“Ni está ni se le espera” és una d’eixes
enigmàtiques frases providencials que algú, amb molta sort, improvisa un dia
ignorant quant de bé en pot derivar d’ella.
Dita frase pertany a Sabino Fernández Campo,
secretari personal de l’anterior rei d’Espanya, Joan Carles I i fou pronunciada
cap a les vuit / nou de la vesprada el 23 de febrer del 1981. La persona que ni
estava ni a que tan sols s’esperava era al general Alfonso Armada i la
trascendència serà posteriorment explicada. De les poques coses bones que té la
quarantena és la manca de notícies d’actualitat per banals que siguen. Si el
Madrid marca un gol o si a Messi li ix un gra a... determina l’actualitat
informativa del dia. Així les coses, i amb temps, alguns es dediquen al
periodisme d’investigació i allò que deuria ser regla esdevé molt més, miracle!
Posem les coses en context, aquell mateix dia del
23 de febrer del 1981 s’ha produït un colp d’estat. Vora les sis de la
vesprada, un contingents de tropes de la Guàrdia Civil ha accedit al Congrés dels
Diputats disparant per mostrar clarament que allò no era un joc i al famós crit
de “¡se sienten, coño!”. Com que eixa icònica part és coneguda anem a veure com
o perquè s’ha arriba allí. Des de fa uns dies s’està votant la investudura d’un
nou cap de gobern, Leopoldo Calvo Sotelo, destinat a substituir al defenestrat
Adolfo Suárez, a qui tots semblaven aclamar feia poc. Fa pocs anys que ha mort
Franco (1975) i el pas a la democràcia,
tan mitificat que ha assolit el nom propi de “Transición” és, més que una
realitat, un desideràtum en el qual cada agent intentarà que es faça de la
manera que ell vol. La societat es troba dividida entre conservadors i
progressistes i subdividida al mateix temps entre diferents faccions de dites
corrents. Per una volta els progressistes estan majorment units i el bloc
conservador dividit entre un personal envellit i altament conservador, residus
de l’antic règim dictatorial i una nova dreta tecnocràtica que vol continuar
amb el camí de modernització econòmica però amb conservadurisme social.
El poble espanyol, que fa com quaranta anys que no
vota de manera lliure ni pluripartidista està atemorit i no gosa decantar-se
per solucions extremes, això fa que ni
la vella guàrdia franquista ni els seus antípodes ideològics, els comunistes,
obtinguen els resultats que esperaven pel potent corpus de partit al darrere.
La societat encara no està llesta per acceptar un partit socialiste (PSOE), que
fins a feia pocs anys estava il·legalitzat i es reunia a l’estranger. Així, un
oportunista xicon d’Àvila, Adolfo Suárez i altra gent al darrere que no vol la
involució que implicaria el franquisme tradicional, funden un nou partit la UCD
o Unión de Centro Democrático. La seua pròpia denominació ja és marca de
volguda equidistància. Obtenen la victòria electoral al 1978 que es vota la
Constitució i es comença a avançar vers la modernitat. Ara bé, aquella mateixa
equidistància, aquell centrisme que permet obtenir vots a esquerra i dreta és
la mateixa causa que propiciarà la seua caiguda poc més tard. Per a la dreta,
amb el divorç i l’avortament que ja es discuteix, Suárez i la UCD han anat
massa lluny, en canvi per al PSOE o el PCE, passada l’eufòria inicial, les
coses van massa lentament; conseqüència? Pèrdua de poder.
Incòmodament observant tot des de la distància,
l’exèrcit, recent institució poderossíssima, decideix reprendre les regnes del
poder. L’exèrcit però, també està dividit entre progressistes i conservadors.
Abans de morir, Franco ha reinstaurat la monàrquia, abolida per aclamació popular
des del 14 d’abril del 1931 en que el poble votà la II República. Des del 1939
al 1975, anys de grandíssim avanç social a tota Europa i la resta món, Espanya
no ha conegut més que el repressiu règim personalista del general Franco que
preveu lluites pel poder a la seua mort. Per això, fent un esforç i lamentant
no haver tingut un fill sinó una filla, decideix reinstaurar un rei. “Dios,
patria y rey” com en el vells temps de la seua joventut. El rei però, no serà
don Joan, el comte de Barcelona, el legítim hereu per línia dinàstica, un home
que ha tingut severs enfrontaments amb el dictador sinó el seu fill, Joan
Carles, un jove inexpert al que s’espera poder manipular fàcilment.
En un país tan polaritzat i havent accedit al
poder des de feia tan poc temps, Joan Carles I de Borbó, malgrat el poder reial
no té el real. Ha estat educat a l’exili molts anys i fet portar a Espanya per
Franco per tal d’ésser preparat per a la seua futura tasca de rei. Se li han
assignat molts instructors, civils i militars, per exemple Alfonso Armada com a
militar o Sabino Fernández Campo com a secretari, càrrec civil.
Esclata el colp d’estat del 23 de febrer del 1981.
Sembla un poc precipitat, com si no tots hagueren estat consultats o no
hagueren pogut arribar a posar-se d’acord. Aquell simple tinent-coronel, a més
de la Guàrdia Civil, que no de l’exèrcit està clar que no és més que una
titella en mans de gent més poderosa i ningú gosa significar-se abans que ho
facen altres. Tan sols Milans del Bosch ha tret els tancs per València. Un
tancs per València i el Congrés dels Diputats captius no semblen prou per a
futurament gobernar un país. Per exemple, el general Juste Grijalba al càrrec
de la División Acorazada Brunete no sap què fer i telefona a la Moncloa. Si ell
s’uneix, si els tancs a més de a València, també ocupen els carrers de la
capital, l’efecte dominó pot ser imparable... Grijalba demana parlar amb
Armada, com a preceptor personal del futur rei durant 17 anys i general de la
màxima graduació i estima dels seus col·legues allò que diga o faça ell serà
imitat per molts. Recentment arribat al càrrec, Sabino Fernández Campo, ha
comprés que el món dels 80’s ja no és dels militars sinó el de las grans
corporacions capitalistes. Armada entrava i eixia del Palau de la Zarzuela, la
residència privada del rei “como Pedro por su casa” o com diria ell “por
territorio conquistado”, ara, però, ja no ho pot fer, les noves consignes són
que ningú, i això vol dir ningú sense excepcions pot accedir al domicili del
monarca o tindre accés a ell sense ésser informat el seu secretari particular.
Armada crida a la Zarzuela la nit del colp, diu que ell, innocent, no hi té res
a veure però que està disposat a sacrificar-se
i liderar un govern de concentració nacional amb representació de tots els
partits inclós el comunista. Un militar com a cap de govern la seua opció per a
atemperar extremistes. Fernández Campo ho escolta tot i pressent l’oportunisme
d’aquell home i la manca de caràcter del seu representat, el rei Joan Carles I.
Sona el telèfon i Juste Grijalba pregunta directe si està Armada allí que li’l
passen, Campo replica de manera ambigua però real, no està, val a dir no està
físicament però està parlant per telèfon amb el monarca i està informat de tot,
està al darrere del colp. Grijalba sorprés exclama “¿no está?”... i vol saber
quan arribarà per saber si sumar-se al colp també ell o no, si ocupar la
capital amb els seus tancs. Fernández Campo veu el cel obert i replica “ni está
ni se le espera”. Grijalba penja i no s’hi suma al colp, roman a l’espera
d’esdeveniments. Desactivat un, Campo acudeix vora el rei a qui fa signes de no
cedir davant Armada, no lligar el seu destí de rei al del vell militar
franquista. Joan Carles, jove i criat a l’estranger, també veu que té raó el
secretari, recolzar als militars es posar-se al món en contra. Passa d’un tema
a un altre sense aclarir res fins a que a Armada el requereixen per altres
llocs. Ambdós homes, rei i secretari només necessiten deixar passar les hores
per a que el colp mori.
Una frase que obri en aquell moment un futur que
hui jutgem imperfecte però que tot apunta que podria haver-ho estat més.
Bucarest a 17 d’abril del 2020
Lluís Alemany Giner
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada