ESPAÑA SERÀ UNA COLÒNIA

Qui els ho anava a dir, als espanyols; per l’amor de Déu! Ara diuen les enquestes que hi ha un moviment d’il·luminats que vénen a salvar-nos dels polítics dolents, dels corruptes, dels mercats i, per suposat, de l’església. Però, el que és pitjor, vénen de l’altra banda de l’Atlàntic!

L’oracle era a l’Antiga Grècia el que hui són les enquestes. Una visita a la morada dels déus et podia encoratjar per enfrontar-te al futur o per intentar defugir-ne. Casos com el d’Orestes o el d’Edip són exemples dels líders marcats per eixe destí que consta escrit en algun lloc de la morada. O en les enquestes... diríem ara que el nostre horitzó més llunyà du associat el mot democràcia.

Si tenen raó els mitjans de comunicació que estudien els lligams entre algun partit polític emergent i la perillosa Venezuela, o la Cuba castrista i, per què no, amb Ecuador o Bolivia, es podria invertir el model colonitzador i repetir-se el cas dels Estats Units amb el Regne Unit. Ja sé que no és un cas nou perquè, com he escrit abans, una volta realitzat el procés a l’Amèrica del nord, els Estats Units van passar a marcar les normes dels pobrets anglesos: es va girar la truita.

I, qui diu que no pot passar el mateix fenomen a la decadent España? Vos imagineu un estat governat pels qui ara estem pensant? Vos imagineu Castro, Maduro, Correa i Morales fregant-se les mans perquè preveuen obtenir el poder sobre l’antiga metròpoli? No he nomenat Múgica perquè és campechano. Però, i els espanyols? Imagineu-vos ara un moment similar al de l’Edat Mitjana, on la península, presa pels musulmans, refugia la seua identitat en els territoris del nord, ara hostils.

Si el colp del desembarcament iberoamericà ja és dur, l’altre, el de la identitat en mans dels separatistes, encara sembla pitjor. Estic angoixat des que he llegit la darrera enquesta del CIS, des que Catalunya està decidida a fer la consulta popular i perquè a Euskadi esperen pacients els resultats dels esdeveniments. Però, per rematar el pessimisme, si Juan Pablo II va servir per enderrocar el mur de Berlín, Francisco pot servir per construir els ponts de la invasió americana: per argentí i per roget.

En la darrera visita al terapeuta, l’home m’ha prohibit mirar enquestes i m’ha recomanat que llija la Bíblia, molt més fiable i sense eixa quimera que es diu democràcia. El llibre sagrat encara pregona l’arribada del Messies i la salvació de les ànimes pures. Li faré cas i rellegiré l’Èxode, per si de cas; hui estic pessimista i, per a més desgràcia, tinc un expedient acadèmic massa llarg.

Salvador Sendra Perelló

LA CORBA DE LA FELICITAT



L’altre dia, a la perruqueria, em vaig trobar amb una coneguda que feia temps que no veia. Estava fent-se un pentinat amb tirabuixons. Em va explicar que era per a les fotos de la boda. Estranyada, vaig pensar que les fotos de boda es feien el mateix dia, o en dates properes a l’esdeveniment, i ella ja feia uns quants mesos que s’havia casat. La qüestió —em va dir— és que no podien deixar passar més temps perquè, al seu marit, quasi no li entrava el trage. S’havia relaxat una mica massa...

Abans de la boda, l’home havia estat corrent en nombroses curses; a més, nadava, menjava sa, bevia poc... eixes coses que es fan quan tens un objectiu marcat: estar ben guapo per a la data. Eres el centre d’atenció i no vols decebre ningú.

No obstant això, una vegada passat l’esdeveniment et relaxes, abandones l’esport, vas agafant confiança en el menjar. A més, el sofà és molt atractiu i deixes que aparega eixa corbeta de la felicitat que tant caracteritza el marit!

Això —podríem dir— és el que li ha passat a Espanya d’un temps ençà. Espanya es va casar amb Europa, ja fa uns anys, signant un pacte d’estabilitat i creixement per entrar a la Unió Econòmica i Monetària (UEM). D’altra banda, el Tractat de Maastricht (1992) situava la UEM al centre del procés d’integració europea i establia el procediment de seguiment i control per al dèficit i el deute públic —el règim; vaja!

L’1 de gener de 1999, el dèficit dels 11 països que complien amb els acords de Maastricht, entre ells, Espanya, no superaven el 3% del Producte Interior Brut (PIB) i el deute públic acumulat no en superava el 60%. Eixes eren les regles del joc i estàvem tots fets uns figurins.

El pacte d’estabilitat i creixement tenia la funció de reforçar el procediment del dèficit excessiu, és a dir, vigilar que el dèficit públic dels estats membres de la UEM no superara eixe 3% del PIB i el deute públic acumulat no fóra major del 60%. L’objectiu consistia a assegurar que els estats membres mantingueren les seues finances públiques sanejades a través de la supervisió, les recomanacions i, si fos necessari, les sancions —El coach personal que va marcant-te de prop.

Ja casats, durant els anys anteriors a la crisi del deute sobirà, Espanya es va deixar portar: massa sofà i televisió i poc exercici. La conseqüència era previsible. El govern de Zapatero, a 2010, va començar a aplicar polítiques contràries a allò que havia estat executant fins al moment. El 12 de maig de 2010, Zapatero anunciava una reducció de 15.000 milions d’euros del dèficit públic per als dos anys següents. Com? Retallant el 5% del sou als treballadors públics d’eixe mateix any i congelant el de l’any següent, sense revaloritzar les pensions, eliminant el txec bebè i retallant la inversió pública. Ho feia «Tal com ha exigit Brusel·les, amb la mirada posada a retornar cap al dèficit del 3% el 2013» (Vilaweb, 20/05/2010).

Eixes mesures preses per aprimar el marit no van aconseguir posar Espanya en cintura i amb el nou govern, el de Rajoy, les coses no han millorat gens. Potser s’ha reduït el dèficit respecte a les xifres anteriors, però, com a contrapartida s’ha augmentat el deute públic. Podríem aventurar-nos a dir que, com a mínim, els nostres besnéts hauran de continuar pagant el deute que s’està generant ara.

El sanejament d’empreses i llars induït per la recessió de principis dels 90, el baix endeutament d’aleshores o l’expansió internacional de les empreses, no van servir de matalàs per amortir els efectes d’un ràpid augment del deute ni per l’especialització de l’economia espanyola seguint patrons de baix perfil competitiu com la construcció o els serveis amb poc valor afegit. Això, junt amb la contractació majoritària de gent (immigrants i autòctons) amb baixos nivells de formació, va propiciar el desastre de 2008.

Mirat així, val la pena fer-se les fotos de boda cada mes per no relaxar-se! Altra solució pot ser casar-se i divorciar-se ràpid... Afortunadament la corba de la felicitat del marit de la meua amiga és cosa seua. Les conseqüències derivades de l’excés de dèficit i de deute públic no és cosa nostra però, ves tu per on, som nosaltres —tu, jo, el veí i la veïna— qui paguem la relaxació i les dolentes dietes que aposten pels greixos. El fast food ompli de pressa però, a la llarga, et sol deixar amb la fam dels règims i, a més, els metges recomanen l’exercici continuat per motius de salut; el colesterol i tot això: ja sabeu.

Sara Garcia López

Bibliografia:

Estrada, A., Jimeno, J.F., Malo de Molina, J.L. (2009). La economía española en la UEM: Los diez primeros años. Madrid: Banco de España.

Ruiz, A. (2013, 4ª edició). “El nucli de la Unió Europea II. La Unió Econòmica i Monetària” en Economia de la Unió Europea. Barcelona: FUOC.

