreses Occidentals; que 40 països entre ells membres del G20 –Putin dixit- han estat ajudant a l’ISIS; que no ha hagut intenció d’acabar amb realment amb ells de cap forma fins ara; etc. I que tot això, era per enderrocar a Bashar Al-Assad; aprofitar una zona d’alt interés geoestratègic per a interessos Occidentals amb un govern titella a Síria; tenir una eixida de petroli al mediterrani sense passar pel Golf Pèrsic ni per Canal de Suez; que a més a més, Rússia, sense Bashar Al-Assad, perd l’única base naval al Mediterrani; etc. No hi ha cap dubte que Occident deu acabar ja amb l’ISIS o afrontar més atemptats com el de París. Cosa que seria molt insuportable per als súbdits dels països europeus.

Acabar ISIS podria ser relativament fàcil. Si no s’ha fet fins ara, ha sigut perquè als EAU i a Europa no els ha interessat. Òbviament, el primer que s’ha de fer és acabar amb les fonts de finançament de l’ISIS. La venda de petroli, que els reporta 2 milions de dollars diaris segon diuen, no es paga amb efectiu, cash, es paga mitjançant transferències bancàries i això ho fan bancs, congelar els comptes si ho desitgen, seria fàcil. La venda i el pagament de camions per transportar el petroli, també es fa mitjançant bancs. La venda d’antiguitats, si es vol, també es pot acabar amb ella, no crec que siga difícil seguir els rastres de peces úniques, i a més a més els diners tampoc aniran en cash. El tràfic d’armes, les armes que compren a gavelles, no em digueu que la CIA i la resta de serveis d'intel·ligència no saben qui són els traficants. Vendre milers i milers de fusells, llançagranades, milions de bales, etc., no ho fan quatre desarrapats a una cantonada de qualsevol ciutat. Totes eixes activitats que fa l’ISIS no poden passar desapercebudes pels serveis d’intel·ligència, és més, si ho fan, és perquè els ho permeten quan no els ajuden directament.

Hom pot dir que la prova més clara de què Occident té intenció d’acabar amb l’ISIS és el bombardeig que fan. D'acord, però, ¿per què no bombardegen les plataformes d’extracció de petroli? ¿Per què no els bombardegen els camions de transport del petroli –les fotos que ha fet públiques Rússia demostren que no poden passar inadvertits per cap satèl·lit, capaços com són hui en dia de veure’ns la marca del cigarret que tenim a la boca-? ¿Per què no s’ha atacat de forma més efectiva l’ISIS? La resposta està clara, altra vegada, no hi ha hagut gens d'interés de fer-ho. Quan es vullga fer, es farà. A més a més, l’ISIS té 30.000 combatents, per acabar caldrà enviar tropes per terra. Quan es vullga acabar en l’ISIS s’haurà de fer. Mentrestant, no s’acabe amb les fonts de finançament de l’ISIS, el petroli, es pose fre a la compra d’armes, mentre no s’ataquen les arrels i mentre no s’envien tropes, tot el que diguen que s’està fent per acabar amb l’ISIS és pura mentida. És fer com si es fera però sense fer-ho de veritat.

Però tot intent d’acabar amb ISIS, encara que es prenguen totes les mesures esmentades i algunes més, serà inútil si des d’Occident no canviem res. Si es segueix permetent que Aràbia seguisca subvencionant les madrasses, si es segueix actuant de manera hipòcrita, si les estratègies geopolítiques segueixen sent les que més interessen a les multinacionals occidentals, si no canvia la relació amb les altres potències, si quan torne a ser útil es finança o es permet que les monarquies petrolieres financen altres grups islamistes, etc. Perquè no fer tot això portarà a l’aparició de nous grups: primer va ser Al-Qaida i totes les seues branques; ara ha vingut l’ISIS; després vindran altres. Occident té que canviar la seua manera d’estar-al-món i això ara no toca, no interessa. Per tant, si realment es vol, s’acabarà amb l’ISIS, però acabar amb l’ISIS no canviarà res.

 

Òskar "Rabosa".