UN PERIODISTO ENTREVISTANDO A LA FUTURA PORTAVOZA

Abans de començar, i per avisar aquelles persones que sobrepassen el nivell de sensibilitat mitjana, he de dir que això que seguix la breu introducció no és políticament correcte. Ara, i una volta feta l’advertència, qui continua és perquè creu que ho podrà suportar.

Escoltava a la ràdio, a RNE, una entrevista a una dona que ràpidament he endevinat que era de Podemos. Sembla ser que la xica –la veu de joveneta l’ha delatada— és qui ocuparà el cap de la llista de les eleccions europees. També, i a causa de la veu que se li percep i perquè a Podemos tothom i totdon està superpreparat i superpreparda, crec que la xica haurà gaudit d’una beca Erasmus. Amb això vull apuntar que haurà creuat els Pirineus i que coneixerà allò que trepitjarà durant uns anys, més que siga per familiaritat.

L’entrevista ha estat una merda. La senyoreta no tenia ni idea de com podia funcionar la UE i, a més, tenia poca empenta per cagar-se amb qui havia fundat dita Unió i amb qui l’ha desvirtuada. Ara bé, parlava del tot correctament, emprant masculins i femenins en cada substantiu o adjectiu que declinara. Una persona amb més impuls s’haguera queixat del neoliberalisme que guia la Unió, o de les disparitats entre territoris per les aplicacions de les polítiques d’austeritat, o de la manera en què des de Berlín marquen el ritme del continent, o de la necessitat de desfer-se d’empreses de gestió pública, els estats del sud, com a única contrapartida a les xifres de dèficit anual. Res de res, o almenys mentre jo l’escoltava...

Però ha parlat sobre la invisibilitat de la seua opció política. I no m’estranya en absolut ja que, amb una gent tan preparada com l’entrevistada, i tan correcta, resulta normal que ningú vullga convidar cap polític que no siga Iglesias –és l’únic que té una mica d’aire. Jo mateix, només he aconseguit eixir de la letargia quan he escoltat la paraula portavoza. M’he quedat a quadres perquè li han col·locat un morfema flexiu de gènere a una paraula que no en tenia. Portavoz no s’escriu portavozo! I he pensat amb la paraula juez, que és un cas semblant, ja que no es diu juezo i, per tant, tampoc s’hauria de dir jueza per formar el femení perquè modificant l’article ja n’hi ha prou. Altra cosa són les paraules que tenen assignat un gènere a causa del seu morfema, com per exemple abogado, ja transformada en abogada.

La cosa és que ràpidament he pensat la discriminació que patix el pobre periodisto que estava entrevistant la xica per dedicar-se a una professió amb un nom acabat en a, i sense que ningú s’haja mai plantejat que dita a puga ser un morfema de gènere, com en el cas de l’abogada.

Salvador Sendra

LA GRÀCIA DE DÉU ÉS INFINITA, PERÒ LA DESGRÀCIA, TAMBÉ

La paraula desgraciat/da, en principi adjectiu però que es pot fer servir com a substantiu, significa absència de gràcia, ja que per això du el prefix. Una persona agraciada, per tant, és algú que té gràcia, o siga, que Déu li ha atorgat dita virtut. Desgraciat és qui no disposa de dita gràcia, i això significa que Déu no li ha concedit el privilegi. Graciós és allò que fa gràcia, que transmet eixe aspecte diví, normalment vinculat al riure o a la grata presència.

Si haguera d’anar a demanar almoina, segurament ho faria en una església pobre i catòlica abans que en una rica protestant perquè m’aniria molt millor. Els catòlics entenem la gràcia de manera diferent i creiem que amb eixa ajuda econòmica que aportem a la persona desgraciada podem ser recompensats per Déu, mentre que els protestants creuen que si no tens diners és perquè Déu no t’ha donat eixa gràcia i, per tant, ells poc poden fer per ajudar-te. Per als catòlics, ajudar el proïsme s’entén com una obra de caritat. Per als protestants, Déu ha obrat concedint la gràcia, i a eixes persones no els n’ha tocat.

La política, als estats catòlics, sembla que seguix la línia teològica perquè front a l’escassa recaptació d’impostos hi ha les donacions dels grans benefactors. Un empresari important no paga gaire impostos però ajuda la societat amb obres benèfiques que alhora li desgraven de les misèries que se li imposen i, per a més gràcia –amb tot el seu significat— li  netegen el nom. La seua actitud graciosa, per tant, li ha aportat més beneficis, encara. Supose que als estats protestants la situació és la mateixa, però hi ha una interessant modificació: si els impostos igualen les persones, de quina manera puc saber jo qui té la gràcia? Solució: no pagar impostos i deixar que la vida decidisca qui pot pagar-se la pensió, la sanitat i l’educació. Si el capitalisme concedia valor econòmic a les persones, el liberalisme els pot aportar, a més, eixa preciosa informació teològica!

L’església té la seua peculiar aportació a la distribució d’ajudes, i supose que ho farà a partir dels mèrits que crega oportuns. Les ONGs, també, ja que fan la faena que l’estat ha rebutjat, ajuden a desgravar impostos als poderosos i gestionen seguint unes pautes previsibles, vull pensar. Els serveis socials són, per tant, el darrer punt que l’administració té per llançar un cable als més desafavorits, però això no rendix de cara a les eleccions per dos raons: perquè els usuaris no crec jo que voten els seus benefactors i  perquè els no-beneficiats no creuen que dit servei siga tan important. Finalment, si hi ha catòlics que poden acceptar que l’ajuda social siga una tasca a tindre en compte, segur que creuen que els més indicats per a dita distribució són ells. Per tant, un govern que vullga mantindre la gràcia de l’electorat ha de deixar d’ajudar els desgraciats i gastar-se els diners en coses que puguen interessar a eixes persones autoanomenades classe mitjana: festes, infraestructures, reciclatge, immigració... ja se sap.

Salvador Sendra

ENTREM EN CAMPANYA

Els intents per gestionar totes eixes coses que no es poden privatitzar a causa de la seua essència és una cosa més que s’endevina en cada moviment dels peons econòmics al si de la política. La gestió dels recursos se cedix perquè l’element, en principi, no pot atorgar-se. L’aigua, per exemple, és un cas curiós perquè si llegim qualsevol etiqueta d’una botella d’eixes que comprem perquè la qualitat de l’aixeta és més bé poca, ens adonarem que hi posa el manantial i la utilitat pública que sol tindre atribuïda.

Però, com que he dit “que comprem”, i a l’etiqueta posa “utilitat pública”, què ens hem perdut pel camí? Doncs, això que hi ha al principi: la gestió. Paguem un preu per un servei que, en molts casos comporta els drets de la cessió, la construcció i el manteniment de les plantes extractores, l’envasament, el transport, etc. Al poble, però, recordem que tot això del servei públic d’aigua potable ho feia l’Ajuntament. Ho feia! Ara hi ha empreses que gestionen eixos recursos i nosaltres paguem per eixa tasca perquè l’aigua està més fonda, l’electricitat està cara, els comptadors rovellats...

Els gerents i directius de les companyies que s’hi dediquen, supose que ajustaran el preu a eixes xicotetes coses i, segurament, això de la torre Agbar, per exemple, haurà estat pagat de la seua butxaca, de manera altruista, amb els minsos estalvis que es poden permetre amb el seu ajustat sou. Hi ha gent, però, que gaudix de vore-la, perquè és bonica i tot això, però a mi em rebolica l’estómac. I més quan pense en la gestió del fem, de les platges, de la neteja o fins i tot de la zona blava de l’aparcament.

Ara, i per enllaçar este escrit amb el de l’altre dia, i perquè s’apropen les eleccions locals, cal plantejar-nos si eixos pobles i ciutats tan progres ho són realment i la manera en què, fins i tot, ens podrien abaixar els impostos indirectes. Perquè tots tenim aixeta, o llum, o la gran majoria... i ho hem de pagar de la nostra faena. Per tant, ningú ha pensat a recuperar alguna d’eixes gestions per a la comunitat? Això no aconseguiria alleugerir la càrrega impositiva de la ciutadania sense que estem parlant sempre de les mateixes estupideses dels impostos baixos per atraure empreses?, dic jo. No sé... era tan sols una reflexió.

Salvador Sendra

AIXÒ QUE REALMENT IMPORTA

Moltes voltes –pot ser que massa— pense que els esdeveniments giren a altre ritme, diferent al meu. Per eixa raó solc publicar reflexions –esta serà la primera, però així aporte un major pes dramàtic— que entenc que puguen transmetre una certa incredulitat, o desencís, o desassossec; perquè de veritat existixen en mi i jo en ells. Fa unes setmanes que he acabat el llibre de Zizek (amb Ž i ž) El espinoso sujeto buscant respostes del segle XXI per al segle XXI i les he trobades. Ara, i per esta senzilla raó, crec que és millor plantejar-se preguntes que intentar aportar solucions que et deixen molt pitjor que abans de saber-les. De tota manera, jo n’extrec conclusions personals i no crec cegament allò que em diuen perquè intente interpretar el seu discurs.

La igualtat, l’ecologia i algun tema encara pendent d’alliberar totalment per nodrir els rapinyaires com l’educació, la sanitat i les pensions són els puntals d’allò que entenem com a progressisme. Els substantius anteriors tenen a vore amb eixes coses que s’entenien com a pilars del benestar d’una societat que els tenia com a prioritaris, a què s’han afegit ecologia i igualtat. Ara, però, les prioritats han anat canviant i ja es qüestiona la seua pervivència, si més no, així com l’entenem encara.

El reducte esquerrà radical s’ha situat en la defensa d’este esquelètic estat minvant mentre que els moderats ja pensen a desmantellar això que queda i entregar-ho a un gestor especialitzat; algú que treballe millor que l’estat, deu ser... Recorde, però, que ara està de moda vendre actius als fondos buitre i tremole! I, quan arribe a este punt, m’adone que ja estem en l’extrem de la corda perquè a França hi ha una preocupació creixent, entre els més jóvens, envers l’ecologia, mentre que els jupetins grocs ja fan aigua i Macron n’ha eixit reforçat. Vos imagineu que hi passaria si en creixera la magnitud i si hi hagueren unes vertaderes revoltes? Estaríem davant d’una mena de Maig francés, que tots ja sabem com va acabar.

A partir d’ara, llegiré el periòdic Libération –perquè són progres— per preparar la fugida cap a qualsevol lloc on hi puga haver dignitat perquè, si la cosa va a més, això significarà que totes les batalles estaran perdudes i que de l’economia ja ni se’n parlarà: el transvasament liberal ja s’haurà realitzat en la seua totalitat i la igualtat i l’ecologia hauran arribat per quedar-se en el discurs ridícul de l’esquerra. La sanitat, l’educació i les pensions, per tant, ja hauran rebut el seu toc de gràcia mentre que els voltors seguiran girant a la recerca d’altre possible àpat.

Salvador Sendra

Índia.

Mai he tingut una tan potent sensació d’haver arribat a un lloc nou com m’ha succeït a la Índia. Era un lloc que pensava visitar des de feia temps però al que tampoc acordava la suficient atenció com a per a que anaren passant els anys i finalment prendre la decisió d’acostar-m’hi. Error, gran error per part meua, la Índia és un món propi, com si algú arribara als anells de Saturn, quelcom d’incomparable.

La causa en gran part d’aquesta novetat rau en el fet que la Índia com a estat rau en un subcontinent aïllat de la resta del món. Així les coses, tot allí té una semblança pròpia. Gran part de la Índia, tot l’enorme extrem nord, fita amb la més colossal barrera natural del planeta, la cordillera de l’Himalaia. Vegem-ho així, poblacionalment, el continent asiàtic es troba majorment representat per xinesos i indis. Ambdós països comparteixen frontera però no trets genètics, els xinesos no semblen indis i viceversa, queda per tant clara la potent barrera natural de l’Himalaia. Amb l’excepció d’alguns petits passos naturals accessibles només a gent avesada a l’alta muntanya, el punt d’accés històric al subcontinent indi és el pas del Khyber, a cavall entre l’Afganistan i el Pakistan. Per a accedir a la Índia, a les seues fèrtils planes, calia travessar altes muntanyes farcides de població bel·licosa. L’Afganistan ha estat considerat com el “cementiri d’imperis”, al·ludint al fet que ni britànics ni russos pogueren mai apoderar-se del territori, només l’Islam com a concepte ho feu. Per a demostrar la hostilitat amb que els locals acollien als invasors només cal veure les paraules que aquestos han encunyat per designar amb qui tenien a veure’s les cares, els musulmans els anomenaren “kufar”, que a les nostres llengües ha arribat com a cafres i els britànics per a referir-se a l’ètnia/tribu majoritària, els pastun, crearen allò que nosaltres diguem “patans”... El propi Alexandre Magne, en una brutal llampada que bé mereix un article apart, sí ho aconseguí, però per un curt periode de temps d’uns pocs anys. En travessar lluitant durament els passos de muntanya arriba un al temible desert del Rajastan, el qual una volta passat dóna accés a les planes agrícoles del subcontinent pròpiament dit. Els soldats d’Alexandre, cansats, pensant que cada passa avant era una passa més lluny de casa, es negaren a seguir combatent malgrat els èxits. Al sud, obert a dues bandes i en qualsevol direcció, el gegantí Oceà Indià, i cal tenir en compte que el domini de la navegació és un fenòmen relativament recent en la història de la humanitat. Quan finalment arriben marins perses, la flota imperial de la dinastia xinesa Ming o més tard portuguesos i britànics, els indis ja portaven mil·lennis de desenvolupament propi.

