Cada poble té maneres
diferents d’encarar les coses. Vejam-ho millor amb eixemples d’alguns dels que
han governat els destins de la humanitat al llarg del temps.
Front a un parlament
espanyol esvalotat, sorollós i caòtic, un assenyat novel·lista com el tinerfeny
Benito Pérez Galdós, no podia deixar d’observar el germen de la decadència
nacional. Es podria argumentar que quan ell feia les seues observacions vora
finals del segle dinou i principis del XX, aquell llarg “annus horribilis” en
el qual semblava que l’esport nacional espanyol era la pèrdua de colònies,
prestigi i importància a nivell mundial a la galop, era impossible mantenir la
calma front a tantes calamitats. Ell però ho veia a l’inrevès i apuntava que a
aquell grau de desfeta s’arribava per motius propis. El malgovern, la vana
prepotència i la imprevisió eren per tant, prèvies. Premises i no
conseqüències. Mentre Espanya decaia, França i Anglaterra muntaven a la
modernitat.
Cada país ho faria però
a la seua manera, excloent certs aspectes i implicant-hi altres. Per als
francesos, llatins, impràctics, la cosa es va quedar en el camp de les idees.
La Il·lustració va proporcionar el marc teòric per a escapar a l’immobilisme
del món medieval. Els francesos van somiar en ciutadans lliures davant la llei
i agermanats entre ells mentre que els anglesos, germànics insulars, això de la
teoria, les idees i conceptes, els semblava majorment xerrameca. A grans trets sí,
però no a tots.
Els britànics o anglesos per la preponderància
de dit poble sobre la resta dels de les Illes Britàniques, eren més aviat
pràctics. L’anglicanisme, d’arrel protestant, també ajudarà diran alguns, però
la veritat és que la major part de britànics han estat al llarg del temps més
preocupats per guanyar diners que per pregar a Déu o construir grandiloqüents
frases à la française, plenes de grans idees. La Revolució Industrial és un
fenòmen britànic i posteriorment alemany, holandès o belga si es vol, però no francès.
Amb una altíssima
densitat poblacional gran part de la població va emigrar cap a les colònies o
ex colònies com ara Austràlia, el Canadà, la Índia o els Estats Units
d’Amèrica. Els que hi van romandre van viure situacions d’extrema pobresa, però
no vaig a ser ara jo qui explique això, quan es pot llegir a Dickens.... Altres britànics, les classes altes, sí eren més
refinats, i fins i tot –oh, my God, quelle horreur!- francòfils. Estos
britànics de classe alta no havien però perdut totalment el sentit del vells
guerrers bàrbars anglo-saxons que un dia des d’Alemanya i la península de
Jutlàndia, van invadir la vella Britannia romana. Disposaven de les més
prestigioses i sofisticades universitats del seu temps, on els seus “cadellets”
podien aprendre a seguir dominant el món. Cap pare excusava però la pràctica
del rugby... Una de calç i l’altra d’arena, refinament als estudis i vida
social però també passió, violència i colps... Es tractava de passar per qualsevol vicissitud vital,
qualsevol tràngol, amb allò que ells deien “the natural simplicity of gods”,
com si res...
Els temps però, anaven
evolucionant i les dones reclamaven el seu lloc a la societat, aquella vella
aspiració francesa d’égalité, igualtat, que certament no s’acabava d’aplicar
mai. Així les coses, la Gran Bretanya va ser un dels primers països al món en
acceptar les dones al parlament, tot i que no li ho van posar inicialment
fàcil, sent freqüentment rebutjades o menystingudes. Una d’estes pioneres del
parlamentarisme femení britànic, lady Margaret Astor, per exemple, va tenir
sonades picabaralles dialèctiques amb l’omnipotent primer ministre Winston
Churchill. Vegem-ne una i no era la primera, per entendre el grau de correcció
formal però mala bava que els britànics de classe alta podien arribar a gastar:
“Si jo fóra la seua
dona, senyor Churchill, li posaria verí al té”
A la qual cosa molt
dignament ell respongué:
“I si jo fóra el seu
home, senyora, segurament el beuria”.
Lluís Alemany Giner
Brasov a 29 de gener del 2015.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada