APATIA

Crec que si s’haguera de buscar una paraula que definirà l’actualitat més directa, quant a pensar de la població, i d’actuar, no n’hi ha cap altra de més definidora. El somriure s’ha esvaït dels rostres i només romanen les arrugues que ens recorden on se situaven, fa un parell de mesos, eixes carasses. De moment, queda la cicatriu d’allò que es deia alegria, prop de les comissures dels llavis i dels ulls, però dibuixant una figura indeterminada i desconeguda que ha modelat el nostre actual rostre.

Però, que queda a l’interior de la persona quan ha desaparegut el somriure? Con podríem recuperar-ne una mica, més que siga breu? Supose que amb la ironia: no ens en queda altra... Per a Bajtin, el meu filòleg de capçalera des de fa un parell d’anys llarg, «la ironia i el riure són la superació de qualsevol situació». A més, apunta que «les cultures dogmàtiques i autoritàries són unilateralment serioses». Podeu pensar, mateix, en un pallasso i un guàrdia civil...

Quan la situació esdevé irremeiable, hi apareix la seriositat; «el riure s’hi eleva per sobre. El riure no amarra l’home: l’allibera». Ara bé, i perquè ho tingueu en compte, ja que pertot arreu hi ha línies que marquen els límits entre el bé i el mal, Bajtin diferencia el riure irònic, alliberador, del riure satíric, que considera negatiu. Apunta que no es tracta d’«un riure rient».

L’apatia, per tant, esdevé la gran barrera que hem de superar, però ho hem de fer de la millor manera possible, ja que, si ho fem des de fora del límit irònic, allò que aconseguirem és precisament l’efecte contrari, sarcàstic, malintencionat, negatiu.

Qui em diria, a mi, que acabaria escrivint un text d’ajuda al proïsme i, a més, amb un to neutre i condescendent; i allò més impressionant: sense ironia! Au, i que us faça profit!

Salvador Sendra