Enllaços:

http://www.vilaweb.cat/noticia/3731680/20100520/govern-espanyol-aprova-pla-retallades-pressupost-public.html

http://www.elperiodico.com/es/noticias/economia/espana-cuarto-deficit-publico-mas-elevado-3256679

http://www.elconfidencial.com/economia/2014-04-23/espana-grecia-irlanda-y-eslovenia-los-paises-con-mas-deficit-de-europa-en-2013_120113/

1, 2, 3 Capitalisme.

El 1961, Billy Wilder, un dels més atalentats guionistes de Hollywood de tots els temps, torna al Berlín de la Guerra Freda de la seua joventut. Mitjançant una comèdia àcida contraposa capitalisme i comunisme amb situacions delirants que acaben amb una frase que reprendrem més avant.

Tornem més a prop ara. Vora el 2011, em trobava jo al LIDL de Vic, i per matar el temps a la cua d’eixida em vaig dedicar a llegir les etiquetes dels productes de la persona que em precedia a la fila. Havia comprat aquesta persona llet, pa i carn i... anem per pams, en un lloc de tanta producció làctica com la comarca d’Osona, amb prats i vaques per tot arreu, la llet provenia de Bavaria, a Alemanya. Un curiós i llarg passeget vaja, per un producte que també es trobava allí mateix i de qualitat. La carn, en canvi, atès que on hi ha vaques NO hi ha carn (*sic!), provenia només de la República Txeca. Com que pam dalt pam baix la República Txeca i Alemanya es troben una al costat de l’altra, igual, i és un dir, van aprofitar el mateix camió per portar fins a Catalunya ambdós productes. Acabem amb el tercer producte i com que Catalunya NO és (*de nou sic!) una regió vitivinícola, havia aquesta persona comprat, -absolutament imprescindible- vi de Califòrnia, Sud-àfrica i Austràlia. A mi, mentrestant em rondinaven pel cap regions com ara el Penedès, l’Empordà o el Priorat, que amb les meues innates limitacions, no podia associar a coses com ara vins...

 Posteriorment, en un article econòmic, vaig llegir que les peces dels cotxes fan hui en dia més quilòmetres per separat que muntades juntes sobre el vehicle al que van destinades. Parlava de Volkswagen i el seu conglomerat industrial que comprèn marques com ara Skoda, Audi o la Seat de Martorell, i és només un exemple que val per altres marques i no una exclusiva de dita firma d’automoció. Les bieles siga de Volkswagen o Skoda, per exemple, igual es produïen a una planta de Polònia, mentre que els càrters de totes les marques es feien a Eslovàquia. Posteriorment es recarregava tot en camions que les portaven a les plantes d’assemblatge final, des d’on mitjançant altres camions, es redistribuïa el producte final, el cotxe, als diferents països on aquest es venia. Roda i volta, les peces del cotxe que el comprador final adquiria, havien fet més quilòmetres per separat, dels que probablement farien mai amb el propietari. A qui, per la paga, se’l atabala amb publicitat per que es canvie el cotxe cada certs –pocs- anys. Tot i que cal dir, que al comprador se’l ajuda amb productes que es cauen a trossos al poc de temps. Un es preguntarà cóm pot ser que els cotxes de hui en dia amb tots els avanços tecnològics de les últimes dècades, duren menys que els antics, i la resposta és que simplement estan dissenyats per durar menys. Això té un nom, i es diu obsolescència programada tot i que clarament es podria qualificar d’estafa manifesta.

El capitalisme és una entelèquia, una maquinació, una línia que ha de presentar sempre avanços, considerats beneficis. El preu a pagar per l’avanç no conta. Vegem-ho amb un exemple i amb una altra firma més de per ací ara. Si la Ford d’Almussafes presentara un descens de vendes, es parlaria de desastre, de llocs de treball afectats i altres. I sí, és cert, hi ha una correlació no sempre clara degut al treball robòtic de les plantes entre la producció i la necessitat de mà d’obra. Jo volia però detindre’m amb un altre aspecte, el de la presentació de beneficis, i per això em valdré d’un exemple imaginari, maldestre però significatiu. I reprenem la Ford amb descens de ventes i, com per art de màgia, arriba un excèntric i li compra posem, 10.000 cotxes d’una tacada, per llançar-los acte seguit al Port de Dénia, per posar un altre exemple. La pol·lució al port o la interrupció del tràfic marítim no contarien per a la Ford, que presentaria tot d’una un increment en el seu balanç... Com que Baleària, és una altra firma independent, a ells de patir ara el descens en el seu balanç, i ja tornarà la jugada si pot, o li la farà a un altre... Resultat final, balanç positiu. Balanç positiu tot bé, balanç negatiu tot mal. No busquem tres peus al gat, el capitalisme és prosaic i va a la recerca de beneficis i para de contar.

A la pel·lícula de Wilder, Berlín és significatiu perquè allí com en cap altre lloc, dos models oposats, el capitalista i el comunista s’oposaven a pocs metres de distància, val a dir l’amplada d’un mur. Després de moltes peripècies agòniques o ridícules, el jove protagonista comunista exclama com perplex, si tot  allò, tot aquell patiment, tot aquell desficaci, només per vendre Coca Cola, a la qual cosa el vell capitalista replica que no, que no per vendre Coca Cola, sinó per la llibertat de poder vendre, implicant la contraposició al model de producció planificada estatista comunista. S’afegeix així al capitalisme la qualitat de representant de la llibertat, cosa que farà exclamar a algun poeta posteriorment allò de “llibertat, llibertat, quantes malifetes es cometen en el teu nom”. De la llibertat al liberalisme i ja tenim la preponderància del capital sobre les persones, benvinguts a la modernitat on es pot bloquejar el Port de Dénia amb cotxes i passar per ser un acte positiu...

El comunisme ja és menystingut pels seus propis errors, Gulag i manca de llibertats entre altres, que ja mereixen un estudi a part. El capitalisme sembla però hui la única via vàlida: als setantes, una iconoclasta banda punk de la més libèrrima ciutat californiana, San Francisco, els Dead Kennedys, va canviar el motto americà de la moneda nacional, el dòlar, que diu in God we trust, per in Gold we trust...

No anaven errats tampoc quan cantaven allò d’efficiency and progress are ours once more, now that we’ve got the nuclear bomb, is nice and clean and get things done... kill, kill, kill the poor, kill, kill, kill the poor...

Lluís Alemany Giner

LA PILILA NEGRETA

Si heu seguit alguna de les meues publicacions en este BLOG, com Divan o catret? o Judici a Moisés: culpable!, us haureu adonat que Freud m’encanta. Realment, el puc considerar una de les meues debilitats perquè, quan el lliges, et fa sentir intel·ligent. Ara bé, de la mateixa manera que Michel Onfray, encare la seua obra amb un intens esperit crític que fa que la gaudisca més encara perquè m’agrada endevinar allò que no diu. La seua filosofia gira al voltant del no; una negació molt associada al sexe. D’altra banda, eixe sexe que tracta amb assiduïtat, s’enfoca sempre des del punt de vista masculí.

Tots els éssers humans naixen mascles. Els que heu sigut pares o mares ho heu pogut comprovar... Ara bé, els nascuts destinats a ser femelles, ja de xicotets, tenen una certa obsessió amb els penis. Sembla que se’l toquen a tota hora fins que se’ls fa negret i els cau. Una volta perdut el membre viril, tota la vida la dediquen a buscar-ne a causa d’eixa mancança que els posicionarà de per vida. L’amor del pare, l’odi a la mare, la necessitat del mascle, l’angoixa de l’amputació...

Quan llig un llibre, vaig al teatre, a l’òpera o a qualsevol concert, i em pregunten si m’ha agradat l’espectacle o la lectura, sempre conteste que l’he de deixar reposar uns mesos. Al cap d’un parell, o tres, si els records em són intensos i clars, estic en disposició de respondre a eixa pregunta. Però, si al cap d’alguns anys, encara recorde la peça o la lectura, associada a la interpretació personal que jo li puga donar, significa que l’obra m’ha marcat. Algunes lectures de Freud han tingut eixe resultat.

