SIDRA

Eixir de viatge sense moure’s de casa és ben senzill. Hom pot estar en qualsevol lloc d’Europa —fins i tot hi ha qui s’aventuraria a dir del món civilitzat— i trobar-se reconfortat, sabedor d’eixe vincle que tenim els humans que reconeixem allò que ens unix per davant de les coses que ens separen. El llenguatge, el color de la pell o les creences són secundaris, terciaris o més irrellevants encara per al cas que ens ocupa.

Sopant en un restaurant de la Bretagne, com de costum, vaig demanar vi. La resposta de la cambrera va ser ben curiosa perquè em va preguntar d’on el volia, perquè a la zona on ens trobàvem, no se’n feia, de vi. Em digué que, per eixes contrades, s’elabora la sidra. França és el lloc del món que, sense dubtar-ho, abans relacionaria amb el consum i la producció de vi: quantitat i qualitat per allà on vages —o això pensava fins a fa una quinzena.

Clar que jo no havia reflexiona, encara, sobre el lloc on em trobava, ni quins eren els seus costums, o els cultius d’eixe indret, i per esta raó em vaig sorprendre tant. Em vaig trobar estranger! Sidra? Sidra dolça i sidra seca. I para de comptar. L’aigua també feia bona planta; fresqueta, supose. Aleshores vaig reflexionar sobre les seues construccions ancestrals, de pedres, bastes, tribals, bàrbares... i vaig entendre una mica més la seua història. Enfrontar-se als romans va ser un dels seus majors èxits, com ens conten Asterix i Obelix. Pense si va ser la sidra eixe beuratge màgic que els feia invencibles.

El viatge es va accelerar perquè hom pot gaudir dels paisatges, dels pobles, de les platges o de les ostres però, per tindre una estança plena, humilment pense que són necessàries altres coses. Vos imagineu gaudint un crêpe o un pâté amb un got de sidra? Doncs, jo tampoc! L’encertada decisió de tornar a la Loire va suposar reprendre les vacances, de manera pausada i assaboridora de sublimitats. Deu ser cosa de l’edat però vos aconselle, si penseu d’anar-hi, que vos empasseu un documental, tranquil·lament tombats al sofà de casa, per gaudir dels paisatges i tot això. Podeu, també, beure una sidra per posar-vos en situació.

Salvador Sendra

JUEUS ESTUPEFACTES I INDIGNATS

El penúltim dia de l’estada a la República Txeca, concretament a Praga, en eixir de l’hotel vaig presenciar una escena que em va colpir; atònit no crec que siga l’adjectiu adequat perquè altres mots com estupefacte, bocabadat o al·lucinat, també hi caben. Tenia l’hotel en una de les millors zones de la ciutat, a un pas del riu i a tocar del cementeri jueu; si coneixeu la zona, ja vos podeu ubicar.

Tot i que ja hi havia percebut moltes i intenses mostres de fervor patriòtic amb adolescents embolicats amb banderes d’España caminant per la ciutat, en bandada, i xiulant amb aire el Cara al Sol, no entenia la realitat de la situació, tot i que la troballa em duia a recordar els millors dies de València i alguna estada a Roma. Altres adolescents brasileiros, embolicats també amb banderes, duien camisetes amb una cara de Crist, corona de punxes inclosa, ben sagnant. També n’hi havia moltíssims, i cantaven i ballaven per tot arreu melodies religioses, com els españoles.

Com que prop de l’hotel hi havia muntat un escenari, la meua confusió creixia perquè eixes coses que hi veia —i escoltava— no s’adequaven a allò que entenc per folklore, i no va ser fins a avançada la vesprada, quan vaig coincidir amb un grup de dones vestides amb robes típiques d’Eslovàquia, que vaig començar a adonar-me que una cosa no tenia res a vore amb l’altra. A Varsòvia, sembla que hi havia un aplec de jóvens catòlics i, una volta allí, doncs, això que passa: els xiquets i les xiquetes feren turisme pels voltants, acompanyats dels seus guies espirituals, mentre el Papa en va fer per Auschwitz.

Però, tornant a l’inici del text, i a la situació de l’hotel, és important que sapigueu que, el barri jueu de Praga, hui dia és una xicoteta part d’allò que era: hui només hi viuen uns 2000 jueus, quan en va haver un nombre altíssim que no m’atrevisc a quantificar. Els motius de la davallada no cal que vos els explique... Les sinagogues es troben molt prop unes d’altres i es poden visitar fins a les sis de la vesprada, crec recordar.

Cap a les sis i mitja, en passar pel carrer on es troba el cementeri jueu i la sinagoga més vella de la ciutat, vaig escoltar música i cants. Horroritzat, vaig pensar amb els españoles i els brasileiros però no vaig tornar enrere. Armat de valor vaig seguir caminant fins a arribar on hi havia un grup d’adolescents españoles, guiats per uns religiosos —de l’Opus Dei, supose, per la indumentària— que cantaven cançonetes en una cruïlla, enmig del barri, envoltats de sinagogues i de jueus tant o més estupefactes que jo. Per suposat, els rabins van avisar ràpid la policia.

Salvador Sendra

R-TV: La monster borsa.

Hui a la R-TV passem un documental que paga molt pena veure. Cal saber com funciona l'economia financera, la borsa, per si alguna vegada es sentiu amb la tentació de "jugar" un rato. Hui en dia, la borsa ja té ninguna lògica, funciona a base d'ordinadors i algorismes. Jo em vaig assabentar d'aquestes pràctiques per un llibre anomenat: Flash boys. Sobre el High-Frequency Trading. Ara he vist que a la noche temàtica van fer un documental sobre el tema. No se'l perdeu. Paga la pena. Tot és una estafa. 

Per cert, hi ha una pel·lícula, igual encara està en cartellera, que es diu Money Monster, que tracta el tema també.

14 JUILLET

El  14 juillet és un dia important per a França i per al món en general perquè es commemora la Révolution Française: és la seua fête nationale! No obstant això, cal deixar clar que no va ser esta la primera revolució important perquè ja hi havia hagut l'americana, als Estats Units, amb la posterior declaració d'independència. Dubte que sense l'americana s'hagués pogut fer la francesa, i  la veig com el camp de proves que va servir per a preparar el gran alçament. Sempre imagine què pensarà un anglés quan arriba a New York i observa l'estàtua de la Llibertat.

Just ara estic llegint, en el llibre de Chateaubriand Mémoires d'outre-tombe, el capítol on tracta este moment, el de la Révolution... Després de la descripció dels États Généraux, on detalla els incidents de Saint-Malô, i les revoltes prèvies a l'alçament, on ja s'hi advertia un clima bèl·lic amb nombrosos enfrontaments entre les parts, explica els successos d'una manera neutra. Chateaubriand es va mantenir enmig dels bàndols i no va prendre part en l'alçament que ja s'intuïa a partir d'este moment. Després, el relat continua detallant el seu pas per Versailles, acompanyant un conegut, i l'estança a París, així com la presència a la Bastille el dia que va ser presa, on ho va poder observar en primera persona.

Una volta instal·lat a l'hotel, i acompanyat de dos de les seues germanes, va presenciar des de la finestra alguns altercats del carrer. Conta com un grup de manifestants passejaven els caps de dos coneguts nobles, punxats en dos pals, per ensenyar-los al veïnat i, en passar per baix de la seua habitació, els increpà i els amenaçà de disparar-los, si trobava una pistola, perquè amb eixes represàlies estaven fent malbé tot l'alçament. Els dies de la por s'iniciaven d'esta manera alhora que la guillotina anava polint-se.

Està clar que dita Révolution va ser un punt d'inflexió i una transformació social d'envergadura que féu que gent com tu i com  jo ara estem fent això que fem i que gaudim de les coses que gaudim. A França, a més, la laïcité encara gaudix de prou força, així com la societé. Segurament, esta Révolution que tant d'esforç i vides va costar és la causa que Hollande siga hui el président i que puga gaudir dels serveis d'un coifeur que cobra vora 10 000 euros al mes mentre els europeus de la gauche divine es preocupen per la força que està prenent l'extrême droite. Casualitats de la vida, amb eixa nòmina s'ha marcat el compàs en la commemoració de l'efemèride.

Salvador Sendra

Política subterrània estival.

Estiu, calor, sembla que no passa res… Això sí, sembla només… 

Unes primeres eleccions que no duen enlloc, unes segones que no donen els resultats previstos... 

El PSOE, immers en una espiral autodestructiva, tindrà que explicar –si pot, clar!-, per què no prefereix ser cap de l’oposició a un govern debilitat de Mariano Rajoy, que amb tan sols 137 escons té al davant una complicada tasca, que un fantasma ambulant... PODEMOS, o qualsevol de les marques afins regionals, ha eixit escaldat de les darreres eleccions en les que no s’ha produït l’anhelat sorpasso... Brega entre les esquerres, res de nou, es barallen dos i guanya el tercer...

A les dretes, acabada la còmoda –i llarga-  etapa del bipartidisme, Ciudadanos, també incapaç de guanyar-li tants vots al PP com esperava, espera encauat com una fera ferida... Finalment, el PP, fals guanyador d’unes eleccions en les que ha obtingut més vots que ningú, tot i que insuficients per governar... 

Com a “versos lliures” queden els partits regionals (quasi NAZIonalistes segons alguns). Disposen d’un considerable cabal de vots i per tant d’escons. El problema és que la manera autoritària de governar del PP de Rajoy en l’anterior legislatura quan disposava de majoria absoluta ha exacerbat els extrems. Per exemple, després dels bascos amb el PNV encapçalat per Ibarretxe, ha arribat el torn dels catalans de demanar major autogovern, fins i tot la independència, farts d’una suposada Espanya intolerant. El problema està que també a Catalunya s’operen divisions internes i que, coincidint amb Rajoy, una majoria pot ser insuficient. El Parlament de Catalunya és independentista en dos terços, ara bé, ho és de diferent manera, de maneres contraposades. L’independentisme de CiU és dretà i és nou, el reclamen les bases, i es nodreix del sentiment d’una Espanya que no evoluciona. El d’ERC, en canvi, és antiquíssim i esquerrà, ja des de la fundació del partit als anys 30 del segle passat. Malgrat les seues diferències, i per la causa de la independència poden sumar. El problema està en que la CUP, recentíssima, no suma sinó resta a la causa independentista. Amb un programa maximalista, la CUP, anticapitalista, n’està per la independència de Catalunya, però no té –no vol tenir- res a veure amb CiU o ERC, a qui veu part del mateix sistema que vol abolir. 

Puigdemont porta experimentant al parlament català constants bloquejos per causa de la CUP que no entén de tacticismes ni de remar en comú en certes àrees, i vet ací que entrem en la política subterrània estival! El PP ha encetat converses per obtenir el recolzament de nacionalistes bascos i catalans a la candidatura de Rajoy, val a dir, reconduir bascos i catalans a allò que sempre havien estat; puntals de la governació estatal a canvi de favors, clar, com no, puntuals... Ciudadanos, originalment Ciutadans, d’arrel catalana abans de saltar a l’arena nacional, teòricament farts de NAZIonalisme, s’han oposat amb totes les forces...

Jo personalment ho veig d’una altra manera, una regressió, un retorn a aquells “bons temps” quan per al PP, recent arribat al poder per primera volta en 1996 –i ja han passat vint anys!-, li calien els vots de bascos i catalans... 

Diuen que en aquells “temps gloriosos”, Aznar parlava català en la intimitat i llegia (o això deia, El quadern gris, de Josep Pla). Tornem al punt d’eixida, roda el món i torna al Born!  

 

Lluís Alemany Giner 

Pego a 25 de juliol del 2016.

Educació en la fe.

Una vegada escoltava a un jesuïta, no recorde el nom, era una tertúlia, ara no recorde tampoc si de radio o televisió, en el que parlaven d'educació. La qüestió és que l'home es feia creus d'aquest sistema educatiu, el sistema prussià que impera a les nostres escoles públiques i privades, que capa els xiquets perquè com més adults es feien, menys preguntaven. Deia l'home, jesuïta ell, que la curiositat innata del esser humà era avortada des de ben prompte. No deixa de ser curiós que un membre de l'Església portadora de l'única fe vertadera (com totes les religions) fera aquesta afirmació. Poc després d'escoltar aquesta notícia vaig llegir la notícia que els jesuïtes assajaven nous models educatius, sense llibres, sense exàmens ni classes magistrals.

Tot açò ho he recordat perquè llegint a Hume, el filòsof escocés diu que moltes de les creences vénen de l'educació i que moltes són irracionals. Si bé és cert que Hume com bon escèptic considera creences algunes coses que nosaltres ja donem per certes. Hom pot objectar que no estem al s. XVIII i que hui en dia les creences a les quals es refereix Hume ja estan superades per la ciència. Però això és realment cert? Hem superat les creences per veritats científiques? Òbviament, no. I per això impera un sistema d'educació de caràcter prussià. Juan Ramón Rallo, el mediàtic economista liberal, pel que fa a l'educació prussiana diu:

“...cuyo objetivo declarado era la creación de cinco grupos sociales: a) soldados obedientes para el ejército, b) trabajadores obedientes para las minas, c) buenos súbditos para el Gobierno, d) empleados serviles para la industria y e) ciudadanos que pensaran de la misma manera en la mayoría de las materias.”

No tinc cap dubte que amb alguns matisos eixos objectius continuen vigents. Malgrat que se'ns diga constantment que els objectius són formar en un munt de valors i que aprenguen no-sé-quantes-habilitats, el que interessa és que hi haja bons treballadors, eficients, que no pensen massa, preparats per a les empreses, i bons súbdits de l'Estat. Diuen que les actuals generacions són les més ben preparades. Però, ben preparades per a què? Per a servir de mà d'obra barata siga ací o a l'estranger? Gent individualista, consumidora, que vaja a votar quan li diguen perquè és un dret democràtic... Gent que no qüestione el sistema, que no es faça preguntes. Gent que siga incapaç de relacionar els temes perqué hi ha una manca general de cultura integral. Gent que siguen superespecialistes, tan superespecialistes que siguen pràcticament analfabets funcionals.

