LA RATLLETA I EL LÍMIT DEL BÉ

Després d’haver estat immers durant unes quantes setmanes en coses que esperaven la meua atenció, i ho han fet moltes d’elles al llarg d’una dècada, és el moment de recollir algun fruit. Per a mi, la millor i única forma d’aconseguir-ho és escrivint-ho, de manera que no s’esborre tan fàcilment. Prendre apunts és per a estudiants, però, tot i que intente aprendre en cada moment, jo ja preferisc relacionar idees, o conceptes. Al cap i a la fi, amb les ratlletes es poden fer moltes coses, no?

Xiquets i xiquetes, per l’amor de Déu, no feu cas ni als mestres ni als pares i pinteu com vullgueu! Mestres, pares i mares, deixeu els infants que facen allò que els vinga en gana i no els imposeu estupideses! La fina línia que separa el bé del mal és simplement això: una fina línia. De la línia cap a dins, tot està bé; cap a fora, malament. Un xiquet pinta bé quan no se n’ix de la ratlleta. Fora de la ratlleta hi ha altres coses; altre món. De la ratlleta cap a dins podem pensar que hi ha una persona, una casa o un cotxe; cap a fora, un espai que sovint omplim amb més ratlletes.

Dibuixe alguna cosa a la pissarra i pregunte què és, i hi ha qui em diu que és una persona, i n’extrau detalls! A vore, ànima beneïda... En primer lloc, això que jo assenyale és una pissarra que té unes línies de guix blanc; la resta d’interpretacions són cabòries que, en principi, haurien de ser particulars, però que malauradament són generals. On estem? Estem bé del cap? Una persona... Una persona, en tot cas, és qui ho ha dibuixat, ànima càndida. I, si dic que ho pinten, ho faran amb tota la cura per no eixir-se’n de la ratlleta, perquè estaria malament. El problema està en la resta de gent, que ha pensat això que el dibuix de guix és una persona, quan és una fantasia, però una fantasia massa generalitzada.

El tema de la ratlleta és la estupidesa en grau superlatiu: la frontera és una ratlleta, la carretera, sovint, també... Fins i tot n’hi que en veu a la mar, o al cel. El problema d’eixa ratlleta no és l’element en sí, sinó que és tot allò que du associat quant a referent del bé i del mal. El problema és que tota esta interpretació moral, legal o social es fa des d’una perspectiva apriorística i, per tant, sense adonar-nos-en, jutgem sense racionalitzar la situació. I la llibertat? Està dins o fora de la ratlleta? I l’art? Creieu que pot haver art amb tots estos judicis apriorístics i morals; dogmàtics? Doncs, no!

Salvador Sendra

UN ESTRANY LLIBRE RUS

Mai no va amagar Camus eixe vincle amb Shestov. De fet, si conec el rus és perquè el francés l’anomena en algun llibre. Jo me l’he trobat a Le mythe de Sisyphe, on Albert intenta esbrinar eixes coses que romanen fora de la racionalitat per entendre-les: tracta molt el suïcidi, i des de diferents perspectives. Shestov també toca eixe tema a partir dels personatges d’altres autors com Dostoievski.

Però, a mi, això del suïcidi no m’interessa en excés i, si l’he de tractar, m’agrada fer-ho des d’eixa afirmació que diu que el suïcida no busca acabar la seua vida, sinó que vol eliminar la resta del món. Allò que m’interessa de Camus és la manera en què trenca palletes amb Sartre, i me l’he trobada.

Perquè Albert, quan situa Déu, ho fa en eixe indret encara desconegut. I, quan es referix als existencialistes diu que «la négation c’est Dieu», i no cal traducció si entenem això de L’être et le néant. Però, si açò ja és greu, pitjor resulta quan retorna al suïcidi, en este cas filosòfic, dient que dita acció es troba en «l’attitude existencielle».

Oh, mon Dieu!

I Shestov, què té a vore amb tot açò? Doncs, llegint-lo, m’he trobat este text: «Plotino descubrió a Dios allí donde los otros no veían más que la nada». La crítica a Sartre estava, per tant, en la relectura d’un estrany llibre rus escrit en francés.

Salvador Sendra

XINA I EL PROGRÉS

Xina desenvolupa la seua economia a una velocitat que la resta d’indrets ni ho somien, excepte altres pocs estats asiàtics molt més xicotets. Però, és un cas natural o provocat? En primer lloc, hem d’entendre que el punt de partida, quant a PIB mateix, és molt més baix que a Europa o a l’Amèrica del nord, però ja fa uns quants anys que creix i, per saber la realitat de dita progressió, s’hauria d’aplicar la fórmula de l’interés compost, ja que cada any creix un percentatge sobre la base de l’any anterior, que ja hi ha crescut. Ara, explicat açò, ens caldria saber el perquè.

Si fem una mica de memòria, recordarem com treballava fa uns quants anys, quan tots els seus habitants ja podien menjar i, per tant, tenien cobertes les primeres necessitats de la població: produïen per encàrrec d’altres empreses, europees i americanes en major mesura, per fabricar els seus productes i, després, copiaven i reproduïen eixos productes, evitant les patents, que venien a un preu molt més baix que els de l’etiqueta de la marca. Ara, però, és un referent de la tecnologia, que cal recordar que abans els l’havien de cedir perquè pogueren treballar. I tot açò, a què es deu? Doncs, si tenim com a referència el llibre d’Stuart Mill que vaig fer servir en el meu últim text, és molt fàcil d’explicar.