Quan pense en les teories sobre el sexe del psicoanalista alemany, sempre recorde el pensament que van provocar en mi. Freud era una mica masclista, però ho era amb la finalitat de donar coherència al seu treball ―d’acord, teniu raó: era masclista i prou! L’obsessió de la dona freudiana amb el sexe masculí, sempre me l’he explicada com ho he fet dos paràgrafs més amunt. Realment, jo no aporte res; simplement interprete Sigmund.

A partir d’ara, si llegiu Freud per contraposar esta teoria amb la seua, recordareu que les xiques no tenen pilila perquè, com estaven tan obsessionades amb ella, se la tocaven i se l’estiraven sense descans, des de molt xicotetes fins que se’ls va fer negreta i els va caure. La resta, tots la sabem: la recerca constant del penis que descriu la seua psicologia, causada per la mancança d’eixe òrgan i per la repercussió de la mutilació que poden observar cada dia en forma de vagina.

La filosofia és simple, en el fons. La psicologia, és mentida, per això la tendència és anar a parar a l’estadística per explicar les coses. L’altra psicologia, la de la psicoanàlisi, és, poc dalt o baix, la teoria de la pilila... Però, l’estadística també és mentida perquè anul·la l’individu en este món on cada u se sent com a únic i diferent. La diferència és mentida perquè tots, pam dalt, pam baix, som massa previsibles. Però, no vos preocupeu perquè sempre hi ha escrits que vos poden sorprendre, com este. Guardeu-li, doncs, un espai a la vostra memòria i d’ací uns mesos penseu si vos ha agradat.

 

Salvador Sendra Perelló

Caixes negres, caixes blanques.

Després de les targetes negres de Cajamadrid que ja han alçat polseguera, tenim el “negre valencià” en versió caixa. Conste que la caixa negra no és una institució financera, sinó una caixa on clavar la mà i anar traient els diners públics sense que ningú sàpiga qui clava la mà ni per a què són eixos diners.

La caixa negra valenciana té el mateix sentit que les targetes black, despeses personals de gent que, abnegada en la seua tasca de servei públic, no pot arribar a final de mes. Així que els nostres pobres polítics no tenien altre remei que posar la mà a una caixa negra i treure alguna cosa per a menjar. Això en Dret es diu furt famèlic, i la jurisprudència diu que s’ha d'absoldre. Quan un furta per a menjar, només coses de menjar i l'indispensable per a menjar, no hi falta de furt ni delicte. Els nostres representats no tenien per menjar, per això encomanaven 500 € de sushi per sopar o Cotino, crucifix en mà, comprava dos cartons de llet, i d’altres compraven pits de pollastre, racions de paella de 10 €, galetes... No ningú dirà que no eren coses de menjar i que no ho feien perquè passaven fam.

També treien de les caixes negres diners per pagar flors, decorar els despatxos i alguna corona de flors en algun enterrament, coses totes elles necessàries per crear bon ambient a la feina, unes, o per compassió cristiana les altres. Com tots sabeu necessitats bàsiques.

No he llegit en quines coses més es gastaven, els nostres pobres representants públics, els diners de les quasi 300 caixes negres, però estic segur que eren en coses necessàries. Com no creure que els representants públics són honestos? Quins motius ens han donat per pensar que balafiaran els diners públics? Quins motius tenim per dubtar d’ells? No hi ha motius per pensar que una persona que jura davant d’un crucifix no és una persona honesta. A més a més, no hi ha cap dubte que el poble mai s’enganya, i en una democràcia la gent confia sempre en persones honestes, treballadores i respectables perquè els representen.

Clar, hom pot pensar que el tema de les caixes negres passa perquè vivim a un sistema corrupte, que el problema no és de quatre desaprensius que roben, sinó que és perquè el sistema està podrit i fomenta la corrupció amb total impunitat per part d’uns tribunals i jutjats, que em compte d'impartir Justícia, estan al servei dels polítics i elits econòmiques. Això suposaria que no cal una regeneració democràtica, sinó tombar tot el sistema polític nascut a la II Restauració Borbònica amb les restes del franquisme i altres institucions que han sobreviscut des de “los tiempos del Imperio español”. Per tant, caldria fer un sistema nou, democràtic, transparent i al servei d’una societat madura, participativa i activa. Però això són entelèquies de gent desqueferada.

Al meu poble, quan jo era xiquet, ens desafiaven uns als altres amb anar al cementeri i trucar la porta, amb tres cops, mentre deies: Calces negres, calces blanques, corre, corre que no m’alcances. Tot adornat amb històries d’esperits que s’alçaven i et perseguien per haver pertorbat la pau dels morts. Si tinguérem l’errònia segona visió que el sistema està podrit, els polítics podrien anar a la porta dels jutjats, en compte del cementeri, i dir: Caixes negres, caixes blanques, corre, corre, que no m’alcances. Encara que no hi haguera cap esperit de Justícia que els perseguira.


Òskar "Rabosa".

Una Unió Europea molt americana.

Conta la mitologia que la Unió Europea comença a gestar-se després de la Segona Guerra Mundial, ja que els europeus no estaven disposats repetir una massacre com la de les dues Guerres Mundials. Als dirigents de sis països inspirats per un esperit de germanor mai vist a la història de la Humanitat –i pense que també per l'Esperit Sant- van decidir posar en comú recursos per a la indústria del carbó i l’acer creant la Comunitat econòmica del Carbó i l’Acer. Més endavant els europeus embogits per l’esperit de germanor crearien, mitjançant el Tractat de Roma, la Comunitat econòmica europea, i ahí va començar el somni d'una Europa unida, amb germanor, que portaria la felicitat a tots, i convertiria la “vella Europa” en la “Terra promesa”, primer mitjançant la creació d’una moneda comuna i després fent una Constitució europea, per a fusionar-nos tots en un orgasme còsmic... el somni de la constitució europea se’l van carregar francesos i holandesos –ciutadans bàrbars que no saben el que els convé- i per això ara van fer un Tractat a Lisboa que ja no es sotmetria a referèndum i s’avança cap a la Unió bancaria, fiscal i la unió del mercat europeu i estatunidenc amb el Tractat de Lliure comerç (TTIP).

Però aquesta història tan bonica i preciosa no se la creuen tots. Des de cercles conspiranoics no se l’han creguda mai, però són això conspiranoics. Fa uns anys vaig llegir un article, es titulava “Bilderberg 2011: The Rockefeller World Order and the High Priests of Globalization”, on es mantenia que la UE és una creació dels EUA, òbviament en interés de les elits i que el Club Bilderberg des del 1955 va tenir un paper molt actiu. La versió dels origen la descriuen així:

Documentos desclasificados (lanzado en 2001) demostró que "los EE.UU. la comunidad de inteligencia realizó una campaña en los años cincuenta y sesenta para dar impulso a una Europa unida. Financió y dirigió el movimiento federalista europeo. "[22] Los documentos revelaron que," Estados Unidos está trabajando agresivamente en la sombra para empujar a Gran Bretaña en un Estado europeo. Un memorando de 26 de julio de 1950, da instrucciones para una campaña de promoción del Parlamento Europeo de pleno derecho. Está firmado por el general William J. Donovan, jefe de la Oficina de América durante la guerra de Servicios Estratégicos, precursora de la CIA. "Además," era la herramienta principal de Washington para dar forma a la agenda europea el Comité Americano para una Europa Unida, creado en 1948.

És a dir, molt abans del Pla Schuman, als EUA ja treballaven per la “Europa Unida”. La veritat és que aleshores no vaig parar massa atenció a eixe fet. L’afirmació que els EUA van crear la UE no encaixa amb la versió oficial, però com tampoc la crec, ho vaig posar tot en quarantena.

Ara fa poc, vaig sentir parlar d’un llibre –el posaven com un d’eixos que cal llegir per entendre el que passa- titulat The global Minotaur, de Yanis Varoufakis. Aquest és grec-australià format en matemàtiques, estadística, doctorat en economia per la Universitat d’Essex, ha sigut assessor de Papandreu, i col·labora com analista amb BBC Today, CNN, Sky News, Bloomberg TV y Russia Today. Bé no diriem que és precisament un conspiranoic, veritat?

En The global Minotaur Varoufakis escriu:

In these sense, the Marshalll Plan may be regarded as the progenitor of today’s European Union (EU). Indee, from 1947 onwards, the US military (and in particular the Joint Chiefs of Staff at the Pentagon) called for the ‘complete revival of Germany insutry, particularly coal mining’ and pronouced that the later was acquiring ‘primary importance’ for the security of United States. [En este sentit, el Plan Marsall pot ser considerat com el progenitor de l’actual UE. De fet, des de 1947 endavant, el exercitit de EUA (i particular ment el Junta de Caps del Pentagon) cridaven per una “renaixement complent de l’industria alemanya, particular la mineria del carbó” i declaraven que aquest darrer [objectiu] estava adquirint “importancia trascendental” per la seguretat dels EUA.)

Respecte de la creació de la Comunitat del Carbó i l’Acer (ECSC per sigles amb anglés), ja el que seria després pare de la V República francesa Charles De Gaulle advertia que era creat pels EUA i va votar en contra al Parlament francés:

When the ECSC was formed, de Gaulle denounced it on the basis that it was creating a united Europe in the form of a restrictive cartel and, more importantly, that it was an American creation, under Whashington’s influence, and better suited to serving its Global Plan providing a sound foundation for a New Europe. For these reasons, de Gaulle and his followers voted against the formations of ECSC in the French Parliament. (Quan el ECSC es va formar, de Gaulle ho va denunciar sobre la base que era una creació de una Europa unida en una forma de cartel restringit i, més important, que era una creació americana, sota la influència de Washington, i més apropiada per el seu Pla Global proveint sòlids fonaments per una nova Europa. Per aquestes raons, De Gaulle i els seus seguidors votaren encontra de la formació del ECSC al Parlament francés.)

Més endavant afirma Varoufakis:

And when the Marshal Plan began to run out of steam in 1951, Phase 2 of American design for Europe was commencing: integration of its markets and its indusry. (I quan el Pla Marshall va començar a quedar-se sense vapor al 1951, la fase 2 de disseny americà per Europa va començar: integració dels seus mercat i la seua industria).

La història de la continuació de l’Europa ja la sabem, ampliació, Tractat de Maastricht, moneda única, Tractat de Lisboa després de la fallida Constitució, i ara estem amb més unió bancaria, fiscal. La cirereta al caramull del pastís fet pels EUA és el Tractat de Lliure Comerç i Inversions (TTIP).

Un pla que els ha portat 70 anys, però que ja arriba al seu objectiu. Mentre a nosaltres ens venen una burra, ells han fet un pastís per engreixar-se més.

 

Oskar "Rabosa".

Historia de la UE

http://europa.eu/about-eu/eu-history/1945-1959/index_es.htm

Bilderberg 2011: The Rockefeller World Order and the “High Priests of Globalization

http://www.globalresearch.ca/bilderberg-2011-the-rockefeller-world-order-and-the-high-priests-of-globalization/25302

(en castellà)

http://netovidal.blogspot.com.es/2011/06/bilderberg-2011-el-nuevo-orden-mundial.html

Eterna Italia.

Diblogava l’altre dia l’estimat company Salvador Sendra que per la planura transsilvana i escoltant Camille Saint-Säens, va tindre un d’aquells estranys moments de plenitud. Un d’aquells preciosos moments en que a la vida sembla no mancar-li res, no tindre tampoc una coma, un pèl de més d’allò estrictament necessari. Un moment en el qual hom pensa que tot és perfecte. Al capvespre, el Sol es ponia sobre la planura amb irisacions daurades que fan pensar en aquella frase de la genial  Susanne de Leonard Cohen que diu “and the sun pours down like honey on our Lady of the Harbour”. Apunta a més, el fet de la rara avis que al si de la historiografia francesa representa un músic sensual i sensible com ell, un músic lliurat al malaurat romanticisme gal. I dir malaurat és ser benigne. França, la terra de Descartes, de Blaise Pascal, o per la banda baixa Rabelais, no accepta les volades espirituals. Vegem-ho en els palaus del Loira o el Sena, poden ser fastuosos però mai recarregats. La cultura francesa és aliena sinó obertament refractària al Barroc. Mesura i contenció en les formes, vici, débauche,  en les actituds personals.  

Vet ací, que gent com els escriptors Gérard de Nerval o abans Stendhal, tingueren problemes en imposar la seva obra davant de “terroristes” de la realitat com Flaubert, Balzac o posteriorment el major d’ells, Zola. Centrem-nos però en Stendhal. En una de les seues obres més conegudes, Le Rouge et le Noir, el jove protagonista, Julien Sorel, es queixa que davant la bellesa dels boscos alpins valdesos, els seus compatriotes només hi veuen metres cúbics de fusta, val a dir francs, profit material. Fugint de tot, i a diferència de molts dels seus compatriotes com ara Théophile Gautier o Prosper Mérimée i la seua coneguda Carmen, posteriorment musicada per Georges Bizet, que cercaven l’exotisme a l’Andalusia profunda que els recordava l’Orient, Stendhal, fugint de chinoiseries i exotismes, va decidir anar a Itàlia. 

Si haguera entrat per la Provença a la Ligúria, tal volta el xoc no hagués estat tan gran. Gènova és caòtica i retirava un aire a Marsella o Barcelona, un de tants ports mig moderns no particularment atractius, un lloc a evitar. Entrà però pels Alps, no podent encara preveure els encants d’aquell golf de Nàpols, d’aquella Roma, que tant atreia a britànics i alemanys. A Bolonya, una d’aquelles grans desconegudes ciutats que la península itàlica té per donar i vendre, es va sorprendre de la mesura –però no freda, racionalista com a França- de tot. Una catedral per acabar semblava modest, a portada de mà humana, i va ser en l’atenció als petits detalls que hi va veure la faç del geni italià. A Santo Stefano, més conegut com Le Sette Chiese, va comprendre que aquella munió d’esglesioles entortolligades conformaven en realitat una unitat i no només en l’evident plànol físic, sinó molt més enllà, en l’espiritual. Continuar travessant els Apenins podria haver-lo vacunat, en copsar de camí la serena bellesa toscana. No va ser però així sinó més aviat al contrari. No consigna detalladament si Siena o San Gimignano l’afectaren o no, i es limità a dir que a dins de la Santa Croce florentina, va caure fulminat, incapaç de pair tanta bellesa.  

Textualment diu: 

En sortant de Santa Croce je me sentais hors d’état de raisonner et la vie était épuisée chez moi, je marchais avec la crainte de tomber.  

Vertigen, taquicàrdia, convulsions i fins i tot al·lucinacions. Això té hui en dia un nom mèdic, la síndrome d’Sthendal. Millor no patir-la al volant.

 

*Eixint de Santa Croce em sentia incapaç de raonar i la vida semblava esgotada a dintre meu, caminava amb por de caure.

 

 

Lluís Alemany Giner.

LES PUTES DE RAJOY (O ELS PUTOS)

Estic llegint les estadístiques i suant de la mala hòstia que m'agarra; vos ho he de contar! Tracta sobre la manera de camuflar el dèficit de l'Estat sobre el llom de les putes i els putos, i les xifres, mirades en gelat, no tenen desperdici. Tots sabem, o hauríem de saber, que la prostitució i el tràfic de drogues computen en el PIB a partir d'enguany... I ho he estat esbrinant perquè he escoltat per la ràdio una senyora que tractava el tema de la prostitució d'una manera molt interessant.

 

La dona de la ràdio deia que les xifres de putetes i putets de l'Estat arriben a 600.000 persones —podem donar gràcies per unes xifres tan rodones i sense decimals, així no cal esquarterar-ne cap. Automàticament, la meua ment inquieta ha anat a revisar el cens de la població adulta de la totalitat del territori, agarrant el segment que va des dels 18 anys fins als 67, que és des de la majoria d'edat fins a la data de jubilació que ens van proposar a l'última reforma. El resultat total ha estat d'uns vint-i-set milions de persones dels dos sexes, transsexuals inclosos/es.

 

Vull pensar que en esta professió de la prostitució també hi ha paritat, com en la política, per exemple. I, partint d'estes xifres, m'he preguntat: quantes putetes i putets li pertoquen al meu poble? Aleshores, he fet el càlcul, primer sobre el percentatge d'espanyols, que ha arribat fins a un 2.22% de la població total. El segon pas ha estat calcular la incidència de la prostitució en un poble d'al voltant de 2,500 habitants. El resultat és demolidor: 55 putes i mitja!

En l'entrevista, la senyora deia que el govern havia tingut seriosos problemes per a calcular el nombre de persones que s'hi dediquen però, a una mica que faces servir la intel·ligència, t'adones que ni tan sols s'han molestat a fer-ho. Estic esborronat de pensar que eixes persones, majoritàriament marginals, hagen de suportar sobre els seus sexes la salvació dels comptes públics. Jo pense, francament, que el govern ha fet el compte a la inversa, calculant que el seu dèficit no supere en excés eixa barrera del 3% del PIB.

Quantes persones hi haurà exercint de polítics en els diferents governs estatals, autonòmics, provincials i locals? Si algú ho sap, que m'ho diga... És només per calcular el nombre de putes i putos que els hem d'assignar, als polítics, perquè, d'estadístiques, en fem servir tots!

Salvador Sendra Perelló

Troc o diners, què va ser primer?

De tota la vida se’ns ha explicat que abans d'haver-hi diners, els intercanvis es feien mitjançant el troc. Això és, si a mi em fan falta sabates i tu en tens un parell de sobres, jo vaig t’oferisc alguna cosa que tinga i ho baratem. Els manuals d’economia solen explicar que els diners es van inventar per salvar situacions d’impossibilitat de fer el troc. Si jo vull unes sabates però només tinc tomaques, i el veí no vol tomaques, perquè també té la seua horta, però vol blat, eixe troc ja no es pot fer, potser qui vol tomaques no té sabates, per tant a mi no m’interessa. Al inventar els diners, un bé que tots accepten perquè és intercanviable per tot, les transaccions ja es poden fer, jo pague les sabates amb monedes, i el veí de les sabates compra el blat.

Aquesta que és la teoria més acceptada del naixement dels diners, i ara ha sigut posada en dubte per David Graeber, un antropòleg –considerat per molts el millor de la seva generació-, un activista anti-globalització, membre d’Occupy Wall Street i a escrit diversos treballs sobre l’anarquisme. El seu llibre On Debt: The First 5000 Years (en castellà, En deuda, una història alternativa de la encomia) ha caldejat el debat sobre com es va arribar a inventar els diners. El debat va més enllà del que és purament economia, va a l’arrel de les construccions de les ideologies econòmiques -com podeu comprovar als links que vos pose baix. Els liberals de tot tipus han atacat Graeber ferotgement i els qui defenen sistemes alternatius qualifiquen de mite l’origen liberal dels diners i s’agafen a Graeber amb ungles i dents.

La teoria econòmica que hem explicat al començament, que els diners naixen com a conseqüència del troc i per agilitzar i facilitar l'intercanvi de béns, va ser creació d'Adam Smith. Però això sembla que no va ser així, Graeber diu:

Hacia la misma época [meitat del segle XIX], misioneros, aventureros y administradores coloniales se extendian por el mundo, muchos transportando copias del libro de Smith, esperando encontrar la tierra del trueque. Nadie la halló jamás. Descubrieron una variedad casi ilimitada de sistemas económicos. Pero hasta el día de hoy nadie ha sido capaz de señalar un aparte del mundo en que el modo habitual de transacción económica entre vecinos tome la forma de “te doy veinte gallinas por esa vaca”.

Més endavant cita a una antropòloga, Caronlina Humphrey, de Cambridge, que diu:

Nunca se ha descrito un solo ejemplo de economia de trueque, sencillamente, y mucho menos la emergencia de él del dinero; toda la etnografia dispone sugiere que jamás ha habido tal cosa.

No és que el troc no existira o no haja existit mai, però no era un element habitual. Entre pobles que no hagen desenvolupat una economia complexa, “salvatges” els deia Adam Smith, Graeber diu que “suele darse [el troc] entre pueblos diferentes, incluso entre enemigos” però mai entre veïns, o gent de la mateixa tribu. En general, el troc com a mitja d’intercanvi de béns habitual s’ha donat en societats que ja coneixien els diners i per les raons que foren s’han quedat sense ells (p.e. a l’Europa després la caiguda de l’Imperi romà, Rússia als anys ’90 o Argentina el 2002). És més, per valorar l’intercanvi es solien utilitzar els diners. Jo et canvie les sabates per tomaques, però quantes tomaques pel parell de sabates? Per fer això es posa preu en diners a les sabates i a les tomaques, després es fa l’intercanvi.

Ara ja sabeu, quan algú diga que s'ha de tornar al troc, heu de contestar: tornar com, si mai hem estat?

Oskar “Rabosa”

Links relacionats:

El origen evolutivo del dinero

http://juanramonrallo.com/2014/05/el-origen-evolutivo-del-dinero/

¿Es la economía una ciencia? El lamentable ejemplo de Juan Ramón Rallo y la teoría sobre el origen evolutivo del dinero

http://laproadelargo.blogspot.com.es/2014/10/es-la-economia-una-ciencia-el.html

Qué es el dinero - Economía directa / Colectivo Burbuja



Arreglemos la crisis: volvamos al trueque

http://www.elblogsalmon.com/economia/arreglemos-la-crisis-volvamos-al-trueque

OPI

En el darrer viatge que he fet, un dels records més agradables que m'acudixen és el d'haver estat escoltant Camille Sanit-Saëns, dia rere dia, en la ràdio pública. I em pregunten: et va agradar Romania? Doncs, sí; és evident! Imagineu-vos, per un moment, estar conduint per l'interior de Transilvània, a la tardor dels formidables boscos caducifolis, escoltant Saint-Saëns... Es podrà demanar més?

Tant a Romania com a la resta dels actuals estats que pertanyien a la URSS estan prou arrelades les creences religioses ―tot i que variades― almenys en un ample sector de la societat que creu i en practica. Altra cosa que capta l'atenció és la identificació, mitjançant la pertinença, amb una determinada nació que roman en la població d'estos llocs. L’evidència es diu Ucraïna, per exemple, on el conflicte nacional és evident.

Tant la religió com les nacionalitats van ser una de les primeres coses a eliminar per l’onada socialista perquè les dos pertanyen a la vessant més humana de les persones: els sentiments. En els dos casos, el socialisme va fracassar i, si mirem més enllà de la URSS, van ser dos de les causes de la seua dissolució amb el fraccionament. Sobre els residus de les nacions i de les religions s'erigixen els nous estats postsoviètics. La tercera causa és la dels diners, però esta ja ha estat tractada massa voltes.

Camille Saint-Saëns m'agrada i, per això, quan puc m'escape per escoltar-lo en algun concert o alguna òpera. L'última va ser Samsó i Dalila, on Dalila, després de trair Samsó, l'ajuda a acabar amb tot. Fantàstic, el duet del desenllaç! Saint-Saëns va ser un cas especial en la terra laica. La seua obra va ser un fenomen estrany a França per l'ús que feia de la llibertat creadora, lligada a la religió i allunyada de la moda aconfessional del moment. La religió i el romanticisme potencien l'individu però cal recordar que la música també ho fa.

De Lenin, diuen que va dir que «la religió és l'opi del poble» però, des del meu punt de vista, va errar en la contextualització perquè l'opi també, segurament, és un producte de consum individual, com ho és la música o la fe. Supose que, quan estàs col·locat, no t’apetix que et molesten... La religió i la nació (residu del romanticisme) van fulminar la URSS perquè cal recordar que la seua porta d’entrada va ser Polònia, i la nació de Chopin és l’únic estat modern europeu creat sobre una base religiosa. La música va donar alguna que altra maror als cabdills socialistes... Però l'opi, ben entés, no era altra cosa que la creença amb l'individu; eixa creença que, després, pren forma de pàtria, de fe o de simfonia.

Salvador Sendra Perelló

Mas i l’estratègia del covard.

Mas s’ha fet enrere amb la consulta sobiranista. Bé, jo no diria que s’ha fet enrere sinó que mai ha tingut voluntat de fer la consulta. A cas no sabia què passaria? No sabia que la consulta seria paralitzada pel TC? És clar que ho sabia. De la mateixa forma que alguns estaven convençuts que Mas anava de farol.

Sempre he dit que el tema territorial a l’Estat espanyol hauria de ser tancat d’una vegada. Des de la II Restauració Borbònica hi ha hagut un estira-i-arronsa amb el tema de les competències. No està clar quin és el desenvolupament de les “Comunidades Autónomas”. La caguerà que van fer amb a la Constitució del ’78 no va deixar clar el model d’Estat ni les competències territorials. L’augment de les competències s’ha fet a cop de pactes per donar suport al Govern central –si pacte a Felipe González vull el 15% de l'IRPF, si pacte a Aznar vull el 30%-. Això ha suposat dues coses: 1) Per una banda una insatisfacció total dels catalans amb el model d’Estat, que els porta a fer continues reclamacions; 2) Una imatge de xantatge constat per parts dels catalans a l’Estat.

CiU mentre ha tingut poder de negociació per aconseguir cada cop més competències mai ha platejat la independència. Ans al contrari, sempre s’ha oposat radicalment a la independència. Després del desastre fet pel tripartit, Mas torna al Govern i es troba una Generalitat en fallida. Com vol més diners, demana un pacte fiscal com el d'Euskadi i Nafarroa. Rajoy que no necessita a CiU per a res, perquè per obra i gràcia del P$x€ -i la ineptitud del govern de ZP- té majoria absoluta, li diu que “una merda li dóna el pacte fiscal”.

En eixe moment, Mas fa el seu gir, posa damunt la taula seu farol. Com que a Catalunya cada vegada hi ha un major descontentament amb l’Estat, amb la crisi, amb les retallades, amb el maltractament del català, amb la porga que va el TC de l’Estatut... A més a més, la gent cada vegada té menys por i contemplen l’independentisme com una opció legítima i necessària perquè els catalans milloren la seua vida. Mas aprofita tot això perfaronejar: convocar un referèndum per l’independència de Catalunya. Cosa que engresca la societat civil. El ressó del referèndum supera a Mas, i es produeix l’efecte bola de neu.

Mas ja no pot tornar enrere, però sap que ni pot ni vol la independència. Ell vol un pacte amb l’Estat des d’una posició de força. La seua estratègia s’ha vist desbordada pel poble. Què fer? Seguir tirant llenya al foc, fins que arribe el moment en què el Govern de Rajoy i l’aparell de l’Estat li diguen: Fins ací has arribat. Aleshores, amb el cap cot ell diu: La consulta –abans referèndum- ha de ser legal, i no pot fer-se perquè no ens deixen. Ell creu salvar el seu coll aixina, però en realitat és un zombi. La societat civil li ha passat per damunt.

Què pot passar ara? El Govern i l’Estat li han clavat un gol per l’escaire a l’independentisme. Mas a fet el ridícul i li ha fet un favor a Rajoy. Quan es llança una proposta com la de la independència s’ha d’estar disposat a arribar fins al final. En mitjans pacífics òbviament, intentar-ho tot. Quedar-se amb mitges tintes no satisfarà a ningú. Què haguera sigut de Gandhi, Mandela o Lutter King si s’hagueren quedat amb mitges tintes? Mas és un mediocre, poregós a qui l’estratègia del xantatge a Espanya li ha eixit mal. Només queda l’opció de les eleccions plebiscitàries on concórreguen totes les forces amb una única llista i la declaració unilateral d’independència, però no passarà perquè tot ha sigut un immens acte de covardia per part de Mas.

 

Oskar "Rabosa"

JO HE SALVAT STRAUSS-KAHN

Fins ara no ho havia fet públic però, aprofitant que el nou primer ministre francés, Manuel Valls, ha dit públicament que l’economista, i antic president de l’FMI, ha deixat de ser persona no-grata per als socialistes gals, vull que el món sàpiga la raó d’esta bona nova. Fa un parell d’anys, en un dels meus viatges per França, vaig iniciar el procés de depuració del famós polític o, millor dit, de la seua ànima.

La caiguda en desgràcia d’Strauss-Kahn és ben coneguda. Un bon dia, en un viatge als EEUU, va ser acusat d’intentar forçar una dona del servei de l’hotel en què s’allotjava. La xica el va denunciar i Dominique va ser dut al jutjat i, possiblement, a la presó. L’aventura li va costar la presidència de l’entitat, tot i que no va ser jutjat perquè la serventa va retirar els càrrecs just abans d’entrar a la sala, crec recordar.

La caiguda en desgràcia del president de l’FMI va ser molt sonada i, entre altres coses, es va divorciar, tant de la seua esposa com de la societat en conjunt. En este temps van aparéixer moltes  notícies sobre els seus excessos; notícies que ens podem creure o no. El que sí que està clar és que, des de la seua retirada, l’FMI ha anat colpint, cada dia més fort, els estats i els col·lectius més vulnerables: Rato, Lagarde... ja sabeu.

L’home era un vividor i, per què no, una mica vicioset. Tenia una ànima corrompuda i jo no ho podia suportar. Per això, en l’esmentat viatge, vaig passar per una església on es podien sol·licitar pregàries i misses. En un gerrotet de fang, s’havia d’introduir un paperet en què s’indicara el motiu de la pregària i la seua finalitat. Jo el vaig escriure demanant una missa per l’ànima d’Strauss-Kahn: un home tan corromput s’havia de reconduir; sí o sí!

«Monsieur l’abbé : je lui demande une messe pour sauver l´âme de DSK. Je suis sûr que on peut se réussir. Merci pour vôtre aide.»

A més de la pregària i la missa, vaig dipositar un donatiu... Sempre havia pensat que una acció tan complexa em duria temps i alguns diners. Però, esta setmana he pogut comprovar l’èxit de la iniciativa i estic molt content: Dominique està curat i la seua pena ha quedat porgada. Els socialistes francesos el tornen a acceptar! Quina bona notícia, per a mi i per a qui, vertaderament, ha cregut amb la meua capacitat per reconduir les ànimes negres.

 

Salvador Sendra Perelló

Els pirates culturals "planetaris".

És el moment de parlar de pirateria cultural. Ara que veig al Lara en la festa del premi Planeta i que va uns dies que aquesta editorial ha censurat un llibre de Gregorio Morán contra “la casta cultural”. Ara que hi ha una campanya d’A3Media, per sensibilitzar contra la piratería. És un bon moment.

A la cunya que treuen fan un clar xantatge emocional al possible pirata. Li diuen: Si pirateges eres responsable de que la gent vaja a l’atur. Paren un parany, busquen “sensibilitzar” tocant la fibra. Si tu pirateges, algú ho té que pagar. I òbviament no seran ells, el amos d’A3Media.

A3Media és el grup de comunicación que pertany a Planeta. Planeta és una editorial que ven llibre, pertany a la familia Lara. Multimillonaris. Paguen 600.000 € d’un premi de novel·la –les tres o quatre novel·les guanyadores d’eixe premi que he llegit, són novel·les que no m’han aportat res, hauria pogut prescindir d’elles-; van pagar a José Bono –el sociàpata catòlic fill d’un franquista- 800.000 € per les seues memòries; també han pagat 700.000 euros per tres llibres de ZP, 233.000 € de bestreta. Han publicat també les de Aznar, va cobrar 330.000 € per avançat, i Pedro Solbes, però no he trobat dades sobre quant han cobrat. Les vendes d’aquestes memòries, sense piratejar –perquè la majoria de la gent no les llig ni regalades-, han sigut ridícules.

Sí, aquests que paguen tant descomunals barbaritats –per xirigotades d’expresidents escrites per negres- són les que diuen que si pirateges estás tirant gent al carrer. Ells que es fan multimillonaris, que paguen barbaritats a enans intelectuals i que amenacen amb acomiadar treballadors que amb sort seran mileuristes.

Ningú dubta que un autor deu cobrar per la seua obra, ningú dubta que un autor mereixca ser retribuït, això sí no són els autors que més diners guanyen en la industria, llevat de si eres un escriptor de molt d’èxit o sigues expresident. Sí, és cert que les empreses tenen despeses per posar un llibre al mercat, però la major part de les despeses ho gasten en marketing, marketing de productes que no valen la pena. La major part dels diners van

Las editoriales son especialmente celosas con sus cifras pero no es difícil calcular, apunta Magda Polo, cuándo un libro comienza a ser rentable. De los 22 euros de media que cuestan --22,5 Aznar y Solbes, 21,5 Zapatero, 19,5 González--, una vez descontados costes de producción, distribución y demás, aproximadamente cinco euros de cada ejemplar van a parar a la caja de la editorial. (El fiasco de las memorias presidenciales – El Mundo)

Un autor, no superfamós, cobra pels seus drets menys d’un 10%, la mitjana pot estar entre el 7-8%, és a dir, dels 20 euros, només 1’40 o 1’70 € serien pel autor. En el món de la música i de les grans companyies el tema és més escandalós encara. I no cal que parlem del cinema. Vegem per tant que l’autor, qui més treballa no s’endu la major part i és qui realment és important. A mí, que un llibre siga publicat per Planeta, per Perico los Palotes o que el mateix autor el penje en PDF a la Xarxa, és una cosa que em dóna igual. El lligiré pel contingut.

Els costos de producció, on trobariem els salaris dels treballadors que anirien a l’atur per culpa de la piratería, no són la partida més gran del llibre. La partida més gran són marketing, si hi ha campanya forta, i beneficis de l’editor. Per tant, el problema que planteja Planeta, en l’anunci d’A3Media, no és el de l’ocupació, és el dels seus descomunals beneficis.

La industria “de la cultura” no ha sabut adaptarse als nous temps. Viuen al s. XX on van fer beneficis descomunals, al s. XXI les coses han canviat molt. Si com a empreses desapareixen, no serà per la piratería, serà per la seua incapacitat d’adaptar-se a unes noves circumstàncies. La cultura no s’acabarà, autors hi hauran, si volen eixir endavant seguiran produïnt i trobaran la forma d’aconseguir una retribució justa per la seua feina. El que potser s'acabe són els monstruosos beneficis dels pirates culturals.

«No sabem el que tenim fins que ens ho lleven»



«No sabem el que tenim fins que ens ho lleven». Quantes voltes ens ha vingut al cap esta afirmació? De segur que milers de vegades. I més en els últims anys. Des què en 2008 començaren a evidenciar-se els símptomes de crisi, la ciutadania hem notat com les polítiques de retallades anaven desmantellant, a poc a poc però sense pausa, el que entenem que és el nostre estat de benestar.

L’altre dia, sense anar més lluny, a El Objectivo de La Sexta, una portaveu de Ayuda en Acción defensava que els Serveis Socials haurien de ser un dret. Tanmateix, si ens fixem en el desenvolupament que ha tingut la coneguda com a Llei de dependència, i els efectes que sobre ella ha tingut la crisi, podem pensar que l’anterior desig és ben difícil que puga arribar a ser una realitat. Però no és exactament d’això del que vull parlar, sinó fer un ràpid repàs pel que ha estat l’evolució de l’estat de benestar en els darrers 50 anys.

Ens hem de remuntar a la Revolució Industrial, al segle XVIII, per a veure el germen d’això que avui coneixem com estat del benestar. No és que abans no hi hagueren, però és, esta època, quan es fan visibles les desigualtats socials entre els treballadors i els empresaris el que van provocar la necessitat d’elaborar una sèrie de polítiques socials per a esmenar situacions com la sobreexplotació dels treballadors, la desocupació o la progressiva desigualtat de les rendes. Un segle més tard, a finals del XIX, el conservador alemany Bismark hi contribueix amb una legislació social.

Al segle XX, un punt d’inflexió per entendre l’estat del benestar és el final de la II Guerra Mundial. A partir d’este moment, són diversos els mecanismes que s’activen per a reconstruir Europa i evitar un conflicte similar. En la dècada dels 40 es crea l’Organització de les Nacions Unides (1945). Entre els seus propòsits, el desenvolupament i estímul del respecte dels drets humans i les llibertats fonamentals sense discriminació. S’aprova la Declaració Universal de Drets Humans (1948). Aquesta Declaració significa que “els drets humans deixen de ser un assumpte purament intern, per a convertir-se en un tema d’interès i protecció col·lectiu, internacional” (Pereira, 2005).

En acabar la II Guerra Mundial, en la majoria de països occidentals van produir-se grans mobilitzacions ciutadanes, amb el protagonisme de les classes mitjana i obrera. Estes classes demanden a l’Estat una major protecció o la nacionalització dels sectors bàsics. La resposta va vindre amb unes polítiques de benestar que s’aplicaren amb l’extens convenciment que la intervenció estatal podia garantir un desenvolupament econòmic més sostingut que el resultant de la mera iniciativa individual.

En parlar dels orígens de l’estat del benestar s’ha de mencionar la política social iniciada a Gran Bretanya després de l’Informe Beveridge (1943). Dit Informe va contemplar la Llei de Seguretat Social que va establir subsidis per desocupació, malaltia, maternitat i jubilacions, finançades pels treballadors, les empreses i el Govern. Va crear el Sistema Nacional de Salut, amb atenció mèdica i tractaments gratuïts per a tot el món. El seu fil conductor va ser la lluita contra la misèria.

Cal sumar dos aportacions més al desenvolupament i consolidació de l’estat del benestar. Una de la mà de Keynes. Les seues propostes van justificar la intervenció pública per a dinamitzar la demanda i, per tant, l’economia. L’altra, el model de ciutadania social propugnat per Marshall.

Es pot veure, doncs, que l’estat del benestar el podem definir com el conjunt de mesures adoptades per l’Estat per a protegir la ciutadania contra aquells riscos front als quals el mercat no ofereix una cobertura ni eficient ni equitativa. L’objectiu: millorar les condicions de vida dels individus. La finalitat: assegurar uns mínims bàsics de protecció per tal d’evitar o superar determinades contingències com la pobresa o l’exclusió. Sobre esta base s’han desenvolupat diferents models d’estat de benestar.

Fins a la dècada dels 60, l’estat del benestar s’havia desenvolupat amb altes quotes de creixement, sobretot a l’Europa “capitalista”. No obstant, un seguit d’esdeveniments geopolítics a EEUU i a la pròpia Europa van començar a manifestar símptomes de fatiga econòmica i política, després de dues dècades de tranquil·litat.

Definitivament, el 1973 arriba a la seua fi un període de creixement sostingut iniciat amb la recuperació de postguerra. En eixe moment, les polítiques conservadores entren en acció. El seu focus d’atenció seran les polítiques de protecció i socials, per tant, l’afebliment de l’Estat. Per als conservadors, l’única manera de mantenir l’estat del benestar és augmentant la pressió fiscal.

Si els orígens de l’estat del benestar europeu el trobàvem a la legislació britànica, curiosament, el paradigma del retrocés de l’estat del benestar també el trobem al Regne Unit, fruit de les polítiques conservadores o “neoliberals”. El seu màxim exponent: Maraget Thatcher. La dama de ferro el 1979 i Ronald Reagan als Estats Units el 1980 van dur a terme la reestructuració del paper de l’estat sota la base que no existeixen interessos col·lectius, sinó únicament interessos individuals. A més, van erigir els mercats com a la millor manera d’organitzar la vida econòmica i social.

En la vida social, es produeix la pèrdua de poder de les meses de negociació, pròpies dels mercats laborals (Us sona?). En la part econòmica, el més significatiu fa referència a l’onada de privatitzacions de les grans empreses públiques tradicionals (una marejada que han viscut la majoria de països).

El desinterès pel foment de la inversió privada, de l’educació i de la inversió pública en infraestructures i serveis d’interès general, va desaccelerar en gran mesura la productivitat, entre d’altres efectes negatius de les polítiques conservadores. La conseqüència, el naixement del neokeynesianisme. Influent, sobretot, a partir de 1990. Akerlof, un dels seus principals representants, defensava raonables dosis d’intervenció estatal per engreixar els engranatges de l’economia.

Contràriament al que acabem d’exposar, el continent europeu en general (a excepció dels països satèl·lit del socialisme), es decantarà per la corrent neokeynesiana, pel proteccionisme de l’Estat, tot i que amb matisos. Els veiem:

·         El model conservador (Alemanya, França, Bèlgica, Àustria, Holanda, Finlàndia i Luxemburg). Es basa en la legitimitat de l’Estat per a proporcionar la integració social i el desenvolupament econòmic, ja que tant l’Estat com les institucions públiques intervenen en els processos socioeconòmics.  

·         El model mediterrani (Itàlia, Espanya, Grècia i Portugal). Ací l’estat del benestar s’ha desenvolupat, a excepció d’Itàlia, més tardament per les diferents dictadures a què han estat sotmesos. Presenta un alt nivell de legislació protectora de la desocupació, baix nivell de totes les prestacions socials i d’impostos, especialment de prestacions per pensions i impostos del treball.  

·         El model nòrdic (Dinamarca, Suècia i Noruega). Es podria dir que és el model òptim de l’estat del benestar. Presenta un alt nivell de totes les prestacions socials i impostos. Destaquen especialment educació, polítiques actives i impostos al consum. Noruega també presenta un alt nivell de prestacions en sanitat i incapacitat.

Els models que acabem d’enumerar han anat variant en els últims anys. La majoria d’ells, introduint les línies bàsiques que defensa el neoliberalisme i recolzant-se en la mínima intervenció de l’Estat. El resultat ha estat que els mercats laborals han esdevingut altament flexibilitzats, amb permanents entrades i eixides per part dels treballadors, amb major importància del treball a temps parcial i amb major pes de la coneguda com a “oferta secundària de treball”, que repercuteix, sobretot, en la dona.

L’atur estructural, que implica atur de llarga durada i amb poques possibilitats d’inserció laboral, ha cobrat una enorme importància. Ha crescut el nombre de treballadors que reben remuneracions molt baixes, inferiors al llindar de la pobresa. Paral·lelament, s’ha dut a terme una progressiva eliminació de les normes legals creades per al sosteniment dels ingressos en el treball i per a la prestació de subsidis elementalment rellevants. Tot un seguit de mesures que reflectixen l’aprimament de l’estat del benestar.

En els últims anys els governs han optat per polítiques liberalitzadores a causa dels seus ràpids efectes econòmics, és a dir, perquè permeten omplir la caixa ràpidament. Això pesa més que la comprovació que, els programes de l’estat del benestar que impliquen major inversió en capital humà, són els més efectius en termes del benestar que generen.

Tot indica, ja ho veieu, que l’estat del benestar s’aprima sense pausa. No obstant això, tenint en compte els diferents models que existeixen i no sent catastrofista, no es pot parlar d’una crisi total de l’estat del benestar. No podem oblidar que l’estat del benestar va nàixer amb una crisi (la destrucció d’Europa produïda per la II G.M.). Des d’aleshores les seues prestacions han anat pujant i baixant, sense desaparèixer. Esta nova crisi, el continuarà modificant, com les que vindran, però és difícil que el faça desaparèixer.

Cal tenir present, però, que els diferents governs i les seues polítiques són una part fonamental per al desenvolupament de l’estat del benestar i la tria dels governs està en mans de la ciutadania. Per tant, ha de ser la ciutadania qui evite que s’haja de tornar a pronunciar l’afirmació «no sabem el que tenim fins que ens ho lleven», sinó més bé la contrària. La ciutadania ha de fer seua la frase, «l’estat del benestar no és un problema: és la solució» (Navarro, 2009). 

Sara Garcia López

Bibliografia

Casassas, J. (coord.), Avilés, J., Casassas, D., Duarte, A., Pereira, J.C., Riera, S., Saz, I. (2005). La construcción del presente. El mundo desde 1848 hasta nuestros días. Barcelona: Ariel. 

Conde-Ruiz, J. I., Ocaña Orbis, C., i Pérez-Quiros, G.  (2007). “ Análisis cuantitativo del estado de bienestar en Europa: Modelos y resultados”. Fedea (Fundación de Estudios de Economía Aplicada).

Idoate, E., i Molina, V. (2008). “L’estat del benestar. Una aproximació conceptual i estadística”. Barcelona: Papers de Treball.

Rodríguez Cabrero, G. (1989).  Orígenes y evolución del Estado de Bienestar español en su perspectiva histórica. Una visión general. Madrid: Política y Sociedad.

 Barroso González, M., i Castro Vadillo, N.J. Estado del bienestar y crisis económica. Una revisión bibliográfica. Huelva: Universidad de Huelva.

Navarro, V., (2011). “El mantenimiento o desmantelamiento del estado del bienestar. El desplazamiento de los poderes de decisión hacia los “mercados” y el debilitamiento de la política”. Conferència en las XV Xornadas de Outono de Vigo.

Navarro, V. (2009). “El Estado del bienestar no es un problema: es la solución”. Publicat a Elplural.com

López Álvarez, C. (2009). “Replanteando el Estado de bienestar: la sanidad en Estados Unidos”. Publicat a la secció d’Internacional de Profesiones, nº121.

Papillón Olmedo, R. (2008). “El modelo nórdico”. Huelva: Revista de Economía Mundial

Draibe, S. i Riesco, M. (2006). Estado de bienestar, desarrollo económico y ciudadanía: algunas lecciones de la literatura contemporánea. México: Serie Estudios y perspectivas.

Bollero, D. (2012). “Amargo 70 aniversario del Estado de bienestar” publicat a la secció d’Internacional de Público.

Weber, M. (18ª edició, 2001. 1ª edició, 1969). La ética protestante y el espíritu del capitalismo. Barcelona: Ediciones Península.