Oportunisme anti-republicà a França.

Un va creixent, es forma, i siga per qüestions geogràfiques que culturals, s’acaba trobant amb dos models, França i Anglaterra. El primer cas, geogràfic. Fronteres directes, per a a anar a qualsevol lloc a Europa s’ha de passar per França. El cas anglés és més matisat perquè és cultural, sent l’anglés la llengua que estudien tots, i també pel fet de que sovint és nord-americà allò que en principi donem per anglés.

Tot i així, ambdós països, deixant de banda els Estats Units d’América, no podrien ser més diferents. França, orgullosament republicana després d’haver decapitat el seu últim rei llançant al continent a una nova era on la burgesia i la indústria sepulten l’anomenada Edat Mitjana. Anglaterra, en canvi és ferventment monàrquica. A França, eliminades les institucions monàrquiques es creen escoles noves on cada ciutadà, (teòricament) lliure i igual davant la llei pot accedir i començar l’escalada social segons les seues capacitats. A Anglaterra i fins hui en dia, l’educació és una qüestió de les elits socials i el poble baix, sovint molt incult no és més que mà d’obra per a les fàbriques, una situació ja secular que perdura. Quan hom viatja a França veu als quioscs diaris seriosos i setmanaris d’investigació, A l’altre costat del canal de la Mànega allò que un troba és una plèiade de tabloïdes, diaris de poca informació i molta imatge, informació al voltant sempre d’escàndols. Alguna publicació de qualitat també hi ha, però és minoritària.

Altre aspecte que diferencia ambdós estats és el grau de conformitat o acceptació de les activitats personals, a França els polítics històricament han tingut amants i tothom ho sabia i tothom o acceptava, punir un candidat es feia electoralment i en base al seu considerat baix rendiment laboral, males mesures econòmiques preses, etc. A Anglaterra, com als Estats Units, res més sucós, res més habitual que els paparazzi metrallant qualsevol eixida personal de personalitats de relevància, quanta més millor, i apuntant sempre amunt, als membres de la realesa.

Recentment, fenòmen nou, un candidat francés, Benjamin Griveaux, ha estat forçat a dimitir a França per un escàndol sexual. Vegem com s’ha arribat a donar el cas. Griveaux és un de tants nous polítics jóvens que com Macron, de fet militava al seu partit, ha sacsejat les tradicionals estructures del poder aconseguint arribar a l’Elisi amb poc més de quaranta anys. Fet també inusual a un país, un continent en general, si es vol, en el qual els polítics si mai arriben al poder ho fan major i després de dècades de llaborar en l’ombra i no sempre honestament...

En el cas concret que ha forçat la dimissió de Griveaux hi ha sexe, anteriorment tolerat, de fet un vídeo sexual on apareix el candidat amb una obscura estudiant de Dret de 29 anys. En principi un material privat al qual només tenien accés el polític, que era casat, i l’estudiant. Passen els anys i res se sap del vídeo i el jove polític i pare de família va escalant fins a que ella, ajuntada ara amb un “artista” i activista rus com així s’autodenomina ell, decideix airejar dit vídeo de la seua actual parella amb un anterior amant. La nova parella, l’activista rus, s’anomena Piotr Pavlenski i entre els seus actes pel bé de la humanitat es compta el cosir-se els llavis front a les càmeres o el de clavar-se l’escrot a la Plaça Roja de Moscú, tot també davant les càmeres soportant estoïcament el dolor de l’automutilació tot per la redempció de la humanitat. Si a algú se li hagués ocorregut portar una creu no s’hauria clavat només l’escrot, però com que deu ser un artista minimalista, amb un sol clau, molt de dolor i càmeres, moltes càmeres, decidí que en hi havia prou. Des de fa uns anys resideix a França car a la Rússia de Putin algun dia tindria un disgust “definitiu” i tots tindríem que plorar la mort d’algú amb tant de talent...

A França, altre jove molt preparat, Juan Branco, fill de mare espanyola i pare portugués, altre que també ha assistit a les prestigioses escoles nacionals però que casualment no ha arribat tan lluny com Macron o Griveaux, convida al rus a passar la nit de Cap d’Any amb ell i altres amics amb el resultat de que el rus la mamprén a ganivetades amb un parell d’altres convidats. El jove advocat Branco, que opina que el règim de Macron és un perill per a la República, atorgant-li així el vell paper original llatí de res publica o causa pública, veu un filó en aquell descerebrat rus capaç de clavar-se l’escrot front a les càmeres o intentar assessinar mig bufat a gent amb la que poques hores abans era amic. Quan se n’assabenta que el rus ara és la parella d’una estudiant que en el passat hi tingué un afer amb un polític casat, pel bé de la “république”, decideix airejar-ho tot...

Tot pel bé de la nació clar, un posa la pedra, el vídeo, el rus, i l’altre posa la mà, la seua capacitat mediàtica. De la víctima ni se’n parla...

Si bé no podrem controlar la natura i s’esperen nous virus i tempestes o sequeres i inundacions, sempre podríem pensar que en el nostre for intern, formant-nos, arribaríem a ser millors persones. França semblava un refugi per a les llibertats individuals, ha calgut un parell d’oportunistes per a desbaratar-ho tot.

Bucarest a 2 d’abril del 2020.

Lluís Alemany Giner.