Amb la primera fase a què faig referència supra, el mercat comença a obrir-se i això comporta l’aparició de gent que viu de manera diferent; també hi ha més llibertat, si es compara amb la que hi havia dècades enrere. Jo, per exemple, vaig haver d’entrar al Tibet de manera il·legal fa quasi trenta anys, però hui es pot anar-hi sense gaire complicacions. El govern, a més, ha gestionat eixa llibertat perquè augmente la competitivitat –i ho fa, no ens enganyem, perquè la gent creu que si triomfa viurà millor—entre iguals. Si obrint la societat en una proporció tan xicoteta ja s’aconseguixen guanys com els que veiem, què passaria si s’obrira del tot? Segurament no ho veurem mai...

Si tornem a Mill quan escrivia que Xina era el cas paradigmàtic d’una societat tradicional incapaç de crear el brou perquè hi haja una creativitat potent, crec jo que els xinesos també ho hauran llegit, com he fet jo, i hi ha reaccionat obrint la societat mesuradament, com creuen que deuen fer-ho per evitar una caiguda com la de la URSS. En este cas no cauria un mur; cauria una muralla! Ací, però, la societat està madura i ja no progressa com cal perquè hi ha l’acomodament a la llibertat; una joia de què jo no se’n fruïx com cal, segurament a causa d’un esperit crític aniquilat i, com supose que pensaria Stuart, perquè s’ha establert el pensament únic. Perquè la llibertat, moltes voltes, no és només física.

Salvador Sendra

UNS ACLARIMENTS SOBRE ECONOMIA

Acabe de llegir Sobre la llibertat, d’Stuart Mill, i crec que he de fer algun comentari. D’altra banda, no em negareu que això de no tindre wifi ni televisió fa que el confinament siga d’allò més profitós, no? Realment, és un llibre fàcil i interessant, crec que honest, que no he dubtat de sumar-lo al de Max Weber per traure’n un millor aprofitament a l’hora d’escriure açò.

Una cosa que m’ha captat l’atenció ha estat quan ha fet referència al vincle entre l’economia i la llibertat. En un primer moment, Stuart escriu que al si del protestantisme és on vertaderament hi ha llibertat –i és ací on enllace mentalment amb l’altre autor— perquè el creient adopta la religió, mentre que en el catolicisme l’hereta. Interessant, no?, que es file tan prim i des de tant jove... Ara només cal seguir la teoria de Weber i ja es tanca el cercle. Però, hi ha una cosa que hauré d’investigar quan tinga temps perquè no m’explique que l’escola més liberal d’Europa siga l’Austríaca quan hi són catòlics –això de la religió dels austríacs ho apunta Stuart, però el dubte és meu. Teniu per exemple el llibre Els diners de Carl Menger, a més d’altres molts exemples teòrics; sí, sí, teòrics... A vore si només són teòrics i no pràctics...

Però, tornant al solc, Stuart apunta una espècie de triangle: liberalisme»progrés»economia. I, com que supose que ací no hi ha cap lector escolàstic, he de dir que l’autor lliga la llibertat a la creació de talents i, per tant, a un progrés econòmic i social. I la llibertat, l’entén en la seua forma més holística, per això he fet abans l’apunt escolàstic. Però, si escric açò és perquè hi ha gent que ara reclama un canvi en el model econòmic, i a mi en preocupa la seua tendresa i credulitat càndida. Perquè, si apliquem això que va escriure Mill sobre la llibertat i ho volem col·locar en un estat tradicionalista i conservador com és l’español, veiem de seguida que l’única manera que tenim de creure que hi pot haver un canvi del sistema productiu és si som escolàstics, o siga, si retornem a l’Edat Mitjana i ens il·lustrem amb Sant Tomàs. Perquè per a Stuart, una societat tradicionalista no pot crear un ecosistema adequat que siga habitat per eixa gent realment lliure i creadora que puga aportar el progrés necessari per a un canvi de model econòmic. Ací, però, encaixa bé Unamuno amb el seu assaig Vida de Don Quijote y Sancho.

Salvador Sendra

QUINA ÉS LA MANERA DE MORIR?

Diuen que de mort, n’hi ha una, i que, «a qui li toca, rega». Si observem l’afirmació que «només n’hi ha una», ja no cal afegir res més, però, què passaria si n’hi hagueren més? Hi ha la definitiva, però, que si ens rendim a Sartre, entendrem que l’ésser humà s’esfuma, a Ortega, que la mort es troba en la massa... N’hi ha d’altres, com Schopenhauer, que tenien la fórmula per sobreviure-hi perquè ell va escriure molt sobre la voluntat, i  una de les seues formes era la voluntat de perpetuar-se, que es podia entendre, per exemple, en el fet de tindre descendència. N’hi ha altres que la tracten de diferents maneres, però ja ho tinc bé perquè escric sobre este tema perquè ha caigut a les meues mans un estrany llibre de Txestov que es diu Les révélations de la mort i que Óscar no deu llegir.

La mort, però, crec que té diferents variants i, si m’apreten, gradients. Per a un alcohòlic o alcohòlica, supose que la mort deu ser passar un temps sense beure, de la mateixa manera que per a un drogoaddicte o drogoaddicta, un temps sense droga deu ser infernal; tant com morir. Però, sense anar tan lluny, què penseu que pot ser la mort per a una persona enamorada? La literatura està prenyada de casos d’estos, en què s’arriba al límit de la vida perquè res ja no té sentit. En el darrer cas, per exemple, tant fa morir si ja no es pot gaudir de l’amor de Romeo, per exemple.