Les pròpies barreres naturals que dificultaren l’accés humà al subcontinent foren les que també crearen el seu aïllament. Una volta dins, ningú pensà en tornar enrere i una població primitiva creuria trobar-se en un paradís natural, fèrtils terres regades per  cabdalosos rius provinents de les faldes de l’Himalai, milers de kilòmetres de costa on pescar a esquerra o dreta.

La Índia que hom pot observar en l’actualitat és un vibrant país d’allò que anomenen Tercer Món, paraula que originalment significava no alineat ni amb russos ni americans, opció primera i segona, però que hui en dia designa països insuficientment desenvolupats econòmicament. A la Índia, tot es gran, en extensions un es sorprén viatjant i veient indicacions on les distàncies es mesuren en milers de quilòmetres i on les poblacions són enormes. No en va, el país té vora uns mil tres-cents milions d’habitants que, malgrat allò que se suposa, no parlen anglès. La seua evolució ha estat separada de la de la resta del món. L’analfabetisme és majoritari i qualsevol cosa que un podria pensar que “qualsevol persona” coneix, ací no s’aplica. Ací no podries preguntar-li a algú si li sonen Cèsar i Cleopatra, per no parlar de Napoleó, Hitler o Stalin, Michael Jackson, els Beatles, Picasso o Madonna... La Índia viu sota paràmetres propis i jo deuria haver-hi anat abans...

Bucarest a 3 de març del 2019.

ORGULLOSOS DE SER NINGÚ

No heu escoltat mai això que diuen sobre que repetir una mentida mil voltes no la fa convertir-se en veritat? Doncs, és mentida i, a més, no és que s’haja repetit mil voltes, sinó que se n’ha repetit milions, fins que l’hem acceptada com a veritat perquè ja no la qüestionem. Però, no per això deixa de ser una mentida. La diferència entre la falsedat i la veritat, per tant, depén de l’ull que esbrine dita oració –no s’hi pot fer servir el mot proposició per no desvirtuar l’estudi de Wittgenstein.

La mentida més grossa que s’ha utilitzat mai és eixa que ha estat inventada perquè la canalla vaja a l’escola –i perquè els pares la hi porten. L’escola no et fa més savi; l’escola no et protegix dels poderosos; per tant, la saviesa adquirida a l’escola no et trau la vulnerabilitat. Allò que passa quan s’escolaritza la infantesa és que es talla les ales a eixa gent que encara podria volar i, a més, se’ls anella. Després, una volta ensinistrat, és impossible eixir-ne.

Un cervell que haja passat per la neteja escolar és una eina quasi inservible, només educada per vore de la vida allò que té una causa i un efecte, o siga, una ínfima part. A l’educació es formaten els discs dumrs de les personetes per adaptar-les a allò que vertaderament importa al denominat establishment, perquè un cervell lliure i fantàstic és allò més perillós per a una societat unifore i unidimensional.

Però, per això hi ha l’escola: per transformar la il·lusió i la llibertat en ordre social i racionalitat. Hauria d’estar prohibit, si més no, escolaritzar els menors de vint anys. Eixa pot ser l’única manera de gaudir de la llibertat i de la fantasia per uns anys i, després, qui crega que el seu camí és la saviesa racional, s’hi pot dedicar, mentre que, si creu que s’està bé caçant, cardant, menjant i bevent, en té encara l’opció perquè no s’ha contaminat.

La manera unidimensional en què veiem el món és altra manera d’extinció a gran escala, si es pensa en la varietat humana, tot i que ningú la reivindique. Ens quedem en l’anècdota de les tribus i de les reduccions dels seus hàbitats quan, d’altra banda, estem aniquilant els nostres. Qui veu dita desfeta, ho  fa perquè ja és un ser alienat i racional, i s’hi queixa, i s’hi indigna mentre du els fills a l’escola perquè aprenguen a ser com ell, o siga, a ser ningú.

Salvador Sendra

No hi ha dignitat en el liberalisme.

Veig per una xarxa social, aquesta imatge. Juan Ramón Rallo promociona el seu nou llibre. Explica que no és un llibre d'economia, sinó de política. Es nota que els seus seguidors no deuen ser molt llargs, perquè al títol ho deixa clar. Així per tant, seguint Hayek o Huerta de Soto, els seus guies, Rallo també vol transcendir la seua faceta d'economista i convertir-se en filòsof i guia espiritual del liberalisme austríac.

Aquesta imatge és la portada del llibre. Ahí deixa clar quins són els principis que defensa "el seu" liberalisme. Hom que li done una ullada, i haja llegit poc de filosofia, de política, o d'història, prompte es quedarà bocabadat de veure quina l'edifici que alça Rallo amb 10 principis. Qualsevol persona que haja llegit un poc, se n'adona que això no és més, que no pot ser més, que un pamflet per creients del liberalisme, sense cap fonament seriós.

Però això no és el que crida més l'atenció. El liberalisme, més l'austríac, gira tot entorn al capital, a l'economia. Tota proposta política girarà entorn això. Per això a la base de l'edifici que construeix Rallo, bé no el construeix ell, però ell ho mostra, està l'individualisme. Això ja ens demostra que l'edifici no es fa per a l'Ésser humà, sinó per altra cosa. Qualsevol societat humana que vulga posar per davant i per damunt de tot l'Ésser humà, ha de construir l'edifici sobre els fonaments de la dignitat humana. Com no es té en compte la dignitat humana, Rallo ha de posar sobre l'individualisme una capa d'igualtat, aquesta només és jurídica. Perquè ha de ser jurídica, per una raó, els homes no naixen amb els mateixos drets, amb la mateixa dignitat, per tant, ha de ser la Llei qui els tracte igual.

Si el fonament fóra la dignitat de l'Ésser humà, no caldria una igualtat davant la Llei, donat que aquesta igualtat vindria donada de forma inherent. La dignitat és immanent a l'Ésser humà. Ara bé, el liberalisme té les arrels amb la competició i l'Home llop per a l'Home. Aleshores només hi ha camí per considerar que tots siguen iguals, el reconeixement per Llei. Aquesta és una igualtat formal, ser tractats davant la Llei com iguals, però no és inherent a l'Ésser humà. Açò beu directament del positivisme jurídic, doctrina ja superada perquè porta legitimar qualsevol Llei formalment adoptada.

Hauríem de fer l'exercici de llegir el llibre, perquè aquesta construcció presenta una antinòmia. Rallo posa l'individualisme a la base i damunt la igualtat per llei, i no s'entén a la vista com s'arriba a ella. L'edifici continua amb quatre pilars, i sobre aquests tenim un sostre, dit sostre en primer lloc tenim la llibertat d'associació. Pel liberalisme és necessari que els individus s'associen per haver-hi una societat, altrament només hi ha individus, la societat és que hi ha d'adoptar la Llei que tracte igual a tots, per tant, l'edifici té un fonament que només es pot construir des del sostre. Òbviament, supose que Rallo passarà de puntetes sobre aquest fet, sense plantejar-se res.

Podríem seguir desmuntant l'edifici de Rallo, però no caldrà seguir, tot el pensament polític liberal resta impugnat, tot el que justifiquen s'enfonsa, perquè no posen a la base la dignitat humana. Qualsevol teoria política que no partisca de la dignitat de tots com Éssers humans està abocada a ser destructiva amb l'Ésser humà. Així -entre altres atacs a la dignitat humana- el liberalisme del s. XIX i del s. XXI justifiquen i promouen el treball esclau, el treball infantil, l'explotació, etc., perquè no es fonamenta en la dignitat humana.

Oskar "Rabosa".