GUIA DE VIATGE

El meu estimat oncle em va regalar, quan encara era molt xicotet, tota la col·lecció de còmics d’Asterix i Obelix en el format de tapa dura. Ací encara no es publicaven i recorde que els va dur de Perpinyà, i que en faltaven tres o quatre per completar la sèrie. La vida, per a mi, va canviar de sobte i, des d’aleshores, els he llegit i rellegit moltes voltes; fins i tot he viatjat als indrets on van ocórrer moltes de les seues aventures.

Els còmics i jo hem tingut sempre una relació estreta, però es va trencar en arribar als vint-i-un o vint-i-dos anys, en endinsar-me en el còmic d’adults que no va arribar mai a captivar-me com abans havien fet els de joventut. L’únic que ha seguit acompanyant-me des d’aleshores ha estat el Corto Maltés, amb les seues històries carregades de màgia i d’incertesa.

Recorde passejar pel barri jueu de Venècia acompanyat dels records de la seua Fàbula, fixant-me en els detalls dels edificis i dels patis i carrers.... o per Marsella o la Valletta. Uns quants anys després, me’l vaig trobar per Turquia, quan les seues petjades encara romanien a la costa de l’Egeu i Istambul.

Però, el terreny idoni per a l’aventura va ser el que vaig trepitjar fa un parell d’anys, i es diu Amazonas. Navegant pel riu que li aporta el nom i, en la part alta, pel Marañón, fins arribar al cor de la selva, era conscient que hi havia una mancança: alguna cosa que no encaixava. Iquitos i Nauta són les ciutats des d’on t’embarques per endinsar-te en la immensitat verda i, la veritat és que són indrets on es respira una atmosfera especial.

La falta d’algun element, encara inexplicable per a mi, em voltava pel cap, però va ser en tornar quan vaig ser realment conscient d’eixa peça que no encaixava: el Corto Maltés havia passat per allí sense que jo recordara l’aventura. Segurament, tot i que no n’era conscient, sí que hi havia alguna partícula màgica que hi romania, encara. Els tresors no sempre estan amagats i l’ajuda d’un interpret com Corto et fa trobar-ne en els llocs més insospitats, o en els més transitats; fins i tot a Venècia!

Salvador Sendra

LA VETERANIA ÉS UN GRAU

La segona crònica d’Alacant és quasi tan interessant com la de RROPE LASCA DENA i, a més, tot va succeir en un breu espai de temps i en la mateixa avinguda: la de Xixona. La religió va ser el fil argumental dels dos casos i el fet de baixar a comprar el periòdic al mercat, la raó per poder-los gaudir.

Un amic em comentava que eixos xics que vestixen uniforme de camisa blanca dos talles més gran i pantalons negres de pinces, identificats amb una plaqueta rectangular on hi ha el nom i els cognoms, pertanyen a una secta cristiana i dediquen un any de la seua vida per recórrer altres territoris amb la finalitat de difondre la paraula divina entre els pecadors. La veritat és que desconec la seua tasca i d’on provenen, tot i que pense que són nord-americans. Puc dir, però, que el text de referència de la seua creença és la Bíblia.

Un dia baixava jo per l’avinguda de Xixona –de Jijona per als d’Alicante— quan em vaig adonar que, uns cinquanta metres davant de mi, hi havia un embús, a la vorera. No era un pas massa ample, però sí que recorde que hi havia un parell de metres entre la façana dels edificis i la calçada per als cotxes. Tampoc hi havia massa gent transitant pel carrer. Em va cridar l’atenció.

Quan ja estava més a prop, vaig observar que pujava carrer amunt un home amb una caixa enorme i, quan encara estava més pròxim, em vaig adonar que duia els braços formant una creu que obstaculitzava el pas dels que baixaven. L’home estava dins de la caixa!, i per la grandària, semblava que era d’una rentadora. Un forat per traure el cap i dos per als braços, que no podia doblar i per eixa raó els havia de dur estirats. Quan hi havia molta densitat de gent, caminava de costat, amb un braç davant i l’altre darrere, per poder seguir transitant sense enganxar-se amb qui baixava.

En arribar a la seua alçada, l’home caminava de perfil i de sobte vaig llegir que, a la part davantera de la caixa, hi havia escrit: La Bíblia. L’home –que anava caminant amb un altre xic de camisa blanca dos talles gran, pantaló negre de pinces i una plaqueta amb el nom i els cognoms— estava disfressat de Bíblia, supose que per captar adeptes per a la causa. Seguidament, vaig pensar que el company deuria ser el veterà.

Salvador Sendra

RETORN A LA SOBRETAULA

El bon amic Lluís, durant una infinita sobretaula en què es van tractar temes variats des de les més diverses perspectives, em va recordar que Nietzsche, cap a l’ocàs de la seua vida conscient, es va adonar que allò que pregonava des de la profunda Europa ja existia en la llevantina. Durant les seues saludables estades a Itàlia, el filòsof va entendre que la Mediterrània era allò que ell s’entossudia a explicar sobre l’esperit dionisíac i que ocupava una immensa part del seu argumentari –per a mi, el millor— més enllà de les regeneracions heroiques i de les necessitats religioses.

La conversa, com en els millors casos, es va acabar en adonar-nos que ja no hi havia cognac ni porto; millor dit: va quedar suspesa esperant una represa que es donarà quan els astres creguen convenient. Mentrestant, l’altre dia, escoltant música i les seues explicacions, em va sobtar un raonament ben curiós que enllaça amb el fum dels Habanos i els culets de les copes: ja ben avançat en la vida, Nietzsche es va adonar que la millor òpera que mai s’havia representat era Carmen, de Bizet. Crec recordar que va assistir a una representació que hi hagué a Niça, quan es va il·luminar.

Hui m’ha vingut al cap mentre llegia unes conferències de don José (Ortega y Gasset) sobre la idea d’Europa. Sembla que hi va participar amb una ponència a Berlín, cap a la meitat del segle passat, i hi analitzava les tensions entre unitat i diversitat; entre llibertat i societat; entre democràcia i representació... Com que estaven encerclades en la idea de nació, i el temps per esplaiar-se no presta per a entrar en els detalls, l’home no es va endinsar a explicar les realitats transfrontereres, ni els lligams dels territoris vertebrats per la mar, però sí que va puntualitzar alguna referència.

Quan vaig estar a Barcelona per vore i escoltar Carmen, quasi no hi arribe a l’hora perquè la gent amb què hi havia quedat es van retardar una mica més del temps de cortesia. L’odissea per arribar a l’espectacle va ser memorable. Finalment, em van deixar a la Rambla –anava al Palau de la Música— i vaig eixir corrents del cotxe per poder accedir-hi abans que tancaren la porta: veia que moria! Però l’òpera tracta sobre això, precisament: sobre l’amor i la mort; sobre la vida i l’amor; sobre l’amor i el temps; sobre l’amor i el mal... sobre la disbauxa més dionisíaca! No em ve de nou perquè els francesos, i les franceses, entenen l’orgasme com la petite mort, i Bizet era francés.

Música festiva, danses, baralles, traïcions i penúries causades per allò irracional i lliure que ningú no pot lligar perquè és com l’aigua que se’n fuig de les mans, tot i que en pots beure per apaivagar la sed. Hui ací, demà allà i, despús-demà, qui ho sap? Només ella, Carmen, sabia que moriria en breu si no canviava d’actitud, però va decidir morir havent viscut que viure havent mort; perquè encarnava la representació d’allò dionisíac que va transportar Nietzsche fins a El naixement de la tragèdia en l’esperit de la música –la seua primera obra de pes, i única per a mi— simbolitzant així l’altre gran tema del seu pensament: l’etern retorn.

Salvador Sendra

LA MÚSICA I LA TERCERA CRÍTICA

Tots no som iguals i, per això, jo sí que cite d’on trec la idea, per ínfima que siga, i encara que no tinga quasi res a vore amb l’argumentari que hi seguirà, perquè, llegint el llibre de Dugin, vaig observar una pinzellada interessant, tot i que del tot anacrònica. Però, per això estic jo: per posar al dia les coses –soc una persona moderna!

En una línia, Dugin esmentava la música i la lligava al temps. Deia que la música s’expressava en el temps (una idea, de moment, poc original perquè ja l’ha tractada mig món) i que el temps passat era allò que es pensava des del present quan s’anticipava el futur. Realment, el cas del futur en la música el coneix a la perfecció el meu amic Calle i l’explica de manera molt senzilla: La persona s’anticipa a allò que sonarà, però deu encertar només un percentatge: si és molt alt, significa que la cançó és comercial; si és de la meitat, significa que et pot atrapar, cosa que depén de la qualitat i del gust; si és més baix, es tracta d’una música estranya, arriscada i apta per entesos. I tot això pensant que la música ha de tindre qualitat.

Jo, però, fet el pertinent aclariment, ho deixe ací i entre en altra dinàmica: la temporal. Perquè, si explique mitjançant la música que el futur es pot anticipar atenent allò que ha passat –a partir dels compassos anteriors— , només es pot entendre des de la idea nietzscheana del retorn, i resulta aplicable fins a certa data, del tot anacrònica, de la música tonal, per exemple. Què passa si escolte Schönberg? O Berg?

Ara, si intente seguir l’argumentari de Dugin entre en un dilema ja que, si continue amb la seua idea he d’admetre que, des del present, el futur és del tot imprevisible, i que del passat no entenc res. Si adapte l’argumentari a la realitat he d’admetre que la Relativitat afecta el temps –i el temps de la música— i que, per tant, des d’Einstein cap ací han quedat obsoletes les anticipacions històriques, i que si no es pot anticipar el temps és perquè no hi ha temps, i em quede en el punt de què Dugin intenta fugir a tota pressa: la teoria de Fukuyama del final de la història.

Perquè Dugin vol explicar el futur des de l’Edat Mitjana i el temps des de la música barroca o folklòrica, sense adonar-se que sí que hi ha hagut un recorregut, tant històric com musical, en els darrers segles, del qual no se n’ha assabentat.

Fi

Salvador Sendra

FINALMENT, QUÈ ÉS LA QUARTA TEORIA POLÍTICA?

No en tinc ni idea; ho ho sé, i això que acabe de llegir el llibre sencer de Dugin. Respecte de la crítica sobre la lectura, em valdria la que vaig escriure en l’altre text, a la meitat del llibre, perquè ha canviat ben poc l’argumentari. Resumint: de les 250 pàgines de la publicació, 230 s’hi dediquen a la deconstrucció i a la crítica, però de les 20 restants, altres 10, també. En definitiva: Dugin no té cap teoria; simplement critica allò que no li agrada, plagiant, quasi textualment, el sistema creat per Horkheimer a la Crítica de la raó instrumental.

Però, quina és la gran escletxa del text? Precisament, si per a Nietzsche (El naixement de la tragèdia) l’inici de tots els mals era Sòcrates –perquè va introduir el pensament racional—Dugin s’ho copia i diu que el pitjor mal que hi ha hagut mai ha estat Descartes –segurament perquè va desmuntar el sistema dual escolàstic. Ara ja entenc millor les tesis de Houellebecq quan lloava el pensament musulmà perquè el veia funcional.

Si tornem al segle VII, cap a on tirem? Dugin sap, perquè jo també ho sé, que Descartes desmunta la realitat, en El discurs del mètode, d’una manera magistral, però la construcció ja no és tan encertada. Tant se val, perquè en va haver suficient per unir les diferents parts de l’ésser humà. El rus, salvant les abismals distàncies, fa servir el mateix sistema: apunta, dispara i au! Per recollir has de crear, i no es crea res perquè no es concreta res, tot i que escriu sobre la necessitat de l’acció. La única part que se salva és la dedicada a les anàlisis de l’actualitat.

En fi; un pamflet –ho torne a escriure—, que barreja una extensa anàlisi de Horkheimer sense citar-lo amb una crítica a la racionalitat basada en Nietzsche, sense citar-lo, tampoc, però del qual extrec una reflexió que avala la lectura, i eixa és la visió del temps que apunta en una línia i que m’ha resultat interessant de desenvolupar. Però això serà en altre capítol.

¡Hasta luego, amigos!

 

Salvador Sendra

Socialisme promonarquic.

S’especula últimament sobre què serà de l’anterior rei d’Espanya Joan Carles I. Hom sap que ara com ara es troba involucrat amb nombrosos escàndols siga per comissions al tren d’alta velocitat a la Meca que per diferents comptes bancaris a paradisos fiscals o vivendes de luxe a ciutats gens barates com per exemple Londres, fruït de dites comissions. Aquest últim aspecte és irrebatible malgrat que afirmen el promonarquistes espanyols que és la casa reial més econòmica del continent, de fet, una simple recerca a la xarxa diu que “tan sols” té pressupostats huit milions d’euros enguany, eppure si muove, les possessions ahí estan...

La casa reial d’origen francés dels Borbons hispànics té l’estranya primacia a nivell mundial d’haver estat destronada en tres ocasions i reposada exactament tantes. La destrona Napoleó a principis del segle XIX i en caure aquest és reposada en la figura de Ferran VII o la seua filla Isabel II. Com que la gestió d’ambdós és calamitosa el poble opta per una efímera primera república i fins i tot per una altra dinastia estrangera, també efímera, la dels Savoia italians. Panxacontentes del passat, casualment militars conservadors reinstauren per segona volta la casa de Borbó al poder per ésser de nou desallotjada per instigació popular al 1931. Experiment curt, car al 1936, de nou casualment militars conservadors encapçalats per Franco la finiquiten. A la mort de Franco, per tercera volta, de nou Borbons. Saltant-se la línia natural no governarà el fill de l’anterior rei sinó el net, un jovenàs simpàtic. Qui no ha sentit dir allò de que ell no era monarquista sinó “juancarlista”?

I què dimonis hi tindrà a veure el PSOE de Sànchez amb això? Per què dit partit o dirigent ara al 2020 es neguen a una investigació parlamentària al voltant de les activitats econòmiques de l’anterior monarca? Fàcil i trist alhora. Fàcil perquè la S de PSOE ja no vol dir socialista, de fet ja ni el socialisme és socialista sinó light-capitalista i perdó pel neologisme.

 L’ésser humà evoluciona com a espècie aferrant-se a valors simbòlics, ¿què el blanc no simbolisa la puresa i un anell l’amor? ¿No implica el negre dol o mort o el blau insondables profunditats abissals i el verd natura? ¿Qui no comprén això com a valors universals? Així les coses, ningú veu que la S de PSOE ja no significa socialista perquè amb aqueixa mateixa lletra s’escriu la paraula i la propaganda (especialitat esquerrana) del partit així ho proclama constantment. A més, la gent també ignora ser vulnerable a la propaganda... ¿Per què algú com Sànchez o el PSOE es neguen a investigar i si de cas, jutjar i condemnar al rei? Per altre simbolisme, aquest amb E d’Espanya. Milions de persones se senten espanyols i són socialistes i voten PSOE però han rebut la propaganda d’una nació amenaçada, la seua, per separatismes, actualment catalans, anteriorment bascs, que no són els seus, per conseqüent, n’estaran amb contra coincidint amb la dreta. Ara que l’esquerra no és més que una còpia de la dreta, és comprensible que un partit autodenominat socialista i suposat així pels seus votants i oposició, aplique solucions de dreta històrica.

Quan dues corrents antagòniques convergeixen el resultat només potser l’absolutisme.

 

Lluís Alemany Giner

Brasov a 11 de juny del 2020.

Vell que fa nosa, coronavirus que el mata.

Hi ha una murga que ens assetja darrerament amb la pandèmia: açò ho conviarà tot. Més amb el què ha passat amb els vells i les residències. Ara que ja ha passat el pitjor, de moment,  de la tempesta, comencen algunes veus que diuen fer balanç i els missatges buits i destrellatats es reprodueixen. Sembla que dins del govern de la Comunidad de Madrid hi ha lio. La catàstrofe a Madrid ha sigut de magnituds èpiques. No podia ser a un altre lloc. ¿No és Madrid el centre del liberalisme espanyol? Doncs, s'havia de notar. Diuen que açò no pot tornar a passar què s'ha de canviar, què hem de canviar.

