Acaba de publicar Òskar
Rabosa un al meu parer excel·lent article anomenat “Supèrbia occidental” en el
qual grosso modo recull cóm nosaltres els occidentals, i des de fa segles ja,
ens creguem el “rovellet de l’ou”, per utilitzar una expressió planera. Després
cita nombrosos exemples, com ara els jueus que creuen ser-ho en el cas
específic de la religió, o els xinesos i romans, que com a pobles imperialistes
per definició, creien justificada la invasió dels seus veïns per tal
d’imposar-li’ls el seu model.
Passen els segles i
este mateix patró d’actuació continua vigent tot i que sota altres motivacions.
Vegem per exemple que quan els espanyols descubreixen América, la principal raó
adduïda per la conquesta del territori, és l’evangelització dels indígenes. Ara
és la religió el producte a exportar, i més tard, amb la Revolució Industrial o
la Il·lustració francesa, seran la tecnologia, l’individualisme i el
liberalisme, encapçalats en principi per l’omnipotent Imperi Britànic i després
per un dels seus hereus culturals, els Estats Units d’Amèrica. Cal cercar però
un motiu subjaent en tots estos pobles dominadors que creuen lícit imposar-se
sobre altres, i el motiu subjaent és simplement la força bruta. Per qüestions
de supremacia militar o tecnològica –sovint ambdues ben properes-, tot poble
més poderós que el seu veí tendeix a imposar-se sobre este... El problema és
que els pobles com a tal no són sinó traslacions col·lectives d’individus, i
ahi veig exactament la mateixa força com a motor d’expansió.
Observa Òskar que els
superbs occidentals actuals, pagats de la seua brillant tecnologia, són
incapaços d’entendre o encara pitjor acceptar altres models que el seu. Si un
poble ha de ser governat, ha de ser-ho amb patrons occidentals, amb eleccions
que deu guanyar un partit acceptable a ulls occidentals. Vegem el que va
ocòrrer a Algèria el 1992, que quan un partit islamista anava a guanyar les
eleccions i es van suprimir corrents els comicis. La seguida va ser una guerra
civil, com en tants altres casos en que es recolza a qui puga enfrontar-se al
guanyador no desitjat... El mateix fenòmen d’abans, operat ara per mans
alienes... Jo però, en este article no vull tocar eixe tema atès que ja ho fa
el meu company i amb suficient dexteritat per no necessitar afegitons, sinó el
del poder masculí... Tots els eixemples anteriors citant a diferents pobles,
tenen al meu parer un mateix patró d’actuació d’origen masculí, el qual prima
la lluita, la violència.
Al nostre voltant tot
és aixi, tanmateix, un preguntat s’imposa... ¿És així, val a dir, és natural
que siga així, o és la consecució lògica d’un sistema que ha anat imposant-se i
valga la redundància, per la seua major força? L’alternativa al patriarcat, a
la dominació masculina, és el matriarcat, tot i que hui en dia sembla residual
i fins i tot marginal, no cabent entendre per marginal estrictament de baixa
estofa sinó limitat als marges geogràfics del món. A determinades illes
d’Oceania, en remotes valls xineses lluny de la costa cantonesa o la capital
mandarina, els centres de poder per antonomàsia, hi ha la cultura dels Mosuo,
que fins al moment actual s’estructura de manera matrilineal. Fins i tot a
Europa, comenten els historiadors romans que pobles com els germànics (i
posteriorment els víkings) o els de la Cordillera Cantàbrica, eren matriarcats.
Tal volta s’explique de nou per aïllament geogràfic i homes forçats a abandonar
les seues llars per tal d’anar lluny a buscar sustent per a les seues famílies,
instal·lades en territoris hostils.
És un debat candent, no
pocs historiadors opinen que la majoria o com a mínim gran part de les
societats primitives eren de fet matriarcats, la desaparició dels quals cal
imputar de nou a la violència masclista. Quan hom troba estatuetes antigues,
sovint són orondes Venus, deesses de la fertilitat.... Sembla que el patró es
repeteix i qui és més gran i fort es sent autoritzat a apoderar-se de la
existència de qui no pot oposar-se-li... Anys enrere, vaig passar uns mesos a
la República Centre-africana, treballant com a ajudant de la Embaixada
Francesa. Recorde com una de les nostres tasques, a la qual dedicàvem freqüents
xerrades al llarg de tot el selvàtic país, era la protecció del escassos i
estos sí, marginalitzats en sentit social, pigmeus. Els pigmeus, eren com uns
homenets en miniatura, uns homenets que no podien oposar-se a la grandària dels
dominants bantús. Nosaltres en cada xerrada intentàvem convèncer les autoritats
locals per tal de que protegiren al més feble, al pigmeu, però semblava més
aviat que venien per fer-se l’important davant dels “toubab”, els blancs, i
menjar i beure a compte seu. En acabar l’àpat els dignataris tornarien al seu
lloc convençuts de que la raó la tenien ells que són més grans i que el pigmeu,
pel seu bé, ja farà de llevar-se ell solet d’en mig...
En altres camps, és
allò mateix que passa amb tanta gent de camp, que veu una serp i la mata
simplement perquè ells són més grans i forts que ella, i els ecologistes eixos
que bramen burrades com que no es deu matar les serps, que se’n vagen allà on brama
la tonyina si volen... En el camp de la moral, una vinyeta vista ja fa anys a
un Charlie Hebdo encara no famós pels recents atemptats, parafrasejava aquella
dita llatina de que l’home és un llop per a l’home, reformulant-la en que
l’home era un llop per a la dona... No podia tindre més raó!
Lluís
Alemany Giner
Brasov a 24 de
febrer del 2015.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada