GODOT

 

Lima és una ciutat més bé peculiar. No hi plou mai i un taxista em contava que feia uns anys –cinc o sis enrere— va ploure un dia. El trànsit no està acostumat a eixes coses, i la gent, tampoc. Va ser un caos, l’aparició de la pluja, i hi va haver molts accidents. No ix mai el sol. Quan cau la nit, al capvespre, la boira que sol cobrir la ciutat es fa més densa i tens l’estranya sensació humida de la frescor de l’ambient; et pots mullar si romans molt de temps al ras, sense moure’t.

La millor opció, quan s’està pel carrer, és la de buscar un lloc on arrecerar-te de la humitat. En passar per davant d’un teatre, hi havia programada l’última representació d’Esperant Godot, de Beckett. Vaig traure l’entrada per a la nit i, al cap d’unes hores, vaig entrar al teatre. L’obra no cal que us la conte, però imagineu-vos l’atmosfera i la foscor de la ciutat grisa.

Diuen que, fa uns dies, van tornar a empresonar Godot i em va vindre a la ment el moment de la poqueta nit a Lima, l’atmosfera, el teatre i l’argument de l’obra; l’absurd d’una situació on una part de la societat i dels seus comandaments esperen l’arribada del presoner, de qui han escoltat dir que –esta volta sí—, ja està de camí; però no acaba d’entrar... Este desaparegut els salvarà d’una realitat miserable que els perseguix a diari. L’elit, que és l’ama de tot, du del ramalet una persona desnaturalitzada i servil que li para taula perquè es fota un pollastre davant dels presents. Ells podran assaborir els ossos que Pozzo –l’amo del terreny— rebutja, metre Lucky, lligat del ramal, carrega la maleta dels queviures del seu amo.

Godot no apareix per l’escenari i el teatre s’acaba com ha començat: sense Godot! Didi i Gogó abandonen l’obra mig descalços i mal vestits, decebuts, però pensant que l’entrega de Godot serà per salvar-los de tanta misèria i aportar-los alegria. Ningú no és conscient que el propietari de la terra on estan menja pollastre davant d’ells i els deixa xuplar uns ossos que llança ja esplugats. Godot, d’altra banda, es fa recordar, de tant en tant, perquè esta gent no perda la il·lusió que amb el seu lliurament tot canviarà. El públic es diu Europa: un absurd!

Salvador Sendra

L’ECOSISTEMA BARÍ ESTÀ EN PERILL

Al bar, com a qualsevol indret amb característiques marcades i diferenciades, hi ha un seguit d’individus que hi conviuen sense cap dificultat siguen quines siguen les condicions en què s’hi troben. Amb el temps i l’activitat pròpia de l’indret, l’adaptació és un fet constatat que comporta voluntat i esforç; ara bé, una volta que s’assolix, permet que els individus agraciats es comporten com si hagueren nascut en un mostrador o jugant al dòmino.

Quan algun individu alié a l’embolcall hi penetra, pot trobar-se enlluernat per les maneres en què els autòctons es mouen, interactuen i es comuniquen. Criden l’atenció rituals com el del festeig, on els mascles trauen el pit i bramen amb eixos tons greus potenciats pel tabac per cridar l’atenció de les femelles, o eixes femelles que vestixen les més diminutes gales per captivar el mascle a qui se li estira la camisa fins posar els botons de punta. Estes actituds poden captivar qualsevol antropòleg, atenció!

Moviments calculats –al principi— al ritme que marquen uns sorolls repetitius i forts; una sed desbocada de licors de colors –taronja, blaus, verds, negres...— envasats en recipients transparents; sons monosíl·labs acompanyats de carasses i moviments espasmòdics... Això de nit, perquè de dia hi ha des d’aquells que matinegen, els qui actuen a migdia, fins als que es mostren al capvespre, o els qui actuen tota la jornada!

Però traure un individu plenament adaptat i voler-lo traslladar a un altre entorn no és gaire recomanable, ja que quan es modifiquen els hàbits, l’alimentació i els rituals d’estes persones tan especialitzades, perden llustre. El pelatge es rogla, la pell s’enfosquix i solen perdre pes i agilitat. L’ecosistema és el tot! Ara, però, amb la Covid i les restriccions, tot este patrimoni s’està perdent i ningú se’n preocupa. Els individus dispersos apartats de l’entorn barí estan molt afectats i els bars, corromputs per l’arribada de noves imposicions, normes rocambolesques i onades de colons intransigents. Què deixarem a la nostra descendència? Sobrietat i aire pur?

Salvador Sendra

EL TANGO QUE NO VA SONAR

La lectura és una faena com qualsevol altra. Treballar és un càstig al qual estem condemnats des de l’expulsió del Paradís. No hi ha cap cosa, res a dir, contra les anteriors afirmacions que puga sobrepassar la subjectivitat absoluta perquè això que he escrit és realment objectiu. Quan algú afirma que li agrada treballar, o que el treball que fa és interessant, o que l’ajuda a créixer, hem de saber que és l’hora de fugir perquè pot ser que no hi haja remei.

Quan un llibre m’exigix que continue llegint i ja s’ha sobrepassat l’hora d’anar al llit, el deteste. Em fa la impressió que estic davant d’eixes pel·lícules o sèries dissenyades perquè te les empasses d’una volta, i no m’agrada. Llegint Onetti he tingut eixa sensació, tot i que he de matissar alguna cosa... La descripció de l’atmosfera feixuga i de la societat esgotada –en tots els sentits— de l’Uruguai i, per extensió, de l’Argentina, és realment intensa, així com els papers atribuïts als seus personatges d’El astillero. Treballe perquè he de treballar, no tinc més remei, i llegir és una faena.

Estic llegint que a casa de Gálvez sona un tango a la ràdio mentre beuen caña i a ma casa escolte un tango de Piazzolla a Ràdio Clàssica. En altre moment, en un bar –un antre— de vora riu sona un vals i a ma casa, a la ràdio, sona Strauss. Finalment, tornen a casa de Gálvez i torna a sonar un tango i a ma casa no passa res d’això! Entenc que la novel·la entrarà en la seua apoteosi i que no serà del tot l’esperada. Acabe el llibre i me’n vaig al llit molest per haver llegit un llibre així: absorbent.

Salvador Sendra

ELS BARS

 

Al bar es va a beure! Des de fa un temps, es diu que són llocs de socialització, però hi estic d'acord. L'última opció que queda a aquells i aquelles que no beuen és la de prendre café, tot i que preferisc les persones que ho fan ràpid: demanar, esperar que et servisquen, pagar, i marxar. Dir “bon dia” i “fins a l'altra” ja és una conversa: la resta sobra. La faena ja està feta, de dret, al mostrador. Si seus, has d'acompanyar l'estada amb algun licor, un esmorzar o un puro –o tot junt.

Ara no deixen fumar a les terrasses, però a Itàlia, sí. Es estúpid que haja d'esperar per a fumar a tindre els bitllets d'avió. Els fumadors de puros ho estem passant malament perquè al café i a la copa li diu un bon cigarro; però no ens deixen. La soluió més ràpida és la de fumar a casa, al jardí o a la terrassa, i d'acompanyar la sobretaula amb un licor que has comprat prèviament al celler. És una llàstima que, espantat el client autòcton i desplaçat cap a altres hàbitats, els bars hagen de suportar la presència de clientel·la aliena.

La socialització es pot fer al parc, a la plaça o al teatre. Socialitzar-se al bar és envoltar estos llocs mítics d'una atmosfera que no li és pròpia. Tota esta gent socialitzada acaba bevent licors roïns barrejats amb begudes sucrades que insulten qualsevol intel·ligència i atenten contra el bon gust. Al bar hem d'anar les persones bevedores a beure licors purs i, quan acabem la tasca, cap a casa. Estar escalfant un seient davant d'una tònica, d'un te, o pitjor encara, d'una cervesa, és ridícul: hem de ser-ne conscients!

Salvador Sendra

BULGÀKOV, DE NOU

  

Bulgàkov, en la primera part del llibre El maestro y Margarita aconseguix aportar l'atmosfera perfecta que permet endinsar el lector en allò que deuria ser la repressió de Stalin. El mal actuava sense cap mena de control ni de proporcionalitat, i en els primers capítols del llibre, Woland i el seu seguici ho aconseguixen expressar de meravella.

Se sap –o almenys sempre he tingut eixa impressió— que una peça és bona quan hi retornes al cap del temps, sovint de manera constant. Opinar de qualsevol llibre, obra de teatre, cançó, etc., en acabar el primer contacte no sol ser del tot encertat perquè hi ha la part corresponent al joc dels sentits i dels sentiments, mentre que si amb el temps es torna i es retorna, el senyal no falla: l'obra s'ho val. Quantes voltes hem eixit d'una representació emocionats o commoguts i ara no sabem ni quina era? Per exemple, l'Enrique IV de Pirandello, de qual no recorde més que la manca de contingut i un final aderçat als sentits més que a l'intel·lecte. S'ha de deixar que repose i que cada capa de sediment ocupe el seu lloc.