Hi ha la por a la malaltia, i hi ha eixa por perquè pot ser perillosa, i dur-te a la mort, o al patiment. Però, a més, hi ha la moral que carrega sobre cada u –sí, sobre tu, també!— perquè pots ser tu qui la contagies als teus estimats i, per tant, ja no està en joc la teua mort, sinó la d’aquells que t’envolten, que encara pot ser pitjor, o que la transmetes a persones que no coneixes que tenen família i gent que les estima i, aleshores, es crea una mort encadenada, en molts casos de gent que seguirà vivint sense vida. Per a mi, morir és estar a casa! Si, per a mi, morir és privar-me d’això que més m’agrada i d’eixa  cosa per la qual visc, viatjar i moure’m, quin és el dilema moral a què m’enfronte? I, si la resta de coses no m’importaren tant com per prescindir d’eixa essència, ¿es podria considerar la meua acció com un suïcidi o com un homicidi, depenent de la perspectiva de l’autoria? Suïcidi, en el cas que fora jo qui decidira romandre a casa, i homicidi, perquè m’obliguen a fer-ho.

Salvador Sendra

APATIA

Crec que si s’haguera de buscar una paraula que definirà l’actualitat més directa, quant a pensar de la població, i d’actuar, no n’hi ha cap altra de més definidora. El somriure s’ha esvaït dels rostres i només romanen les arrugues que ens recorden on se situaven, fa un parell de mesos, eixes carasses. De moment, queda la cicatriu d’allò que es deia alegria, prop de les comissures dels llavis i dels ulls, però dibuixant una figura indeterminada i desconeguda que ha modelat el nostre actual rostre.

Però, que queda a l’interior de la persona quan ha desaparegut el somriure? Con podríem recuperar-ne una mica, més que siga breu? Supose que amb la ironia: no ens en queda altra... Per a Bajtin, el meu filòleg de capçalera des de fa un parell d’anys llarg, «la ironia i el riure són la superació de qualsevol situació». A més, apunta que «les cultures dogmàtiques i autoritàries són unilateralment serioses». Podeu pensar, mateix, en un pallasso i un guàrdia civil...

Quan la situació esdevé irremeiable, hi apareix la seriositat; «el riure s’hi eleva per sobre. El riure no amarra l’home: l’allibera». Ara bé, i perquè ho tingueu en compte, ja que pertot arreu hi ha línies que marquen els límits entre el bé i el mal, Bajtin diferencia el riure irònic, alliberador, del riure satíric, que considera negatiu. Apunta que no es tracta d’«un riure rient».

L’apatia, per tant, esdevé la gran barrera que hem de superar, però ho hem de fer de la millor manera possible, ja que, si ho fem des de fora del límit irònic, allò que aconseguirem és precisament l’efecte contrari, sarcàstic, malintencionat, negatiu.

Qui em diria, a mi, que acabaria escrivint un text d’ajuda al proïsme i, a més, amb un to neutre i condescendent; i allò més impressionant: sense ironia! Au, i que us faça profit!

Salvador Sendra

Ni està ni se le espera

“Ni está ni se le espera” és una d’eixes enigmàtiques frases providencials que algú, amb molta sort, improvisa un dia ignorant quant de bé en pot derivar d’ella.

Dita frase pertany a Sabino Fernández Campo, secretari personal de l’anterior rei d’Espanya, Joan Carles I i fou pronunciada cap a les vuit / nou de la vesprada el 23 de febrer del 1981. La persona que ni estava ni a que tan sols s’esperava era al general Alfonso Armada i la trascendència serà posteriorment explicada. De les poques coses bones que té la quarantena és la manca de notícies d’actualitat per banals que siguen. Si el Madrid marca un gol o si a Messi li ix un gra a... determina l’actualitat informativa del dia. Així les coses, i amb temps, alguns es dediquen al periodisme d’investigació i allò que deuria ser regla esdevé molt més, miracle!

Posem les coses en context, aquell mateix dia del 23 de febrer del 1981 s’ha produït un colp d’estat. Vora les sis de la vesprada, un contingents de tropes de la Guàrdia Civil ha accedit al Congrés dels Diputats disparant per mostrar clarament que allò no era un joc i al famós crit de “¡se sienten, coño!”. Com que eixa icònica part és coneguda anem a veure com o perquè s’ha arriba allí. Des de fa uns dies s’està votant la investudura d’un nou cap de gobern, Leopoldo Calvo Sotelo, destinat a substituir al defenestrat Adolfo Suárez, a qui tots semblaven aclamar feia poc. Fa pocs anys que ha mort Franco (1975)  i el pas a la democràcia, tan mitificat que ha assolit el nom propi de “Transición” és, més que una realitat, un desideràtum en el qual cada agent intentarà que es faça de la manera que ell vol. La societat es troba dividida entre conservadors i progressistes i subdividida al mateix temps entre diferents faccions de dites corrents. Per una volta els progressistes estan majorment units i el bloc conservador dividit entre un personal envellit i altament conservador, residus de l’antic règim dictatorial i una nova dreta tecnocràtica que vol continuar amb el camí de modernització econòmica però amb conservadurisme social.

El poble espanyol, que fa com quaranta anys que no vota de manera lliure ni pluripartidista està atemorit i no gosa decantar-se per solucions extremes, això fa que  ni la vella guàrdia franquista ni els seus antípodes ideològics, els comunistes, obtinguen els resultats que esperaven pel potent corpus de partit al darrere. La societat encara no està llesta per acceptar un partit socialiste (PSOE), que fins a feia pocs anys estava il·legalitzat i es reunia a l’estranger. Així, un oportunista xicon d’Àvila, Adolfo Suárez i altra gent al darrere que no vol la involució que implicaria el franquisme tradicional, funden un nou partit la UCD o Unión de Centro Democrático. La seua pròpia denominació ja és marca de volguda equidistància. Obtenen la victòria electoral al 1978 que es vota la Constitució i es comença a avançar vers la modernitat. Ara bé, aquella mateixa equidistància, aquell centrisme que permet obtenir vots a esquerra i dreta és la mateixa causa que propiciarà la seua caiguda poc més tard. Per a la dreta, amb el divorç i l’avortament que ja es discuteix, Suárez i la UCD han anat massa lluny, en canvi per al PSOE o el PCE, passada l’eufòria inicial, les coses van massa lentament; conseqüència? Pèrdua de poder.

Incòmodament observant tot des de la distància, l’exèrcit, recent institució poderossíssima, decideix reprendre les regnes del poder. L’exèrcit però, també està dividit entre progressistes i conservadors. Abans de morir, Franco ha reinstaurat la monàrquia, abolida per aclamació popular des del 14 d’abril del 1931 en que el poble votà la II República. Des del 1939 al 1975, anys de grandíssim avanç social a tota Europa i la resta món, Espanya no ha conegut més que el repressiu règim personalista del general Franco que preveu lluites pel poder a la seua mort. Per això, fent un esforç i lamentant no haver tingut un fill sinó una filla, decideix reinstaurar un rei. “Dios, patria y rey” com en el vells temps de la seua joventut. El rei però, no serà don Joan, el comte de Barcelona, el legítim hereu per línia dinàstica, un home que ha tingut severs enfrontaments amb el dictador sinó el seu fill, Joan Carles, un jove inexpert al que s’espera poder manipular fàcilment.

En un país tan polaritzat i havent accedit al poder des de feia tan poc temps, Joan Carles I de Borbó, malgrat el poder reial no té el real. Ha estat educat a l’exili molts anys i fet portar a Espanya per Franco per tal d’ésser preparat per a la seua futura tasca de rei. Se li han assignat molts instructors, civils i militars, per exemple Alfonso Armada com a militar o Sabino Fernández Campo com a secretari, càrrec civil.

Esclata el colp d’estat del 23 de febrer del 1981. Sembla un poc precipitat, com si no tots hagueren estat consultats o no hagueren pogut arribar a posar-se d’acord. Aquell simple tinent-coronel, a més de la Guàrdia Civil, que no de l’exèrcit està clar que no és més que una titella en mans de gent més poderosa i ningú gosa significar-se abans que ho facen altres. Tan sols Milans del Bosch ha tret els tancs per València. Un tancs per València i el Congrés dels Diputats captius no semblen prou per a futurament gobernar un país. Per exemple, el general Juste Grijalba al càrrec de la División Acorazada Brunete no sap què fer i telefona a la Moncloa. Si ell s’uneix, si els tancs a més de a València, també ocupen els carrers de la capital, l’efecte dominó pot ser imparable... Grijalba demana parlar amb Armada, com a preceptor personal del futur rei durant 17 anys i general de la màxima graduació i estima dels seus col·legues allò que diga o faça ell serà imitat per molts. Recentment arribat al càrrec, Sabino Fernández Campo, ha comprés que el món dels 80’s ja no és dels militars sinó el de las grans corporacions capitalistes. Armada entrava i eixia del Palau de la Zarzuela, la residència privada del rei “como Pedro por su casa” o com diria ell “por territorio conquistado”, ara, però, ja no ho pot fer, les noves consignes són que ningú, i això vol dir ningú sense excepcions pot accedir al domicili del monarca o tindre accés a ell sense ésser informat el seu secretari particular. Armada crida a la Zarzuela la nit del colp, diu que ell, innocent, no hi té res a veure però que està disposat a sacrificar-se i liderar un govern de concentració nacional amb representació de tots els partits inclós el comunista. Un militar com a cap de govern la seua opció per a atemperar extremistes. Fernández Campo ho escolta tot i pressent l’oportunisme d’aquell home i la manca de caràcter del seu representat, el rei Joan Carles I. Sona el telèfon i Juste Grijalba pregunta directe si està Armada allí que li’l passen, Campo replica de manera ambigua però real, no està, val a dir no està físicament però està parlant per telèfon amb el monarca i està informat de tot, està al darrere del colp. Grijalba sorprés exclama “¿no está?”... i vol saber quan arribarà per saber si sumar-se al colp també ell o no, si ocupar la capital amb els seus tancs. Fernández Campo veu el cel obert i replica “ni está ni se le espera”. Grijalba penja i no s’hi suma al colp, roman a l’espera d’esdeveniments. Desactivat un, Campo acudeix vora el rei a qui fa signes de no cedir davant Armada, no lligar el seu destí de rei al del vell militar franquista. Joan Carles, jove i criat a l’estranger, també veu que té raó el secretari, recolzar als militars es posar-se al món en contra. Passa d’un tema a un altre sense aclarir res fins a que a Armada el requereixen per altres llocs. Ambdós homes, rei i secretari només necessiten deixar passar les hores per a que el colp mori.

Una frase que obri en aquell moment un futur que hui jutgem imperfecte però que tot apunta que podria haver-ho estat més.

Bucarest a 17 d’abril del 2020

Lluís Alemany Giner

ELS SÍMBOLS DE LA LLUITA

Mire unes imatges de la premsa on se suposa que ha d’aparéixer alguna persona que puga explicar l’evolució de les dades del coronavirus i les actuacions que s’hi ha anat realitzant i veig molta gent uniformada. D’altra banda, m’adone que, si no n’hi ha prou, d’uniformes, la informació que se’ns transmet, almenys per la premsa, també s’uniformitza: uns fent servir la vestimenta i altres usant l’estadística. Tant fa perquè les dos coses són uniformadores, ja que un número no distingix la persona a qui representa.