La catàstrofe amb els majors és fruit del sistema neoliberal/capitalista. I s'entén perfectament amb una tríada màgica per a catàstrofes humanitàries: 1) Introducció d'un llenguatge econòmic a tots els nivells socials; 2) reïficació; 3) maximització de beneficis. I això on triomfa, més que a cap altre lloc, és a Madrid, capital dels lladres d'Espanya, i de totes les Espanyes ficticies i inventades.

El llenguatge establert pels economistes liberals, especialment els neoclàssics/marginalistes, s'ha imposat en tots els àmbits. El canvi en el llenguatge porta canvis en el pensament, en els valors i això, per tant, repercuteix en tots els àmbits de la nostra vida. Respecte dels vells, el missatge de la productivitat i de què ha de tenir valor en la societat, porta a considerar els vells com una càrrega que ha d'assumir la societat, especialment la part més improductiva de la societat que és l'Estat. Així doncs tenim que la societat sencera ha de suportar una part improductiva de societat, cada vegada més gran, i, a més a més, ho fa l'Estat, què és un organisme anòmal que l'únic que fa és nodrir-se de la riquesa creada pels elements més creatius de la societat, açò és, els emprenedors/empresaris. Tot açò són evidents fal·làcies que han infectat el vostre cervell com els memes, però els memes de Dawkins, no els de FB, que també vos infecten de mala manera.

Considerar els vells com improductius i com a càrrega porta al fet que els familiars més joves, que tradicionalment hi han mantingut als majors a les seues cases fins al darrer dia, també els vegen com una càrrega. La transvaloració dels valors que s'ha produït amb el neoliberalisme, com vam exposar al post de El neoliberalisme és nietzscheà, ens du al fet que els familiars ja no puguen ni vulguen fer-se càrrec dels seus majors. El motiu que es sol adduir és el de manca de temps, bé perquè s'ha de treballar o bé, perquè quan no es treballa, no es té temps, perquè hom ha de tenir temps per a si mateix, és a dir, per a gastar els diners que ha guanyat treballant en coses estúpides i innecessàries. La llibertat individual passa a ser l'element primordial, per damunt de qualsevol obligació, i sobretot quan es tracta de satisfer capricis. Recordem que la transvaloració de tots els valors, feta pel neoliberalisme, ens du directament a l'egoisme i a manca de compassió.

Això ens porta directament al segon dels elements per a la tempesta perfecta que hem viscut amb la COVID-19. Els vells si són mantinguts, han de ser objecte d'extracció monetària, se'ls ha de poder traure de diners, se'ls ha de monetitzar. I el camí per a fer-ho són dos: el primer fent-los malalts crònics i atapeint-los de medicaments; el segon, com que les famílies no volen/poden fer-se càrrec d'ells, es creen residències per apartar-los, on puguen seguir medicant-los a mansalva i les famílies puguen seguir, treballant per preus miserables i gastant en coses absurdes els seus ingressos. Amb això, es produeix la reïficació de la qual també he parlat en altres ocasions, passant els nostres vells de ser persones a ser mercaderies.

El tercer element, i el detonant de tot açò és la maximització de beneficis per les empreses. Aquest s'ha convertit el primer manament de tot empresa, ja des dels anys '70, quan es va encetar el debat sobre la "responsabilitat social de l'empresa". Milton Friedman, a un article publicat al New York Times anomenat "The Social Responsability of Business Is To Increase Its Profits", ja va deixar clar que l'únic i principal obligació era la maximalització de beneficis perquè els accionistes tinguen el retorn més gran possible, qualsevol altra consideració de responsabilitat social de l'empresa era socialista i antidemocràtica –nyas coca-. I gestionar residències de vells és un negoci lucratiu al qual s'han llançat grans empreses, com ACS mitjançant filials, i fons d'inversió i fons voltors. Ahí el negoci està a retallar despeses. Retallar despeses implica no donar l'atenció necessària sinó mínima atenció perquè sobrevisquen i poder maximitzar beneficis. Per això, els serveis mèdics són tan precaris o les mesures d'EPI eren obviades.

I de tot açò què canviarà? Doncs res. Perquè canviaren les coses, hauria de canviar també la mentalitat, haurien de tornar els valors on es prioritzen les persones sobre els diners; hauria de morir el capitalisme per tant. I això no passarà, encara no. És més, hi ha una disputa política sobre els responsables de la gestió política de les residències, però en eixa disputa ningú anomena als propietaris, quan la immensa majoria de les morts que han passat són per la manca de l'atenció deguda per part dels gestors privats. Altra vegada l'Estat ix mal parat en la prestació d'un servei social i els diners se'ls han endut els ... de sempre. Tot sota el paraïgues mediàtic que desvia l'atenció. Però no podem perdre de vista que el que ha ocorregut amb els vells ha sigut una hecatombe perfecta a l'altar del capitalisme.

Òskar "Rabosa".

RROPE LASCA DEN

Al llarg dels anys que vaig estar a la ciutat d’Alacant/Alicante, vaig poder gaudir d’un parell d’escenes realment interessants. La resta del temps, vaig estar sotmés a una pressió atmosfèrica feixuga i bastant insuportable; de fet, al final vaig abandonar abans d’hora perquè ja no podia més: Alacant/Alicante pot ser fantàstica, però a mi m’hi voran poc.

Un dia, baixava passejant, com cada matí, cap al mercat per comprar el periòdic –encara s’hi podia trobar L’avui en un quiosc proper—quan vaig observar un cotxe aturat a l’avinguda de Xixona/Jijona. Encara no s’havia construït l’auditori que va situar extramurs dit carrer i va baixar un home del vehicle, va creuar l’avinguda fins a la façana de l’edifici que hi existia abans de la monstruositat i va escriure unes lletres amb un pot de pintura roja i un pinzell.

Amb la faena feta, va tornar al cotxe, on hi havia un altre home que li va dir algunes coses. El pintor va tornar a creuar per arribar a l’escrit i va pintar una altra coseta. Duia un paper a la ma, com una espècie de xulleta d’estudiant. Va pujar al cotxe del company i van continuar avinguda cap amunt. Jo ja estava prop del lloc que he descrit, mentre baixava cap al mercat.

JESUCRITO TE AMA RROPE LASCA DENA

Això hi havia escrit a pinzell, amb pintura roja, quan arribava jo a llegir-ho. En RROPE, hi havia una xicoteta M dalt, entre la O i la P. Supose que l’apreciació del conductor va ser eixa, perquè es deguera adonar que faltava algun element perquè s’entenguera l’escrit, i el pintor va tornar a arreglar-lo amb la M.

Per la planta que feien, i per la manera en què van actuar, després de llegir l’escrit vaig pensar que es tractava de feligresos de l’església evangelista que buscaven captar gent per seguir les lliçons de JESUCRITO. Em va semblar graciós i vaig pensar que JESUCRITO tampoc sabia escriure i això no li va suposar cap obstacle per desenvolupar la seua tasca.

RROPE LASCA DENA, sigues lliure!

Salvador Sendra

UN PAMFLET DE DUGIN

La quarta teoría política és el llibre que estic llegint i que ja feia temps que el tenia aparcat; m’he dedicat a altres coses més importants i que creia que em resultarien profitoses, en major mesura. De moment, i estic ja quasi en la meitat del lllibre, m’està resultant poc enriquidor, però he de pensar que es deu tractar d’una mena de recopilació per crear un document divulgatiu, apol·lògic.

Si la base és fluixa, d’edifici perilla. L’anàlisi inicial del text es basa en una revisió històrica que intenta defugir la modernitat per iniciar la reconstrucció en l’època prèvia. No obstant això, he de dir que abans de la modernitat hi havia els regnes… Dugin no esmenta la monarquia però sí que  insistix en l’actual estat-nació, tot i que hi canvia el nom pel de poble. Estat nació sense Romanticisme? Un poble, un estat? Em perd.

La crítica al liberalisme, el gran enemic, és una còpia textual de Horkheimer (Crítica de la raó instrumental), tot i que no l’anomene per a res: és un plagi! Veig bé que busque el seu camí, però ha de pensar que la resta de persones també llegim, de tant en tant, i un oblit com eixe de citar les fonts desmunta la totalitat del text; un text que sembla escrit per Hitchcok, on ja s’ha anticipat unes dos-centes voltes això de la Quarta teoria, i encara ningú no sap què és.

L’anàlisi que fa de Heidegger és bona: es nota que es dedica a la filosofia i que és el seu filòsof de capçalera. Interpreta que l’existencialisme heideggerià ha estat sempre mal entés, ja que el ser-en-el-món no té perquè ser un element individual, i que en eixe món hi ha els vincles dels pobles. Açò encara no ho puc explicar del tot perquè he de seguir llegint.

Finalment, i açò ja és de collita pròpia, he de dir que em sembla una adaptació teòrica com la que va dur Russia cap al socialisme, saltant-se els passos intermedis. Com crear un sistema bassat en el proletariat sense tindre proletariat? Doncs, fàcil: creant el proletariat! Rússia va passar d’un sistema a un altre de manera directa perquè tenia clar que sabia on anava i que, si el socialisme era la forma perfecta de l’evolució, calia arribar-hi de manera ràpida, saltant-se les fases naturals del camí. Ara, i com si esta persona no haguera entés res, vol superar el liberalisme sense haver-ne tingut.

Ja vos diré com continua la lectura i si em faig un duginià convençut.

Salvador Sendra

L’ESCRIPTURA COM A TERÀPIA

Escric i escric, de manera compulsiva, una mena de dietari escapçat en què trasllade les impressions d’allò que llig o que, per uns segons, em crida l’atenció. D’altra banda, sí que és veritat això que diuen que escriure és terapèutic; a mi, m’ha millorat molt la salut des que ho faig i, a més, és directament proporcional la millora de la salut a la quantitat de textos que s’escriuen.

Però, com es pot fer una afirmació semblant sense aportar el llistat de beneficis? No patiu perquè adore la ciència; si més no, el mètode científic! A mi, no només m’ha millorat la salut... també m’ha anat molt bé per a la butxaca. Per tant, només puc dir que tot són efectes positius, els de l’escriptura. Però, atenció: heu d’escriure amb l’ordinador o, si no en teniu, amb una màquina d’eixes de tic, tic... rrrr.

Mentre escric, no fume. Com que soc fumador de puros, si tinc les mans ocupades no em puc dedicar als Habanos. A més, tampoc puc sostenir la copa de cava, o de vi, perquè necessite tots els dits per treballar. Finalment, tampoc menge quan estic davant de l’ordinador; ni marisc, que m’agrada molt. Ara ja sabeu perquè escriure és tan positiu per a la salut de la persona.

La butxaca també s’ho nota, i això que no cobre perquè el meu editor és una mica garrepa i no s’estira gens. Però, tot i això, guanye un dineral! Si els Habanos són carets, el vi dolç i el cava, si és una mica bo, tampoc es queden curts, i del marisc, ni en parle. Per això, tot el temps que em dedique a escriure no estic gastant diners, i ja se sap: “tacita a tacitaaa...”(pose cara de viciós).

Escriure millora la salut i la butxaca: us recomane esta teràpia. Per la resta, poca cosa... M’han dit que ja estic arribant als cinc-cents articles en este blog, així que us podeu imaginar el meu físic i la mansió on visc.

Salut i diners,

Salvador Sendra

 

PARKINSON, TRAUMES I TRASTORNS VARIS

Hui acaba d’aprovar el Gobierno la pagueta. Segurament ho voreu publicat com a “ingreso mínimo vital”, però jo ja m’anticipe al nom que rebrà en els nostres pobles. Realment, no hi tinc res en contra, ni a favor, tampoc, perquè no he mirat ni què és ni a qui s’adreça, o siga, la lletra menuda de l’anunci i, per tant, no en puc parlar ni escriure. Supose que deu ser un ingrés per a la gent que no pot cobrar l’atur i que no té altra manera de sobreviure...

Sempre diuen que les noves tecnologies han creat moltes oportunitats de treball per a la gent que s’hi prepara. També, com que han abreviat notablement els camins, se n’han perdut altres tants en el trànsit. Hui, qualsevol solució passa per la innovació i el desenvolupament de la investigació, més que siga de boqueta, perquè estes coses han de nàixer de la societat i de la seua necessitat de progressar i no poden imposar-se des de les institucions, tot i que s’hi puga ajudar.

Aquells que abans tenien el poder sobre la ment humana ara se les veuen magres... Recordeu els grafòlegs? Eixes persones que podien saber-ho tot de tu mitjançant la teua escriptura han perdut tot el protagonisme. L’escriptura ja no servix per a res, ni la cal·ligrafia. Es podien analitzar la personalitat, les fòbies, els traumes i els trastorns a través d’un text; d’una carta. Ara ningú no escriu! O, els pocs que ho fan, treballen amb un ordinador, cosa que complica saber res del subjecte i cal entrar en els detalls del text; però eixa ja és la faena del crític o del lingüista.

Quan he de revisar un text escrit a mà, em pose en la pell de l’especialista en grafologia i pense: esta persona té la malaltia de Parkinson, o un atac de nervis, arrossega dos mil traumes, té por a respirar i els trastorns són tripolars. En general, la lletra sol ser quasi inintel·ligible i sembla traçada per un infant de sis anys, i això sense entrar en les faltes que ens alleugeren els correctors. Com que no hi practiquem, no podem escriure bé, però tampoc llegim, i no sabem argumentar ni tenim un vocabulari adequat. Ara, però, allò que interessa és el traçat, la línia, l’estil i la manera com s’agarra el bolígraf. Els grafòlegs estaran mirant-se això de la pagueta perquè han estat apartats del sistema però, si n’hi ha cap que encara treballa, deu estar sufocat perquè totes les coses que li arribaran per revisar i analitzar semblaran escrites en dia del terratrèmol de Lisboa, i a les fosques!

Salvador Sendra

FEIXISME

Què és el feixisme? Em veig en l’obligació d’escriure sobre un tema tan poc agraït com anacrònic perquè m’adone que se’n parla molt però sense tindre ni la més mínima idea de què és. Quan escolte eixes paraules em trasllade al passat més ridícul i tinc la impressió que no s’ha avançat gens. Ara, amb unes poques línies us ho explique, amb el referent del llibre que més voltes he llegit: L’obra d’art en l’època de la reproducció mecànica. Així que, a llegir açò perquè ja no us en perdonaré ni una!

El feixisme és estètica; així de clar: no hi ha més rerefons al darrere que es puga definir com a essència. Però, això sí, és una estètica violenta. Desfilades, uniformes, simbologia... hi ha de tot, com en un equipament esportiu o en un col·legi d’adolescents, on cadascú s’ha d’adherir a alguna tendència grupal, a més de cridar molt i dir poc.

El feixisme no té perquè anul·lar la llibertat d’expressió. Walter Benjamin escriu que les masses hi tenen dret a expressar-se, i fins i tot que hi ha una activitat cultural que es dedica a fabricar valors. Al final, però, sempre hi ha l’enfrontament en el punt de mira.

Però, quina cosa pot diferenciar el feixisme d’altres moviments pareguts? Fàcil: el feixisme no altera el règim de propietat. I ací és quan aportaré una cosa meua: cal anar en compte d’assenyalar com a feixista aquell o aquella que sí que qüestiona dit sistema, perquè no és feixista; ens enganyaríem i faríem el ridícul com fins ara. Serà altra cosa, i podrà tindre també un cabdill davant del qual agenollar-se, millor o pitjor, però no feixista.

Espere que us faça profit i que, a partir d’ara, parleu i escriviu amb una miqueta de propietat, i no com a lloros alterats.

Salvador Sendra