Sí, això es pretén en l'educació. No cal que la gent pense, no cal que la gent tinga estímuls. Cal educar-los en la fe. Una fe laica. La fe en l'auctoritas del mestre o del professor. Per això el sistema educatiu està ple d'exàmens. On et fan preguntes que has de contestar, sense marge a dubtar del que t'han dit que has d'aprendre, el que t'ha dit el mestre o el professor que ha dit Newton, Adam Smith, Darwin... El que t'ha dit el mestre o el professor que diu el llibre de respostes del mestre o del professor. A l'educació obligatòria no hi ha qüestionaments, ningú explica que la Història és perfectament possible que no siga com diu el llibre d'història del professor. Certament, la Història no és la que s'explica als llibres d'història, que normalment tenen com a objectiu inculcar un esperit nacional, un orgull a la pàtria... Ningú diu que hi ha altres formes de contar la Història que no són la del llibre de respostes del professor.

S'educa perquè la gent tinga fe en una sèrie de conceptes que mai abandonaran al súbdit. Encara que acabe una o tres carreres. Encara que siga un doctor. Perquè sí, sabrà molt d'un tema, o de dos, però no tindrà eines per qüestionar res, per fer-se preguntes, per buscar respostes a contra-corrent. Fora de la seua especialitat, pensarà el que pensen tots. Això si acaba amb estudis superiors, si no la seua formació la completarà la TV.

La fe és el que guia l'educació. La fe i matar qualsevol possibilitat que hom es faça preguntes.

CAÑIZARES RESA PER FRANCO

Francisco Franco és la imatge de la mediocritat superlativa. Va estar comandant España durant quatre dècades i, al final, va morir d’una malaltia, ja major i afeblit, després d’haver guanyat una guerra provocada per l’alçament militar que va enderrocar un govern democràtic escollit pel poble. Després, una volta acabada la guerra, eixe govern militar va continuar amb les represàlies envers els ciutadans i l’exèrcit perdedor. A bona part de les víctimes de la guerra se’ls ha d’afegir, per tant, les causades per la repressió, així com els danys col·laterals que afectaren la majoria de la població i que també provocaren baixes i sofriment. L’església li feu costat durant l’alçament, la guerra i la repressió, i la seua comunió fou molt productiva per ambdós. Es pot pecar —recordem-ho— de pensament, per acció i per omissió.

Ahir, 18 de juliol, es commemorava l’efemèride de l’alçament militar i el cardenal Cañizares, el de València, li feu una missa a la catedral, a Franco. A açò només vull afegir que, el 20 de novembre, se li ha fet sempre una missa a l’església que hi ha enfront de Les Corts —porta amb porta— i no escolte massa retrets al respecte; però ara sí, a causa de la rellevància dels actors. Alguns mitjans estatals se n’han fet ressò i hi ha hagut qui ho ha criticat acusant monseñor Cañizares de feixista.

Per a un cristià, catòlic, la redempció de les ànimes és una finalitat vertaderament important: una conditio sine qua non. Si s’oposa a l’avortament, ho fa perquè una ànima que naix sempre es pot capturar per a Déu, mentre que, si no naix, esta missió és impossible. Si eixa ànima rep els sagraments i es manté pura, quan li arribe l’hora, anirà al cel, al costat de Déu, i hi romandrà feliç per tota l’eternitat. Si no naix, res d’açò pot succeir i haurà d’estar deambulant pel purgatori —cal recordar que el papa Benedicto XVI, el gran teòleg, a més d’eliminar la vaca i la burra del pessebre, també va liquidar els llimbs— tota l’eternitat. Aleshores, i salvant algun excepcional exemple, les ànimes cristianes són a l’infern o al cel. Les que estan a altres llocs, hi són de manera provisional, tot i que el referent temporal és sempre l’eternitat.

Jo no sóc ningú per jutjar però, des de Moisés, tenim les Lleis per guiar-nos. Els peròs, tampoc s’admeten en estos casos perquè ja sabem què passa quan es fan servir. Aleshores, ja podem dir que la culpabilitat de Franco li impedix d’anar al cel. Jo, amb els arguments de què dispose, el posaria a l’infern sense dubtar-ho, perquè, honestament, no crec que se’n pedenira, de res. No obstant això, i pels favors prestats a la causa, entenc que els religiosos encara pensen de situar-lo al purgatori... I, en este cas, les misses i els resos encara li poden salvar l’ànima.

Un bon cristià, catòlic, resaria perquè se salvara fins i tot l’ànima del seu pitjor enemic, i ja no per ell —per l’enemic, dic— sinó perquè la seua creença l’obliga i l’exemple de la vida de Jesús el guia. Cañizares, sabedor com és dels pecats de Franco i de l’empudeïment de la seua ànima, això que fa és el que li toca fer: resar per ell i fer-li misses, fins i tot gratis!

 

Salvador Sendra