La democràcia, però, aquella de què tots i totes s’omplin la boca en anomenar-la, on està? Ha desaparegut del tot. Al mínim contratemps, tot allò que deien que estava en mans del poble, allò que era el seu poder, s’hi ha esfumat alhora que la realitat ens demostra dia rere dia quin és el lloc de la ciutadania. L'individu s’ha desintegrat en una massa amorfa i ha estat substituït per l’uniforme, i la persona, per la xifra.

I em pregunten si tinc por de la pandèmia... Doncs, clar que sí! De la malaltia, no tanta, perquè només es pot perdre la salut, si ho mirem des del punt de vista més individualista, o la vida, però amb les decisions que s’adopten per salvar-nos, es pot perdre molt més: tota la resta de coses. I, si pense que han usat el model xinés per combatre el Coronavirus i han deixat de banda el suec, encara més. Hi ha unes causes econòmiques i altres de socials, i estes últimes són les uniformades.

Salvador Sendra

INFORME PISA

S’acaba el curs i comença el rebombori; realment, poques coses de trellat s’escolten i, si els pares i mares, el professorat i l’administració, no en tenen, de trellat, com volen que l’alumnat en tinga? Impossible, vaja!

La intenció, per bona que siga, decau des del moment que no es pot planificar el curs perquè no hi ha dates ni procediments clars, i açò ho hauria de saber tant la Conselleria com el Ministerio, que només fan que demanar al professorat tota mena de planificacions, tant en les oposicions com al llarg del curs. I, sense saber les dates, no es pot planificar.

La docència telemàtica no l’aprén el professorat d’un dia per l’altre. L’alumnat que no ha escollit este tipus de cursos, tampoc hi està preparat. A més, hi ha l’escletxa que separa les famílies amb accés a les noves tecnologies i les que no. La docència, recordem, és presencial a l’ESO, al Batxillerat i a Primària.

La matèria que s’incorpora des de la restricció de les classes presencials deixarà de ser avaluable i, per tant, no deu ser fàcil explicar a l’alumnat que faça una faena que no aprofita per a res, o per a ben poc.

La separació dels infants i els adolescents de la pantalla per això que diuen sobreexposició és altre cas paradigmàtic de tota esta mena de despropòsits que, d’una banda, proposa que la gent passe menys temps davant de l’ordinador, el telèfon o la tauleta i, d’altra, hi envies tota la tasca docent i, com ja he escrit abans, inservible. O una cosa o l’altra.

Finalment, i si atenem els resultats de l’informe PISA d’any rere any, hi ha una manca de comprensió lectora amb tendència a recaure més encara i, si m’apreten una mica més, hi podria ficar d’expressió, tant oral com escrita –però crec que açò no s’avalua— que es podria solucionar, en part, aprofitant el confinament, i només cal fer que l’alumnat llija i escriga! Mireu si és fàcil.

Salvador Sendra

UNIFORME

La paraula uniforme té pocs secrets. De tota manera, i per escalfar els motors del text, diré que es tracta d’un mot compost format per dues parts: la primera, uni-, té el sentit d’unitat i, traslladat a la totalitat, d’unificar; la segona, -forme, tracta sobre allò que es feu i que caracteritza l’element. Sumats, ve a ser com una unitat de forma. L’antònim pot ser pluriforme, que no cal que entre a detallar. Dins d’esta segona, hi ha la personalitat i la varietat, mentre que en la primera, tot això és més difícil d’explicar.

La situació coronavírica és, ni més ni menys, l’enaltiment de l’uniforme: militars, policies, guàrdies civils, metges, infermers i infermeres... Tots i totes es caracteritzen per l’ús de l’uniforme, fins i tot la gent que treballa als supermercats o en la recollida dels residus. I l’individu? On està eixe individu que diuen que caracteritza les persones del segle XXI? No hi ha individu; o, si en ell millor dels casos es vol pensar que sí que n’hi ha, està a casa, amagat. Perquè de matèria, ningú no en parla.

La gran realitat és eixa, però hem tardat a adonar-nos-en: l’individu és pràcticament inexistent, i la societat és una mena de ramat d’ovelles Dolly, ensinistrada i atemorida on ningú no té res a dir perquè no hi ha personalitat –també resulta interessant l’etimologia de la paraula persona... Les formes de pensar es reduïxen a una: l’oficial. Els antisistema romanen tancats i tota la seua tasca, si n’hi ha alguna, és la d’usar les xarxes socials per a dir no-sé-què d’estúpid o per crear dubtes i escampar mentides.

La realitat és una i només una: vivim en un indret on la gent ni té opinió pròpia, ni té personalitat, ni té res a dir sobre res, o siga, on no hi ha matèria. Els únics, si cal, que trenquen el confinament són els religiosos, que sí que ho tenen clar i que es mouen per altres veritats, millors o pitjors, però diferents. Al final, resultarà ser verídic això que diuen que en Crist hi ha la llibertat, perquè fora ja veiem a diari que no; que no n’hi ha. I els uniformes, per tant, a les escoles i en les activitats religioses, si que són aparells d’unificació personal, però que rellancen l’intel·lecte o la imaginació fins aconseguir la diferència que fa que un ésser humà s’aproxime més a Déu que un altre. Entre el ramat d’ovelles Dolly, per tant, hi ha el llop camuflat, i se’n diu catòlic.

Salvador Sendra

El Món després del coronavirus.

Molt s'està escrivint de les conseqüències que portarà el coronavirus i els canvis que vindran. Bé, que vindran canvis em sembla obvi, però no sols conseqüència del coronavirus, en els deu anys vinents ja s'esperaven canvis profunds, perquè hi ha una sèrie de factors que no es poden obviar: la bambolla de creada pels bancs centrals amb les polítiques de QE després de la crisi del 2008; el fet que hem arribat al peak oil i podem estar davant un peak everthing; els reptes laborals enfront de la robòtica i la intel·ligència artificial; un reequilibre geopolític cap a un món multipolar, en compte d'un món unipolar com hi ha hagut fins ara; etc. En definitiva, els reptes del capitalisme en aquesta fase i del reequilibri geopolític que estem vivim amb l'aparició d'una Xina que té un full de ruta definit i executant-se a la perfecció. El coronavirus només pot incidir en aquests canvis, accelerar-los. No sé quin serà el món d'ací al 2030, però ja s'albiraran canvis profunds, cap a un món que ja no serà igual que com l'hem conegut.

Com cada vegada que hi ha crisis sistèmiques, s'obrin un ventall de possibilitats, per a posar els fonaments capa una societat futura. És essencial saber qui controlarà o qui imposara eixos fonaments, perquè el resultat pot ser total i radicalment diferent. La gran pregunta és: El canvi serà controlat i dirigit per l'elit econòmica, amb el suport dels intel·lectuals i científics panxes-plenes (de dalt a baix)? O en canvi pot ser controlat per la societat amb propostes eixides des del poble (de baix cap amunt)? Eixe serà la clau del que vinga després.

Partim de la base de que qui tinga o aconseguisca el poder controlarà els canvis. I que hui en dia el poder està en mans de les elits. Així que són elles qui en principi haurien de posar els fonaments del món que emergirà en els propers anys. Aleshores, hi ha alguna possibilitat de què els canvis vinguen des del poble? Doncs, si hauríem de fer una estimació de les possibilitats que els canvis siguen de baix cap amunt facilment comprovem que això és molt complicat per no dir impossible.

A mi em resulta bastant plausible la societat dels terços: un terç reaccionari (tornar a un passat), conservador (mantindre l'actual statu quo) i un terç revolucionari (imaginar i implementar canvis radicals, des de les arrels). Si assumim aquesta divisió, tenim que només un terç de la societat estaria disposada a mullar-se per posar els fonaments d'una societat nova, i no sols això, ha d'aconseguir involucrar a gent que o vol tornar a models passats (reaccionaris) o vol mantenir l'actual statu quo (conservadors). Cal tenir en compte a més que aquests grups no estan definits per les opcions polítiques a les quals diuen adherir-se o votar. Perquè una persona d'esquerres pot ser perfectament reaccionaria i una persona de dretes pot ser profundament revolucionaria. Per això cal introduir un altre factor: el dels models ideològics de societats.

Val a dir que a la nostra societat hi ha una aculturització. Això suposa que estem en el paradigma neoliberal, de democràcia liberal i de model econòmic capitalista. Això suposa també que l'existència d'altres idees que puguen competir amb la ideologia dominant són consentits, però de facto són marginats, tractats de bogeries i laminats pels grans mitjans de comunicació de masses, per tant, a efectes pràctics no existeixen. Cal dir, que gran part del terç revolucionari està en idees o ideologies marginals, que no penetren a la majoria de la societat. És mé, sovint, la gent comuna ni tan sols té idea de l'existència d'aquestes idees, i el fet d'esmentar-les acaben per tractar-te de boig o en els millors dels casos d'excèntric. A més a més, tenim que part del terç revolucionari, són intel·lectuals i científics al servei de les elits, o profundament influïts per aquests darrers.

Així doncs, tenim que per posar els fonaments del món que vindrà i que aquest isca de baix, ha de salvar molts obstacles i que el seu èxit dependrà que les seues idees penetren a la societat i aconseguisquen l'hegemonia cultural. Això només es pot aconseguir si la gent resulta informada d'aquestes idees. Però aleshores tornem a la casella de partida: que la majoria de la societat està en el terç reaccionari o conservador. I per traure'ls d'aquí, donat que la majoria de la gent no llegeix, no té un alt nivell d'informació sobre el que està passant al món, i a més a més, la gent que llegeix i s'informa ho fa mitjans de mass media o en l'àmbit de la cultura dominant; sumat a què la capacitat de penetració en la cultura dominant i en els mass media de les idees antisistèmiques és nul·la perquè els mitjans estan controlats per les elits, cal dir, que aquesta hegemonia resulta impossible.

Una altra alternativa seria la revolució, entesa com a presa del poder com a acte violent, per ahí tinc un post de fa molts anys, d'un altre bloc, on parlava de per què una revolució hui en dia, és impossible i tal vegada el recupere –ho he pensat moltes vegades-. D'altra banda les revolucions no són més que un instrument de substitució d'unes elits per unes altres de forma violenta quan el poble arriba a una situació impossible.

Com ho veieu: creieu que és possible un canvi de baix a dalt?

Òskar “Rabosa”.

LA TOTAL INCERTESA

Crec, sincerament, que ni en el millor dels casos, qualsevol govern haguera pensat que tenia un poder quasi absolut sobre la població. A més, si em referisc a governs, voldria deixar de banda l’español, ja que vivim en un indret que mai no s’ha caracteritzat per defensar drets ni ordres; millor si mirem França, per exemple, o els Estats Units.

Ho veig i no m’ho crec! Una població com la francesa, o l’americana del nord, tan posada a la llibertat i que romanga a casa sense més, i que confie en l’exemple i l’actuació xinesa per enfrontar-se al Coronavirus, em preocupa més que el mateix coronavirus. I les seues llibertats? I els drets que tant els han costat d’assolir? Sembla que tot és temporal, però...

Ja sé que torne i retorne al mateix tema, però em resulta imprescindible. Ací, per exemple, hem arribat a un punt en què tots i totes som culpables si no demostrem la innocència. Ixes a comprar i eres culpable si no pots argüir que allò que dus a la barxa és de primera necessitat (http://rabosa-diblogacions.blogspot.com/2020/04/primera-necessitat.html); i t’ho revisarà un agent de l’autoritat a qui han atorgat uns poders que, en el fons, són de jutge subjectiu (https://boe.es/boe/dias/2020/03/14/pdfs/BOE-A-2020-3692.pdf), i amb un fenomenal Graduado Escolar com a referència d’intel·ligència potencial i de saviesa.

Si et mous amb cotxe, i vius al poble que siga, hauràs d’argumentar si dit desplaçament és correcte i, a més, que el lloc on t’adreces, o d’on ixes, és la teua residència real. Si no hi estàs empadronat, ves ideant com convéncer un jutge-botxí a qui hauràs d’aportar tota mena d’informació –jo de vosaltres duria fins i tot la còpia compulsada de l’escriptura de compra: mai se sap— i que, si més no, et jutjarà en uns minuts: la denúncia, la tornada o la continuació de l’activitat, supose que dependrà d’algun protocol, però del tot desconegut per a la persona jutjada, potser redactat en un alfabet ciríl·lic, i només intel·ligible per als iniciats agentes.

Jo no sé vosaltres, però jo, amb tot això de l’estado de alerta, comence a tornar-me desconfiat. Està bé haver mort Rousseau (http://rabosa-diblogacions.blogspot.com/2020/03/matar-rousseau.html), que carreguem amb el pecat de Madrid (http://rabosa-diblogacions.blogspot.com/2020/03/salvar-madrid-escampar-el-fem.html), o que sobre la nostra consciència hi haja el pes de la mort del proïsme, perquè tots i totes som homicides, i donicides, en potència, quant a transmissors del virus, pel simple fet d’eixir de casa, però, i això dels jutges?, això qui ho jutja?

Salvador Sendra

HA MORT NINGÚ

Bé, en realitat no estic segur del tot que eixe Ningú a qui em referisc siga el primer mort per Coronavirus del poble on visc des de fa uns set anys. He preguntat a un bon amic, just després de llegir la notícia i m’ha confirmat la víctima. Li he preguntat el nom i m’ha dit que no el sabia; jo, tampoc, tot i que hi teníem relació. Per a l’Ajuntament, «un immigrant que vivia per la marjal». Habitava, si és qui jo pense i qui m’han confirmat, prop de ma casa. Jo el coneixia.

Ningú passava de nit, amb la bicicleta, i buscava pels contenidors i pels seus voltants. Recollia ferralla. Jo, quan el veia, sempre el saludava, i ell a mi. Duia una llanterna al cap per hi vore’s bé. Era silenciós i educat; discret. A voltes, parlava amb ell. Tenia un accent peculiar, com qualsevol vingut de l’Europa de l’est. La seua defunció no apareixerà en cap lloc i, amb una mica de sort, tindrà un número i un nínxol on hi posaran el seu nom. Supose que, tot i la quarantena, no podia quedar-se a casa perquè la seua manera de viure era molt més immediata que la d’altres persones.

Un dia vaig parlar amb ell perquè tenia una televisió i un seguit d’aparells que l’acompanyaven que no pensava utilitzar. No tinc televisió ni wifi a casa, cosa que em permet tindre un confinament més productiu. Li va interessar quedar-s’ho tot i va vindre una nit amb la bicicleta, com sempre. Li ho vaig traure i ell s’ho va endur: m’estava molt agraït, i jo a ell per vore que hi hauria algú que trauria profit d’unes coses tan inútils.

Fa set anys que visc on residisc ara i no tinc gaire amistats per ací. Amb el temps t’adones que l’excel·lència es troba en escassos indrets i, si et centres amb les amistats, sovint cal ser selecte, com amb el menjar, l’alcohol i el tabac: la selecció és la gran proesa. Els meus amics i les meues amigues d’este poble es reduïxen a unes poques persones que intente contentar i malcriar. Ningú era dels pocs a qui dirigia la paraula, cada nit en què coincidíem, tot i que sovint en la distància; aleshores, li alçava el braç. Cada u té les seues coses, però segur que li agradaria que el recordàrem, almenys en un escrit sense nom.

Salvador Sendra

PRIMERA NECESSITAT

Com va això que es deia, abans de la pandèmia, bevedor social? Perquè les estadístiques que he pogut llegir marquen un augment del consum de vi, i supose que això passa, i s’empassa, a casa. Que si una copeta, que si ara sopant... No passa res perquè, jo, per exemple, mai no he sigut un bevedor social: m’agrada beure, però beure bé! De fumadors socials, ja en queden pocs.

Ara, si hi ha una cosa que em preocupa realment, sobre el tema del consum d’alcohol, eixa és la del bon producte. Si vaig al supermercat, per exemple, a comprar, també hi puc adquirir vi però, és un vi adequat per a la quarantena? Consum té botelles que s’ho valen, però, amb tant de temps confinats acabem els productes selectes i repetim, i tornem a repetir... I això no és vida! Mercadona, però, ja és la mort; directament!

Els cellers sí que ens oferixen productes de primera necessitat: vins, i caves. Perquè estar tancat a casa ja és prou trist com per haver de patir més d’allò estipulat. Però, amb els estancs passa una cosa semblant: on es poden aconseguir els bons Habanos? Perquè sovint hem de fer uns quants quilòmetres per poder comprar les coses bàsiques d’una vida normal: bons vins i bons Habanos. I ara, si hi ha un control de policia, o de qualsevol altra autoritat repressora, li haurem de confirmar el motiu del viatge, dic jo.

La subjectivitat a l’hora de plantejar això del producte bàsic és del tot decebedora. Tindre un parell de botelletes de cava és bàsic; unes quantes botelles de vi, també; fumar altra cosa que no siguen els tristos Montecristo, és de raó; i així més coses. Però, es podrà entendre el meu punt de vista? Perquè amb la reclusió, i com ja he dit abans, el consum augmenta i és un bon moment per assumir que, ja que no som bevedors socials –ha quedat assumit—, sí que ho som de selectes.

Salvador Sendra

Oportunisme anti-republicà a França.

Un va creixent, es forma, i siga per qüestions geogràfiques que culturals, s’acaba trobant amb dos models, França i Anglaterra. El primer cas, geogràfic. Fronteres directes, per a a anar a qualsevol lloc a Europa s’ha de passar per França. El cas anglés és més matisat perquè és cultural, sent l’anglés la llengua que estudien tots, i també pel fet de que sovint és nord-americà allò que en principi donem per anglés.

Tot i així, ambdós països, deixant de banda els Estats Units d’América, no podrien ser més diferents. França, orgullosament republicana després d’haver decapitat el seu últim rei llançant al continent a una nova era on la burgesia i la indústria sepulten l’anomenada Edat Mitjana. Anglaterra, en canvi és ferventment monàrquica. A França, eliminades les institucions monàrquiques es creen escoles noves on cada ciutadà, (teòricament) lliure i igual davant la llei pot accedir i començar l’escalada social segons les seues capacitats. A Anglaterra i fins hui en dia, l’educació és una qüestió de les elits socials i el poble baix, sovint molt incult no és més que mà d’obra per a les fàbriques, una situació ja secular que perdura. Quan hom viatja a França veu als quioscs diaris seriosos i setmanaris d’investigació, A l’altre costat del canal de la Mànega allò que un troba és una plèiade de tabloïdes, diaris de poca informació i molta imatge, informació al voltant sempre d’escàndols. Alguna publicació de qualitat també hi ha, però és minoritària.

Altre aspecte que diferencia ambdós estats és el grau de conformitat o acceptació de les activitats personals, a França els polítics històricament han tingut amants i tothom ho sabia i tothom o acceptava, punir un candidat es feia electoralment i en base al seu considerat baix rendiment laboral, males mesures econòmiques preses, etc. A Anglaterra, com als Estats Units, res més sucós, res més habitual que els paparazzi metrallant qualsevol eixida personal de personalitats de relevància, quanta més millor, i apuntant sempre amunt, als membres de la realesa.

Recentment, fenòmen nou, un candidat francés, Benjamin Griveaux, ha estat forçat a dimitir a França per un escàndol sexual. Vegem com s’ha arribat a donar el cas. Griveaux és un de tants nous polítics jóvens que com Macron, de fet militava al seu partit, ha sacsejat les tradicionals estructures del poder aconseguint arribar a l’Elisi amb poc més de quaranta anys. Fet també inusual a un país, un continent en general, si es vol, en el qual els polítics si mai arriben al poder ho fan major i després de dècades de llaborar en l’ombra i no sempre honestament...

En el cas concret que ha forçat la dimissió de Griveaux hi ha sexe, anteriorment tolerat, de fet un vídeo sexual on apareix el candidat amb una obscura estudiant de Dret de 29 anys. En principi un material privat al qual només tenien accés el polític, que era casat, i l’estudiant. Passen els anys i res se sap del vídeo i el jove polític i pare de família va escalant fins a que ella, ajuntada ara amb un “artista” i activista rus com així s’autodenomina ell, decideix airejar dit vídeo de la seua actual parella amb un anterior amant. La nova parella, l’activista rus, s’anomena Piotr Pavlenski i entre els seus actes pel bé de la humanitat es compta el cosir-se els llavis front a les càmeres o el de clavar-se l’escrot a la Plaça Roja de Moscú, tot també davant les càmeres soportant estoïcament el dolor de l’automutilació tot per la redempció de la humanitat. Si a algú se li hagués ocorregut portar una creu no s’hauria clavat només l’escrot, però com que deu ser un artista minimalista, amb un sol clau, molt de dolor i càmeres, moltes càmeres, decidí que en hi havia prou. Des de fa uns anys resideix a França car a la Rússia de Putin algun dia tindria un disgust “definitiu” i tots tindríem que plorar la mort d’algú amb tant de talent...

A França, altre jove molt preparat, Juan Branco, fill de mare espanyola i pare portugués, altre que també ha assistit a les prestigioses escoles nacionals però que casualment no ha arribat tan lluny com Macron o Griveaux, convida al rus a passar la nit de Cap d’Any amb ell i altres amics amb el resultat de que el rus la mamprén a ganivetades amb un parell d’altres convidats. El jove advocat Branco, que opina que el règim de Macron és un perill per a la República, atorgant-li així el vell paper original llatí de res publica o causa pública, veu un filó en aquell descerebrat rus capaç de clavar-se l’escrot front a les càmeres o intentar assessinar mig bufat a gent amb la que poques hores abans era amic. Quan se n’assabenta que el rus ara és la parella d’una estudiant que en el passat hi tingué un afer amb un polític casat, pel bé de la “république”, decideix airejar-ho tot...

Tot pel bé de la nació clar, un posa la pedra, el vídeo, el rus, i l’altre posa la mà, la seua capacitat mediàtica. De la víctima ni se’n parla...

Si bé no podrem controlar la natura i s’esperen nous virus i tempestes o sequeres i inundacions, sempre podríem pensar que en el nostre for intern, formant-nos, arribaríem a ser millors persones. França semblava un refugi per a les llibertats individuals, ha calgut un parell d’oportunistes per a desbaratar-ho tot.

Bucarest a 2 d’abril del 2020.

Lluís Alemany Giner.