El maestro y Margarita és una d'estes novel·les –almenys la primera part— en què s'hi retorna. Ara, i malgrat els aconseguits esforços de documentació de la crítica de l'edició que vaig tindre entre les mans, he de dir que l'apreciació dels grans trets del llibre va quedar una mica coixa. La primera part descriu l'atmosfera repressora; la segona part aporta una possible imatge d'aquells que han estat premiats pel maligne sabent que hi era... Si n'hi haguera una tercera, segurament indicaria que tot pot tornar al punt inicial sense més explicacions, però no n'hi ha, de tercera part. El mal no és tan dolent i el bé no se sap on roman; la vida continua i es barreja amb la ficció, sovint condicionada per la moral i els costums. Un llop no és roí perquè menja corders i els corders no són més bons perquè pasturen: el llop llopeja i el corder prou faena té menjant i remugant.

 

Salvador Sendra

Talibània et alia.

El terror com a poderosa arma d’informació massiva (més be recordatori) des de temps immemorials. Els americans informen que després d’una vintena d’anys ocupant el país, van a finalmente abandonar Afganistan el present mes d’agost del 2021. Tot d’una a tots ens vénen en ment imatges d’execucions o amputacions publiques, de gent coberta, de drets de les dones o qualsevol tipus de dissident simplemente dinamitades… Ara bé, ha realmente ocorregut això? Retirat l’enemic occidental els talibans simplemente han anat ocupant el lloc d’aquest. Les càmeres de tot el món fixes sobre el terreny i la barbàrie que encara no s’ha materialitzat. De veres no haurien pogut els talibans bombardejar a totes aquelles masses de gent a l’aeroport esperant fugir en qualsevol avió de qualsevol potència occidental? Digam que l’aeroport estava securitzat per tropes de l’OTAN, no haurien simplemente pogut evitar els accesos a dita instal.lació quan de fet tota la resta de la ciutat de Kabul ja obrava en el seu poder? La resposta és sí, els talibans podrien a ver creat mal, dolor a gran escala, però no ho han fet

Els mateixos talibans disposen ara de comunicadors informant a la resta del món que esperen formar un govern legítim i treballar pel bé del país, tot dins de paràmetres islàmics però molt més acceptable que la seua brutal i destructiva primera experiencia de govern. Dicta la lógica que d’on no en hi ha no es pot traure, tant han aprés els talibans les últimes dècades? Han estat formant-se? Molt probablemente no, Afganistan, el nou Afganistan sub dominació taliban està destinat a ser un laboratori panmusulmà. Un laboratori on ideòlegs de l’ortodòxia sunnita del golf van a testar la capacitat occidental d’oposició als seus postulats, que es preveu nul·la. El món musulmà no creu en els estats, una invenció occidental, sinó en la “umma”, la comunitat de creients i somia quallar tot això en torn d’un califat mundial basat allà on el profeta tingué les seues revelacions. El model saudí, wahabita, tots ho saben és radical. Cal doncs esperar una radicalització de l’islam en general en les pròximes dècades? Molt probablemente sí, com a mínim allò que ja han conseguit és frenar la laïcització de la societat com en Occident. Els seus temps no són els nostres ni es regeixen per paràmetres individualistes; el seu temps és col·lectiu i amb visos d’eternitat i d’ahí els problems de les dones i els dissidents.

Front a un Occident que envelleix i es retira sense presentar batalla un Orient rampant, més segur que mai de les seues institucions.

Ps- probablement molts pocs textos al món envelliran tan mal com aquest. Vinc d’escriure que els talibans encara no han provocat cap cataclisme major, ho escric el 28 d’agost i el 31 amb gran probabilitat es produirà algun tipus d’atentat o sèries d’ells amb l’intenció de testar la reacció occidental als mateixos. Com que segurament més enllà de comunicats no hi haurà cap acció es veuran legitimats per continuar i amb guiatge d’altres, se’ls preveu un gran futur si Xina o Rússia no ho impedeixen el les pròximes dècades, Occident…

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 28 d’agost del 2021

Més Laclau no és prou.

Al darrer congrés del Bloc es va aprovar la ponència política, que no és més que un retorn a Laclau. Dic retorn perquè no és un nou camí, bé almenys així crec recordar-ho jo. Als anys '90, l'aleshores UPV ja havia assumit lluites com el feminisme, republicanisme, l'ecologisme, etc., (allò que postulaven Laclau i Mouffe a Hegemony and Socialist Strategy: Towards a Radical Democratic Politics) com a pròpies, i era habitual, com ara, el debat sobre què distingia els nacionalistes d'altres partits com Esquerra Unida. Hom va dir que el nacionalisme havia d'abandonar les lluites "de colors" per tal de centrar-se en la qüestió nacional. Igual la memòria em traeix, però això és el que recorde sense consultar l'hemeroteca.

Aquest retorn a Laclau, si és retorn, ha causat cert malestar en una part significativa del Bloc, ara Més-Compromís. No obstant això, la decisió és encertada, no es pot partir de la base d'un país construït quan no ho està (ja vaig escriure) i molt menys quan la societat no és homogènia. Les crítiques més importants són per la introducció d'un concepte nou a les lluites de diferents col·lectius. En un aggionarmento al s. XXI, es parla dels sobiranismes per definir les lluites de les quals Més-Compromís pretén fer-se càrrec i assumir com a pròpies. Al parlar de sobiranismes en plural, alguns han vist una renúncia a la sobirania nacional. Ara bé, jo entenc que no és així, sinó que el que hi ha és un canvi tàctic, en compte d'estratègic.

Entenc que no és així, o almenys vull entendre-ho, perquè com ha manifestat gràficament Àgueda Micó: El nacionalisme valencià és el fil que cus totes les lluites... El canvi tàctic consisteix en el fet que les lluites socials ja no són accessòries a la lluita nacional (lluita nacional amb la qual sociològicament s'identifica una xicoteta part de la societat valenciana), sinó que passen a centrals, en una cadena d'equivalències, però aquestes lluites estan travessades i impregnades pel valencianisme. O cosa que és el mateix, aquestes lluites es fan purament en clau valenciana, sense descartar aliances o assumir lluites d'un abast és ampli quan siga possible, i sense perjudici d'allò que siga netament valencià, amb altres agents polítics a la resta de l'Estat o nivell europeu. Amb això es pretén dotar a la política valenciana d'una nova perspectiva que pretendria: - articular un discurs que desborde allò que és purament "nacional" i arribe capes i col·lectius més amples de la població que en principi no tenen gens d'interés en allò que és "nacional"; - demostrar la necessitat d'una política en cadascuna de les lluites en clau valenciana, més propera als interessos particulars dels  valencians; - que l'articulació del nou discurs valencianista puga arribar a ser hegemònic o almenys intentar establir la base per aconseguir-ho. Així, el fil que cus totes les lluites és allò què les articula per construir un bloc hegemònic amb segell valencianista. I resulta el més cabdal de la nova proposta de ponència política.

Un altre punt d'articulació del discurs en la ponència, i per això les sobiranies, és el de les lluites de dalt/baix. La frase d'Àgueda que em citat abans no acaba ahí, la frase completa és: El nacionalisme valencià és el fil que cus totes les lluites a favor de la majoria i contra els privilegis d'uns pocs, lluites que tenen a veure amb la justícia social, l'ecologisme, el feminisme, en la defensa de l'autogovern, la justícia social, des del punt de vista que suma. Abans volia posar l'accent en la qüestió nacional, ara toca posar-lo com s'articula el discurs respecte als antagonistes en la lluita. I evidentment l'articulació és populista (altra vegada en el sentit laclaunià exposat en On Populist Reason), i que a la frase d'Àgueda queda expressat en "...a favor de la majoria i contra els privilegis d'uns pocs...". Les sobiranies prenen sentit quan l'antagonista, els privilegiats -açò és, els de dalt, les elits, les multinacionals, l'home patriarcal, etc.- són els qui tenen el poder; i per tant, el que cal és recuperar-lo, recuperar la sobirania que han pres els de dalt, per a la majoria -els de baix, el poble, el treballadors, les classes populars, les dones, etc.-. Però els interessos són diversos, i el poder també està repartit -multinacionals que contaminen, partits centralistes, patriarcat, etc.- per això les sobiranies són diverses com diversos són els antagonistes en cada lluita, el que sempre es manté és que hi ha uns que estan a dalt i els altres a baix.

Hom pot pensar que no tota la ponència està a eixa frase, i és cert. Però la capacitat de síntesi i la precisió terminològica fa d'ella un element molt clarificador per entendre i explicar quin és l'eix de la ponència política que ha aprovat MÉS-Compromís, i serveix perfectament per explicar a qui no haja llegit la ponència tot el que hi ha al darrere d'ella. Tinc la impressió que esta frase, malgrat ser titular de l'entrevista a Àgueda Micó publicada per Eldiario.es no ha estat suficientment valorada i entesa.

També en clau de Laclau podria estar motiu del canvi de nom MÉS. La "coincidència" amb MÁS d'Errejón no sembla casual i Errejón és sense cap mena de dubte qui millor representa les polítiques de Laclau a l'Estat espanyol, ha establert aliança amb Compromís i sembla que aquesta serà llarga. Per altra, també coincideix amb Més Per Mallorca. Desconec quin és el motiu pel qual s'ha promogut aquest nom, supose que es fa en clau de pretendre sumar lluites (com diu Micó al final de la frase que ens permet entendre tota la ponència "... des del punt de vista que suma"), tant a dins del País Valencià com a fora. A mi em sembla desencertat. Pense que en valencià tenim moltes altres paraules originals que podrien actuar com a nom i com a significant flotant que ajudaria a articular el discurs en clau exclusivament valenciana. En el fet de la manca d'originalitat i especificitat (no m'agrada coincidir amb cap partit siga estatal o dels Països Catalans) faig la meua crítica al nom, i no en cap afecció o nostàlgia a l'anterior denominació. Bloc Nacionalista Valencià va ser l'ocurrència que van tenir per denominar a la suma de partits que el fundaren, copiant Bloque Nacionalista Galego després dels seus èxits a les eleccions del 1993 (autonòmiques gallegues) i 1996 (estatals). Sembla que a l'hora de posar nom al partit que ens ha de representar tenim una evident manca d'originalitat. Originalitat que sí que s'ha trobat i que funciona espectacularment en la coalició, amb Compromís.

Però amb tot açò no hi haurà prou. Cal portar-ho a la pràctica, i per aconseguir sumar, caldran altres elements, què esdevenen necessaris si el que es vol és que el valencianisme arribe a ser un discurs hegemònic. L'articulació del discurs ha de passar, també, mitjançant símbols populars. Tradicionalment, les esquerres ha volgut fer una transformació de la societat amb un cert menyspreament a tot allò que pertanyia a la cultura popular, és més, determinades lluites han sigut justament contra elements de la cultura popular. Això sovint ha provocat que les dretes se n'aprofitaren, integrant eixos elements com a propis i apropiant-se'ls simbòlicament. Quan es diu que si un treballador vota a la dreta, actua contra els seus interessos, es parteix de la base que només té uns interessos econòmics. Així s'oblida que a banda de treballador també pot ser: caçador, aficionat als bous al carrer, consumidor, futbolero, esmorzador, ciclista, aficionat als ral·lis, buscador de bolets, bevedor de vi, portador de Sant Roc a la processó del poble, i un llarguíssim etcètera de coses que el mouen. No és només un treballador, una persona unidimensional, guiat només per un interés econòmic en la seua vida. Sí, moltes d'aquestes coses poden semblar contradictòries, però per a ell no les són. I segurament, si vota PP és perquè el PP s'ha apropiat simbòlicament de moltes de les coses amb les quals s'identifica, i pensa que els partits d'esquerra les ataquen o realment es posicionen en contra.

No estic suggerint que l'esquerra valencianista haja d'entrar en una competició per eixos símbols amb la dreta espanyola, com he dit és legítim que hi haja una oposició frontal a ells per atemptar contra determinats valors i no tindre cabuda dins de l'ètica de l'esquerra valencianista. Però sí que caldrà trobar aquells trets de la cultura popular que puguen ser simbolitzats i sí que encaixen en l'ètica de l'esquerra nacionalista valenciana. Aquests símbols: - haurien de ser transversals respecte de les lluites; - haurien d'actuar com a significants flotants, podent ser resignificats; - han de tenir ja un arrelament  més o menys fort a la societat; - han de poder ser assumits, fins i tot, fora del que suposa l'esquerra valencianista, és a dir, un símbol amb el qual s'identifique també qui vota PP i qui vota Podemos; - la resignificació ha de suposar una vinculació a uns determinats valors.

No he fet una recerca sobre que hi ha escrit respecte dels símbols i la política. I segurament en tenir més temps, ho faré. Així doncs, la part final d'aquest llarguíssim post (més llarg del que volia) és purament intuïtiva i no fruit de lectures, per tant, en el futur podria ser matisada o modificada i, en tot cas, objecte d'un post exclusivament sobre símbols i política.

Òskar “Rabosa”.